Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Montse Aliaga amb l'escriptor Joan Carnicer (Foto: Mario Prades)
Obrim avui Un Toc de Rock escoltan una gran versió en català d’una cançó que a la seva vegada van versionar els nord-americans Creedence Clearwater Revival, ja que es tracta d’un tema de Lalbelly. Ens la portan en la nostra llenga els barcelonins Matamala, la banda dels germans Ricky i Albert Gil i amb ells posem en marxa el programa d’avui dien alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Matamala – L’Exprés de mitjanit 1993

Aquesta cançó obria el CD "Matamala Dos" de 1993, publicat a través del segell Al.leluia Records, propietat de
Reyes Torio (que havái sigut component del grup
Dinamita Pa Los Pollos) i amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar
Francesc Ribera conegut com "
Titot" i que va ser cantant del grup
Brams i actualment milita en
Mesclat. En el primer CD de
Matamala col.laborava la seva germana, l'actriu
Arianna Gil, encara que en aquest no n'estic segur. Van començar sent una banda estandard del mod espanyol, els
Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més tard a ser
Brigatones i ja en els 90
Matamala. Jo vaig produir un concert amb
Brighton 64,
Los Enemigos i
Seis Disparos al
Moll de Costa de Tarragona, al 1988, el primer que es feia al
Moll de Costa, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les entradas per la plaça dels
Carros i pel pont del carrer
Reial es va col.locar la
Policia Nacional, escorcollant a la gent que venia al concert a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups crec recordar que no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un entrepà… si no em falla la memòria em sembla que els únics que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un tipus de Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes.
Matamala es van desfer a principis del nou segle.
Matamala al complert
Pep Sala – La balada de la banda del bar 1993

Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic,
Pep Sala va ser el 50% de
SAU i a la mort de
Carles Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant des de 1993 paral.lelament,
la Banda del Bar. Aquesta cançó va ser el tema estrella del seu primer disc, paral.lel a
SAU, signat com
Pep Sala i la Banda del Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van acompanyar a la gravació
Ramon Altimir,
Pep Sánchez,
Jordi Mena,
Quim “
Benitez”
Vilaplana i
Gerry Duffy. Entre els mols col-laboradors es trobaven
Carles Sabater,
Ia Clua,
Big Mama Montse,
Javier
Vargas,
Aurora Beltran i altres. Va ser produït per el propi
Pep i
Ash Howes i el va publicà el segell
On The Rocks. Aquesta cançó s’ha recuperat al doble CD “Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps” que es va editar l’any 2008.
Pep Sala va néixa a Vic el 17 de juliol de 1960. És un gran col.leccionista de llibres antics i jo he estat convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a aquest bon amic que és
Pep, sempre he declinat la invitació. Per cert que quan van tancar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona,
Sau va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de
SAU era "No he nascut per militar". I per cert, des de fa sis anys jo visc davant d'on hi havia les casernes. Mira que bé!
091 – Blues de medianoche 1986

El grup de Granada
091 van ser una de les millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb
La Guardia que eren de la mateixa ciutat. Integraven
091 José Ignacio Lapido (guitarra),
José Antonio García (veu),
Tacho González (batería),
Víctor García Lapido (guitarra) i
Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què
091 es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a Maracena (Granada) curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el titularen “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol. El disc es va publicar el mateix any.
José Ignacio Lapido a partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a
Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al meu parer el millor traball de
091. Per cert el vinil era de color vermell i no negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells
José Guardiola i
Filippo Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "
disco rojo" en clara al.lusió als
40 Principals.
091
Piero – La caza del bisonte 1976

Ara anem cap al sud del continen sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels meus pares i allí ens trobem amb
Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que jo el vaig descobrir. Tenia un amic al de partament de promoció del segell Ariola i un bon dia em va regalar una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP de
Piero de Benedictis, nascut a Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina des dels 3 anys. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit i també el primer, va ser "Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual
Piero va debutar discogràficament el 1969. La compartirem un altre dia ja que la lletra es molt bona, a mi, cada vegada que l'escolto, em posa la pell de gallina i és que em recorda al meu de “viejo”. El tema que us porto ara és una peça de
Piero amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li diu que tingui cura amb el progres i l'home blanc i que no es fie dell.
Tormenta – Si fuera como ayer 1999

Seguirem a la República Argentina i ho farem escoltant a
Tormenta, una cantant i compositora nascuda a Buenos Aires el 15 de desembre de 1950 i de veritable nom
Liliana Esther Maturano que va debutar el 1969 amb un single que incloïa les cançons "Cebando Mate" i "Y lloro "que es va publicar amb el seu autèntic nom, però
Mario Pizurno, directiu de RCA-Víctor li va canviar el nom a
Tormenta per als seus següents discos. Va debutar al cinema amb "Los éxitos del amor", pel.lícula estrenada l'1 de març de 1979 i dirigida per
Fernando Siro. Aquest tema us ho extrec del doble CD recopilatori "Mi historia" que
Tormenta va publicar l’any 1999, encara que no us podria dir en quin dels seus discos s'havia inclòs originalment ja que he repassat la seva discografia que es molt extensa i no l'he trobat.
Tormenta
Adamo – Extrangero 1993

Ara os porto al que va ser el
Rei dels Guateques en els anys 60.
Salvatore Adamo que sona a
Un Toc de Rock amb aquest tema ple de càrrega anti-racista i que es trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy" que es va publicar l’any 1993 i on es trobaven temes nous i básicament, els seus grans èxits dels anys seixanta que van fer-lo ser l’ídol dels joves i també dels no tan joves. I és que
Adamo era el cantant ideal per poguer “arrambar l’api” quan es ballava. Per cert, molts deien que
Adamo era francès, però no era cert. Si bé tampoc era belga, com deien el més enterats,
Salvatore Adamo era italià, havia nascut l’1 de novembre de 1943 a la ciutat de Comiso, a Sicília, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida quan ell era tot just un infan. Aquesta canço d’
Adamo li dedico a totes les "nenes" i "nens" que escolen
Un Toc de Rock i que alguna vegada hagin ballat o arrambat amb les seves cançóns i que ara ens escolten des de les sintonías de
Ràdio l’Hospitalet de l’Infant,
Altafulla Ràdio,
Ona La Torre o despres d’haver-se descarregat el programa des de el
blog o las
webs de les emisores. Per cert,
Adamo a l’any 1960 va participà en un concurs de
Ràdio Luxemburg com a cantant i compositor de la cançó "Si j'osais" i va guanyar la final celebrada a París el 14 de febrer d'aquell mateix any. Es pot dir que aquest dia va començar la seva brillant carrera, avui pràcticament oblidada a Espanya i que a finals dels anys 60 el va convertir en l’artista que més discos venía en Europa i América Llatina despres dels
Beatles.
Adamo
Ana Torroja – Ana 2010

L’últim disc de la cantant madrilenya
Ana Torroja, la que va ser cantant de
Mecano, ara ja en solitari es “Sonrisa” i d’ell os trec aquesta peça que escoltem ara a
Un Toc de Rock i que es titula “Ana”. El primer single que es va extreure del CD publicat ara fara cosa d’un any, crec recordar que al setembre del 2010, va ser "Sonrisa", la cançó que donaba títol a l’àlbum. Amb
Mecano,
Ana Torroja va vendre més de 25 millions de discos, de fet
Mecano són el grup espanyol que més ha venut a tot el món. En solitari a superat ja el milió i mig d’unitatas venudes.
Ana Torroja Fungairiño va néixa a Madrid, el 28 de desembre de 1959, feu números i sabreu la seva edat. El seu pare
José Antonio Torroja Cavanillas és un prestigiós enginyer de camins igual que el seu avi,
Eduardo Torroja Miret, Primer
Marquès de Torroja i potser el major especialista mundial en el seu temps, de construcció en formigó. La seva mare
María del Carmen Fungairiño Bringas a la qual
Ana estava molt unida era germana del fiscal
Eduardo Fungairiño, va morir el 26 de setembre de 1985 quan
Ana tenia 25 anys.
Matia Bazar – Solo tú 1977

Aquesta cançó va ser el gran hit en la carrera del grup italià
Matia Bazar i es va publicar després de l'estiu de 1977. El grup es va crear a Gènova el 1975 amb components de
Jet i
Museo Rosenbach, als quals s'uniria
Antonella Ruggiero que ja havia gravat un o dos singles en solitari. Inicialment eren
Piero Cassano (teclats i veu),
Aldo Stellita (baix),
Carlo Marrale "
Bimbo" (guitarra i veu solista),
Giancarlo Golzi (bateria i percussió) i
Antonella Ruggiero "
Matia" (cantant). El 1977 van participar al
Festival de Sanremo amb "Ma Perche'", una bona cançó que no va guanyar, però que va obtenir millors resultats en

vendes que la guanyadora. "Solo tú" es va publicar com single i seria inclosa en el seu primer grans èxits "L'oro dei Matia Bazar... Solo Tu", clar que amb la versió en italià.
Piero Cassano que va ser substituït pel teclista
Mauro Sabbione que al seu torn els va abandonar en el 84, els deixà el 1982 per llançar-se com a solista i també va treballar com a compositor per
Eros Ramazzoti al qual va compondre totes les cançons del LP "Historias normales", fins i tot va treballar per a
Sergio Dalma. En
Matia Bazar van seguir produint-se canvis i el 1991
Laura Valente substitueix a
Antonella Ruggiero. El 1998 se'n van
Laura Valente i
Sergio Cossu, teclista des de 1985 i mor
Aldo Stellita. Amb més canvis
Matia Bazar segueixen en actiu.
Fausto Leali – Yo caminaré 1976

El cantant
Fausto Leali és una de les veus més negres del panorama musical italià.
Fausto Leali va néixa el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera el 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a
Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó donava títol a un LP que va publicar el 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions.
Fausto Leali té gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al
Festival de SantRemo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre. Per això va acabar fracassant
Benidorm i la majoria de festivals importants de l'època. Aquesta cançó ha estat versionat en castellà per
Sergio Dalma en el seu darrer treball “Vía Dalma”, publicat l’any passat.
Fausto Leali
Joe Dassin – Y si no existieras tu 1977

També us vaig prometre la pasada temporada que escoltaríem un tema d'aquest gran cantant americà-francès
Joe Dassin i ja he rebut un correu que amb recorda la meva promesa. Bé, dons aquí tenim un altre dels millors temes seus, una peça on ens explica que si tu no existissis no podria viure, es a dir que tindria que inventarte de nou. El seu nom complert era
Joseph Ira Dassin, va néixa el 5 de novembre de 1938 a Nova York i va morir a Tahití, quan es trobava de vacances, a causa d'un atac al cor, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares van haver d'emigrar a França a causa de les seves tendències comunistes. Curiosament
Joe Dassin ha estat un dels pocs cantants de l'Europa no comunista que han funcionat a nivell vendes darrera del teló d'acer i que ha sonat i molt en les emissores russes, possiblement a causa de les tendències comunistes dels seus pares que d'alguna manera, li van servir d'aval. Al llarg de la seva carrera
Joe Dassin va gravar cançons en alemany, castellà, italià i grec, a més per descomptat de francès i anglès.
Joe Dassin és el compositor mort que més drets d'autor genera en el veí país.
A dalt tomba de Joe Dassin, a sota una foto actuan
America – Hermana de cabellos dorados 1975
America, aquest tercet britànic integrat per dos nord-americans
Gerry Beckley (nascut el 12 de setembre de 1952, a Fort Worth, Texas) i
Dan Peck (nascut l’1 de noviembre de 1950 a Panama City, Florida), al costat del anglès
Dewey Bunnell (nascut el 19 de gener de 1951 a Yorkshire) van sorgir el 1970 a Anglaterra i es caracteritzaven per les seves bones harmonies vocals i el seu molt so acústic. El seu tema més emblemàtic va ser "A house with no name", pero aquest que escoltem ara a
Un Toc de Rock “Sister Golden Hair”, va ser també un dels més relevants a la seva carrera musical i també el van interpretat en castellà i aquí el teniu sonan per a tot vosaltres.
America van ser un bon grup que encara segueix en actiu, però sense
Dan Peck que els va deixà, és a dir que actualment
America són un duet.
Dan va morir el passat 24 de juliol de 2011 a les Illes Caimán, tenia 60 anys d’edad. Set dels àlbums de
America van ser produïts per
George Martin, el que també va ser productor dels
Beatles. Aquesta cançó va ser compossada per
Gerry Beckley i es va incloure en la versió original en angles al LP “Hearts”, de 1975. Va ser versionada al 2007 per el grup
The Dandy Warhols i també ha sigut interpretada per un parell de triunfitos.
America
Tony Landa – Un adiós 1972

“Un adios” es una de les millors cançons en la carrera en solitari del cantant
Tony Landa que en els seixanta va ser el solista del grup vasc
Los Mitos, aquells que ens cantaben alló de “Es muy fácil”, però com solia succeir i ancara passa ara amb els cantant de grup que no canten malament i a sobre son guapets, la discogràfica va voler que es llancés en solitari i ell va entrar en el joc. De 1970 a 1978 va ser un dels solistes més venedors del panorama pop

nacional, gràcies a temes com "Soy un barco a la deriva", "Solo queda la esperanza", "Una sencilla canción de amor" i aquesta que escoltem ara. El seu nom real és
Juan Antonio Santiesteban i va néixa a Bilbao, el 1948.
Tony Landa gravava amb el segell Hispavox i a finals dels setanta, crec que va formar un duet amb una noia i és van fe dir
Amor 2, ella em sembla que es deia
Maria Lar i també va gravar un disc per la seva compta, però no ho tinc massa clar. Per cert, la cançó “La rueda del amor” amb la que
Tony Landa ens va representar al
XVI Festival de Viña del Mar, a Xile, es va regalar en versió flexi-disc a la revista
El Gran Musical de la
Cadena SER i jo el tinc, que quedi constancia.
Tony Landa
Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema marcà l'abans i el després de
Presuntos Implicados, un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València. Donava títol a un LP editat el 1989, un dels seus millors traballs. El grup estava integrat per
Soledad Giménez,
Juan Luis Giménez i
Nacho Mañó i abans havian estat gravant peçes en una línea cuasi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu. Si bé
Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de
Sole, fa dos o tres anys, el seu lloc l'ocupa
Lydia Rodríguez. Acaban de treure el segon disc amb la nova cantant, ja l’escoltarem.
Presuntos Implicados, ancara amb Sole
Max Sunyer – Luna de miel (The honey moon)
Max Sunyer es un dels millors guitarristes de l’estat espanyol i va neixa a la Pobla de Massaluca, a Tarragona. Va tocar amb
Tony Ronald i despres es va incorporar a
Iceberg. Va gravar amb
Ia i Batiste,
Peter Road & Lucky Guri,
Ramoncín i amb molta més gent, però la seva etapa més brillant va començar quan junt a
Kitflus,
Santi Arisa i
Rafel Escoté va crear
Pegasus, la millor banda de jazz fussió del estat. Ara bé,
Max Sunyer també te una bona carrera en solitari i va participar en el projecte
Guitarras Mestizas i aquesta cançó es de llavors, es tracte d’una gran versió del “Luna de miel”, una composició de
Mikis Theodorakis que inclus van gravar els
Beatles, però que va fer famosa internacionalment la cantant catalana
Gloria Lasso.
Max fa una gran interpretació i amb ell tanquem el programa d’avui d’
Un Toc de Rock.
Es clar que per seguir la tónica habitual en el programa, os deixaré amb una frase quer va dir el gran compositor alemany Ludwig van Beethoven (1770-1827) que parlan de la música, va comentar:
“La música constitueix una revelació
més alta que cap filosofia”
Ara acabem Un Toc de Rock i marxaré amb la música cap un altre part, salutacions i os deixo amb bona companyia, la d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant.
Apa¡ Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario