Un Toc de Rock programa 09-11-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç  per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

El cel en flames (Foto: Mario Prades)

Avui obrirem el programa escoltant una versió del clàssic "La casa del sol naixent", però com he dit, es tracta d'una versió. No el que s'entén com cover i és que hi ha una gran diferència entre una cosa i altra. Quan es parla d'una versió és l'adaptació d'una cançó a l'estil del que la interpreta i que tot i sent una peça coneguda, sona a aquell que ens l'està cantant. Quan és una còpia exacta de l'original és un cover, allò que els ensenyaven a fer als d'Operación Triunfo, als quals preparaven no per ser solistes, els ensenyaven a ser cantants d'orquestra i la prova la teniu quan examineu les seves trajectòries. S'han fet un grapat d'edicions, però tot i la quantitat de gent que ha participat, pocs han coseguit una bona carrera pel seu compte, es podrien comptar amb els dits d'una mà. Salutacions des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Sherpa – The House of the rissing sun 2004

José Luis Campuzano Feito, conegut popularment com Sherpa, va néixa a Madrid el 22 de novembre de 1950. Baixista, cantant i compositor, va ser component de Los Módulos, encara que ja havia gravat diversos discos com a solista i va participar en l'òpera rock "Hair", on va conèixa a la seva dona, Carolina Cortés, una de les millors lletristes del rock espanyol. Va ser component de la primera i millor formació de Barón Rojo, però per discrepàncies amb els germans de Castro, ell i el bateria Hermes Calábria van deixà el grup, tot i que ara tornen a militar en Barón Rojo. Va trigar 15 anys a gravar un disc oer la seva conta i el 2004 va editar "Guerrero en el desierto" del que us extrec aquesta "versió" del clàssic de The Animals "La casa del sol naixent", tot i ser una cançó tradicional del folk americà. Un parell o tres d'anys després va treure un altre disc, aquesta vegada en directe i en ambdós va comptar amb la col.laboració d'Hermes Calábria, bateria uruguaià establert a Madrid que era o és, distribuïdor de la marca Paiste de plats per bateria, al costat de Oliver Martín (guitarra), Fran Soler (guitarra) i Jordi Longás (teclats). Sherpa és una gran persona i com a exemple us explicaré una anècdota. Circulaven per una carretera i en l'asfalt va veure vidres d'una ampolla trencada. José Luis va fer aturar el vehicle per recollir els trossos de vidre per tal d'evitar accidents. Al recollir-los es va tallar en una mà i allò gairebé el impossibilitar per tocar el baix, per sort es va recuperar i és que Sherpa és un fervent cuidador del medi ambient que ni tan sols fuma. La veritat és que els problemes en el si de Barón Rojo eren molt greus i per els concerts, els germans de Castro viatjaven en un vol, mentre que Hermes i José Luis ho feien en un altre, s'allotjaven en hotels diferents i també tenien dos camerinos separats per a cada parella de músics, gairebé ni es parlaven i els assajos i la selecció de temes per als seus últims discos junts eren un veritable calvari de mala convivència, la separació era una cosa cantada. Espero que ara que han tornat a reunir-se i amb els anys, s'hagin civilitzat tots ells.

Mario Prades amb José Luis Campuzano al Palau d'Esports de Barcelona

Amaral - Hacia lo salvaje 2011

Els aragonesos Amaral tenen nou disc al carrer i la veritat és que ha trigat i molt, gairebé tres anys si tenim en compte que "Gato negro, Dragón rojo" es va publicar el 2008, tot i que el 2009 van treure un DVD en directe. Aquest tema ha estat el single publicat a l’agosto com avançada, dóna títol al nou àlbum que es va editar el 27 de setembre passat. En la gravació realitzada en els estudis de Amaral a Madrid, han intervingut Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de 1972) i Juan Aguirre (San Sebastián, 11 de febrerde 1971), al costat de Toni Toledo i Chris Taylor. Els productors ha estat Juan de Dios Martín, Eva Amaral i Juan Aguirre. Les programacions són d'Antonio Escobar. Les mescles i la masterització s'han fet a Nova York, a càrrec de Michael Brauer i Greg Calbi. Totes les cançons i unes quantes més que de moment han estat descartades, s'han gravat també en format acústic. El 18 de maig de 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat així, com el duet, amb producció de Pancho Varona i un so gairebé heavy. Per les discogràfiques van reconvertint a Amaral fins arribar a un punt en que són una banda de pop molt comercial.

Amaral

Ella Baila Sola – El negro 1996/1997

Marta Botía Alonso (Madrid, 15 de setembre de 1974) i Marilia Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que es va posar en marxa el 1996. L'altre dia vaig llegir en un blog una crítica censurant la lletra d'aquest tema per ser racista i això em va decidir a posar-lo en Un Toc de Rock. El comentarista, suposo o millor “vull creure” que per no haver-se fixat amb atenció en la lletra, acusava a Ella Balla Sola de ser un duet racista i és que si prenem literalment el text al peu de la lletra, podria donar aquesta impressió, però és tot el contrari, és un crit contra el racisme amb un toc de sa bon humor. Això podria ser considerat per l'autor d'aquest blog mal informat, com la meva opinió personal, allunyada de la realitat, per demostrar-li que no és així i que jo tinc la raó, us diré que aquest tema, originalment titulat "Que se te escapa el negro" i publicat en el seu primer disc del 1996, us ho he extret del doble CD benèfic “Tu y yo con los mismos derechos”, un àlbum contra el recismo que va editar Serdisco-Zafiro un any més tard i en el que van col.laborar amb les seves cançons des de Serrat a Sabina, passant per Malevaje, Rosendo, Suburbano, Aute, Loquillo, Labordeta, Raimundo Amador, Rosana, Gabinete Caligari, Celtas Cortos, Manolo Tena, Ana Belén, Víctor Manuel, Milladoiro, Ismael Serrano, Carlos Cano, Miguel Ríos, Pablo Guerrero, Enrique Morente, Gran Jefe, Academia Palanca, Imanol, Javier Krahe, Luis Pastor i per supossat, Ella Baila Sola. Amb il.lustracions de Forges en el llibret interior. Aclarit? Tornem al grup. El 2002, Ella Baila Sola es van separar i Marta Botía va editar un primer àlbum en solitari titulat "Cumplir lo prometido". Però el passat any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella Baila Sola i van treure nou disc, "Despierta", encara que amb el nom abreujat a EBS, suposo que per problemes legals amb la seva excompanya ja que sembla ser que la separació va ser traumàtica i amb Rocío Pavón substituint a Marilia.

Los Inhumanos – Que dificil es hacer el amor en un Simca Mil 1988

Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixa arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat la tropa que eren a Los Inhumanos, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques de frares blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la àmplia carrera de Los Inhumanos va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente i com m’explicaban Víctor Báxter i Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600, però no rimaba. Es van crear a El Saler de València el 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals. L'any passat van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel.lícula de la saga Millenium. A un dels seus components li deien El Gallofa i la seva missió era deixar anar el rot que sona en la cançó “Duba Duba” que es trobava al disc “30 hombres solos”, el mateix on també es recollia aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és va editar al 1988. Alguns dels seus components van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia. 

Los Inhumanos

Maná – Vivir sin aire 1992

Els mexicans Maná el passat 12 d'abril van treure finalment un disc nou titulat “Drama y Luz”, peró aquí teniu sonant a Un Toc de Rock una de les seves millors cançons i que és posiblement la que els va donar a coneixa a mig mon. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, el 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" el 1981 i "A tiempo de rock" al 83. El 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera (a la foto) com a cantant i els germans Ulisses i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. El 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra César "Vampiro" López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, aquest any ha tret un disc en solitari. Aquesta peça estava recollida en el seu àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar el 1992 i era el seu tercer disc. Es va gravar a Los Angeles i en aquest treball Ulisses ja havia passat a ser el seu manager i es van incorporar el teclista Ivan González i el guitarra Cèsar "Vampiro" López. Les vendes van superar el milió de còpies només a Mèxic i es van editar ocho singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al Festival de Montreaux.

Maná

Enric Barbat – Matí 1983

Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto es trobava en un LP que va publicar l’any 1983 i que es va titular "Quatre" i compta amb Carlos Cárcamo als teclats  i als arrengaments que havia estat component del grup de rock progresiu Granada i posteriorment Karkis, junt a Manuel Rodríguez a les guitarres i la producció va ser de Julio Palacios. L’àlbum te un contingut molt electrònic i en la meva opinió és un dels millors discos d'Enric Barbat. Va ser gravat als estudis Trak i mesclat a Audiofilm de Madrid al juliol del mayeix any i que va ser publicat per Philips. Solsament te quatre cançon i per aixó el títul. El cantautort va néixa a Barcelona el 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, el 1963. Desenganyat, va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el aquest álbum que hem va regalar Pere Fuster, director d’Antena 3 de Ràdio a Reus on jo feia en aquells moments un programa essoteric titulat “El Sendero a lo Desconocido” i vaig fer-lo servir moltes vegades a la banda sonora del programa. El 13 d'abril de 2007, Enric Barbat juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura franquiste. Alguns d’ells es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap va rebutjar la medalla.

Enric Barbat

Joan Bibiloni – Nits de la Sultana 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar diversos single i un sol LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar el 1977 el LP "Milán & Bibiloni". Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. El 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixa el 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, al meu parer un dels millors en la carrera en solitari de Joan Bibiloni, us ho extrec del LP "Papi, are you OK" editat al 1986, un disc ple de funky i on compta amb la col.laboració de la cantant de color Deborah Carter. Sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un amic d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza la Montse Aliaga amb tot l'amor del món i que jo li agraeixo i molt, encara que no li digui mai. ¡Com sóc de descastat!

Joan Bibiloni en directe

Manolo Galván – Hijo de ramera

Aquesta és la millor cançó en la carrera de Manolo Galván, nascut a Alacant i que en els seixanta va ser cantant de Los Gritos que despres es van reconvertir a La Zarzamora. Quan Manolo Galván la va compondre i gravar, la discogràfica no va tenir bemoles de presentar-la a la censura i al final van tenir raó i van haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no me levanto". Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya s’en va anar a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. Allà Manolo Galván va tornar a gravar-la, amb arranjaments musicals més agressius i amb el títol original "Hijo de ramera" i és la versió que escoltem ara a Un Toc de Rock. És una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Paco "el de l'alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel no va ser per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”.

Portades de discos i a sota foto de Manolo Galván

Luis Fierro – Ella 1977

La curta carrera en solitari d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder de Los Tifones des de 1961 i als que va deixà sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un tema "Ella", el mateix que escoltem avui. Anys més tard va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com a guitarra i segona veu. Al 1977 i quan els Pop-Tops es van desfer definitivament, Luis Fierro es va llançar en solitari amb un extraordinari LP amb el seu nom per títol genèric. Hi havia altres temes molt interessants en aquell disc de Luis Fierro, com "Reconciliación", "Mía", "No, no hay ha nadie más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a Un Toc de Rock. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa, el que era component del Dúo Dinámico y en aquells temps director musical del segell EMI, si be el disc va ser editat pe el segell RCA.

A dalt el Luis Fierro Quartet i a sota foto d'ell en solitari

Miguel Ríos – El blues del autobús 1982

Aquesta cançó havia estat composada per Víctor Manuel i és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos. Per cert, Miguel Ríos es retira i sembla ser que aquesta vegada va de veres i ho fa per la porta gran i en olor de multitud. Miguel Ríos va publicar un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i realitza una gira perquè sel recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre de l'any passat, a Granada, la seva ciutat natal, però tenía que actuar aquest estiu a Tarragona i va suspende, sent sustituit per Dani Martín. És clar que ara haurà de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això el diem el cantant Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie “Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i jo crec que a  Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. Miguel Ríos Campaña va néixa a Granada el 7 juny 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria" que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre milions de discos a tot el món i el va col.locar en les llistes del Billboard, però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000 còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.

Mario Prades amb Miguel Ríos

Joe Dassin – A tí 1976

El cantant Joseph Ira Dassin que és el seu veritable nom, encara que conegut artísticament com Joe Dassin, va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos darrera del teló d'acer, a la Rússia Soviètica i que es programaven a les emisores comunistes. Però Joe Dassin va néixa a Nova York el 5 de novembre de 1938 i va morir d'un atac cardíac, durant les seves vacances a Tahití, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares eren comunistes i van tindre que exiliar-se dels Estats Units per culpa del Senador Joseph McCarthy i la seva caça de bruixes, traslladant-se a França on es van afincà. Al meu paré "A tí" és una de les seves millors cançons. Per cert, entre els compositors francesos morts, Joe Dassin és el que genera més ingressos per drets d'autor al veí pais. L'SGAE francès estarà d'un content... No us estranyi que aquest tema estigui interpretat en espanyol, Joe Dassin va gravar en alemany, castellà, italià i grec, a més del francès i l’anglès. La cançó original en francès, estava dins del seu LP "Le Jardin du Luxembourg" editat el 1976.

Joe Dassin

Bozz Scagss – Sierra

Acabarem amb aquesta extraordinaria cançó. Vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock i servirà per acomiadarnos, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" però tinc que reconeiza que jo em quedo amb aquesta, cantada en castellà. Ara Bozz Scaggs (Canton, Ohio, 08-06-1944), el que va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i que també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari, us recordo que Un Toc de Rock ho esteu sintonitzant, des de Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu descarregar del blog o les webs de les respectives emissores i escoltar-lo quan us vingui de gust.

Avui acabarem amb una frase que ha dit recentment Michael Stipe, cantant i líder de REM que ha anunciat la dissolució de la mítica banda de rock nord-americana, referint-se precisament a la fi del seu grup:

“La gran habilitat per assistir a una festa és saber

quan és el moment adequat per anar-se'n"

I nosaltres ens anem per avui, salutacions des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya. Tornaré en el pròxim programa de Un Toc de Rock amb més música i històries

Apa¡ Xiquets i xiquetes, ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program