Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades amb el director de cinema Antoni Ribas
i un regidor, a la Fira Internacional del Disc i Cinema
de Col.leccionisme de Tàrrega, lliuran-li una placa
En moltes ocasions us he parlat i hem escoltat a Un Toc de Rock actors que han incursionado en el camp de la música, amb més o menys èxit. Alguns ho han fet esporàdicament, però altres tenen autèntiques carreres paral.leles i han funcionat profesionalemnte en ambdues. Avui obrirem el programa escoltan a un actor amb una brillant carrera professional en el món del cinema i la direcció que no admet cap dubte, però també té una bona trajectòria com a cantant i guitarra, encara que és poc conegut, en aquesta feceta, aquí al país. És clar que el passat any es va encarregar de posar-nos ell mateix en antecedents de la seva cara com a músic i va realitzar una gira per Espanya. Des de la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, obrim Un Toc de Rock amb un home que parlava amb llops, va viure en un món aquàtic, va fer de pistoler, va investigar l'a mort de JFK, inclús de carter del futur i jo que se quans papers més.Benvinguts a Un Toc de Rock
Kevin Costner & The Modern West – Hey man what about you? 2010
L'actor Kevin Costner, nascut a Lynwood, Califòrnia, el 18 de gener de 1955, al igual que molts dels seus col.legues de la pantalla gran, també ha incursionat en el món de la cançó. De fet te una interesant carrera musical i ha gravat dos àlbums. Va actuà a Espanya a principis del 2010, concretament l’actor i director Kevin Costner va realitzà dos concerts, els dies 18 i 20 de febrer de 2010 al Palau de la Música Catalana, a Barcelona i un altre, un o dos dies despres, a Madrid. Per cert que el primer del 
fets a la Ciutat Comdal va coincidir amb el seu aniversari, espero que les barcelonines que van anar, el felicitesin. El seu segon álbum es va publicar, curiosament, el 22 de febrer, dies despres dels seus concerts. El seu estil musical es troba a cavall entre el rock i el country i a més a més, val a dir que sona molt bé. S’acompanya d’un bon grup que es diuen The Modern West i als que no tenim que confondre amb els The Modern Lovers, la banda de Jonathan Richman.The Modern West son, a part de Kevin Costner (veu i guitarra), John Coinman, Teddy Morgan, Blair Forward, Larry Cobb, Park Chisolm i The Fiddlers, la secció de corda, integrada per Bobby Yang i Luke Bulla.
Kevin Costner & The Modern West
Smokie – Living next door to Alice 1977
La cançó més important en la carrera dels britànics Smokie va ser "Living next door to Alice" de 1975 que os vaig dir en passats programas escoltariem un altre dia. Dons bé, ja a arribat aquest “altre dia” i com sempre compleixo el que prometo, aquí la teniu. Smokie va ser la banda del cantant Chris Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford, Anglaterra, el 1964 i inicialment es van cridar The Yen, després The Sphynx per canviar posteriorment a Essence i finalment és van convertir en Smokie. En un principi i al costat de Chris Norman (Redcar, Yorkshire, 25 d'octubre de 1950), al grup es trobaven, Terry Uttley (Birkenshaw, 9 de juny de 1951), Alan Silson (Birkenshaw, 21 de juny 1951) i Ron Kelly (1952) El 
1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups. Quan Chris va deixar Smokie el 1986 va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació a l'estavellar-se l’autocar quan el grup Smokie es trobava de gira per Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara segueix com a cantant de Smokie, ja que la banda està en actiu, però només queda Terry Uttley, dels fundadors. El CD "The World and Elsewhere" de 1995 és el primer àlbum amb Mike Craff com a cantant. Aquesta cançó que escoltem ara i on ens expliquen les coses que succeeixen quan vius al costat d'Alice, us l'he extret del seu àlbum "Smokie's Greatest Hits" publicat a l'abril de 1977, però estava en un dels seus primers discos, crec que en el "Pass It Around" de 1975, però ara no estic segur.Els Smokie ara
Paul McCartney & The Wings – Band on the run 1973
Quan The Beatles es van desfer, Paul McCartney amb la seva dona Linda va posar en marxa, de 1971 a 1981, un projecte musical anomenat The Wings. Aquest tema és un dels bons èxits de Paul McCartney & The Wings i en aquesta formació, els únics tres components que es mantindrien des de l'inici serien Paul McCartney, la seva dona Linda McCartney i el que va ser guitarrista dels Moody Blues, Denny Laine. "Band on the Run" és el tema que donava títol al seu cinquè àlbum, va ser publicat el 7 de desembre de 1973 i es va gravar a Lagos, Nigèria, ja que Paul volia per treballar un lloc exòtic,van triar Àfrica i un estudi propietat de Ginger Baker, 
ex component de Cream. La foto de la portada inclou a unes quantes celebritats, entre elles Michael Parkinson, Kenny Lynch, James Coburn, Clement Freud, Christopher Lee i John Conteh i la fotografia es va fer en un mur de Osterley Park, a Brentford. En la gravació i més de Paul, Linda i Denny, també van intervenir Howie Casey al saxofon, Ginger Baker a la bateria i percussió, Remi Kabaka a la percussió, l'orquestració de Tony Visconti i als cors Ian i Trevor. Tant el single com el LP van aconseguir la primera posició del Billboard, ja el 1974, va ser triple Disc de Platí i va aconseguir un Grammy. Per cert, quan Paul, Linda i Denny van arribar a Lagos, van ser atracats a punta de navalla. Sir James Paul McCartney va néixa a Liverpool el 18 de juny de 1942. Linda, Eastman de cognom de soltera, va neixa a Nova York el 24 de setembre de 1941 i va morir a Túcson, Arizona, un 17 d'avril de 1998.Paul McCartney
Steely Dan – Do it again 1972
Steely Dan van ser un dels millors grups sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky. A partir de 1974 van deixar les gires i es van dedicar solsament a treballar en estudi, centrant-se la banda en els seus dos líders Walter Becker i Donald Fagen i comptant per a les seves gravacions amb bons músics d'estudi com Michael McDonald i Steve Gadd. Durant els anys 70, els seus discos mostraven una gran qualitat i es venien molt bé, però el 1981 es van desfer i cada un es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald Fagen va ser més exitosa. Steely Dan va tornar l'any 2000 publicant "Two against nature", des de llavors no han parat de treballar, realitzant gires i 
amb nou discos, de fet han publicat set àlbums, entre discos d'estudi, directes i recopilacions. Aquest tema us ho hem extret del CD "The very best of Steely Dan" que va veure la llum el 2009 si bé es trobava originalment en el álbum de debut de Steely Dan, del 1972, titulat “Can't Buy a Thrill” i el single va arribar al lloc 6 del Billboard. Hi ha una gran versió a càrrec del músic de jazz-fussion brasileiro Eumir Deodato, un brillant teclista que és va fer famos internacionalment quan va gravar “Asi habló Zarathustra 2001”. També la van versionar Waylon Jennings, l’austriac Falco, The Art of Noise i uns quans més.Walter Becker i Donald Fagen
Albert Hammond – It never rains in southern California 1972
El cantant, guitarra i compositor Albert Hammond va començar a l'Espanya dels seixanta formant part dels grups The Dimond Boys i el duet Albert y Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se en solitari amb temes com aquest en el què ens diu que mai plou en el Sud de Califòrnia i que va ser el seu primer gran èxit internacional, però una faceta seva poc coneguda és la de compositor i és una de les més importants. Albert Hammond va néixa el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar. Tornant al compositor, ha escrit cançons per a The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue 
Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson, entre molts altres. Aquesta cançó va ser escrita per Albert Hammond i Mike Hazlewood, va arribar al lloc cinqué del Billboard i es va incloure a l'àlbum al qual donava títol "It Never Rains in Southern California", de 1972. La lletra tracta d’un jove cantant que vol triunfar amb les seves cançons a California. Jo dono fe que aixó que diu al títul és una afirmació falsa, si que plou al sud de Califòrnia i molt, almenys va ploure tota una de les setmanes que vaig passar allà. El 19 juny 2008 Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant dels The Strokes, i el fill es diu Albert Hammond Jr.Albert Hammond
Rolling Stones – Angie 1973
"Angie" es va publicar ds de l'àlbum "Goats Head Soup", l'últim que va produir Jimmy Miller per The Rolling Stones i que van publicar el 1973. Es va gravar entre novembre i desembre de l'any 1972. El LP va ser número U i es va editar a finals d'agost. Aquest àlbum està considerat com l'últim disc de la millor època creativa dels Rolling Stones i va ser triple Disc de Platí als Estats Units. Algunes de les cançons rebutjades per a ell, com "Tops" i "Waiting on a Friend", apareixerien finalment en el "Tattoo You" que van treure el 1981. Aquest tema, considerat com el millor de l'àlbum, tot i que està signat pel tàndem Jagger / Richard, va ser escrit principalment per Keith Richards. És una peça acústica i la temàtica principal és la fi d'un amor, la 
seva lletra és la mostra d'aquest amor perdut, destacan la punyent interpretació de Mick Jagger, el piano de Nicky Hopkins i els arranjaments de cordes de Nicky Harrison, si bé en el LP també van col.laborar, entre d'altres, Jimmy Miller, Ian Stewart, Jim Price i Billy Preston. El single va arribar al primer lloc del Billboard i al número 5 a Anglaterra. Es deia que Mick Jagger es va inspirar per a la lletra en la dona de David Bowie, però ell ho ha desmentit en diverses ocasions. També s'apuntava a la filla recent nascuda de Keith Richards, de nom Angela. En aquest disc els Stones eren Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wyman i Charlie Wats. Voleu una curiositat? La Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya va usar aquesta cançó per a la campanya electoral d'Angela Merkel, encara que els Stones no van donar el permís per fer-la servir.
A dalt una foto d'aquesta época, a sota una dels seus principis
amb Brian Jones a la guitarra. Anava a posar-vos una dàra,
però estan massa arrugats i no tenia cap plantxa a mà
Mike Oldfield – Tubular bells 1973
En passats programes vam escoltar a Mike Oldfield i us vaig comentar que os punxaria el "Tubular Bells" i us explicaria la història, molt curiosa, de l'àlbum. Ha arribat el moment i sona ja a Un Toc de Rock. Quan Mike va deixà la banda de Kevin Ayers va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un d'aquests treballs va ser el musical que es representava a Londres "Hair", on cobrava 5 lliures per nit. També va tocar el baix en una banda liderada pel cantant de soul Arthur Lewis. Tot allò el va portar a uns estudis acabats d'inaugurar, situats en un castell i anomenats The Manor. Allà van començar les sessions de gravació en les que Mike Oldfield, amb només 17 anys, va tocar pràcticament tots els instruments, més de 20 que es van barrejar en un 16 pistes manualment i tot es va realitzar en una 
setmana. Només va comptar amb la col.laboració de Viv Stanshall (veus), Jon Field (flauta), Steve Broughton (percussió), Sally Oldfield (veus) i Mundy Ellis (veus). El problema va sorgir quan cap discogràfica va voler editar-lo a menys que es posessin textos i veus solistes. El comentari és que allò era inpublicable. Finalment Virgin el va treure al carrer el 25 de maig de 1973, encara que les vendes van ser mínimes, fins que el director de cinema William Friedkin que buscava música "diferent" per a una de les seves pel.lícules, a sugerencia del porpietari de Virgin, amic seu, decideix ficar quatre minuts del “Tubular bells” en el film "L'exorcista" , allò va ser el reconeixement definitiu. Curiosament Mike Oldfield no es va assabentar i posteriorment va manifestar que ell no hagués estat d'acord. L'àlbum amb aquesta llarga suite, dividida en dues parts, ha venut més de 20 milions de còpies. Posteriorment es van fer la segona i la tercera part, més de trenta anys després. La portada va ser realitzada per Trevor Key i forma part de la història de la música. La famosa campana tubular representa avui en dia tot un símbol, de fet és el "símbol Mike Oldfield" i ell ho va triar com a logotip quan va crear la seva pròpia companyia discogràfica Oldfield Music LTD.
Portades de Mike Oldfield, a sota foto
Elton John – Daniel 1973
Parlant d'Elton John, aquest és un dels seus grans hits, un gran baladón i es va publicar en single el 1973, va arribar a la quarta posició a Anglaterra, la segona als Estats Units i va ser Disc d’Or tant a un pais com a l’altre. El tema es va extreure del LP "Your say shoot me I'm only the piano player" editat per Elton John el 26 de gener de 1973 i on també hi havia una de les seves millors cançons "Cocodrile rock". El LP va ser triple Disc de Platí als Estats Units, uns quans anys més tard, el 11 d'octubre de 1995. La lletra tracta d’un noi que es viu a un petit poble de Texas i que torna de la guerra del Vietnam. L’havien lloat molt quan va arribar a casa seva i el van tractar com un heroi. Però, ell només volia anar a casa, tornar a la granja i tractar de tornar a la vida 
que havia portat abans, olvidan aquella cruel guerra on l’avien portat en contra de la seva voluntat. Al llarg dels més de 40 anys de carrera, Elton John ha venut més de 250 milions d'àlbums, més de 150 milions de singles i ha col.locat més de 50 cançons en les llistes d'èxits, convertint-se en un dels músics de més èxit de tots els temps. Elton John va ser un dels pocs músics britànics que mai es va plantejar traslladar la seva residència als Estats Units per evadir els lleonins impostos de la Gran Bretanya i per això de deixà els cales al pais, la Reina el va nombrà Cavaller. El seu veritable nom és Reginald Kenneth Dwight i va néixa a Londres, el 25 de març de 1947. Si bé ara es fa dir Sir Hercules Elton John. La seva època més brillant va ser la primera dècada, quan comptava amb Bernie Taupin que va compondre gairebé tots els seus temes, entre ells aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i amb el qual l'unia una relació sentimental, encara que Elton John no va sortir de l'armari fins a finals dels 90. En el món musical era conegut com Les Plomes del Rock i potser un dia os expliqui el que ens va passar al meu soci Mikel Barsa i a mi, a Madrid, a una gira que vam organizar amb ell.
Elton John, les plumes del rock
Badfinger – Take it All 1973
Aquesta peça va ser un altre dels èxits d'aquesta banda liderada pel cantant i guitarra Peter Ham. Badfinger pertanyien a l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona trajectòria, però també van patir molts problemes legals que van impedir la sortida de més d'un dels seus àlbums, tot i que en algun moment se'ls va considerar successors dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es va anomenar The Iveys, i va ser format a Gales, pel teclista i guitarra Peter Ham. Al seu costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans amb la guitarra. El 23 abril 1975 Peter Ham es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de 1983. El tema "Agafeu-lo tots" que escoltem es trobava en l'àlbum "Straight Up" qué es va editar el 13 de deecmbre de 1973 i va ser reeditat en versió CD al 1993. Dos dels seus singles es van clasificar al Billboard, però no aquesta peça que va està compossat per Pete Ham. Per cert, Badfinger, en aquest cas Pete Ham, van ser també els compositors del tema "Without You" que va ser el gran èxit de Harry Nilsson.Badfinger
Alan Jackson – A house with no courtains 1996
El cantant i guitarra de country nord-americà Alan Jackson va ser englobat, a principis dels noranta en el que es va dir "new american music" que no era res més que country amb tocs de pop i rock. És un dels grans del gènere i per a mostra us porto aquest tema extret del seu CD "Everything I love" que va publicar el 29 d'octubre de 1996 i va ser triple Disc de Platí. Es tracta d'una composició del propi Alan Jackson i Jim McBride. El single que es va publicar el gener de 1998, va arribar al lloc 18 en les llistes de country, però del CD es van extreure sis senzills, dos dels quals van ser número U. Alan Eugene Jackson va néixa el 17 d'octubre de 1958 a Newnan, Geòrgia i ha venut més de 90 milions de discos. Des de 1989 porta els mateixos músics d'acompanyament: Monty Allen (gutarra acústica i veus), Scott Coney (gutarra, baix i banjo), Melodie Crittenden (cors), Robbie Flint (guitarra), Danny Groah (guitarra), Mark McClurg (violí i cors), Bruce Rutherford (bateria), Joey Schmidt (teclats), Roger Wills (guitarra i baix) i Jesus Beltran (guitarra i cors), però en aquest enregistrament col.laborar un munt de gent. Alan Jackson és cosí del jugador de beisbol Brandon Moss. Alan Jackson
Eagles – Tequila sunrise 1994
Des del disc "Hell Freezes Over" que va representar el retorn de la millor i més comercial banda de country rock americana de l'historia, The Eagles, us porto aquest tema, un dels seus antica èxits que es va incloure gravat en directe. De fet el disco solsament teniua un parell o tres de cançóns nobes gravades a l’estudi, tota la resta eren directes. El grup estava integrat en aquells moments per Glenn Frey, Don Henley, Joe Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per els músics Scott Crago (percussió), John Corey (teclats, guitarra i cors), Timothy Drury (teclats, guitarra i cors) i Al Garth (saxo i violí). Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. El grup havia 
tornat només per diners i la gira resultava tan cara que cap productor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells pesseters i ens vem quedar sense veure els Eagles en directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses". El títol del LP té a veure amb una entrevista realitzada al Don Felder o Glenn Frey, ara no recordo bé a quin d'ells, poc després que el grup s'hagués desfet en els 80 i que quan li van preguntar si tornarien a reunir-se i gravar junts va contestar categòricament "Quan l'infern es geli" i per això el disc de retorn es va titular així "Hell Freezes Over". L'àlbum es va publicar el 7 de novembre de 1994 i us incloc un article que vaig escriure al Diari de Tarragona, precisament arran de la publicació del disc.
Eagles
Johnny Winter – Take my choice 1967/1988
Aquesta cançó del guitarra i cantant albí Johnny Winter, és una composició pròpia, estava recollida en l'àlbum "Birds ca't row boats", un disc amb temes que van ser gravats entre 1967 i 1968, publicant-se en els Estats Units a finals dels seixanta. Va ser reeditat el 1988 pel segell Relix, però al nostre país no va arribar fins al 1994 i va sortir directament en versió CD. No recordo quina discogràfica el va treure a Espanya, però si que em van enviar una caixa amb catorze o quinze CD tots del mateix nivell, veritables incunables entre els quals hi havia dos de la Flying Burrito Brothers, un parell de Savoy 
Brown i alguns més. Aquest tema és de 1967 i es va gravar en els Gold Star Studios de Houston, Texas, comptant amb el cantant Calvin "Loudmouth" Johnson que és la veu solista. La veritat és que tots els temes del CD sonen molt baixos de volum i bruts pel que he hagut de restaurar-los, digitalitzar-los i netejar-los. John Dawson Winter va néixa a Beaumont, Texas, el 23 de febrer de 1944. Al costat del seu germà Edgar, són dos mites del R & B, però la consolidació per Johnny li va arribar amb el Festival de Woodstock de 1969. Va començar a tocar la guitarra a l'edat de 11 anys, encara que ja tocava el clarinet i l'ukelele des dels 4 anys. La seva primera banda va ser Johnny and the Jammers amb el seu germà Edgar, tenia només 14 anys. Per cert, aquest CD no consta en la seva discografia oficial.Johnny Winter
Linda Ronstadt – Blau Bayou 1977
Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixa el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel.lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus per Barney Gumble. “Blue bayau" es una composició de Roy Orbison i Joe Melson. Aquest “peaso cansión” va ser un dels gran èxits de Linda Ronstadt que la va gravar al 1977 i va vendre més de dos milions de singles s’en Disc de platí i arriban al segon lloc a les llistes de country del Billboard i al tercer a les de pop. Per cert, ella la va versionà també en catellà i titulant-la “Lago azul”, l’escoltarem un altre dia.
Caràtules i a sota foto
Acabaremos con una frase que dijo el escritor Manuel Vázquez Montalbán i me la va recordar en un dels seus escrits Josep Ramon Correal, director del Diari de Tarragona:
“La llibertat del periodista és com la virginitat de
la noia que treballa en un prostíbul”
Per avui poso fi a Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. Tornaré en el pròxim programa de tornaré amb més música i històries
Apa¡ Xiquets i xiquetes, ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario