Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
A Constantí es va celebrar fa un parell de setmanes el 25é aniversari de La Dragonina, un acte organitzat per la Colla La C.O.C.A. que en aquest moments presideix el meu nevot, Joan Bladé. Cristina Plaza, una artista plàstica veina de Constantí i amb la que n'uneix una bona amistad, va obsequiar amb el cuadro que ha sigut el logotip dels actes. Aquí al blog veureu la fotografia.
Hi va haver de tot, sobre tot tiberi, diversió i bon humor, tots junts amb moltes ganes de pasar-so bé, tant membres de la colla com amics i veïns de la vila. Aquí teniu unes quantes fotografies fetes per Montse Aliaga dels diversos acte. Per cert, a la taula on va fer-se una alocució recordan l'historia de la Dragonina i la Colla La C.O.C.A. van estar Jesus Poyatos, el antic cap de colla, Joan Bladé, president i actual cap de colla i la nostra artista Cristina Plaza. Als actes va estar present també l'amic Miguel Sanmartín, un dels creadors de la colla y de la Dragonina.
A mi em va resultar curiós el fet que no assistís cap representant dels partits polítics de Constantí, algun es trobava en actes oficials i no podia assistir, però tant l'actual alcalde, com el que el substituirà per a regir la ciutat els dos últims anys de legislatura no van estar presents en la presentació, tot i trobar-se als voltants ja que se'ls va veure, almenys jo els vaig veure. Per cert, si, n'hi va haver un, l'únic que va asistir va ser Roberto, el del PP.
Des Un Toc de Rock només em resta desitjar-lis 25 anys més d'existència de la Dragonina per el davant, si més no i que els seus fills prenguin el relleu quan sigui el moment.
Avui recordarem per començar el programa d'Un Toc de Rock a una de les bones i potents veus del panorama musical espanyol dels seixanta i les dues dècades posteriors. Ja no està entre nosaltres, però va ser un dels grans entre els grans i el seu carisma personal el va convertir el Rei del Glam espanyol i en mite. Per cert, avui el programa pert una mica d’oli.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Tino Casal – Eloise 1987
Obrim Un Toc de Rock amb Tino Casal i el tema “Eloise” que os extrec del LP “Lágrimas de cocodrilo” que va editar el 1987. Aquesta cançó va ser el gran èxit del británic Barry Ryan, composta pel seu germà bessó Paul Ryan. Pocs han sigut els que al llarg dels anys s'han atrevit amb aquest tema a causa de la potència vocal que es necessita, però el Rei del Glam Espanyol ho va fer i va tornar a ser un gran hit. L’asturià Tino Casal va començà als 14 anys com a cantant amb el grup Los Zafiros Negros (a la foto) per incorporar més tard a Los Archiduques, va ser al 1967 i amb ell com a cantant van gravar el seu millor 
disc "Lamento de gaitas" i que curiosament, també era una versió del duet Paul & Barry Ryan, la cançó era el “I love how you love me”. Aquest single es un incunable buscadíssim pels col.leccionistes i que a El Temps Passa ja us hem punxat. Després d'un parell d'anys amb Los Archiduques va marxar a Londres per dedicar-se a la pintura. José Celestino Casal Álvarez, conegut com Tino Casal, va néixa a Tudela Veguín, Oviedo, l'11 de febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de 
setembre de 1991. Es va parlar de que tenia la SIDA, però era una malaltia degenerativa dels ossos, una necrosis, per aixó, els darres anys sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba sentat a una trona. Quan semblava que s'estava recuperant va morir a un accident de tràfic, quan el conductor de l'Opel Corsa 1.3 SR color blanc matrícula M-9642-FT va xocar contra un fanal de la M-500, a 400 metres del pont dels Francesos, direcció sud a la M-30, prop del barri madrileny d'Aravaca per excés de velocitat, sent Tino Casal que anava al seient del copilot, l'única víctima mortal. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo i puc dir-vos que era una persona senzilla i sense cap ínfula de grandesa ni prepotència. Aquí al blog us he posat una foto d'un concert on el veureu assegut enmig del fum que omplia l'escenari, per cert que el baixista, del qual no recordo el nom, després va tocar amb Miguel Ríos. També veureu una foto on estem Tino Casal i jo.
Mario Prades amb Tino Casal, a sota foto d'una actuació que
crec va està organitzada per la ONCE, feta per Mario.
Elkin & Nelson – Jibaro 1975
Els dos germans Elkin & Nelson que ens van arribar des de Veneçuela o Colòmbia, ara no ho tinc massa clar, treballaven per baretos de Madrid i es movien en el "ambient" fins que van ser descoberts per Juan Pardo que els va buscar companyia discogràfica i els va produir els seus dos discos. Funcionaren de 1973 a 1975 i es diu d'ells que eren capaços de crear una "tempesta tropical" quan pujaven a un escenari amb només dues guitarres i una mica de percussió. La veritat és que Juan Pardo va veure en ells uns possibles competidors per Barrabàs, la creació del seu ex company a Los Brincos, Fernando Arbex. Això si, amb un toc Glam britànic que cridava l'atenció, però que no va ser massa del gust dels censors de l'època. Quan es van sentir "cremats" a Espanya, es va parlar de drogues, deutes i problemes de "ambient", van tocar el dos i van fotre el camp cap a Alemanya i França i dècades més tard Elkin & Nelson van aparèixa a les Filipines. "Jíbaro" es trobava en el seu segon i últim disc "Ángeles y demonios" de 1975 i en el què també es va recollir una bona versió del "Anaconda" de Cheo Feliciano. Els seus únics dos discos, van ser reeditats fa poc en un doble CD.
Barrabás – Dolores 1982
Amb una línea que també barregava connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, son els espanyols Barrabás, un dels grans grups nacionals que van ser poc valorades al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que van publicar el 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el 
bateria titular des dels seus començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar el 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. El disc "Bestial", en versió CD, va ser reeditat el 2000.Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col.locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, 
Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component de Los No.Una de les formacions de Barrabás
Carlos Berlanga & Vainica Doble – La funcionaria 1994
Cantant, músic, dissenyador, pintor i compositor Carlos Berlanga va ser una de les figures més importants de la movida madrilenya. Va formar part de Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides i Alaska y Dinarama que va ser la seva etapa més brillant, arribant a vendre més de quatre milions de discos. L'any 1989 i despres de tindre enfrentaments amb la resta del grup, Carlos Berlanga va deixà a Alaska y Dinarama i es va llançar en solitari, encara que mai va arribar al nivell de la banda. El 1990 edita el seu primer disc en solitari, es deia “El ángel exterminador”, va ser produït per Luis Carlos Esteban i el va publicar 
Hispavox. L'any 1994 surt el seu segon àlbum "Indicios", ja amb el segell Compadres. En ell es trobava aquest tema en el qual col.laborava Vainica Doble i que us he seleccionat per escoltar en Un Toc de Rock, va ser produït per Juan Manuel Sueiro. Un altre dels temes destacables d'aquest disc és "Aguas de Março", un clàssic d'Antonio Carlos Jobim, on intervé Ana Belén. La portada de "Indicios" és un homenatge a la del disc "Wave" del cantant, pianista i compositor brasileiro. Aquest disc de Carlos Berlanga va ser reeditat el 2003. Encara Carlos Berlanga va arribar a gravar dos àlbums més, fins que el va sorprendre la mort, el 5 de juny de 2002 a conseqüència d'una llarga malaltia hepàtica. Carlos Berlanga era fill del director de cinema Luis García Berlanga. De Vainica Doble parlarem un altre dia i escoltarem a Carmen Santonja que va morir el 23 de juliol del 2000 i Gloria Van Aerssen. Un duet femení que va debutar el 1969 en una pel.lícula de Marisol.Carlos Berlanga
Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990
Sempre us he dit que Greta i Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz González. Es van crear a Valladolid el 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González en els cors. Fins a 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", de 1990, no és seu, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y Los Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir en “Soy la que sufre por tu amor”. Gravaven per al segell Fonomusic que les va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners. Jo recordo que las vaig entrevistar en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.Las nenas de Greta y Los Garbo
Lone Star – Punta d’Alba 1977
Lone Star també han gravat en català, si bé solsament ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest single, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no tenia massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La 
marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star. Us incloem un retall de premsa donant fe del que compto i que he extret de la pàgina web de Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb “L’amor s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic al 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i Ona La Torre. El batería va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” i el guitarra era Alex Sánchez (a la foto), la direcció musical va ser de Jordi Doncos. Per cert, quan van començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica firmava els seus discos, els dos primers EP’s, com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va ser el tarragoní Joan Miró.
Retall de premsa i a sota foto del grup en els sus inicis
El Grup de 3 – Puff, el bon drac màgic 1967
Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat “el grup de folk”, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar per els germans Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat al 1967 i segueixen en ell la línia del folk song americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton va escriure el 1959 quan tenia 19 
anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton ho va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i fer la música. Posteriorment, el 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary, va ser publicada per primer cop al 1963. Per cert que el meu fill, quan estaba escolta-la fen la selecció musical del programa d’avui, em va dir que ell l`havia sentit a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac i que li semblava que es deia com la cançó.Peter, Paul & Mary, un disc d'èxits
Nico Fidenco – Ligados 1961
Aquest és la cançó més important en la carrera musical del cantautor italià Nico Fidenco, de veritable nom Domenico Colarossi, però el títol en italià va ser "Legato a un Granello di Sabbia". La versió original va ser el primer single que a Itàlia va arribar el milió de còpies venudes, tot i que el segell RCA que van ser els qui el van editar al país de la bota, va jutjar que Nico Fidenco no tenia imatge de "latin lover" per lluir i en la portada del senzill van treure al seu lloc una guapa ragazza italiana passegan per la platga. És clar que el tema és conegut en l’Amèrica llatina com "Granito de arena" i és una cançó del mexicà Ricardo Roda, germà del també cantant César Costa. Nico Fidenco 
va néixa a Roma, el 24 de gener de 1933 i la seva carrera com a cantant va començar de forma accidental, ja que treballava com a pianista i arranjador en la RCA Italiana i havia estat elegit per interpretar el tema musical del film "I Delfini", quan el públic va començar a demandar-lo a les botigues, es van veure obligats a editar-la en disc i va ser el seu primer èxit. A principis dels 70 es va dedicar a treballar d'arranjador i músic, confeccionat bandes sonores de pel.lícules eròtiques i també spaguetti westers. De 1984 a 1994, Nico Fidenco va emprendre amb els seus col.legues Riccardo Del Turco, Jimmy Fontana i Gianni Meccia, una gira i van crear un quartet anomenat Superquattro, grup musical especialitzat en reviure èxits dels anys 60, el mateix que aquí es va fer anys més tard amb Mágicos 60 i és que com comprovareu, tot està inventat a la Vinya del Senyor. A Espanya aquest ha estat un tema molt versionat, però jo vull destacar la que van realitzar els Golden Quarter.
EBS – Sentir 2010
Des de el nou treball del duet Ella Baila Sola titulat "Despierta" us extraiem aquesta cançó que va ser el primer senzill promocional. Va ser publicat al 2010 i aquels álbum representa la tornada d'aquestes dones, encara que amb canvis importants en la formació. Avui es fan dir EBS i són Marta Botía i Rocío Pavón, aquesta última substituint a Marília Casares. Les primeras funcionaren i bé de 1996 al 2001, però problemes entre les noies va desfer el duo. Ara Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, pren el relleu, es busca nova companya i va tornen pels seus “fueros”, intentant emular, encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i titulat "Ella baila sola", amb temes com " Lo echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de barra" i "Por ti". D'aquesta àlbum van vendre 750.000 còpies a Espanya i al voltant de 500.000 a l’Amèrica Llatina. Jo crec que EBS aguesin signat per aconseguir el 10% d'aquestes xifres amb aquest últim disc. Així i tot val a dir que están treballan bé i espero que no triguin en treure un nou disc.
EBS són Marta Botía i Rocío Pavón
M-Clan – Santa Lucia 2010
Aquest tema és un homenatge a Miguel Ríos i el seu gran èxit, però el que no tots recorden és que "Santa Lucía" no era un tema de Miguel Ríos. Va ser composta pel cantant, guitarra i compositor argentí Roque Narvaja, un home que va començar al capdavant del grup La Joven Guardia. Es recollia en l'àlbum "Solo o en compañía de otros - Bienvenidos", un disc doble homenatge al nostre gran rocker granadí. Els murcians M-Clan es van crar el 1992. peró del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu úlyim disc Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i molta intolerancia.M-Clan
Triana – Una noche de amor desesperada 1981
Triana van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo (a la foto) que abans havía tocat amb Los Payos i amb qui m'unia una bona amistat, me explicà en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets 
d'autor. Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Vull deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Be, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat al 1981 i estava composta per Jesús de la Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col.laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
Article publicat a Diari de Tarragona on feia la crítica del concert
dels Triana de Tele Palacios a Constantí. Per cert que els hi van
obrir la furgoneta i a Tele i al seu fill, també músic del grup, els
hi van sustraure l"es chupes"
Los Lunes – Una canción de despedida 1994
Són unes quantes les cançons que ens han deixat Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a trio, com en la segona quan eren solsament dos i es van fer cridar Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha passat a formar part de la història del pop espanyol, com "Una canción de despedida" que avui aprofitem per acomiadar Un Toc de Rock. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra), i Javier García (baix). Es van crear el 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, publicat pel segell Tábata Música y Letra que va ser produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una canción de despedida" que va ser utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" en M-80. També van col.laborar Ñete a la batería, Tito Fargo a les guitarres, David Revuelta als teclats, Antonio Rivero a la pandereta i cajón, a part de Cope Gutiérrez, Bernardo Macarro, Kevin Robb, Ove Larsson i uns quans més. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos components i passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que Quedan" (1999), tot i que ancara traurien un quart disc que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.
Los Lunes
Amb aquesta "Canción de despedida", tancarem per avui Un Toc de Rock i ho farem amb una frase amb la què acabarem el programa i que és del gran músic català Pau Casals (1876 – 1973) que va dir:
“La música ha de servir a un propòsit; ha de ser part d'alguna cosa més gran, una part de la humanitat”
Fins aquí hem arrivat amb Un Toc de Rock per avui, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. Tanquem la barraqueta i tornaré en el pròxim programa amb més música i històries que sigueu bons i bones.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario