Un Toc de Rock programa 22-11-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

En massas ocasions les companyies discogràfiques la encerten creient que estan equivocades o perquè els sona l’armoniosa flauta quan el que ells preteníen era bramar. Fa unes quantes setmanes escoltàvem a Connie Francis i us vaig comentar com va ser el seu primer triomf. Bé, he rebut un correu, un Emilio demanant-me que posés aquest primer èxit i com els vostres desitjos són ordres per a mi, aquí el teniu per començar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Ona La Torre, Altafulla Ràdio, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i suposo a aquestes alçades de la temporada ja tenim el programa incorporat a la programació d'unes quantes emissores de la xarxa de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, però com jo l’acostumo a gravar amb molt temps d'antelació, encara no se quals són, però això si, las saludo a totes dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Connie Francis – Who’s sorry now 1958

La cantant Concetta Rosa Maria Franconero va néixa el 12 de desembre de 1938 a Newark, Nova Jersey, però artísticament era coneguda com Connie Francis i va arribar a ser un dels ídols musicals de la joventut a mitjans del passat segle. Ara us explicaré un altre vegada com va ser el seu primer èxit musical perquè és veritablement curiós, ella havia gravat uns quants singles amb cançons seleccionades per la casa de discos i que no van funcionar comercialment i la discogràfica va voler que gravés el single que faltava per així poder donar per cancel.lat el seu contracte i lliurerse d’ella i aquesta vegada la van deixà fer al seu criteri al respecte de triar les cançons. Connie Francis, a suggeriment del seu pare que de música en sabia un grapat, va gravar una versió del "Who 's Sorry Now", un clásic que es va incloure a la pel.lícula dels Germans Marx “Una nit a Casablanca” a l’any 1946 i el single amb aquesta versió a carrec de Connie Francis va resultar ser un èxit total, arribant al quart lloc del Billboard i sent Disc d'Or el 1958. Connie Francis va gravar en 9 idiomes durant la seva carrera incloent anglès, italià, francès, alemany, japonès, jiddisch i espanyol, va treballà en tres o quatre pel lícules i va tenir el seu propi xou de televisió. Però el drama també va marcar la seva carrera. El 1974 va patir una violació en un hotel després d'un concert en Westbury, Nova York. Es pot dir que el principi del fi de la carrera de Connie Francis va arribar quan va haver de ser operada del nas per poder solucionar la seva sensibilitat a l'aire condicionat que va provocar seqüeles que van minvar la seva capacitat per cantar. Una altra tragèdia va marcà la seva vida quan el seu germà va ser assassinat el 1981. Es deia de Connie Francis que era una dona perfecta, malgrat la seva curta estatura i l'any 1963 les mesures de Connie Francis eren 89 - 58.4 - 90.17, només comptava 1.52 d'alçada i pesava 49 kg.

Dakota Staton – September in the rain 2005

Ara us porto una mica de jazz amb la veu de Dakota Staton. De nom real Aliyah Ràbia, va néixa a Pittsburgh, Pennsylvania, el 3 de juny de 1930 i va morir un 10 de abril de 2007 a Nova York. Va ser una de les veus importants del jazz, encara que no va arribar a la rellevància que van tindre Ella Fritgerald, Dinah Washington o Sarah Vaughan. L'any 1955 la revista especialitzada en jazz "Down Beat", la va reconèixa com la màxima promesa del jazz vocal de la seva època. Durant algun temps va col.laborar amb el pianista George Shearing, amb el qual va gravar "Dynamic!" el 1958 i "Dakota at Storyville" un disc en directe de 1961. Aquest tema, un dels que m'agraden en la discografia de Dakota Staton, us ho he extret del doble CD "Fly Em To The Moon", un recopilatori de jazz que recull clàssics a càrrec d'un munt d'artistes i que es va publicar el 1996 i va tornar a editar-se el 2005 en un recopilatori, encara que Dakota Staton ja l'havia publicat abans al disc “More Than The Most!” i era una versió. La cançó va ser editada originalment el 1937, incloent-se en la pel.lícula "Melodia per a dos", però no recordo qui la interpretava. Ha estat multiversionada i entre altres curiositats us diré que "September in the rain" també la van gravar The Beatles, crec que en les sessions amb Tony Sheridan i sent The Beat Brothers i va ser un dels temes que es van incloure també en la prova que van realitzar per al segell Decca que els va rebutjar per ser un "grup sense futur", allavors es deien The Silver Beatles Aquests enregistraments posteriorment van ser editats com "The Decca Tapes", no estava Ringo, encara tenien a Peter Best a la bateria.

Dakota Staton i a sota caràtules dels Beatles
amb aquesta cançó

Frank Sinatra – This is my song 1967

"This is my song " aquesta gran cançó a càrrec de La Veu que escoltem ara, us la he extreta d'un EP editat a Espanya el 1967 i que conté una cançó diferent del EP original americà, es tracta del "You are There" a la edició espanyola i que substituïa al "Something stupid" cantat a duo amb la seva filla Nancy Sinatra que a Espanya es va editar en un altre EP com a cançó estrella. En aquest disc i més de "El món que coneixíem" i "Estàs allà" que és la que us he dit havien canviat, trobaven "Amor és la meva cançó", la peça que estem escoltan ara i va ser el tema principal de la pel lícula "La Comtessa de Hong Kong", un film que van protagonitzar Marlon Brando i Sofia Loren i que va dirigir Charles Chaplin que va ser també el compositor del tema i de la banda sonora, però en l'EP espanyol ancara hi trovem un altra peça "Nascuda lliure"que així mateix era d'un altre pel.lícula que és va titular així. Frank Sinatra, guanyador del Oscar pel seu paper a "D'aquí a l'eternitat", va néixa a Hoboken, el 12 de desembre de 1915 i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular. Per cert l’hi deien Blue eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que el coneixia, sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles. Aquí al blog teniu la caràtula del EP espanyol i la del americà.

David Hasselhoff – New York New York 2004

El guaperes David Hasselhoff, aquell que conduïa el cotxe fantàstic i que després de passar a torrar-se al sol en "Els vigilants de la platja", va ser un dels "Vigilants de la nit", també és cantant, ha gravat 15 àlbums i he de reconèixa que no s'ho fa gens malament. Aquí us porto avui a Un Toc de Rock, la seva versió de tot un clàssic, el "New York, New York" que va fer tan famós Liza Minnelli al interpretar-la en el film de Scorsese amb Robert de Niro tocant el saxo i sobretot per la interpretació de Frank Sinatra el 1979. La lletra va ser escrita per Fred Ebb i la música va córrer a càrrec de John Kander. David Michael Hasselhoff va néixa el 17 de juliol de 1952 a Baltimore, Maryland i és anomenat "The Hoff". Aquest tema que estem escoltant es trobava en el CD "Sings America" editat el 2004, on versiona també cançons d'Elvis Presley, Roy Orbison, The Beach Boys, John Denver, Neil Diamond, Glen Campbell, The Mamas & The Papas, Burt Bacharach, fins i tot de Madonna. Per cert, David Hasselhoff ha gravat en castellà, però de moment no em demaneu res perquè he de digitalitzar les cançons i aixó em portarà temps, ja us posaré alguna cosa abans de finalitzar aquesta temporada. 

David Hasselhoff 

The Platters – Smoke gets in your eyes 1958

Aquesta és una de les cançons inoblidables del grup vocal The Platters i una de les més populars de la seva llarga carrera discogràfica. El tema va ser escrit per Jerome Kern amb lletra d'Otto Harbach, per al musical "Roberta" i el primer enregistrament la va realitzar Gertrude Niesen, el 13 d'octubre de 1933. The Platters que es van crear el 1953, la van publicar en single el 1958 i va ser número U del Billboard el 1959. Per descomptat, d'aquest tema s'han fet versions per un tub, però jo crec que la més recordada és la de The Platters, als quals del Rio Grande cap avall se'ls coneixia com Los Plateros. Curiosament els seus principis són interessants. Tot i ser un grup vocal amb noia, el mànager, empresari, productor, músic i compositor californià Buck Ram, va decidir canviar l'estructura del grup i va convertir a Tony Williams (5 abril 1928 - 14 agost de 1992) en la veu solista i a Zola Taylor (17 de març de 1938 - 30 abril 2007), fins aquell moment primera veu, en cor i amb això va arribar l'èxit. Forman part de The Platters en aquest enregistrament trobàvem també a David Lynch, Paul Robi i Herb Reed. Sota la direcció de Buck Ram enregistrat vuit singles, els més reeixits de la seva carrera, entre ells "Only you". Quan Zola va marxar el 1962 va ser reemplaçada per Barbara Randolph. És clar que amb The Platters passa una cosa curiosa, hi ha actualment dues formacions amb el mateix nom i ambdues completament legals, una treballa a Amèrica i l'altre a Europa, però en elles no trobem a cap component original, són un pur producte de màrqueting, coordinat des dels Estats Units.

The Platters, postal i foto

Engelbert Humperdinck – The last walz 1967

En els anys 60 van sorgir tres extraordinàries veus dins del univers del pop britànic casi entroncat amb els vells crooners, eren Tom Jones, John Rowles i Engelbert Humperdinck. Aquest últim va néixa a Madras, la Índia, el 2 de maig de 1936, però als 10 anys es va traslladar a Anglaterra. El seu manager era Gordon Mills, el mateix de Tom Jones i el va llançar amb força quan va sentir tot el seu potencial. Aquest va ser el seu tercer single i un d’els que el van donar a conèixa, va ser escrit per Barry Mason i Les Reed. Va arribar al lloc 25 als Estats Units i al primer a Anglaterra. Engelbert Humperdinck primer és va dir Gerry Dorsey i despres de la mili va passar a ser Engelbert Humperdinck, un nom impronunciable que era el d’un compositor alemán del segle XIX, va costar molt d’aprendre-s’el, ja que ell es deia en realitat Arnold George Dorsey i un bon dia, quan ja començava a ser un cantant famós, es va voler canviar el nom artístic per la seva difícil pronunciació, les fans es van indignar... Ara que havien après a dir "Engelbert Humperdinck" Pretenia canviarlo? Això si que NO. I va tenir que seguir anomenantse així. Avui en dia es mou pel circuit de casinos dels Estats Units. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es junt a “Release me” que va vendre més d’un milió de discos, els més importants de la seca trajectoria. Té més de 150 milions de discos venuts en tot el mon, 64 discos d'or i 24 de platí, un estel en el Passeig de la Fama a Hollywood i 4 nominacions als Grammy.

Engelbert Humperdinck, caràtules i a sota foto molt jovenet

Tom Jones – I’m coming home 1967

Ja que parlem de les grans veus anglesas, ara us porto aquest clàssic en la trajectòria professional del Tigre de Gales que sona a Un Toc de Rock. Tom Jones es diu en realitat Thomas John Woodward, és Cavaller de la Corona Britànica i va néixer a Treforest, prop de Cardiff, País de Gal.les, el 7 de juny de 1940. Al llarg de la seva fructífera carrera Tom Jones ha venut més de 100 milions de discos a tot el món. El single amb aquest tema es va publicar el 1967 i va aconseguir la segona posició en les llistes de vendes angleses i la 57 als Estats Units. En el seu moment només es va publicar en single, encara que anys més tard s'inclouria en alguns recopilatoris. Fa pocs mesos, crec que va ser a l'agost, Tom Jones va haver de ser hospitalitzat a Mònaco, després de patir un col.lapse en finalitzar l'últim concert de la seva gira europea. Per sort només va ser un avís i sembla ser que s'ha recuperat. Abans de finalitzar el programa us diré que malgrat tot el que es diu, Tom Jones mai va treballar de miner, clar que es podria dir allò de "La seva veu és una mina". Sempre ha estat en actiu, si bé els seus discos fa temps que no es mouen en el circuit de la ràdio-fórmula i sembla que Tom Jones està una mica oblidat, cosa que no és certa. De fet us diré que a finals dels 90 el meu soci Mikel Barsa em va oferir una gira seva per Espanya que vaig haver de rebutjar i és que cada concert sortia per cinc milions de les antigues pessetes més despesses i estava segur que a aquet preu, no en vendria ni un. Tom Jones va sortir a un episodi de Los Simpsons (a la foto). Abans de que digueu res, a John Rowles l'escoltarem un altre dia.

Portades de "I'm coming home" i Tom Jones a Los Simpsons, a sota foto

The Beatles – I and love her 1964

Aquesta cançó, una de les millors balades de la primera etapa de The Beatles, va ser produïda per George Martin, es va incloure en l'àlbum "A Hard Day 's Night", banda sonora de la seva primera pel.lícula i es va publicar com single en els Estats Units el 20 juliol 1964, aconseguint el lloc 12 del Billboard. El costat B del senzill va ser la cançó "If I Fell". S'havia gravat entre els dies 25 i 27 de febrer de 1964 a les EMI Studios de Londres. La cançó va ser composta en la seva gairebé totalitat per Paul McCartney, encara que John Lennon també va possar la seva petita cullarada. Dins de la seva estructura, el més característic és el so de la guitarra espanyola de George Harrison i els bongos de Ringo Starr. Amb ella em va passar un cas curiós. A principis dels seixanta i fins a mitjans de la dècada, EMI, situada en una travessia del carrer Urgell de Barcelona, davant l'Escola Industrial, tenia la costum de regalar als músics partitures dels seus artistes. Ens van donar el d'aquest tema i allà va sorgir el problema perquè un dels acords, ara no recordo qual, tenia al seu costat l'anotació "americà" i allò ens va embolicar del tot. Finalment, una professora que es dedicava a escriure partitures per als que no teníem ni idea i que vivia a prop de l'Estació de Sants, ens va aclarir que allò era un bemoll. Per cert, hi ha una gran versió en clau de jazz d'aquest tema de The Beatles, ja ha mitjans dels 70, a càrrec de Peter Road i Lucky Guri acompanyats per Max Sunyer i Carles Benavent, el bateria no recordo ara be qui era, però em sembla que Salvador Font.

The Beatles, un nom d'or dins de l'historia de la música

Tony Joe White – The train I’m on 1972

Ara al programa d'avui d’Un Toc de Rock us porto a aquest gran cantant, extraordinari guitarrista i millor compositor, Tony Joe White. Les seves cançons han estat èxit en veus com Elvis Presley, Glenn Campbell, Ray Charles, Tennessee Ernie Ford, Tina Turner, Aaron Neville, Tom Jones, Brook Benton i tants d'altres, tot i que havent-les gravat ell també, en la seva pròpia versió mai han assolit els primers llocs de les llistes. Tony Joe White va néixa a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol de 1943. Va crear la seva primera banda al 1964 i es deien Tony White & His Combo i al 1967 va començar a gravar en solitari, comptan al Billy Swan com a productor. “The train I’m on” donava títol a un LP publicat el 1972 i en el qual va comptar amb Tippy Armstrong (guitarra), John Hughey (guitarra steel), Roger Hawkins (batería), David Hood (baix), Barry Beckett (piano, clavinet I órgan), Ronnie Barron (órgan, piano, vibes i congas) i Charles Chalmers (saxo). Els arrengament de cordes van ser d’Arif Mardin i els vocals de Tom Dowd. Els cors els van fer Charles Chalmers, Donna Rhodes, Sandy Rhodes, Terry Woodford, George Soulé i Jerry Masters. L'àlbum va estar editat per sl segell Warner Brothers i la producció va estar a carrec de Jerry Wexler i Tom Dowd, les gravacions de totes les cançons d'aquest disc de Tony Joe White es van fer als Muscle Shoals Studios, d’Alabama.

Tony Joe White

Cyndi Lauper – Romance in the dark 2010

La menuda i veterana cantant i actriu Cyndi Lauper va treure l’any passat un disc ple de blues i bones col.laboracions. Es tracta de l'àlbum "Memphis Blues" publicat el 22 de juny que va tindre bones xifres de vendes i va ser molt ben acceptat per la crítica. El tema que us he seleccionat  es va gravar en els estudis Electraphonic a Memphis, Tennessee i inclou aparicions d'artistes convidats com B.B. King, Jonny Lang, Allen Toussaint, Ann Peebles i Charlie Musselwhite. Gravat amb músics de sessió en directe i en analògic, amb els arranjaments de Cyndi Lauper en el propi estudi. Va sé produït per Scott Bomar i barrejat pel seu col.laborador habitual William Wittman. Entre els músics de sessió trobem els veterans Lester Snell i Skip Pitts, amb Leroy Hodges i Howard Grimes. També el trompetista Marc Franklin i els saxofonistas Kirk Smoth i Derrick Williams a la secció de metalls. Cyndi Lauper va néixa a Brooklyn, Nova York, el 22 de juny de 1953 i el seu nom complet és Cynthia Ann Stephanie Lauper, va vendre més de 30 milions d'àlbums arreu del món i va ser la primera cantant femenina a tenir 4 singles d'un mateix àlbum en el top 5 del Billboard, si bé fa ja un grapat d'anys que no asoleig un nou hit a dalt de tot de les llistes. També ha sortit a Los Simpsons (a la foto).

Caràtules d'aquest CD i a sota foto ben llampan

Tom Petty & The Heartbreakers – Good enough 2010

Des del àlbum "Mojo" que Tom Petty & The Heartbreakers van publicar el 29 de juny de l'any passat, us extrec aquesta bona peça per escoltar a Un Toc de Rock. El guitarrista, cantant, actor i compositor Tom Petty, va néixer a Gainesville, Florida, el 20 d'octubre de 1950. Va començar la seva carrera ja amb els The Heartbreakers, el 1976. Tom Petty & the Heartbreakers amb el seu tercer àlbum "Damn the Torpedes" van arribar al cim
de les llistes el 1979, sobretot gràcies al single amb el tema "Refugee" i va ser triple platí als Estats Units. Tom Petty també ha gravat en solitari, però sempre torna al grup, amb ells va gravar "Mojo", el seu últim treball fins a li data i que va ser número 2 a les llistes d'àlbums de pop del Billboard i el primer a les de rock. Tom Petty ha publicat cinc de les cançons abans de la seva gira "Mojo" a través del seu compte de YouTube, el primer d'ells va ser aquesta cançó que es va editar con a single, es va publicà el 4 de març de 2010. En aquesta grabació la banda està integrada per Tom Petty (cantant y guitarres), Mike Campbell (guitarra solista), Scott Thurston (guitarra i armónica), Benmont Tench (piano i órgan), Ron Blair (baix) i Steve Ferrone (batería i percusió).

Tom Petty en directe

Bruce Springsteen – Philadelphia 1993

Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, va néixa a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per aquesta cançó que formava part de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del 1993. Un film en el què intervenien Denzel Washington, Tom Hanks, Antonio Banderas i Jason Robards. Aquesta pel.lícula te una temàtica molt dura ja que tracte d’un malalt de la SIDA, lles relacions gais i la intolerància social com a eix central. La cançó es bonissima i al meu parer, es la millor cançó en la carrera de Bruce Springsteen. En aquesta peça el Boss no compta amb la E Street Band, s’acompanya per una orquestra. Per cert, la banda sonora està plena de bones cançons i val la pena recomenarla des d’Un Toc de Rock. Jo no tenia aquet LP i el vaig comprar a la primera Fira del Disc i Cinema de Col.lecionisme de Tortosa que jo organitzaba, al stard d'un bon amic, Didac, amb botiga a Reus.

Bruce Springsteen  i  Little Stevens en un concert de la

E Street Band. A sota Tom Hanks i Denzel Washington

a una escena de la pel.lícula

Morris Albert – Feelings 1975

Tot i que molts afirmen que Morris Albert és britànic o nord-americà, ell és brasileiro. El seu nom és Mauricio Alberto Kaisermann i va néixa a São Paulo, el 7 de setembre de 1951. "Feeling" és el seu únic gran èxit a nivell internacional, però ha estat un d'aquests temes que marquen la carrera professional d'un cantant i amb el temps acaba sent més recordada la cançó que el propi l'intèrpret. Amb "Feelings" Morris Albert va vendre més de 300.000 singles només als Estats Units i va aconseguir el número 45 del Billboard el 1975. "Feelings" també ha estat gravada i interpretada per molts artistes, com Fausto Papetti, Ella Fitzgerald, Nina Simone, Frank Sinatra, Elvis Presley, José José, Sarah Vaughan, The Offspring, Johnny Mathis i molts altres, formant part del repertori de nombroses orquestra de ball.

Un despres i un abans de Morris Albert

Harry Nilsson – Without you 1971

Curiosament en la carrera del cantant i compositor, Harry Nilsson Edward III (15 de juny de 1941, Brooklyn, Nova York, 15 de gener de 1994, Agoura Hills, Califòrnia) el seu gran hit "Without You", no era una cançó seva, va ser compossada per Peter Ham, component del grup britànic Badfinger que la van gravar abans que ell. Un altre dels èxits de Nilsson va ser "Everybody's Talkin'", que es va incloure a la banda sonora de "Cowboy de mitjanit". Us explicaré una curiositat sobre Harry Nilsson. Harry era propietari de l'apartament de Nova York on van morir Cass Elliot que havia sigut component del grup The Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i en ell també va morir Keith Moon, batería de The Who, el 7 de setembre de 1978. Després d'aquests dos fets luctuosos, soposso que Nilsson va creuar els dits i diet alló de “Ju Ju” i va vendre el apartament a Pete Townshend, guitarra de The Who. Aquesta canço va ser inclosa a l’album “Nilsson Schmilsson” de 1971 i el single va ser número U del Billboard durant quatre setmanes, des del 13 de febrer al 11 de març de 1972. El piano el toca Gary Wright, componen del grup britànic Spooky Tooth. Nilsson la va interpretar molt poques vegades en públic degut entre altrs coses, a la tesitura tan alta de la veu i es diu que va fer trampes quan la va gravar y l’hi van pugar el to de veu. Une de les poque vegades que la va cantar, va ser a un concert amb Ringo Starr i el seu grup All-Starr Band al Caesar's Palace de Las Vegas en setembre de 1992. Es clar que les noies del grup vocal d’acompanyament pujaven amb les seves veus fins on fes falta i tapaven tots els errors.

Tomba de Harry Nilsson

The Bee Gees – How deep is your love 1977

Acabarem Un Toc de Rock d’avui escoltan a The Bee Gees. Sempre he dit que a la carrera d’aquesta bona banda británica i ha un abans i un despres, marcat per aquesta banda sonora "Febre del dissabte a la nit". Dins de la banda sonora de la pel.lícula destaca aquesta gran cançó lenta, tot un "Peaso cansión" que em van demanar mitjançant un correu electrònic, un Emilio i aquí està sonant a Un Toc de Rock per a aquestes amigues que ens escolten descarregant-se el programa del blog des de Barcelona, si be a mi hem sembla que ja os la vaig possar la passada temporada. El grup The Bee Gees estava integrat pels germans Gibbs: Barry, Robin i Maurice que va morir el 12 de gener de 2003. Un altre dels seus germans, Andy Gibb (5 de març de 1958 - 10 març 1988), també es va dedicar a la música i si bé va col.laborar en alguna ocasió amb ells, mai va formar part del grup. Aquest tema va arribar a la primera posició en Estats Units i en gairebé tot el món i es trobava en el seu LP doble amb la banda sonora de "Saturday Night Fever" i es va publicar al novembre de 1977. "Febre del dissabte a la nit" és la banda sonora més venuda de tots els temps.

Una jovenets germans Gibbs a la portada d'aquest primer

disc publicar a Australia

Acabarem avui el programa amb una frase de l'escriptor Gilbert Keith Chesterton (Londres, 29 de maig de 1874 - Beaconsfield, 14 de juny de 1936) que va manifestar:

"L'optimista creu en els altres i el pessimista 

només creu en si mateix"

Tanquem la barraqueta d'Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. Tornaré amb toto volsaltres el pròxim programa i per supossat, us portaré més música i històries, per tant que sigueu bons i bones.

Apa¡ Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program