Un Toc de Rock programa 23-11-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç per  descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Avui obrirem Un Toc de Rock amb una cançó que ofereix un caire festiu i jocós, però en realitat és gairebé una tragèdia grega, bé, millor seria dir "Una tragèdia italiana" ja que és la versió del Romeu i Julieta traslladada a les praderies americanes i ens parla dels amors impossibles de dos joves indis, la història de Running Bear i Paloma Blanca i l'enfrontament ancestral entre les seves dues tribus. La cosa acaba com el Rosari de l'Aurora ja que tots dos es suïciden, la parella moren ofegats en la corrent del embravit riu. Des d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya i amb una història d'amor i dolor, comencem el programa dient el de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Johnny Preston – Running bear 1959

Johnny Preston, de nom real John Preston Courville, va ser un cantant que va néixa el 18 d'agost de 1939 a Port Arthur, Texas. Va estar en actiu des que va crear el grup The Shades i després va començà en solitari, fins a la seva mort, el 4 de març d'aquest any, encara que els seus discos no van arribar a publicar a Espanya en el seu moment. L’any 1960 aquest tema va aconseguir la primera posició en les llistes del Billboard, on es va mantenir-se tres setmanes, és el millor hit de carrera de Johnny Preston i també va ser número U a Anglaterra. Escoltem ara a Johnny Preston per obrir Un Toc de Rock, amb una peça que té una ambientació en què només falten pells rojes ballant al voltant de la foguera i que la fa molt original, tenint en compte que és de 1959. Els arranjaments de la canço, per aconseguir aquest caire indi, són de Big Booper i George Jones. Fem una mica d'història, el tema va ser escrit pel cantant i compositor Jilles Perry Richardson,  conegut com The Big Bopper quan ere molt jove. Per cert Big Bopper va ser un dels que van morir al tràgic accident d'aviació que va costar la vida també a Ritchie Valens i Buddy Holly a Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. Malgrat el seu to festiu, la lletra d'aquesta cançó ens explica una tragèdia italiana, la història de Running Bear un jove indi i Paloma Blanca, una noia nativa. Els dos estan enamorats, però qual Romeu i Julieta traslladats a les verdes praderies, estan separats i condemnats a no poder estimar-se pel fet que són de tribus diferents i enemigues acèrrimes, la qual cosa converteix el seu amor en impossible. Finalment es llancen a l'embravit riu i moren junts, com els de Verona. La frase final de la cançó de Johnny Preston és molt romàntica i serà del gust de les nostres oïdores i espero que també dels oïdors ja que es diuen un a l'altre "Ara sempre estarem junts en el nostre propi vedat de caça". El 1969 va tornar a classificar-se en llistes amb la versió que va realitzar Sonny James i entre les que s'han gravat destaca la del grup Danny Davis and the Nashville Brass, el 1975 i també va formà part del repertori de directe dels Led Zeppelin.

Johnny Preston

The Fundations – Baby, now that I’ve found you 1967

The Fundations van ser una nombrosa banda de soul britànica amb components procedents de Sri Lanka i les Antilles britàniques, al costat de  músics anglesos. Funcionaren de 1967 a 1971. I això si, pel grup van passar músics sense parar. "Build me up Buttercup" que també es va publicar en single el 1968 i va aconseguir la segona posició en el Regne Unit i la tercera als Estats Units, es junt amb aquesta que escoltem ara, les millors cançons en la carrera de The Fundations. “Baby, now that I’ve found you” va ser el seu single de debut, va pugar fins el número U a Anglaterra, al 1967, però es va quedar en el desè als Estats Units. Va ser escrit per Tony Macaulay i John MacLeod. The Fundations van ser el primer grup multiracial en tenir un número U en el Regne Unit en la dècada dels 60. Aquest tema es trobava en els seu primer LP titulat "From the Foundations". El cantant en aquest disc és Clem Curtis, nascut el 28 de novembre de 1940 a Trinitat Tobago. A partir de 1971 el grup va passar a ser Clem Curtis & The Fundations i van seguir fins a mitjans de 1977. 

Caràtules de The Fundations i a sota foto del grup

The Four Tops – Reach out, I’ll be There 1966

Una de les millors bandes vocals de soul als Estats Units van ser The Four Tops que van treballar per al segell Tamla Motown, sent un dels seus grups pioners, de fet van començar el 1954, peró ells van aconseguir l'aplaudiment popular gràcies a aquest tema que els va catapultar a les llistes de tot el món, si bé en un principi van gravar per altres segells. "Reach out I'll be there" va ser número U als Estats Units i també a mig món. Originalment es van cridar The Four Aims, però el 1956 van canviar el seu nom a The Four Tops per evitar ser confosos amb els Ames Brothers. Aquest mateix any van gravar el seu primer single "Kiss Me Baby", amb Chess Records. Van gravar també amb Red Top, Columbia Records i Riverside Records, per signar contracte amb Tamla Motown el 1964, mantenint-se en el segell fins a 1972. Inicialment integraven el grup The Four Tops, Levi Stubbs que era cosí de Jackie Wilson i germà de Joe Stubbs de The Falcons la banda on havie militat Wilson Pickett, al costat de Abdul "Duke" Fakir, Renaldo "Obie" Benson i Lawrence Payton. "Estén els teus braços" va ser una composició del tàndem Holland-Dozier-Holland, principals compositors del segell. Benson va morir d'un càncer l'1 de juliol de 2005, Payton va morir el 20 de juny de 1997 i Stubbs ens va deixar el 17 d'octubre de 2008.

Portadas i a sota foto de The Four Tops

Rod Stewart – Maggie May 1971

Rod Stewart va aconseguir l'èxit quan es va llançar en solitari amb aquest tema "Maggie may" que va ser reconegut com el millor single de l'any 1971, aconseguint el número 1 a Anglaterra i també als Estats Units. En moltes ocasions us he parlat dels “lumbreras” de les discogràfiques, doncs amb aquest tema van tornar a lluir-se ja que el van incloure inicialment com a cara B del single, la seleccionada com a cara A era "Reason to believe", composta per Tim Hardin. El públic va convertir a "Maggie May" en el tema estrella i de seguida van reeditar el single amb les cançons canviades de lloc. El van compondre Rod Stewart i Martin Quittenton que va fer la melodia que destaca per insistent i enganxosa en el disc, al costat de la veu esquinçada de Rod Stewart i la mandolina de Ray Jackson, component del grup de folk-rock Lindisfarne. És una de les cançons més identificatives en la cursa de Rod Stewart, un artista britànic que ha venut més de 150 milions de discos el que el converteix en un dels artistes que han venut més àlbums de tota la història de la música. Nascut a Londres, el 10 de gener de 1945, va començar a la banda de l'organista Brian Auger, The Brian Augen Trinity i va gravar en solitari amb escàs èxit, va passar pels Steampackets i aconseguir la fama a la banda del guitarrista Jeff Beck (a la foto), abans es va incorporar als Shotgun Express de Peter Green i després va formar part de The Faces, on també hi era Ron Wood, avui amb els Rolling Stones. Amb aquest tema va començar el seu definitiu enlairament en solitari. Entre les moltes verisones que es han realitzat he destacar-se la dels murcians M-Clan que la van titular “Maggie despierta”.

A dalt discos recopilatoris de Rod Stewart, a sota una foto de quan era jove

Average White Band – How sweet can you get 1975

L’álbum “Cut The Cake”, editat el juny de 1975, va aconseguir la quarta posició en les llistes del Billboard i és un dels millors treballs del grup escocès Average White Band, d'ell us extraec aquest tema que no és va incloure en cap dels tres singles que es van publicar. Aquest LP és el tercer treball de la primera banda de funky de la història en la què tots els seus components eren blancs. Es van crear a Dundee, Escòcia, el 1971 i inicialment eren Alan Gorri (baix i veu) i Malcolm "Molly" Duncan (saxofon), amb Onni McIntyre (guitarra), Hamish Stuart (guitarra i veus), Roger Ball (clavinet i òrgan ) i Robbie McIntosh (bateria). Alguns procedien del grup Mogul Thrash. Van començar a ser coneguts quan van actuar com a grup de suport d'Eric Clapton en el seu concert de retorn, el 1973. Però per triomfar, Average White Band, de la mà del seu manager Bruce McCaskill, van haver de traslladar-se als Estats Units on van ser fitxats pel segell Atlantic, començant una carrera plena d'èxits i liderant les bandes de funky negre del moment. El bateria Robbie Mc Intosh va morir per sobredosi d'heroïna a finals de 1974 i va ser reemplaçat per Steve Ferron que és qui toca en aquest tema i era negre. Després d'haver col.laborat amb Ben E. King i en la cresta de l'onada, Average White Band es van desfer l’any 1982, encara que van realitzar un intent per tornar, sense Hamish Stuart, el 1989 i gravant un parell o tres de discos. La veritat és que Average White Band van demostrar que els blancs sabien fer funky d'igual o millor qualitat que els músics negres i aixó no li va sentar bé a tothom.

Discos dels Average White Band, a sota foto

Crosby, Stills & Nash – Just a song before I go 1977

Quan Neil Young va deixà la primera superbanda del rock americà, els seus tres companys van tornar a la formació inicial del primer disc i van seguir treballant. La veritat és que la línia guitarrera del canadenc sempre va xocar amb els objectius dels seus companys, era molt més dura i seca que les suaus i harmòniques melodies country-rock de Crosby, Still & Nash. Neil Young va intentar convertir a tres supermúsics en la seva banda d'acompanyament, volent imposar les seves idees i criteris musicals i va haver de retirar-se amb la cua entre les cames. Aquest tema de Crosby, Still & Nash es va publicar el 1977 en format single amb "Dark Star" a la cara B. Aquesta cançó va ser escrita per Graham Nash per a l'àlbum “CSN”, tercer disc del grup i el primer de la nova etapa sense Young que de fet només va gravar amb ells l'álbum "Deja Vu". "CSN" va arribar a la tercera posició del Billboard i aquesta cançó al 7. En la gravació del llarga durada i a més de David Crosby, Graham Nash i Stephen Stills que cantaven i tocaven un munt d’instruments cadescun d’ells, van comptar amb Ray Barretto (percussió i congues), Mike Finnigan (òrgan i teclats), Joe Vitale (sintetitzador, flauta, bateria, teclats i vibràfon), Jimmy Haslip (baix), Craig Doerge (piano, teclats i cors, Tim Drummond (baix), Gerald Johnson (baix), George Perry (baix) i Russ Kunkel (percussió, congues i bateria). L'àlbum va ser llançat en CD el 25 octubre 1990 i després de ser remesclat a Ocean View en format digital, va ser reeditat novament el 20 setembre 1994.

Crosby, Still & Nash

Electric Light Orchestra – Can’t get it out of my head 1974

Són la ELO, la Electric Light Orchestra. Un grup que es va crear a Birmigham el 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Aquest tema es va publicar en single al juliol de 1974 i es va extreure del seu LP "Eldorado - A Symphony By The Electric Light Orchestra" al qual es coneix simplement com “Eldorado”. El senzill va aconseguir el lloc 9 del Billboard. En aquest álbum el grup estava integrat per Jeff Lynne (veu , guitarras, baix, teclats i arrengaments), Bev Bevan (batería I percussió), Richard Tandy (piano, moog, guitarras i cors), Mike de Albuquerque (baix), Mik Kaminski (violí), Hugh McDowell (Chelo), Mike Edwards (chelo) i Louis Clark que es va encarregar dels arregntaments de corda i els corals y va dirigir musicalment la gravació. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots ells es van col.locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número U. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Per cert, un altre dia os explicaré que es realment aquesta mena de nau espaial que es veu e molts dels seus discos, si be ja os adelanto, con us podeu imaginar que no es tracta d’una nau espaial.

Portades i a soto foto de la ELO

Candi Staton – Get your hands dirty 2009

La cantant de soul i gospel nord-americà Candi Staton, de veritable nom Canzetta Maria Staton, va néixa el 13 de març de 1940 a Hanceville, Alabama. A la primavera de l'any 2009 va publicar un àlbum titulat "Who 's Hurting Now?", l'últim que ha editat fins al moment i del que us extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. A l'edat d'onze o dotze anys, Candi Staton i la seva germana Maggie van ser enviades a la Jewell Christian Academy de Nashville, Tennessee. Les seves habilitats vocals ràpidament les distingeixen de les altres noies i el pastor de l'escola va unir a les dues germanes amb una nena de tercer grau per formar el Jewell Gospel Trio. Com adolescents, van recórrer el circuit de gospel tradicional, en la dècada de 1950 amb el reverent Franklin CL i Mahalia Jackson. A partir de 1968 la cantant de color Candi Staton es llançada en solitari amb una trajectòria molt interessant.

Candi Staton

Alan Jackson – Everything I love 1996

Avui tornarem a escoltar al cantant i guitarra de country nord-americà Alan Jackson, un home que va ser englobat, a principis dels noranta en el que es va dir "new american music" que no era res més que country amb tocs de pop i rock. És un dels grans del gènere i per a mostra us porto aquest tema extret del seu CD "Everything I love" al que donava títul i que Alan Jackson va publicar el 29 d'octubre de 1996, conseguir ser triple Disc de Platí per les seves vendres als Estats Units. Es tracta d'una composició de Harley Allen i Carson Chamberlai. El single que es va publicar el 18 de gener de 1997 i va arribar al lloc 9 en les llistes de country, però del CD es van extreure sis senzills, dos dels quals van ser número U. Alan Eugene Jackson va néixa el 17 d'octubre de 1958 a Newnan, Geòrgia i ha venut més de 90 milions de discos. Des de 1989 Alan Jackson porta els mateixos músics d'acompanyament: Monty Allen (gutarra acústica i veus), Scott Coney (gutarra, baix i banjo), Melodie Crittenden (cors), Robbie Flint (guitarra), Danny Groah (guitarra), Mark McClurg (violí i cors), Bruce Rutherford (bateria), Joey Schmidt (teclats), Roger Wills (guitarra i baix) i Jesus Beltran (guitarra i cors), però en aquest enregistrament van col.laborar un munt de gent. Una curiositat? Alan Jackson és cosí del jugador de beisbol Brandon Moss.

Portada del single amb aquesta cançó, a sota foto d'Alan Jackson

Arthur Alexander – It it’s really got to be this way

Arthur Alexander (10 de maig de 1942, Florence, Alabama - 13 juny de 1993, Nashville, Tennessee) va ser un cantant nord-americà, possiblement una de les grans estrelles sorgides en l'escena country americana, encara que ell sempre va tenir un toc soul. Les seves cançons van ser gravades pels Beatles, els Rolling Stones, els Bee Gees, Elvis Presley, Humble Peu i Pearl Jam. Es va retirar el 1972. El seu últim àlbum va ser "Lonely Just Like Em", del 1993, el primer que gravava en 21 anys ja que en retirar-se de la música es convertiria en conductor d'autobús. Després de treure aquest CD que representava la seva tornada, Arthur Alexander va signar un contracte al maig de 1993 per gravar i publicar un nou CD, però un mes després de signar-se va morir d'un atac de cor, tres dies després d'haver fet un concert a Nashville amb el seu nou grup. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock va ser recuperat el 2001 pel grup The Derailers en el seu àlbum “Here Come the Derailers”.

Portades discos de Arthur Alexander, a sota una foto

José Feliciano – Lonely teardrops 1983

José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident, es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia i aquest tema es trobava a l'àlbum "Romance in The Night", que José Feliciano va publicar l’any 1983 i que en aquesta ocasió estava interpretat totalment en anglès. I es que José Feliciano sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdiuo-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que acollona. José Feliciano va néixa a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945.

José Felicano

Debbie Davies – 25 hours fools 1993

Vaig conèixa la cantant, guitarrista i compositora nord-americana Debbie Davies en un concert gratuït que va realitzar a la plaça del Rei, a Tarragona, fa ja uns quants anys, coordinat pel amic Alfons Cito de Welcome i organitzat per l'Ajuntament de la ciutat. Presentava el CD "Picture this" del qual us extrec aquest "Peaso cansión" plena de blues. Li vaig fer una entrevista en què les traductores van ser les meves nebodes i elles dues es van divertir de valen amb el sa bon humor de Debbie Davies, gairebé tant com aquell dia que els vaig presentar a Linda Gay Lewis a Tàrrega, però això és una altra història. En aquest enregistrament que es va editar en CD el 1993, produït per la pròpia Debbie Davies i Edward Chmelwski, va comptar amb Kevin Hayes a la bateria, Karl Savareid al baix, Kevin Zuffi al piano i orgue i una secció de vent, The Miami Horns, comptant amb la col.laboració del gran guitarrista Albert Collins, a més de la guitarra i veu de Debbie Davies. Aquest tema és una composició de la guitarrista i cantant, nascuda el 22 d'agost de 1952 a Los Angeles i que és autora de quatre o cinc de les cançons recollides en el compacte. Debbie Davies ha tocat amb Tommy Shannon i Chris Layton de Double Trouble, Otis Grant, Coco Montoya (amb qui està a la foto), J. Geils i Duke Robillar, entre d'altres.

Coco Montoya – Mother and Daughter 1997

I parlan de Coco Montoya, una altra forma d'entendre el Rhythm and Blues ens la porta aquest extraordinari guitarrista californià que és esquerrà, Coco Montoya, nascut el 2 d'octubre de 1951 a Santa Monica, de nom real Henry Montoya. Un home que va formà part dels Bluesbreakers de John Mayal durant 10 anys i anteriorment ja havia tocat amb la banda d'Albert Collins i posteriorment amb Cate Brothers. Coco Montoya és esquerrà, però toca la guitarra per a dretans, per tant la toca al revés, és obvi dir que Coco Montoya és completament autodidacta. Normalment fa servir una guitarra Fender Stratocaster. Aquest tema es trobava en el CD "Just Let Go" publicat l’any 1997. Coco Montoya fins al moment ha editat 8 àlbums pel seu compte, des de que en va llançà en solitari l’any 1990, si bé un o dos d’ells son recopilacions. El 1995 es va unir temporalment als Cate Brothers, quan van reaparèixa.

Coco Montoya, un guitarra esquerrà

J.J. Cale – Cloudy day 1980

J.J. Cale és un dels bons guitarristes i compositors nord-americans, encara que la seva obra no s'ha divulgat en excés aquí al país. Jo el vaig descobrir amb el “Carry on”, un tema que vaig escoltar una nit per la ràdio. L'endemà vaig anar a la botiga a comprar-lo, però no va haver manera i trobar-lo i finalment vaig desistir. És clar que després vaig esbrinar la causa. Jo vaig escoltar el nom de l'intèrpret i buscava Gigi Keil o alguna cosa similar i clar, no el vaig trobar. Anys més tard vaig saber com se escribia i llavors vaig poder fer-me amb el disc. J.J. Cale va néixa a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938. Mai va ser amant de grans escenaris ni va buscar el número U, però le seves cançons han sigut molt versionades. Eric Clapton es va donar a conèixa massivament amb una de les seves composicions “Cocaine”, també els líders del rock sureny, Lynyrd Skyner, van convertir en èxit dues de elles: "Call me the Breeze" i "I got the same old blues", fins i tot John Mayal i també Carlos Santana van gravar un tema seu "Sensitive kid" i és que les seves peces són bones, molt bones i la seva manera de tocar completament original. És clar que si jo hagués de recomanar un dels seus discs, seria "Shades", un LP del 1980 i on es trobava la cançó de la que us he parlat abans i també aquesta que vaig prometre en passats programes que escoltarien a Un Toc de Rock i que tanca el disc, es “Cloudy day”, una peça instrumental i molt llarga, plena de connotacions jazzístiques y compta amb Grover Wasighton Jr. al saxo. Ambs aquest "peaso cansión" tanquem el programa d’avui d’Un Toc de Rock.

Acabarem amb paraules de l'escriptor nord-americà Allen R. Dodd que a principis dels seixanta va posar en boca del protagonista del seu llibre "Caçador de llocs de treball" aquesta frase:

"Quan un home roda escales avall, no
s'entreté en comptar els esglaons"

Tanquem per avui Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. Tornarem a trovarnos , vosaltres i jo, al proper programa i per supossat, us portaré més música dàquesta que habitualment no sona a les emisores comercials, però que aquí, sonarà per tots i totes vosaltres. Que sigueu bons i bones.

Apa¡ Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program