Un Toc de Rock programa 11-10-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

En  moltes  ocasions m'ha tocat fer de presentador i sempre

ho he fet  amb molt de gust.  Aquest cartell  es d'un dia que 

vaig  presentar una  trobada de bandes  a  Constantí que per

cert, al final es va fer al pavelló

En el programa d'avui d'Un Toc de Rock vaig a complir una promesa que us vaig fer la passada temporada. Per a tots els oients de les emissores que s'han incorporat aquest mes de setembre a Un toc de Rock i que per descomptat, no tenen ni idea del que parlo, us ho aclariré. Per cert que ja he rebut diversos correus demanant-me que ho aclarís. Dons bé, us parlo del grup català Manel, un dels ferms valors del rock que es fa a Catalunya en aquests moments. Us vaig dir que la seva cançó "Boomerang", una de les millors del nou disc, pot ser un plagi del tema d'un grup italià de principis dels 70. Avui escoltarem ambdues cançons i vosaltres tindreu l'última paraula. Però abans anem a escoltar la història de Jennifer, una Choni de Castefa que al nostre protagonista, catalanista a tope, li ha begut l’entenimen i el porta per el camí de l'amargura. Si es que el amor ens fa perdre l’oremus.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Els Catarres – Jennifer 2011

Els Catarres son un grup d’Aiguafreda, a la comarca del Vallès i és gestionen ells mateixos la producció, edició i promoció de la seva música i utilitzant les noves tecnologies, la difonen a través de la seva web i les diferents xarxes socials. Una cosa que cada vegada està més en voga i que preocupa i molt a les discogràfiques i emissores de ràdio-fórmula, ja que no veuen ni un duro de tot això i a més a més, els ingressos que el grup pugui obtenir són els reals, no les xifres que faciliten les cases de discos en les seves liquidacions, gairebé sempre manipulades al seu gust. És una cosa que dia a dia, està representant el veritable futur de la música ja que els grups d'aquesta manera guanyen els diners actuant i convocant públic, no entrant en llistes d'èxits que es nodreixen del pagament realitzat perquè les cançons sonin i després els discos no es venguin o no vagi ni Déu als concerts. Us posaré un enllaç amb la web d’Els Catarres perquè pugueu descarregar-vos el disc i el gaudiu i difoneu perquè són un tercet amb futur dins i fora del panorama català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts i alucinareu ja que això demostra el que us deia abans sobre l'acceptació per part del públic. De fet el CD de Els Catarres ha tingut més de 50.000 descàrregues i el vídeo d'aquesta cançó ha superat ja el mig milió de visualitzacions. Toma discogràfiques! En aquest tema Els Catarres ens expliquen amb to irònic, les desventures d'un noi molt catalanista, més que las anxoves de l'Escala, com diuen ells mateixos i resulta que ara va i s'ha enamorat d'una Choni de Castelldefels que es diu Jennifer, a la qual li agrada la música disco, anar a Pont Aeri i els cotxes tunejats.

Els Catarres

Enllaç amb la web de Els Catarres

Manel - Boomerang 2011

I Nuovi Angeli - Tira e molla 1971

I arriba el moment d'escoltar Manel i el seu "Boomerang". Aquest tema es troba en el segon treball de Manel, grup integrat per Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert i titulat "10 milles per veure una bona armadura", però si escolteu al grup italià I Nuovi Angeli i la seva cançó "Tira e molla" que va ser la cara B d'un single que van publicar el 1971 amb "Uakadí uakadù" a la cara A, comprovareu una cosa, si més no curiosa. Primer os diré que A Nuovi Angeli (a la foto) es va crear el 1966 i estan en actiu, encara que avui només queda Renato Sabbioni de la formació original, al costat de Silvà Borgata, Lele Tornatore i Valerio Liboni. Per la banda italiana han passat una qu ntitat de músics com per perdre el  compte, fins i tot durant un temps  van tenir una noia, Alessandra.  Els acords inicials i el ritme de"Tira e molla” i  “Boomerang”,  són

idèntics en les dues cançons i a mi em resulta difícil pensar que els italians van copiar als Manel ja que quan aquesta cançó va ser composada, els nois de Manel no havien nascut. És clar que sempre es pot dir allò de "Casualitat", però jo mai he cregut massa en les casualitats. Per descomptat que em poden titllar de incrèdul, però al meu poble els incrèduls són aquells que si no veuen no creuen, i els crèduls són els que "Ja han vist". Després d'escoltar-las, jutgeu per vosaltres mateixos. Jo no dic res més, només vull aclarir que si parleu de mi amb persones com Pep Sala, Gerard Quintana, Ia i Batiste, Albert Reguant, Joan Carles Doval de Picap, Pep Solorzano, Tomeu Penya, Santi Arisa i tants altres pioners del rock català, així com la gent que em coneix professionalment, us diran que des dels seus inicis, sempre he recolzat i promocionat el rock fet en català des dels diferents mitjans de comunicació en què he treballat. Aquí no val dir que Mario Prades vol atacar o destruir el rock en català perquè seria una fal.làcia de gent amb més mala llet que cervell.

Manel

Manu Chao – Me gustas tú 2000

Aquest tema van demanar-mel mitjançant un correu el passat estiu i aquí està sonant a Un Toc de Rock. De fet no m’indicaven el títol, però quan em comentava aquesta amiga que la cançó de Manu Chao estava inclosa en la banda sonora d'una pel.lícula de Robert Rodriguez, segur que es tracta d'aquesta que va formar part de la banda sonora de "Once upon a Time in Mexico" en què van intervindre Antonio Banderas, Johnny Deep i Salma Hayek. Manu Chao es diu en realitat Jose Manuel Arturo Tomás Chao i encara que és d'origen gallec, va néixa a París el 21 de juny de 1961 i es va donar a conèixa quan formava part del grup francès Mano Negra. Per cert que també s'ha fet cridar professions Oscar Tramore. Aquest tema es trobava originalment en el seu segon àlbum en solitari titulat "Próxima Estación: Esperanza" del 2000 i que es va editar als Estats Units el 5 de Juny de 2001. Per cert que aquest disc va rebre una demanda per part de l'empresa que gestiona el metro de Madrid ja que Manu Chao va utilitzar sense permís una gravació de la megafonia del ferrocarril suburbà anunciant aquesta estació. La veritat és que a mi Manu Chao em cau malament des del 11/S. Ell havia d'actuar aquest dia a Palma de Mallorca i a causa del atemptat contra les torres bessones es van suspendre en gairebé tot el món els concerts programats i el seu també. Manu Chao va exigir cobrar igual ja que a ell no li anava ni venia el que havia succeït a Nova York, demostrant un incivisme total i que amb tots els seus aires de antiglobalització i tota la resta de perafernalia que es munta, no és res més que un pesseter sense respecte per les víctimes. Ja que no es tractava realment d'una suspensió, era un ajornament a una altra data com a símbol de dolor per tots els que havien mort.

Alarma! – Frío 1985

Quan Manolo Tena va desfer Cucharada, va crear una de les millors bandes de rock dels 80, encara que d'efímera vida, us estic parlant d'Alarma!. A mi de la seva època en Cucharada sempre em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfic va pretendre vendre la moto de que eren els Police espanyols, només perquè tenien formació de trio, la veritat és que eren una banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 a 1986. Aquest tema es trobava en el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en què van destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara i que posteriorment seria versionat per Los Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma! es va desfer es va llançar en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar en versió single i maxi-single.

Caràtula del LP i a sota Manolo Tena

Alaska y Dinarama – Cómo pudiste hacerme esto a mi

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" i d’ell os trec aquesta cançó. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides (a la foto). Alaska va ser l'icona femení de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixa a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, Alaska no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?"

Alaska y Dinarama

Antonio Flores – En la cuesta de Aranjuez 1981

Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixa a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel.lícules i amb la seva mort Antonio Flores va entrar a les pàgines de la història del rock com el gran artista que era. Aquesta cançó es trovaba en el seu LP "Al caer el sol" de 1981, on també es recollia “Pongamos que hablo de Madrid” i la producció va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor i comercial va ser "Cosas mias" del 1994, però jo em quedo amb aquest, un treball més brut, pero també més visceral i sinser.

Antonio Flores

Ilegales – El fantasma de la autopista 1988

Un dels millors discos de Los Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox al 1988 i del que os trec aquest tema ple de contingut parapsicologic. Precisament el 5 agost de1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa Guitar-T Produccions un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada. Aquell matí de dissabte tot estava preparat. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va dir un amic meu argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i em va afectàr a través del telèfon que es va cremar i emb va fotre un “calambrazo” que Deu ni do. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada?

Antonio Vega – Entre tú y yo 1998/2009

Antonio Vega Tallés (Madrid, 16 de desembre de 1957 - Majadahonda, 12 de maig de 2009) va ser un guitarra, compositor i cantant. El 1978 va formar amb el seu cosí Nacho García Vega el grup Nacha Pop, ambdós tocaven anteriorment en el grup Uhu-Helicopter. Nacha Pop va començà a gravar el 1980 i es van separar en el 88 després d'una bona carrera marcada pel tema "La chica de ayer" que va compondre Antonio i després d'haver gravat sis àlbums d'estudi i un directe. Antonio Vega es va llançar com a solista i va publicar cinc discos d'estudi, un àlbum en directe i un disc de col.laboracions amb altres artistes. El 2007 i amb Antonio Vega ja molt malalt, Nacha Pop es va tornar a reunir per realitzar una gira de comiat que, la veritat, va resultar patètica causa de l'estat i aspecte deteriorat d'Antonio. Aquest tema es trobava en el doble CD, recopilatori d'èxits de diversos artistes, “Memorias del Corazón” publicat en el 2009 i originalment es trobava a l'álbum d'Antonio Vega "Anatomía de una ola", de 1998.

Antonio Vega

La Casa Azul – Ellas cantan para mi 2007

El tema estava inclòs en l'àlbum "La Revolución sexual" que La Casa Azul va publicar el 2007. El grup és solsament Guille Milkyway que s’envolta en les seves actuacions per un grup "virtual" que ell anomena els seus androides i que en les pantalles responen als noms de David, Virginia, Sergio, Clara i Oscar. En aquest tema Guillem es retroba amb noms que van motivar la seva joventut musical i ens cita a Mina, Blossom Dearle, Julie Christi, Astrud Gilberto, Karen Carpenter i Dusty Springfield. Totes grans cantants que formen part rellevant de la història de la música. La Casa Azul va ser un projecte de Guille sorgit el 1997. Ell és el compositor, arranjador i productor de tots els seus discos, sempre amb l'electrònica com a fons musical. El seu nom real és Guillem Vilella i va néixa a Barcelona l’any 1974.

La Casa Azul

Fanny Lu – Celos 2009

La cantant, actriu i presentadora colombiana Fanny Lu està considerada com la Reina del Tropipop un gènere nou on es fusionen els ritmes tropicals i el vallenato colombià. El nom complet de la noia és Fanny Lucía Martínez Buenaventura i va néixa a Cali el 8 de febrer de 1973 i més de cantant, és enginyer industrial. Porta venuts més de dos milions i mig de discos i aquest tema, versió d'un èxit de Daniela Romo, es trobava en el seu segon àlbum titulat simplement "Dos", editat el 2009 i que va vendre el sol un milió i mig de còpies. Possiblement quan aquest programa que estic gravant al juliol surti l'aire, Fanny Lu tingui ja al carrer el seu tercer disc. Fanny Lu ha estat nominada als Grammy en diverses ocasions i ha col.locat un dels seus temes en el Billboard nord-americà.

Fanny Lu

Dani Flaco – Le decían Jazmín

Aquí teniu una altra cançó d'aquest noi de nom complet Daniel Sánchez García, un xicot de Bellvitge nascut el 1977 i que anava per operari de la SEAT i va asdevenir-se en cantautor. La veritat es que com des de petit destacava per la seva extrema primesa, li va quedar el sobrenom de Dani Flaco que avui és el seu nom de batalla. Ara Dani Flaco ens ofereix una altra de les seves bones lletres i aquesta és una bona cançó i comprovareu alguna cosa que us repeteixo sempre que escoltem a Dani Flaco i és que com gairebé totes les seves lletres, aquesta es dura, molt dura. Escolteu-la aquí, a la sintonia d'Altafulla Ràdio, Ona la Torre i Ràdio L'Hospitalet de l'Infant, a Un Toc de Rock... i jutgeu. El tema es titula “Le decían Jazmín". No acabaré sense dir-vos que des de fa una mesos ja te disc nou i es titula "Secretos de sumario".

Dani Flaco

Luís Fierro – Reconciliación 1977

La curta carrera d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder de Los Tifones des de 1961 i als que va deixar sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un parell de temas "Ella" i aquest que sona ara a Un Toc de Rock “Reconciliación”. Anys més tard Luis Fierro va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que com a guitarra i segona veu, romanen al grup fins la seva disolució i el 1977 es va llançar definitvament en solitari amb un extraordinari LP amb el seu nom per títol genèric i on trovaben aquestes bones cançons. Hi havia altres temes molt interessants com "Mía", "No, no hay ha nadie más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a Un Toc de Rock. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa, component del Dúo Dinámico. La veritat es que no recordo que Luis Fierro hagues tret cap altre álbum. Ah! També va liderà el Luis Fierro Quartet (a sota a la foto).

Luis Fierro

Joan Manuel Serrat – Por las paredes (Mil años hace) 1978

Es una de les millors lletres de Serrat, inclosa en el seu LP "1978" i la utilitzaré per acomiadar l'Un Toc de Rock d'avui. Si escolteu amb atenció sentireu com Serrat ens exposa en pocs minuts un resum de la història de Catalunya narrada pel Noi del Poble Sec amb tot detall, des de ibers i romans a la immigració dels anys cinquanta i seixanta. La construcció de l'exposició Universal de Barcelona o al meu parer, aquella frase genial que diu, parlant de la Mediterrània, “No había pez que se atreviera a transitarlo sin llevar las cuatro barras en el lomo…”. Per cert que una vegada li vaix parlà d'aquest tema i no vaig poder aguantar-me de preguntar-li Per què un tema sobre la història de Catalunya, cantat en castellà? La seva resposta va ser immediata, clara i conscisa: Perquè m'entenguin bé.

Mario Prades amb Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel

Després d'escoltar el Noi del Poble Sec, arriba el moment d'acabar el programa per avui, ho faré amb una frase del periodista, escriptor, poeta, polític, editor i sobretot, bon amic, Manuel Rivera Moral que també va ser testimoni en el meu casament i que diu a la web de la seva editorial Nou Silva Equips:

"Comunicar és estimar i que t'estimin.

Edità.. donar a llum"

Ens veurem en el próxim programa d’Un Toc de Rock, desde Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l'Infant, ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program