Un Toc de Rock programa 12-10-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Començarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant un clàssic amb un començament curiós. Dic curiós perquè comencen donant udols i coincidireu amb mi que si més no, és cal com de curios i poc habitual. Ells son, junt als británics Johnny Kid & The Pirates, uns dels creadors del estil teatral i les performans dins del mon del rock and roll.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Sam The Sham & The Pharaohs – Lil’ Red Roding Hood 1966

Sam The Sham & The Pharaohs van ser una banda nord-americana englobada dins del rock and roll, liderada pel cantant Domingo "Sam" Samudio, que va néixa el 6 de març de 1937 a Dallas, Texas. Van ser un dels primers grups de la història a crear veritables performances a l'escenari, sortint tots ells amb turbants i vestits àrabs, cosa que a Espanya realitzaria, molts anys després l'Orquestra Mondragón, em refereixo als muntatges treatrales, no als turbants . El "Wooly Bully" i aquest tema que escoltem ara van ser els grans hits en la carrera de Sam The Sham & The Pharaohs. Aquesta cançó es va publicar en single en el 66 i a l'agost va aconseguir la segona posició en les llistes del Billboard del mes, sent Disc d'Or el 11 d'agost. El 1993 es va recuperar en el film "Striking Distance" dirigida per Rowdy Herrington i que protagonitzava Bruce Willis, ara no recordo com es va titular la pel.lícula en castellà, però us diré que Bruce interpretava a un policia fluvial provinent d'una família de policies i vingut a menys a causa de la beguda.

Chingon – Malagueña salerosa 2003

En l'últim programa d'Un Toc de Rock, el que va sonar ahí, vam escoltar a Manu Chao des d'un tema extret del film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, doncs això em va donar idees i des de la mateixa pel.lícula aquí us porto a Robert Rodriguez, amb el seu propi grup anomenat Chingon, on ell toca la guitarra, per això gairebé sempre inclou cançons de Chingon en les seves pel.lícules. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel.lícules de Robert Rodriguez han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquest tema és una gran versió del clàssic que s'atribueix als compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que alguns diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. Chingon només han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel.lícules. Podríem enquadrar-los dins del tex-mex.

Robert Rodriguez amb el grup Chingon

The Rev Horton Heat - Big Sky 1999

Dins també del text mex i a cavall de l'anomenat psychobilly, un estil que s'acosta i molt al country, trobem el tercet texà The Rev Horton Heat, creat a finals dels 80 i liderat pel cantant, guitarra i compositor Jim Heath, nascut el 1959 a Corpus Christi, Texas. La banda està en actiu i al costat de Jim trobem actualment al contrabaix Jimbo Wallace i el bateria Paul Simmons, encara que pel grup han passat un munt de músics. Aquest tema es va incloure en el doble àlbum "Holy Roller" que es va publicar el 20 d'abril de 1999, el bateria va ser Patrick "Taz" Bentley i va ser produït per Al Jourgensen. El seu últim disc fins al moment es va publicar el 2009.

Jim Heath

Joe Cocker - Bye bye blackbird 1969

Aquest tema és un clàssic del jazz compost per Ray Henderson, amb lletra de Mort Dixon i que va interpretar i va gravar el 1926 el cantant blanc Gene Austin. John Coltrane va aconseguir el 1981 un Grammy amb aquest tema, però Joe Cocker ens realitza una esplèndida versió amb la seva veu esquinçada i cazallera que es va incloure en el seu primer LP "With a Little Help from My Friends", publicat el 1969 i que va ser Disc d’Or aconseguint la posició 35 del Billboard. En aquest àlbum Joe Cocker va comptar amb una quantitat lucinant de músics, entre ells Jimmy Page, Albert Lee i Tony Visconti a les guitarres, al costat de Stevie Winwood i Matthew Fisher a l'òrgan, Mike Kelly a la bateria i un munt de músics més, fins un total de 24. La producció va anar a càrrec de Denny Cordell. Aquesta cançó va ser recuperada al CD "Organic" de Joe Cocker y a uns quans recopilatoris. L'anglès John Robert Cocker va néixa el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Us he posat una de les entrevistas que li vaig fer i es va publicar al Diari de Tarragona, si cliqueu dues vegades sobre, s''ampliarà i podreu llegir-la. Espero que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat!  Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker".

The Animals – The house and the rising sun 1964

La cançó era un clàssic del folk tradicional americà d'aquelles que ningú sap qui va escriure-la, però un bon dia Alan Price, líder i organista del grup de R & B britànic The Animals va decidir arreglar-la i adaptar-la al estil de la seva banda i va sorgir el tema tal i com el coneixem ara, esdevenint un estàndard que ja tots identifiquen amb The Animals. Hi ha grans versions, entre les quals jo destacaria la de Joan Baez en línia folk i la dels nord-americans The Frijin Pink que ja hem escoltat i que un dia d'aquests tornaré a posar-vos. A Espanya hem de recordar la de Lone Star que la van convertir en seva i la de Bruno Lomas que també la va brodar. Tornant als britànics, eren inicialment Alan Price Rhythm and Blues Combo i amb la inclusió del cantant Eric Burdon, van passar a ser The Animals, comptant també amb Hilton Valentine (guitarra), John Steel (bateria) i Chas Chandler (baix). La van gravar en una sola presa el 18 de maig de 1964 i el tema part d'un arpegi en La Menor del guitarrista Hilton Valentine que és el seu signe d'identitat. Va arribar al número U al Regne Unit al juliol de 1964 i als Estats Units al setembre, sent el primer número U britànic de l'era beat que no era dels Beatles. Després de gravar uns quants singles d'èxit, la rivalitat entre Alan Price i Eric Burdon va fer que el primer deixés el grup.

Art Garfunkel - 99 milles from L.A. 1975

Un dels millors discos en la carrera en solitari d'Art Garfunkel és "Breakaway" que va editar l'octubre del 1975 i del qual us extraiem aquesta cançó que ens porta a "99 milles des de Los Angeles". Aquest segon àlbum que va publicar Art Garfunkel va ser produït per Richard Perry i aquest tema havia estat compost per Albert Hammond i Hal David i ja va ser gravat per Hammond que el va elevar a la primera posició del Billboard, també el 1975. Les carreres dels integrants de Simon & Garfunkel, el millor duet de la música americana, són molt diferenciades ja que si bé Paul Simon es va dedicar més a gravar les seves cançons, Art realitzar versions i sobretot en els seus principis, es va centrar més en el cinema i la seva carrera com a actor. Art Garfunkel va néixa a Queens, New York, el 5 de novembre de 1941, d'orígens jueus i amb arrels a Romania, de fet el seu nom veritable és Jacob Garfunkel.

A dalt caràtula del disc d'Albert Hammond, autor de la cançó,

a sota foto d'Art Garfunkel

David Ball - Missing her blues 2001

El 2 d'octubre de 2001 el cantant nord-americà David Ball va editar un dels seus millors treballs, l'ábum "Amigo" del qual us extrec aquest tema compost pel propi David Ball i Luke Reed que sona ara a Un Toc de Rock i va pujar al lloc 11 en les llistes de country del Billboard i al 120 en les de pop. El single amb la cançó "Riding with Private Malone" va aconseguir la segona posició. Per a la gravació David Ball va comptar amb tot un llistat de músics que lucina. A més de David a la veu i guitarra, van participar en l'enregistrament: Audrey Ball (cors), Vince Barranco (bateria i percussió), Chris Carmichael, Kenny Sears i Joe Spivey al fiddle, Dan Frizsell (baix), a més de Stephen Hill, Kim Morrison, Wood Newton i Randy Khorsa als cors, Steve Larios (guitarra steel i harmònica), Scott Miller (trompeta), Billy Panda (guitarra) i Jeff Taylor (piano i acordió). El cantant, guitarra i compositor David Ball va néixa el 9 de juliol de 1953 a Rock Hill, Carolina del Sud, l'estat mes pobre dels Estats Units i va començar tocant el baix en el grup d'Austin, Texas, Uncle Walt 's Band.

David Ball

The Dave Clark Five - Everybody get together 1968

Un dels grups britànics que van competir de tu a tu amb The Beatles durant la invasió beat dels seixanta van ser els londinencs The Dave Clark Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark, al costat del cantant i teclista Mike Smith, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley en el baix i Dennis Payton que tocava el saxofon. A finals de la dècada dels seixanta la seva popularitat va anar decaient i quan van treure aquest tema se'ls va acusar de que el vídeo promocional era massa semblant al de "All You Need is Love" dels Beatles, el cert és que es tracta d'un tema coral in crescendo en un estil molt similar a la dels de Liverpool. The Dave Clark Five es van crear al barri, tristemente celebre aquest estiu per els aldarulls, de Tottenham, el 1962 i es van desfer el 1970, els seus components van emprendre projectes pel seu compte. El 2003, Mike Smith va perdre el seu únic fill en un accident i setmanes més tard va patir una caiguda a casa seva, patint lesions greus en l'espina dorsal que el van deixà paralític de les cames i li van afectar així mateix els braços. Va morir el març de 2008. El saxofonista Dennis Payton va morir al desembre de 2006 a causa de càncer, tenia 63 anys d'edat.

Portades dels Dave Clark Five, a sota foto del grup

Cliff Richard & The Shadows - The young ones 1962

Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel lícules, però una de les que formen part de la memòria de la meva infàntesa és "The young ones" que en Espanya es va titular "Els anys joves". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on jo estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, ens portaven a tots els alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i ens passaven gratuïtament una pel.lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la meva memòria "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i aquesta. Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixa a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. El EP amb aquest tema va aconseguir la primera posició de les llistes angleses poc després d'haver-se publicat el 11 de gener de 1962, també va arribar al número 5 al Canadà, però no es va classificar als Estats Units. Trenta anys més tard, el 92, la discogràfica va reeditar tots els seus àlbums en format CD. Per cert que aquesta pel.lícula es titulava realment "Wonderful to Be Young!", va ser dirigida per Sidney J. Furie i aquesta cançó va ser composta per Sid Tepper i Roy C. Bennett.

Cliff Richard & The Shadows a la pel.lícula

The Herman’s Hermits – There’s a kind of hush 1967

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat de Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el aspecte de tots ells sempre va ser molt anglès. Van triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "My sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup el 1971, però sobre tot per aquesta "There's a Kind Of Hush" que a España van versionar, com no, els Mustang titulan-la “En silencio voy”. A partir de 1969 Herman's Hermits van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells el 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van crear una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.

Spandau Ballet – True 1983

A  cavall entre el pop, el funky, la new wave i els new romantics, Spandau Ballet va ser un dels grans grups anglesos dels 80 amb tot un seguit de hits que els van elevar al més alt de les llistes, tot i que destaquen dues cançons "Gold" i aquesta que us porto ara a Un Toc de Rock. Spandau Ballet van estar en actiu de 1979 fins que es van separar després del fracàs de l’àlbum "Heart Like a Sky", el 1989, encara que el 23 de març de 2009 Spandau Ballet va anunciar la seva tornada realitzant una gira aquell any i editant disc amb noves versions de seus grans èxits sota el títol de "Once more". Eren el guitarra i compositor Gary Kemp, el seu germà Martin Kemp al baix, el bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley (a la foto) i Steve Norman que tocava la guitarra i després va passar a tocar el saxo. Inicialment es van cridar The Makers, adoptant el Spandau Ballet després de visitar Berlín. "True" donava títol a un LP editat el 1983 i on també hi havia el tema "Gold", totes dues eren composicions de Gary Kemp i van comptar amb la col.laboració de Jess Bailey als teclats. L'àlbum va ser número U en Estats Units, Anglaterra i mig món. Va ser remasteritzat i reeditat en versió CD el 2003. Després de la dissolució de Spandau Ballet, els germans Kemp es van dedicar al cinema i John Keeble va formar part d'una superbanda d'efímera vida que es deia Pacific, on també van tocar, entre altres, Clive Farrington i el guitarra John McGeoch.

Spandau Ballet

Magna Carta – Written in the wind 1995

Magna Carta estan liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van començar a Londres al 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem al guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Magna Carta, son una gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, junt a altres peces noves. Per cert i això és important, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions es una companyia petita, no fa els tiratges d’una multinacional i així i tot poden permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas del disco no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se i més abaratir els preus, allavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. Magna Carta van començar a Londres al 1969. “Las tierras del viento”, doble CD de Magna Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra, peró te una cançó inédita composada durant una gira per Espanya y que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain”.

Magna Carta en directo

Gretchen Wilson – I don’t feel like loving you today 2005/2010

En algunes ocasions i arran d'escoltar al grup Heart en què militen les germanes Ann i Nancy Wilson, us he comentat que hi ha una tercera germana que és cantant, però ella interpreta country i de la qual mai recordo el nom, sempre he de recórrer a l'arxiu, doncs bé, avui anem a escoltar a Gretchen Wilson i per això us porto aquest "Peaso cansión", composta per Matraca Berg i Jim Collins que us extrec del seu CD "Greatest Hits" que va editar el 19 gener 2010, encara que originalment es va publicar en single i es trobava en el seu segon disc "All Jacked Up" que va treure el 25 de setembre de 2005 i va ser  cinc vegades Disc de Platí als Estats Units. Gretchen Wilson va néixa a Pocahontas, Illinois, el 26 de juny de 1973. Per cert, en aquest disc recopilatori s'inclou el tema "Barracuda" que formava part del repertori de Heart i va ser composta per les seves germanes per posar a parir als crítics de la premsa rosa que es van atrevir a dir que Ann i Nancy eren lesbianes i que s’ho muntaven entre elles, una cosa així i sense proves, no es pot dir mai. Per això les nenes van compondre pensant en aquells crítics "Barracuda", prenent el nom d'un depredador marí molt més ferotge que el tauró. Per cert que el 30 de març, també del 2010, Gretchen Wilson va treure un altre CD amb temes nous titulat "I Got Your Country Right Here" i que és molt bo, la veritat és que he tingut sobre la taula els dos CD dubtant entre temes d'un o de l’altre.

Gretchen Wilson

Black Hills Country Band - I feel in love agrain last night 2000

Des del àlbum recopilatori "Some of the best" del grup Black Hills Country Band, us extrec un altre "Peaso cansión" per gaudir junts en la sintonia d'Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L'Hospitalet de l'Infant. Tot i tractar-se d'un disc de grans èxits, aquest va ser un dels temes inèdits que es van incloure. Curiosament aquesta bona banda de country creada a finals dels anys vuitanta, no és nord-americana, La Banda dels Turons Negres són un grup belga creat i liderat per François Goossens. Van començar sent solsament The Black Hills i treballen de fet des de 1967. A partir de 1982 passen a ser una orquestra de ball en linia i el 1988 es van reconvertir i ja com Black Hills Country Band, han tret fins al moment dotze CD. Són una banda de directe i treballen molt pels Països Baixos, França i Alemanya. La banda la integren actualment Marleen Cools, Lindsy Schoofs, Paul de Krijger, Jan Daams i François Goossens, encara que han tingut altres col.laboradors, entre ells Ad van Hoof, Leo Dauwen i Miriam Dumortier.

Black Hills Country Band

.

Chris de Burgh - Why Mona Lisa smile 2010

I arribem al final del programa d'avui i ho farem dient "Perquè somriu la Mona Lisa" i ens ho aclarirà un cantant i guitarra que la majoria afirmen és anglès, alguns que és irlandès, però que va néixa en realitat a Santa Fe, Argentina, concretament a Venado Tuerto, el 15 d'octubre de 1948 i que des de fa molts anys viu a Irlanda. Chris de Burgh es diu en realitat Christopher John Davison i és fill d'un diplomàtic britànic. El seu avi era el General Eric de Burgh i de fet l'arbre genealògic de la família De Burgh es remunta a Hubert de Burgh, un noble de la cort del rei Juan Sin Tierra, germà menor de Ricard Cor de Lleó. Es tracte de'aquell Rei al qual sempre estava tocant els nassos el Robin Hood. La cançó més popular en la carrera de Chris de Burgh és "The Lady in Red" de 1986, però aquest tema és preciós i serveix adequadament per acomiadar Un Toc de Rock per avui. Es trobava en el CD "Moonfleet & Other Stories", un àlbum molt líric que va publicar el 2010 i que os recomano compreu. Per cert va començar a ser conegut quan va ser guitarrista del grup britànic Supertramp en la seva gira "Crime of the Century".

Chris de Burgh

Però abans d'acabar us deixaré una frase que va dir el Rei de la Opereta, el cantant i actor Luis Mariano que va manifestar una vegada:

"A la vida hi ha d'haver gent que canti, encara que sigui

només perquè els altres es tapin les orelles”

Una salutació per a tots els oidors i oidores que ens sintonicen mitjansan Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospilatet de L’Infant, vía Internet o descarregan-se el programa des del blog. Gracies per compartí Un Toc de Rock i per gaudir amb mi d'aquesta estona plena de música.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades


Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program