Un Toc de Rock programa 26-10-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Comencem avui el programa recordant a un dels genis musicals del segle XX, us parlem del gran compositor i director de Big Bands Glenn Miller, un músic que tocava el trombó de vares i va morir en accident d'aviació durant la segona Guerra Mundial. És clar que ens el evocarà un dels millors solistes espanyols dels 70, un cantant que va triomfar a Espanya i es va establir posteriorment als Estats Units per tornar després al seu país on va morir fa pocs anys. Comencem  per tan Un Toc de Rock en el dia d'avui amb una bona cançó i "Recordant a Glenn".

Benvinguts a Un Toc de Rock

Miguel Gallardo – Recordando a Glenn 1974

José Miguel Gallardo Vera va néixa a Granada, el 29 de setembre de 1949, però des de petit va residir a Barcelona, on va començà a funcionar profesionalment. Miguel Gallardo va morir a causa d'un càncer, a Madrid, un 11 de novembre de 2005. Va ser un dels més importants solistes dels 70, gràcies a cançons com la que estem escoltant i que va ser el seu primer gran èxit, si bé despres va marxar a viure i treballar als Estats Units. Dins de la discografia de Miguel Gallardo cal destacar “Hoy tengo ganas de tí", un single que va superar els 2 milions de còpies venudes. El 1988 va ser nominat als Grammy i el 1990 va rebre el premi de l'Associació de Crítics de l'Espectacle de Nova York, com a millor cantant llatí. L’any 1990 va editar el seu últim disc i va deixà els escenaris per dedicar-se a la composició i producció, tornan a Espanya. Les seves cançons han estat gravades per Azucar Moreno, Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén, Alejandra Guzmán, Estel, Greta y Los Garbo, Millars, Los del Río i Missiego, entre molts altres.

Miguel Gallardo

Los Solitarios – Te he prometido 1988

Mario Tenia i Tony Reinoso van crear Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reinoso (cors i guitarra), al costat d'Alfonso Morales (bateria i veu), Javier Pérez (teclats) i Vicente Lauder (baix) va tornar a posar en marxa als nous Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa van col.laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas a la guitarra i va ser produït pel mateix Tony Reinoso que va ser component dels Flaps, Els Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, ara Tony la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats. Encara van treure un parell de CD's més a través de Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa posteriorment. Tony tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra), Paco Escamez (cantant i saxo), Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i Alfonso Morales (bateria). Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he prometido”, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el bateria i Tony que van seguir com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de veritable nom Mario Alonso Ayala, és vicepresident de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de Henares. Durant un temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob López. La foto presa del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer el 5 de gener de 1990 al Iberpop 90, ell es el del mitg i Tony Reinoso el primer per l'esquerra.

Los Solitarios

Enrique Guzmán – 100 kilos de barro 1961

Enrique Guzmán va ser el cantant del grup mexicà Los Teen Tops, una de les bandes pioneres del rock and roll a Mèxic i la primera que es va conèixa a Espanya, encara que en la mateixa època allà van sorgir Las Camisas Negras i Los Locos del Ritmo. De fet Enrique va néixa a Veneçuela, encara que de nen la seva família es va traslladar a Méxic, Enrique Guzmán Vargas va néixa l'1 de febrer de 1943 i es va convertir en la veu del grup per pura casualitat ja que l'era el baixista, però el cantant s'acollonà just quan es trobaven a l'estudi per gravar el seu primer disc, encara que algunes fonts diuen que es trobava malalt. El baix el va tocar un músic de sessió anomenat El Pollo i Enrique va haver de cantar. Aquest tema es trobava en el seu primer disc sense Los Teen Tops, és una versió en castellà del "A Hundred Pounds of Clay" i compta amb l'orquestra i cors de Chuck Anderson. Aquest tema havia estat gravat el mateix any pel britànic Craig Douglas, un home que va néixa a l'illa de Wight el 12 d'agost de 1941, però era una composició del nord-americà Gene McDaniels (12 de febrer de 1935 - 29 de juliol de 2011 ) que la va gravar també el 1961.

Los Teen Tops, Enrique es el segon per la dreta

La Trampa – Volver a casa 1990

Aquest tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Un Toc de Rock, a la sintonia d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L'Hospilatet de l'Infant. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció va estar a càrrec de Steve Taylor que col.labora en els teclats, es va gravar als Estudis STP-Madrid. També hi col.laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larra (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixa l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. El 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir el 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa uns dos anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia de haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa particular, per tant no els hi retraiem, si escau crítico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. A mijans de la década que hem deixat enrera La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou disc titulat “Laberinto”.

Andreu Carranza – L’oli d’Ascó 1979

L'escriptor Andreu Carranza, coautor del best-seller "La clau Gaudí", encara que la seva obra literària és molt més amplia i en ella jo destacaria "L'hivern del Tigre" (2006), també va ser cantant. Andreu Carranza va tenir una època molt bohèmia i aquest tema ple de blues en el qual s'acompanya només per la seva guitarra correspon a aquest temps. Me la va fer arribar ell mateix a través del facebook de la Montse Aliaga i és que ens vàrem conèixa fa temps, arran d'una visita que va realitzar a la biblioteca de Constantí i ens va presentar un amic comú, el poeta, periodista, escriptor i editor Manuel Rivera Moral. La foto que trobareu més avall és d'aquest dia i ens la va fer Montse Aliaga mentre el entrevistava. Andreu Carranza va néixa a Ascó el 19 de juny de 1957 i el "Oli d'Ascó" i el vi de la comarca del Priorat li van servir d'inspiració per a aquest tema. Com comprovareu escoltant aquesta cançó, la literatura va guanyar, però la música, en aquest cas, va sortir perdent ja que Andreu Carranza s'ho fa molt bé. El seu pare va ser un dels primers que van estar en contra de la Central Nuclear d'Ascó, quan aquesta va començar a construir-se. En aquella època pocs el van escoltar, avui un altre gall cantaria.

Mario Prades i Andreu Carranza

B-30 – Bons temps 1994

Durant els anys 80 el rock català que havia començat a finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona Laietana va anar prenent cos i es va convertir en un moviment gràcies a grups com Detectors, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, N'Gai N'Gai , Bocanegra i algun altre. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra va prendre carta d'identitat i van sorgir altres bones bandes capaces de fer bon rock en la nostra llengua. Entre aquesta nova fornada hem de destacar a B-30. Aquest tema es va publicar en single i es va extreure del seu quart LP "L'Acustic" que es va gravar durant una gira acústica que el grup va realitzar el 1993 i va publicar el segell PSM Records. En aquella època el seu mànager era un conegut meu que sempre em va cridar l'atenció ja que la seva primera empresa va ser Porc Produccions, es trobava al carrer Perill de Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi Soler. Tornant a B-30, es van crear el 1981 i eren els germans Jordi i Daniel Pueyo al costat de Pepe Fuster, Luigi Carpintieri i Francesc Macià. Aquest és el seu últim disc, encara que crec que van gravar un en anglès que es titulava "For Fans Only", però em sembla que no va arribar a publicar-se mai.

Els B-30

Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

Aquesta és una de les millors cançons del avui no tan desaparegut grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari que va començar quan el grup es va desfer el 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos el 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és un "Peaso cansión". Clar que després de la serie de concerts que van realitzà el passat mes de setembre i l’èxit de convocatòria de públic, no m’extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van començar diense conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no es van molestar en volguer sapiguer-ho mai.

Sopa de Cabra

Tradivarius – Carta 1993

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m'explicava un dia, orgullós, que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan jo li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat el 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó. Col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta cançó ens parla de com canvia la gent amb els anys.

Els Tradivarius en aquesta gravació

Tomeu Penya – Unes cançons 2007

Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar el 2007 comptan amb la col.laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina". El vaig conèixa quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari i li vaig comentar que la seva cançó que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar. El passat any va treure un nou disc titulat “30 anys després”, gravat en directe i molt íntim, amb unes quantes de les seves bones cançons. Os el recomano des de Un Toc de Rock.

Mario Prades amb Tomeu Penya al Serrallo de Tarragona despres
de menjar-nos una mariscada a carrec de la discogràfica

Patxi Andión – Rogelio 1969

Encara avui molts recorden aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que encara que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és aquesta que escoltem ara "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar. A "Rogelio" Patxi Andión ens parla de l’història de dos amics del poble que baixen a la gran ciutat i comparteixen tot, bàsicament misèria, fins que un decideix anar-se'n. Quan torna anys després el seu amic ha prosperat i s'ha convertit en un important home de negocis i clar, ell ha de demanar-li un favor per que el ric pugui dormir després més a gust. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio. Patxi Andión va néixa el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Retratos", de 1969. Aquest any 2011 va morir l'actriu Amparo Muñoz que havia sigut dona seva i de la que Patxi Andión estava divorciat. Parlan de Madrid, un dia vaig escoltar a un company, supervisor del departament de pàgines groges de Telefónica, una frase sobre la capital del regne que em va agradar, em van dir "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".

Patxi Andión

Luis Eduardo Aute – Hafa café

El cantant, compositor, pintor, director de cinema i unes quantes cosas més, Luis Eduardo Aute va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943, va viure uns anys a Barcelona, al barri de Gracia i al costat de Joan Manuel Serrat són els millors cantautors i lletristes que ha donat la música espanyola. El "Cafè Al Hafa" existeix, està a Tànger, és un dels locals amb més glamour de tota l'Àfrica, té molt de mite i molt de llegenda urbana, va ser el refugi d'escriptors, poetes, músics, somiadors, artistes, bojos i assenyats. Són multissims els famosos que van passar per les seves humils cadires des de Los Beatles, Randy Weston, Sean Connery, Paul Bowles, André Guide, Tennessee Williams, Paul Bowles, Truman Capote, Luis Eduardo Aute, Rolling Stones, fins i tot el príncep (ara Rei d'Espanya) Juan Carlos I passà per allà per veure amb els seus ulls si era cert el que els poetes comptaven. Però qui al meu parer ha descrit millor l'ànima d'aquest paradisíac local amb àmplies terrasses, és Aute que inclou "Hafa Café" en el seu disc "Autoretrats Volum I". Tot i que crec recordar que estava anteriorment en el LP "Slowly”. Parlan del Hafa Café, també el poeta Lorenzo Vidal va visitar-lo i va escriure sobre ell i en castellà, es clar, el seu poema “ZÉJEL-APUNTE DESDE EL CAFÉ HAFA” que acomensaba així:

 

Tánger se asoma a la mar

desde el mirador del Hafa...

Terrazas de blanco y verde

que descienden en cascada.

¡Fantasía de la luz sobre el milagro del agua!

Tánger se asoma a la mar

desde el mirador del Hafa.

El Hafa Café, a Tanger, un lloc mític de gran bellesa

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara i fins que s'acabi el programa anem a escoltar dos grups i un cantant de més enllà de les nostres fronteres, però amb un nexe en comú i és que els tres ens oferiran els seus temes en castellà. Comencem amb Kansas i el seu "Dust in the wind", un tema inclòs en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que Kansas van publicar el 1977 i va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó s'ha inclòs aquest any a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número U en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas, un grup que es va crear a Topeka, Kansas, el 1970 i que es van dissoldre el 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable en castellà, a càrrec de Bertín Osborne.

Kansas

Scorpions – Vientos de cambio 1991

Un altre gran tema que ens arriba en castellà és el "Wind of Change" de Scorpions, una de les millors bandes de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. Scorpions va ser fundat el 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà menor de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a la banda. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb aquesta cançó, composta per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del 1991. El tema ens parla de la  Perestroika i el canvi polític a Rússia, ara que l'escoltem en castellà podem adonar-nos de la qualitat del missatge. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va ser "Virgin killer", a sota teniu la portada censurada. En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i Herman Rarebell (bateria i percussió).

Portada censurada a varis paissos del "Virgin Killer"

dels Scorpions, a sota foto d'ells

Sting – Fragilidad 1988

Avui acabarem el programa escoltant a Sting cantant en castellà aquest gran tema que és va titular "Fragilidad". Gordon Matthew Thomas Sumner es conegut com Sting i va néixa el 2 d'octubre de 1951. Va formar part del mític grup Police com a baixista i cantant i posseeix una important carrera en solitari, encara que periòdicament reversiona èxits de Police. A Sting el vem descobrir realment en la seva faceta d'actor quan va participà en la pel.lícula "Quadrophenia", una història de rockers i mods amb
música de The Who. La veritat és que com a actor ha treballat en molts films, encara que jo em quedo amb "Stormy Monday", al costat teniu el poster d'aquesta pel.lícula de cine negre que es de 1988 i "Dune" que es de ciencia ficció, a sota os he possat també una foto d'ella i per cert,  Sting feia de dolent. Aquest tema es trobava en el Mini-LP "Nada como el Sol" de 1988 i que era la versió castellà / portuguesa força reduïda del LP "... Nothing like the Sun" editat per Sting l'any abans. L'acompanyen als cors Dolette McDonald, Janice Pendarvis, Renee Geyer i Vesta Williams, a la bateria es troben Andy Newmark, Manu Katcha i Kenwood Dennard, comptant amb Kenny Kirkland als pianos, Mino Cinelu a la percussió i sintetitzadors, Eric Clapton, Fareed Haque, Mark Knopfler, Hiram Bullock i el propi Sting a les guitarres, Mark Egan al baix i la Gil Evans And His Orchestra.

Sting a una escena de "Dune"

Acabarem el programa d’avui amb una frase del gran director de música clásica alemany Herbert Von Karajan (1908-1989) que amb els peus a terra va dir en certa ocasió parlan de la seva tasca:

“L'art de dirigir consisteix en saber quan cal abandonar

la batuta per no molestar a l'orquestra”

I os deixaré amb la bona companyia de las sintonías de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i acabam per avui Un Toc de Rock, fins el proper programa que sigueu bons i bones.

Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program