El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 31 de octubre de 2011

Un Toc de Rock programa 01-11-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Ara començarem Un Toc de Rock escoltant reggae, un gènere que té en Bob Marley el seu màxim exponent, encara que el Rei ens va deixà fa dècades, però amb  tots els anys que han passat, no ha sorgit cap altre intèrpret capaç d'ocupar el seu tron, tot i que en el seu moment es va parlar de Eddy Grant i fins i tot del seu fill, Ziggy Marley. Però avui no escoltarem al Rei del Reggae, no escoltarem a Bob Marley, avui obrirem Un Toc de Rock escoltan a un grup britànic que interpretaven reggae blanc, per tant.

Benvinguts a Un Toc de Rock

UB 40 – Maybe tomorrow 1987

El 1987 es va publicar un àlbum recopilatori titulat "The Best Of UB 40" on, com us podeu imaginar pel títol, es recollien els temes més interessants en la carrera d'aquesta banda multiracial britànica a cavall del ritme jamaicà i el pop, el que li dèiem reggae blanc, creada a Birmingham el 1978 i que segueixen en actiu. Tancant aquest àlbum de UB40 es trobava aquest tema, una versió de l'èxit de The Iveys (la caràtula la teniu al blog), un grup anglés liderat per Peter Ham i que despres van cambiar-se el nom i és va esdevenir en Badfinger i aquesta cançó "Maybe tomorrow" es la que escoltem ara per iniciar Un Toc de Rock, crec que era un tema nou ja que no estava en cap dels  7 LP 's publicats anteriormen per UB40 i a més a més, també va ser el single promocional extret de l'àlbum. El single  va arribar al número 14 a Anglaterra, però no es va classificar als Estats Units. Els components de UB40 eren amics des de la infància i la banda està integrada en els seus inicis per Alastair Campbell al que es coneix com Ali, Robin Campbell, James Brown, Earl Falconer, Norman Hassan, Brian Travers, Michael Virtue i Astro. Van prendre el seu nom del formulari per demanar el subsidi d'atur anomenat "Unemployment Benefit Form 40" (Formulari d'ajuda social per desocupació 40) i és que tots ells es trobaven a l'atur. Els primers instruments els van comprar amb els diners d'una indemnització que Ali va cobrar després d'una baralla que va tindre lloc en un pub de Birmingham. La cançó més popular en la carrera dels britànics UB40 ha estat indiscutiblement "Red Red Wine" que curiosament, tampoc va ser una cançó seva, es tractava d'una versió de la composició del cantant nort-americà Neil Diamond. Ali Campbell, el cantant i líder de UB40, va deixar el grup l'any 2008 i va crear un altre banda que respon al nom de The Dep Band
Ali Campbell que va ser líder del grup UB40

Capital Letters – Alegraos 1980

Els britànics Capital Letters són Danny "Teacher" McKen, Junior "JB" Brown, Roderick "The Dubti" Harvey, Earl "Wizard" Lynch, George "Bulk" Scarlett i Wenty "Country" Stewart. Es van crear a mitjans dels 70 a la ciutat de Wolverhampton, concretament el 1977. Aquest tema amb el qual jo vaig descobrir a Capital Letters, aquesta bona banda de reggae jamaicà va ser publicat en single el 1980, jo el vaig comprar a les rebaixes del Corte Inglés i el tema es titula en realitat "Rejoice", encara que a Espanya es va traduir el títol, tant del tema com el del disc gran que va sortir com "Últimas noticias". Per cert, la portada del single aquí al país va ser diferent de l'original i va estar dissenyada per un amic, Tony Galán que aleshores treballava a Edigsa que és el segell que el va publicar i més tard va passar a ser el dissenyador gràfic de Ariola. La retallada de "diari jamaicà del matí" que es veu en la caràtula, no era tal, i si os fixeu, mirant-la al blog, os adonareu que és un text escrit en català. Us estic parlant de l'any 1980. ¡Vaja amb el Tony! Per cert, era un gran col.leccionista de discos, amb l'avantatge que treballava en una discogràfica. Entre les cançons destacables en la trajectòria de Capital Letters es troben "Smoking mi granja" i "Moonshake".
Els Capital Letters

Desmond Dekker – Israelites 1968

És clar que la primera cançó considerada reggae-ska que es va classificar en les llistes britàniques va ser "Israelites" del cantant i compositor jamaicà Desmond Dekker (St. Andrew, Jamaica, 16 de juliol de 1941 - Londres 25 maig 2006) i la va gravar acompanyat del grup The Aces, en el qual es trobaven Wilson James i Easton Barrington Howard. El seu nom complet era Desmond Adolphus Dacres, aquest tema va ser compost per ell i Leslie Kong, es va gravar a l'octubre de 1968 i va ser una de les primeres cançons de reggae-ska en convertir-se en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà de Desmond Dekker que feia molt difícil la comprensió de les seves lletres per a l'audiència fora de Jamaica. El 1969 va arribar al número 9 del Billboard i va ser número U al Regne Unit, Holanda, Jamaica, Sudàfrica, Canadà, Suècia i Alemanya Occidental. La cançó va aparèixa gairebé dos anys després que Desmond Dekker es fes conegut amb "Rude boy". És clar que uns quants anys abans ja va col.locar en les llistes de mig món, a ritme de reggae-ska, un tema la cantant Millie Small, es tractava del "My Boy Lollipop", però el gènere va ser revalidat definitivament per Desmond Dekker que va morir a causa de un atac de cor. L'any 1987 el grup d'ska català Skatalà va gravar una versió en la qual canviaven la lletra i que van titular “Embolingats”.
Desmond Dekker

ELO & Olivia Newton John – Magic 1980

La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne van compondre la banda sonora del film "Xanadú" i van interpretar les cançons, però en alguna d'elles va intervenir també la protagonista femenina del film, la cantant Olivia Newton John, australiana, tot i haver nascut a Cambridge, Anglaterra, el 26 de setembre de 1948, però la seva família es va traslladar a Austràlia el 1953. El seu avi matern va ser l'alemany Max Born, Premi Nobel de Física. El cas d'Olivia Newton John és curiós. Va començar a cantar a Austràlia, quan funcionava comercialment es va traslladar a Anglaterra i va tornar a començar de zero. En el moment en que la seva carrera estava rellançada en la Rubia Albió, Olivia Newton John va agafa els bàrtuls i se'n va als Estats Units per tornar a començar des del no res i va triomfar. Sobretot en intervenir a la pel.lícula "Grease". "Xanadú" es va filmar dos anys més tard i va ser un altre èxit. A la pel.lícula va comptar amb el veterà Gene Kelly i un jove Michael Beck com parteners, encara que el film, dirigit per Robert Greenwald, és més aviat fluix i només se salva gràcies a la veterania de Gene Kelly i la música de la ELO. De les 10 cançons amb què compta l'àlbum, cinc van ser compostes per John Farrar i cinc per Jeff Lynne, encara que totes elles les interpreta la ELO. També hi ha un duo amb Cliff Richard i un altre amb The Tubes. "Magic", el tema en que acompanyen a Olivia Newton John, va ser número 1 del Billboard durant quatre setmanes i número 32 en el llistat de singles al Regne Unit.
Olivia Newton-John a la pel.lícula "Xanadu", a sota amb Michael Beck

The Blues Image – Ride, captain, ride 1970

The Blue Image van publicar el 1970 el LP "Open", el seu segon àlbum i d'ell us extrec aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. No se perquè sempre vaig pensar que era un grup canadenc, encara que tenia els meus dubtes però no, The Blue Image són de Tampa, Florida. La gran cançó en la seva carrera va ser "Ride captain Ride" que escoltem ara i en el segon semestre de 1970 va aconseguir el lloc 4 del Billboard i el primer de la revista RPM canadenca. El single s'havia publicat l'abril del 1970 i el tema va ser compost pel cantant i guitarra Mike Pinera (a la foto) i el teclista Frank "Skip" Kontos que eren membres del grup. A The Blue Image i al costat d'ells, també es trobaven Malcolm Jones (baix), Joe Lala (percussió i veu) i Manny Bertematti (bateria), així mateix va col.laborar el teclista Kent Henry, tots ells grans instrumentistes. Quan la banda es va desfer, els seus components van formar part de grups rellevants com Iron Butterfly, New Cactus Band, Crosby, Stills, Nash & Young, Three Dog Night, Manassas, Chi Coltrane & Bobby Womack i Steppenwolf, entre altres. Mike Pinera (29 de setembre de 1948) quan va deixar a Iron Butterfly, el primer grup de l'historia del rock que va gravar una cançó llarga, "In-A-Gadda-Da-Vida" que durava 17 minuts, tota una cara del LP i que en un capitol de Els Simpson tocava l'organista de l'iglesia quan Bart li va cambiar la partitura. Mike Pinera també va gravar en solitari 

The Band of Holy Joy – Tactless 1988

El grup The Band of Holy Joy es van crear a New Cross, Londres i van estar en actiu de 1984 fins 1993 si bé crec que ara i des de fa tres o quatre anys, tornen a estar a la carretera. The Band of Holy Joy va ser creada per Johny Brown, amb el seu amic Brett Turnbull, però la llista de músics que han passat pel grup seria interminable. Són una banda a cavall del pop i la música celta. "Tactless", possiblement la seva cançó més coneguda, es va publicar en single el 1988 i es va incloure en l'àlbum "Manic, Magic, Majesties", el millor disc en la carrera de The Band of Holy Joy i que va ser publicat un any més tard. Va arribar al lloc set en les llistes britàniques independents. Després de treure aquest disc van escurçar el seu nom i van passar a ser només Holyjoy.
Portada del LP i a sota foto del grup

Carly Simon - You're so Vain 1972

Aquest tema es va publicar el desembre i 1972 i va ser el gran hit de la cantant nord-americana Carly Simon (New York, 25 de juny de 1945) i titulat-se en castellà "Ets tan cregut", es dubtava sobre a qui anava dedicat ja que la lletra de la cançó és molt dura i a l'interfecte no el deixa precisament bé. Carly Simon mai va aclarir qui era el destinatari de les seves paraules, quan se li pregunta sempre evadeix la resposta, però es dubtava entre l'actor Warren Beatty o Mick Jagger. Al meu modest parer jo apostaria pel primer ja que Jagger fa cors en el tema i dubto que Morritos col.laborés en una cançó que el posa a parir, per això suposo que el destinatari de tota la mala llet de Carly Simon va ser Warren Beatty. La cantant i compositora va estar casada amb el també cantant James Taylor, però a aquest sel pot descartar ja que va estar sota tractament psiquiàtric i dubto que això el fes "Tan cregut". El tema es va incloure en el seu tercer LP en solitari que va ser produït per Richard Perry i es va titular "No secrets", l'àlbum va ser Disc de Platí. Entre els músics que participen es troben Andy Newmark (bateria), Klaus Voormann (baix), James Taylor (cors), Linda i Paul McCartney (cors), Bill Payne (òrgan) i un munt més. El single va ser Disc d'Or i està classificat en la posició 72 a la llista de les "Millors Cançons de Tots els temps" del Billboard. Quan Carly Simon va començar a principis dels 60 ella i la seva germana, Lucy, van formar un duet anomenat The Simon Sisters i van gravar dos llargues durades.
Carly Simon

Emerson, Lake & Palmer - Lucky man 1971

Una de les més importants bandes de rock progressiu a Anglaterra van ser Emerson, Lake & Palmer i gairebé amb tota seguretat, aquest tema és el més important en la seva llarga carrera, en la qual van vendre més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar el 1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant Greg Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía d'Atomic Rooster), van ser una de les primeres bandes en utilitzar el moog i el melotrom. "Lucky man" es va publicar al març de 1971 i va arribar al lloc 48 en les llistes de pop, és una balada escrita per Greg Lake quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador Moog (a la foto de l'esquerra) en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat "Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals en gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest aparell que samplejaba sons pregravats, va ser un invent de  Robert Moog en els anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb la influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake & Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc aquests primers instruments fossin oblidant, sent substituïts per aparells cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixà abandonats a les golfes o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan buscadisims per els col.leccionistes i els músics nostàlgics, com l'amic Quimet Curull amb el que fem el programa El Temps Passa que es centra en la música espanyola dels anys seixanta i que també escoltare a aquesta emisora.

Clarence Clemons - The sun ain't gonna shine anymore 1985

El gran saxofonista Clarence Clemons va morir el passat 18 de juny de 2011, a Florida, a causa d'un vessament cerebral. La seva última aparició va ser en el vídeo "The Edge of Glory" de Lady Gaga. Clarence Clemons va néixa l'11 de gener de 1942 en Norfolk, Virginia. Va ser component de l'E Street Band de Bruce Springsteen. Sempre s'ha parlat de les excentricitats dels artistes en les seves gires, Clarence Clemons era l'únic membre masculí de la E Street Band que gaudia d'un camerino privat. En ell, demanava que hagesin sempre galetes Carr's Water i Caviar de Beluga. Addicionalment, Clemons demanava també un pollastre sencer, rostit i servit puntualment a les 9,45 del vespre, durant cada actuació amb la banda. També va treballar amb Gary U.S. Bonds i amb ell que va gravar dos àlbums. Aquest tema es va gravar per al LP "Hero", editat en solitari el 1985 i és una versió de l'èxit de The Walker Brothers que a Espanya i en castellà van versionar Los Mustang.
Clarence Clemons i Bruce Springsteen en directe

Crowded House - Four seasons in one day 1992

Van començar sent The Mullanes i el 1985 es van convertir en Crowded House. Aquesta cançó la van compondre els germans Finn, pensant en Melbourne, la ciutat australiana coneguda com la ciutat de les quatre estacions i d'aquí el títol. La cançó va aconseguir el lloc 26 a la llista de singles del Regne Unit i el 47 en les australianes i es va publicar el juny de 1992. Inicialment havia de incloure en el seu disc de debut, però finalment va quedar aparcada fins al 1991, quan la van incorporar al "Woodface", el seu tercer àlbum i que es va publicar el 2 de juliol de 1991. Crowded House va ser un important grup de rock australià / neozelandès, que va estar en actiu entre els anys 1986 i 1996. Liderada pels germans neozelandesos, Neil i Tim Finn. Neil Finn va ser el compositor de la majoria dels temes, i la veu, a més de guitarra del grup. El seu germà Tim era l'altre compositor i el pianista. Paul Hester era bateria fins que es va suïcidar penjant-se d'un arbre en un parc a prop de casa seva, el 26 de març de 2005. Nick Seymour tocava el baix i Mark Hart que havia estat component de Supertramp, el piano i guitarres. El grup Crowded House es va desfer, però el 2006 els germans Finn ho van tornar a posar en marxa. Aquest tema es va recuperar per a un àlbum gravat en directe i titulat "Farewell To The World" que es va publicar el 2006.
Crowded House

Annie Lennox - Why 1992

Annie Lennox va néixa el 25 de desembre de 1954 a Aberdeen, Escòcia i abans de llançar-se en solitari havia format part del duo Eurythmics al costat de Dave Stewart, però anteriorment tots dos havien estat components del grup The Tourists. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar en single i es trobava en el seu àlbum de debut en solitari "Diva", editat el 28 d'abril de 1992. L'àlbum va debutar directament en el número 1 de les llistes angleses i ha venut més d'1 milió dues-centes mil còpies al Regne Unit, sent 4 vegades Disc de Platí. També va ser èxit als Estats Units, encara que només va arribar a la posició 30, clar que les seves vendes van superar els dos milions de còpies. "Why" és una composició de Annie Lennox i Peter-John Vettese que va ser el teclista de Jethro Tull entre els anys 1982 i 1985 i la cançó va aconseguir la cinquena posició a Anglaterra. La veritat és que en la carrera de l'escocesa Annie Lennox destaca la cançó central de la banda sonora de "Dràcula" i "Into the West", un tema escrit per a la banda sonora del film "El Senyor dels Anells: el retorn del Rei" que el 2004 va guanyar tant el Globus d'Or com l'Oscar a la millor cançó original.
Caràtules de Annie Lennox, abaix una foto

Beyonce – At last 2008

Des de la banda sonora del film "Cadillac Records" us porto, tal com us vaig prometre fa una o dues setmanes, a Beyonce interpretan de forma extraordinària aquesta versió del clàssic de Etta James, paper que ella interpreta en la pel.lícula i que a més a més, va ser produïda per ella mateixa. Aquest film es l’historia del segell Chess Records, el creador del anomenat dins del mon del blues “So de Chicago”. Leonard Chess, el propitari del segell, va entendre a Etta James com una cantant de balades amb un potencial per al blues i va innovar el concepte de R & B, en la gravació original d'aquest tema per l’Etta, feta el 1961, va fer que la acompanyés una orquestració de violins, tan al enregistrament d'aquesta cançó, com a "Trust in me", cosa que era tota una novetat en el mon del blues. Beyonce fa una bona interpretació com a actriu i com a cantant de l’Etta James. El seu nom complet és Beyonce Giselle Knowles i va néixa el 4 de setembre de 1981 a Houston, Texas. Va començar formant part del grup Destiny's Child, al costat de Kelly Rowland i Michelle Williams. "Cadillac Records" es va estrenar el desembre del 2008 i com os deia, era la història, molt romàntica i novelada, aixó si, del segell Chess Records, amb els actors Adrien Brody i Jeffrey Wright, a part de Beyonce. La veritat es que la banda sonora es genial.
Beyonce a una imatge de la pel.lícula "Cadillac Records"

Billy Paul – Me and Mrs Jones 1972

El cantant de color Billy Paul ja havia gravat en solitari, però quan va tornar de la mili va passà a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia”, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número U durant tres setmanes, a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixa en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants del soul americà.
Billy Paul

I arriba el moment d'acomiadar per avui Un Toc de Rock i ho farem amb una frase que va dir el metge, escriptor i dramaturg rus, enquadrat en el corrent naturalista i considerat el mestre del relat curt, un dels més importants escriptors de contes de la història de la literatura, us parlo d'Anton Txèkhov (Taganrog, Rússia, 17 de gener de 1860 - Badenweiler, Alemanya, 15 de juliol de 1904) que va dir:


"La medicina és la meva dona legal, però la
literatura és la meva amant"

Per avui tanquem Un Toc de Rock, des d’Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, fins el proper programa que sigueu bons i bones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

martes, 25 de octubre de 2011

Un Toc de Rock programa 26-10-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Comencem avui el programa recordant a un dels genis musicals del segle XX, us parlem del gran compositor i director de Big Bands Glenn Miller, un músic que tocava el trombó de vares i va morir en accident d'aviació durant la segona Guerra Mundial. És clar que ens el evocarà un dels millors solistes espanyols dels 70, un cantant que va triomfar a Espanya i es va establir posteriorment als Estats Units per tornar després al seu país on va morir fa pocs anys. Comencem  per tan Un Toc de Rock en el dia d'avui amb una bona cançó i "Recordant a Glenn".


Benvinguts a Un Toc de Rock

Miguel Gallardo – Recordando a Glenn 1974

José Miguel Gallardo Vera va néixa a Granada, el 29 de setembre de 1949, però des de petit va residir a Barcelona, on va començà a funcionar profesionalment. Miguel Gallardo va morir a causa d'un càncer, a Madrid, un 11 de novembre de 2005. Va ser un dels més importants solistes dels 70, gràcies a cançons com la que estem escoltant i que va ser el seu primer gran èxit, si bé despres va marxar a viure i treballar als Estats Units. Dins de la discografia de Miguel Gallardo cal destacar “Hoy tengo ganas de tí", un single que va superar els 2 milions de còpies venudes. El 1988 va ser nominat als Grammy i el 1990 va rebre el premi de l'Associació de Crítics de l'Espectacle de Nova York, com a millor cantant llatí. L’any 1990 va editar el seu últim disc i va deixà els escenaris per dedicar-se a la composició i producció, tornan a Espanya. Les seves cançons han estat gravades per Azucar Moreno, Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén, Alejandra Guzmán, Estel, Greta y Los Garbo, Millars, Los del Río i Missiego, entre molts altres.
Miguel Gallardo

Los Solitarios – Te he prometido 1988

Mario Tenia i Tony Reinoso van crear Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Tony va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Tony Reinoso (cors i guitarra), al costat d'Alfonso Morales (bateria i veu), Javier Pérez (teclats) i Vicente Lauder (baix) va tornar a posar en marxa als nous Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa van col.laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas a la guitarra i va ser produït pel mateix Tony Reinoso que va ser component dels Flaps, Els Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, ara Tony la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats. Encara van treure un parell de CD's més a través de Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa posteriorment. Tony tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Tony Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra), Paco Escamez (cantant i saxo), Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i Alfonso Morales (bateria). Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he prometido”, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el bateria i Tony que van seguir com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de veritable nom Mario Alonso Ayala, és vicepresident de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de Henares. Durant un temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob López. La foto presa del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer el 5 de gener de 1990 al Iberpop 90, ell es el del mitg i Tony Reinoso el primer per l'esquerra.
Los Solitarios

Enrique Guzmán – 100 kilos de barro 1961

Enrique Guzmán va ser el cantant del grup mexicà Los Teen Tops, una de les bandes pioneres del rock and roll a Mèxic i la primera que es va conèixa a Espanya, encara que en la mateixa època allà van sorgir Las Camisas Negras i Los Locos del Ritmo. De fet Enrique va néixa a Veneçuela, encara que de nen la seva família es va traslladar a Méxic, Enrique Guzmán Vargas va néixa l'1 de febrer de 1943 i es va convertir en la veu del grup per pura casualitat ja que l'era el baixista, però el cantant s'acollonà just quan es trobaven a l'estudi per gravar el seu primer disc, encara que algunes fonts diuen que es trobava malalt. El baix el va tocar un músic de sessió anomenat El Pollo i Enrique va haver de cantar. Aquest tema es trobava en el seu primer disc sense Los Teen Tops, és una versió en castellà del "A Hundred Pounds of Clay" i compta amb l'orquestra i cors de Chuck Anderson. Aquest tema havia estat gravat el mateix any pel britànic Craig Douglas, un home que va néixa a l'illa de Wight el 12 d'agost de 1941, però era una composició del nord-americà Gene McDaniels (12 de febrer de 1935 - 29 de juliol de 2011 ) que la va gravar també el 1961.
Los Teen Tops, Enrique es el segon per la dreta

La Trampa – Volver a casa 1990

Aquest tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Un Toc de Rock, a la sintonia d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L'Hospilatet de l'Infant. La Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció va estar a càrrec de Steve Taylor que col.labora en els teclats, es va gravar als Estudis STP-Madrid. També hi col.laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larra (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser publicat per Zafiro l’any 1990. La Trampa encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixa l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. El 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir el 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa uns dos anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, el grup que mai havia de haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa particular, per tant no els hi retraiem, si escau crítico als artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. A mijans de la década que hem deixat enrera La Trampa van tornar als escenarios i van gravar un nou disc titulat “Laberinto”.

Andreu Carranza – L’oli d’Ascó 1979

L'escriptor Andreu Carranza, coautor del best-seller "La clau Gaudí", encara que la seva obra literària és molt més amplia i en ella jo destacaria "L'hivern del Tigre" (2006), també va ser cantant. Andreu Carranza va tenir una època molt bohèmia i aquest tema ple de blues en el qual s'acompanya només per la seva guitarra correspon a aquest temps. Me la va fer arribar ell mateix a través del facebook de la Montse Aliaga i és que ens vàrem conèixa fa temps, arran d'una visita que va realitzar a la biblioteca de Constantí i ens va presentar un amic comú, el poeta, periodista, escriptor i editor Manuel Rivera Moral. La foto que trobareu més avall és d'aquest dia i ens la va fer Montse Aliaga mentre el entrevistava. Andreu Carranza va néixa a Ascó el 19 de juny de 1957 i el "Oli d'Ascó" i el vi de la comarca del Priorat li van servir d'inspiració per a aquest tema. Com comprovareu escoltant aquesta cançó, la literatura va guanyar, però la música, en aquest cas, va sortir perdent ja que Andreu Carranza s'ho fa molt bé. El seu pare va ser un dels primers que van estar en contra de la Central Nuclear d'Ascó, quan aquesta va començar a construir-se. En aquella època pocs el van escoltar, avui un altre gall cantaria.
Mario Prades i Andreu Carranza

B-30 – Bons temps 1994

Durant els anys 80 el rock català que havia començat a finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona Laietana va anar prenent cos i es va convertir en un moviment gràcies a grups com Detectors, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, N'Gai N'Gai , Bocanegra i algun altre. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra va prendre carta d'identitat i van sorgir altres bones bandes capaces de fer bon rock en la nostra llengua. Entre aquesta nova fornada hem de destacar a B-30. Aquest tema es va publicar en single i es va extreure del seu quart LP "L'Acustic" que es va gravar durant una gira acústica que el grup va realitzar el 1993 i va publicar el segell PSM Records. En aquella època el seu mànager era un conegut meu que sempre em va cridar l'atenció ja que la seva primera empresa va ser Porc Produccions, es trobava al carrer Perill de Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi Soler. Tornant a B-30, es van crear el 1981 i eren els germans Jordi i Daniel Pueyo al costat de Pepe Fuster, Luigi Carpintieri i Francesc Macià. Aquest és el seu últim disc, encara que crec que van gravar un en anglès que es titulava "For Fans Only", però em sembla que no va arribar a publicar-se mai.
Els B-30

Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

Aquesta és una de les millors cançons del avui no tan desaparegut grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari que va començar quan el grup es va desfer el 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos el 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és un "Peaso cansión". Clar que després de la serie de concerts que van realitzà el passat mes de setembre i l’èxit de convocatòria de públic, no m’extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van començar diense conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no es van molestar en volguer sapiguer-ho mai.
Sopa de Cabra

Tradivarius – Carta 1993

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m'explicava un dia, orgullós, que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan jo li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat el 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó. Col.laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Aquesta cançó ens parla de com canvia la gent amb els anys.
Els Tradivarius en aquesta gravació

Tomeu Penya – Unes cançons 2007

Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar el 2007 comptan amb la col.laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina". El vaig conèixa quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari i li vaig comentar que la seva cançó que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar. El passat any va treure un nou disc titulat “30 anys després”, gravat en directe i molt íntim, amb unes quantes de les seves bones cançons. Os el recomano des de Un Toc de Rock.
Mario Prades amb Tomeu Penya al Serrallo de Tarragona despres
de menjar-nos una mariscada a carrec de la discogràfica

Patxi Andión – Rogelio 1969

Encara avui molts recorden aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que encara que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és aquesta que escoltem ara "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar. A "Rogelio" Patxi Andión ens parla de l’història de dos amics del poble que baixen a la gran ciutat i comparteixen tot, bàsicament misèria, fins que un decideix anar-se'n. Quan torna anys després el seu amic ha prosperat i s'ha convertit en un important home de negocis i clar, ell ha de demanar-li un favor per que el ric pugui dormir després més a gust. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio. Patxi Andión va néixa el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Retratos", de 1969. Aquest any 2011 va morir l'actriu Amparo Muñoz que havia sigut dona seva i de la que Patxi Andión estava divorciat. Parlan de Madrid, un dia vaig escoltar a un company, supervisor del departament de pàgines groges de Telefónica, una frase sobre la capital del regne que em va agradar, em van dir "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".
Patxi Andión

Luis Eduardo Aute – Hafa café

El cantant, compositor, pintor, director de cinema i unes quantes cosas més, Luis Eduardo Aute va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943, va viure uns anys a Barcelona, al barri de Gracia i al costat de Joan Manuel Serrat són els millors cantautors i lletristes que ha donat la música espanyola. El "Cafè Al Hafa" existeix, està a Tànger, és un dels locals amb més glamour de tota l'Àfrica, té molt de mite i molt de llegenda urbana, va ser el refugi d'escriptors, poetes, músics, somiadors, artistes, bojos i assenyats. Són multissims els famosos que van passar per les seves humils cadires des de Los Beatles, Randy Weston, Sean Connery, Paul Bowles, André Guide, Tennessee Williams, Paul Bowles, Truman Capote, Luis Eduardo Aute, Rolling Stones, fins i tot el príncep (ara Rei d'Espanya) Juan Carlos I passà per allà per veure amb els seus ulls si era cert el que els poetes comptaven. Però qui al meu parer ha descrit millor l'ànima d'aquest paradisíac local amb àmplies terrasses, és Aute que inclou "Hafa Café" en el seu disc "Autoretrats Volum I". Tot i que crec recordar que estava anteriorment en el LP "Slowly”. Parlan del Hafa Café, també el poeta Lorenzo Vidal va visitar-lo i va escriure sobre ell i en castellà, es clar, el seu poema “ZÉJEL-APUNTE DESDE EL CAFÉ HAFA” que acomensaba així:
 
Tánger se asoma a la mar
desde el mirador del Hafa...
Terrazas de blanco y verde
que descienden en cascada.
¡Fantasía de la luz sobre el milagro del agua!
Tánger se asoma a la mar
desde el mirador del Hafa.

El Hafa Café, a Tanger, un lloc mític de gran bellesa

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara i fins que s'acabi el programa anem a escoltar dos grups i un cantant de més enllà de les nostres fronteres, però amb un nexe en comú i és que els tres ens oferiran els seus temes en castellà. Comencem amb Kansas i el seu "Dust in the wind", un tema inclòs en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que Kansas van publicar el 1977 i va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó s'ha inclòs aquest any a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número U en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas, un grup que es va crear a Topeka, Kansas, el 1970 i que es van dissoldre el 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable en castellà, a càrrec de Bertín Osborne.
Kansas

Scorpions – Vientos de cambio 1991

Un altre gran tema que ens arriba en castellà és el "Wind of Change" de Scorpions, una de les millors bandes de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. Scorpions va ser fundat el 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà menor de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a la banda. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb aquesta cançó, composta per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del 1991. El tema ens parla de la  Perestroika i el canvi polític a Rússia, ara que l'escoltem en castellà podem adonar-nos de la qualitat del missatge. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va ser "Virgin killer", a sota teniu la portada censurada. En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i Herman Rarebell (bateria i percussió).
Portada censurada a varis paissos del "Virgin Killer"
dels Scorpions, a sota foto d'ells

Sting – Fragilidad 1988

Avui acabarem el programa escoltant a Sting cantant en castellà aquest gran tema que és va titular "Fragilidad". Gordon Matthew Thomas Sumner es conegut com Sting i va néixa el 2 d'octubre de 1951. Va formar part del mític grup Police com a baixista i cantant i posseeix una important carrera en solitari, encara que periòdicament reversiona èxits de Police. A Sting el vem descobrir realment en la seva faceta d'actor quan va participà en la pel.lícula "Quadrophenia", una història de rockers i mods amb
música de The Who. La veritat és que com a actor ha treballat en molts films, encara que jo em quedo amb "Stormy Monday", al costat teniu el poster d'aquesta pel.lícula de cine negre que es de 1988 i "Dune" que es de ciencia ficció, a sota os he possat també una foto d'ella i per cert,  Sting feia de dolent. Aquest tema es trobava en el Mini-LP "Nada como el Sol" de 1988 i que era la versió castellà / portuguesa força reduïda del LP "... Nothing like the Sun" editat per Sting l'any abans. L'acompanyen als cors Dolette McDonald, Janice Pendarvis, Renee Geyer i Vesta Williams, a la bateria es troben Andy Newmark, Manu Katcha i Kenwood Dennard, comptant amb Kenny Kirkland als pianos, Mino Cinelu a la percussió i sintetitzadors, Eric Clapton, Fareed Haque, Mark Knopfler, Hiram Bullock i el propi Sting a les guitarres, Mark Egan al baix i la Gil Evans And His Orchestra.
Sting a una escena de "Dune"

Acabarem el programa d’avui amb una frase del gran director de música clásica alemany Herbert Von Karajan (1908-1989) que amb els peus a terra va dir en certa ocasió parlan de la seva tasca:

“L'art de dirigir consisteix en saber quan cal abandonar
la batuta per no molestar a l'orquestra”


I os deixaré amb la bona companyia de las sintonías de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i acabam per avui Un Toc de Rock, fins el proper programa que sigueu bons i bones.

Ens veiem pel món.

Mario Prades