Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 01-06-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Hi ha grups mítics que van crear escola i dels que avui només queda l'ombra del record i aixó solsament per a uns pocs. Avui començarem Un Toc de Rock escoltant a una d'aquestes bandes llegendàries. Moby Grape eren nort-americans i van ser dels primers, al costat de Buffalo Springfield, a utilitzar tres guitarres que alternaven la seva funció de solista amb la de ritme i tots els seus components cantaven i componien. Obrirem el programa, des d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre escoltant a Moby Grape que saluden a la seva avia.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Moby Grape - Hey Grandma 1967

Els Moby Grape van ser una banda nord-americana creada a San Francisco per Mathew Katz que havia estat manager de Jefferson Airplane, junt amb el bateria d'aquest grup Skip Spence, quan tots dos van deixá els seus rols en la banda californiana. Se'ls van unir el guitarra Jerry Miller i el bateria Don Stevenson que eren ex-membres de The Frantics, el guitarrista i fill de l'actriu Loretta Young, Peter Lewis que venia de The Cornells, el baixista Bob Mosley de The Misfits, al costat de Skip Spence que va passar a ser guitarrista en lloc de bateria. Tots componien junts, utilitzaven tres guitarres i cantaven tots ells, el que va donar a Moby Grape un so molt característic.

L'altre grup important amb tres guitarristes en aquell moment era Buffalo Springfield on estaven Stephen Stills i Neil Young. Aquest tema va ser el cinquè single extret del seu primer LP, publicat el mateix any, amb el nom del grup per títol. El 1967 Moby Grape va actuar al llegendari Monterrey Pop Festival en el qual també van intervindre Laura Nyron i Otis Redding, entre molts altres, però la pel lícula de la seva actuació mai es va publicar pel fet que Katz, el manager, tenia tots els drets i no ho va autoritzar. Skip que patia esquizofrènia provocada per l'abús de drogues, els va deixà el 1969 i va gravar un disc en solitari , però per el grup va començar una desfilada de músics que va acabar finalment amb la seva dissolució a mitjans dels 70. Moby Grape van tenir molts problemes amb Katz, el mànager, pel fet que tots els registres estaven al seu nom, clar que també va ser el que va finançar a la banda i els avançava tots els diners que necessitaven

Moby Grape

The Art of Noise and Duane Eddy - Peter Gun Theme 1985

El grup The Art of Noise van sorgir com un projecte de música avantguardista en 1983. Va ser una idea de l'enginyer i productor Gary Langa, el programador J. J. Jeczalik, l’arranjador Anne Dudley, el productor Trevor Horn i periodista musical Paul Morley. Van ser un dels grups pioners a utilitzar el sampler i unir diferents estils i cançons, afegint bases i arranjaments nous samplejats, cosa que molts anys més tard es denominaria "bootleg" i en el que l'expert és el meu fill, la veritat és que a mi aquests estils tan Chunta Chunta, tal com es conceben actualment, no m'agraden massa. Doncs bé, Art of Noise ho van fer ja el 1985 i es va publicar en versió maxi i single. Era el "Peter Gun Theme" que va ser compost per Henry Mancini per una pel.lícula i que el cantant i guitarra Duane Eddy (Nova York 26 abril 1938) va fer seva portant a l'èxit el 1959 o potser seria el 1960. The Art of Noise van estar en actiu fins a 1990, encara que posteriorment van tornar a la palestra.

A dalt The Art of Noise, a sota Duanne Eddy

Belle and Sebastian - The Ghost of Rockschool 2010

El passat any 2010 el grup escocès Belle and Sebastian van editar un nou treball discogràfic titulat "Belle & Sebastian Write About Love" del que us he extret "El Fantasma de l'Escola de Rock", una bona cançó que ara escoltem junts a Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Belle & Sebastian es van crear el 1996 i immediatament van publicar el seu primer disc "Tigermilk", del qual només es van vendre mil còpies, és clar que mil còpies és el tiratge normal per a la majoria de grups que comencen i s'autofinancen els seus discos aquí a Espanya. Per sopossat el disc es va reeditar el 1999 i els seguidors del grup es van llançar a comprar-lo ja que era un veritable "objecte de desig" per als seus fans. Belle & Sebastian que van prendre el seu nom d'un popular conte infantil, va ser una idea de Stuart Murdoch i actualment està integrat per Stuart Murdoch (veus, guitarra i teclats), Stevie Jackson (veus i guitarra), Chris Geddes (teclats), Sarah Martin (violí i veus), Mick Cooke (trompeta i baix), Bobby Kildea (guitarra i baix) i Richard Colburn (bateria). Entre els seus antics membres es troben Isobel Campbell (veus i cello) i Stuart David (baix).

Belle & Sebastian

Neil Young – Alabama

El cantant, guitarra i compositor Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament. Su tercer disco en solitario fue “After the Gold Rush” que va comptar, entre d'altres músics, amb Nils Lofgren, Stephen Stills i al baixista de CSNY, Greg Reeves, a més de temes amb els Crazy Horse. L'àlbum va suposar un èxit comercial per Young i conté algunes de les seves cançons més conegudes com el tema que dóna títol a l'àlbum, al costat de "Southern Man", una controvertida condemna del racisme i "Alabama", el tema que escoltem avui i que posa a parir a la gent d'aquest estat americà acusant-los de racistes. Com a rèplica a aquesta cançó, el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd compondre i gravar "Sweet Home Alabama", on el posen a parir a ell. És clar que el millor disc en la carrera de Neil Young va ser el següent, titulat "Harvest".

A dalt pòrtada del "Harvest", a sota el cantant i guitarrista en directe

Elvis Costello – Ship of fools` 1991

Al juliol de 1991 es va publicar un doble LP homenatge al mític i "maleït" grup Grateful Dead titulat “Dedicated” en el què un munt d'artistes versionan les seves cançons. D'aquest doble vinil us extraiem "Ship of Fools'", una de les seves millors cançons que en aquest cas versiona el britànic Elvis Costello, establert a Estats Units des de fa anys. Alguns dels que van participar en aquest tribut a la banda de Jerry Garcia, van ser Los Lobos, junt a

Suzanne Vega, Bruce Hornsby & The Range, Lyle Lovett, Cowboy Junkies, Dr John, Jane's Addiction, Warren Zevon & David Lindley, Indigo Girls i molts altres, en total es van incloure una selecció de 15 cançons. Declan Patrick MacManus, va néixa a Londres el 25 d'agost de 1954, però és conegut com Elvis Costello. En la seva primera gravació "My Aim Is True" publicada el 22 de juliol 1977 per al segell Stiff Records, el van acompanyar Clover, grup nord-americà de country/root que es convertiria en Huey Lewis and The News, encara que després va crear la seva banda d'acompanyament passant a ser Elvis Costello & The Attractions, formada per Steve Neive al piano, Bruce Thomas al baix i Pete Thomas a la bateria, a més d'Elvis a la guitarra i veu. Elvis Costello es va casar amb la cantant de jazz Diana Krall el desembre de 2003 i van tenir dos fills bessons el 6 de desembre de 2006 als que ha anomenat Dexter Henry Lorcan i Frank Harlan James, soposso que uns noms de aquesta mena ha de ser per diferenciar-los.

Elvis Costello

Glenn Frey - Some kind of blues 1988

Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "Soul Searching" que Glenn Frey va publicar el 1988. El cantant, músic i actor Glenn Lewis Frey va néixa el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans i despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duo amb JD Souther, era 1968. Va començar a gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part de compartir apartament. Després de militar en diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner.

Glenn Frey

Joe Cocker – You are so beautiful 1974

Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com se li va cridar després d'haver estat un dels grans triomfadors del Woodstock 69, quan solsament tenía 25 anys, sona ara a Un Toc de Rock amb aquest gran baladón, tot un “peaso cansión” que va ser composada per Billy Preston i Bruce Fishern que es un seudonim de Dennis Wilson dels Beach Boys i que Joe Cocker va incloure al LP "I can stand a little rain" de 1974. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixa a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe Cocker". Espero que amb els anys hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic.

Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de la "trompa com un piano" que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes.

Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Aqui al blog trovareu un retall de premsa emb una de les entrevistas que li faig fer per Diari de Tarragona, clicant dues vegades s'ampliarà i podreu llegir-la, si os ve de gust.

Aphrodite’s Child – It’s five O’clock

Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda grega feta a França, hi havia tres dels noms rellevants per a la música internacional, hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 març 1943), el cantant i baix Demmis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sideras. Funcionaren de 1968 fins 1972, deixant temes mítics com "End of the world", "Marie Jolie", "Rains & Tears" i moltes més com aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladones com els que us he esmentat o el que escoltem. Aphrodite's Child va vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys de carrera professional i finalment es van desfer.

Jack Johnson – F-Stop blues 2001

“Brushfire Fairytales” va ser l'àlbum de debut del nord-americà Jack Johnson. Es va publicar l’1 febrer 2001 i d'ell us extrec aquest tema, un dels millors hits en la carrera d'aquest cantant, guitarra, pianista, compositor i director de cinema nascut a Hawaii. La seva banda d'acompanyament està integrada per Adam Topol a la bateria i percussió, Merlo Podlewski al baix i Zach Gill que s'encarrega del piano i percussió i en aquest disc van comptar amb el suport de Tommy Jordan a la bateria i Ben Harper a la guitarra. L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies.

En total Jack Johnson ha tret sis discos d'estudi i un directe. Jack Johnson està considerat per molts crítics com el "beach boy" del segle XXI per la seva vinculació al surf i s'ha convertit en una icona dins del món de la música i del surf ja que les seves pel.lícules acostumen a veure's sobre les ones. Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock el vaig escoltar recentment en una pel.lícula d'estrena, creia que era "El llibre d'Eli", però com que no estic segur del tot, no em feu gaire cas. Ara bé, despres de fer molta memoria i megar pansas, crec arriva a la conclusió que no, és trovaba a una película protagonitzada per Tommy Lee Jones sobre una novel.la de James Lee Burke i que anava sobre el "despres" de l’Huracà Katrina i que aquí es va titolar “Después de la tormenta” o una cosa així i en angles "In the Electric Mist".

Jack Johnson

Simon & Garfunkel – I am a Rock

Van ser "El Dúo" de la música americana, el millor duet surgit a les ameriques. Simon & Garfunkel tenien clares connotacions folk, guitarras acústiques i bones harmonies vocals, juntament amb molt bones composicions i sobre tot bones lletres, tot aixó va marcar la carrera d'aquests músics de la Costa Est dels Estats Units, Paul Simon i Art Garfunkel. Van començar dient-se Tom i Jerry. Aquest és un dels seus millors temes. Per cert, tenia un amic de pel roig i que es deie també Mario que un dia em va comentar que el seu professor d'anglès li recomanava escoltar a Simon & Garfunkel per la seva excel.lent vocalització de l'idioma angles. Curios tractan-se de nort-americans que es mengen la mitat de les lletres y sempre parlan amb un chiclet a la boca. Yo recordo al tercer marit de la meva cosina Gloria, es deie Bud i era d’Arkansas. Quan començava a accelerar-se parlant havia d'acabar tallant-lo i dient-li a la meva cosina "Tradueix Glòria", perquè no m'assabentava de res del que deie. Paul Frederic Simon va néixa a Newark, Nueva Jersey, el 13 de octubre de 1941 i el seu company Arthur Ira Garfunkel el 5 de novembre de 1941 a la ciutat de Nova York. Funcionaren com a duet del 1964 al 1972.

Simon & Garfunkel

Dean Martin – Everybody loves someone

És curiós que la cançó que avui més identifiquem amb la carrera del cantant i actor nord-americà Dean Martin que va començar com boxejador i va formar parella còmica amb Jerry Lewis, sigui aquest tema que sempre vinculem a un anunci de preservatius, però les coses són així. Dean Martin va néixa a Steubenville, Ohio, el 7 de juny de 1917 i va morir a la seva casa de Beverly Hills el dia de Nadal de 1995. Va tenir molts problemes amb la beguda, de fet pertanyia al grup d'amics de Frank Sinatra que l'actriu Lauren Bacall, esposa de Bogart que també era del grup, va batejar, en anglès, com "El club dels borrachuzos". Quan Dean Martin, de veritable nom Dino Paul Crocetti, semblava haver superat tots els problemes amb l'alcohol, la mort del seu fill Dino, també cantant, en un accident aeri el 21 de març de 1987, l'abocà de nou en braços de l'alcohol com a eina ineficaç per disminuir el seu dolor. És clar que també convé aclarir que segons el llibre "Frank Sinatra i l'oblidat art de viure" de Bill Zehme, escriptor que sempre s'ha documentat molt bé, Dean Martin gairebé no bevia, encara que sempre tenia un got de licor a la mà per simular això.

Dean Martin

Billie Holliday - Stormy Weather

L'extraordinària cantant de color Billie Holliday es deia en realitat Eleanora Fagan Gough i va néixa a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915. Anomenada Lady Day, està considerada, juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, entre les més importants i influents veus femenines del jazz de tots els temps. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això va ser l'heroïna i l'alcohol el que la va destruir. La seva vida personal va ser tan turbulenta com les cançons que cantava i va confessar públicament la seva bisexualitat amb el que això representava a l'època. Es va casar amb el trompetista Jimmy Monroe el 25 d'agost de 1941. Mentre encara estava casada amb Monroe, va tenir una relació amb el trompetista Joe Guy. Finalment, es va divorciar el 1947 i despres també es separaria de Guy.

El 28 de març de 1952, Billie es va casar amb Louis Mckay, un "Justicier" de la màfia. Mckay, com molts dels homes de la seva vida, era violent però va tractar de treure-la de les drogues. Ja estaven separats en el moment de la seva mort. Es va parlar de les seves relacions íntimes amb l'actriu Tallulah Bankhead, encara que aquesta va desmentir els rumors. Va ser arrestada per possessió d'heroïna i va estar vuit mesos a la presó. El seu permís per treballar en els clubs de Nova York (la New York City Cabaret Card) va ser revocada, el que la va impossibilitar per que treballés durant els últims dotze anys de la seva vida i va morir per cirrosi hepàtica el 17 de juliol de 1959 als 44 anys. Es trobava en la misèria i el seu únic patrimoni eren 750 dòlars. Billie Holiday va ser enterrada al cementiri Saint Raymond al Bronx de Nova York. La cançó "Stormy Weather" és un estàndard del jazz i va ser escrita en 1933 per Harold Arlen i Ted Koehler per ser cantada per primera vegada per Ethel Waters en una actuació al Cotton Club de Harlem, però la primera a gravar-la va ser Lena Horne a 1941 i dos anys més tard, el 1943 la va cantar a la pel.lícula del mateix títol que va protagonitzar.

Billie Holliday

Elvis Presley - Are you lonesome tonight

Elvis Aaron Presley va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de 1977 i va ser reconegut com el Rei del Rock. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la seva mare i que avui és peça de col leccionistes, es tracta de les cançons "That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va editar el 19 de juliol de 1954.

Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock era una composició de Lou Handmaid i Roy Turk que va gravar per primera vegada el 1926 Vaughn DeLeath com a cantant de la The Colonial Club Orchestra. Abans de que la gravés Elvis es va realitzar una gran versió a càrrec de The Carter Family el 1936. La primera que es va classificar en llistes del Billboard va ser la que va realitzar Blue Barron el 7 d'abril de 1950, el mateix any que la va gravar Al Jolson. Elvis Presley ho va fer el 4 d'abril de 1960 i el single es va publicar l'1 de novembre, romanent sis setmanes en el primer lloc del Billboard, on es troba en el lloc 81 de les millors cançons de tots els temps. A la foto veureu a l'Elvis Presley quan l'estaven pelan per anar a fer el soldat i a sota Elvis amb el President Richard Nixon.

Lucie Silvas - Nothing Else Matters

Lucie Silvas es una cantant anglesa de pare neozelandès i mare escocesa. Lucie Silvas va néixa a Surrey el 4 de setembre de 1977. Bona cantant i pianista, així com a compositora, va atrevir-se amb aquest tema que era del grup de trash-metall Metallica i va realitzar una versió tan extraordinària que va pujar a dalt de tot de les llistes i va fer oblidar la dels seus autors. Nena prodigi, va començar els seus estudis de piano als cinc anys component la seva primera cançó d'amor als deu. Va treballar com a corista per a la cantant Judie Tzuke. Va escriure cançons per a Sarah Whatmore, Gareth Gates, Rachel Stevens i Liberty X. Es va consolidar com a cantant amb "What You're Made Of" del "Breathe In", publicat el 2003 i que va ser el seu segon àlbum i amb el qual va aconseguir els primers llocs en gran part d'Europa. En aquest disc es trobava aquest tema de Metallica que es va publicar en single i que ara escoltem per acomiadar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Per cert i abans d’acabar os diré que Lucie Silvas treura nou disc al juny i es titularà “Lucie Silvas, Letters to Ghosts”.

Lucie Silvas

La frase amb què tancarem el programa era de Georges Clemenceau (Mouilleron-en-Pareds, 28 de setembre de 1841 - París, 24 de novembre de 1929), metge, periodista i polític francès que va dir: