El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 2 de mayo de 2011

Un Toc de Rock programa 03-05-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen   d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Des  d'Un  Toc de Rock  vui  felicitar  a  Albert Jansà,   director 
d'Altafulla Ràdio  i  malgrat  això  amic i a la seva flamant i bella
esposa  que   el passat  dissabte  van  unir  les   seves  vides. 
Casar-se  és  una cosa  obligada,  no  és  lícit escapar-se d'una 
calamitat   com  aquesta.  És  clar que  venint de la mi que ja ho
he fet tres vegades... , bromes apart. Felicitats xiquets!

La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, va representar un impacte en el món de la música. Va ser el Rei del Soul i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Més tard, ja en la dècada dels 70 i amb l'auge de les discoteques va sorgir una part més rítmica i ballable que va esdevenir-se el funky-disco. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres, excepte dos, del seu grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Del grup The Bar-Keys solsament es van salvar James Alexander i Ben Cauley perque no hi anaven en aquell viatge aeri

Benvinguts a un Toc de Rock

The Bar-Kays – Soul finger 1967

The Bar-Keys, eren un dels millor grups instrumentals de soul i acompanyaven en directe a Otis Redding, van tenir la seva pròpia carrera sense el cantant de color, encara que la part més rellevant i ja dins del funky va ser a partir dels 70, quan James Alexander que era trompeta i Ben Cauley al baix, els dos membres supervivents, van tornar a posar en marxa The Bar-Keys, amb músics nous. Però abans d'aquell fatídic accident, al nostre país es va editar aquest single del grup en solitari, completament soul, tot i que instrumental. Als Estats Units es va editar el 14 d'abril de 1967 i va arribar al lloc 17 en les llistes de pop del Billboard i a la tercera en les de música negra, amb "Knucklehead" a la cara B que aquí es va titular "Cabezota". El tema va ser escrit pels components del grup i es va recuperar i incloure a la banda sonora del film "Spies Like Us" de 1985. "Soul finger" donava també títol al seu únic LP amb la primera formació de The Bar-Keys, editat així mateix en 1967. Els components de The Bar-Keys que van morir en el tràgic accident aeri van ser Ronnie Caldwell (òrgan), Phalon Jones (saxo) i Carl Cunningham (bateria).
Dos instantaneas dels The Bar-Kets, a dalt la banda 
als seixanta, a sota els components en els setanta

C.C.S. – Walking 1971

El cantant Alexis Andrew Nicholas Koerner nascut el 19 d'abril de 1928 a París, França i que va morir l'1 de gener de 1984 a Londres a causa d'un càncer, va ser conegut en el món de la música com Alexis Korner i tot i ser francès està considerat un dels pioners del Rythm & Blues britànic. Va introduir a Gran Bretanya als grans del R & B americà, entre d'altres a Sonny Terry, Big Bill Broonzy, Muddy Waters o John Lee Hooker. Amb un altre dels "pares" del R & B britànic, Cyril Davies, formà el 1961 la Blues Incorporated, una banda que va ser una veritable escola de músics i per la qual van passar entre molts altres Charlie Watts, Keith Richard, Ginger Baker, Jack Bruce, John McLaughlin, Lee Jackson, Paul Jones, Brian Jones i Eric Burdon. El 1970 Alexis Korner porta a terme un dels seus grans projectes, al costat del pianista John Cameron, el cantant Peter Thorup i el productor Mickie Most, posa en marxa la Collective Consciousness Society que van ser coneguts simplemente com CCS, banda que desapareix el 1973. Aquest tema es va publicar en single al nostre país i va ser l’única cançó que va sonar, solsament una mica, aquí al pais, tampoc molt, la veritat, tenint en compte la qualitat del supergrup. "Walking" que va arribar a la setena posició, es trobava en el seu segon LP titulat simplement "II" i editat el 1971. El problema és que portaven tota una Big Band i mantenir un grup d'aquest nivell resultava excessivament car i es van desfer.
A dalt la CCS, tota una tropa. A sota Alexis Korner

U.K. Jones – Let me tell ya 1969

Un dels principals productors britànics d'aquella època va ser Mike Berry. DJ de ràdio, cantant, editor, compositor, productor i promotor que inclusó va treballar per Apple i els Beatles. Entre els seus molts treballs trobem a U. K, Jones i aquest single "Let me tell ja" que va publicar Deram el 1969 i que a Espanya va ser distribuït per Columbia. Aquest single va ser produït per Mike Berry que també va compondre els temes. La veritat és que res us puc dir del cantant, encara que jo crec que es tractava d'un grup i em sembla recordar que inicialment es van cridar RG Jones, però es van trobar que estava registrat i ho van canviar. És clar que coneixen la trajectòria de Mike Berry, de veritable nom Michael Hubert Bourne i nascut el 24 de setembre de 1942 a Northampton, tampoc m'estranyaria que fos un d'aquests grups "fantasma" que mai van existir i simplement van ser músics d'estudi treballant per a un productor. Per cert que entre els discos que va treure Mike Berry signant amb seu nom destaca "A tribute to Buddy Holly" on era Mike Berry & The Outlaws, el 1961.

David Bowie – Blue Jeans

El seu nom real és David Robert Jones i va néixa el 18 de gener de 1947 a Brixton, Londres, però se li coneix com David Bowie "El Príncep Gai" ja que es va cambiar el cognom per no ser confos amb David Jones, component de The Monkees. Després de fer bandera de la seva homosexualitat va dir que no que ell era bisexual i més tard que ni això, que era hetero i s'havia dedicat a prendre-lis el pèl als gais per arrivar on va fer-ho. Ple d'ambigüitat sexual, Bowie va sorgir en plena moguda glam i va ser una figura del moviment, sobretot per les seves extravagàncies i posades en escena, sense detriment de la seva qualitat com a músic i sobretot cantant. A Espanya i a tot el mon David Bowie va passar de ser un artista de culte a cantant de llistes de ràdio fórmula gràcies a "Blue Jeans", una composició del propi Bowie que va ser el single que el va llançar massivament al nostre país i es trobava en el LP "Tonight" a el que va col.laborar Tina Turner i que es va publicar l'1 de setembre de 1984 i va gravar a Le Studio Morin Heights del Quebec, al Canadà, encara que David Bowie havia estat publicant discos des de finals dels 69.
Curiosament aquest tema que va ser el que millor va funcionar en single a Espanya, no va ser el que millor es va vendre fora, altres dos van arribar molt més amunt, van ser "God Only Knows" i el que donava títol al LP, "Tonight" que per cert, va ser el segon àlbum que David Bowie va gravar per a EMI, d'aquí el canvi ja que EMI va apostar plenament per ell, cosa que RCA no havia fet, això si exigint-li més comercialitat i que deixes de ser cantant de minories. La veritat és que van nategar l’imatgen de David Bowie, es van acabar els maquillatges extremats i les seves estrafolarias aparicions, es va voler fer oblidar les lusions a la seva homosexualitat i ho van aconseguir, obrint-li el mercat nord-americà després de la neteja a fons de la seva imatge. Per tot això hi ha dos Bowie diferenciats, el de RCA i el d'EMI. La pregunta seria Quin era el veritable... o no ho va ser cap dels dos? Per cert, es diu que David Bowie un ull de cada color i això no és realment cert, ja us ho explicaré un altre dia.

Pink Floyd – Another brick in the wall (part. 2) 1979

“The Wall” és un doble àlbum, l'onzè disc d'estudi gravat pel grup anglès Pink Floyd. Es va gravar entre abril i novembre de 1979 i va ser produït per Bob Ezrin al costat de David Gilmour i Roger Waters. Es va publicar el 30 de novembre al Regne Unit i el 8 de desembre als Estats Units. És una mena d'òpera rock amb un protagonista anomenat Pink i està basat en la vida i declivi de Syd Barret, el que va ser el seu primer guitarrista i que va ser obligat a deixar el grup a causa de la seva extrema addicció a les drogues lucinògenes. El protagonista construeix amb maons un mur per protegir-se de la vida i quedar-se aïllat amb les seves paranoies. Precisament aquest tema "Another brick in the wall" és el que es va editar en single i el més comercial del doble LP. "The wall" està considerat un dels millors treballs de la història del rock. Va ser 23 vegades Disc de Platí, situant-lo com el disc més venut en els anys 70 i en el tercer lloc dels discos més venuts de tots els temps. Entre 1980 i 1981 van realitzar una gira amb una impressionant posada en escena i pantalles gegants de vídeo. Va resultar tan costosa que Pink Floyd va perdre molts diners amb ella, curiosament Richard Wright que havia deixat la banda i en la gira va treballar com a músic mercenari, va ser l'únic que va guanyar pasta. La pel.lícula "The Wall" es va filmar el 1982 sota el títol "Pink Floyd The Wall", amb Alan Parker com a director i Bob Geldof, en aquelles èpoques líder del grup Boomtown Rats, en el paper de Pink.
Pink Floyd

Elton John – Town of plenty 1988

"Town of Plenty" és una cançó editada en single d'Elton John que es va incloure en l'àlbum "Reg Strikes Back" de 1988, produit per Chris Thomas i que va ser composada per Bernie Taupin. Os esplicaré una cosa, quan un artista important realitzava una gira per Espanya, en moltes ocasions la discogràfica es mullava i s'editaven un maxi, LP o single promocionant de la gira que es distribuïa entre mitjans de comunicació seleccionats. Jo tinc en el meu poder molts d'aquests discos que són veritables peces de col.lecció ja que no es van posar a la venda en els circuits comercials, però Polygram per promocionar la gira d'Elton John a Espanya, amb aquest disc el va simplificar molt més ja que en lloc de gastar-se la pasta gansa i fer alguna cosa especial, es van limitar a agafar tots els singles de "Town of Plenty" que ja estaven preparats per ser distribuïts pel canal de promoció normal i li van pegar una etiqueta amb les dates i llocs dels concerts, com podreu comprovar per la caràtula que us he penjat al blog d'Un Toc de Rock. Uns anys després, una tarda em va trucar el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per dir-me que havia tancat un pre-contracte per a tres dates a Espanya d'Elton John. Ell em va proposar quedar-nos Barcelona i Madrid per a nosaltres i vendre l'altra data, però jo li vaig dir que esperés. Era millor assegurar-se venent també Barcelona i així el concert de Madrid ens sortia gratis, finalment ell va acceptar. L'única condició preocupant que calia tenir en compte, imposada en el contracte de l'artista anglès, era la seva exigència que hi hagués sempre un aeroport a menys de quaranta quilòmetres del lloc d'actuació, ja que ell viatjava amb un jet privat. Tots dos sabíem que en cas de no aconseguir vendre Barcelona ens la quedaríem i correríem un risc calculat.
Eren les cinc de la tarda. Em vaig asseure a la taula del meu despatx, vaig agafar l'agenda i començar a fer trucades telefòniques als promotors que sabia podrien córrer un risc tan elevat i a enviar faxs, els ordinadors i les comunicacions tal com les entenem ara eren encara ciència-ficció. A les 10 del matí del dia siguent vaig trucar a Mikel per dir-li "Necessitem dos dies més, he venut quatre dates". Van començar llavors les negociacions amb el mànager per ampliar la gira i quan tot estava a punt de caramel, a Bush pare no se li acut res més que fer esclatar la Guerra del Golf i Polygram va prohibir que els seus artistes sortissin del país, vam haver de suspendre aquella gira que segons els meus càlculs ens hagués reportat uns 10 milions de pesetes de beneficis, sense calcular els generats pel concert de Madrid, on tot el que hagués entrat, des de la primera entrada descomptat impostos, haguessin estat beneficis addicionals. La Guerra ens va tocar i molt els nassos i sobretot les butxaques.
Elton John

Manfred Mann – Ha Ha! said the clown 1967

Aquest tema que va arribar a la quarta posició de les llistes, es trobava en un EP editat pel segell Fontana el 23 de març de 1967 i on també hi havia "Supertitious guy", "Box Office Draw" i "Feeling so good", encara que a Anglaterra es va publicar en format single amb l'últim tema a la cara B. Amb aquest disc va ser amb el que jo vaig descobrir a Manfred Mann ja que m’el va prestar una amiga quan em vaig trobar malalt. Aquí es va traduir com "Ja ja, riu el pallasso". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més usava ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz i despres de tota aquesta etapa pop-beat, el 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, reconvertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu que surgia amb força. El grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col.laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot i que es va publicar amb un doble LP i jo el tinc.
A sota el grup

Bonnie Tyler – Here she comes 1984

Des de la banda sonora de la pel.lícula "Metròpolis" us he seleccionat aquest tema interpretat per la cantant galesa Bonnie Tyler, una dona de poderosa i trencada veu que durant els vuitanta va ser una fàbrica d'èxits, encara que després es va anar diluint en l'oblit. El seu veritable nom és Gaynor Hopkins i va néixa el 8 de juny de 1951 a al País de Gal.les. Entre els seus grans hits destaquen "It's a Heartache" i "Total Eclipse of the Heart". El 1984 va rebre una nominació al Grammy com a Millor Cantant Femenina de Rock per aquest tema "Here she comes". La pel.lícula va ser rodada per Fritz Lang el 1927. aquest tema que escoltem a Un Toc de rock es trobava en la versió restaurada el 1984 per l'italià Giorgio Moroder que va presentar modificacions i fins i tot escenes acolorides, a més d'una banda de so pop-rock adaptada al film i on van participar cantants com Jon Anderson dels Yes, Pat Benatar i Freddie Mercury, a més de Bonnie Tyler. Això va generar una gran controvèrsia que subsisteix encara avui en dia, hi ha detractors i també seguidors d'aquesta edició del film. Per cert, l’any 2000 Jeff Mills va fer un altre banda sonora per la pel.lícula “Metropolis”.
A sobre Bonnie Tyler, a sota el productor Georgio Moroder

Garrett Hedlund – Silver wings 2010

L'actor i cantant Garrett Hedlund, és un dels protagonistes del film "Country strong" i s'ha fet molt popular arran de protagonitzar així mateix un altre pel.lícula "Tron Legacy" que es va estrenar no fa gaire. A la pel lícula "Country strong" que al país s'ha estrenat el passat mes, ell parla en una escena d'aquesta cançó, tot un clàssic del country que va interpretar i portar al èxiter el cantant Merle Haggard, encara que Garrett Hedlund no arriba a cantar-la en el film, però sí que la va gravar i aquí la teniu, sonant a Un Toc de Rock. Garrett John Hedlund va néixa el 3 de setembre de 1984 a Roseau, Minnesota. Com a cantant s'ho munta molt bé i per cert i per als amants de les curiositats, quan actua Garrett Hedlund s'acompanya de la seva guitarra i sempre posa el micro més baix del compte ja que a ell li agrada cantar ajupint-se una mica, com podreu comprovar a la foto.

Gwyneth Paltrow – Coming home 2010

La protagonista femenina de "Country strong" és l'actriu Gwyneth Paltrow en el paper de la cantant country Kelly Canter, una paper que a mi em va sorprendre perquè al film canta i ho fa molt bé i suposo que per la seva experiència com a actriu, Gwyneth Paltrow sap estar a l'escenari. Aquesta és una de les últimes cançons que interpreta a la pel.lícula i ho fa en directe, encara que aquesta és una gravació d'estudi inclosa en la banda sonora. Gwyneth Kate Paltrow va néixa a Los Angeles, el 27 de setembre de 1972. Guanyadora d'un Oscar, un Globus d'Or i un premi del Sindicat d'Actors, tots ells en la categoria de millor actriu, pel seu paper en la pel lícula "Shakespeare in love". Està casada amb Chris Martin, el cantant de Coldplay. És filla del productor i director Bruce Paltrow i de l'actriu Blythe Danner. El seu germà, Bruce Paltrow, també és director i les seves cosines, Sam Paltrow i Katherine Moennig, són actrius, mentre que el seu padrí és Steven Spielberg.

Roxette – No one makes it on her own 2011

“Charm School”, un àlbum editat el 15 de febrer passat, és el primer disc d'estudi del duet suec Roxette en una dècada. El disc te 12 cançons noves. Des que a Marie Fredriksson li van diagnosticar un tumor cerebral en la tardor de 2002, tot indicava que Roxette no tornaria a gravar i que la banda havia acabat. Però Marie Fredriksson va vènca la malaltia i al llarg del 2009 va anar tornant al seu rol dins del món de la música. Marie Fredriksson i Per Gessle es van reunir a un escenari per interpretar "It must have been love" i "The look" durant la gira "Party Crash " de Per a Amsterdam. Després Roxette van fer una reaparició en gran com a caps de cartell a la gira "Night of the Proms" davant més de 600.000 persones a Holanda, Bèlgica i Alemanya. Aquest nou àlbum està gravat al sud de Suècia i a Estocolm, amb Clarence Öfwerman i Christoffer Lundqvist com a productors, juntament amb Per i Marie. "Charm School" és un retorn, després de deu anys de metges, tractaments i superar reptes. Com canta la mateixa Marie Fredriksson en aquest tema que us he seleccionat i que es troba en aquest treball "No one makes it on her own" "Ningú ho aconsegueix sol".
Roxette

KC & The Sunshine Band – Please don’t go 1979

KC and the Sunshine Band és una banda nord-americana creada per Harry Wayne Casey a què es coneix com KC el 1973 a Miami, Florida, comptant amb l'enginyer de so Richard Finch, al costat del guitarrista Jerome Smith (18 de juny de 1953 - 28 de juliol de 2000) i el bateria Robert Johnson. Altres components de la Sunshine Band han estat Maria de Crescenzo, junt a Charlotte McKinnon i Fermin Goytisolo. "Si us plau, no t’en vagis" és una cançó gravada i publicada en single el 12 de juliol de 1979 i estava inclosa en l'àlbum "Do You Wanna Go Party" i que va ser composta per Harry KC Casey i Richard Finch. El single va ser número U als Estats Units el 5 de gener de 1980 i va arribar a la segona posició a Anglaterra. El 2008, el músic suec de eurodance Basshunter va fer una versió de la cançó que va incloure en el seu àlbum d'estudi "Now You're Gone - The Album". KC and the Sunshine Band funcionaren des de 1973 a 1983, any en què es van desfer, encara que van tornar i sembla que encara estan en actiu.
KC & The Sunshine Band

Rod Stewart – Sailing 1975

Sempre he dit que en la meva opinió, modesta això si, el millor àlbum en la carrera de Rod Stewart és "Atlantic crossing" que gravat a Miami, es va publicar el 15 d'agost de 1975 i d'aquest gran LP us he extret una de les millors cançons en la carrera del britànic "Sailing" que va ser número U a Anglaterra. Rod Stewart va néixa el 10 de gener de 1945 a Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja que en el moment en què va arribar al món una bomba volant alemanya va caure just a la comissaria situada a la cantonada del carrer on vivien. Té una carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han estat en el top 10 i sis han sigut número U. Va començar en solitari per la Costa Blava francesa, però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups, entre ells The Brian Augen Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions, The Soul Agents, Steampacket, la Jeff Beck Band, Shotgun Express i Faces que es va crear de les restes del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari, encara que sense deixar als Faces fins que una carrera absorbir a l'altra i la seva trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic crossing", el seu sisè àlbum d'estudi. Aquest tema estava compost pel baixista i cantant Gavin Sutherland, component amb el seu germà Ian del duo The Sutherland Brothers que la van gravar el 1972.
Rod Stewart

Al Green – How can you mend a broken heart 1970

Acabarem el programa per avui escoltant aquest tema, un clàssic en la carrera del cantant de color nord-americà Al Green, possiblement la seva millor cançó i que em va sorprendre escoltar-la a la banda sonora de "El llibre d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary Oldman i que es va estrenar l'any passat. Albert Greene va néixa el 13 d'abril de 1946 a Forrest City, Arkansas. Va començar el 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al Greene and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. El 1969 va iniciar la seva carrera com a solista i va adoptar ja el nom artístic d'Al Green. Aquest tema que escoltem per acomiadar Un Toc de Rock per avui "Com pots reparar un cor trencat?", Es trobava en el seu LP "Let's Stay Together" que es va editar el 1972 i era una composició dels germans Barry i Robin Gibb que la van incloure en l'àlbum de The Bee Gees "Trafalgar", de 1971 i precisament aquesta cançó va ser el primer single de Bee Gees a aconseguir un nombre U als Estats Units. Tornant a Al Green us explicaré una anècdota completament real i documentada. El 18 d'octubre de 1974, Mary Woodson, amb la que Al tenia un ambolic li va demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava casada i ambdós es dedicaven a adornar el cap del marit. La dona al sentirse rebutjada, es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una olla amb sèmola asobre. Green va ser hospitalitzat amb cremades de tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Posteriorment la dona es va tancar en una habitació a la casa d'Al Green de Memphis, va escriure una nota i es va suïcidar amb un revòlver pertanyent a Green. Ell sempre va creure que allò havia estat un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel Tabernacle, el 1976, encara que va continuar gravant i veient com les vendes dels seus discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes musicals. Després, Al Green va comprar una església a Memphis, per poder exercir com a pastor causa de la negativa de diversos membres de l'església protestant a acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més important per Al Green, encara que sense abandonar la seva afició al cant.
Al Green

La frase per acomiadar el programa d'avui és del compositor, dramaturg i actor britànic Sir Noel Coward (16 desembre 1899 - 26 de març de 1973) que va manifestar parlant de la música popular i els grups de beat i pop:


"És extraordinari tot lo potent que arriba a ser la mala música"

La veritat és que jo he arribat a comprovar que els grups, com menys saben tocar, més volum t'exigeixen. Fins al proper programa d'Un Toc de Rock.

Mario Prades

Nota:  
Comprovareu que el programa d'avui utilitza un altre descarregador. Havien problemes amb l'habitual. Aquesta vegada he fet servir el Megaupload. Espero poder tornar aviat a l'anterior. Disculpeu les molesties.

No hay comentarios:

Publicar un comentario