Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 31-05-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Els avions seguixen volan sobre Constantí i sobre la Refineria,

però podeu estar molt tranquils, no es tracta del Enola Gay.

(Foto Mario Prades)

Avui obrim Un Toc de Rock amb una novetat, és el nou treball d'una gran cantant, productora i compositora canadenca anomenada Kathryn Dawn Lang, però a la qual tots coneixen com K.D. Lang.

Benvinguts a Un Toc de Rock

K.D. Lang - I confess 2011

El 12 d'abril passat, la cantant, guitarrista, compositora i productora K.D. Lang va treure un nou treball discogràfic titulat "Sing it loud" i del que us extrec aquesta peça que obre el seu CD. El nou àlbum s'ha gravat en directe en els Middletree Studios de Nashville, amb la The Siss Boom Bang. Ha estat produït per ella i Joe Pisapia, director del grup i que ha compost 5 cançons del disc al costat de Lang i que també és propietari de l'estudi. The Siss Boom Bang són, a més de Joe Pisapia, Daniel Clarke (teclats), Joshua Grange (guitarra i dobro), Lex Price que va tocar amb Mindy Smith i Peter Bradley Adams (baix) i Fred Eltringham que va militar en els The Wallflowers de Jakob Dylan (bateria i percussió). La veritat és que aquest disc és molt més rocker i s'allunya força del country habitual en Kathryn Dawn Lang, nascuda el 2 de novembre de 1961 a Alberta, Canadà i guanyadora de quatre Grammy. El 1996 va ser nomenada Oficial de l'Ordre de Canadà com a reconeixement al seu treball i aquest mateix any es va decidir i va sortir de l'armari admitin en públic la seva homosexualitat, una veritat més que notòria per a gairebé tot el món. Des d'aleshores, és una fèrria activista pels drets dels gais i lesbianes. El 12 febrer 2010 va participar en l'obertura dels Jocs Olímpics de Vancouver 2010 on va cantar "Halleluja", del també canadenc Leonard Cohen.

La cantant K.D. Lang, a sota amb el grupo, la The Siss Boom Bang

Adele – Rolling in the deep 2011

Aquest tema es troba inclos en la banda sonora d'una pel.lícula de moda "Sóc el número quatre" que es va estrenar a l'abril passat i que protagonitzaven Diana Garrone, Kevin Durad, Callen McAullie i Timothy Olyphant, sota la direcció de D.J. Caruso. La cançó està interpretada per la cantant anglesa Adele Laurie Blue Adkins, nascuda el 5 de maig de 1988 en Londres i que va triomfar gràcies al tema "Hometown Glory" que el 22 octubre 2007 va penjar del MySpace un músic amic seu sense que ella ho sabés i va fer que les cases de discos i sobre tot el públic es fixés en ella. Aquest tema es troba originalment en el segon àlbum d'Adele titulat "21" editat aquest any i que ha venut ja més de quatre milions i mig de còpies. "Rolling in the Deep" va ser publicat en single i va aconseguir la segona posició tant a Anglaterra com als Estats Units. Curiosament el primer disc de la cantant es titulava "19" i tant un títol com l'altre fan referència a la seva edat en el moment de publicar-se els discos.

A dalt poster i escena de la pel.lícula, a sota foto de la cantant Adele

Imelda May - Cry for my baby 2005

Fa temps que no escoltem a Un Toc de Rock a la cantant irlandesa Imelda May i anem a esmenar-ho avui. Per cert que va ser el meu fill Jordi qui va descubrir-me a aquesta bona cantant. El tema "Cry for my baby" es trobava en el seu àlbum "No Turning Back" de 2005 i que va ser el seu disc de debut. Imelda Mary Higham va néixa el 10 de juliol de 1974, a Dublín, és vegetariana i toca el bodhrán, una mena de tambor de marc, d'uns 40 centímetres de diàmetre i que és un instrument típic irlandès. Imelda May té una banda estable integrada per Al Gare (baix), Steve Rushton (bateria), Darrel Higham (guitarra) i Dave Priseman (trompeta, fiscornio i percussions), a més de la pròpia Imelda May que canta i toca el bodhrán. Tot i que se l'ha encasellat com a cantant de rockabilly, sobretot per la seva posada en escena, jo crec que la seva música va molt més enllà i té tocs de jazz i rock. Ha gravat tres àlbums fins el moment.

The Box Tops - Cry like a baby 1968

La cançó principal i la més coneguda en la carrera d'aquesta bona banda nord-americana de R & B va ser "The letter" (1967), però que això no ens vagi a enganyar, ells van treure moltes i bones cançons que van pujar a dalt de tot de les llistes, algunes superant a "La carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i formaven el grup Alex Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va incorporar a la banda acabava de complir 17 anys, Bill Cunningham (baix, teclats i cors), John Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe (bateria) i Gary Talley (guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's. Després Alex Chilton s'incorpora al grup Big Star. Van tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març del passat any 2010 i això crec que ha significat la fi del grup. “Ploran com un nen” es va publicar en single al febrer de 1968 i va aconseguir la segona posició als Estats Units. És una gran cançó que a Espanya i en els anys 60 va ser bastant versionada, però jo em quedo amb la que va realitzar Tony Ronald.

The Box Tops amb Alex just al mig i amb moto

The Beeds - Run to her 1970

Aquest single dels The Beeds em va arribar des de Mèxic el 1970 amb "You Your say have to" a la cara B i m'ho va enviar una novieta que tenia en el país dels mariachis anomenada Magnolia. Aquí al blog podeu veure la caràtula original del single que es troba en el meu poder, amb les fundes de plàstic típiques de Méxic. La veritat és que aquesta portada hagués estat immediatament vetada aquí pels censors de l'època ja que veure un culet, encara que fos de dibuixos animats, no era el més correcte per a la salut moral de l'espanyolet del carrer, a sobre si la noia va nua, muntada a cavall i la persegueix un faune amb aspecte molt sàtir, és encara pitjor. No crec que el single, amb aquesta o diferent portada, arribés a publicar-se mai a Espanya, però és un bon tema d'aquest grup nord-americà liderat pel cantant i guitarra Pete Carver que és un dels autors del tema. The Beeds van ser englobats dins del so boublegum pop. La cançó "Run to her" va ser versionada en espanyol pel grup mexicà Los Rocking Devils i titulant-se "Corre tras ella". Per cert que el single original als Estats Units es va publicar el 1968, dos anys abans.

El cantant i guitarra Peter Carver

Roger Miller - King of the Road 1965

Roger Miller va aconseguir amb aquesta cançó el lloc 12 del Billboard en les llistes de l'any 1965. El cantant, compositor, multiinstrumentista i actor nord-americà Roger Dean Miller va néixa el 2 de gener de 1936 a Fort Worth, Texas i va morir a causa d'un càncer el 25 d'octubre de 1992 a Los Angeles. Aquesta va ser la cançó més popular en la seva àmplia carrera. Completament autodidacta, quan Roger Miller va començar no tenia ni guitarra i va ser el gran Chet Atkins, a Nashville, qui després de prestar-li una i veure-ho tocar li va donar suport i li va regalar la seva primera guitarra. Roger Miller va començar a cantar el 1957 i el 1964 va gravar el seu primer àlbum "Roger and Out", mantenint-se en actiu fins a la seva mort el 25 d'octubre de 1992.

Roger Miller

Sleepy LaBeef - Sixteen tons

El gran Sleepy Labeef, gran en tots els sentits, es va atrevir amb aquest tema que va ser gravat per Merle Travis el 1946 i que va convertir en un èxit internacional Tennessee Ernie Ford ja en 1955 i que a Espanya va ser la gran cançó de José Guardiola. De veritable nom Thomas Paulsley LaBeff, Sleepy Labeef va néixa el 20 de juliol de 1935 a Smackover, Arkansas. Ja us he parlat en diverses ocasions d'alguna de les gires espanyoles que li organitzem i va quedar pendent que us comptara el que va passar en un sopar a la provincia de Tarragona. He rebut un correu d'aquests que més o menys venen a dir "I del sopar aquell què", bé dons us ho explicaré.

Va ser la nit de la revetlla de Sant Joan de 1989 i després de provar so a la sala Level O de la Pineda, on iniciàvem la gira espanyola, i fer una roda de premsa a l'Hotel Caspel on Sleepy, pacien, es va deixar fotografiar amb els que ho van demanar (a la foto) em vaig emportar al cantant i al meu soci Mikel Barsa a sopar a l'Espluga de Francolí, a l'Hostal l'Sanglà, al costat de algun dels seus ajudants. Quan vam arribar i després de mostrar-li tota la decoració i el museu del camp, després d'haver passat per Montblanc i haver-li explicat a Sleepy que aquelles muralles eren medievals i això significava que tenien molt més de tres-cents anys que per als nord-americans és el més antic que entenen, ens vam asseure a sopar. Mentre Mikel li explicava a Sleepy coses sobre els músics que l'acompanyaven i que eren els espanyols Montana que a més de músics d'acompanyament

serían també el seu grup teloner, vem anar demanant el sopar. Em vaig adonar que el cantant no em perdia ull. Vaig demanar per sopar i per mi, es clar, conill amb cargols i Sleepy immediatament va demanar el mateix. Em vaig donar pressa a explicar-li que eren els cargols ja que als nord-americans cargols, calamars, sípies i totes aquestes coses els repugnen i molt i no volia crear un problema, però ell em va contestar sense dubtar "Si tu ho ha demanat ha d'estar bo" i Sleepy LaBeef es va menjar al final dos plats de conill amb cargols sense ennuegar-se, a més del primer plat i les postres.

El gran cantant i guitarra Sleepy LaBeef, pertany a una religió d'aquelles que proliferen als Estats Units i no pot beure alcohol, no fuma i no es fica al llit amb una altra dona que no sigui la seva i ell tot aixó ho respecta arrajatabla, però menjar, menjar si li està permès i traga com una llima, és clar que ha de omplir els seus més de dos metres d'alçada i 140 quilos de pes. No en va, el millor dels seus discos publicat a Espanya es va titular "Rock de pes pesat". Quan va acomençar Elvis Presley era el seu teloner en molts concerts i el baixista d'un dels seus primers grups va ser el recordat Roy Orbison (a la foto) i és que Sleepy Labeef és tota una llegenda viva del rock and roll, encara que ell es decanta més pel boogie i el rockabilly. Per cert, el vaig allotjar a l'Hotel Caspel de Salou, però al camerino de la sala Level O, a la Pineda, els organitzadors li havien deixat una coca de Sant Joan d'un quilo. Perquè us dic això, doncs bé, Sleepy Labeef se la va menjar sencera en el trajecte del Level O a l'hotel i va enviar el xofer a buscar-ne una altra ja que li va agradar molt i la volia per esmorzar. La veritat i he de reconèixer-ho, és un gran professional i un home molt amable i de tracte encantador. De fet puc dir que durant la gira no va permetre a ningú que li toques els barrets i un bon dia, ell mateix mel va posar a mi al cap. Se m'ensorraba fins les selles.

Mario Prades amb Sleepy LaBeef i una amiga. Aqui podreu comprovar

alló que os deia de "gran", amb treu mes d'un pam d'alçada

Bobby Bare - Five hundred milles away from home 1963

A Espanya aquesta cançó que va ser molt versionada, però sempre la identifiquem com un tema del cantant francès Richard Anthony, però ell va realitzar una versió. El primer que la va gravar va ser el cantant de country nort-americà Bobby Bare, de nom complet Robert Joseph Bare Jr nascut el 7 d'abril de 1935 a Charleston, Virgínia i va ser composta el 1961 per Hedy West. L'enregistrament de Bobby Bare es va classificar en les llistes de l'any del Billboard pels pèls ja que va ocupar el lloc 99, tot i que va arribar al 10 en el qual es va mantenir un parell de setmanes. Es va convertir en un estàndard del folk americà i ha estat molt versionada, però jo em quedo amb la versió que van realitzar el tercet Peter, Paul & Mary.

Bobby Bare

Peter & Gordon - A world without love 1964

El duo britànic Peter & Gordon, integrat per Peter Asher i Gordon Waller, van ser cridats els Everly Brothers britànics gràcies a les seves bones harmonies vocals i el seu so acústic. El duo va aconseguir molts èxits en la dècada dels 60 per la seva facilitat per barrejar sons folk, blues i el millor pop i també gràcies a unes quantes composicions de Lennon/McCartney. De fet Paul McCartney era l'etern nòvio de la germana de Peter, però un bon dia es van trencar aquestes relacions, Paul va començar a sortir amb Linda Eastman i es van casar. Recordo que en aquella època jo treballava a la Kodak que estava situada a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, a la refrema que era la secció de revelat de rodets en color per a tota Catalunya i feia torn de nit. Un bon dia tots els empleats de l'empresa vam rebre un comunicat intern explicant-nos que "Aquella Linda Eastman que es casava amb Paul McCartney no tenia res a veure amb l'empresa Kodak Eastman Company que era americana i Linda era britànica i estava emparentada amb advocats". Aquest tema va ser una composició dels dos Beatles i va ser el primer single que Peter and Gordon van gravar i es va publicar a principis de 1964 i va arribar a nombre U a Anglaterra i Estats Units. A Espanya la millor versió va ser la dels Mustang, per variar. Peter & Gordon es van separar el 1968 i Peter va entrar a treballar a les empreses Apple com a buscadó de nous talents, el que avui es diu un AR. Han tornat als escenaris fa uns anys.

El abans i el ara de Peter & Gordon

Donovan - Colours 1965

Encara que per a moltes de les noves generacions aquesta cançó de Donovan és sinònim d'anuncis de pintures, la veritat és que va ser una de les cançons més significatives del moviment pop-folk britànic dels 60 i es va convertir en estendard hippy i folk a tot el món. Donovan Phillips Leitch a qui coneixíem simplement pel seu nom, és un cantautor, poeta i guitarrista escocès nascut el 10 de maig de 1946, en Maryhill, Glasgow. Donovan va començar fent folk i va ser cridat el Dylan britànic, però es va convertir en un dels més grans representants de la psicodèlia de mitjans i finals dels seixanta, amb un estil molt personal que fusionava jazz, folk, rock, i música ètnica.

El seu segon single amb la cançó "Colours" es va publicar a Anglaterra el 28 de maig de 1965 i va aconseguir el quart lloc de les llistes del Regne Unit, als Estats Units sortiria al juny. A Espanya es va editar, com comprovareu al blog on us he posat la caràtula, en format EP. Després Donovan publicaria el seu àlbum debut, "What's Bin Did and What's Bin Hid", que es va situar en el lloc número 3 de vendes d'Anglaterra, i també va ingressar a les llistes nord-americans. Un altre dels temes de Donovan que van funcionar el nostre país va ser "Melow Yellow", al costat de "Sunshine Superman" i "Universal Soldier". A finals de 2003, Donovan va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Hertfordshire.

Aquí també es pot veure un abans i un despres del cantautor Donovan

Magna Carta – Strangers in the Land of Ulysses 1995

Magna Carta estaven liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van vaig començar a Londres al 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem a el guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Son Magna Carta, aquesta gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere i de la qual ja hem escoltat temes en altres ocasions. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, junt a altres peces noves.

Per cert i això és important, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions, una companyia petita, no fa els tiratges d’una multinacional i poden permetres vendre a aquest preu, aixó vol dir que les gran empresas del disco no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se i més abaratir els preus, allavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. “Las tierras del viento” no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra.

L'ultima formació de Magna Carta amb els seus noms

Sam Cooke – Little Red Rooster 1963

Es tracta d’un clàssic del blues escrit pel genial baixista de color Willie Dixon i que la va gravar inicialment Howlin 'Wolf per al segell Ches Records i a més de Sam Cooke també l’han gravat els Rolling Stones, The Peddlers i molts altres. Estava inspirada en el tema de Charlie Patton "Banty Rooster Blues", de 1929 i que també va gravar Margie Day. Sam Cooke lloure al LP “Night Beat” de 1963. Sam va néixa a Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al.legar defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber que feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i ell un negre. Entre els grans hits de Sam Cooke es troben "You send me" i "Wonderful world" que anys més tard va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat per Harrison Ford. "Little Red Rooster" es va publicar en single i va arribar al lloc 11 en les llistes de pop i al 7 en les de R & B, parlo d'Estats Units, és clar.

Sam Cooke

Alvin Lee - Motel blues 2007

Conec Alvin Lee amb el qual compartim una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant i guitarrista britànic va ser el líder de Ten Years After, una de les grans bandes mítiques del blues anglès en els seixanta i a mitjans dels 70 Alvin Lee es va llançar en solitari. Integràvem el grup Ten Years After l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee, pero no tots estaven emparentats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de l’Illa de Wight el 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava inclòs en el seu CD en solitari "Saguitar", publicat el 2007.

Mario Prades amb Alvin Lee i un amic

Booker T & The MG's - Time is tighn 1969

A Espanya vam descobrir a aquests grans músics nord-americans gràcies a aquest single que aquí es va traduir com "El temps passa" i es va publicar al març de 1969. El teclista Booker T Jones va ser director de la banda de Otis Redding i es va lliurar de l'accident d’aviació on Otis va morir per que no viatjava en la mateixa avioneta. Van ser el grup fix d'acompanyament per a artistes del segell Stax Records en la majoria d'enregistraments i gires i es van considerar un dels millors grups de soul instrumental dels 60. Van debutar a les llistes en 1962 gràcies a "Green Onions". Els integrants originals del grup van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson Jr (bateria). Donald "Duck" Dunn va reemplaçar a Steinberg al baix el 1965 i des de llavors ha estat a la banda. Després de 1975 i en morir Al Jackson, van sofrir canvis continus a la bateria i entre els músics que han passat es troben a Willie Hall, Anton Fig, Steve Jordan i un altre, un tal Steve del que no recordo el cognom. Segueixen en actiu i Booker T Jones, fa un parell d'anys, va treure un excel lent àlbum on crec recordar que va col.laborar Neil Young, tot i que l'últim disc com Booker T & The MG's és "That's The Way It Should Be", de maig de 1994. El 2007 van rebre un Grammy per la seva llarga i brillant carrera.

Booker T & The MG's

Gram Parsons & Emmylou Harris - Love hurts 1974

Quan Gram Parsons va deixar The Flying Burrito Brothers abans de llançar-se en solitari va crear Gram Parsons and the Fallen Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris aquest tema que va quedar com una de les millors balades del country-rock i es trobava en el LP "Grievous Angel "que es va publicar, el gener de 1974 i va ser el seu disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en les llistes del Billboard, si bé en 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de tots els temps.

A més de Emmylou Harris va comptar entre els músics amb James Burton i Glen Hardin que eren membres de la Hot Band d'Elvis Presley. Va ser la seva última gravació abans de morir per sobredosi de morfina, LSD i alcohol el 19 de setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort i en contra dels desitjos de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar, però atenint-se als seus desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman, amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el cadàver de l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van portar al peu del monument del Joshua Tree Park i el incineraren ruixant-lo amb 5 galons de benzina i calant-li foc. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers a gravar-la van ser el duet The Everly Brothers al juliol de 1960, destacant la versió que va fer el grup Nazareth el 1975.

A dalt Gram Parsons, a sota Gram Parsons i Emmylou Harris

The Kelly Family – An Angel

Des d'un altre recopilatori d'una bona banda vocal, us porto aquest " An Angel " dels Kelly Family que també la van versioná en castellà. Els The Kelly Family son tot una tropa: germans, pare, mare, tots canten i toquen en perfecta harmonia. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts als Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. Tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos editats per ells mateixos i venuts també per ells mateixos, aixó en un principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari. El LP es titulava "The Very Best Over Ten Years" i és de 1993. Aquí els tenim, sonan a Un Toc de Rock i ens servirà per acomiadar el programa d’avui, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

The Kelly Family

Acabarem el programa amb una frase que va dir l'extraordinària cantant nord-americana Janis Joplin (19 gener 1943 - 4 d'octubre de 1970) coneguda com La Rosa o La Perla que va manifestar expressant la seva extrema soledat i necessitat de ser estimada: