Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Quan bufa la llevantada cal pendre mides per que la mar no
s''endugui tota la sorra, cosa que a Cambrils sol passar
any derrera any. (Foto: Mario Prades)
En un dels passats programes vam començar escoltant a un bon grup, avui desaparegut que es van crear a Cambrils i van guanyar un concurs de ràdio, es tractava de Sistema Nervioso. Doncs bé, avui començarem també a la marinera població de Cambrils però ho farem escoltant a una de les bones bandes de rock and roll i rockabilly nacionals, us estic parlant dels Gatos Locos, grup liderat per Fernando Lavado que és cambrilenc, si bé en moltes pàgines d'internet es diu que són una banda de Barcelona, però aixó es fals, el quatre membres originals eren de Cambrils.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Gatos Locos – Prende una vela por mi 1986
Obrirem des de el primer àlbum de Los Gatos Locos titulat amb el nom del grup. Aquest primer LP és possiblement el més ingenu de tots els discos que van gravar, però també és el més sincer i purista de tots ells, tenint en compte a més a més que en aquest disc és l’únic en què van participar tots els membres originals i al costat del bateria i cantant Fernando Lavado es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que els va deixar quan es trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de molts temes del grup, els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i Germán. Aquest primer LP va ser produït per ells mateixos i gravat a Tarragona comptant amb Jordi Valls. 
Aquella primera gravació els va costar només 6.000 de les antigues pessetes i es va editar a través del segell Grabaciones Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el que ja van sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint en compte que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era l'adequada. Finalment del grup original només va quedar Fernando que va seguir endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va emprendre carrera en solitari tot i que fa uns sis o set anys va tornar a posar en marxa el projecte Gatos Locos. Per cert que Bernardo que aleshores treballava a Correus i estudiava, va acabar els seus estudis i actualment és un prestigiós advocat, crec que amb despatx a Cambrils. Per cert si entreu a la pàgina web dels Gatos Locos veureu que aquest disc no consta en la seva discografia oficial, la qual cosa resulta si més no curiós, suposo que ha de ser un error del webmaster. La primera vegada que jo vaig veure en directe a Els Gatos Locos va ser en l'avui desaparegut pub DaDa de Reus, propietat de Manel, un bon amic i col.laborador de la meva empresa.
A dalt de tot Bernardo de Haro amb Fernando Lavado a la batería.
A sobre els primers Gatos Locos i a sota uns dels darrers
Lorenzo Santamaría – Dos mujeres y un solo amor 1995
“Corazón de rock and roll” ja us he comentat en altres ocasions que és, al meu modest parer, el millor disc en l'amplíssima carrera de Lorenzo Santamaría. Va ser produït per Carlos Segarra dels Rebeldes que també va compondre alguna de les cançons. Aquest tema que escoltem avui es va composar pensant en Núria Osta i la filla que feia poc havien tingut, ella i també el pare que era Lorenzo Santamaría, és clar, d'aquí el títol "Dos mujeres y un solo amor". És una de les millors cançons del CD que va publicar el segell Divucsa. Recordo que Lorenzo i jo vem coincidir en les oficines de Divucsa, al Passeig de Carles I de Barcelona i em van entregar el CD promocional, aprofitant la circumstància ens vem anar a un bar que hi havia una mica més enllà de la cantonada i prenent un cafè vaig entrevistar-lo per al Diari de Tarragona. El seu veritable nom és Llorenç Rosselló Horrach i va nèixa a Santa Maria del Camí, a Mallorca, 21 de febrer de 1946. Després de passar per diversos grups es va integrar en els Z-66, una de les millors bandes de R & B espanyoles de la història, compartint manager i escenaris amb The Animals i Jimi Hendrix.
La Trampa – Volver a casa 1990
Aquest tercet en la línia de grups com La Guardia o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil còpies. Una bella cançó que sona a Un Toc de Rock, a la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la producció va estar a càrrec de Steve Taylor que col.labora en els teclats, gravat als Estudis STP-Madrid. També hi col.laboren Enrique Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz als cors. Va ser publicat per Zafiro el 1990. El grup encara va editar un parell de discos mes i es van desfer. Pablo Perea, líder de la banda va néixa l'1 de maig de 1968. Va començar en un grup de heavy anomenat Criba. 
El 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que va succeir el 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos, Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa uns dos anys Pablo ha tornat a posar en marxa La Trampa, cosa que mai havia de haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com qualsevol empresa particular, per tant no els hi retraiem, si escau crítico als artistes que es deixen cegar i cauen en la Trampa de la seva pròpia ambició. A mijans d’aquesta década que hem deixat enrrera La Trampa van tornar als escenarios i gravaren un nou disc titulat “Laberinto”.
Melocos con Manuel España – Cuando brille el Sol 2010
L'any passat Melocos, aquesta bona banda del Port de Santa Maria, va treure un CD titulat "45 rpm" en què tot eren versions amb col.laboracions de luxe. Entre elles trobàvem aquest tema de la Guàrdia "Cuando brille el Sol" que va ser el segon single promocional i en el que van comptar amb la col.laboració de Manuel España, cantant de la Guardia i actualment l'únic dels components del grup granadí que roman a la banda actualment. Tornem a Melocos, el grup són Jaime Terrón (veu), Gonzalo Alcina (guitarra), Manu Jurado (guitarra), Andrés Ortiz (bateria) i Antonio Suárez (baix) i es van conèixa a l'escola Guadalete de la seva ciutat. El 20 de febrer del 2007 va sortir a la venda el seu primer EP "Melocos" i en el que hi van col.laborar Los Secretos. "45 rpm" és el tercer àlbum de Melocos i en ell versionen cançons que els van motivar al seu moment. Això està molt bé, però caldria saber si s'ha degut a que els venia de gust fer-ho o manca de creativitat ja que un nou disc amb cançons pròpies sembla que ja estaba trigant massa y el passat mes d'avril l'han publicat, ja escoltarem coses d'aquest nou disc que es titula "Imposible" si be veuren que no es tracte d'un álbum.Melocos
La Orquesta Mondragón – Es mi vida 1985
El disc que millor s'ha venut en la història de la Orquestra Mondragón va ser el doble en directe "Rock and roll Circus", el seu sisè disc i d'ell us extrec aquesta bona cançó que sonarà ara a Un Toc de Rock. És clar que ells ja es van classificar en llistes amb el "Bon Voyage". Per cert en l'enregistrament del doble en directe i la seva posterior gira, el teclista va ser el gran músic català Josep Més Kitflus, també component de Pegasus. La Mondragón està considerada una de les formacions musicals pioneres en la fusió de la música i el teatre a Espanya. 
La banda es va crear el 1976 a Sant Sebastià i és centrava al voltant de dos grans artistes, el cantant, Javier Gurruchaga i Popotxo Ayestaran, còmic-mim que valent-se únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic i ambdós creaven tot un espectacle. La primera vegada que vaig veure en directe a la Mondragón va ser a la Pobla de Mafumet, en el 85 i li vaig dir a Gurruchaga que no s'entendria l'Orquestra Mondragón sense ell, però li vaig preguntar si s'entendria la Mondragón sense Popotxo. Ell que parlava pels descosits i s'anava gairebé sempre pels Cerros d'Úbeda, va ser concís i categòric en la seva resposta, només va dir "Si!". De fet pocs anys més tard Popotxo va ser obligat o "aconsellat" a que deixés el grup.Pegasus, amb Kitflus el primer per l'esquerra, a sota
L'Orquesta Mondragón amb Gurruchaga i Popotxo
L'Orquesta Mondragón amb Gurruchaga i Popotxo
Gabinete Caligari – Camino Soria 1987
Aquest tema es el que donaba títol al seu LP "Camino Soria", el primer treball per EMI editat el 1987 i que és un dels que millor es van vendre del grup madrileny que va comptar amb la col.laboració als teclats d'Esteban Hirschfeld. Gabinete Caligari era un tercet integrat per Jaime de Urrutia (Madrid, 21 de juny de 1958) a la veu i guitarra, Fernando "Ferni" Presas (Madrid, 4 de novembre de 1957) (baix) i Eduardo "Edi" Clavo Madrid el (25 d'octubre de 1958) (bateria) que paralel.lament va crear el grup de tangos Malevaje. Jaime anteriorment havia militat en Ejecutivos Agresivos i els seus companys en Ella i Los Neumáticos. Gravaven inicialment per al segell Tres Cipreses que distribuïa i estava vinculat fins que va ser absorbit per DRO, en aquelles èpoques el més important segell independent espanyol, propietat de Servando Carvallar que anys més tard sería obsorvit per una multinacional, deixant de ser independent. En el paquet es va incloure Produccions Twins. Després de desfer-se, els components de Gabinete Caligari van emprendre projectes separats, encara que la millor carrera va ser la de Jaime Urrutia en solitari i tampoc ha estat res de l'altre món, la veritat. En total van gravar 8 àlbums d'estudi i diverses recopilacions. Gabinete Caligari
El Último de la Fila – Yo no danzo al son de los tambores 1988
Resulta paradoxal que l'Último de la Fila, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-lo tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts.
Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el primavera que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. 
Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta un pollo i posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que El Último de la Fila va organitzar a Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canviar volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. 
El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres condicions no hi havria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que després i des de les pàgines del Diari entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va tenir de signar un per un, estant jo davant. 
És clar que la producció d'aquell concert de El Último de la Fila el la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar el 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció "Quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra", cosa que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per acomiadar quansevol programa d'Un Toc de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI el 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.Mario Prades amb El Último de la Fila
Los Secretos con Cristina Llisó y Javier Álvarez – Cambio de planes 2000
Los Secretos començar cridant-se Tos. Es van canviar de nom després de la mort de Canito, el seu bateria que va ser substituït pel també compositor i cantant Pedro A. Díaz que així mateix va morir en accident. Encara que el grup sempre es va basar en els germans Álvaro, Javier que només va militar en un principi i Enrique Urquijo que va ser trobat mort a l'escala del número 23 del carrer de l'Espiritu Santo, al barri de Malasaña a les 9 de la nit del dimecres 17 de novembre de 1999. La seva última aparició en públic va ser a la cerimònia de lliurament dels Premis Amigo, el dijous 4 de novembre de 1999, dues setmanes abans de morir. A cavall del rock i el country, Los Secretos han estat una de les millors bandes espanyoles sorgides de la "movida madrileña". En aquest tema, inclòs en l'àlbum "A tu lado - Un homenaje a Enrique Urquijo" editat el 2000 i ple de col.laboracions de luxe, trobem a Cristina Lliso del grup Esclarecidos i el cantautor Javier Álvarez, però en el disc també van participar Carlos Goñi de Revolver, Antonio Vega de Nacha Pop, Carlos Tarque de M-Clan, Ariel Rot, Celtas Cortos, Cómplices, David Summers d'Hombres G, José María Granados de Mama, Luz Casal, Manolo Tena, Miguel Ríos, Mikel Erentxun, Nacho Campillo de Tam Tam Go! i Pau Donés, aquest de Jarabe de Palo.
Gato Pérez – Sabor de Barrio
Aquesta cançó es va fer servir per donar títol al doble recopilatori "Sabor de Barrio" de Gato Pérez, de veritable nom Xavier Patricio Pérez Álvarez (Buenos Aires, Argentina 11 abril 1951 - Caldes de Montbui, Barcelona, 18 d'octubre de 1990). Possiblement el seu millor LP de Gato Pérez va ser "Romesco" on aquest argentí afincat a Barcelona cantava rumbes, algunes d'elles en català. Hi havia format part del grup Secta Sònica, una banda mítica de la Ona Laietana. De fet Gato Pérez va ser el que es va inventar aixó de la “Ona Laietana”, es dir el qual la va batejar i li va posar el nom. A mi el cas del Gato sempre m’ha cridat l’atenció: Un argenti, cantant rumbes i a sobre en moltes ocasions ho va fer en català… Toma ja! Si més no resulta curios.
Alberto Bourbon – Antonio
Ara tornarem a escoltar un gran cantant a cavall del cantautor y el pop, es tracta de Alberto Bourbon que ja són paraules majors. Un altre dels cantautors sorgits a finals del 60 i que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. Aquest tema, es un dels singles de la primera etapa de Alberto Bourbon y va ser gravat a finals del 60 amb una versió mes acústuica, si be ya al 1972 va tornar-la a gravar tal i com la escoltem, amb un bon acompañament orquestal. A mi aquesta caçó sempre m’ha recordat un noi del meu carrer que vivia al principi del maiteix i que un diumenge quan va anar al Rompeolas de Barcelona amb la seva familia va caure a un forat entre dos inmenses pedres quan tornava de comprar un gelat i el cos, aofegat, va ser trovat a San Carles de la Ràpita varias setmanes despres, crec recordar que aquell nen es deia David i aurie de tindre en aquells moments uns 12 o 13 anys.
Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixar els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84 i també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades , Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. Va publicar 7 singles, el primer el 1968 i l'últim que és el que estem escoltant, el 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" que ja os vaig dir que escoltariem un altre día i ho recordo i ho farem, paraula de Mario Prades. Crec que Alberto Bourbon ja va morir, però no us ho puc assegurar ja que he buscat per internet hi es toba molt poca informació seva. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama. Si bé tinc que dirus que si entreu a la pàgina de Alberto Bourbon a Rama Lama tingue cura perque i a un troyano penjat, cosa de la que ja os he avisat fa un parell o tres de setmanes i no se si ja està net.
Mecano – Mujer contra mujer 1988
Possiblement la millor cançó en la cursa profesional de Mecano sigui "Mujer contra mujer", tota una oda a les relacions lesbianes. El cas de Mecano és curiós. Ana volia ser cantant i el pare li va dir que es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS i que es va publicar el 22 de juny de 1981, però que ells mateixos es van encarregar de promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb cent còpies que va comprar el seu pare, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell lucinada amb ells. D'aquell single es van vendre 40.000 unitats.
Betty Missiego – Inolvidablemente 1991
Teresa Beatriz Missiego Campos, és coneguda artísticament com Betty Missiego, va néixa a Lima, Perú, un 1 de gener. El 1968 es trasllada a Espanya on comença la seva carrera com a cantant. El 1979 va representar a Espanya en el 24é Festival d'Eurovisió celebrat el 31 de març de 1979 a Jerusalem amb "Su canción". Va quedar en segon lloc sent el primer per als representants d'Israel, Milk and Honey que van guanyar amb "Hallelujah". Aquest festival va tenir la seva polèmica ja que el jurat espanyol va donar 10 punts a Israel donant-lis amb això la victòria que havia d'haver estat per Betty Missiego. Es va dir que Espanya no volia organitzar el festival l'any següent i que va ser fet expresament. La veritat crec que mai la sabrem. Betty Missiego ha gravat un munt de discos i va participar al costat dels amics Lorenzo Santamaría, Micky i Tony Ronald a "Màgics 70", junt amb Jannette, però si hagués d'escollir jo em quedo amb l'àlbum "Inolvidable" de 1991, ple de bons boleros.Actuació de Betty Missiego a Eurovisión on va quedar en segona posició
Mocedades – Ya tienes un amigo 1988
I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant Mocedades des del seu disc "Sobreviviremos", divuitè àlbum del grup i que es va publicar el 1987. És l'últim disc en què van participar Carles Zubiaga i José Ipiña, i l'últim publicat per CBS abans d'esdevenir-se Sony Music. També va ser el primer que es va editar directament en formats CD, LP i cassette i en el que trobàvem aquesta gran versió del clàssic de Carole King "Ja tens un amic" i que també va cantar James Taylor. El single amb aquest tema es va editar el 1988. En aquest enregistrament la cantant no és Amaya Uranga que els havie deixat el 1984, la solista és Ana Bejerano que a la seva vegada els va abandonar el 1993, per anys mes tard, el 1997, fundà el grup Txarangö juntament amb Roberto Uranga i José Ipiña que també eren de Mocedades i Amaya i Javier Saizar que venien de Trigo Limpio. Van gravar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que jo trobo genial, molt més enfocat al folk americà, aixó si.Actuació de Mocedades amb Ana a la dreta (Foto: Mario Prades)
Ara us deixaré en bona companyia, les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i una frase del filòsof, poeta, músic i filòleg alemany Friedrich Nietzsche (Röcken, 15 octubre 1844 - Weimar, 25 d'agost de 1900) que va dir en certa ocasió:
"Sense música la vida seria un error"
Apa! A reveure i una abraçada
Mario Prades
Nota:
Comprovareu que el programa d'avui utilitza un altre descarregador. Havien problemes amb l'habitual. Aquesta vegada he fet servir el Megaupload. Espero poder tornar aviat a l'anterior. Disculpeu les molesties.
No hay comentarios:
Publicar un comentario