La música sempre acostuma a ser bona companyia,
per escoltar a casa, a la feina o mentre viatgem, tant en cotxe, amb tren,
bicicleta o qualsevol mitjà de transport, encara que sigui mentre practiquem
esport. Per això a Un Toc de Rock, procuro que tinguem música de tendències
molt variades, per a tots els gustos, i en aquest recorregut de 55 minuts que
fem dos cops per setmana per la història del rock dels últims cent anys, avui
comptarem amb Triana, Söber, La
J. Teixi Band, La
Trampa, Tam Tam Go!, TR, Tino del Pozo, Txarango, El Grup de
3, Trigo Limpio i la
Vargas Blues Band que formaran la banda sonora que t’arribarà
des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, cas de
que et descarreguis el programa del blog, el facebook de Montse o les webs
d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara toca obrir la
barraqueta un altre vegada. Ja ho sabeu...
Benvinguts a Un Toc de Rock
J. Teixi Band – Desde el tren 2016
Aquest tema amb el que avui obro Un Toc de Rock
dóna títol al nou treball discogràfic de la J. Teixi Band. El nou treball, titulat
genèricament “Desde el tren”, s’ha publicat el passat 23 de setembre, es troba
més enfocat cap al soul i el R & B que al rock and roll a què ens tenien
acostumats. El nou àlbum s'ha gravat en els estudis Red Led de Madrid, si bé
dos dels temes s'han enregistrat en directe en dos populars sales de la capital
del Regne. Han inclòs una bona secció de metall dirigida per Juan Muro i també
han comptat amb la col·laboració de Juanma del Olmo que va ser guitarra de Los
Elegantes. La veritat és que aquest àlbum s'ha fet esperar ja que el seu últim
treball fins al moment havie estat "Grandes huesos negros", editat a
finals del 2013. La J. Teixi
Band segueix integrat per la formació estable desde fa anys, Javier Teixidor
(guitarra i veu), junt a Daniel 
Montemayor (baix, acordió i cors), Emilio
Galiacho (piano i órgan) i Carlos Hens (bateria i cors). La J. Teixi Band sorgeix de
les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta que van desaparèixer
deixant el seu llegat musical, us estem parlant de Los Elegantes i Mermelada,
tots dos grups han sonat al programa en diverses ocasions. Es va crear l'any
1997 i des de llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt
interessants, encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula,
quelcom d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió
massiva, però d'aquesta manera ells poden fer la música que els agrada. La J. Teixi Band van debutar
amb "Blues Casino" l’any 1998. Per cert, la seva cançó
"Psycodelic Sally" va ser feta servir com a música per a un anunci de
televisió, crec que era de la
Coca-Cola.
La Trampa – Volver a casa 1990
Escoltarem ara a La Trampa, un bon tercet en la
línia de grups com La Guardia
o 091, van tenir el seu moment de glòria gràcies sobretot a aquest tema que
donava títol al seu segon treball i que va arribar a vendre gairebé cent mil
còpies. Una bella cançó amb una lletra que ens parla de solitut, anyorança de
la persona estimada quan per motius profesionals tens que sortir a treballar
lluny de la teva llar, però el nostre protagonista finalment i amb tren, torna
a casa amb la seva familia. La
Trampa eren Pablo Perea, Santos Luna i Jesús Martín i la
producció d'aquest disc va estar a càrrec de Steve Taylor que col•labora en els
teclats, es va gravar als estudis STP-Madrid. També hi col·laboren Enrique
Ariza a la guitarra acústica i Vicky Larraz (ex-Olé, Olé) als cors. Va ser
publicat per Zafiro l’any 1990. La
Trampa encara va editar un 
parell de discos mes i es van
desfer. Pablo Perea, el líder de la banda va néixer l'1 de maig de 1968. Va
començar en un grup de heavy anomenat Criba. L'any 1988 es posa en marxa La Trampa que es va desfer
quan una discogràfica va instar a Pablo Perea a començar en solitari, cosa que
va succeir l'any 1996. Ell també ha compost per a gent com La Guàrdia, Amistades
Peligrosas, El Norte, Tennesse, Los Inhumanos, El Pulpo, The Refrescos,
Cómplices, Seguridad Social, etc. Fa un treso quatre anys Pablo ha tornat a
posar en marxa La Trampa,
el grup que mai havia d'haver desfet i és que les discogràfiques només lluiten
per una cosa i no és el bé de la música, només es barallen per diners, com
qualsevol empresa privada, per tant no ho censuro, si escau critico als
artistes que es deixen cegar i cauen en “la Trampa” de la seva pròpia ambició. La Trampa van tornar als
escenarios i van gravar un disc que tenia que titular-se “Laberinto”, però
finalmemt, quan es va editar al 2012, es deia “Las botas gastadas”.
Tam Tam Go! – Manuel Raquel 1989
El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, a
carrec dels Tam Tam Go!, té una lletra controvertida en tractar sobre un
transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels
transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de
Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes
pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de
la societat en general, quan ja era adult. El protagonista d'aquesta historia
acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja
más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del
grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo junt a
Javier Ortiz i Rafa F. Callejo i que es va editar l’any 1988. Curiosament
aquesta cançó va ser el gran èxit d'aquest disc, amb 
tots els temes cantats en
angles, però aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb
lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com us deia, ho
van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90
es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria”
que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar
material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de
Lucifer". L’últim disc fins el momento ha estat “Bolero Incendiado” de
l’any 2009. Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per
cert, abans de Tam Tam Go! havie militat als grups Clavel i Jazmín amb Paco
Clavel i RH+ que era un bon grup liderat per Javier Vargas, amb el que avui
acabarem el programa, però serà amb la Vargas Blues Band.
Triana – Una noche de amor desesperada 1981
Ara al programa d’avui anem a escoltar a Triana
que van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als
creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts diuen que el rock andalus
va ser creat per El Último de la
Fila, aixó es totalment fals. Triana eren Eduardo Rodríguez
Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 -
8 de juliol del 2002) i Jesús de la Rosa Luque (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos,
14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat amb Los Payos i amb el que
jo tenia una bona amistat, em va explicar en certa ocasió que en una reunió al
despatx d'una important cadena espanyola de ràdio-fórmula, on va estar present
Jesús de la Rosa,
la discogràfica li va comunicar que ells pagarien els diners pactats amb la
cadena de ràdio i que els seus temes sonarien i tindrien "color" en
aquesta cadena, però a canvi ell havia de cedir-les a l'editora un portcentatge
molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare
del representant de la 
cadena i sopossem que també del de la casa de discos i
va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es
nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus
temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en les seves emissores.
La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt poguer
demostrar-ho. Vui deixar constància d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic
component viu, el amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al
projecte i no ha d'haver-hi continuïtat, tot i que uns aprofitats
“chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa
Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de Triana, aixó si,
comptan amb el soport de la vidua de Tele que sembla ser te els drets del nom.
Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. "Una noche de amor
desesperada" es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un
Toc de Rock. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser
publicat l’any 1981 i estava composada per Jesús de la Rosa, comptant en
l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García
de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
Söber – Estrella Polar 2016
Els madrilenys Sôber tenen un nou treball
discogràfic, titulat genèricament "Vulcano" i que va publicar el
segell Warner Music el passat 21 d'octubre, ha estat produït per Alberto Seara
i Carlos Escobedo, aquest últim, component del grup, també ha estat el
compositor de totes les cançons del disc. Curiosament us diré que a mi en
aquest tema que compartim avui a Un Toc de Rock em recorden i molt a Héroes del
Silencio, no en la resta de cançons. Després d'haver realitzat signatures de
discos en els FNAC de Leganés, Saragossa, Barcelona i València, Sôber van
iniciar el passat 28 d'octubre a Múrcia una gira que tancaran, en principi, el
1 d’abril del 2017 a
Barcelona. El grup Söber va ser creat a Madrid, l'any 1994, per Carlos Escobedo
i Antonio Bernardini, als quals se'ls unirien Jorge Escobedo i Elías Romero,
però aquest va ser substituït per Luis Miguel Planelló al 
1998, encara que
després de treure l'àlbum "Morfologia" al 1999, al seu torn va ser
substituït per Alberto Madrid. Sôber es van separar al 2005 després de publicar
un disc recopilatori. Alberto Madrid va morir l'any 2006 a causa d'un accident
de trànsit. Sôber van anunciar l'1 de gener de 2010 que tornaven a posar-se en
marxa comptant amb Manu Reyes com a nou bateria en substitució del company mort.
Des de llavors han publicat tres àlbums nous dels quals "Vulcano", és
l'últim. En total han tret sis discos d'estudi, tot i que
"Paradÿsso", del 2002,
ha estat el que ha obtingut millors vendes, sent Disc
d'Or, però en total porten editats 12 àlbums. 
T.R. – Carn de canó 1986
Un dels primers grups que va realitzar rock en
català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van
separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt
desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat
(saxo), Pep Bao (baix), Toni Muñoz (guitarra), Pep Cucurella (baix), Josep A.
Medina (batería) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló em comentava que va
conèixer a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un
autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer
molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de
la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia
més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a
l'autopista a 140 o 
més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra
s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va
compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que
actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre
gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be fa un any o pot ser un parell, va
tornar a possar en marxa TR, però sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent
que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R", el seu
segon disc, editat l'any 1986
a través de Justine Records. Encara en treurien un
tercer àlbum “Fills de la llum” al 89 i “Bona nit” al 91 i es van desfer. Per cert
que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del
segell Snif Records del qual jo era delegat de promoció i vendes per a
Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaig punxar aquesta cançó. Quan Julio
Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo para
nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia
llançar-los al mercat del estat i per tant, volia que gravessin en castellà i
Ton Rulló (a la foto feta per Mario Prades) es va negar.
Tino del Pozo – Yuppies, pero en spray (usted no
sabe quien soy yo) 1995
El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo,
a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i
encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable
carrera amb cançons que mereixen sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes
de la passada temporada ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de
més. Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva
família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i
l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics
catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una
maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a
publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons
de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a
obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va
treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el
que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret d’aquest disc i en ella Tino 
del Pozo ens
parla de com canvia la gent i es tornan yuppies prepotents i el que millor
saben fer es dir alló de “Usted no sabe quien soy yo”. En la gravació van
col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals,
Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va
enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser
l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc,
aquesta vegada amb AZ Records que era propietat de Braulio Paz, també
propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any
2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim
àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009
i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar
David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler,
Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però
crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van
explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.
Txarango – 500 millas 1996
En diverses ocasions us he parlat del grup
Txarango i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996
pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home. D'ell us
he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, la versió que ells
fan del clàssic que a Espanya vam conèixer gràcies al cantant francès Richard Anthony,
però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit
Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly
Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la
gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era
"500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders'
Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de
crèdit consta H. 
West. Txarango eren Ana Bejarano (a la fot amb Mario Prades), José Ipiña i Roberto Uranga
que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo
Limpio, als que escoltarem després i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells
també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la
gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar
Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que
també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup
amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa uns anys i que
realitzen bon rock en català.
El Grup de 3 – Puff, el Drac Màgic 1967
Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el Grup
de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap
a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables
per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar Miquel
i Kim Galimany junt a Jordi Prats i portaven un contrabaixista que no era
membre oficial del grup (tots a la foto). Miquel va morir un 6 de febrer, fa
pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Aquesta cançó va ser
la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la
línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí
Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter,
Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que
Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure l’any 1959 quan tenia sols 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton
el va escriure inspirant-se en el 
text del poeta americà Ogden Nash titulat
"Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat.
Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i
company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i
la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary
Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada
per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el meu fill més jove, quan
estaba escoltan-la fent la selecció musical del programa d’avui, em va tornar a
dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva
infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP,
publicat per el segell Edigsa, es van incloure també “La presó de Tijuana”
versió del “Tijuana Jail” de Denny Thompson, “Señor quin mati!” que és
l'adaptació al català del "My Lord, What A Morning", un espiritual negre
i “Dalt del tren”, un un altre espiritual titulat originalmente “Get On Board”,
adaptat per Joan Soler Amigó va ser editat per Edigsa l’any 1967.
Trigo Limpio – Muñeca 1975
Ara i tal com us he dir abans, tornarem a
escoltar a Un Toc de Rock a Trigo Limpio i ho farem amb la seva cançó de debut
i de la que us vaig la passada temporada. Trigo Limpio va ser un dels bons
grups vocals que a l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt
proper al folk i amb bons joc de veus. Eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis
Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara, una composició d’ells inclosa com a
cara A del seu primer single, es un dels temes més importants que van treure
Trigo Limpio i molts la consideren la seva millor cançó o al menys la més auténtica.
Es va gravar al novembre de 1975 i es va incloure en el seu primer LP “Trigo
Limpio”, editat l’any 1978. Més tard van conéixer a Juan Carlos Calderón que
els hi va composar algunes de les seves millors cançons, però molt més
enfocades cap el mon musical més comercial. Trigo Limpio van representar a
Espanya en el Festival de l'OTI de 1977 
que es
celebra a Xile, amb "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer
lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta
noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era
Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo
Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarango,
ja en els noranta, als que hem escoltat abans, al costat de Ana Bejarano,
Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i Francisco Javier Saizar.
Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es una peça tendra i romàntica
que ens parla dels amors de la juventut i com la distancia pot arrivar a
estaballar-ho tot, si bé un dels dos segueix aferrat al seu amor de joventut.
Es una bona lletra.
Vargas Blues Band – Blues latino 1994
Javier Vargas, amb el que avui conclou Un Toc de
Rock i del que també us he parlat abans, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels
grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després
d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a
Espanya i va militar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres
artistes, entre ells la
Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups, Comando Rock,
Banana, Pasarela i jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i
reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band,
amb qui ha gravat més de quintze àlbums d'estudi i tres en directe, de fet crec
que en porta editats vintiquatre o vinticinc en total. Aquest tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental de Javier Vargas i el
cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar-la els germans Carlos i Jorge
Santana en el seu 
àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la
Vargas Blues Band que es va publicar l’any 1994. Un àlbum en
què va comptar amb las col·laboracions de Chris Rea, Junior Wells, Flaco
Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón
Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band
l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel
Collado (teclats) que va ser músic de Santa, Pedro Barceló (bateria), Alfonso
Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone
(percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i
la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996
Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable
concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més
de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de
Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.
La frase per acabar el programa d'avui és
d'Abraham Lincoln que va dir:
“Curar el cor aliè, implica oblidar-se del propi”
Acaba per avui Un Toc de Rock i us deixo en bona
companyía, la de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades per
setmana o via internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara baixaré la barraqueta, però ens retrobarem de nou en el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
