Amb l'arribada de la tardor, encara que hagi
estat tardanament, els arbres van deixant caure les seves fulles que cobreixen
el terra amb un mantell de fullaraca mentre les temperatures van baixant en els
termòmetres. A Un Toc de Rock avui us portem un toc de calor i escoltarem a la Fundación Tony
Manero, Barrabás, Gabinete Caligari que culpaven de tot al txa-txa txà,
La Orquesta Plateria, el recordat Gato Pérez, Gerard Quintana i Jordi Batiste,
Jarabe de Palo, Vainica Doble, Suburbano, Sau, Eros Ramazzotti i un tema del
nou treball discogràfic dels M-Clan que ens portaran a l'assolellada
"Califòrnia". Tots ells configuraran la banda sonora del nostre
programa que t'arriba habitualment des d’aquelles emissores per les que sortim
a l’aire dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el
facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i obro la barraqueta
Benvinguts a Un Toc de Rock
Barrabás – On the road again 1981
Avui ens posem en marxa escoltant a Barrabás.
Continuadors del canvi musical que es va iniciar amb l’ultima etapa de Los
Brincos i havia seguit amb Alacrán, sorgeix de la mà de Fernando Arbex un dels
millors grups de l'estat espanyol de totes les èpoques i possiblement el més
internacional dels nostres conjunts, Barrabás, amb una línea que barregava
connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys i progresius, pero de
molta més qualitat i base musical. Barrabás son un dels grans grups espanyols,
però van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la
seva longeva vida professional. Son un dels grups espanyols que més discos han
venut en el mercat nord americà i l’any 1975 van ser designats per la revista
Play Boy com el millor grup mundial de música funky. Va ser una idea de
Fernando Arbex (Madrid, 18 de mayo de 1941 - 5 de julio de 2003), havia estat
el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán
i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex que sempre va ser
el productor de Barrabás, només va tocar la bateria en la gravació del primer
disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb
ells, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que
posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en
les seves tres etapes. Aquesta peça que us porto ara a Un Toc de Rock es
recullia en el seu seté disc “Piel de Barrabás” que va ser publicat l’any 1981
i posava en marxa la segona etapa de Barrabás, després de quatre anys sense
publicar cap disc. Fernando Arbex va signar un contracte amb 
Columbia amb vista
sobretot al mercat hispanoamericà, pero van atacà al nord-americà. Per refer el
grup va recórrer a tres nous músics i la formació en aquest àlbum són Armando
Pelayo (teclats), Koky(guitarra), Susy Gordaliza (baix) i dos components de la
primera època el cantant José Luis Tejada que havia estat component dels
barcelonins Los No i José María Moll. Barrabás van començar l’any 1971 i encara
segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus
temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de
grups com Osibisa, Santana i Mandrill. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs
en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se
en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a
número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser
valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a
Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que fins i tot va ser
versionada per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar
a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra. Per cert, Barrabás
que segueixen en actiu, sempre van ser molt valorats en el mercat nord-americà.
Durant un temps el cantant de Barrabás va ser Iñaki Egaña que havia tocat amb
Los Buenos i actualment crec que està a Los Mitos.
Fundación Tony Manero – Looking for la Fiesta 2001
Possiblement l'àlbum "Looking for la fiesta",
tot i ser el seu primer treball discogràfic d’estudi, sigui el disc que millor
s'ha venut en la carrera d'aquest grup amb un aire retro que ens recorda la
música disco dels anys setanta, la Fundació Tony Manero. De fet va aconseguir ser
Disc d'Or per les seves vendes. Prenent com a referència la "Febre del
dissabte nit" i el personatge que va llançar a la fama mundial a John
Travolta, va sorgir l'any 1996
a Barcelona aquesta bona banda que ja es van identificar
amb aquesta línia musical que volien seguir en adoptar el nom de Fundació Tony
Manero. Es van dedicar al funky disc i van demostrar que tot i ser d'aquí,
sabien oferir tota una lliçó de bona música com els “d’allà”. Aquest tema, junt
a “Supersexy girl”, són avui els més recordats en la trajectoria musical de la Fundación Tony
Manero. 
És clar que realment no era el seu primer àlbum ja que anteriorment
havien editat, l'any 1999, "Bikini 17 y 18 marzo 99" que es va gravar
en directe a la sala Bikini de Barcelona. La veritat és que des de
"Pandilleros" de 2009 els he perdut la pista. El grup l'integraven
Miguelito Superstar (cantant), Deliciosa Smith (baix i cantant), Ernesto Wilson
Santamaría (percussió), Ginés Brown (saxo, flauta i baix), Lalo López (guitarra
i cors), Dany Amatulo (trompeta, fiscorn i cors), Paco Santako (teclats),
Paquito Sex Machine (cantant i pandereta), Solomon Rabinad (bateria) i Tom
Johnson (trombó). Crec que ancara treballen, però no us ho poc assegurar, ni
tampoc els canvis de components.
Gabinete Caligari – La culpa fue del Cha cha chá
1989
Dins de la moguda madrilenya van sorgir artistes
de molt diverses tendències musicals, la part més castissa, l'anomenat rock
torero va brollar a través de Gabinete Caligari. Aquest tema que escoltem ara,
un dels més populars de la seva carrera, es trobava en el LP “Privado",
editat per el segell EMI i pel que sembla el tema, escrit per Jaime Urrutia,
estava dedicada a una dona de Barcelona de cognom Brunet, després d'una nit de
desamor per part del cantant, que es va quedar esperant-la fora d'un nightclub
tota la nit, però ella li va donar plantada. Segons va explicar Urrutia, als
altres dos components de Gabinet Caligari no acabava d'agradar-lis la lletra de
la cançó i van haver-hi problemes entre ells perquè la cançó s'inclogués en el disc,
finalment Jaime Urrutia va imposar el seu criteri, aquella va ser una de les
causes que van iniciar el fi de la banda, tot i que va ser un dels seus singles
més venedors. Gabinete Caligari estava integrat per Jaime de Urrutia (Madrid,
21 de juny de 1958) a la veu i guitarra, Fernando "Ferni" Presas
(Madrid, 4 de novembre de 1957) (baix) i Eduardo "Edi" Clavo (Madrid,
25 d'octubre de 1958) (bateria) que va crear una banda parale.la amb la que
feia tangos i que es deia Malavaje. Jaime anteriorment havia 
militat en
Ejecutivos Agresivos i els seus companys en Ella i Los Neumáticos. Gravaven
inicialment per al segell Tres Cipreses que distribuïa i estava vinculat fins
que va ser absorbit per DRO, en aquelles èpoques segell independent propietat
de Servando Carvallar que anys més tard sería obsorvit per una multinacional,
deixant de ser independent. En el paquet es va incloure Produccions Twins.
Després de desfer-se, els components de Gabinete Caligari van emprendre
projectes separats, encara que la millor carrera va ser la de Jaime Urrutia en
solitari i tampoc ha estat res de l'altre món, la veritat. En total Gabinete
Caligari van gravar 8 àlbums d'estudi i diverses recopilacions. Sembla que la
ruptura no va ser massa amistosa i l'únic acte públic en el qual han participat
els tres junts va ser en la presentació, al març de 2004, del llibre
"Gabinete Caligari. El lado más chulo de la movida" que va escriure
Jesús Rodríguez Lenin. Dins de la movida madrilenya el rock més castís i cheli
ens el van portar els tres nois de Gabinete Caligari que en les seves cançons
introduïen connotacions molt folklòriques i un clar regust nacional, de fet al
seu so se li denominava Rock Torero. Per cert, fa pocs mesos he escoltat
declaracions de Jaime Urrutia queixant-se de les emissores de ràdio fórmula i
de que no posaven els seus discos. Pel que sembla no recorda com funcionen
aquestes emissores i que si no es paga, les cançons no sonen, cosa que quan
eren Gabinet Caligari, era pràctica habitual de la seva discogràfica i pel que
ell no es queixava llavors, però que ara ha d'haver-ho relegat a algun racó de
la seva memòria.
Jarabe de Palo – Depende 1998
Aquest tema donava títul a un àlbum de Jarabe de
Palo i que es va editar l’any 1998 sota producció de Joe Dworniak i es va
gravar als estudis Moody de Londres. Jarabe de Palo es Pau Donés, nascut a
Montanuy, Hosca, el 11 d'octubre de 1966, va militar en diversos grups abans de
posar en marxa Jarabe de Palo que per cert ara es diuen Jarabedepalo, així tot
junt. Va començar juntament amb el seu germà Marc, amb el qual va formar el J.
& Co Band i posteriorment Dentaduras Postizas. Després de viatjar a Cuba va
escriure "La Flaca"
que va donar títol al seu primer disc, però que en principi i al costat del CD
al complet, va passar amb més pena que glòria fins que un any més tard, el seu
manager i la discogràfica van pactar amb la marca Ducados de cigarrets i va ser
utilitzada per l'espot de televisió del CD "Caracter Latino" i
llavors el disc va començar a vendre's, superant el milió de còpies a Espanya i
Amèrica Llatina. Allò va fer que molts reconeguessin en Jarabe de Palo al grup
que va iniciar el rock llatí, oblidant que ja ho havien fet altres 
anteriorment
com Pablo Bicho, Ciudad Jardín, Radio Futura, Juan Perro, La Marabunta, Los Especialistas
i uns quans més, també dins de la Ona Laietana havien grups que van fusionar rock,
pop i sons llatins com L'Orquestra Mirasol, fins i tot Los Mustang van gravar a
principis dels 70 “La batea”, en aquesta línea, sense oblidar a Los Llopis a
principis dels anys seixanta. Si és que tot està inventat a la vinya del
Senyor. Per cert, el dia 1 de septiembre del passsat 2015, Pau Donés, va
anunciar a través de les xarxes socials que es veia obligat a cancel·lar la
gira del grup a causa d'un càncer de còlon que li va ser detectat feia 20 dies
i del qual va ser operat a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Jarabe de
Palo va anul·lar els més de 30 concerts que tenia previst oferir a Espanya i
Amèrica. L'inici de gira havia de ser el 15 de setembre. Per sort sembla ser
que s'ha recuperat.
Vainica Doble – Pobrecito Satanás 1997
Aquesta és la història del “Pobrecito Satanás”
que sense adonar-se'n ha resultat que es troba en el món modern i actual i ara
resulta que té molta competència ja no és l'únic "malvat" de la
pel•lícula, per contra resulta que a l'actualitat podria arribar a ser gairebé
un "angelet" en comparació amb els altres. No es refereixen a ningú
en concret, però les Vainica Doble podrien estar perfectament referint-se, amb
el seu agut i incisiu sentit de l'humor, al món de la política tal com l'estem
vivint actualment. Si bé és cert i he de reconèixer-ho no tots els polítics són
iguals, la veritat és que s'assemblen molt entre ells. La cançó es va incloure
a l'àlbum "Carbono 14" que Vainica Doble van publicar l'any 1997 a través del segell
Polygram i en el què la producció va estar a càrrec de Miguel Ángel Arenas.
Vainica Doble, a les quals es va anomenar “Musas de la Modernidad”, eran
Carmen Santonja Esquivias (Madrid, 4 de juliol de 1934 - Madrid 23 de juliol de
2000) i Glòria Van Aerssen que va néixer l'any 1932 i aquest tema va ser un
dels 
singles del disc. Vainica Doble van sorgir l'any 1971 i amb alts i baixos
es van mantenir en actiu fins a la mort de Carmen Santonja. La veritat és que
van ser el que podríem qualificar com "un grup de culte" i van tenir
molta popularitat entre els posmodernillos dels setanta, tot i que les xifres
de venda dels seus discos no van estar mai en concordança amb aquesta
popularitat i van treballar amb 8 companyies discogràfiques diferents. Elles
van liderar la part femenina de l'anomenada "nueva ola" espanyola,
sobretot madrilenya ja que a Catalunya, he de reconèixer, mai van tenir èxit.
Carmen Santonja i Gloria Van Aerssen, Vainica Doble, van començar a col·laborar
musicalment l'any 1966 i juntes van debutar en una pel·lícula de Marisol
filmada en 1969 “Carola de día, Carola de noche”. Van començar com compositores
i elles van ser les autores d'algunes cançons de Nuevos Horizontes, entre elles
"El afinador de cítaras". Per Iván Zulueta van escriure tres cançons
que es van incloure a la pel·lícula "Un, dos, tres, al escondite
inglés". Va ser el bateria Pepe Nieto que havia estat component de Los
Pekenikes, qui els proposa gravar un disc i sorgeix Vainica Doble com a grup,
al 1971. Per cert en els seus principis les acompanyava un grup anomenat Los
Tickets que posteriorment 
canviarien de nom i passarien a ser Asfalto. Van
compondre i gravar cançons per a diverses pel·lícules i moltes sintonies de programes i sèries de televisió, entre elles “Con las manos en la masa” que
estava presentat per Elena Santoja que era germana de Carmen i va morir el
pasat 17 d’octubre d’aquest 2016, “Hoy también es fiesta”, “Tres eran tres”,
“Furtivos”, “Juncal”, etc. “Carbono 14”, l'àlbum on es trobava
aquesta cançó que escoltem ara, és el seu disc més venut, encara que també el
més comercial, possiblement és excessivament comercial i per això va ser molt
criticat pels seus fans acèrrims, però es va vendre i crec que per a un artista
també es tracta d'això quan treuen un disc, que es vengui. En aquest treball
compten amb la col•laboració d'Alejandro Sanz, Miguel Bosé i Ismael Serrano. La
mort de Carmen als 66 anys d'edat marca la fi de Vainica Doble que la veritat,
el que es diu actuar en directe van actuar poc. En total traurien 11 discos,
l'últim "En família" al 2000.
M-Clan – California 2016
Des del nou treball discogràfic de M-Clan, el seu
novè àlbum d'estudi, us porto a Un Toc de Rock aquest tema que és un dels que
més m'han agradat del nou disc, titulat genèricament "Delta" i que es
va editar el passat 30 de setembre de aquest 2016. El nou àlbum es va gravar a
Nashville, als Estats Units, comptant amb les bateries de Bryan Owings i Derek
Mixon; el pedal steel d'Al Perkins; les guitarres de Will Kimbrough i John
Jackson; les cordes de Chris Carmichael i el baix de Brad Jones que així mateix
va ser el productor. Actualment i de la primitiva formació ja només queden
Carlos Tarque (cantant, harmònica i percussió) i Ricardo Ruipérez (guitarra i
cors) que han estat els compositors de totes les cançons de l'àlbum a excepció
de "Noche de desolación" que l'ha escrit només Ricardo Ruipérez. La
gira de presentació de l'àlbum la inicien el dia 4 de novembre al Palau de
Congressos de Granada i està previst que es tanqui el 22 de gener del 2017 al
Teatre Arriaga de Bilbao. Pel grup M-Clan han pasant músics com Santiago
Campillo (guitarra) que formava part dels M-Clan desde els sus inicis fins a
l’any 2001 i 
que els va deixar per discrepancias amb Carlos Tarque que fins i
tot els van portar als tribunals, despres s’en va anar a Los Rebeldes, també
van passar Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro
Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Col•laboradors
habituals dels M-Clan són Luis Prado (teclats) que es el líder del grup Señor
Mostaza, Juan Carlos Armero (percusió), Mavi Díaz (cors) i Momo Cortés (cors),
sense oblidar als últims membres Iván González al baix i Coki Jiménez que
s'encarregava de la bateria, després s’incorporaria també Prisco Priscus. Per
cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va possar a parir als M-Clan
perque a la portada d’un dels seus àlbums “Para no ver el final”, Carlos Tarque
i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i
també molta intolerancia.
Suburbano – La tierra se mueve 1993
Tornem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo
Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de
l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva
qualitat i la dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó,
una de les moltes que tenen i on parlan de l’intolerancia citàn a gent com
Miguel Servet i a Galileo. Es trobava al álbum “Fugitivos” que van editar l’any
1993. Entre els músics que els van acompanyar a la gravació estaven Tino di
Geraldo, Bili Villegas i Nacho Saenz de Tejada, junt a Fermín Aldáz i Cuco
Pérez que havien sigut membres de Nuestro Pequeño Mundo i als teclats Pedro
Navarrete, ex de Radio Futura. Aquest disc va representar la tornada de
Suburbano als escenaris ja que feia anys que es dedicavan sols a les bandes
sonoras. Tot i que jo us he portat avui la versió en directe inclosa a l’álbum
“20 años y un día”, una mica més llarga. La veritat és que Suburbano sempre va
ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells
van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells
van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible
qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que 
sense ser brutal,
Suburbano té una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes
sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i altra
gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot
moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb
Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho
Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis
Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis
Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com
"Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o
"La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3
de maig de 1979, a
la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de
Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell
discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y
las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a
Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, prohibit a Espanya i
dedicat a atacar al régim de Franco i a favor de los FRAP (Front Revolucionari
Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser
el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les
armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro
Faura, eren temps de dictadura i opresió.
Gerard Quintana i Jordi Batiste – Els temps estan
camviant 1997
Veritablement l’unió d’aquests dos noms relevants
de la música feta en català es un projecte denominat Els Miralls de Dylan, on
la parella integrada per Gerard Quintana i Jordi Batiste versionan cançons del
gran cantautor nord-americà Bob Dylan que per cert, ha estat guardonat amb el
Premi Nobel de literatura i ell "Agraït", no s'ha dignat ni
agafar-los el telèfon i és que donar les gràcies és una cosa que costa molt,
almenys per gentussa com ell que com a autor és molt bo, però com a persona... Finalment sembla que ha aceptat el premi, però no ha confirmat si anira a recullirlo, soposo que la compta corrent per l'ingres si es hi ha fet arrivar. Tornarem a la cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock.
S’incorpora también en aquesta ocasió Francesc Bertran a la guitarra i Simone
Lambregts al violí. L’àlbum es va titulà “Sense Reina ni As”, era una nova
versió del espectácle que van estrenar a finals del 1997 y del que van vendre
mes de 7.000 copias. Jordi Batiste al qual conec i al blog s us posaré una foto
amb Ia Clua i 
Jordi Batiste a casa meva, quan vivia a Cambrils, va formà part
de tres formacions míticas de la música feta en català, tres etapas
diferenciades. Una a Els 3 Tambors que en els seixanta feien aquell primitiu
pop-rock-folk, sense oblidar a Màquina en els setentas, una de las millors
formacions de rock progresiu del Estat i també del duet Ia & Batiste que
van actuar a un Canet Rock oferin una lliçó de pop-flok molt acústic, apart
d’altres projectes i Jordi Batiste també te una interesant carrera en solitari.
L’altre component de Els Miralls de Dylan es Gerard Quintana que forma part del
millor grupo de rock en català de l’historia, Sopa de Cabra. 
Sau – Laia 1996
Ara i a Un Toc de Rock, tornarem a escoltar als
Sau, com us he dit en moltes ocasions, la millor banda de pop en català de la
història i per això us he seleccionat aquest tema "Laia" que he
extret del seu àlbum “Bàsic”, editat l'any 1996 i que es va gravar durant la
seva gira per teatres realitzada l'any 1995, el tema també s'ha inclòs en el
doble CD “Un grapat de cançons per si mai et fan falta 1986-1990”, editat l’any 2003. Sau
es van crear al 1986 i després de treure una maqueta publicarien el seu primer
disc “No puc deixar de fumar” al 1988, iniciant una brillant carrera amb dues
parades sabàtiques d'un any, una al 93 i una altra al 97, durant les quals
Carles Sabater es va dedicar als seus treballs com a actor i Pep Sala a
projectes en solitari al costat de La
Banda del Bar. L'any 1998 Sau tornen a posar-se en marxa i
després de publicar “Amb la lluna a l'esquena”, realitza una gira de
presentació per Catalunya que va durar un any. Al 1999 Sau decideixen emprendre
una nova gira per celebrar els seus 12 anys treballant junts i en perfecta
harmonia, Pep es dedicava a compondre la 
música i les lletres acostumaven a ser
de Carles, encara que en alguna ocasió també van col·laborar els dos músics, de
fet Pep a més de tocar la guitarra així mateix cantava en algunes cançons. La
gira començava a Vilafranca del Penedès el 12 de febrer del 1999, però acabat
el concert i quan es trobaven en els camerins, Carles va patir un desmai i
moriria poc després a causa d'una parada cardiorespiratòria. Aquell luctuós fet
significa la fi de Sau ja que Pep Sala, honrat amb si mateix, va decidir que
faltant el 50 per cent del grup no tenia cap sentit prosseguir amb el projecte
i va reprendre la seva carrera en solitari. Tots dos eren bons amics meus, Pep
encara ho és, i la veritat és que sempre els vaig apreciar molt, des que ens
vam conèixer quan tot just començaven el seu camí musical i he de dir que ells mai
es van sentir divinitzats per l'èxit aconseguit. El seu primer Disc d'Or el van
aconseguir per les vendes d'un disc doble "El més gran dels
pecadors", editat per EMI l'any 1991 i m'estic referint a Disc d'Or a
nivell nacional, no només a Catalunya i recalco això ja que les vendes per a
Espanya són molt superiors que només per a casa nostra.
Eros Ramazzotti – Estrella gemela 1996
L'amic Eros Ramazzotti va incloure aquest tema en
el seu àlbum “Donde hay música” que es va publicar el 21 de maig del 1996 sent
el setè disc d'estudi del cantant i compositor italià. Va ser el seu disc amb
millors vendes, arribant als set milions de còpies a tot el món i sent disc de
Platí als Estats Units. Aquesta cançó es va enviar com CD-single als mitjans de
comunicació especialitzats a fi de promocionar la seva gira d'aquell any en la
qual va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona i a la plaça de toros Las
Ventas de Madrid. En l'enregistrament de l'àlbum Eros va comptar amb un munt de
músics, entre ells Alex Brown (cor), Lenny Castro (percussió), Vinnie Colaiuta
(bateria), Nathan East (baix), David Garfield (piano), Paolo Gianolio (guitarra
i baix), Gary Grant i Jerry Hey (trompeta), Kim Hutchcroft (saxo tenor),
Michael Landau (guitarres), Charles Loper (trombó), John Pierce (baix), Bill
Reichenbach Jr. (trombó), Sid Page (violí), John Pena (baix), Steve Tavaglione
(saxo tenor), Celso Valli (orgue, piano, teclat, programació i producció) 
i als
cors Emanuela Cortesi, Jim Gilstrap, Phillip Ingram, Antonella Pepe, Luca
Jurman i Lynn Davis, encara que crec que em deixo algun. Per cert, de
l'adaptació de les lletres al castellà es van encarregar Nacho Mañó de
Presuntos Implicados, el seu germà José Mañó i Javier Sánchez Bori. Jo conec a
Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a
l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia concertat una entrevista,
venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que apareixen al blog son
precisament d'aquest día. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i
manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que vam esmorzar
junt amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues, a la habitació de
Eros a l'hotel de la Rambla
on el van allotjar. Abans Eros Ramazzotti havia oferit, una roda de premsa. La
veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i 
no el
diumenge, abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a
Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar
l'acte als toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i
excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va
suspendre la roda de premsa i va emplaçar a tots al seu hotel al dia sigüent.
Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas,
no parlava italià, però de seguida parlàven fluidament i sempre ens vem
entendre perfectament. Jo li vaig argumentar que "L'italià i el català són
molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben
fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de
nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixer a Roma un 28
d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.
Orquesta Platería – Corazón loco 1978
Aquest tema, un bolero que va ser un dels grans
èxits del cubà Antonio Machin i que ara ens porta la Orquesta Platería,
us el he extret per compartir-lo avui a Un Toc de Rock, del seu àlbum de debut
“Orquesta Platería” que va publicar el segell Edigsa l'any 1978, tot i que
posteriorment s'ha inclòs en alguns recopilatoris d'èxits del grup, entre ells
“20 Años Bailando” del 1995. La Orquesta Platería estava liderada per Manel
Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear per a
una única actuació a la sala Zeleste del carrer Platería, la nit del 31 de
desembre de l’any 1974, d'aquí va prendre el nom. En total han 
gravat 16
àlbums, destacan un, editat al 2002, que era un homenatge a Gato Pérez. L’últim
que ha tret fins el momento es de l’any 2011 i es va titular “35 Tacos”. Per
cert, de la formació original només quedava Manel Joseph. La Orquesta Platería
van ser una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una
tècnica excessivament depurada que et feia gaudir molt contemplant un dels seus
concerts, però si es tracta de ballar, jo confeso que em quedo amb La Salseta del Poble Sec.
L’any 2014 La
Orquesta Platería van fer una gira d’acomiat i van dir Adeu
al seu públic. La foto es de la actuació que van fer al Cant Rock.
Gato Pérez – Un amor en cada bar 1986
El Gran Gato, amb el que avui conclouré Un Toc de
Rock, sempre ha estat sant de la meva devoció, sentia quan era viu i segueixo
sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell. Per les
seves qualitats humanes i per la seva qualitat com a artista. Vaig arribar a
conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat.
L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a
l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten"
que va publicar el 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest
tema que us porto avui perquè junts recordem a aquest argentí que va arribar a
Barcelona l’any 1966 i cantava rumbes, moltes d'elles en català, estava inclosa
en la banda sonora del film "La
Rossa del Bar", una pel·lícula de Ventura Pons que van
protagonitzar 
Enric Major, Núria Hosta i Ramoncín i es va publicar al 1986. Per
cert que Núria es la dona del amic Llorenç de Santamaria. El veritable nom de
Gato Pérez era Xavier Patricio Pérez Álvarez i va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va
morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 d’octubre del 1990. Ell va ser el que
va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana", un moviment
musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en
solitari, va formar part del grup Secta Sònica. L’any 1981 Gato Pérez va patir
un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes
cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i
finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja
només per a Ell, però ens va deixar les seves cançons i mentre aquestes sonin,
Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.
La frase d'avui és de Sant Ambrosi que va ser
bisbe de Milà i un important teòleg i orador del segle IV i que va manifestar:
"La bellesa pereix en la vida, però no en
l'art”
Conclou Un Toc de Rock, però no et deixo sol, et
quedes en companyía de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues
vegades cada setmana o via internet si t’el descarregues des del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo
sóc Mario Prades, ara baixo la barraqueta i toco el dos, ens retrobarem en el
proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario