Un Toc de Rock 11-19

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Començarem Un Toc de Rock a les Illes Balears escoltant a Les Mortettes, però en el programa comptarem també amb Loquillo, La Gran Esperanza Blanca, Batak, Carmen París, Benito & Por Narices, Bars, La Puerta de los Sueños amb Jofre Bardagí, Mochi, el guitarrista i cantant invident José Feliciano, Elefantes i acabarem amb l'argentí Cacho Castaña. Tots ells configuraran la nostra banda sonora per el programa d'avui que t’arribarà, com és habitual, des de totes les emissores per les que sortim a les ones dues vegades per setmana o bé per internet, si es que t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta un altre vegada dient-vos, com sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Les Mortettes – Les Mortettes 2015

Aquest tema amb el que avui obriré Un Toc de Rock, és una adaptació del “The Munsters's Theme”, escrita per Bob Mosher i Jack Marshall com a banda sonora per a la popular sèrie de televisió, en els anys seixanta, "La Família Monster" i avui us he portat aquesta versió que van realitzar l'any 2015 les noies del grup Les Mortettes que van titular la cançó igual que elles i es va publicar en un CD-single, editat pel segell Marlowe Records, amb “Cràpula” a l'altre cara que també és una versió. Les Mortettes són Anna Fornes, Olga Guerrero, Àurea Juan, Merli Marlowe i crec que també formava part del grup Carolina Trujillo, encara que en la portada del disc només són quatre. La veritat és que poc us puc dir d'aquest grup, llevat que procedeixen de les Illes Balears i sonen així de bé.

Les Mortettes, un grup interesant

Batak – L’humitat 2011

Escoltarem en el programa d’avui tema del grup Batak, una bona banda del Vallès Oriental que es va crear l'any 2004 i en el qual milita l'amic Antonio Escañuela que s'encarrega de la bateria i és tècnic de so a Ràdio Caldes, una de les emissores que emeten Un Toc de Rock. Batak són una bona banda creada a Granollers, a cavall entre ska, reggae, folk i pop. Integrada per Pol Aumedes (acordió diatònic i veu), Mar Aumedes (teclat i cantant), Jordi López (guitarra i lap steel), Carles Ceacero (baix) i l'amic Antonio Escañuela (bateria). Tot i la seva juventut per el grup han passat ja altres músics, entre ells Maria Batllori (violí), Dani Galán (guitarra i veu) i Marina Sogas (flauta i veu). Aquesta cançó donava títol al seu primer disc que es va gravar al febrer de 2011. Si bé han tret un disc titulat "Casa vella", l’any 2013. Batak es sumen a la sèrie de grups que permeten descarregar-se gratuïtament els seus treballs a través de la seva pàgina web, una iniciativa amb la qual jo estic molt d'acord, és una bona forma de promocionar la seva música, lluny de mercandilleos de cases de discos i emissores de radiofórmula. L’any 2011 Batak va guanyar el concurs Amplifica’t i un any més tard el concurs Track Vendrell, però també han estat finalistes de concursos com el Denominació d’Origen de Tarragona (2011), el Concurs de Maquetes de Sarrià (2011) i el Concurs Joan Trayter (2012). És clar que parlan d’ska, els primers que van realitzar ska a Espanya també eren catalans, es tracta dels barcelonins Los 4 de la Torre que a mitjans dels seixanta van publicar "Operación Sol", oficialment el primer disc de ska del estat espanyol. El segon que va oferir un tema a ritme de ska, poc després, va ser Raphael, si el Raphael aquest que tots i totes esteu pensant, era la "Canción del trabajo". És clar que anteriorment Los Antifaces havien versionat el "My Boy Lollipop" de la jamaicana Minie Small i aband també van gravar ska un grup anomenat Los Blues Boys de España... en fi.

Bars – Foc al cor 1994

I ara al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem als Bars i aquesta cançó, extreta des del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil vegades” que el grup català van publicar l’any 1994 i que escoltarem ara a Un Toc de Rock, la veritat es que és una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock, el blues i el tex mex, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i prácticamente 30 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en masses ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.

La Gran Esperanza Blanca – La ley del Talión 2013

Des de l’àlbum “Derrota” que va publicar el 26 de febrer del 2013 el grup valencià La Gran Esperanza Blanca, us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock aquest tema ple de connotacions country. La veritat és que la idea del grup sorgeix a Mallorca quan l'any 1986 Cisco Fran i Fede Ferocce es trobaven realitzant el servei militar. Se'ls uneix un altre jove que també feia la mili, Manel i el mallorquí Pepo Granero i sorgeix La Gran Esperança Blanca. Es van produir canvis en la formació i pel grup van passar Chuso Al i Chiti Chitez al 87, un any més tard entra Fiddler Paul Croggon i graven el seu primer disc, un EP. La veritat és que després de la mort del baix Fiddler Paul Croggon el grup ha tingut diversos baixistes, entre ells José L. Perdydo i Agus Enguídanos. La sort no ha afavorit a la Gran Esperança Blanca, malgrat ser un grup que ofereix qualitat en els seus temes, tot i que he de reconèixer que aquests pateixen d'una falta de producció i estan elaborats molt ingenuament, però també en això crec que es troba la seva frescor i gràcia. Ells han deixat de buscar el seu primer lloc en les llistes, però segueixen al peu del canó fent els que els agrada i com gaudeixen fent música, això es reflecteix en la seva obra. La Gran Esperança Blanca són actualment Chuso Al (bateria), Fede Ferocce (guitarres), Chiti Chitez (baix) i Cisco Fran (cantant, guitarres i harmònica). El seu últim treball discogràfic fins al moment és "Tren fantasma" que es va publicar l'1 de març del 2015. Són una banda de vella escola, a cavall del rock and roll, country i tocs de blues que donen importància a les seves lletres i sobre tot a aixó de tocar en directe.

Loquillo – Me olvidé de vivir 2016

Ara a Un Toc de Rock escoltarem de nou a Loquillo amb aquest tema que us he extret del seu últim treball discogràfic “Viento del Este”, editat el passat 26 d'abril amb producció de Josu García i Mario Cobo, gravat íntegrament a Madrid a excepció de les parts orquestrals que s'han realitzat a Bratislava. Aquest tema que us he seleccionat és una versió d'una cançó que va popularitzar Julio Iglesias al 1978, encara que tampoc era seva, originalment es va titular "J'ai oublié De Vivre", escrita per Pierre Billon i Jacques Revaux. El primer que la va gravar, va ser el cantant francès Johnny Hallyday al 1977. L'àlbum compta amb cançons compostes per Carlos Segarra, Sabino Méndez, Igor Paskual, Mario Cobo i Leiva i les lletres han estat escrites per  Loquillo i Carlos Zanón. La banda que acompanya a Loquillo està integrada per Igor Paskual (guitarres), Josu García (guitarres elèctriques i acústiques), Laurent Castagnet (bateria), Alfonso Alcalá (baix i contrabaix) i Mario Cobo (guitarres elèctriques, acústiques, guitarra baríton i pedal steel), comptant amb les col·laboracions de Jorge Rebeneque i Robert Grima. És José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que també va ser el productor dels Adhesivo, un grup lleidatà que portava jo. He organitzat diversos concerts de Loquillo, però ara recordo un a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar fer una roda de premsa i finalment i amb els periodistes esperant, no va volguer fer-la.

Carmen París – Calle Melancolía 2003

Us he seleccionat aquest tema, una de les millors composicions de Joaquín Sabina que ens portarà la cantant Carmen París, nascuda a Tarragona, però criada a l'Aragó. "Calle Melancolia" es va incloure a l'àlbum "Malas compañias" que Joaquín Sabina va publicar l'any 1978 a través de CBS. Carmen París la va gravar per un altre disc tribut, en aquest cas a Sabina, es va titular “… Entre todas las mujeres (Voces de mujer cantan a Joaquín Sabina)” i es va publicar l'amy 2003,. incloent cançons interpretades per Rosario, Adriana Varela, Ana Belén, Julieta Venegas, Chavela Vargas, Tamara, Olga Román, Pasión Vega, María Jiménez, Lüa Ríos, Niña Pastori i Soledad Giménez. Va ser produït per Víctor Manuel excepte el tema gravat per l'argentina Adriana Varela “Con la frente marchita” que es va gravar al seu país. La cantant i compositora tarragonina Carmen París va néixer l’any 1966, però des de jove va residir amb la seva família a Utebo, un poble de la província de Saragossa. Cantautora de difícil classificació, la seva música és un mestissatge de gèneres, una fusió de jota aragonesa, flamenc, música andalusí, jazz i altres tendències, sempre amb tocs de cantautora. La seva carrera és curiosa, va estudiar cant, piano, guitarra, violoncel, harmonia i solfeig, al conservatori de Saragossa, compaginats amb la carrera de Filologia Anglesa i cantant en l'Orquesta Jamaica. Per cert, el seu àlbum "InCubando" va ser escollit Millor Àlbum de Fusió en els Premis de la Música 2009 i les cançons van ser escrites per Carmen París durant quatre mesos que la cantautora va residir a l'illa de Cuba.

Benito & Por Narices – Caricias con la boca 1998

Fa ja uns quans programes, creiem que la passada temporada i escoltant a Paco Enlaluna vem parlar de Pere Camps, un mànager i promotor musical barceloní que es el promotor dels Festivals BarnaSants. Ell va ser el descobridor d'Albert Pla i quan jo el va conèixer era manager de Luis Eduardo Aute que ens va presentar. Pere Camps també va llançar l'any 1998 al grup Benito & Por Narices que van publicar aquell mateix any un CD amb aquesta cançó que escoltem ara i que porta per títol "Caricias con la boca". És una història que ens parla de les relacions lesbianes i de l'amor frustrat de un jove per la dependenta de la gelateria del barri, a la qual resulta finalment que li agraden molt més les senyores madures. Es tracta d'un text divertit i ple d'ironia que per moments ens recorda a  Joaquín Sabina. De fet Benito Morales en un nou projecte que té en marxa fa covers de Sabina. Aquest nou projecte signat com Benito Inglada s'anomena Hotel Cochambre. La lletra d'aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock és d'Isidro Morales i la música de Javier Giménez, encara que Pere Camps va participar en els textos d'alguna de les cançons del CD que va publicar el segell Clan Records i que va comptar amb Benito Morales (cantant), Rafa Batlle (baix i cors), Toni Roland (bateria i seqüenciadors) i José Vila (guitarra i cors), però també van col·laborar Kike Serrano que va ser el productor musical, Xiclet, Ana, el Tiet Ula, Juan Sánchez, Pep Vidal, Ramón Olivares, Josep Encuentra de la Salseta i Xavi Ibáñez. El productor executiu va ser Pere Camps i es va gravar en els Estudis Sonoestil de Barcelona. Per cert Benito en el seu nou projecte ha comptat amb el guitarrista José Vila que ara es diu Juan Vila.

Hotel Cochambre, el nou projecte de Benito Morales

Elefantes – Te echo de menos 2016

Publicat el 21 de gener d'aquest any 2016, us he extret d'aquest nou treball del grup barceloní Elefantes, titulat genèricament “Nueve Canciones De Amor y Una De Esperanza”, produït per Santos & Fluren, el tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i que és últim tall d'aquest CD. Tracta sobre el desamor, un home que ha perdut a la que més estimava i en la seva solitud la recorda constantment, tot i que la noia a refet la seva vida, fins i tot s'ha casat. Per cert, en una de les cançons del disc “Te quiero”, versió de l'èxit de José Luis Perales, Elefantes han comptat amb les col·laboracions de Love of Lesbian i Sidonie i en una altra amb Bunbury. Elefantes es van crear a Barcelona l’any 1994, liderats per Shuarma (cantant i compositor) de veritable nom Juan Manuel Álvarez Puig, nascut a Barcelona el 13 d'octubre de 1972, al costat de Jordi Ramiro (bateria), Julio Cascán (baix) i Hugo Toscano (guitarra). Van debutar amb un EP al 1996, encara que van gravar una maqueta anteriorment, realitzant el seu primer concert el 13 d'octubre de 1995, a la sala Aspid de Barcelona. Al setembre de 1998 el pianista Jaime de Burgos s'incorpora a Elefantes com a músic per directes i gravacions. Van estar en actiu fins al 2006, publicant set discos, després Shuarma es va llançar en solitari, cosa que també va fer Hugo Toscano, encara que aquest al costat de l'actriu Sofia Monreal, formant el grup Naranja Toscano. El dimarts 28 d’octubre del 2013 Elefantes tornen a posar-se en marxa i des de llavors ja han publicat dos àlbums, el primer va ser "El rinoceronte" al 2014, i aquest últim que com us he dit es va publicar el gener d'aquest any, ambdós amb el segell Warner, anteriorment havien treballat amb EMI. Per cert, no hem de confondre’ls amb un grup colombià anomenat Los Elefantes, res a veure amb ells,

La Puerta de los Sueños i Jofre Bardagí – Llàgrimes al cel 2008

L’any 2008 els catalans La Puerta de los Sueños van publicar un àlbum que es va titular “Tres” en el que trobavem una bona versió d’aquest gran èxit d’Eric Clapton, escrita en memoria del seu fill Conor. Us explicaré l’historia de la cançó. El 20 de març de 1991, el fill de Clapton amb quatre anys d'edat, va morir en caure del pis cinquanta i escacs d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el va reflextir Eric Clapton en el tema "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos tant en català com en castellà i es que aquest tercet a cavall del pop i rock, són francamente bons. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havia treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En aquesta versió del tema d’Eric Clapton comptan amb la col·laboració del cantant Jofre Bardagí que encara que ara va en solitari, va formar part del grup Glaucs que fa un parell d’anys van tornar, coincidint amb els seus 20 anys d’existencia i gravan un single “Aquest món”, editat al 2015. Crec que “Llàgrimes al cel” es va incloure en un dels discos de la Marató de TV3, peró no estic segur. Per tant i com us dic sempre, no hem feu gaire cas.

Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1978

Al programa d’avui escoltarem un bon solista surgit en els anys seixanta, Mochi que més tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi. Es va fer molt popular quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada daurada, em refereixo a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Recordo una gran versió que va realitzar de "La Hiedra", un maravellos bolero. Aquesta gran balada que sona ara la va editar en single l’any 1978. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943, provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxar-se cap a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard  The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i posteriorment els seus components passarien a Los Bravos, Z-66 i Zebra. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" amb Maria José Goyanes i Micky. Va tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a Espanya i es va dedicar a la producció d'artistes, amb gent com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels Amics del programa al facebook que ens coordina Montse Aliaga.

José Feliciano – La balada del pianista 1982

Anirem ara fins l'any 1982, quan  José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladons, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano es llueix en el text. Per a la lletra d'aquesta extraordinària balada José Feliciano s'inspira d'alguna manera en el "Piano man" de Billy Joel que a Espanya va popularitzar Ana Belén. Ens parla de fracàs, solitud i oblit. Ens explica el moment present d'un gran pianista a qui l'amor que sentia per una dona dolenta el va destruir fent-lo un fracassat. Possiblement avui en dia dir una cosa així pot ser considerat políticament incorrecte, però a mi sempre m'ha resultat curiós que la paraula Feminisme sigui sinònim de coses nobles i Masclisme ho sigui d'alguna cosa censurable. Caldrà consultar amb algun filòleg ja que Les dues paraules no haurien de significar el mateix amb diferència de sexe? La veritat és que no heu de fer-me gaire cas perquè jo que sento un gran respecte per les dones, sempre he estat molt transgressor amb allò establert per imposició i que diguien el que diguien, descrimina. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu.

Cacho Castaña – Para vivir un gran amor 1978 / 2000

Per acabar Un Toc de Rock per avui, marxarem cap a l'Argentina i en el nostre viatge musical farem una paradeta per escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". Aquesta extraordinària cançó que escoltem ara, us l'he extret de l'àlbum "Más allá de la leyenda", un recopilatori d'aquest gran cantant argentí que va publicar l'any 2000, però originalment va donar títol a un disc publicat l’any 1978 i va ser el tema musical de la telenovel·la "Un mundo en 20 asientos". És tot un "tros de cançó". Cacho Castanya, aficionat al futbol i seguidor del ClubAtlètic Sant Lorenzo d'Almagro, ha participat en diverses ocasions en actes del club que es va fundar l'any 1908. Es diu veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat i  molt. D’origen italià, Cacho Castaña ha obtingut quinze discos d'or i quinze de platí, ha composat més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha composat 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre he sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant que ara feia temps que no escoltàvem. Per cert, aquesta cançó la va interpretar al Silkey Fashion Baires, certamen de moda celebrat a Buenos Aires l’any 2012, dins de les presentacions de la col·lecció “El Ave Fénix” de Roberto Piazza. Cacho Castaña se la va cantar a la model Mariana Antoniale que lluía un vestit de nuvia.

La frase per acomiadar el programa és de Felip VI de Borbó que va dir, encertadament, en el lliurament dels premis Princesa d'Astúries del 2015:

"Que ningú construeixi murs amb els sentiments”

Conclou per avui Un Toc de Rock, però no us quedeu sols, us deixo en companyía de totes aquelles emissores per les que ens escolteu dues vegades per setmana o internet, cas de que us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)