Benvinguts a Un Toc de Rock
Nina – Tot queda enrera 1995
A Catalunya hem tingut i seguim tenint grans veus
femenines. Així mateix moltes van ser les cantants que van posar els seus ulls
en el mercat forà i van versionar cançons mítiques del rock gravant-l’es en la
llengua de Mossèn Cinto, una d'elles va ser Nina que inicialment va ser cantant
d'orquestras. Nina amb la que avui començarem Un Toc de Rock, va militar a
l'Orquestra Costa Brava, la
Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es
llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió
l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" que val a dir va ser tot
un fracas. Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de
tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat
"Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar
per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre
d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels
músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem escoltat en
pasades temporades, 
pero jo ara us porto una de les que millor van funcionar
del CD, es tracte també d’una versió d’un gran clásic dels Eagles “New kid in
Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest
CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i Toni Saigi “Chupi”. Els músics
que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi
(órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier
González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als
cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a
TV3, destacan el seu paper a la serie "Nissaga de poder" i la de
directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels
musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense
cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi
una fàbrica de pasta gansa per a La
Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del
musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va
néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic plenamente
convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus
femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Los Secretos – Déjame 1980
Escoltarem ara a Los Secretos, una de les millors
bandes sorgides en el territori nacional i tot i que van ser englobats dins de
la movida madrilenya, ells sempre es van decantar més cap al country rock i han
sabut mantenir la seva carrera al llarg dels anys, malgrat els canvis produïts
en la formació a causa de les morts d'alguns dels seus components. “Déjame”,
aquest tema, escrit per Enrique Urquijo l'any 1978 que escoltarem ara a Un Toc
de Rock i que es va publicar en un EP editat al 1980, és una de les cançons més
importants de la movida, al costat de “La Chica de ayer” de Nacha Pop. Aquest disc que va
ser produït per Juan Luis Izaguirre va representar el seu debut com Los
Secretos i en ell també es van incloure “Niña mimada”, “Sobre un vidrio mojado”
i “Loca por mí”. Poc després es va reeditar en format single. Per cert el tema
“Déjame” ja s'havia inclòs anteriorment en una maqueta que van publicar quan
encara eren Tos. Al 1981 la cançó va tornar a incloure’s en el seu primer LP
titulat simplement "Los Secretos", obria la cara B. Curiosament durant una època Enrique(a la foto 1) va crear un grup paral·lel anomenat Enrique Urquijo y
Los Problemas i van tornar a gravar cançons escrites per ell que havien estat
èxit de Los 
Secretos, però aquest tema mai va formar part del seu repertori. Al
llarg dels anys el tema s'ha tornat a incloure en un munt de recopilatoris de
Los Secretos i l'han regravat comptant amb la veu d'Álvaro Urquijo. De fet de
la cançó s'han fet unes quantes versions, entre elles destaca una en anglès a
càrrec del grup The Mockers que la van gravar al 2001. Los Secretos es van
crear l’any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans
Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i
veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a
la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan
aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980
que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes
més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren
Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A
l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup
en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint
al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, aquest EP
que es va titular "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un
accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la
marxa de Javier Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda 
integrat per Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo a la veu i
guitarra, Steve Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho
Lles al baix. La veritat és que a Los Secretos s'han produït molts canvis de
músics, però el esdeveniment més important va ser la desaparició d'Enrique
Urquijo que va néixer a Madrid el 15 de febrer de 1960 i va ser trobat mort,
aparentment a causa d'una sobredosi, al portal del número 23 del carrer del
Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del
vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al
llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del decés el
lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro (a la foto amb nous músics) i l'ha mantingut en actiu
fins al moment i bé. L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique
Urquijo a un carrer al barri de Vicálvaro a Madrid.
Paco Enlaluna – La tieta i els avions 2012
seus directes
valen la pena, amb grup o només amb la seva guitarra. Aquesta cançó que
compartir ara a Un Toc de Rock està plena d'ironia i ens explica les
dificultats de la "tieta" que resulta que li té molta por a volar en
avió. Possiblement no li hagin explicat a la tieta que hi ha altres companyies a
més de Ryanair, aixó és broma. Tots els temes inclosos en el nou CD estan
composats i arreglats pel mateix cantautor. La veritat és que es tracta d'un
treball molt interessant ple de bones cançons que us recomano també des del
programa. Quan va començar es feia dir Paco Hilaluna, després i fins ara és
Paco Enlaluna. El nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en el cas d’aquest
trobador transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si
mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les
paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. També és
guionista de programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se
li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Es tot un showman. No
us perdeu els seus directes, valen la pena.
Pep Sala & La Banda del Bar – La Taverna d’Old John 1997
Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és
"Paranys de la memòria", un doble àlbum amb doble títol publicat
l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al
primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó ens parla
d'Irlanda, un pais que Pep Sala, amb el que m’uneix una bona amistat, coneix
molt bé, admira i estima. En aquesta bona cançó ens compta les vivències d'un
personatge irlandes ric en experiència, el Vell John. El doble disc es va
gravar entre l’octubre de 1996 i el març del 97 a Guilleries Recording
Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta
gravació La Banda
del Bar eren Jordi Mena, Ramón Altimir, Quim "Benítez" Vilaplana i Jordi Gas, però també van
col·laborar el recordat Carles Sabater, company de Pep a Sau, Lorenzo Qinn, Robbie Robertson, Ricard
Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone 
Lambregts, Gerry Duffy,
Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i crec que em
deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer cors, però jo
amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb ell, vaig rebutjar la
invitació, no volia espatllar les esplèndides gravacions de Pep Sala i la Banda del Bar amb la meva
veu cascada i trencada. Pep Sala va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat
Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon
col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca
familiar. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan
va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any
1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots
els temps. Al 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte per donar
sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup
va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort
de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari.
Patricia Oliver – Esperando 1998
Poca informació us puc donar ara de Patricia
Oliver i això que a aquesta cantant la vaig tindre al meu despatx de Vila-seca
quan va treure aquest CD, el seu segon treball. Patricia Oliver va venir a
presentar-me el nou disc i li vaig fer una entrevista que es va publicar al
Diari de Tarragona, peró no recordo masses cosas d’aquella l’entrevista i tinc
que confesar que no conservo la cinta. Però us puc dir que les seves cançons
són molt bones, amb lletres interesants i d’ella puc dir també que entronca
ritmes de rock amb connotacions de cantautora. Cantant, guitarrista i
compositora, Patricia Oliver va publicar aquest disc que incloïa el tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock, “Esperando”, en el que hi ha que destacar el
violí que toca Eduardo Ortega i que es va titular "Un sitio en mi 
corazón". El CD va ser publicat pel segell Arcade l’any 1998 i estava
produït per Carlos Oliver. Patricia Oliver va comptar a la gravació amb lescol·laboracions de Enzio Filippone a les bateries i percussió, Eduardo Ortega
(violí), Carlos Oliver al baix, José Nortes a la guitarra, Carlos Raya
(guitarres), Boris Alarcón (piano i teclats), Phil Shillman (violí) i crec que
encara hi havia algú més. Excepte una o dues cançons, totes las que recull el
CD van ser composades per la mateixa Patricia Oliver. Aquesta peça és una de
les que més m'agraden de l'àlbum, per això us l'he portat, perquè la escoltem
junts. Patricia Oliver va debutar l’any 1996 amb el disc “En este mundo
quizás”.
Noel Soto – Noche de Samba en Puerto España 1974
Anirem ara fins els anys 70. Aquesta és amb tota
seguretat, la cançó més popular en la carrera de Noel Soto, un cantautor molt
rocker amb tocs country que va començar en els seixanta sent el cantant del
grup Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y
Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu
veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, de pares espanyols, però Noel Soto
ha viscut gairebé sempre a Madrid. Va començar a gravar sota el seu nom Manuel
Eduardo Soto i va treure un parell de singles. Aquesta cançó que sona ara per a
tots vosaltres des Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer LP com Noel Soto
"3, 3, 5, 7" que va publicar Polydor l'any 1974. Un any més tard Noel
Soto va treure el seu segon treball discogràfic "Alfa i omega", una
mena d'òpera rock amb tocs del rock progressiu que començava a estar de moda en
aquella dècada, 
però que no fou del gust dels seus fans, molt més propers al
pop comercial del seu primer disc. En total Noel Soto ha publicat deu u once
àlbums d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes
del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup
que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel
Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió
amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser
seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el
millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb
Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
Asfalto – Rocinante 1987
Al llarg de la història de la música s'han fet
grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa
tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa ja setmanes
que us vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonaran de nou a Un Toc
de Rock amb aquesta altre peça. Al costat dels Burning, crec que són les
millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he seleccionat
és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els
somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va
abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un
tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga de recanvis
per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan un dels
grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar
dien-se Tickets 
fins l’any 1972, acompanyàn a Vainica Doble, i al igual que Burning, inicialment van gravar
en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original
d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi
de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació
d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón que es l'unic que roman actualment al
grup, José Luis Jiménez i Enrique Cajide (a la foto). Aquest tema es va
regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans
moderns per a la época, dins del LP "Asfalto 15 años de música", editat
per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi
segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època,
delegat de promoció i vendes per a Catalunya, però inicialmente s’havia inclos
en el seu primer álbum “Asfalto”, de l’any 1978.
Antonio Vega – Entre tú y yo 1998
A l’àlbum “Anatomía de una ola” que Antonio Vega
va publicar l'any 1998, el seu tercer disc en solitari, s'incloïa aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, un dels seus principals temes. Antonio Vega
ha estat considerat un dels compositors més importants del pop espanyol des de
l'arribada de la democràcia. Guitarra, compositor, poeta, cantant i escriptor,
Antonio Vega va néixer a Madrid el 16 de desembre de 1957 i seva és una de les
cançons més importants del pop dels 80 "La noia d'ahir" que va gravar
amb Nacha Pop, la banda que va crear amb el seu cosí Nacho García Vega. L'any
1988 va començar la seva carrera com a solista, encara que no va ser fins 1991
que publicaria el seu primer disc "No me iré mañana". La mort de la
seva companya sentimental Margarita del Río, coautora d'alguna 
de les seves
cançons, va suposà un cop anímic per a Antonio Vega, que va patir primer una
pneumònia que el va tenir hospitalitzat i va caure després en un període d'intensa
depressió. Encara publicaria el seu últim disc en solitari titulat "3000
noches con Marga", editat l'any 2005 i dedicat a la que va marxar-se.
L'any 2007 Nacha Pop es tornen a reunir per oferir una sèrie de concerts per
Espanya entre juny i octubre d'aquest any, però la veritat és que el
deteriorament físic d'Antonio Vega era tan evident que els concerts podien
arribar a resultar gairebé patètics. El 20 d'abril de 2009 va ser ingressat a
l'Hospital Puerta de Hierro de Madrid afectat d'una pneumònia aguda que el va
obligar a suspendre la seva gira. Va morir el 12 de maig següent, als 51 anys
d'edat, a conseqüència d'un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat
mesos abans.
Nacho Campillo – Loco de amor 1995
Nacho Campillo, el líder dels Tam Tam Go! i al
que ara escoltarem a Un Toc de Rock, va intentar una dura prova que no li va
sortir massa bé, però que parla de tot lo “Tirao pá lante” que és. Un dia del
mes de maig de l’any 2007 Nacho Campillo va realitzar una actuació
"espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora
Nacho Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest...
Sabeu quan va recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni para un
café" deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si
el va reconèixer, però aixó es un altre historia. Nacho Campillo va néixer a
Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar 
gravant en anglès.
De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel" estava
cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc. La cançó
"Loco de amor" que sona ara al programa i estem compartint, amb
arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa en el seu primer disc en
solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol genèric, editat l’any 1995.
Abans de crear amb el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo habia tocat
amb RH+ i anteriorment ho havie fet amb Clavel i Jazmín, el grup de Paco
Clavel.
Mediterráneo – Tabarca 1979
Mediterráneo va ser un dels bons grups
desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 encara que els seus
components havien coincidit anteriorment tocant en diverses bandes. Eren
d'Alacant i Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro
(baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien
coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un
parell de grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el
petit segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als
estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas Calles de Santa
Cruz", un bon disc ple de millors cançons que escoltarem en una altra
ocasió. Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis
Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en
contacte amb Mariscal Romero que els fitxa
per a la seva discogràfica Chapa, un subsegell de Zafiro. La cançó
"Tabarca" que compartim ara, donaba títol al 
segon LP d'aquest bon
grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com
"Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els va acusar de ser
excessivament comercials, però cançons com aquesta ens demostren la seva gran
qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu amb toc de jazz,
es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, es
publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat
“Número Uno en USA” els va deixar el guitarra Pedro Giménez que seria
substituït per Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i
es van desfer l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com
Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus 
components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al jazz i que estarien
en actiu fins l’any 1990. A
finals dels anys norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era
hora" a l’any 2002, en el que van col·laborar pràcticament tots els músics
que havien tocat a Mediterráneo, però no va
tindre continuitat. “Tabarca” és un cant ecologista a una illa
paradisíaca que existeix veritablement, es troba a uns 22 quilòmetres de la
ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet
ja que encara avui segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon
consell i aixó que jo no acostumo a donar-los, els consells em refereixo.
Medina Azahara – Todo tiene su fin 1992
Hereus de l'esperit del rock andalús creat per
Smash i sublimat per Triana, ambdues bandes de Sevilla, Medina Azahara que eren
de Còrdova i segueixen en actiu, són un dels millors grups de rock andalús de
la història. Aquesta cançó que avui compartirem a Un Toc de Rock per concloure
el programa, va ser el gran èxit de Los Módulos i els cordovesos la van recrear
en aquesta versió plena de qualitat i força interpretativa. La van incloure
inicialment a l'àlbum “Sin tiempo” que van publicar l'any 1992 i la van
recuperar al 1996 incloent-la en el seu disc doble gravat en directe “A Toda
Esa Gente” i posteriorment tornem a trobar-la a “Versión Original” del 2002, “25
Años” editat en 2005 i a “30 Años y La Historia Continúa”
del 2011. Medina Azahara es va formar a
Còrdova l'any 1979 i va ser creat per Manuel Martínez (veu), Pablo Rabadán
(teclats), Manuel S. Molina (baix), José A. Molina (bateria) i Miguel Galán 
(guitarra).
Des de llavors s'han anat produint canvis en la formació i actualment integren
aquesta banda Nacho Santiago (bateria), Manuel Ibáñez (teclats), Juanjo
Corbacho (baix), el guitarra Paco Ventura i el cantant Manuel Martínez que és l'únic que roman a Medina Azahara
de la formació original. L’any 2014 van publicar un nou treball d'estudi “Las Puertas del Cielo”
que és el seu últim traball discogràfic fins el moment. En total ha tret 18
àlbums d’estudi, 3 en directe, 5 DVD’s i 4 recopilatoris de grans èxits. Val a
dir que Paco Ventura ha tret dos CD’s en solitari i el cantant Manuel Martínes
un l’any 1998.
La frase per tancar Un Toc de Rock per avui és de
l'exuberant cantant de country nord-americana Dolly Parton que va manifestar:
"Si veus a algú sense un somriure, dóna-li
el teu”
Acaba per ara Un Toc de Rock, però tornaré un
altre vegada la propera setmana. Us deixaré en companyía de les emissores per
les que surto a l’aire dues vegades cada setmana o via internet, si us el
descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les aquelles
emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el
proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario