Un Toc de Rock 10-43

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

La música forma part de la nostra vida, plena els nostres records que són el patrimoni que ningú pot sostraure'ns i és l'únic que realment és només nostre. M'agradaria acompanyar-vos ara des d'Un Toc de Rock a un viatge pel fons de la nostra ment, a l'ahir i esperant que aquests records que les nostres cançons us facin reviure us siguin agradables. En el programa d'avui comptarem amb Amparonia, Greta y Los Garbo, la Joan Bibiloni Band, Barrabas, Sau, Falcons, Amistades Peligrosas, Bertín Osborne, Cómplices, La Blues Band de Granada, M-Clan, Els Amics de las Arts i Manolo Tena, tots ells integraran la nostra banda sonora que t’arribarà des d'aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o mitjançant internet en el cas de que t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara tornaré a obrir de nou la barraqueta per posarnos en marxa un altre vegada i us dic alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Amparonoia – Buen rollito 1997

Jo vaig descobrir a Amparo Sánchez que va néixer en un poble de Jaen, quan liderava el grup Amparo and The Gang, una banda que va treure un CD que em va encantar i en el qual oferien una bona dosi de blues. Posteriorment crearia Amparamos el Blues i finalment l’any 1996 va trobar el seu lloc en el mestissatge musical, la fusió, imitant descaradament a Manu Chao i Macaco, però en versió femenina, cosa que en el fons feia molta gràcia, de fet amb aquest últim ha col·laborat en alguna ocasió. Val a dir que aquest tema amb el que avui obrim Un Toc de Rock, està centrat en la variació d'una cançó del francès Manu Chao, això si, com diu en el títol amb "Bon rotllet". Us l'he extret de l'àlbum "El poder de Machín" que es va publicar l'any 1997, va ser el seu primer disc com Amparonoia i els va donar a conèixer massivament, sobretot per que una de les cançons es va incloure en la banda sonora del film “Barrio” de Fernando León de Aranoa i que li va valer l'apel·latiu de La Manu Chao espanyola. De fet va ser l'inici d'una bona carrera musical avalada per set discos grans, un en directe que es va editar l'any 2008 i és el seu últim treball fins al momento, així com un EP. En aquest enregistrament i a més d'Amparo Sánchez (veu i guitarra), trobàvem a Jairo Zavala (guitarra), Robert Johnson (guitarra), Piluca la Terremoto (veu, cors), Yago Salorio (baix), Andrés Cisneros (percussió) i Sito Camacho (cajón), encara que crec que em deixo de nombrar a algú, de fet per el grup han passat un munt de músics u en les seves gravacions i directes sempre te bons col·laboradors com Fermín Muguruza, Macaco, Carlos Jean, 7 Notas 7 Colores, La Pegatina, Depedro, Peret, José Roplau i molts altres. L'any 2010 Amparo Sánchez va treure "Tucson-La Habana", el seu primer disc signat ja amb el seu nom.

Barrabás – Woman 1971

Ara i parlan de fusió d’estils, escoltarem una de les millors bandes del mon, dins del rock i el funky barrejat amb percusions llatines i tot i que gravaven en angles, val a dir que son espanyols, és tracte de Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat la seva gran qualitat musical i la seva longeva vida professional. Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant també músics d'Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu, si be crec que dels originals sols queden José María Moll, Iñaki Egaña i Miguel Morales. Barrabás van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i percusions llatines, en la línia de Osibisa, Santana, El Chicano, Mandrill i durant una temporada els britànics Climax Blues Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que escoltem ara i va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex, etern productor del grup i que va morir el 5 de juliol del 2003, només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente" del que us he extret aquesta cançó, però mai va tocar en directe amb Barrabàs, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. En aquest enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i Imán Califato Independiente i posteriorment a Los Mitos. Va ser substituït per José Luis Tejada, cantant dels barcelonins Los NO, que va morir a Madrid el 20 d’abril del 2014, encara que Iñaki va tornar l’any 1983. En aquest primer disc "Barrabás Música caliente", editat per RCA, també es trobava "Wild safari", un altre èxit internacional que els hi va obrir el mercat francès. En el seu segon treball "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-Jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra.

Joan Bibiloni Band – The Boogie 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar diversos single i un sol LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar al 1977 el LP "Milán & Bibiloni". Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duet al costat de Larry Coryel. L’any 1989 va presentar el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15, amb els que va tocar un temps, a  part de tocar així mateix amb Harlem. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Tomeu Penya, Víctor Uris, Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema us el he extrec del LP "Papi, are you OK", al meu parer un dels millors en la carrera en solitari de Joan Bibiloni, editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la col·laboració de la cantant de color Deborah Carter, aquesta cançó es va editar també en format maxi-single. La veritat es que jo sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un dels Amics d'Un Toc de Rock agregat al facebook que ens coordina Montse Aliaga.

La Blues Band de Granada – Rocker man 2000

Des del CD "Cuatro", publicat per La Blues Band de Granada l'any 2000 a través del segell Ambar, obrint el nou segle, us he seleccionat aquest "Rocker man" que escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest enregistrament eren J. L. Pizarro, Javier Avilés, Estanislao Peinado, Pepe Castro, Antonio Valero, Celia Mur i havia tornat Pecos Beck. Aquest ha estat el disc amb millor nivell de vendes del grup i el que més premis va rebre, entre ells el de Millor disc de Jazz i Blues, en els Premis de la Música d'Andalusia de l'any 2000. Possiblement sigui el disc de la Blues Band de Granada més allunyat del blues tradicional de Chicago dels seus principis i s'acosten al so de bandes de fusió com Blood, Sweat & Tears, amb els que se'ls va comparar. En la majoria dels temes utilitzen dos cantants i es reforcen amb una bona secció de metall, comptant amb Nardy Castellini (saxos), Eric Sánchez (trompeta), Gregorio Buendía (trompeta) i Rafa Martínez Guillén (trombó). El seu primer disc "Negro en tierra de blancos", al meu  entendre el millor de la Blues Band de Granada, es va publicar l'any 1996. Van realitzar una gira l’any 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van fer al.lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 la Blues Band de Granada celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant, de fet han actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009 i es l’últim àlbum que  la Blues Band de Granada ha tret fins el moment que jo recordi.

M-Clan – Roto por dentro 2008

Des de l’àlbum “Memorias de un espantapájaros” que el grup murcià M-Clan van publicar l'any 2008 us he seleccionat aquest tema que compartim ara. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes, junt a “Inmigrante” i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original dels M-Clan actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria, després s’incorporaria Prisco Priscus a la guitarra, cas de que no s’hagin produït canvis en la formación un altre vegada. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra) que formava part dels M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que els va deixar per discrepancias amb Carlos Tarque que fins i tot els van portar als tribunals, despres s’en va anar a Los Rebeldes, també van passar Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Col·laboradors habituals dels M-Clan són Luis Prado (teclats) que es el líder del grup Señor Mostaza, Juan Carlos Armero (percusió), Mavi Díaz (cors) i Momo Cortés (cors). Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va possar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus àlbums “Para no ver el final”, Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia.

Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990

En diverses ocasions us he dit aquí a Un Toc de Rock que en la meva modesta opinió, Greta y Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz González. El grup Greta y Los Garbo que escoltarem ara, es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Aquest tema que escoltem avui al programa, es trobava en el seu primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva, és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The Turtles i que ja havien versionat també en els 60 Los Mitos i així mateix els mallorquins Miguel Moreno y Los Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir-lo en “Soy la que sufre por tu amor”. Ells gravavan per al segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per Diners, si bé més tard fixarian per Virgin, després de la marxa del teclista Ignacio Gómez. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar.  Es van separar oficialment l’any 2002 despés d’anunciar la surtida de l’àlbum “Evolution & Revolution” que la veritat, crec que mai s’ha publicat i que començarien projectes individuals. En total van editar 7 àlbums. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Amistades Peligrosas – Me haces tanto bien 1993

Des de l’àlbum “La última tentación” que Amistades Peligrosas va publicar l'any 1993 i produït per Luis Carlos Esteban, us porto aquest tema que escoltarem avui. Amistades Peligrosas van ser un dels grups més importants del pop espanyol dels 90, creat l'any 1990 per el gallec Alberto Comesaña que havia liderat Semen Up i Cristina del Valle que havia tret un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental. Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al llarg de la seva carrera. El 30 de juny del 2012 i en la Festa de l'orgull Gay, Amistades Peligrosas van tornar als escenaris i van presentar un nou disc “El arte de amar”, però amb Manu Garzón, substituint a Alberto Comesaña, al costat de Cristina del Valle. Aquest tema que escoltem ara va ser un dels més importants en la carrera del duet original que es va desfer per primera vegada l'any 1998, encara que més tard van tornar, al 2003, amb un nou disc que es va titular "La larga espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or, no va afermar la unió de la parella que havia acabat com el Rosari de l'Aurora. La veritat és que aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007 va tornar substituint a Cristina per Yolanda Yone i anomenant-se Nuevas Amistades. Aquest canvi tan complet que s'ha produït en el grup no acabo d'entendre'l, però ells sabran com han arreglat els seus pactes. La veritat és que el registre del nom el té Cristina del Valle. Alberto Comesaña García va néixer a Vigo l'1 d'agost de 1961. L’any 1984 Alberto va entrar a formar part de Semen Up, amb els que va estar cinc anys fins al 1990 i van gravar sis discos, després va crear Amistades Peligrosas. Cristina del Valle va néixer a Oviedo l'1 d'agost de 1960. Quan es va llançar en solitari després de la dissolució d'Amistades  Peligrosas va publicar l'àlbum “El Dios de las pequeñas cosas”, era l’any 1999. Ara no sabria dir-vos si están un altre vegada a la carretera els Amistades Peligrosas o no

Manolo Tena – Sangre española 1992

Aquesta cançó es trobava i donava títol al LP "Sangre española", segon i possiblement el millor disc en la carrera musical del cantant, compositor i músic madrileny Manolo Tena, aquest veterà que va aconseguir superar els seus problemes amb les drogues i també l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. Manolo Tena, un históric del rock madrileny, va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero" l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan Cucharada es van desfer, ManoloTena va crear una altra bona banda de rock, el tercet Alarma!!!, dos de les millors cançons d’Alarma!!! van ser “Frío” i “Marylin”, per a començar ja a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", aquest "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies entre Espanya i América. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951. Val a dir que Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les cases de discos i sobretot les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emissores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aquesta es una de las grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica habitual.

Els Amics de les Arts – L’home que dobla en Bruce Willia 2012

“Com explicar que ets Bruce Willis, però sols en la veu?” És el greu problema que tal com ens expliquen en aquesta cançó, té l'actor que dobla a Bruce Willis. La veritat és que ha de resultar una mica difícil d'explicar si comptes alguna cosa així ja que ningú et creu, però sempre tens una solució, apagar la llum i parlar. En el disc “Espècies per catalogar” de Els Amics de les Arts que va superar les 20.000 còpies venudes i que va ser el seu quart àlbum, es trobava aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock per compartir en el programa i en ell grup català Els Amics de les Arts ens parlen de l'actor que doble al nord-americà Bruce Willis, un home que veritablement va nèixer a Alemanya, no als Estats Units. La veritat és que aquest grup, molt interessant encara que hem de reconèixer que bastant repetitiu musicalment, han fet incursions, en les seves lletres, dins del món del cinema. Per cert, si entreu a la seva pàgina web teniu la possibilitat de descarregar-se els seus primers EP’s i mini-LP 's i comprar els seus últims discos. La veritat és que amb aquest àlbum, tot i les xifres de venda aconseguides, no van arribar al altura del "Bed & Breakfast" i és que com us deia anteriorment, tot i resultar un grup molt interessant, són excessivament repetitius en quant a línia musical. Van començar l'any 2005 i es troben a cavall del folk i el pop. Compartien un pis al carrer Muntaner, per damunt de la Travessera de Gràcia i un bon dia van decidir formar una banda musical debutant amb l'EP “Catalonautes” i van guanyar el concurs Sona 9. El grup l'integren Joan Enric Barceló (guitarra), Eduard Costa (cantant), Ferran Piqué (baix) i Dani Alegret (teclats). Els Amics de les Arts van guanyar el Premi Enderrock de la Crítica al Millor Disc de 2009 per "Bed & Breakfast" i altres premis, a més del Premi al Millor Disc Català de l'Any que els va ser atorgat per Ràdio 4. Porten publicats cinc àlbums i dues maquetes fins el momento, l’últim disc “Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure” al 2014. Ara us aclariré una cosa, l'actor Ramón Langa és la veu habitual de doblatge dels actors Bruce Willis i Kevin Costner i malgrat els que ens diuen Els Amics de les Arts en la seva cançó, no és de Cardedeu, va nèixer a Madrid el 26 de desembre de 1959, suposem que o no els rimava o no era prou catalanista

Cómplices – Los Tejados 1990

Escoltarem al programa d’avui un bon grup d’origen gallec i una bona cançó. L’any 1990 Cómplices, convertits ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar "Es por ti", però jo ara us porto a Un Toc de Rock aquesta que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Es una lletra força interesant. Parlem ara dels orígens del grup. Quan es va desfer els Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo, semble ser que es van pendre a pit alló de “Quereos y multiplicaos” que deia la Bíblia, i Teo Cardalda, ja sol a Cómplices, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 14 àlbums, l'any 2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo i el passat any 2015 van treure “Volver a empezar”.

Falcons – Date por vencido 1979

Falcons eren un dels bons grups surgits a les Illes Balears a finals dels anys setenta, Eren mallorquins, concretament de Manacor, allà ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15 i entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb Damiá Tomás (cantant, guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats), tots dos músics de Harlem, van crear un bon grup de pop amb tocs de rock sinfónic, us parlo de Falcons que van triomfar a finals dels 70. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Van treure tres LP’s. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser el tema estrella del según d’ells titulat simplement “Falcons II”, editat per el segell Philips-Fonogram l’any 1979. Ja fa un temps que os vaig dir que l’escoltariem i aquí està. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de juerga i sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga i amb la que em veia cada vegada que anava a la capital de l’Aragó, aquella nit la cançó de Falcons va sonar allà. En escoltar-la, jo em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren i al día siguent, quan vaig tornà a Reus, inmediatament vaig anar a Discos Quick a comprar-me el single, després conseguiria el LP. Falcons van treure en total tres àlbums, l’ultim ja als vuitanta i es van desfer. Val a dir que ells enfocaven la seva música més cap el rock sinfónic, però la casa de discos escollia els singles més poppis i aixó passa factura. Per cert, durant un temps, dos dels components dels Harlem dels que he parlat abans, van ser els amics Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor i Tomeu Penya.

Sau – Laia 1996

Avui tornarem a escoltar als Sau, com us he dit en moltes ocasions, la millor banda de pop en català de la història i per això us he seleccionat aquest tema "Laia" que he extret del seu àlbum “Bàsic”, editat l'any 1996 i que es va gravar durant la seva gira per teatres realitzada l'any 1995, el tema també s'ha inclòs en el doble CD “Un grapat de cançons per si mai et fan falta 1986-1990”, editat l’any 2003. Sau es van crear al 1986 i després de treure una maqueta publicarien el seu primer disc “No puc deixar de fumar” al 1988, iniciant una brillant carrera amb dues parades sabàtiques d'un any, una al 93 i una altra al 97, durant les quals Carles Sabater es va dedicar als seus treballs com a actor i Pep Sala a projectes en solitari al costat de La Banda del Bar. L'any 1998 Sau tornen a posar-se en marxa i després de publicar “Amb la lluna a l'esquena”, realitza una gira de presentació per Catalunya que va durar un any. Al 1999 Sau decideixen emprendre una nova gira per celebrar els seus 12 anys treballant junts i en perfecta harmonia, Pep es dedicava a compondre la música i les lletres acostumaven a ser de Carles, encara que en alguna ocasió  també van col·laborar els dos músics, de fet Pep a més de tocar la guitarra així mateix cantava en algunes cançons. La gira començava a Vilafranca del Penedès el 12 de febrer del 1999, però acabat el concert i quan es trobaven en els camerins, Carles va patir un desmai i moriria poc després a causa d'una parada cardiorespiratòria. Aquell luctuós fet significa la fi de Sau ja que Pep Sala, honrat amb si mateix, va decidir que faltant el 50 per cent del grup no tenia cap sentit prosseguir amb el projecte i va reprendre la seva carrera en solitari. Tots dos eren bons amics meus, Pep encara ho és, i la veritat és que sempre els vaig apreciar molt, des que ens vam conèixer quan tot just començaven el seu camí musical i he de dir que ells mai es van sentir divinitzats per l'èxit aconseguit. El seu primer Disc d'Or el van aconseguir per les vendes d'un disc doble "El més gran dels pecadors", editat per EMI l'any 1991 i m'estic referint a Disc d'Or a nivell nacional, no només a Catalunya i recalco això ja que les vendes per a Espanya són molt superiors que només per a casa nostra.

Bertín Osborne – Lluvia en el mar 1993

Fa algunes setmanes i escoltant un tema de l'àlbum “Quiero estar contigo” de Bertín Osborne, us vaig comentar que en aquest disc s'havia inclòs aquest tema que escoltarem ara per tancar Un Toc de Rock i que és la cançó més important en la carrera del grup nord-americà Kansas. He de reconèixer que Bertín Osborne realitza una versió genial en espanyol del "Dust in the wind", titulant-la, això si, “Lluvia en el mar” i la compartirem ara. La veritat és que Bertín em va sorprendre i molt amb aquest àlbum, ple de connotacions country i rock i que es troba molt allunyat dels seus treballs habituals. Avui podem dir que el nom de Bertín Orborne no li és desconegut pràcticament a ningú a Espanya, però no tots recorden que es va donar a conèixer gràcies a la seva faceta de cantant, en els anys vuitanta i sobre tot per la seva cançó “Amor Mediterráneo” del 1981. De fet Bertín va debutar l'any 1971 al Festival de la Canción de El Escorial, on no va guanyar, però val a dir que no va signar contracte discogràfic fins l’any 1980. De verdader nom Norberto Joan Ortiz Osborne, va néixer a Jerez de la Frontera un 7 de desembre de l’any 1954. En la seva carrera professional destaca la faceta de presentador de televisió, sobretot en programes on la gent menuda, aquells "locos bajitos" que deia Gila, eren protagonistas i ara per el programa “En tu casa o en la mía”. Ha publicat 24 o 25 discos grans oficialment, encara que hi ha alguns més fora de la seva discografia oficial

La frase per tancar el programa és de Melchor Rodríguez (Sevilla 30 de maig de 1893 - Madrid 14 de febrer de 1972), conegut com l'Àngel Rojo, sindicalista i anarquista, regidor, delegat de presons i breument alcalde de Madrid, durant la Guerra Incivil espanyola. Quan va ser jutjat en consell de guerra i a punt de ser condemnat a mort el general Agustín Muñoz Grandes, al qual Melchor, com a altres militars presos, havia salvat durant la guerra es va aixecar d'entre el públic i va presentar el seu testimoni i a més a més milers de signatures de persones que Melchor havia salvat, en molts casos amb risc de la pròpia vida. Solament va complir un parell d'anys de presó i quan va sortir va seguir militant en la CNT, encara que en la clandestinitat. Ell va manifestar una cosa que tots hauríem de tenir en compte:

“Es pot morir per les idees, però no matar per elles”

Acabaré Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré en companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregues des del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara tocarà baixar la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)