Recentment la
música ha perdut noms rellevants i avui a Un Toc de Rock recordarem alguns dels
que han marxat a formar part d'una Big Band que toca allà dalt pel Senyor del
sobreàtic. Escoltarem a David Bowie, Glenn Frey, Natalie Cole amb el seu pare
Nat King Cole i el bateria Dale "Buffin" Griffin que va ser fundador
dels Mott The Hoople, però també recordarem a Randy Vanwarner que ens va deixar
fa ja alguns anys, al 2004. Tindrem així mateix a Abba, Lee Ann Womack, Drive
by Truckers, The Corrs que han tornat, Cheb Khaled i Fleetwood Mac, encara que
començarem el nostre recorregut per la història musical dels últims cent anys
amb John Fogerty, el que va ser líder de la Creedence Clearwater
Revival, en solitari. Anem a iniciar el nostre viatge als records des de totes
les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o
internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóc
Mario Prades, vaig a obrir la barraqueta i us diré alló de sempre
Benvinguts a Un
Toc de Rock
John Fogerty –
Rockin’ All over the world 1975
La cançó
"Rockin'All Over the World", amb la que avui obriré Un Toc de Rock,
és una composició de John Fogerty, el que fóra líder dels Creedence Clearwater
Revival i que el cantant, guitarrista, compositor i productor nord-americà va
incloure en el seu disc de debut en solitari, editat al setembre de l’any 1975
i titulat genéricament "John Fogerty", si be ell ja havia gravat un
primer disc paral·lel a la
Creedence l’any 1973 i titulat "The Blue Ridge
Rangers". Val a dir que els britànics Status Quo van fer una gran versió
d’aquesta peça dos anys més tard. John Fogerty va ser el líder de la Creedence Clearwater
Revival, una der les grans bandes de
rock surgides en els anys seixanta als Estats Units i un bon dia va decidir
llançar-se en solitario deixant el grup, però val a dir que ell va ser el
principal compositor de les cançons de la 
Creedence. Per cert
que una vegada deixada la banda i al començar en solitari, John Fogerty que te
una bona carrera per el seu compte, es va trobar que durant molts anys, més de
20, no va poder regravar cançons de la
CCR, ni tan sols tocar-les en directe, tot i ser ell el
compositor. Va haver de recórra als tribunals i no fa masses anys que van
fallar a favor seu. De nom complert John Cameron Fogerty, el músic va néixer a
Berkeley, California, un 28 de mayo de 1945. Está calificat com un dels
més destacats cantants, guitarristes i compositors de la historia del rock i ha influenciat en molts altres músics, entre ells Kurt Cobain i Bruce
Springsteen.
Lee Ann Womack –
You’ve got to talk to me 1997
El 13 de maig de
l'any 1997 la cantant nord-americana de country music Lee Ann Womack va
publicar el seu àlbum de debut, utilitzant el seu nom com a títol genèric i que
va aconseguir el lloc 9 en les llistes de country del Billboard, d'aquest disc
us he seleccionat el tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i va ser un dels
singles que es van extreure de l'àlbum, aconseguint la segona posició en les
llistes de singles del Billboard. L'àlbum va ser certificat com Disc d'Or el 16
de gener del 1998 i va arribar a Platí al setembre. En els enregistraments van
intervenir, acompanyant a la cantant Lee Ann Womack, un munt de gent. Trobem a
Mike Brignardello (baix), Tony Brown que és el pianista en aquest tema, Larry
Byrom (guitarra acústica i elèctrica), 
Mark Chesnutt que va realitzar un duet
en el tema "Make Memories with me", Pat Flynn (guitarra acústica),
Larry Franklin (fiddle), Paul Franklin (guitarra steel), Abe Manuel (acordió),
Brent Mason (guitarres), Steve Nathan (piano i orgue), Tom Roady (percussió),
Gary W. Smith (piano), Biff Watson (guitarra), Lonnie Wilson (bateria) i als
cors trobàvem a Liana Manis, Gene Miller, John Wesley Ryles, Leslie Satcher,
Lisa Silver, Ricky Skaggs, Sharon White Skaggs, Bergen White, Curtis Young i
crec que em deixo alguns. La cantant i compositora Lee Ann Womack va néixer a
Jacksonville, Texas, el 19 d'agost de 1966 i està considerada una de les grans
del country en els Estats Units, encara que a Espanya és molt poc coneguda, tot
i que porta publicats fins al moment 10 discos d'estudi i un recopilatori de
grans èxits editat l'any 2004 en el qual per descomptat, es va incloure aquesta
cançó.
David Bowie –
Heroes 1977
El músic britànic
David Bowie va morir a Nova York, després d'una llarga malaltia, el 10 de gener passat, dos
dies després d'haver-se publicat la seva obra pòstuma, l'àlbum
"Blackstar" que francament, quan el vaig escoltar em va donar la
impressió de ser un disc sense acabar, l'endemà moria. Al llarg de la seva
carrera va vendre aproximadament 136 milions de discos a tot el món i només al
Regne Unit va obtenir 9 discos de platí, 11 d'or i 8 de plata, mentre que als
Estats Units va aconseguir 5 de platí i 7 discos d'or, sent reconegut com un
dels grans del rock. Malgrat tot i en contra del que sol ser habitual quan algú
ens deixa, jo he de dir que a mi particularment mai va acabar d'agradar-me la
seva obra, tot i que reconec té bones cançons i de fet a Un Toc de Rock l’hem
escoltat en moltes ocasions. Al seu favor he de dir que va rebutjar l'Ordre de
l'Imperi Britànic l'any 2000 i un títol de Cavaller al 2003, al·legant que
"Mai acceptaré una cosa així. Realment no sé per a què serveix. No és pel
que m'he passat la vida treballant", tota una mostra d'honradesa. Aquest
tema que us he seleccionat per recordar-lo en el programa d'avui, és de la seva
primera època, quan gravava per al segell RCA i "Heroes" va donar
títol al seu desè àlbum d'estudi, editat l'any 1977. Es va publicar també en
single el 23 de setembre del mateix any, la cançó va ser escrita per David
Bowie i Brian Eno i a la guitarra trobem a Robert Fripp dels King Crimson. Es
va classificar en el lloc 24 en les llistes britàniques i va pujar al vuitè a
Irlanda, però crec que no va arribar a classificar-se en els Estats Units. Al
llarg dels anys d'aquest tema s'han fet moltes versions, jo recordo ara les de
Oasis, The Wallflowers, 
Blondie, Bon Jovi, King Crimson que és la banda de
Robert Fripp, Apocalyptica, The Smashing Pumpkins, Richard Coleman i alguns
més. Per cert, David Bowie la va interpretar en el Concert Tribut a Freddie
Mercury que es va celebrar l'any 1992, cantant-la al costat de Queen i Annie
Lennox. També us explicaré que la caràtula de l’àlbum “Heroes”, va ser
recuperada l’any 2013 en el seu disc “The next day”, a sota us la posaré. El
seu nom real era David Robert Jones i va néixer el 18 de gener de 1947 a Brixton, Londres,
però s'el coneixia com David Bowie i amb l’apelatiu de El Príncep
Gai i El Duc Blanc. Va començar profesionalment en el grup David Jones & The King Bees, però es va cambiar el cognom per no ser confos amb David
Jones, component de The Monkees i va adoptar el Bowie per Jim Bowie, aquell
heroi del oest, inventor d’un ganivet i que va morir a El Alamo. Cantant,
compositor i actor, David Bowie després de fer bandera de la seva homosexualitat
va dir que no, que res de res, ell era bisexual i més tard que ni això, que era
hetero i s'havia dedicat a ensarronar als gais per arrivar on va fer-ho. Ple
d'ambigüitat sexual, Bowie va sorgir en plena moguda glam i va ser una figura
del moviment, sobretot per les seves extravagàncies i posades en escena, sense
detriment de la seva qualitat com a músic i sobretot cantant. El seu ressó
internacional va arribar quan va signar contracte amb l’EMI que va apostar
plenament per ell, cosa que RCA no havia fet, això si exigint-li més
comercialitat, que deixes de ser cantant de minories 
i oblides les xorrades
estrafolarias. La veritat és que van nategar l’imatgen de David Bowie, es van
acabar els maquillatges extremats, vestimentes llampans i les seves estrafolarias
aparicions, es va voler fer oblidar les alusions a la seva homosexualitat i ho
van aconseguir, obrint-li el mercat nord-americà després de la neteja a fons de
la seva imatge. Per tot això hi ha dos David Bowie diferenciats, el de RCA i el
d'EMI. La pregunta seria “Quin era el veritable... o no ho va ser cap dels
dos?” Per cert, diuen que té un ull de cada color, però aixó no és cert. De nen
i a l’escola, un amic seu, George Underwood, li va ferir a David Bowie l'ull
esquerre d'un cop de puny en una baralla, tot i que hi han fons que diuen li va
clavar un compas, sigui com sigui li va produir la paràlisi dels músculs de la
pupila que des de llavors, està permanentment dilatada. Això es pot confondre
amb una heterocromía Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de
l'iris, sembla que té un ull d'un altre color, però no és així. Però aixó dels
ulls de colors diferents, s'ha convertit en una de les seves senyals
d'identitat.
Mott The Hoople –
All the young dudes 1972
David Bowie que
era un fan d'aquest grup, va compondre el tema per als britànics Mott The
Hoople, una de les bandes històriques del rock anglès sorgides a finals dels
seixanta i que van mantenir la seva popularitat fins ben avançats els setanta,
de fet es van separar al 1974, encara que van tornar l'any 2009 i segueixen en
actiu. Inicialment van començar interpretant rock amb moltes connotacions de R
& B, però van acabar sent una de les bandes més representatives del glam
rock. El tema que compartirem ara va ser el seu major èxit, encara que els seus
seguidors més acèrrims ho van criticar acusant-los que era excessivament
comercial. Es va publicar en format single al juliol de 1972, s'havia gravat al
maig i David Bowie va tocar el saxofon en aquesta cançó, quan la banda estava a
punt de separar a causa del declivi del seu èxit. Val a dir que va ser el segon
tema que els presentava David Bowie, el primer "Suffragette City" va
ser rebutjat per ells i Bowie va acabar incloent-lo en el “The Rise and Fall of
Ziggy Stardust and the Spiders From Mars”. La cançó "Tots els tipus joves" s'inclou en un àlbum del 
mateix títol que va ser el seu cinquè disc d'estudi, crec que produït per el
mateix Bowie. Mott The Hoople estava integrat en aquesta època per Dale
"Buffin" Griffin (bateria) que va ser el fundador de Mott The Hoople
i va néixer el 24 octubre 1948, morint el passat 17 de gener, patia Alzheimer.
Al costat d'ell trobàvem a Ian Hunter (cantant, guitarra, piano i teclats) i
que posteriorment va tenir una interessant carrera en solitari, Mick Ralphs
(guitarra i cors), Verden Allen (orgue i cors) i Pete "Overend" Watts
(baix), comptant amb Mick Ronson a les seccions de cordes i vents. Tot comença
al 1968, quan Mick Ralphs, Verden Allen, Pete Overend Watts, i Dale Buffin
Griffin creen una banda anomenada Silence als quals s'uneix el cantant Stan
Tippins al 1969 i passen a ser Mott The Hoople. Quan Stan decideix convertir-se
en road manager del grup, el lloc de cantant va ser ocupat per Ian Hunter. Es
van separar en el 74, però van tornar posteriorment realitzant cinc concerts
consecutius en el HMV Hammersmith Apollo, de l'1 al 6 d'octubre de l'any 2009,
tot i que Buffin Griffin només va poder tocar la bateria en els bisos, causa
del seu delicat estat de salut. El va substituir en els concerts
Martin Chambers que havia estat el bateria de The Pretenders.
Randy Vanwarmer –
Just when I needed you more 1979
Aquesta cançó que
us porto ara a Un Toc de Rock va ser el gran èxit en la carrera del cantant i
guitarrista nord-americà Randy Vanwarmer. "Just quan més et necessitava"
es va publicar en single a principis de l’any 1979 i va arribar al número 4 de
les llistes del Billboard al maig, on va estar dues setmanes i va romandre
entre els 40 més venuts durant 14 setmanes sent Disc d'Or i va aconseguir el
lloc vuitè a Anglaterra al setembre. D'aquest tema, una composició del propi
Randy Vanwarmer, s'han realitzat diverses versions, destacant les de Dolly
Parton, Daniel Selby i el grup Smokie. La va compondre conjuntament amb 
Tony
Wilson que era membre del grup Hot Chocolat i va ser produït per Del Newman.
També la va gravar el mateix Tony Wilson en un dels seus discs "Catch
One". Randy Vanwarmer va declarar que va escriure la cançó després d'haver
trencat amb una núvia quan tenia 18 anys d'edat. Per cert un dels detalls que
la fan més acollidora són els sols d'arpa entre els versos segon i tercer de la
cançó i que van ser realitzats pel músic novaiorquès John B. Sebastian, aquell
que va ser el líder dels The Lovin' Spoonful. El cantant, guitarrista i
compositor Randy Vanwarmer va néixer a Indian Hills, Colorado, el 30 de març de
1955 i va morir el 12 de gener de 2004 a causa d'una leucèmia.
The Corrs – Ellis
Island 2015
Nova York, on eren reclosos els
emigrants que arribaven als Estats Units i no posseïen els seus papers en regla
o no gaudien d'un bon estat de salut, encara que he d'aclarir que es calcula
que només un 2% van ser deportats, bàsicament criminals, anarquistes i
portadors de malalties infeccioses. Entre els anys 1892 i el 1954, van passar
per allà 12 milions de passatgers, que van arribar als Estats Units a través
del port de Nova York. Aquest nou àlbum de The Corrs ha arribat de moment la
posició 11 en el Regne Unit, sent ja Disc d'Or i la desena a Irlanda, encara
que no s'ha classificat en els Estats Units. Dos de les components de The Corrs,
Andrea i Sharon, tenen interesans carreres en solitari. 
Glenn Frey – The
one you love (Live) 1982/1992/2000
Fa un parell de
mesos vam escoltar a Glenn Frey i en el programa d’avui toca recuperar-lo de
nou, en aquesta ocasió amb el tema "La persona que estimes" que us he
extret d'un CD recopilatori titulat genèricament "The best of Glenn Frey"
que es va publicar al 2000, encara que en la seva versió d'estudi es trobava en
el seu primer àlbum en solitari "No Fun Aloud", publicat al 1982 i la
versió en directe en el disc "Glenn Frey Live" del 1992.
Luctuosamente avui tornem a escoltar el que va ser pianista i cantant de The
Eagles causa de la seva recent mort, produïda el passat 18 de gener. El músic
va ser sotmès a una cirurgia intestinal al novembre del 2015 i pel que sembla
la causa de la seva mort van ser complicacions derivades d'una artritis
reumatoide, colitis ulcerosa aguda i pneumònia, ocasionades per l'operació que
li van realitzar. Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que
possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les
xifres de vendes obtingudes pel grup. El cantant, músic i també actor 
Glenn
Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda
es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The
Subterraneans, si bé despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que Glenn
Frey va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va
formar un duet amb JD Souther, era l’any 1968. Després Glenn Frey va començar a
gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra
i feia cors, a part de compartir amb ells un apartament. Després de militar en
diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt
fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que estava
creant i s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner.
Glenn Frey va tindre molts problemas amb drogues, però sembla ser que fera anys
que s’havia recuperat i ho va deixar enrere
Drive by Truckers
– The opening act 2008
Aquest tema es
trobava inclos a l'àlbum "Brighter Than Creation’s Dark" que aquesta
bona banda de rock sureny creada l'any 1996 a Athens, Geòrgia, van publicar el 22 de
gener de l’any 2008, contenint 19 cançons i que va aconseguir la posició 37 del
Billboard. Va ser el setè disc d'estudi del grup Drive by Truckers. Aquest tema
“L’acte d’obertura” va ser una composició del guitarra i cantant Patterson
Hood i en aquest enregistrament i més de Hood, també trobàvem integran als Drive by Truckers a Mike Cooley
(guitarra i cantant), John Neff (guitarra i cantant), Brad Morgan (bateria),
Shonna Tucker (baix i cantant) i 
Spooner Oldham (teclats i cantant). La veritat
és que pels Drive by Truckers han passat un munt de músics des que es van
crear. Per cert, la baixista i cantant Shonna Tucker és dona del guitarra Jason
Isbell que crec va col·laborar en alguna ocasió amb ells, arribant a ser membre
oficial de grup, ella hi va estar fins que va publicar "Sirens of the Ditch", el 10 de
juliol de 2007, el seu primer àlbum en solitari, encara que ella va comunicar
que abandonava la banda abans, a l'abril.
Fleetwood Mac – Albatros
1969/1977
A la carrera del
grup Fleetwood Mac hi ha un abans i un després de Peter Green, el genial
guitarrista britànic. Aquest tema que us vaig prometre escoltariem, es trobava
a l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que
es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb
Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que
curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva
discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema
“Albatros” compta amb el genial guitarrista Peter Green que va ser el
compositor i inicialment s’havia inclos en el seu disc “Shrine '69” publicat el 25 de gener del
1969. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en
la que tenien a Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que
la segona va ser la més brillant, comercialment parlant. Fleetwood Mac es van
crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy
Spencer (guitarra), John McVie 
(baix) i Mick Fleetwood (bateria). L’any 1969
Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc l'ocupa Daniel Kirwan que es qui
toca en aquesta cançó i va deixar la música a principis dels 70 per problemes mentals. El disc "Then Play On" que es va publicar a
continuació va ser l’últim amb Peter Green. Després, també l'any 1970, es van
incorporar Christine McVie (veu i teclats), esposa de John que treballava com
Christine Perfect, i el guitarrista nord-americà Bob Welch. La formació més
estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per Lindsey
Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant),
Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood
(bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement seu millor treball discogràfic ha
estat "Rumors", publicat el 4 de febrer de l’any 1977.
Cheb Khaled –
Aicha 1996
Khaled Hadj
Ibrahim és un cantant de Raï, un estil musical típic del nord d’Àfrica, nascut
a Sidi-El-Houri, Orà, el 29 de febrer de 1960 i que a més de cantar i
compondre, també toca l'acordió, baix i l'harmònica. Curiosament les seves
cançons tenen una gran popularitat tot i que mai han sonat a les emissores de
ràdio dels països àrabs ja que van ser prohibides perquè les lletres de Cheb
Khaled pràcticament en la seva totalitat tracten sobre femines, alcohol i
igualtat de drets entre homes i dones. De fet alguns artistes de raï van ser
assassinats per fonamentalistes islàmics. Ell és un dels màxims exponents de
l'estil raï que és molt popular al nord d'Àfrica, tot i la censura. L'any 1985,
el raï surt de la clandestinitat gràcies a una liberalització del règim algerià
que intenta recuperar 
el raï i organitza el primer Festival de Raï d'Orà.
Aquell va ser el primer concert públic de Cheb Khaled que fins aquell moment
s'havia limitat a actuacions privades en festes. Cheb Khaled s'instal·la a
França a partir de 1986 i grava "Kutche", el seu primer àlbum en el
qual evoluciona cap al jazz i el pop. Actualment en el seu nom ha deixat d'usar
el Cheb que significa "jove". "Aïcha" va ser un single de
Khaled, publicat l'any 1996 i es trobava en el seu setè àlbum d'estudi titulat
"Sahra". La cançó va ser composta per a ell pel cantautor francès
Jean-Jacques Goldman, d'origen jueu, va ser número 1 a França i ha estat un dels
temes més escoltats d'aquest cantant establert al veí país. "Aïcha"
és un nom àrab de dona molt conegut, perquè, de les dones de Mahoma, la
preferida es deia així Aisha Bint Abi Bakr. La cançó té un contingut molt
feminista en la seva lletra, realitzant apologia de la igualtat entre homes i
dones. A la lletra i quan un home festeja l'Aïcha prometent-li tot tipus de
regals ella li respon:
Guarda els
teus tresors
mereixo alguna
cosa millor
que una gàbia,
encara que sigui d'or
Vull tenir els
mateixos drets que tu
i que sempre
em respectis
L'amor és
l'única cosa que vull
Natalie Cole
& Nat King Cole – Unforgetable 1991 (Anforguedebol)
El gran cantant i
pianista de color Nat King Cole, un nom mític de la música i que va gravar i
molt en castellà, de veritable nom Nathaniel Adams Cole, va néixer a
Montgomery, Alabama, el 17 de març de 1919 i va morir a Santa Mònica un 15 de
febrer de l’any 1965 a
causa d'un càncer de pulmó. Pianista i cantant de jazz va aconseguir un Grammy,
ja al 1992, per "Unforgettable", un enregistrament modern de la seva
filla Natalie Cole d’úna de les seves millors cançons i què gràcies a la
tècnica van ajuntar les dues veus donant l’impresió de que cantent junts. Nat
King Cole va lluitar durant tota la seva vida contra el racisme i es va negar a
actuar en els llocs on es practicava la segregació racial, de fet va patir
atacs físics en diverses ocasions i no sols de blancs, també de negres que li
deien que era “Un Tio Tom” perque 
cantava per a blancs. I es que con us he dit
moltes vegades, hi ha racisme per els dos costats, el blanc i el negre. La seva
filla Natalie Cole, per la seva part, va tindre una gran carrera en el mon de
la música, dedicanse al jazz, soul i el R & B, venent més de 30 millions de
discos a tot el món, tot i els molt problemes que va tindre amb les drogues i
que sembla ser que finalment els va superar. Va néixer a Los Ángeles el 6 de
febrer de 1950 i va morir a causa de problemes al cor ocasiones per les drogues
que havie consumit en el passat i que li van passar factura, també a Los
Angeles el passat 31 de decembre del 2015. L’àlbum on es va incloure aquesta
cançó i que es va titular “Unforgettable... with Love”, va ser editat l’any
1991 i va ser 7 vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d’Or a Anglaterra
i va guanyar un Grammy. Per cert, no era la primera vegada que pare i filla
cantaven junts a un disc, s’en ella una nena i signant com Beth Norman ja van
gravar un single tots dos juntets, en aquell single si que va ser de veritat,
sense trucs. A la foto del blog veieu a Nat King Cole i la seva filla Natalie,
sent una nena.
Abba – The winner
takes it All 1980
"El
guanyador s'ho emporta tot", la cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock
per concloure el programa d’avui, va ser un dels grans èxits d'ABBA ja al final
de la seva carrera, un títol curiós tenint en compte que quan es va gravar
l'àlbum, de les dues parelles uns ja estaven separats, s'havien divorciat l'any
1979 encara que prosseguia la unió professional. Crec recordar que l'altre
parella es va divorciar el 81, un any després, però no estic segur. El tema va
ser cara A d'un single amb "Eleine" a l'altre costat i es va extreure
de l'àlbum "Super Trouper" que s'havia editat el 21 de juliol de
1980. Va ser número 1 a
Anglaterra i arribar a la vuitena posició als Estats Units. La cançó va ser
escrita per Björn Ulvaeus i Benny Andersson, comptant amb Agnetha Fältskog com
veu solista principal.El quart component d'ABBA era la cantant Frida, de
veritable nom Anni-Frid Lyngstad. Es diu que 
Björn Ulvaeus va reflectir en la
lletra de la cançó que inicialment s'havia de titular "The Story of my
Life", tot el seu divorci. "The winner takes it all" ha estat
considerada al llarg de la història com una de les millors cançons d'ABBA, un
dels grups més venedors de la seva època i que van sorgir en la seva Suècia
natal donant-se a conèixer internacionalment quan van guanyar el Festival de
Eurovisió de 1974 amb el tema "Waterloo", clar que ara us explicaré
una curiositat, ABBA ja s'havien presentat anteriorment a la selecció de
candidats a Eurovisió, un any abans, però van ser rebutjats per no tenir prou
qualitat. Vaja Lumbreras! El nom ABBA és un acrònim format per les primeres
lletres del nom de cada membre: Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid... ABBA.
La frase d'avui
és de l'escriptor i pilot d’aviació francès Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29
de juny de 1900 - illa de Riou, 31 de juliol del 1944), autor de l'obra
"El principito" que va dir
“La saviesa
suprema és tenir somnis prou grans com
per no perdre'ls de vista mentre es
persegueixen”
Acaba aquí Un Toc
de Rock per avui, però us deixo en la bona companyia de totes aquelles
emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o vía internet, en
el cas de que t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo
sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario