El blues i el
rhythm & blues són dos estils musicals que han donat al món de la música
grans professionals, encara que i com succeeix amb els gèneres minoritaris que
habitualment no s'inclouen en les "comprades" llistes de la
ràdio-fórmula, a Espanya estan molt poc estesos, si bé tenen molts seguidors.
Avui a Un Toc de Rock escoltarem molt de blues i rhythm & blues de diverses
tendències que ens portaran els Blue Brothers, Charlie Mussalwhite, Son Seals,
The Brian Setzer Orchestra, Nuno Mindelis amb els Double Trouble, Clifton Chenier que va ser el Rei
del Zydeco i ens ve amb la Red
Hot Louisiana Band, Bill Wyman & King Rhythmes, la Creedence Clearwater
Revival, Etta James, Alvin Lee, Lita Ford i Allen Toussaint i que compartirem
des de totes aquelles emissores que emeten el programa dues vegades per setmana
o via internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Ara jo obro la barraqueta i us diré, com faig sempre, alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Blue Brothers –
Everybody needs somebody to love 1980
Aquest tema amb
el que avui començarem Un Toc de Rock, va ser un dels grans èxits de Solomon
Burke, un home que va ser considerat Rei del Soul després de la mort d'Otis
Redding. És la versió que van realitzar els Blue Brothers del tema escrit per
Jerry Wexler, Bert Berns i el mateix Solomon Burke. Us el he extret de la banda
sonora de la seva primera pel·lícula que als Estats Units es va titular
simplement "Blue Brothers", però que a Espanya va passar a ser
“Granujas a todo ritmo”. La veu solista és la de Jake i l'harmònica va estar a
càrrec de Elwood que són els personatges interpretats per John Belushi i Dan
Aykroyd respectivament. Cal dir que els Blue Brothers no existien, van sorgir
com a personatges en un xou humorístic "Saturday Night Live" de la televisió
americana, de fet en els seus inicis van utilitzar músics de l'estudi de TV,
posteriorment van decidir posar-se realment en marxa i van buscar una banda de
luxe, tots ells grans instrumentistes, entre els músics es trobaven membres de
Booker T. & The MG's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments per
tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Els Blues 
Brothers gravaven dobles
pistes de la secció de metall i percussió, inspirat-se en el "mur de
so" del productor Phil Spector i que també van fer servir els ABBA per les
veus. Després de la mort de Belushi, la banda va passar a ser dirigida per
Steve Cropper, amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de
1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a
Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de
speedball", una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna,
tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort,
va ser visitat pels actors Robin Williams i
Robert De Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat.
Mesos més tard Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una
entrevista al diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit
de la seva mort i li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de
l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John
Belushi" en l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy
Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en
primer grau. Un pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a
homicidi involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la
presó. Aixó val la vida d’un esser humà.
Nuno Mindelis
& Double Trouble – The grass is greener 1999
La banda texana
Double Trouble van ser el grup d'acompanyament del recordat guitarrista Stevie
Ray Vaughan, encara que abans de la seva mort, produïda en accident
d'helicòpter ja havien trencat les seves relacions professionals i l'últim disc
de l'insigne guitarrista el va gravar amb el seu germà Jimmy Vaughan. En
aquesta ocasió el grup de Texas acompanya al guitarrista africà Nuno Mindelis,
un músic nascut el 7 d'agost de 1957
a Cabinda, Angola, encara que ell és blanc i d'origen
portuguès, no heu d'oblidar que Angola va ser una colònia portuguesa fins a la
seva independència. És clar que en algunes fonts el citen com brasileiro,
possiblement pel fet d'haver gravat un àlbum amb temes clàssics de Brasil. Val
a dir quan parlem de 
Nuno Mindelis que és un guitarrista genial al qual molts
experts han comparat amb Jimmy Page, però autodidacta i que fins i tot les
seves primeres guitarres se les va construir ell. Va estar molt influenciat per
la música d'Otis Redding i els Booker T & The MG's. Nuno Mindelis va
debutar discogràficament l'any 1991 amb l'àlbum “Blues & Derivados”. Aquest
tema que us he seleccionat avui per escoltar a Un Toc de Rock is el he extret
del seu àlbum "Blues On The Outside" que es va publicar l’any 1999 i
va ser el seu cinquè disc, amb ell es va presentar al 25è Montreal
International Jazz Festival que es va celebrar l'any 2001.
Clifton Chenier
& His Red Hot Louisiana Band – Wrap it up, Baby 1981
Aquesta cançó
escrita per el mestre del zydeco Clifton Chenier amb un caire molt rock and
roll, us l'he tret del seu àlbum en directe “Live at Grant Street” en el que
està acompanyat per la Red Hot
Louisianna Band i es va gravar en el curs d’un concert realitzar a Lafayette,
el 28 d’abril del any 1981. En aquest concert i dins de la banda el van
acompanyar Cleveland Chenier al rub board, C.J. Chenier al saxo i Robert Peter
a la batería Les quince cançons de
l’àlbum van estar composades per Clifton Chenier, tret de “What Am I Living
For?” que era de Chuck Willis. Clifton Chenier va ser un acordionista, cantant
i harmònica nord-americà nascut a Opelousas, Louisiana, el 25 de juny de 1925 i
que va morir a Lafayette un 12 de desembre de 198, va ser considerant el Rei
del Zydeco, un estil musical entroncat amb el blues que es típic de la zona del
Delta del Mississippi i que fa servir en les seves lletres un angles molt
curios amb 
barrega de frances, lo que li dona un caire molt especial i que fa,
en moltes ocasions que no s’entengui res del que diuen. Clifton Chenier actuava
en bars de la seva zona i no va ser fins a principis dels anys 50 que va
obtenir el reconeixement popular, quan va gravar una sèrie de discos amb el
productor Jay Miller, entre ells destaca "Clifton Blues", el seu
primer àlbum que es va publicar l'any 1954 i al seu costat tocava seu cosí
Morris Chenier que era guitarrista. Clifton Chenier va introduir un canvi
important en la tradició musical del cajún i zydeco, substituint l'acordió
diatònic simple de botons alemany, de quatre claus en do, per l'acordió
cromàtic a piano modern. Per tot això va ser considerat el Rei del Zydeco.
Curiosament i malgrat això la seva discografia oficial, tot i que té un munt de
discos gravats, no és excessivament abundant, això si, les seves cançons
apareixen en gairebé tots els recopilatoris de zydeco. 
The Brian Setzer
Orchestra – Summertime Blues 2010
Ara al programa
d’avui us porto un tema extret del doble CD gravat en directe "Don't
Mess With A Big Band" que The Brian Setzer Orchestra van publicar l'any
2010 i que és una versió del clàssic d'Eddie Cochran. Brian Setzer va ser el
guitarra i cantant del grup The Stray Cats, líders del ressorgir del rockabilly
a Europa, tot i ser nord-americans i és que per poder funcionar els Stray Cats
van haver d'anar-s'en cap a Anglaterra. Quan el grup es va desfer l'any 1984 i
tot i que esporàdicament es van reunir en diverses ocasions per fer gires,
Brian Setzer (Nova York, 10 d'abril de 1959) va gravar en solitari i
posteriorment va crear la
The Brian Setzer Orchestra, tota una Big 
Band que era un
retorn al swing i al R & B. Es tractava d'un projecte molt ambiciós amb una
orquestra de 17 músics que van treure 4 o 5 àlbums d'estudi, un parell o tres
de discos de nadales i diversos en directe. Aquest àlbum és un d'ells, crec que
l'últim que han tret. En total Brian Setzer ha publicat un disc com Bloodless
Pharaohs, el seu primer grup, 11 com Stray Cats, un grapat com The Brian Setzer
Orchestra i 7 en solitari, a més d'haver estat component de The Honeydripers,
la banda paral·lela creada per Robert Plant dels Led Zepellin. L'any 1987, Brian
Setzer va participar fent el paper d'Eddie Cochran, a "La Bamba", la pel·lícula
que narrava la biografia de Ritchie Valens. També ha aconseguit tres Grammy i
el vam veure en un episodi dels Simpson, aquell del “Campamento rock”, amb
Keith Richards, Mick Jagger, Tom Petty i Elvis Costello, en dibuixos animats,
es clar.
Creedence
Clearwater Revival – Proud Mary 1968
El grup
nord-americà Creedence Clarwater Revival són una de les bandes històriques del
rock internacional que van fusionar rock, blues i country creant un estil
personal estretament lligat a la veu de John Fogerty, el seu cantant, guitarra,
compositor i líder de la CCR,
també coneguts com La
Creedence. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum
"Bayou Country" que es va editar el 5 de gener de 1969.pero ja
s'havia publicat en single. Curiosament quan l'àlbum es va reeditar en versió
CD i remasteritzat van incloure també una versió d'aquesta cançó gravada en
directe en un concert celebrat a Estocolm el 21 de setembre de 1971. Per cert,
aquest tema va ser versionat d'una manera magistral per Tina Turner, primer
quan eren Ike & Tina Turner i posteriorment en solitari. En els seus inicis
la CCR eren John
Fogerty que havia nascut el 28 de maig a Berkeley, Califòrnia, Stu Cook (baix)
i Doug Clifford (bateria), tots ells nascuts l'any 1945 i es van crear a El
Cerrito, Califòrnia, es van posar The Blue Velvets, però quan s'els va unir Tom
Fogerty, guitarrista i germà de John que també cantava, van passar a dir-se The
Golliwogs, clar que quan 
van signar contracte discogràfic van cambiar un altre
vegada i es van fer dir ja Creedence Clearwater Revival. Van funcionar de 1967
fins l'any 1972. L'any
1971 va marxar-se Tom Fogerty que va començar a gravar en solitari i ells van
seguir un any més per finalment desfer-se. Van haver molts problemes legals per
l'ús del nom i John Fogerty va començar una brillant carrera en solitari encara
que va estar un munt d'anys sense poder tocar cançons de La Creedence ni gravar-les,
tot i que la majoria eren composicions seves, va haver de recórre als tribunals
i no fa masses anys que van fallar a favor seu. Tom Fogerty va morir a causa de
la SIDA que va
contreure en una transfusió de sang, moria el 6 de setembre de l'any 1990.
El baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford van passar a ser músics de
sessió i en els noranta van tornar a posar en marxa la Creedence. Finalment
la Creedence
va ser inclosa en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any 1993, però no va ser perquè
tardaran a reconèixer la seva tasca, es que has de portar 25 anys dins del mon
de la música per poder ser inclòs en el Saló de la fama del Rock.
Allen Toussaint –
St James Infirmary
El 10 de novembre
del passat any 2015 va morir en un hotel de Madrid, després d'haver efectuat un
concert al Teatre Lara, a causa d'un atac de cor, el cantant, pianista,
compositor i productor de color Allen Toussaint que va ser una de les figures
més influents en el rhythm and blues que ens va arribar des dels Estats Units.
Nascut a Gert Town, Louisiana, el 14 de gener del 1938, pràcticament tota la
seva carrera que es va iniciar l'any 1955, la va passar a la ciutat de Nova
Orleans. Com a productor cal destacar treballs realitzats amb Dr. John i
Labelle amb les que va va fer el disc "Lady Marmalade". Aquest tema
us el he extret de l'àlbum "The Bright Mississippi", el seu dissetè
disc i que es va publicar el 21 d'abril de l'any 2009, ha estat el seu
últim treball discogràfic abans de la seva mort. La producció va estar a càrrec
de Joe Henry i van col·laborar Brad Mehldau, Joshua Redman i Nicholas Payton.
Els músics que van participar van ser Don Byron (clarinet), Nicholas Payton
(trompeta), Marc Ribot (guitarra acústica), David Piltch (baix), Jay Belleros
(bateria i percussió), Brad Mehldau (piano) i Joshua Redman (saxo tenor), un
bon grapat de bons músics, tot i que en la majoria dels seus discos la
instrumentació és escassa i en molts d'ells només 
compta amb el seu piano i la
veu. Aquesta cançó és el tercer tall del CD i es tracta d'un tema considerat
tradicional del folk anglès del segle XVIII que en els anys 30 del passat segle
XX el cantant nord-americà Cab Calloway va gravar en una versió entre blues i
swing i que es va titular originalment "The Rake Unfortunate" sense
autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que va ser escrita per Joe
Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També Louis Armstrong la va
gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, jo vull destacar la que van
realitzar Trombone Shorty & Booker T. Jones. Originalment la concó portava
lletra, tot i que la versió que escoltem a carrec d’Allen Toussaint es
instrumental, tractava sobre un soldat que es gasta els diners de la soldada en
prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser
versionada als Estats Units la causa de la mort va passar a ser l'alcohol i el
joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era
una leproseria. A Espanya es va fer una bona versió en els anys seixanta a
carrec de Tony Ronald y sus Kroner’s.
Bill Wyman &
King Rhythmes – Groovin’ 2000
Aquesta cançó, un
clàssic dels anys seixanta del grup nord-americà The Young Rascals, la seva
cançó més important, donava títol a un àlbum de Bill Wyman & King Rhythmes
que es va publicar l'any 2000, amb l'arribada del nou segle. Va ser el tercer
disc de Bill Wyman, el baixista dels Rolling Stones des de desembre de 1962
fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Mick Jagger i Keith
Richard, amb els King Rhythmes, encara que ell ja havia tret sis discos en
solitari i editaria un altre l'any passat i també havia publicat un àlbum com
Willy & The Poor Boys al 1985 que va ser reeditat en format CD l'1 de
novembre de l'any 2000. en total i amb la seva banda Bill Wyman & King
Rhythmes ha publicat set àlbums. Bill Wyman es diu en realitat William George
Perk i va néixer a Londres el 24 d’octubre del 1936. 
Músic autodidacta, va ser
component de The Rolling Stones des de 1962 fins a l'any 1993, quan els va
deixar, com us deia, per diferències amb Mick Jagger i Keith Richards. Des de 1997, ha gravat i
realitzat gires amb la seva pròpia banda, Bill Wyman’s Rhythm Kings que es
considera "una banda rotativa" ja que els seus components van
variant, tant en els seus discos com en les gires que realitzen, De fet he de
recalcar que pel grup han passat, com a músics convidats, gent dela talla de JJ
Cale, Gary Brooker, Eddie Floyd, Peter Frampton, Odetta, Eric Clapton, George
Harrison, Dennis Locorriere, Mick Jones, George Fame, Albert Lee, Beverly
Skeete, Mick Taylor i molts altres i se l'ha comparat amb la Ringo Starr All-Starr
Band. Els dies 25 i 29 de novembre de l’any 2012 va tornar a tocar, encara que
com convidat, en dos concerts que The Rolling Stones van realitzar al 02 Arena
de Londres, 20 anys després d'haver-los deixat.
Charlie
Musselwhite – Please don’t think I’m Nosy 1994
El gran mestre de
l'harmònica blues és actualment el músic nord-americà Charlie Musselwhite.
L'any 1994 va publicar l'àlbum "In my time" a través del segell
Alligator Records que a Espanya va distribuir DiscMedi. Als cors i
acompanyant-lo en molts dels temes trobem als The Blind Boys of Alabama i al
costat de Charlie Musselwhite que va cantar i va tocar harmònica i guitarra,
estaven Clarence Fountain, Jimmy Carter, Curtis Foster i Bobby Butler als cors,
Larry Taylor (baix ), Andrew Jones (guitarra), Gene Taylor (piano), Steve
Hodges (bateria), Felton Crews (baix) i Tommy Hill (bateria), la producció va
estar a càrrec de Kevin Morrow i es va gravar a San Francisco. D'aquest bon
disc de blues us he extret aquest tema que ara sona a Un Toc de Rock i que és
una de les 
poques versions recollides en aquest disc, l'autor i el primer que
la va gravar va ser el cantant i guitarrista de color Eddie Kirkland, l’any
1953. El tema va ser reditat en un recopilatori de blues l'any 2001. Charles
Douglas Musselwhite va néixer a Kosciusko, Mississipí, el 31 de gener de 1944 i
és un gran professional que ha compartit escenari amb els grans del blues i el
R & B, va ser un dels músics que integraven la macro banda fictícia The
Louissianna Gator Boys en el film "The Blue Brothers 2000" i que en
la pel·lícula liderava BB King.
Son Seals –
Mother Blues 1996
De veritable nom
Frank Seals, però conegut profesionalment en el mon del blues com a Son Seals,
va ser un gran guitarra i cantant de blues, de color, nord-americà, nascut a Osceola,
Arkansas el 13 d'agost de 1942. Va començar a actuar professionalment a l'edat
de 13 anys, primer com a bateria amb Robert Nighthawk i després es va passar a
la guitarra. Als 16 anys Son Seals va començar a tocar en el T-99, un club de la seva
ciutat d'alta categoria, acompanyant a Little Walter que es deia que era el seu
cunyat. Aquest tema que compartir ara a Un Toc de Rock us el he extret del seu
álbum “Spontaneous Combustion” que va ser 
editat l’any 1996. El genial músic va
debutar amb l'àlbum "The Son Seals Blues Band" que es va publicar al
1973 i que Son Seals va reeditar en versió CD l’any 1993. Son Seals va ser
englobat dins del "blues de Chicago" encara que el seu espectre
musical era realment molt més ampli. El cantant, compositor i guitarrista Son Seals
va morir el 20 de desembre de 2004
a causa de complicacions amb la diabetis que patia des
de feia anys i va deixar publicats 10 álbums dins de la seva discografia
oficial.
Etta James – One
night 1989
L’any 1989 la
cantant de color Etta James, una de les dones pioneres del R & B de
Chicago, va editar l'àlbum "Seven Year Itch". D'ell us extrec aquest
tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, tot un "peaso cansión"
d'aquesta dona que va marcar un punt d’inflexio en el blues romàntic. Amb ella
Leonard Chess va innovar aquest món del R & B afegint instruments
sinfónics, sobre tot violins i chelos, enriquint els enregistraments i portant
la seva música a nivells insospitats quan va començar. De la etapa d'Etta James
amb el segell Chess es parla al film "Cadillac Records" i el paper de
la cantant el fa Beyonce que també va estar la productora de la pel·lícula. Tornant a Etta
James, el seu nom real era Jamesetta 
Hawkins i va néixer a Los Angeles, el 25
de gener de 1938. La mare era una prostituta de color i es diu que el pare un
campió de billar, blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la seva filla ni la
va reconèixer i alló va traumatitzar i molt a la cantant. Etta James va tenir
molts problemas amb les drogues i l’alcohol al llarg de la seva vida, de fet
fins i tot va set empresonada, però finalment es va recuperar. Etta James va
morir el 20 de gener de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres
Grammy, va gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilatoris, si bé
després de la seva mort han anat sortint més discos.
Alvin Lee – Motel
Blues 2007
Escoltarem al
programa d’avui d’Un Toc de Rock a un dels grans guitarristas britànics. Jo
coneixia a Alvin Lee amb el qual vem compartim una gira organitzada pel meu
amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir-vos que era una persona
senzilla, planera i de fàcil i amè tracte. El gran cantant, compositor i
guitarrista britànic va ser el líder dels Ten Years After, una de les bandes
mítiques i més importants del blues anglès a finals dels seixanta i a mitjans dels
70, Alvin Lee es va llançar ja en solitari, desfen-se el grup. Integràvem Ten
Years After, un dels gran triunfadors del Woodstock 69, l’Alvin Lee, nascut el
19 de desembre de 1944 a
Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock,
Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 de novembre 
de 1944, Stanbridge,
Bedforshire) i Chuck Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2
de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee en el grup, pero no
tots estaven emparentats. La consolidació dels Ten Years After va arribar quan
van actuar al festival de Woodstock de l’any 1969 i la revalida en el de l’Illa
de Wight ja al 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava
inclòs en el seu CD en solitari "Saguitar", publicat l’any 2007 i que
es un dels seus millors treballs. A la foto Mario Prades amb Alvin Lee i un
company de Tarragona. Per cert, Alvin Lee va morir el 6 de març de l’any 2013,
es trobava a Espanya, concretament el gran bluesman vivia a Málaga.
Lita Ford – Only
women bleed 1990/1992
La cançó amb la
que avui tancaré Un Toc de Rock entra més en el rock que el R & B, però ara
crec que quedarà molt bé. Avui en dia es tot un clàsic i va ser escrita per
Alice Cooper i Dick Wagner. El tema ens narra la història d'una dona
maltractada pel seu marit, tot un crit contra la violència de gènere, us l'he
extret d'un disc recopilatori de la cantant i guitarrista Lita Ford i que es va
titular "The best of Lita Ford" i es va publicar l'any 1992, si bé primer
s'havia inclòs en l'àlbum "Stiletto" que va veure la llum el 15 de
maig de 1990. En la gravació Lita Ford compta amb David Ezrin (teclats), Don
Nossov (baix) i Myron Grombacher (bateria), però van col·laborar un munt de
músics, entre ells Pablo Calagero (saxo), Mick Chapman (cors), Barry Danelian
(trompeta), Richie Cannata (saxo), Kevin Osborne (trombó i cors) i alguns més,
la producció va ser de Mike Chapman. Va aconseguir el lloc 52 en les llistes
del Billboard i el 66 a
Anglaterra. La veritat és que al llarg de la història s'han fet bones versions
del tema i entre elles cal 
destacar les de Tina Turner, Etta James, Guns'n
'Roses, Tori Amos i algunes més, encara que si hagués de destacar una seria la
que va fer la britànica Julie Covington, sense oblidar l'enregistrament del
propi Alice Cooper. Lita Rossana Ford va néixer a Londres el 19 de setembre de
1958 i es va fer popular quan va formar part del grup de rock femení The
Runaways que van estar en actiu de 1975 fins 1979 i en el qual també militava
Joan Jett. Per cert que dues de les noies que van passar per The Runaways han
mort, Sandy West l'any 2006 i Laurie McAllisterm al 2011. L'any 1985 Lita Ford va
ser nominada per al Grammy com "Millor performance femenina de rock"
per la seva cançó "Gotta Let Go". En la pel·lícula "The
Runaways", del 2010 i que és la història del grup, el paper de Lita Ford el va
interpretar l'actriu Scout Taylor-Compton.
La frase per
acabar el programa d’avui es del cantant de country John Denver que va morir en
un accident d’aviació quan provava una avioneta
“Com artista i
cantant estic compromès per construir enteniment i amistat entre els pobles”
Conclou Un Toc de
Rock per avui, però abans de tocar el dos us deixaré en companyia d’aquelles
emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana o via internet,
si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario
Prades i fins el proper programa baixaré la barraqueta. A reveure.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario