Un Toc de Rock 10-38

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Us portaré al programa d'avui d'Un Toc de Rock artistes pràcticament desconeguts a Espanya al costat d'altres gairebé oblidats, així com grans noms del rock i escoltarem en aquest recorregut per la història de la música a Keef Heartley, Medicine Head, The Tractors, Steve Forbert, la Desert Rose Band de Chris Hillman, Tracy Chapman, Roger Taylor de Queen en solitari, Keith Richard dels Rolling Stones també en solitari, junt a T Rex, Elvis Presley, Tony Joe White, Tommy James & The Shondells, The Turtles i Frank Sinatra amb Quincy Jones. Tots ells configuraran la nostra banda sonora, aquests 55 minuts que dura el programa i que arribarà a vosaltres des de totes aquelles emissores per les que surtim a les ones dues vegades per setmana o bé vía internet es que si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara em toca obrir de nou la barraqueta o ho faré dient, com faig sempre, alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Medicine Head – On the land 1972

Anem a iniciar el nostre viatge musical escoltant als britànics Medicine Head que ens portaran a Un Toc de Rock aquest tema que es va publicar l'any 1972 com a cara B d'un single amb "Kum on" a l'altra banda i que va publicar el segell Dandelion a Anglaterra i Polydor a la resta d'Europa. Tots dos temes van ser composats per John Fiddler i el productor va ser Keith Relf, membre del grup i que habia tocat amb els Yardbirds. Els Medicine Head van ser una bona banda de rock-blues amb tocs de glam, sorgida a Stafford que van estar en actiu des de 1968 fins l'any 1977, liderats per John Fiddler (Darlaston 25 de setembre de 1947) que era cantant, guitarrista, piano i bateria i Peter Hope-Evans (Brecon, Gal·les, 28 de setembre de 1947) que tocava harmònica i arpa, encara que pel grup van anar rotant altres músics, entre ells Clive Edwards que que més tard tocaria amb UFO, Keith Relf que venia de The Yardbirds i va morir electrocutat el 14 de maig del 1976 a Londres quan tocava la guitarra dins de la banyera, el pianista Tony Ashton que posteriorment tocaria amb Paul McCartney i Eric Clapton. Roger Saunders, George Ford, el bateria John Davies que amb Pink Floyd va tocar en el "Dark side of the Moon", Rob Townsend i Morgan Fisher que després de deixar-los produiria discos per Robert Fripp, Gavin Bryars, Michael Nyman que després aniria amb The Pretenders, Penguin Cafe Orchestra, Robert Wyatt, Ivor Cutler i The Damned, tocant els teclats amb la majoria d'ells i també acompanyaria a Queen. En total s'han arribat a publicar 12 àlbums de Medicine Head, encara que alguns d'ells van ser directes i recopilacions, 5 d’ells ja en el nou segle. Avui en dia Medicine Head són considerats una banda històrica i rellevant de l'Anglaterra de principis dels 70, encara que per a molts el seu record s'ha anat perdent en l'oblit que ocasiona el pas del temps.

T. Rex – Get it on (Bang a gong) 1971

Us porto ara a Un Toc de Rock aquest bon grup que van ser tot un estandart del glam-rock i escoltarem aquest tema que va ser el segon senzill que es va extreure de l'àlbum "Electric Warrior" que es va publicar l'any 1971. El single va aconseguir el primer lloc en el Regne Unit. Quan es va publicar als Estats Units va sortir amb el títol alterat, es va titular "Bang a Gong (Get It On)" ja que es volia evitar que fos confós amb una cançó que es titulava igual del grup Chase. A les terres de l'Oncle Sam va pujar al lloc 10 en la llista del Billboard. Va ser el lloc més alt escalat per una cançó de T. Rex als Estats Units. En la gravació d'aquest tema Marc Bolan va comptar amb la col·laboració de Rick Wakeman, en aquella època membre de Yes, al piano i Ian McDonald, component de King Crimson que va tocar el saxofon. Els altres músics que van participar en aquest enregistrament van ser Mickey Finn (bongos i congas), Steve Currie (baix), Bill Legend (bateria) i Mark Volmann i Howard Kaylan als cors, tots ells, al costat de Marc Bolan, integraven en aquell moment T. Rex. És clar que el desembre del 1971, quan T. Rex va actuar al popular programa de televisió Top of the Pops i van tocar aquesta cançó, va ser Elton John qui es va asseure davant del piano. Al llarg dels anys el tema ha estat versionat, destacant les que van realitzar Carlos Santana, Blondie, Cinema Bizarre i The Power Station. El seu nom original era Tyrannosaurus Rex, però amb els anys es va anar abreujant fins quedar-se sols en T. Rex. Era la banda liderada per el malograt Marc Bolan, fundador del grup l’any 1967, junt al percusionista Steve Peregrin Took. Al començar els anys setenta el grup es va reestructurar i van pasar a ser tan sols T. Rex. El nom real de Marc Bolan era Marc Feld i va néixer a Londres, el 30 de setembre del 1947, el cantant va morir a la capital britànica en un accident de trànsit el 16 de setembre de 1977, sense haver arribat a complir els 30 anys d’edat. El vehicle, un Mini, anava conduït per la seva núvia Gloria Jones ja que ell no tenia carnet de conduir. Amb la seva mort va desapareixer una de les grans figures del glam-rock. Un altre de les seves cançons més popular va ser "Hot love" que també es va incloure l’any 1971 en el mateix àlbum, al mes de març va sortir en single i també es va classificar en el primer lloc a Anglaterra i a les llistes del Canadà, en el 47.

Keith Richards – Heartstopper 2015

L'any passat es va publicar "Crosseyed Heart", nou àlbum en solitari de Keith Richards, guitarrista i compositor de The Rolling Stones. D'aquest àlbum, publicat el 18 de setembre del 2015, us he extret el tema que compartirem ara a Un Toc de Rock. La veritat és que Keith Richards en solitari no s'ha prodigat molt, aquest és el seu tercer disc, anteriorment havia publicat "Talk is cheap" en el 1988 i "Main Offender" al 1992, a més d'un disc en directe gravat el desembre del 1988. En aquest àlbum ha comptat en un dels temes, amb la cantant Norah Jones, amb la qual ja havia col·laborat en altres ocasions. En aquest disc Keith Richards toca la guitarra elèctrica i acústica, el baix, el piano i canta, però també l'acompanyen Waddy Wachtel a la guitarra, els teclats d'Ivan Neville i als cors trobem a Sarah Dash, que són component del grup X-Pensive Winos, els músics que ja van acompanyar a Keith Richards en els seus dos anteriors discos en solitari i en la gira del 88. Per descomptat trobem altres bones col·laboracions en cançons puntuals com  Steve Jordan (bateria i veu), Spooner Oldham (teclats), Larry Campbell (pedal steel), Aaron Neville (cors) i Bobby Keys (saxo) que acompanyava des de feia molts anys a The Rolling Stones i va morir al desembre del 2014 i era un gran amic de Richards. Keith Richards va néixer el 18 de desembre de 1943 a Dartford, Kent i forma part dels Stones pràcticament des dels seus primers passos, va entrar al 1962 i al costat de Mick Jagger són els compositors de les cançons del grup i ha cantat en moltes d'elles. Quan va començar tocava en el grup The New Barbarians al costat de Ronnie Wood, però també tocaria amb els Blues Incorporated d'Alexis Korner i Little Boy Blue and the Blue Boys. Per cert, es deia que va ser acceptat a The Rolling Stones perquè posseïa el seu propi amplificador. Els Stones van realitzar la seva primera actuació el 12 de juliol del 1962 al Marquee Club de Londres i eren Mick Jagger, Brian Jones, Keith Richards, Ian Stewart, Tony Chapman i Dick Taylor, després començarien els canvis. Keith Richards està considerat per la revista Rolling Stone en el lloc número 4 de la llista dels 100 Millors guitarristes de tots els temps.

Keef Heartley – Dance to the music 1973

La Keef Heartley Band, liderada pel bateria britànic Keef Heartley, nascut a Preston, Lancashire, el 8 d'abril de 1944 i que va morir un 26 de novembre del 2011 al Royal Preston Hospital, és un d'aquests grups avui poc recordats, excepte per la seva participació en el popular Festival de Woodstock. Van gravar només cinc àlbums, entre 1969 i 1972, encara que l'any 1999 es va editar també una mena de disc recopilatori titulat "Not Foolish Not Wise (1968-1972 / studio + live)" que va ser remasteritzat i reeditat l'any 2003. Va publicar dos àlbums més, tots dos en directe, amb els grups Little Big Band i Dog Soldier i un disc en solitari al 73 titulat "Lascashire Hustler" del que us he extret ara aquest tema que compartim a Un Toc de Rock i es una versió. El tema va ser compost per Sylvester Stewart i va ser el gran èxit en la carrera del grup nord-americà Sly & The Family Stone que la van gravar al gener del 1968, tot i que també hi ha una bona versió a càrrec dels Rolling Stones. En aquest àlbum Keef Heartley va tocar la bateria i va estar acompanyat per Jess Roden (cantant), Junior Kerr (cors i guitarra), Jean Roussel (teclats), Mick Weaver (orgue i moog), Philip Chen (baix), al costat de Elkie Brooks i Robert Palmer als cors i Pete Gage i Derek Wadsworth que van realitzar els arranjaments orquestrals. La veritat és que molts d'elles ja havien estat components de la Keef Heartley Band. El passat any 2015, concretament el 28 d'agost, es va editar un doble CD titulat "Keef Heartley The best" on es recollien els principals temes de la seva carrera, encara que aquest no estava.

The Tractors – The Tulsa Shuffle 1995

Amb aquest CD jo vaig descobrir al grup nord-americà The Tractors, una de les bandes que en els noranta, es van englobar dins del gènere anomenat per la discogràfica Universal com New American Music, una etiqueta que no era res més que una barreja de gent fen country, rock i R & B, amb tocs de pop. The Tractors estava integrat, en aquesta gravació que es va realitzar en els The Churca Studio de Tulsa, per Steve Ripley (cantant, guitarra i bateria), Walt Richmond (piano, acordió, clavicornio, bateria, metalls, baix i cors), Ron Getman (guitarres, slide, steel, dobro, mandolina, harmònica i cors), Casey Van Beek (baix i cors) i Jamie Oldaker (bateria, pandereta i percussió), com podeu comprovar, tots ells multiinstrumentistes. En el disc de The Tractors col·laboren així mateix Ray Cooder, Bonnie Raitt, el recordat guitarrista JJ Cale, Leon Russell, Jim Ketner, Joe Davis, Glenn Mitchel, Eddie Richmon, Curley Lewis, James Burton, Eldon Shamblin i crec que uns quants més. Aquest tema, una composició de Steve Ripley, era el que obria el seu primer CD "The Tractors" que es va publicar als Estats Units a l'agost de 1994, encara que a Espanya es va editar a l'abril de 1995, pràcticament un anys després. L'àlbum va arribar a la posició 11 del Billboard i va ser Doble Disc de Platí. El grup era d'Oklahoma i es va crear l'any 1988. Curiosament el seu segon disc era un àlbum de nadales i es va titular “Have Yourself a Tractors Christmas”.

Chris Hillman & The Desert Rose Band – Summer Wind 1988/1991

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem una cançó extreta d'un CD de grans èxits de Chris Hillmand & The Desert Rose Band titulat "A Dozen Roses - Greatest Hits" que es va publicar el 4 de gener del 1991. L'àlbum va aconseguir el lloc 44 en les llistes de country del Billboard. El tema va ser escrit per Chris Hillman i Steve Hill i originalment va ser el primer single que es va extreure del àlbum "Running" de la Desert Rose Band, posiblement el millor disc en la carrera d'aquesta bona banda nord-americana de country rock i que inicialment s'havia publicat l'any 1988. En el seu moment el single va pujar a la segona posició de les llistes americanes i al 12 en les canadenques. L'origen de la Desert Rose Band hem de buscar-lo en bandes mítiques del country rock americà, autèntiques escoles de músics. El grup va ser creat l'any 1985 per Chris Hillman que havia militat a The Byrds, Manassas, The Souther-Hillman-Furay Band i la Flying Burrito Brothers, entre d'altres i al seu costat es trobaven Herb Pedersen i John Jorgenson que havia tocat amb The Hellecasters. Pel grup han passat molts músics al llarg de la seva trajectòria professional, entre ells Bill Bryson, Jay Dee Maness, Steve Duncan, Tom Brumley, Sam Bush, Tony Rice, Larry Park, Al Perkins i alguns més. La veritat és que la Desert Rose Band mai ha estat una banda de rellevància dins del panorama musical espanyol, però això és atribuïble a les emissores de ràdio-fórmula ja que el country rock és un gènere que, excepte rares excepcions, no compta amb grans pressupostos a l'hora de promocionar-se segons el sistema espanyol, és a dir comprant llocs en les llistes que es fabriquen a força de "pasta gansa". La Desert Rose Band es va desfer l'any 1994, però van tornar de nou al 2008 per dissoldres ja definitivament dos anys més tard. En total dins de la seva discografia trobem cinc àlbums d'estudi, 2 o 3 recopilatoris i 17 singles. Chris Hillman forma part del que als Estats Units es diu The Burrito Family que són músics que van formar part dels Flying Burrito Brothers i que es van reunint de tant en tant per gravar junts, encara que mai solen ser els mateixos i de vegades les gravacions són en format duet o tercet.

Tracy Chapman – Telling Stories 2000

Molts van descobrir a Espanya a Tracy Chapman quan el 10 de setembre de l’any 1988 va actuar al Camp Nou, en aquell popular macro festival organitzat per Amnistia Internacional a favor dels drets humans, en el qual el cap de cartell va ser Bruce Springsteen, junt a Sting, Youssou N’Dour, Peter Gabriel i en el qual també van actuar, com a únic grup nacional El Último de la Fila. Des de llavors ha passat en altres ocasions pel país, no us cregueu tampoc que ha vingut masses vegades. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar avui Un Toc de Rock donava títol al seu cinquè àlbum, publicat el 14 de febrer de l'any 2000, va ser editat pel segell Elektra i va servir de suport per a la gira que va realitzar aquell any. En el disc qie va arribar a la posició 33 en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or als Estats Units, va comptar amb un munt de músics: Alejandro "Alex" Acuña (percussions), Rock Deadrick (cantant i cors), Tommy Eyre (orgue i sintetitzadors), Mike Finnigan (òrgan), Denny Fongheiser (percussions i bateria), Emmylou Harris (cors), Howard Hers (baix), Steve Hunter (dulzaimer, guitarra steel i guitarres), Larry Klein (baix), JayDee Mannes (pedal steel), John Pierce (baix), Tim Pierce (guitarra acústica, guitarra elèctrica, dobro, mandolina i sitar),  Eric Rigler (gaita i whistler), Scarlet Rivera (violí), Glenys Rogers (percussió, cantant i cors), Andy Stoller (baix) i Patrick Warren (teclats). Feia més de quatre anys que la cantant, guitarrista i compositora de color no treia cap disc nou, l'últim havia estat "New Beginning", el 14 de novembre del 1995. Tracy Chapman va néixer a Cleveland, Ohio, el 20 de març de l'any 1964 i va començar el seu camí musical al 1984. Encara que la cantant no ha volgut parlar sobre la seva orientació sexual, a mitjans de la dècada dels 90 es va saber que mantenia una relació amb l'escriptora Alice Walker. La veritat és que Tracy Chapman manté separada la seva vida personal i la professional i una vegada va manifestar: "Tinc una vida pública que és la meva vida de treball i tinc la meva vida personal. En certa manera, la decisió de mantenir les dues coses separades es relaciona amb la feina que faig”.

Steve Forbert – Romeo’s Tune 1979

Ja fa uns mesos vam escoltar al programa al cantant i guitarrista nord-americà Steve Forbert i us vaig prometre que tornaria a sonar a Un Toc de Rock i que us portaria aquest tema. Ha arribat el moment de fer-ho i ara anem a compartir el "Romeo’s Tune" que es va incloure en el seu segon àlbum titulat "Jackrabbit Slim", editat l'any 1979 i posteriorment, encara que en aquest cas una versió en directe, va tornar a incloure’s en el disc "King Biscuit Flower Hour" de 1982 que va ser reeditat en format CD al 1996. També l'hem tornat a trobar en algun dels diversos recopilatoris de grans èxits que ha anat traient. Val a dir que aquesta cançó que possiblement sigui el tema estrella en la seva carrera, va pujar al lloc 11 en les llistes del Billboard i el vuitè al Canadà, estava dedicat a la memòria de la cantant de color Florence Ballard (Detroit, Míchigan, 30 de juny de 1943 – 22 de febrer del 1976) que va ser líder de The Supremes i va acabar tràgicament. La veritat és que Steve Forbert és pràcticament un desconegut a Espanya malgrat la seva dilatada carrera artística i la seva qualitat, però els seus discos no recordo que es publiquessin mai aquí. Steve Forbert va néixer a Meridian, Mississippi, el 13 de desembre del 1954 i en els seus inicis va ser comparat amb Bob Dylan. Porta publicats 16 àlbums d'estudi, 5 recopilatoris i tres en directe, a més d'haver inclòs cançons en dues pel·lícules i 13 compilatoris, però aquí i com us deia, és un desconegut. Cal destacar la seva tasca com a compositor i ha escrit cançons per Rosanne Cash, Keith Urban, Marty Stuart i Webb Wilder, entre d'altres. Us explicaré una curiositat, Steve Forbert apareix al vídeo del tema "Girls Just Wanna Have Fun" que va ser el primer èxit de la menudeta cantant Cyndi Lauper.

The Turtles – You don’t have to wall in the rain 1969

Ara ens remotarem a l’any 1969, però abans farem una mica d’historia. El grup nord americà The Turtles es van crear a l'Institut Westchester High de Los Àngeles l’any 1965, quan el cantant Howard Kayla i Mark Volmer (guitarra, saxo i cantant) van decidir crear una banda. Avui en dia els californians The Turtles pràcticament sols són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van gravar bons temes, entre ells "Elenore" i aquest que us porto avui i que es trobava en un single sense caràtula que em va arribar des de Mèxic enviat per una novieta que tenia allà i que es deia Magnolia. Inicialment The Turtles es van fer dir The Crossfire from the Planet Mars i eren un grup de surf music que va saber veure l’importancia musical de la invasió beat i ells es van passar a un pop molt proper al bubblegum. Igual que els va passar a The Byrds,  el seu primer single, de l'any 1965, va ser una versió de Bob Dylan, "It Ain't Me Babe". A partir de 1967 es van reestructurar i eren Chip Douglas,  Howard Kayla, Mark Volmer, Don Murray que ja va morir i John Barbata. Aquest tema tancava el LP "Turtle Soup", editat l’any 1969 i que va ser una de les poques produccions que ha realitzat el britànic Ray Davis dels The Kinks. El single va pujar a la posició 51 de les llistes als Estats Units si bé crec que a Espanya no va publicar-se. The Turtles van patir molt camvis a la formació, en aquest enregistrament el grup l'integren Howard Kayla, Mark Volmer, Al Nichol, Jim Pons i John Barbata a la bateria. The Turtles es van desfer l’any 1970. En els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts com a duet i sota el nom de Flo & Eddie i per cert i sols com curiositat, tots dos eren parella sentimental.

Tommy James & The Shondells – Crystal blue persuasion 1969

Seguim a l’any 1969. Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L'any 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Llavors els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l'any 1966 i va començar a punxar-la. En veure la gent que no podian trobar-la en les botigues de Pennsylvania, com que la picaresca no es sols espanyola, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc pirata i es van vendre molt bé i ràpid. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descubrir-.ho tot i que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Com que de les vendes pirates del disc ja no en podia treure rés, se'n va anar a una sala molt a prop i després de escoltar al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o "Cristal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va està composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale. Va ser publicada en single al juny de 1969 i va arrivar al segon lloc al Estats Units i el primer al Canadà. La cançó es va incloure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la versión de l’àlbum i la del single son una llugerament diferents. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser més aviat discreta. De veritable nom Thomas Gregory Jackson, Tommy James va néixer el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.

Roger Taylor – Small 2013

Roger Taylor, el bateria dels Queen, grup en el qual també fa cors i en algunes cançons ha cantat com a solista i tocat la guitarra, va editar el 11 de novembre de l'any 2013 un àlbum en solitari titulat genèricament "" del que us he seleccionat el tema "Small" que escoltarem ara a Un Toc de Rock. De nom complet Roger Meddows Taylor, el músic britànic va néixer a King's Lynn, Norfolk, el 26 de juliol de 1949, també ha escrit moltes de les cançons de la banda, entre elles "Sheer Heart Attack", "I'm In Love With My Car", "Radio Ga Ga" o "A Kind of Magic", a més d'haver compost altres amb el recordat Freddy Mercury com "Breakthru" o "Innuendo". Quan comença en el món de la música Roger Taylor es va unir a la seva primera banda, anomenada Johnny Quale and The Reaction, però el cantant del grup Johnny Quale els va deixar i ell va passar a ser el vocalista i es van dir només The Reaction, mantenint-se en actiu fins al juliol del 1968, després s'uneix a Smile, la banda de Brian May que posteriorment es convertirien en Queen. Per tant no ens ha d'estranyar que en aquest disc ell sigui també la veu solista. És clar que la seva carrera individual comença l'any 1977 quan va publicar el single "I Wanna Testify" que va ser un veritable fracàs. Va editar el seu primer àlbum en solitari "Fun in Space" al 1981 i aquesta vegada es va classificar en el lloc 18 de les llistes angleses. Des de llavors ha publicat quatre àlbums com a solista, un d'ells en directe. La veritat és que aquest últim disc en solitari va començar a gestar-se l’any 2008, després de finalitzar la gira Queen + Paul Rodgers i va acabar de gravar-lo al octubre del 2013. Pràcticament totes les cançons, aquesta inclosa, van ser escrites per Roger Taylor i en el disc va comptar amb la col·laboració del guitarrista Jeff Beck en el tema "Say It 's Not True". En els enregistraments van intervenir Spike Edney (teclats), Jason Falloon (guitarra), Steve Hamilton (saxo), Kevin Jefferies (baix), Jonathan Perkins (orgue i cors), Nicola Robins (violí), Steve Stroud (baix) i Rufus Taylor (bateria i piano). Roger Taylor canta i a més toca bateria, percussió, teclats, piano, baix, guitarra i un petit aparell electrònic anomenat stylophone.

Tony Joe White – Rainy night in Georgia 1970

I avui a Un Toc de Rock us porto per que la compartim, una cançó d’aquest gran cantant, extraordinari guitarrista i millor compositor nord americà, anomenat Tony Joe White. Les seves cançons han estat èxit en veus com Elvis Presley, Glen Campbell, Ray Charles, Tennessee Ernie Ford, Aaron Neville, Brook Benton i tants d'altres, tot i que havent-les gravat ell també, en la seva pròpia versió mai han assolit els primers llocs de les llistes d’èxits, cosa que si més no, resulta curiosa. Aquest gran músic nord americà, Tony Joe White, va néixer a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol de 1943. Aquesta cançó que us he portat ara, va ser escrita l’any 1962, però va triomfar en la versió del cantant de color Brook Benton ja a l’any 1970 i va arrivar a vendre, en la versió del cantant de color, més de dos milions de còpies. Dons bé, “Rainy night in Georgia” està catalogada com una de les millors 100 cançons del Segle XX per la revista Rolling Stone i avui escoltem la versió original a carrec del seu autor, Tony Joe White que és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya val a dir que tan sols el recordan quatre nostàlgics com vosaltres i jo, tot i que porta editats 38 àlbums, 38 singles i també una banda sonora. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, aquesta "Rainy Night in Geòrgia" i "Steamy Windows", entre moltes altres.

Elvis Presley – Crying in the Chapel 1965

El Rei va fer una magistral versió d'aquest tema, escrit per Arti Glenn, tot un clàssic del country que fins i tot havia arribat a gravar Mahalia Jackson, encara que la versió més popular havia estat la que van realitzar The Platters l'any 1964 amb un regust molt més R & B. Elvis Presley la va convertir en un estàndard del pop quan la va publicar l'any 1965 a un EP, a través de RCA Victor, en el qual estava acompanyat per The Jordanaires i que en la seva edició espanyola també va incloure “In My Father's House (Are Many Mansions)”, “Joshua Fit The Battle” i “Swing Down Sweet Chariot”. Elvis Aaron Presley va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935 i va morir a Graceland, la seva casa de Memphis, avui museu, el 16 d'agost de 1977. Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. També Elvis va tindra problemas de censura, heu de tenir en compte que en algunes cadenes de televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els seus moviments al cantar i ballar arribaven a resultar obscens i  provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis podia haver-se salvat de la mili tranquil·lament, però el Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un circ mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tota Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Va tenir un germà bessó que va néixer mort 35 minuts abans de fer-ho ell. Us explicaré una altra curiositat sobre Elvis. El Rei va realitzar una audició per entrar a formar part d’un quartet vocal de Memphis anomenat The Songfellows, però va ser rebutjat, li va explicar al seu pare que li van argumentar que no podia cantar, més tard Jim Hamill, el líder del grup va afirmar que no el van acceptar pel fet que no va demostrar tenir una bona oïda per les harmonies, "en aquell moment", va afegir per justificar la seva "agudesa" musical. Tot i que els "crítics experts" havien dit que Elvis estava cremat l’any 1970 va tornar a puxar fins a dalt de tot de les llistes amb el seu disc “On stage: February 1970".De fet ja sabeu el que jo penso dels crítics "experts".

Frank Sinatra & Quincy Jones – Stormy weather 1984

I acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltant a La Veu, el gran Frank Sinatra (Hoboken, 12 de desembre de 1915 - Los Angeles, 14 de maig de 1998), a qui se li deia Blue Eyes, encara que la meva cosina Glòria que el coneixia sempre afirmava que eren lentilles. El passar més de decembre Sinatra hauria fet cent anys d'edat. La veritat és que el cantant i actor Frank Sinatra va ser un dels personatges més rellevants de la música del Segle XX, guanyador d'un Oscar pel seu paper al film "D'aquí a l'eternitat". La cançó que us he seleccionat, tot un clàssic del blues i jazz, es va incloure en el seu àlbum "LA is my Lady", amb els arranjaments, la producció i la direcció orquestral de Quincy Jones (Chicago, 14 de març de 1933) (tot dos a la foto) i es va publicar l'agost de 1984, sent  un dels millors treballs de Sinatra en la seva època més moderna. Compta amb un munt de bons músics, pero vull destacar la tasca del guitarrista Lee Ritenour. "Stormy weather" va ser composada per Harold Arlen i Ted Koehler i la primera que la va interpretar va ser Ethel Waters al Cotton Club de Harlem, l'any 1933, encara que les versions més recordades van ser les que van realitzar Lena Horne l'any 1941 i posteriorment, el 1955, la gran Billie Holiday, tot i que existeixen més de quaranta versions censades oficialment, jo vull fer esment a una que va realitzar Imelda May fa pocs anys i que escoltarem en pròxims programa d’Un Toc de Rock.

La frase per acabar avui és de l'actriu i cantant nord-americana Anna Kendrick que va dir una vegada:

"La diversitat és bella. Totes les persones tenen

dret a estimar a qui estimen, a ser qui són”

Tanco Un Toc de Rock per avui, però abans us deixaré en companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana o via internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta. Ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)