Un Toc de Rock 10-35

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

El passat any 2015 s'han remasteritzat i reeditat dos àlbums considerats "obres mestres" del rock espanyol “Senderos de traición” d’Héroes del Silencio i “Cosas mías” d’Antonio Flores, dels que avui compartirem cançons a Un Toc de Rock, però en el programa també tindrem música a càrrec de Ana Belén, Nyandú, Black, Dorian amb Santi Balmes, Alberto Cortez, Roberto Carlos, Kerouaks, Alarma!! i The Kelly Family, fins i tot Bertín Osborne i que ens faran costat en aquest viatge al fons dels nostres records musicals, un recorregut per l'ahir, sense perdre de vista el present, per si de cas i que arribarà a vosaltres des de totes aquelles emissores que ens emeten dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse. Ara jo obriré la barraqueta dient que sóc Mario Prades i que com sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Héroes del Silencio – Entre dos tierras 1993/2015

L’àlbum “Senderos de traición”, publicat l'any 1993, ha sigut remasterizat i reeditat el pasat 2015. Està considerat com el millor disc en la carrera dels aragonesos Héroes del Silencio i d'ell us he extret aquesta cançó amb la que avui començaré Un Toc de Rock i en la qual la banda liderada per Enrique Bunbury, al costat de Juan Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel que per cert, és el compositor i intèrpret de la música de "La carta de l'Indi Salvatge" que ja hem escoltat en el programa anb la veu del recordat Constantino Romero, si bé d’aixó fa tres o quatre temporades, a veure si un dia d’aquest us la recupero,  ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostumaven a patir d'excessiu pessimisme. Jo vaig conèixer a Héroes del Silencio quan els vaig entrevistar a Reus arran de la publicació del seu primer maxi single, "Héroes de leyenda", quan van venir de la mà de l'amic Alfredo de Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no em va caure bé, el vaig trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells moments eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van crear l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis milions de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari en el món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i América, encara que no va tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va tornar als seus projectes personals. Val a dir que de tots Enrique Bunbury es el que te la millor carrera.

Alarma!!! – Frío 1986

Quan es va desfer el grup Cucharada, Manolo Tena, un históric de la música a Madrid, va crear una de les millors bandes de rock dels 80 al pais, encara que d'efímera vida, us estic parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època en Cucharada sempre em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El limpiabotas que quería ser torero", em resulta molt simpàtic. Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfica va pretendre vendre la moto de que eren els Police espanyols, només perquè tenien formació de trio, ja que la veritat és que Alarma!!! eren una bona banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 fins l’any 1986 o aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en el què van destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara que també es va editar en format maxi single, i que posteriorment seria versionat per Los Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar en versió single i maxi-single. Manolo Tena a l’any 1988 es va llançar en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" que va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es posiblement el seu millor treball. El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies.

Nyandú – Ens tornarem a veure 2015

Des que vaig escoltar per primera vegada aquest tema del tercet Nyandú em va agradar i per això avui la tornarem a compartir a Un Toc de Rock, ja que he rebut un correo demanant-me que la tornes a posar. Nyandú són de la Torre d'Oristà, a la comarca d'Osona, es van crear l'any 2010 i estan liderats per Ferran Orriols (cantant, guitarra i compositor), juntament amb Roger Orriols (bateria, percussió i cors) i Rubèn Pujol (baix i cors). Es van donar a conèixer arran d'aconseguir el primer lloc en el Sona9 en la seva edició del 2011 i van debutar discogràficament amb l'àlbum “L'origen de les absències” que es va publicar l'any 2012 a través del segell Música Global, encara que aquest tema que estem escoltant ara es troba recollit en el seu nou treball, obrint el disc "BUM!" que també ha publicat Música Global al gener d'aquest any 2015. La portada sorgeix d'una idea del grup, el col·lectiu de dissenyadors Partee i el fotògraf Xevi Abril. En aquesta cançó trobo molt destacable i atractiu el so de la bateria, omplint el tema, al costat dels cors.

Antonio Flores – Siete vidas 1994/2015

També a la tardor de l'any passat i per commemorar el vintè aniversari de la seva mort, s'ha remasteritzat i reeditat el disc més venedor en la carrera del recordat Antonio Flores, us estic parlant de “Cosas mías”, un àlbum publicat originalment l'any 1994, encara que jo no m'atreviria a dir que és el millor disc del rocker, crec que en te altres de més qualitat, com "Al caer el sol" publicat l’any 1982, encara que menys comercial. D'aquest CD us he seleccionat ara per compartir a Un Toc de Rock aquest tema en el qual Antonio Flores ens parla de viure i no aturar-se mai, però això sí, pensant sempre en ella que li dona forces, és un cant reflectint la seva lluita contra el món de les drogues, del qual en va aconseguir sortir, per sucumbir finalment a ell, costant-li la setena vida que li quedava. És un bell cant d'amor que escoltarem en el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Antonio Flores va ser un home amb la vida marcada per la fama de la seva mare i les drogues, mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Con us deia va tenir també problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-ho. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. No feie rumbes, ell cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en un mite de la música aquí al país i va entrar en les pàgines d'or de la història del rock espanyol.

Dorian & Santi Balmes – Los amigos que perdí 2015

Bona lletra la d'aquesta cançó que ens porten el grup barceloní Dorian amb la col·laboració de Santi Balmes, cantant del grup Love of Lesbian, a Un Toc de Rock, extreta de l'últim treball discogràfic de Dorian, publicat el 13 de maig del passat 2015 i titulat genèricament “Diez años y un día”, un disc acústic per celebrar els seus deu anys de carrera musical amb les cançons més populars d'aquest període de temps. També ha col·laborat en aquest CD la cantant mexicana Marion Sosa en la cançó “El Temblor”. Dorian es van crear l'any 2002 i els fundadors van ser Marc Dorian (cantant, compositor i lletrista del grup), Belly Hernández (piano, sintetitzadors i cors) i Bart Sanz (baix) als quals es van unir Lisandro Montes (sintetitzadors, guitarres, arranjaments i cors) i Víctor López (bateria i percussions). Dorian és un grup amb gran acceptació en el circuit Indie rock fora de les nostres fronteres, havent realitzat moltes gires per Portugal i França, bàsicament. En total porten publicats 4 discos d'estudi, 7 singles i aquest últim àlbum, un unplugged, amb format acústic. En aquest disc trobem també el tema "Ara", interpretat en català que escoltarem un altre dia. Van debutar discogràficament l'any 2004 amb l'àlbum "10.000 metrópolis". Per cert, no hem de confondre’ls amb el grup granadí Dorian Grey que van començar a finals dels 90 i crec que tan sols van publicar un disc que va ser produït per Ignacio Lapido dels 091, un bon grup que han tornat als escenaris amb l'arribada del 2016.

The Kelly Family – Quisiera ser un Ángel 1994

Al llarga durada “Over The Hump” del grup The Kelly Family, s’incluía el tema original, cantat en angles del “Quisiera ser un Ángel” i també aquesta versió en castellà que compartirem tots ara a Un Toc de Rock. Els Kelly Family son una bona banda vocal, jo us porto aquesta versió en español d’un dels seus millors éxits. La veritat es que The Kelly Family son tota una tropa: germans, pare, mare, tots canten, toquen en perfecta harmonia i un altre porta els números. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts a llocs tan diversos com els Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. The Kelly Family tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos àlbums editats i produïts per ells mateixos i venuts així mateix per ells, aixó va ser així en un principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat quan no imperaba internet. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari i també forman duets entre ells.

Kerouacs – Canción de las mil voces 1971

Els Kerouacs es van donar a conèixer versionant al castellà la cançó "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una peça del francès Michel Delpech, mort el passat 2 de gener. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com a cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Franklin que crec era nord americà. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas (a la foto) i jo sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tingui massa clara, el guitarra crec que era un músic portuguès, Johnny Galvao que habia format part de Os Duques i altres bandes dels seixanta.

Alberto Cortez – Cuando un amigo se va 1969

La veritat és que resulta molt difícil valorar correctament l'amistat. Hi ha gent que afirma tenir molts amics, però quan aquests realment han d'estar aquí, resulta que no hi són i és que l'amistat es mesura segons uns patrons molt diferents. Jo sempre he afirmat que en tinc ben pocs, Amics, així en majúscules, tinc molts coneguts, això si, però quan es parla de veritable amistat sempre he dit que els puc comptar amb els dits de les mans. De fet hi va haver un lliure pensador que va dir: "Un amic és aquell a qui li demanes només el que saps que et pot concedir i ell t'ofereix més del que pot donar-te, cosa que tu no acceptaràs". I ara i perquè penseu en l'amistat i els amics o les amigues, us he seleccionat aquesta cançó. El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va començar gravant patxangues com el "Sucu, sucu" que li van donar fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i també versions del gran mestre Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus en la seva carrera i arribant plenament al públic, demostrant així que era un gran cantautor. El cert es que el concert d’Alberto Cortez va ser tot un èxit i va significà un cambi complert a la seva carrera profesional. Aquest tema, al costat de "Las Palmeras", “Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el aire” o “A partir de mañana", son el més representatius de la llarga cursa d’Alberto Cortez que va nèixer a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de març de 1940. Aquest tema es va gravar per al LP "Alberto Cortez. El compositor... el cantante"  publicat l’any 1969. Posiblement la frase més rellevant es aquella que diu: “Cuando un amigo se va queda un espacio vacío, que no lo vuelve a llenar la llegada de otro amigo”. El meu amic Quimet, amb el que faig El Temps Passa, un programa sobre la música dels anys seixanta, sempre hem recorda aquella dita "Val més un conegut a la porta que un parent a Mallorca"

Roberto Carlos – Propuesta 1975

Amb la cançó “El gato que está triste y azul” vam descobrir a Espanya una nova faceta molt més romàntica del cantant i compositor brasileiro Roberto Carlos que havia començat al seu país sent un intèrpret de rock and roll, èmul d'Elvis Presley. Un accident de trànsit que va costar la vida a la seva dona i a ell una cama, va canviar dràsticament el seu enfocament musical, encara que algunes biografies diuen que va perdre la cama als sis anys després de ser atropellat per un tres de vapor. De fet el cantant utilitza una pròtesi. Aquest tema, també conegut popularment com “Yo te propongo”, és una bella cançó d'amor que us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock i va donar títol a un àlbum publicat l'any 1975 pel segell CBS, va ser escrita per ell amb lletra d'Erasmo Carlos, encara que posteriorment s'ha inclòs en uns quants recopilatoris d'èxits. Roberto Carlos Braga va néixer el 19 d'abril de 1941 a Cachoeiro do Itapemirim, en l'estat d'Espírito Santo. Va començar a interessar-se per la música al col·legi, quan al costat d'un amic anomenat Erasmo Carlos, després un gran compositor, van crear un grupet. És un dels artistes llatins amb més vendes a tot el món i es calcula que ha superat els cent vint milions de discos venuts a tot el món i ha superat el centenar de discos gravats i ha guanyat un Grammy l’any 1994, gràcies a la cançó "Si el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que en la dècada dels 70 i durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, a Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto Pinochet Ugarte, llavors dictador xilè. A més a més, Roberto Carlos sempre s'ha mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament en moltes ocasions, aixó fa que molts no vulguin saber rés d’ell, però a Un Toc de Rock busquem el cantant i compositor no les seves idees polítiques. Us explicaré una curiositat. Un "periodista" d'aquests del cor, va estar penjat d'un arbre, amb un arnes de paracaigudista, durant tres dies en un pujol proper al xalet de Roberto Carlos, a fi de poder fotografiar-lo a la piscina sense la cama artificial. Va aconseguir l'anhelada fotografia, però va ser demandat i el jutge va dictaminar que es prohibia la publicació de les fotos i tenia que indemnitzar al cantant per violar la seva intimitat. Crec que molts altres jutges haurien d'aprendre d'aquest.

Bertín Osborne – Animal nocturno 1993

L'any 1993 el segell barceloní Divucsa va publicar un CD de Bertín Osborne titulat “Quiero estar contigo” que he de reconèixer em va sorprendre i molt. D'ell us he extret aquesta cançó, versió d'un èxit del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona, amb una lletra que sembla estar feta a la mida del de Jerez i conegida per terres sudamericanes com “La cançó de la podadora”. En el disc també es va incloure una bona versió de "Dust in the wind" de Kansas, cantada en castellà i que ell va titular “Lluvia en el mar” que escoltarem un altre dia perquè és genial. Avui podem dir que el nom de Bertín Orborne no li és desconegut pràcticament a ningú a Espanya, però no tots recorden que es va donar a conèixer gràcies a la seva faceta de cantant, en els anys vuitanta i sobre tot per la seva cançó “Amor Mediterráneo” del 1981. De fet Bertín va debutar l'any 1971 al Festival de la Canción de El Escorial, on no va guanyar, però val a dir que no va signar contracte discogràfic fins l’any 1980. De verdader nom  Norberto Joan Ortiz Osborne, va néixer a Jerez de la Frontera un 7 de desembre de l’any 1954. En la seva carrera professional destaca la faceta de presentador de televisió, sobretot en programes on la gent menuda, aquells "locos bajitos" que deia Gila, eren protagonistas i ara per el programa “En tu casa o en la mía”. Ha publicat 24 o 25 discos grans oficialment, encara que hi ha alguns més fora de la seva discografia oficial, però jo vull destacar “Quiero Estar Contigo”, molt proper al country rock i del que us he extrat la cançó que hem escoltat ara.

Black – Viure es tan maravellos 2015

Des de l'últim disc de la Marató de TV3, dedicat a la lluita contra l'Obesitat i la Diabetis, editat a finals del passat 2015, us he seleccionat aquest tema a càrrec de Black, interpretat en català i que va ser el gran èxit en la carrera d'aquest grup britànic. Black va ser un grup britànic d'un sol hit, almenys aquí al nostre país i aquest va ser "Wonderful life" que us he portat ara a Un Toc de Rock en català, per compartir amb tots vosaltres. La banda es centra al voltant del cantant i compositor Colin Vearncombe (Liverpool, 26 de maig de 1962) al que precisamente s’asocia amb el nom de Black, però es tracte d’un grup, no d’un solista i que també va compondre aquesta cançó que es va publicar primer a través d'un segell independent amb molt mala distribució, però així tot la cançó va aconseguir el lloc 72 de les llistes britàniques i va significar que fitxessin per a una multinacional que va publicar en el 87 un LP, el primer ja que només havien gravat senzills fins aquell moment, amb aquest títol "Wonderful life" i que va pujar al tercer lloc en les llistes, mentre que el single reeditat amb el tema, fins el vuitè. De l’any 1981 fins al 1988 juntament amb Colin es trobava Dave Dix. Tot i seguir en actiu fins fa poc, Black no ha aconseguit cap altre èxit i Colin Vearncombe, avui en dia ja únic componente de Black, viu de les rentes del "Viure es tan maravellos". El passar 12 de gener Colin Vearncombe pateix un accidente de tràfic a consecuencia del qual i a l’Hospital Universitari de Cork, a Irlanda, es somés a un coma induït, degut a les greus ferides que tenia al cap, desgraciadament ha mort el passat dimarts 26 de gener.

Ana Belén – El hombre del piano 1980

El cinema ha donat al pop grans veus femenines, moltes es troben reflectides amb lletres d'or a la Història de la Música, una d'elles és la cantant i actriu Ana Belén, amb la que avui acabarem Un Toc de Rock, una esplèndida dona que ha sabut envellir i els anys han estat molt generosos amb ella, sent avui dia una dona tan bella o més que en la seva joventut. Ana Belén i el seu marit Víctor Manuel formen part així mateix de la història de la transició a la democràcia. És curiós, però encara avui molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això és un greu error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel que va ser l'autor. És clar que també va ser un gran èxit, aquí a Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar Maria del Pilar Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem com Ana Belén i que va començar les relacions amb al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tinc masa clar. Al cinema va debutar a "Zampo y yo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. L’any 1980 Ana Belén va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano" que escoltem ara a Un Toc de Rock, les dues adaptacions van ser realitzadas per Víctor Manuel i la veritat es que tenim que reconeixer que "El hombre del piano" es convertiria en una de les millors cançons de la carrera d’Ana Belén.

Conclouré el programa amb una dita de Jacinto Benavente (Madrid, 12 d’agost del 1866 - Galapagar 14 de juliol de 1954), dramaturg, director, guionista i productor de cinema espanyol que va dir

"Això de què els diners  no  donen la  felicitat, 

és un invent dels rics perquè els pobres no els

tinguin  massa  enveja”

Acabaré per avui Un Toc de Rock i fotre el camp, però abans us deixo en companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o internet, si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)