Un Toc de Rock 10-42

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

El nostre recorregut per la història del rock ens porta des del present al passat en ales de la música i a Un Toc de Rock avui tindrem temes dels últims discos de Bon Jovi i Brian Wilson, però escoltarem així mateix a Astrud Gilberto amb Joao Gilberto i Stan Getz que ens portaran la seva “Noia d’Ipanema”, The Marmalade, Smokie, America, The Mavericks, Broken Bells, Eric Carmen, Billy Vera & The Beaters, Harry Connick Jr, Santana i acabarem amb George Moustaki, un dels grans de la cançó francesa tot i que era egipci. Tot això arribarà a vosaltres des de les emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o bé via internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara em toca obrir un altre vegada la barraqueta i us dire, com sempre, alló que ja sabeu

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bon Jovi – Burning Bridges 2015

Comencem el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb un tema extret de l'últim àlbum de Bon Jovi, titulat genèricament com la cançó "Burning Bridges" amb el qual semblen tornar als seus orígens i que és el primer disc sense Richie Sambora que va deixar el grup al 2013. També ha estat el seu últim treball per el segell Mercury, després de 32 anys amb ells. L'àlbum que va aconseguir el lloc 3 en les llistes la primera setmana de posar-se a la venda, produït per John Shanks que també es va encarregar de la guitarra, es va editar el 21 d'agost del passat any 2015 i es va posar a la venda en format CD i també en vinil, per als més nostàlgics. De fet Jon Bon Jovi va explicar que aquest disc inicialment es va pensar en realitzar-ho com un "Grans èxits" amb velles cançons remesclades, a fi de complir el seu contracte amb la discogràfica, però finalment van decidir incloure sols cançons noves. Per cert, en les sessions de gravació es van enregistrar molts més temes, però els han reservat per a un disc nou que van anunciar sortirà entre abril i maig d'aquest any 2016. Pràcticament tots els temes han estat composats per Jon Bon Jovi, aquest inclòs, llevat un parell en què ha comptat amb col·laboracions i us explicaré una curiositat, en la versió de l'àlbum publicat al Japó trobem el tema "Take Back The Night" que no s'ha inclòs a la resta del món. Jon Bon Jovi ha comptat amb els seus companys David Bryan i Tico Torres. Bon Jovi està liderat pel cantant i actor Jon Bon Jovi, tot i  que el seu veritable nom és Jon Francis Bongiovi, nascut a Sayreville, Nova Jersey; el 2 de març de 1962. Bon Jovi es crea l'any 1983 i la formació original era Jon Bon Jovi (cantant), Richie Sambora (guitarra), David Bryan (teclats), Tico Torres (bateria) i Alec John Such (baixista), aquest últim els va deixar al 1994 i va ser substituït, encara que de manera no oficial per Hugh McDonald. Richie Sambora, ànima del grup al costat de Jon Bon Jovi, va abandonar la banda l'any 2013, després de l'enregistrament de l’àlbum "What About Now", per llançar-se en solitari amb "Aftermath of the Lowdown", sent substituït en l'última gira per Phil X.

Eric Carmen – I wanna hear it from your lips 1984

El cantant, guitarra i compositor nord-americà Eric Carmen va néixer a Cleveland, Ohio, l'11 d'agost de 1949. Entre 1970 i 1974 va ser líder del grup The Raspberries, per llantar-se posteriorment com a solista, el seu major èxit va ser el tema "All by myself" que va vendre més d'un milió de còpies i va romandre tres setmanes en el segon lloc del Billboard l’any 1976. A la dècada del 80 va tenir un altre èxit molt important, va ser "Hungry Eyes", un tema que estava inclòs en la banda sonora de la pel·lícula "Dirty Dancing" i que va contribuïr i molt en l’èxit del film. Però jo em quedo amb aquest tema “Vull sentir-ho dels teus llavis” que escoltem ara i que va ser editat a Espanya en format single i maxi-single, a través del segell CBS, l'any 1984. He de confessar que quan aquest maxi va arribar a les meves mans, jo treballava a Ràdio Cambrils i voleu saber una cosa, em vaig inflà de punxar-lo. i es que aquesta peça es d'aquelles que sense ser res extraordinari, te un encant especial. La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock estava recollida dins del LP "Eric Carmen" que va ser el seu cinquè disc gran, si bé l’any 1975 Eric Carmen ja havia editat un altre LP amb aquest mateix títol, però amb temes diferents, aixó si. Quan formaba part dels The Raspberries, Eric Carmen va treure 6 àlbums. L’any 2000 va publicar el que va ser el seu últim disc fins al moment i jo li vaig perdre el rastre.

Santana – One chain 1978

Des de l'àlbum "Inner secrets" de Santana, publicat al 1978, us porto aquest tema “Una cadena” en el que a mi Carlos Santana sempre m'ha recordat als britànics Sniff'n' The Tears, però la qualitat no podem negar-li. Carlos Santana, nascut a Autlán de Navarro, Jalisco, Mèxic, el 20 de juliol de 1947 i de nom complert Carlos Augusto Santana Alves, és un dels millors guitarristes del món i des del principi de la seva carrera, l’any 1969, sempre ha sabut imprimir a la seva obra aquest sabor llatí que ha creat escola. Quan va arribar a Califòrnia i per poder mantenir-se, sabeu a què es va dedicar Carlos Santana, doncs a tocar mariachis i ranxeres en bodes i batejos. Quan va actuar i va triomfar al Festival de Woodstock que es va celebrar a Bethel, Nova York, entre el 15 i el 18 d'agost de 1969, va aconseguir un èxit impressionant per la seva qualitat com a estilista de la guitarra i sobretot pel seu nou estil a base de fusionar el rock amb les percussions llatines. Va crear escola i van sorgir bandes com Osibissa, Mandrill, El Chicano o els espanyols Barrabás. Curiosament Santana era l'únic artista que quan va participar en el mític festival no tenia publicat cap disc al carrer. Per cert, una cosa a dastacar dels discos de Carlos Santana i son les seves cobertes, veritable obres d'art i sicodelia i val a dir que aquest es un dels seus discos més simples ja que hi han sols fotografies, una cosa poc habitual en els discos del músic mexicà.

Broken Bells – Control 2014

Des de l’àlbum “After The Disco” que es va publicar el 31 de gener del 2014, segon treball discogràfic de Broken Bells, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema. El duet nord-americà Broken Bells són un projecte paral·lel d'indie rock integrat pel productor Brian Burton, a qui es coneix també com Danger Mouse i James Mercer, cantant i guitarrista de The Shins. És clar que si bé funcionen com a duo en directe es reforcen amb una banda integrada per Nate Walcott i Nik Freitas, al costat de Jonathan Hischke i Dan Elkan que eren membres de Hella i també es reforcen amb gent de Conor Oberst and the Mystic Valley Band. Van debutar l'any 2010 amb l'àlbum "Broken Bells" i el 2011 van treure un EP “Meyrin Fields”, a més d'aquest segon àlbum i 9 singles, dels quals aquesta cançó que escoltem ara és l'últim que s'ha publicat i es va gravar en els the Glenwood Place Studios, a Burbank, Califòrnia i va comptar amb violoncels i violins dirigits per Daniele Luppi, així com també instruments de metall. L'àlbum "After The Disco" va aconseguir pujar al lloc 5 de la llista d'àlbums del Billboard i al primer en les alternatives. Totes les cançons van ser escrites per Brian Burton i James Mercer.  

America – Horse with no name 1972

America era una tercet que emulant a Crosby, Still, Nash & Young, van sorgir a Anglaterra, tot i que Gerry Beckley (12 de setembre de 1952, Fort Worth, Texas) i Dan Peek (1 de novembre de 1950, Panama City, Florida), eren nord-americans i juntament amb el britànic Dewey Bunnell van crear aquest bon grup anomenat America. La seva carrera va estar marcada amb bones cançons que van pujar a les llistes com "Sister Golden Hair", "Ventura Highway", "Tin Man", "Daisy Jane" o "Lonely People", però el seu gran èxit va ser aquest "Cavall sense nom" que els va donar a conèixer i es trobava en el seu primer LP "America" que va ser número 1 als Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el milió d'unitats  venudes. Es va gravar en els Trident & Morgan Studios de Londres l’any 1971. El single amb "Horse With No Name" es va publicar el 31 de gener de 1972 i va estar produït per Ian Samwell, si bé originalment es va dir "Desert Song". L'àlbum es va publicar inicialment sense aquesta cançó que es va gravar posteriorment i es va incloure en una nova edició ja l'any 1972 que sí incloïa el "Cavall sense nom" i que es va mantenir 3 setmanes també en el primer lloc del Billboard. En la gravació van col·laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth (bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup l’any 1977 i va morir el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caiman, als 60 anys d'edat. Els seus dos companys encara segueixen mantenin America en actiu.

The Marmalade – Reflections of my life 1969

Seguirem a Anglaterra. Els Marmalade es van permetre versionar el "Obladi, Oblada" de The Beatles i vendre més que els de Liverpool. Però no era casualitat. Aquest que escoltarem ara, és un dels molts temes en la discografia d'aquests britànics que ho ratifica. “Refleccions de la meva vida” es va publicar a l’any 1969 i va ser número 3 al Regne Unit i va ocupar el lloc 51 als Estats Units. Per a mi és tot un "peaso cansión" que compartim a Un Toc de Rock i us diré que a principis del anys setenta, amb el meu grup la tocàvem. La peça estava composada per William Campbell i Thomas McAleese, el primer d’ells cantant i líder del grup al costat de Dean Ford, Pat Fairlie, Graham Knight i Alan Whitehead. The Marmalade van ser una gran banda creada a Glasgow, Escòcia, l’any 1961 i que inicialment es van fer dir The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que al 65 es van convertir ja en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic, la versió de Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor. De fet també va passar a Espanya amb la versió de Los Mustang. Amb "Reflections of my life" que escoltem ara a Un Toc de Rock, van revalidar el seu triomf. La veritat és que The Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien i ara jo recordo un altre dels seus bons èxits “Rainbown”, de l’any 1970 i que l’escoltarem un altre dia, paraula

The Mavericks – Air that I breathe 2003

Aquest tema va ser una composició d'Albert Hammond i Mike Hazlewood que es va convertir en un dels grans èxits del grup britànic The Hollies que la van publicar l'any 1974, però aquesta és la versió que van realitzar els nord-americans The Mavericks de “Necessito poder respirar”, incloent-la en el seu àlbum "The Mavericks ", sisè disc d'estudi i que es va publicar el 23 de setembre de l'any 2003, amb producció de Raul Malo, líder del grup i Kenny Greenberg. En aquest enregistrament The Mavericks està integrat per Paul Deakin (bateria), Raul Malo (guitarres acústiques i elèctriques i cantant), Eddie "Scarlito" Perez (guitarra elèctrica i cors) que va substituir a Nick Kane i Robert Reynolds (baix i cors), però en els enregistraments van comptar amb la col·laboració de Jimmy Bowland (saxo), Glen Caruba (percussions), Eric Darken (percussió), Chris Dunn (trombó), Kenny Greenberg (guitarra), John Hobbs (teclats), Jim Hoke (saxo i arranjaments de corda), Bill Huber (trombó),  Doug Moffet (saxo), Gordon Malnom (teclat i melotrom), Willie Nelson va posar la veu en el tema "Time Goes By", Matt Nygren (trompeta i arranjaments de metall), Frolian Sossa (cors), Debbie Spring (fiddle), Jim Williamson (trompeta) i Glenn Worf (baix). El disc gran es va classificar en el lloc 32 a la llista d'àlbums country del Billboard i el single al 53. Albert Hammond també va gravar aquest tema "Necessito poder respirar" i el va incloure en un dels seus millors àlbums "It Never Rains in Southern Califòrnia" publicat l’any 1972, però també l'han gravat The Everly Brothers, Olivia Newton-John, The Shadows, Hank Williams Jr, Judy Collins, Cilla Black, Simple Red, Barry Manilow i molts altres, fins i tot Julio Iglesias. The Mavericks es la banda liderada per Raul Malo, un home que de “malo” solsament té el cognom ja que es un músic i cantant excelent que també va formar part del supergrup del  tex-mex Los Super Seven als que hem escoltat en el programa la setmana passada. Es van crear a Miami, l’any 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre del 2010 van tornar a reunir-se van fer una gira al 2012 que van acompanyar amb un disc nou. Jo els vaig conèixer en els noranta arran que el segell Universal va treure al nostre país una sèrie d'àlbums i recopilatoris d'un estil que van denominar New American Music i que no era res més que country amb tocs de rock and roll, pop i tex mex, en el que van incloure a The Mavericks. El seu líder i compositor Raul Malo, ha gravar en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col·locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers del Billboard. Són actualment i a part de Raul Malo (a la foto 2), Paul Deakin (bateria), Robert Reynold (baix) i Eddie Perez (guitarra) que va substituir a Nick Kane.

Smokie – Will you still live me tomorrow 1995

Encara que la cançó més important en la brillant carrera dels britànics Smokie, als que no hem de confonfre amb els Smoke que eren els del “My friendo Jack”, va ser "Living next door to Alice" de l’any 1976 que escoltarem un altre dia, “Em seguiràs estimant demà” és una de les moltes bones balades que van arribar a gravar al llarg de la seva carrera. Smokie va ser la banda del cantant Chris Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford, Anglaterra, al 1964 i inicialment es van fer dir The Yen, després The Sphynx per canviar a Essence i finalment Smokie, si bé en els seus principis també es van fer dir Smokey. En un principi i al costat de Chris Norman es trobaven Terry Uttley (baix i cors), Alan Silson (guitarra i cors) i Ron Kelly (bateria). L’any 1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups. Quan Chris va deixar als Smokie al 1986 va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació mentre el grup es trobava de gira a Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara segueix com a cantant de Smokie que estan en actiu. Aquest tema tancava el CD "The World and Elsewhere" publicat el 1 de juliol del 1995 i és el primer àlbum amb Mike Craff com a cantant. L’últim disc d’estudi que Smokie han tret fins el momento es “Take a Minute” que es va editar 8 d’agost del 2010. Val a dir que segueixen en actiu.

Brian Wilson – On the island 2015

El veterà Brian Wilson va treure el passar any un nou treball discogràfic, titulat genèricament "No Pier Pressure" que es va acabar de gravar el 6 de novembre del 2014 i va ser editat el 7 d'abril del 2015, en el qual va comptar amb la col·laboració de Jeff Beck, Sebú Simonian, Kacey Musgraves, Zooey Deschanel de She & Him que participa en aquesta cançó que escoltem ara, Blondie Chaplin, Nate Ruess de Fun i Al Jardine que és company seu a The Beach Boys, a més d'un grapat de gent, en total 70 músics. L'àlbum, produït per Joe Thomas, és el primer treball en solitari de Brian Wilson des que fa quatre anys va treure "In the Key of Disney" i el primer disc des que va tornar a reunir-se amb The Beach Boys i van treure l'any 2012 "That 's Why God Made the Radio", del qual ja hem escoltat alguna cançó a Un Toc de Rock. El compositor, cantant, baix i pianista Brian Wilson va néixer a Hawthorne, Califòrnia, el 20 de juny de 1942 i va ser un dels creadors de The Beach Boys, grup históric de la surf music americana, junt a Carl Wilson (guitarra i veu) i Dennis Wilson (bateria, veu i de vegades piano), juntament amb un cosí de la família Mike Love (veu, teclats, saxofon i electroteremín), un company d'estudi de Brian, Al Jardine (guitarra i veu) i Bruce Johnston (veu, baix i piano). A Brian es deu el LP "Pet Sounds" que The Beach Boys van editar l’any 1966. Gairebé totes les cançons van ser compostes per Brian Wilson en col·laboració amb Tony Asher. Aquest disc va canviar l'estil del grup que en un principi no volien gravar-l'es i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i menys desenfadades. La veritat és que no va obtenir l'èxit a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney: "És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band".

Harry Connick Jr – And I Love You So 2009

El cantant, pianista i actor nord-americà Harry Connick Jr, nascut a Nova Orleans, l'11 de setembre de 1967, va publicar el 22 d'agost de l’any 2009 un àlbum titulat "Your songs", ple de versions de peces en clau de jazz i swing que segons va confessar, sempre li van agradar. La producció va estar a càrrec de Clive Davis. En la gravació del disc, Harry Connick va comptar amb les col·laboracions de dos gran músics, els germans Branford i Wynton Marsalis, així com també va col·laborar el virtuós guitarrista de bluegrass  Bryan Sutton. Harry Connick ha gravat en total 34 àlbums com a solista, entre discos d’estudi i recopilatoris i ha venut més de 25 milions de discos a tot el món, també ha participat en 21 pel·lícules i un grapat de series de televisió. El repertori i estil de Harry Connick s'aproxima molt al jazz, però ell ho fa per la via del swing i la cançó popular nord-americana. Aquesta peça “Jo que  t’estimo tant”, es tot un clàssic de la música nord-americana, va ser escrita per Don McLean que també la va gravar, va ser a l’any 1970 en el seu àlbum de debut “Tapestry”, però de la cançó s'han fet grans versions, l'han gravat des de Elvis Presley a Shirley Bassey, passant per Rick Astley, Glen Campbell, Perry Como, Bobby Goldsboro, Emmylou Harris, Claude François, Engelbert Humperdink, Howard Keel, Johnny Mathis, Nana Mouskouri, Helen Reddy, Nora Aunor, Bobby Vinton i molts altres artistes. Després de treure aquest disc Harry Connick va fer una gira mundial amb 74 concerts i que a part dels Estats Units, va recorre Arabia, Marroc, Turquia, França, Australia i Nova Zelanda que va començar al gener del 2010 i va acabar a l’abril del 2011.

Astrud Gilberto, Stan Getz & Joao Gilberto – The girl of Ipanema 1963

Avui en dia "La noia d'Ipanema" és al costat de "Brasil", els temes més representatius de la bossa nova i la música brasilera. La primera versió que es va gravar d'aquesta cançó, composada per Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobin l’any 1962, la va realitzar Joao Gilberto el 19 de març del 1963 i la gravació es va realitzar per la discogràfica Verve a uns estudis de Nova York. Va comptar amb el gran saxofonista de jazz Stan Getz i amb Antonio Carlos "Tom" Jobin al piano i es va publicar en el LP "Getz / Gilberto". Es clar que la cosa no acaba aquí. Us explicaré l’historia del perquè Astrud Gilberto la va gravar. Com Joao no parlava anglès es va portar la seva dona, Astrud que era hostesa d'aviació perquè fes de traductora a las sesions de gravació. La lletra va ser adaptada a l'anglès per Norman Gimbel i el productor va decidir que pel fet que disposaven d'hores lliures en l'estudi en haver acabat abans d'hora, podien fer una versió en anglès enfocada com a single i per al mercat nord-americà.Aquí va començar el problema ja que la pronunciació de Joao era desastrosa. Finalment va ser Astrud que dominava diversos idiomes a causa del seu treball de hostessa, qui va voler ensenyar-li com havia de pronunciar-ho i se la va anar cantar ella. Quan finalment Joao va creure estar preparat, el productor li va dir: "Ja no cal. La versió en anglès ja està gravada". Havia gravat les pistes amb la veu d'Astrud i va realitzar les mescles sent avui en dia un dels millors temes de la història de la música i el llançament d'Astrud Gilberto com a cantant. Un altre dia, més endavant, escoltarem la versió de Vinicius o la de Jobin i us explicaré com va ser la composició d'aquest gran gran tema dedicat a una “bella garota” carioca per que l’historia es força interesant.

Billy Vera & The Beaters – Oh, what a night 1987

Aquesta cançó que ara compartirem a Un Toc de Rock estava inclosa en la banda sonora de la pel·lícula "Cita a ciegas", una comedia remàntica de l’any 1987, protagonitzada per Kim Bassinger, Bruce Willis i John Larroquette, sota direcció de Blake Edwards que en angles es va titular “Blind date”. Billy Vera és un gran compositor, cantant, actor i guitarrista, però gairebé un perfecte desconegut aquí al nostre país i té cançons "acollonants", però aixó és fàcilment explicable, les seves cançons no sonen habitualment a les emissores de ràdio-fórmula degut a que en el pais sempre han editat els seus discos companyies petites i aixi... És clar que avui en dia pràcticament tots sabem con funciona aixó de les llistes aquí al pais, per diners. Pagues ets bo i et classifiques. No pagues, no sones. Aquí a Espanya “Pagàn Sant Pere canta”. Billy Vera va néixer a Riverside, Califòrnia, una ciutat a 45 minuts de Los Angeles, on va residir la meva cosina Gloria durant uns quants anys, un 28 de maig de 1944 i el seu veritable nom és William McCord, cantant, guitarra i compositor, es una figura al seu pais, aquí els coneixem quatre melómans com vosaltres i jo. Tot i que aquest LP es va editar a Espanya que quedi constancia d’aixó.

George Moustaki – Ma solitude 1971

El cantant i compositor Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi, no és francès ni tampoc grec, com es diu, Georges Moustaki va néixer a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és una de les seves cançins més emblemàtiques i ara escoltarem junts “La meva soledat” a Un Toc de Rock per concloure el programa d’avui. Georges Moustaki va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant i després el va llançà (altres amants seus que ella també va recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo, etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema "Milord". Posiblement la aeva cançó més coneguda es “Le métèque" de l’any 1969, però jo us he portat avui aquesta que també es una gran cançó amb molt bona lletra i que va ser publicada ja al 1971. Georges Moustaki va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i jo vaig participar en la producció del concert que va col·lapsar tots els accessos al poble i crec recordar que finalmente, la presa de corrent per els equips de só i llum, va tindre que fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a prop del lloc del concert perque no hi havie grup electrógen. Deu ni do! El 13 d'octubre de 2011, Georges Moustaki va comunicar oficialment que, per problemes respiratoris, no podria seguir cantant i que abandonava definitivament els escenaris. El cantant i compositor va morir a Niça, als 79 anys d'edat, el 23 de maig de l’any 2013.

La frase per tancar el programa d'avui és de l'escriptora nord-americana Nelle Harper Lee (Monroeville, Alabama, 28 d'abril de 1926 - 19 de febrer del 2016) popular per la seva novel·la "Matar un rossinyol", publicada l'any 1960 i que va immortalitzar el cinema en una pel·lícula de 1962 que van protagonitzar Gregory Peck, Mary Badham, Brock Peters, Phillip Alford, John Megna, Frank Overton, Rosemary Murphy i Robert Duvall.

.

"El  prejudici,  una  mala paraula, i la  fe, una  bona,

tenen alguna cosa en comú: totes dues comencen

 on  acaba  la  raó”

Acabaré Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré en companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregues des del blog o bé el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara tocarà baixar la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)