El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 8 de febrero de 2016

Un Toc de Rock 10-37 Especial Salsa


A la fi dels anys seixanta va començar a usar-se el terme “salsa” per definir la música calenta sorgida al Carib, mestissatge i fusió d'estils porto-riquenys, veneçolans, cubans, jamaicans, brasilers, dominicans i colombians amb la música caribenya, llatinoamericana i el jazz, especialment el afrocubà i el brasiler, i comença a expandir-des de Nova York. És clar que artistes de la talla de Tito Puente o Machito afirmaven que salsa és el que ells portaven tocant des de feia 40 anys. Avui a Un Toc de Rock tindrem molta "salsa" amb artistes de diversos orígens i escoltarem a La India, Celia Cruz amb la Sonora Matancera, Rubén Blades i Willie Colon, Luis Alberto El Canario amb Oscar d’Leon, La Orquesta Aragón i Cheo Feliciano, Eddie Palmieri, Ray Barreto, Johnny Pacheco, Fruko y sus Tesos i El Gran Combo de Puerto Rico, fins i tot des del Japó ens arribarà La Orquesta de la Luz. Tots ells ens acompanyen en aquest viatge pels ritmes calents que iniciarem amb La Fania All Stars, des de totes les emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades cada setmana o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara obriré la barraqueta dient, per variar que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Fania All Stars – Bamboleo 2002

Aquesta cançó, amb la qual avui comencem aquest programa especial d'Un Toc de Rock dedicat a la salsa, va ser el gran èxit en la carrera del grup rumber francès Gypsy Kings que la van publicar l'any 1987 i bàsicament es tracta d'un popurri de cançons barrejades que ara ens porta la Fania All Star a ritme salsero. El tema se centra en la que està considerada la millor cançó llanera d'origen veneçolà “Caballo viejo”,  amb lletra i música de Simón Díaz. La Fania All Stars la van incloure en el seu àlbum "Salsa caliente de Nova York" que es va publicar el 29 de gener del 2002, però anteriorment ja va donar títol a un disc publicat l'any 1988 i la cantant solista és Celia Cruz. Parlarem ara d'aquesta gran formació orquestral, especialitzada en salsa i també en el que s'ha anomenat el latin-jazz i que no és res més que una agrupació de grans del gènere units per fer bona música, encara que la majoria tenen les seves pròpies carreres per seu compte i amb altres grups. Van començar el seu camí al 1968, a la ciutat de Nova York, molts d'ells cubans exiliats i contraris al règim castrista imperant a l'illa de Cuba, tots artistes del segell discogràfic Fania Records i que es reforcen amb estrelles convidades. El director artístic de la majoria dels enregistraments de la Fania All Stars va ser el flautista Johnny Pacheco, músic dominicà i fundador, juntament amb Jerry Masucci del segell Fania Records, i al qual escoltarem més tard en solitari. A la Fania All Stars han participat músics rellevants, entre ells Larry Harlow, Tito Puente, Richie Ray, Santos Colón, Papo Lucca, Mongo Santamaría, Eddie Palmieri, Yomo Toro, Bobby Valentin, Ray Barreto, Roberto Roena, Manu Dibango, Jorge Santana que es germà de Carlos Santana, Louie Ramirez, Willie Colón, Alfredo de la Fe i cantants como: Cheo Feliciano, Héctor Lavoe, Ismael Miranda, Santos Colón, Adalberto Santiago, Wilfrido Vargas, Pete Rodríguez, Celia Cruz que és l'única cantant femenina que ha tingut l'orquestra i és la solista en aquest enregistrament, Rubén Blades i Eric Gale, entre molts altres. Val a dir que alguns d'aquests grans de la salsa sonaran també avui al programa. De fet es tracta d'una formació creada per a realitzar concerts memorables, la prova la tenim en els 15 discos gravats en directe, a més de 14 d'estudi.

Rubén Blades & Willie Colon – Ligia Elena 1981

I ja que hem nombrat a Rubén Blades, aquí el teniu amb aquest bon tema que per cert, també va ser versionat a Espanya per l'Orquestra Plateria i va esdevenir una de les millors cançons dels catalans, encara que el seu autor també era el panameny. Originalment es va incloure en un àlbum titulat "Canciones del Solar de los Aburridos" que es va publicar l'any 1981, signat, això si, com Rubén Blades & Willie Colon, de fet tots dos músics van col·laborar durant molt de temps i uns quants discos. També amb el trompetista Willie Colon (Bronx, Nova York, 28 d'abril de 1950) que va estar unit professionalment en els seus inicis a Rubén Blades, van gravar "Pedro Navaja", el gran èxit internacional del panameny. Rubén Blades Bellido de Luna, un dels grans de la salsa, va néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948, cantant, compositor, músic, actor, advocat i polític, va desenvolupar la major part de la seva carrera musical als Estats Units, encara que crec recordar que es va presentar en una o dues ocasions a les eleccions per la presidència del seu país. Com a actor ha intervingut en més de 30 pel·lícules i també en series de televisió, però jo volia destacar el seu paper a "Depredador 2" de 1990 i "Chinese Box" de l’any 1997, amb Jeremy Irons. Ara us explicaré una curiositat, no sé si té alguna cosa a veure o no amb la cançó, però "Ligia Elena", va ser el títol d'una telenovel·la veneçolana de l'any 1982, original de César Miguel Rondón i considerada per molts com la primera telenovel·la juvenil feta a Veneçuela. Va ser protagonitzada per Alba Roversi i Guillermo Dávila.

Eddie Palmieri – Ritmo caliente 2001

Un altre que ha militat així mateix en la Fania All Stars és el violinista i flautista Eddie Palmieri al qual escoltarem ara a Un Toc de Rock. Nascut a Nova York, d'origen porto-riqueny, el 15 de desembre de 1936, està considerat un dels innovadors en la història de la música llatina sent un dels pioners de la salsa i va debutar al Weil Recital Hall als onze anys d'edat. Va dirigir la seva primera orquestra amb 14 i va tocar en altres orquestres com les de Johnny Segui, Vicentico Valdez i Tito Rodríguez, abans de crear la seva pròpia banda La Perfecta a l'any 1961, al costat del trombonista Barry Rogers i el cantant Ismael Quintana, avui una referència quan es parla de salsa. Va obtenir el seu primer Grammy al 1974, sent el primer artista llatí a aconseguir aquest preuat guardó. Aquesta cançó que compartirem ara us l'he extret del doble àlbum recopilatori "The best of Eddie Palmieri" que es va publicar l'any 2001. En total porta publicats 43 àlbums, entre discos d'estudi i directes, a més d'una desena d'àlbums recopilatoris. 

Fruko y sus Tesos – Salsa Brava 1995

Ara i des de Medellín, a Colòmbia, ens arriben Fruko y sus Tesos amb aquesta cançó inclosa en el doble disc recopilatori “Historia Musical”, encara que es va editar originalment en el seu àlbum "El Teso" publicat l'any 1979 i tornem a trobar-lo en els recopilatoris “Grandes éxitos” de 1990 i “Soy como soy” del 2004. Fruko y sus Tesos són un grup liderat i dirigit per Julio Ernesto Estrada Rincón (cantant, piano, baix, guitarra, bateria i director d'orquestra), al que es coneix com Fruko i l'origen del nom Tesos ve d'una abreviatura de la paraula “Tieso” que en l'argot colombià de barri ve a significar "dur". Fruko va néixer a Medellín el 7 de juliol de 1951. Va començar a cantar participant en concursos amb només 6 anys d'edat. Al 1965, va entrar a formar part del grup Los Corraleros de Majagual, amb els quals treball i va gravar discos durant set anys, encara que en aquella època l'anomenaven Joselito. Després d'haver actuat a Nova York decideix començar en solitari i al 1970 grava el seu primer disc "Tesura" ja com Fruko y sus Tesos, encara que només es van editar 400 còpies. Cal reconèixer que tot i que avui en dia Fruko és un mite de la salsa a Amèrica Llatina, li va costar molt trobar el seu lloc i els seus primers discos van ser veritables fracassos comercials. Avui Fruko té publicats 43 àlbums entre discos d'estudi i recopilatoris i ha funcionat als Estats Units actuant al Madison Square Garden de Nova York i aconseguint el premi de la revista especialitzada Record World a la millor orquestra de música tropical. Pels Tesos han passat un munt de músics entre ells Joe Arroyo, Piper Pimienta i John Jairo Murillo que ja han mort, a més de Joseito Martínez, Wilson Manyoma i Juan Carlos Corone, entre d'altres

Johnny Pacheco – Que no muera el son 1968/2003

Un altre gran de la salsa és Johnny Pacheco que va arribar des de la República Dominicana i al qual ara escoltarem amb aquesta cançó que també us extrec d'un disc de grans èxits titulat genèricament “Lo Mejor de Johnny Pacheco” publicat l'any 2003 i en aquest tema va comptar amb la col·laboració de Pete Conde Rodríguez. La cançó es va publicar originalment en el disc “Volando bajito” editat al 1968. De nom complet Juan Azarià Pacheco Kiniping, el músic, compositor, arranjador, director i productor va néixer a Santiago de los Caballeros un 25 de març del 1935 i és un dels fundadors del segell Fania Records. Se'l considera el creador del concepte musical "salsa" que s'aplica als ritmes sorgits al Carib antillà de parla hispana, principalment de Cuba i que es considera teel seu origen en la guaracha. Als onze anys va emigrar amb la seva família a Nova York on va aprendre a tocar instruments de percussió a la prestigiosa  Acadèmia Juilliard. Va formar part del grup de Charlie Palmieri i al 1960 forma la seva primera orquestra Pacheco y su Charanga amb la qual va gravar els seus primers discos, de fet del primer es van vendre més de cent mil còpies i el va convertir en una figura de fama internacional i van ser la primera banda llatina que va actuar en el Teatro Apollo de Harlem. Va fundar Fania Records al 1963 i l'any 1964 va publicar el seu primer disc "Cañonazo" amb Pete "El Conde" Rodríguez com a cantant, una col·laboració que va durar bastants anys. L'any 1968 va crear la super orquestra de la salsa, la Fania All Stars que hem escoltat en començar el programa d'avui. Ha obtingut diversos premis i guardons al llarg de la seva llarga carrera, entre ells l'any 2009 i per la seva trajectòria musical va ser declarat "Glòria de la música nacional i afro antillana" pel Senat de la República Dominicana.

José Alberto El Canario con Oscar d’Leon – Llegó el sabor 2007

Des de Santo Domingo ens arribarà José Alberto El Canario que realment es diu José Alberto Justiniano Andújar i va néixer el 22 de desembre de 1958 a Villa Consuelo, encara que musicalment es va fer a Puerto Rico, on es va traslladar amb la seva família als 7 anys. Es va anar a Nova York al 1970 i va ser el cantant de diverses orquestres, entre elles la Típica '73. Al 1983 forma la seva pròpia orquestra i comença ja la seva carrera en solitari, debutant amb "Noches Calientes" l'any 1984. Una de les seves característiques musical són les improvisacions que realitza quan canta en directe, demostrant que és una gran sonero, un terme que no s'aplica als cantants del són cubà, si no als que realitzen improvisacions sobre un ritme determinat en una cançó. El 24 de maig del 2008 José Alberto va celebrar els seus 30 anys de carrera musical amb un concert celebrat al United Palace Theater de Nova York i va comptar amb convidats de la talla de Oscar D'León, Ismael Miranda, Raulín Rosendo, Joe Arroyo i el productor Ralph Mercado, un altre dels homes que més han influït en el mercat llatí de la salsa. Aquest tema, en el qual compta amb la col·laboració d'Oscar d'Leon (tots dos a la foto), us el he extret del seu disc "Aniversario", un recopilatori que es va publicar l'any 2007 a través del segell Sony Records.

Celia Cruz y la Sonora Matancera – Desvelo de amor 1958

Montse em va demanar aquesta cançó de la gran Celia Cruz i em va dir que li encantava, sobretot per la seva lletra, per tant i en un programa dedicat a la salsa, no podia faltar. Es trobava recollida en el disc “Sonora Matancera Orquestas clásicas vol. 3” que es va publicar el 12 de setembre de l'any 2006, quan Celia Cruz ja havia mort, però és una de les primeres cançons que va gravar quan era cantant de la Sonora Matancera que estava dirigida per Rogelio Martínez. La cançó va ser composada per a Celia Cruz per Rafael Hernández i es diu que estava dedicat a Pedro Knight, el seu marit i al qual ella anomenava carinyosament “cabecita de algodón”, a més del marit també era el seu trompetista i va morir tres anys després que La Reina de la Salsa, sent enterrat amb la seva dona al cementiri Woodland del Bronx, a Nova York, un lloc de peregrinació per a molts amants de la salsa i de Celia Cruz. Sempre va afirmar que "La vida no tenia sentit sense Celia". El matrimoni es va conèixer el 3 d'agost de 1950 a l'emissora de ràdio CMQ a Cuba, on assajava la Sonora Matancera, de la qual Knight era trompetista, quan Celia Cruz va anar a fer una prova ja que la seua cantant, Myrta Silva que era porto-riquenya , els havia deixat. Van trigar 15 anys en casar-se, ho van fer el 14 de juliol de 1962 i és que ella no es fiava ja que ell tenia fama de faldiller i ja havia estat casat en dues ocasions. La Sonora Matancera va sortir de Cuba per exiliar-se a Mèxic el 15 de juliol de 1960 i amb ella van abandonar l'illa Celia Cruz i Pedro Knight. Sis mesos després Celia viatja a Nova York, on havia estat abans sola, amb un contracte per a presentar-se al llavors famós club Palladiu i allà va començar la carrera internacional de la que ha estat considerada La Reina de la Salsa que no va voler tornar mai a Cuba fins que deixessin el poder els germans Castro. Curiosament i malgrat el gran amor que van compartir, la parella mai van tenir fills. Celia Cruz va ser el nom femení més important de la música caribenya, havent venut més de 50 milions de discos a tot el món. Va guanyar 2 Grammy i 3 en la categoria de Grammy Llatí. El seu nom complet era Úrsula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso de la Santísima Trinidad, va néixer a l'Havana el 21 d'octubre de 1925, encara que algunes fonts daten el seu naixement quatre anys abans, la veritat és que ella, coqueta sempre, mai va voler parlar de l'any exacte del seu naixement. Va morir el 16 de juliol de 2003.

Orquesta de la Luz – Somos diferentes 1992

Posats a seleccionar salsa de diferents països, possiblement l'Orquestra de la Luz és la formació més curiosa de tots els artistes que escoltarem avui, ja que aquesta orquestra ens arriba ni més ni menys que des del Japó, són nipons i a més, com comprovareu escoltant aquest tema, el títol sembla definir-los perfectament “Somos diferentes”, val a dir que s'ho munten molt bé. La cançó va donar títol al seu tercer àlbum, publicat al 1992. Sempre s'ha dit que els japonesos saben imitar les coses a la perfecció i amb la Orquesta de la Luz es confirma la dita. Van començar l'any 1990 i interpreten les seves cançons en espanyol, anglès i també en el seu idioma natal, Liderats per la cantant Nora, són una formació musical de reconegut prestigi en molts països de l'Amèrica Central i el Carib, entre ells Puerto Rico, Panamà, Colòmbia, Mèxic, República Dominicana, Perú, Veneçuela i uns quants més. La Orquesta de la Luz està integrada per Nora (cantant), Guen Ogimi (percussió), Carlos Kanno (percussió), Jiroshi Sawada (baix) que va ser substituït per Hiroyasu Ito, Satoru Shoinoya (piano), Tatsuya Shimogami (trompetes) que va ser substituït per Shigeru Terauchi; Yoshihito Fukumoto (trompeta), Jideaki Nakaji (trombó), Taisei Aoki (trombó), Shiro Sasaki (trompeta), Guenichi Egawa (timbals) i Guen Date (congues), aquests dos últims sols van intervenir en els seus tres primers discos. En total La Orquestra de la Luz que van debutar l'any 1990 amb el disc "Salsa Caliente del Japón", porten publicats 13 àlbums, encara que es van separar l'any 1999 i Nora va començar la seva carrera com a cantant solista.

El Gran Combo de Puerto Rico – Llévatela 2000

Aquesta cançó, un preciós bolero, va ser el primer èxit a Espanya de Moncho, conegut en els seus inicis com "El gitano del bolero" i ens la du el Gran Combo de Puerto Rico, una formació musical que porta més de seixanta anys en actiu, es van crear el 12 de maig de 1962, i us el he extret del seu àlbum “30 éxitos remasterizados” que es va publicar l'any 2000, en aquest tema que va ser composat per Armando Manzanero, el cantant és Andy Montañez. Al Gran Combo de Puerto Rico se'ls coneix també com La Universitat de la Salsa i sempre han estat en pugna amb les grans formacions orquestrals sorgides a Nova York. Va ser fundat per Rafael Ithier que segueix sent el pianista de l'orquestra i el director musical, quan es van separar Rafael Cortijo y su Combo i els components inicials van ser, a més de Rafael Ithier, Eddie Pérez, Héctor Santos, Rogelio "Kito" Vélez, Víctor Pérez, Martín Quiñones, Miguel Cruz, Milton Correa i Roberto Roena, als quals es van sumar els cantants Daniel Vázquez, Pellín Rodríguez i Chiqui García que quan abandona l'orquestra va ser substituït per Andy Montañez, però per El Gran Combo han passat un bon munt de músics, entre ells Elías López, Miguel Marrero, Taty Maldonado, Fanny Ceballos, Marcos Montañez, Charlie Aponte, Fernando Pérez,  Jerry Rivas, Virgil Rivera i uns quants més. Un dels seus fundadors, el saxofonista Eddie La Bala Pérez, va morir després de ser-li amputades les cames a cauda de problemes amb ocasionats per la diabetis que patia, el 9 d'agost de 2013, en total 11 dels músics que han format part del Gran Combo de Puerto Rico ja han mort. Porten publicats 54 àlbums entre discos d'estudi i directes, a més de 26 recopilatoris i uns quans àlbums amb nadales.

La India – Solamente una noche 2006

Escrita per La India, Luis Velázquez i Alejandro Montalbán, escoltarem ara a Un Toc de Rock aquest tema que ens porta La India que la veritat, es troba més proper al reggaeton que a la salsa i que es va incloure en el seu àlbum “Soy diferente” editat l'any 2006. La India coneguda com "La Princesa de la Salsa", és una cantautora porto-riquenya nascuda a Río Piedras el 9 de març de 1969 i de veritable nom Linda Viera Caballero, encara que sent un nadó els seus pares es van traslladar al Bronx de Nova York i cal dir que la salsa li ve ja del bressol, la seva padrina va ser Celia Cruz. El nom artístic l'hi va posar la seva àvia sent una nena, per la seva cara fosca i els seus negres cabells. Al llarg de la seva carrera ha incursionado en gèneres diversos com Salsa, Boleros, Balades, Pop, House, Dance, Reggaeton, Bachata i alguns més. És la cantant femenina que més èxits ha aconseguit en el Billboard Llatí, aconseguint col·locar 6 àlbums en el número 1. Va començar als 14 anys com a model i es va incorporar al grup musical TKA i després de diversos anys amb la banda es va llançar en solitari, tot i que la discogràfica pretenia que fos la versió llatina de Madonna, debutant al 1990 amb el disc en anglès i de música dance "Breaking Night". Va ser Eddie Palmieri l'any 1992, que va veure el seu potencial salsero i junts van gravar l'àlbum "Llegó La India... Via Eddie Palmieri" que li va obrir el mercat llatí arribant a la cinquena posició del Billboard i va consolidar el seu lloc quan va gravar el tema “Vivir Lo Nuestro” al costat de Marc Anthony. L'any 2006, La India va publicar l'àlbum "Soy Diferente" que contenia dues cançons que es van convertir en èxits i va obtenir en els Latin Billboard el premi al "Millor Àlbum Tropical Femení de l'Any", les cançons van ser “Soy diferente” que donava títol i “Solamente Una Noche" que és la que escoltem ara a Un Toc de Rock. Ha estat nominada en quatre ocasions als Grammy. El 11 de juny de 2006, La India va obtenir una estrella al Passeig de la Fama. La seva veu correspon a la d'una soprano lírica lleugera, però amb una octava més alta, cosa molt poc habitual en el gènere llatí i ha estat comparada a cantants com Whitney Houston, Celine Dion, Barbra Streisand i Mariah Carey.

Orquesta Aragón con Cheo Feliciano – Son al son 1999

Una de les formacions orquestrals més veteranes de Cuba és la Orquesta Aragón que va ser de les primeres que van realitzar rock and roll a l'illa, tot i que amb clares connotacions salseres. Ara a Un Toc de Rock us porto a la Orquesta Aragón que compten amb la col·laboració de Cheo Feliciano. Va ser fundada l’any 1939 pel contrabaixista Orestes Aragón a la població de Cienfuegos i es van especialitzar en xaranga, són cubà i danzón, encara que han fet incursions en molts estils. Segueixen en actiu i originalment estava integrada per Efraín Loyola (violí), Rufino Roque (piano), Orestes Varona (timbal), Noelio Morejón (güiro), Filiberto Depestre (primer violí), Hilario Candelario (violí), René Gonzalez (violí) i Pablo Romay (cantant). En la seva segona etapa, quan per motius de salut Oreste Aragón Cantero els abandona l'any 1948, va passar a ser liderada per Rafael Lay Apesteguía. La Orquesta Aragón ha estat una de les primeres agrupacions en ser inscrita en el Hall de la Fama de la Música Llatina als Estats Units; ostenten l'Ordre Pablo Picasso que atorga la UNESCO i està considerada Patrimoni de la Humanitat, a més d'haver estat premiada amb innombrables guardons i nominada en dues ocasions als premis Grammy. En aquest tema que escoltem ara, trobem al cantant Cheo Feliciano, destacant la flauta d'Eduardo Rubio, el piano d'Orlando Pérez i el baix de Roberto Espinoza. Es va incloure a l'album “La Charanga eterna” que es va publicar l'any 1999 i la cançó està dedicada a Cèsar Portillo i Orestes Aragón que acabava de complir seixanta anys quan es el disc es va gravar. Cheo Feliciano per la seva part va ser un cantant i músic porto-riqueny de salsa i bolero de nom complet José Luis Feliciano Vega, nascut a Ponce el 3 de juliol de 1935 i que va morir en un accident de trànsit ocorregut a San Juan un 17 d’abril del 2014, pel que sembla es va quedar adormit quan conduïa el seu vehicle i va xocar contra un pal de la xarxa elèctrica, no portava posat el cinturó de seguretat. El seu últim treball va ser en el projecte "Salsa Giants", del productor Sergio George en què van participar grans de la salsa com La India, Oscar D'León, Andy Montañez, Tito Nieves, José Alberto "El Canario", Ismael Miranda i Willy Chirino.

Ray Barreto – Summertime 1962/1995

I acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant latin-jazz a càrrec del gran Ray Barreto que ens porta aquest tema, tot un clàssic del jazz i el blues, composat per George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Posiblement la millor versió que s’ha fet de la cançó es la de Billie Holiday, Louis Armstrong i el pianista Charlie Beal, del any 1936, però jo us he seleccionat aquesta a càrrec del percussionista nord-americà d'origen porto-riqueny Ray Barreto, un dels més destacats compositors i intèrprets de jazz llatí, que la va incloure en el seu àlbum "Pachanga", editat al 1995 en format CD, però que originalment s'havia publicat l’any 1962 en vinil, a través del segell Riverside. Ray Barretto va començar a tocar les congues mentre era a la marina, a Alemanya. Va treballar amb músics de jazz nord-americans després de tornar a Nova York, on a finals dels 50 va substituir a Mongo Santamaría a la banda de Tito Puente durant quatre anys i al 1961 va començar a gravar amb la seva pròpia banda. Al llarg de la seva carrera a acompanyat a grans de la música com Gene Ammons, Cannonball Adderley, Kenny Burrell, Lou Donaldson, Red Garland, Dizzy Gillespie, Freddie Hubbard, Wes Montgomery, Cal Tjader i molts altres i ha tocat en enregistraments amb la Fania All Stars, Ruben Blades, Adalberto Santiago, Tito Allen, Tito Gómez, Celia Cruz, New World Spirit, Tito Puente, Joe Farrell, Charlie Palmieri, etc. Es va mantenir en actiu fins poc abans de morir, el 17 de febrer de l'any 2006 i sempre afirmava, referent a la seva música, que no es basava en la fusió d'elements de música llatina i jazz, sinó en l'ús d'instruments d'origen afro-caribeny com la conga o, en rares ocasions, temes d'origen llatí, però amb una concepció del jazz totalment tradicional.

La frase per acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, la va dir el diplomàtic, escriptor, polític i filòsof italià Nicolás Maquiavelo (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, Florència, 3 de maig de 1469 - 21 de juny de 1527) que va manifestar.


“En general, els homes jutgen més pels ulls que
per  la intel·ligència,  ja  que  tots poden  veure,
però  pocs  comprenen  allò  que  veuen”

Acabarem per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us deixo en la bona ompanyia de totes les emissores per les que sortim a les ones dues vegades per setmana o bé internet, si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo segueixo sent Mario Prades i ara baixo la barraqueta. Fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario