A la fi dels anys
seixanta va començar a usar-se el terme “salsa” per definir la música calenta
sorgida al Carib, mestissatge i fusió d'estils porto-riquenys, veneçolans,
cubans, jamaicans, brasilers, dominicans i colombians amb la música caribenya,
llatinoamericana i el jazz, especialment el afrocubà i el brasiler, i comença a
expandir-des de Nova York. És clar que artistes de la talla de Tito Puente o
Machito afirmaven que salsa és el que ells portaven tocant des de feia 40 anys.
Avui a Un Toc de Rock tindrem molta "salsa" amb artistes de diversos
orígens i escoltarem a La India,
Celia Cruz amb la
Sonora Matancera, Rubén Blades i Willie Colon, Luis Alberto
El Canario amb Oscar d’Leon, La Orquesta Aragón i Cheo Feliciano, Eddie Palmieri,
Ray Barreto, Johnny Pacheco, Fruko y sus Tesos i El Gran Combo de Puerto Rico,
fins i tot des del Japó ens arribarà La Orquesta de la Luz. Tots ells ens
acompanyen en aquest viatge pels ritmes calents que iniciarem amb La Fania All Stars, des de
totes les emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades cada
setmana o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Ara obriré la barraqueta dient, per variar que sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Fania All Stars –
Bamboleo 2002
Aquesta cançó,
amb la qual avui comencem aquest programa especial d'Un Toc de Rock dedicat a
la salsa, va ser el gran èxit en la carrera del grup rumber francès Gypsy Kings
que la van publicar l'any 1987 i bàsicament es tracta d'un popurri de cançons
barrejades que ara ens porta la
Fania All Star a ritme salsero. El tema se centra en la que
està considerada la millor cançó llanera d'origen veneçolà “Caballo
viejo”, amb lletra i música de Simón
Díaz. La Fania All
Stars la van incloure en el seu àlbum "Salsa caliente de Nova York"
que es va publicar el 29 de gener del 2002, però anteriorment ja va donar títol
a un disc publicat l'any 1988 i la cantant solista és Celia Cruz. Parlarem ara
d'aquesta gran formació orquestral, especialitzada en salsa i també en el que
s'ha anomenat el latin-jazz i que no és res més que una agrupació de grans del
gènere units per fer bona música, encara que la majoria tenen les seves pròpies
carreres per seu compte i amb altres grups. Van començar el seu camí al 1968, a la ciutat de Nova
York, molts d'ells cubans exiliats i contraris al règim castrista imperant a
l'illa de Cuba, tots artistes del segell discogràfic Fania Records i que es
reforcen amb estrelles convidades. El director artístic de la majoria dels
enregistraments de la
Fania All 
Stars va ser el flautista Johnny Pacheco, músic
dominicà i fundador, juntament amb Jerry Masucci del segell Fania Records, i al
qual escoltarem més tard en solitari. A la Fania All Stars
han participat músics rellevants, entre ells Larry Harlow, Tito Puente, Richie
Ray, Santos Colón, Papo Lucca, Mongo Santamaría, Eddie Palmieri, Yomo Toro,
Bobby Valentin, Ray Barreto, Roberto Roena, Manu Dibango, Jorge Santana que es germà de Carlos Santana,
Louie Ramirez, Willie Colón, Alfredo de la Fe i cantants como: Cheo Feliciano, Héctor Lavoe,
Ismael Miranda, Santos Colón, Adalberto Santiago, Wilfrido Vargas, Pete
Rodríguez, Celia Cruz que és l'única cantant femenina que ha tingut l'orquestra
i és la solista en aquest enregistrament, Rubén Blades i Eric
Gale, entre molts altres. Val a dir que alguns d'aquests grans de la salsa
sonaran també avui al programa. De fet es tracta d'una formació creada per a
realitzar concerts memorables, la prova la tenim en els 15 discos gravats en
directe, a més de 14 d'estudi.
Rubén Blades & Willie Colon – Ligia Elena 1981
I ja que hem
nombrat a Rubén Blades, aquí el teniu amb aquest bon tema que per cert, també
va ser versionat a Espanya per l'Orquestra Plateria i va esdevenir una de les
millors cançons dels catalans, encara que el seu autor també era el panameny.
Originalment es va incloure en un àlbum titulat "Canciones del Solar de
los Aburridos" que es va publicar l'any 1981, signat, això si, com Rubén
Blades & Willie Colon, de fet tots dos músics van col·laborar durant molt
de temps i uns quants discos. També amb el trompetista Willie Colon (Bronx,
Nova York, 28 d'abril de 1950) que va estar unit professionalment en els seus
inicis a Rubén Blades, van gravar "Pedro Navaja", el gran èxit
internacional del panameny. Rubén Blades Bellido de Luna, un dels grans de la
salsa, va néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948, cantant, compositor, músic,
actor, 
advocat i polític, va desenvolupar la major part de la seva carrera
musical als Estats Units, encara que crec recordar que es va presentar en una o
dues ocasions a les eleccions per la presidència del seu país. Com a actor ha
intervingut en més de 30 pel·lícules i també en series de televisió, però jo
volia destacar el seu paper a "Depredador 2" de 1990 i "Chinese
Box" de l’any 1997, amb Jeremy Irons. Ara us explicaré una curiositat, no
sé si té alguna cosa a veure o no amb la cançó, però "Ligia Elena",
va ser el títol d'una telenovel·la veneçolana de l'any 1982, original de César
Miguel Rondón i considerada per molts com la primera telenovel·la juvenil feta
a Veneçuela. Va ser protagonitzada per Alba Roversi i Guillermo Dávila.
Eddie Palmieri –
Ritmo caliente 2001
Un altre que ha
militat així mateix en la
Fania All Stars és el violinista i flautista Eddie Palmieri
al qual escoltarem ara a Un Toc de Rock. Nascut a Nova York, d'origen
porto-riqueny, el 15 de desembre de 1936, està considerat un dels innovadors en
la història de la música llatina sent un dels pioners de la salsa i va debutar
al Weil Recital Hall als onze anys d'edat. Va dirigir la seva primera orquestra
amb 14 i va tocar en altres orquestres com les de Johnny Segui, Vicentico
Valdez i Tito Rodríguez, abans de crear la seva pròpia banda La Perfecta a l'any 1961, al
costat 
del trombonista Barry Rogers i el cantant Ismael Quintana, avui una
referència quan es parla de salsa. Va obtenir el seu primer Grammy al 1974,
sent el primer artista llatí a aconseguir aquest preuat guardó. Aquesta cançó
que compartirem ara us l'he extret del doble àlbum recopilatori "The best
of Eddie Palmieri" que es va publicar l'any 2001. En total porta publicats
43 àlbums, entre discos d'estudi i directes, a més d'una desena d'àlbums
recopilatoris. 
Fruko y sus Tesos
– Salsa Brava 1995
Ara i des de
Medellín, a Colòmbia, ens arriben Fruko y sus Tesos amb aquesta cançó inclosa
en el doble disc recopilatori “Historia Musical”, encara que es va editar
originalment en el seu àlbum "El Teso" publicat l'any 1979 i tornem a
trobar-lo en els recopilatoris “Grandes éxitos” de 1990 i “Soy como soy” del
2004. Fruko y sus Tesos són un grup liderat i dirigit per Julio Ernesto Estrada
Rincón (cantant, piano, baix, guitarra, bateria i director d'orquestra), al que
es coneix com Fruko i l'origen del nom Tesos ve d'una abreviatura de la paraula
“Tieso” que en l'argot colombià de barri ve a significar "dur". Fruko
va néixer a Medellín el 7 de juliol de 1951. Va començar a cantar participant
en concursos amb només 6 anys d'edat. Al 1965, va entrar a formar part del grup
Los Corraleros de Majagual, amb els quals treball i va gravar discos durant set
anys, encara que en aquella època l'anomenaven Joselito. Després d'haver actuat
a Nova York decideix començar en solitari i al 1970 grava el seu primer disc
"Tesura" ja com Fruko y sus Tesos, 
encara que només es van editar 400
còpies. Cal reconèixer que tot i que avui en dia Fruko és un mite de la salsa a
Amèrica Llatina, li va costar molt trobar el seu lloc i els seus primers discos
van ser veritables fracassos comercials. Avui Fruko té publicats 43 àlbums entre
discos d'estudi i recopilatoris i ha funcionat als Estats Units actuant al
Madison Square Garden de Nova York i aconseguint el premi de la revista
especialitzada Record World a la millor orquestra de música tropical. Pels
Tesos han passat un munt de músics entre ells Joe Arroyo, Piper Pimienta i John
Jairo Murillo que ja han mort, a més de Joseito Martínez, Wilson Manyoma i Juan
Carlos Corone, entre d'altres
Johnny Pacheco –
Que no muera el son 1968/2003
Un altre gran de
la salsa és Johnny Pacheco que va arribar des de la República Dominicana
i al qual ara escoltarem amb aquesta cançó que també us extrec d'un disc de
grans èxits titulat genèricament “Lo Mejor de Johnny Pacheco” publicat l'any
2003 i en aquest tema va comptar amb la col·laboració de Pete Conde Rodríguez.
La cançó es va publicar originalment en el disc “Volando bajito” editat al
1968. De nom complet Juan Azarià Pacheco Kiniping, el músic, compositor,
arranjador, director i productor va néixer a Santiago de los Caballeros un 25
de març del 1935 i és un dels fundadors del segell Fania Records. Se'l
considera el creador del concepte musical "salsa" que s'aplica als
ritmes sorgits al Carib antillà de parla hispana, principalment de Cuba i que
es considera te
el seu origen en la guaracha. Als onze anys va emigrar amb la
seva família a Nova York on va aprendre a tocar instruments de percussió a la
prestigiosa Acadèmia Juilliard. Va formar part del grup de Charlie Palmieri i
al 1960 forma la seva primera orquestra Pacheco y su Charanga amb la qual va
gravar els seus primers discos, de fet del primer es van vendre més de cent mil
còpies i el va convertir en una figura de fama internacional i van ser la
primera banda llatina que va actuar en el Teatro Apollo de Harlem. Va fundar
Fania Records al 1963 i l'any 1964 va publicar el seu primer disc
"Cañonazo" amb Pete "El Conde" Rodríguez com a cantant, una
col·laboració que va durar bastants anys. L'any 1968 va crear la super
orquestra de la salsa, la Fania All Stars que hem escoltat en començar el programa
d'avui. Ha obtingut diversos premis i guardons al llarg de la seva llarga
carrera, entre ells l'any 2009 i per la seva trajectòria musical va ser
declarat "Glòria de la música nacional i afro antillana" pel Senat de
la República
Dominicana. 
José Alberto El Canario
con Oscar d’Leon – Llegó el sabor 2007
Des de Santo
Domingo ens arribarà José Alberto El Canario que realment es diu José Alberto
Justiniano Andújar i va néixer el 22 de desembre de 1958 a Villa Consuelo,
encara que musicalment es va fer a Puerto Rico, on es va traslladar amb la seva
família als 7 anys. Es va anar a Nova York al 1970 i va ser el cantant de
diverses orquestres, entre elles la
Típica '73. Al 1983 forma la seva pròpia orquestra i comença
ja la seva carrera en solitari, debutant amb "Noches Calientes" l'any
1984. Una de les seves característiques musical són les improvisacions que
realitza quan canta en directe, demostrant que és una gran sonero, un terme que
no s'aplica als cantants del són cubà, si no als que realitzen improvisacions sobre
un ritme determinat 
en una cançó. El 24 de maig del 2008 José Alberto va
celebrar els seus 30 anys de carrera musical amb un concert celebrat al United
Palace Theater de Nova York i va comptar amb convidats de la talla de Oscar
D'León, Ismael Miranda, Raulín Rosendo, Joe Arroyo i el productor Ralph
Mercado, un altre dels homes que més han influït en el mercat llatí de la
salsa. Aquest tema, en el qual compta amb la col·laboració d'Oscar d'Leon (tots dos a la foto), us
el he extret del seu disc "Aniversario", un recopilatori que es va
publicar l'any 2007 a
través del segell Sony Records. 
Celia Cruz y la Sonora Matancera
– Desvelo de amor 1958
Montse em va
demanar aquesta cançó de la gran Celia Cruz i em va dir que li encantava,
sobretot per la seva lletra, per tant i en un programa dedicat a la salsa, no
podia faltar. Es trobava recollida en el disc “Sonora Matancera Orquestas
clásicas vol. 3”
que es va publicar el 12 de setembre de l'any 2006, quan Celia Cruz ja havia
mort, però és una de les primeres cançons que va gravar quan era cantant
de la Sonora
Matancera que estava dirigida per Rogelio Martínez. La cançó
va ser composada per a Celia Cruz per Rafael Hernández i es diu que estava
dedicat a Pedro Knight, el seu marit i al qual ella anomenava carinyosament
“cabecita de algodón”, a més del marit també era el seu trompetista i va morir
tres anys després que La Reina
de la Salsa,
sent enterrat amb la seva dona al cementiri Woodland del Bronx, a Nova York, un
lloc de peregrinació per a molts amants de la salsa i de Celia Cruz. Sempre va
afirmar que "La vida no tenia sentit sense Celia". El matrimoni es va
conèixer el 3 d'agost de 1950
a l'emissora de ràdio CMQ a Cuba, on assajava la Sonora Matancera,
de la qual Knight era trompetista, 
quan Celia Cruz va anar a fer una prova ja
que la seua cantant, Myrta Silva que era porto-riquenya , els havia deixat. Van
trigar 15 anys en casar-se, ho van fer el 14 de juliol de 1962 i és que ella no
es fiava ja que ell tenia fama de faldiller i ja havia estat casat en dues
ocasions. La Sonora
Matancera va sortir de Cuba per exiliar-se a Mèxic el 15 de
juliol de 1960 i amb ella van abandonar l'illa Celia Cruz i Pedro Knight. Sis
mesos després Celia viatja a Nova York, on havia estat abans sola, amb un
contracte per a presentar-se al llavors famós club Palladiu i allà va començar
la carrera internacional de la que ha estat considerada La Reina de la Salsa que no va voler tornar
mai a Cuba fins que deixessin el poder els germans Castro. Curiosament i
malgrat el gran amor que van compartir, la parella mai van tenir fills. Celia
Cruz va ser el nom femení més important de la música caribenya, havent venut
més de 50 milions de discos a tot el món. Va guanyar 2 Grammy i 3 en la
categoria de Grammy Llatí. El seu nom complet era Úrsula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso
de la Santísima
Trinidad, va néixer a l'Havana el 21 d'octubre de 1925,
encara que algunes fonts daten el seu naixement quatre anys abans, la veritat
és que ella, coqueta sempre, mai va voler parlar de l'any exacte del seu
naixement. Va morir el 16 de juliol de 2003.
Orquesta de la Luz – Somos diferentes 1992
Posats a
seleccionar salsa de diferents països, possiblement l'Orquestra de la Luz és la formació més curiosa
de tots els artistes que escoltarem avui, ja que aquesta orquestra ens arriba ni més ni menys
que des del Japó, són nipons i a més, com comprovareu escoltant aquest tema, el
títol sembla definir-los perfectament “Somos diferentes”, val a dir que s'ho
munten molt bé. La cançó va donar títol al seu tercer àlbum, publicat al 1992.
Sempre s'ha dit que els japonesos saben imitar les coses a la perfecció i amb la Orquesta de la Luz es confirma la dita. Van començar
l'any 1990 i interpreten les seves cançons en espanyol, anglès i també en el
seu idioma natal, Liderats per la cantant Nora, són una formació musical de
reconegut prestigi en molts països de l'Amèrica Central i el Carib, entre ells 
Puerto Rico, Panamà, Colòmbia, Mèxic, República Dominicana, Perú, Veneçuela i
uns quants més. La Orquesta
de la Luz està
integrada per Nora (cantant), Guen Ogimi (percussió), Carlos Kanno (percussió),
Jiroshi Sawada (baix) que va ser substituït per Hiroyasu Ito, Satoru Shoinoya
(piano), Tatsuya Shimogami (trompetes) que va ser substituït per Shigeru
Terauchi; Yoshihito Fukumoto (trompeta), Jideaki Nakaji (trombó), Taisei Aoki
(trombó), Shiro Sasaki (trompeta), Guenichi Egawa (timbals) i Guen Date
(congues), aquests dos últims sols van intervenir en els seus tres primers
discos. En total La Orquestra de la
Luz que van debutar l'any 1990 amb el disc "Salsa
Caliente del Japón", porten publicats 13 àlbums, encara que es van separar
l'any 1999 i Nora va començar la seva carrera com a cantant solista. 
El Gran Combo de
Puerto Rico – Llévatela 2000
Aquesta cançó, un
preciós bolero, va ser el primer èxit a Espanya de Moncho, conegut en els seus
inicis com "El gitano del bolero" i ens la du el Gran Combo de Puerto
Rico, una formació musical que porta més de seixanta anys en actiu, es van
crear el 12 de maig de 1962, i us el he extret del seu àlbum “30 éxitos
remasterizados” que es va publicar l'any 2000, en aquest tema que va ser
composat per Armando Manzanero, el cantant és Andy Montañez. Al Gran Combo de
Puerto Rico se'ls coneix també com La Universitat de la Salsa i sempre han estat en
pugna amb les grans formacions orquestrals sorgides a Nova York. Va ser fundat
per Rafael Ithier que segueix sent el pianista de l'orquestra i el director
musical, quan es van separar Rafael Cortijo y su Combo i els components
inicials van ser, a més de Rafael Ithier, Eddie Pérez, Héctor Santos, Rogelio
"Kito" Vélez, Víctor Pérez, Martín Quiñones, Miguel Cruz, Milton
Correa i Roberto Roena, als quals es van sumar els cantants Daniel Vázquez,
Pellín 
Rodríguez i Chiqui García que quan abandona l'orquestra va ser
substituït per Andy Montañez, però per El Gran Combo han passat un bon munt de
músics, entre ells Elías López, Miguel Marrero, Taty Maldonado, Fanny Ceballos,
Marcos Montañez, Charlie Aponte, Fernando Pérez, Jerry Rivas, Virgil Rivera i uns quants més.
Un dels seus fundadors, el saxofonista Eddie La Bala Pérez, va morir
després de ser-li amputades les cames a cauda de problemes amb ocasionats per
la diabetis que patia, el 9 d'agost de 2013, en total 11 dels músics que han
format part del Gran Combo de Puerto Rico ja han mort. Porten publicats 54
àlbums entre discos d'estudi i directes, a més de 26 recopilatoris i uns quans
àlbums amb nadales.
La India – Solamente una noche 2006
Escrita per La India, Luis Velázquez i
Alejandro Montalbán, escoltarem ara a Un Toc de Rock aquest tema que ens porta La India que la veritat, es
troba més proper al reggaeton que a la salsa i que es va incloure en el seu
àlbum “Soy diferente” editat l'any 2006. La India coneguda com "La Princesa de la Salsa", és una
cantautora porto-riquenya nascuda a Río Piedras el 9 de març de 1969 i de
veritable nom Linda Viera Caballero, encara que sent un nadó els seus pares es
van traslladar al Bronx de Nova York i cal dir que la salsa li ve ja del
bressol, la seva padrina va ser Celia Cruz. El nom artístic l'hi va posar la
seva àvia sent una nena, per la seva cara fosca i els seus negres cabells. Al
llarg de la seva carrera ha incursionado en gèneres diversos com Salsa,
Boleros, Balades, Pop, House, Dance, Reggaeton, Bachata i alguns més. És la
cantant femenina que més èxits ha aconseguit en el Billboard Llatí, aconseguint
col·locar 6 àlbums en el número 1. Va començar als 14 anys com a model i es va 
incorporar al grup musical TKA i després de diversos anys amb la banda es va
llançar en solitari, tot i que la discogràfica pretenia que fos la versió
llatina de Madonna, debutant al 1990 amb el disc en anglès i de música dance
"Breaking Night". Va ser Eddie Palmieri l'any 1992, que va veure el
seu potencial salsero i junts van gravar l'àlbum "Llegó La India... Via Eddie
Palmieri" que li va obrir el mercat llatí arribant a la cinquena posició
del Billboard i va consolidar el seu lloc quan va gravar el tema “Vivir Lo
Nuestro” al costat de Marc Anthony. L'any 2006, La India va publicar l'àlbum
"Soy Diferente" que contenia dues cançons que es van convertir en
èxits i va obtenir en els Latin Billboard el premi al "Millor Àlbum
Tropical Femení de l'Any", les cançons van ser “Soy diferente” que donava
títol i “Solamente Una Noche" que és la que escoltem ara a Un Toc de Rock.
Ha estat nominada en quatre ocasions als Grammy. El 11 de juny de 2006, La India va obtenir una
estrella al Passeig de la Fama.
La seva veu correspon a la d'una soprano lírica lleugera,
però amb una octava més alta, cosa molt poc habitual en el gènere llatí i ha
estat comparada a cantants com Whitney Houston, Celine Dion, Barbra Streisand i
Mariah Carey.
Orquesta Aragón
con Cheo Feliciano – Son al son 1999
Una de les
formacions orquestrals més veteranes de Cuba és la Orquesta Aragón
que va ser de les primeres que van realitzar rock and roll a l'illa, tot i que
amb clares connotacions salseres. Ara a Un Toc de Rock us porto a la Orquesta Aragón
que compten amb la col·laboració de Cheo Feliciano. Va ser fundada l’any 1939
pel contrabaixista Orestes Aragón a la població de Cienfuegos i es van
especialitzar en xaranga, són cubà i danzón, encara que han fet incursions en
molts estils. Segueixen en actiu i originalment estava integrada per Efraín
Loyola (violí), Rufino Roque (piano), Orestes Varona (timbal), Noelio Morejón
(güiro), Filiberto Depestre (primer violí), Hilario Candelario (violí), René
Gonzalez (violí) i Pablo Romay (cantant). En la seva segona etapa, quan per
motius de salut Oreste Aragón Cantero els abandona l'any 1948, va passar a ser
liderada per Rafael Lay Apesteguía. La Orquesta Aragón ha
estat una de les primeres agrupacions en ser inscrita en el Hall de la Fama de la Música Llatina als
Estats Units; ostenten l'Ordre Pablo Picasso que atorga la UNESCO i està considerada
Patrimoni de la Humanitat,
a més d'haver estat premiada amb innombrables guardons i nominada en dues
ocasions als premis Grammy. En aquest tema que escoltem ara, trobem al cantant
Cheo Feliciano, destacant la 
flauta d'Eduardo Rubio, el piano d'Orlando Pérez i
el baix de Roberto Espinoza. Es va incloure a l'album “La Charanga eterna” que es
va publicar l'any 1999 i la cançó està dedicada a Cèsar Portillo i Orestes
Aragón que acabava de complir seixanta anys quan es el disc es va gravar. Cheo
Feliciano per la seva part va ser un cantant i músic porto-riqueny de salsa i
bolero de nom complet José Luis Feliciano Vega, nascut a Ponce el 3 de juliol
de 1935 i que va morir en un accident de trànsit ocorregut a San Juan un 17
d’abril del 2014, pel que sembla es va quedar adormit quan conduïa el seu
vehicle i va xocar contra un pal de la xarxa elèctrica, no portava posat el
cinturó de seguretat. El seu últim treball va ser en el projecte "Salsa
Giants", del productor Sergio George en què van participar grans de la
salsa com La India,
Oscar D'León, Andy Montañez, Tito Nieves, José Alberto "El Canario",
Ismael Miranda i Willy Chirino.
Ray Barreto –
Summertime 1962/1995
I acabarem el
programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant latin-jazz a càrrec del gran Ray
Barreto que ens porta aquest tema, tot un clàssic del jazz i el blues, composat
per George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a
l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Posiblement la millor
versió que s’ha fet de la cançó es la de Billie Holiday, Louis Armstrong i el
pianista Charlie Beal, del any 1936, però jo us he seleccionat aquesta a càrrec
del percussionista nord-americà d'origen porto-riqueny Ray Barreto, un dels més
destacats compositors i intèrprets de jazz llatí, que la va incloure en el seu
àlbum "Pachanga", editat al 1995 en format CD, però que originalment
s'havia publicat l’any 1962 en vinil, a través del segell Riverside. Ray
Barretto va començar a tocar les congues mentre era a la marina, a Alemanya. Va
treballar amb músics de jazz nord-americans després de tornar a Nova York, on a
finals dels 50 va substituir a Mongo Santamaría a la banda de Tito Puente
durant quatre anys i al 1961 va 
començar a gravar amb la seva pròpia banda. Al llarg de la seva carrera a acompanyat a grans de la música com Gene Ammons,
Cannonball Adderley, Kenny Burrell, Lou Donaldson, Red Garland, Dizzy
Gillespie, Freddie Hubbard, Wes Montgomery, Cal Tjader i molts altres i ha
tocat en enregistraments amb la
Fania All Stars, Ruben Blades, Adalberto Santiago, Tito
Allen, Tito Gómez, Celia Cruz, New World Spirit, Tito Puente, Joe Farrell,
Charlie Palmieri, etc. Es va mantenir en actiu fins poc abans de morir, el 17
de febrer de l'any 2006 i sempre afirmava, referent a la seva música, que no es
basava en la fusió d'elements de música llatina i jazz, sinó en l'ús
d'instruments d'origen afro-caribeny com la conga o, en rares ocasions, temes
d'origen llatí, però amb una concepció del jazz totalment tradicional. 
La frase per
acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, la va dir el diplomàtic, escriptor,
polític i filòsof italià Nicolás Maquiavelo (Niccolò di Bernardo dei
Machiavelli, Florència, 3 de maig de 1469 - 21 de juny de 1527) que va
manifestar.
“En general, els
homes jutgen més pels ulls que
per la intel·ligència, ja que tots poden veure,
però pocs comprenen allò que veuen”
Acabarem per avui
Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us deixo en la bona ompanyia de totes
les emissores per les que sortim a les ones dues vegades per setmana o bé
internet, si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga.
Jo segueixo sent Mario Prades i ara baixo la barraqueta. Fins el proper
programa.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario