A Un Toc de Rock
anem ha realitzar avui un recorregut pel
rock progressiu i simfònic amb grups de Santander, Bilbao, Sevilla, Cordoba i
Catalunya i compartirem la música de Los Crich, Medina Azahara, Iceberg, Máquina!,
la Companyia Elèctrica Dharma,
Smash, Bloque, Vértice i alguns més que ens acompanyaran en aquest viatge als
records, a l'ahir i que iniciarem connectant la nostra particular Màquina del
Temps que es mou amb energia musical que no contamina res de res, des de les
emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o
vía internet si es que te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Toca
obrir la barraqueta i ho faré amb Los Módulos, la primera banda de rock
progresiu de l’historia musical española. Sóc Mario Prades i com sempre us diré
que sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Los Módulos –
Realidad 1969
Aquesta cançó amb
la que avui obrirem Un Toc de Rock, "Realidad", donava títol al primer àlbum que van
publicar Los Módulos, editat a través del segell Hispavox l'any 1969, amb
producció de Rafael Trabuchelli. Los Módulos van ser la primera banda de rock
sinfónic i progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i
melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de
sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just
contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva
discográfica i el productor va fer que a molts amants del rock progressiu no
els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats.
La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de
la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los
Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael
Trabuchelli va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista,
però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de
Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan
Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i amb Pepe Robles a la guitarra
i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos.
"Nada me importa" va 
ser el seu segon single i es un dels mes venuts
de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero
curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a
Los Módulos era la cara B d’aquell single, després escoltarem la versión que
van fer Medina Azahara d'aquest tema. Juan Antonio García Reyzábal deixa el grup
l’any 1974 i es substituit per el bateria Juan Cánovas que després s’uniria a
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es conexia com CRAG, el primer
supergrup del pop espanyol, un altre que va passar per Los Módulos va ser Chupi
de la Fuente. El
grup es va desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José
Luis Campuzano "Sherpa" que tocaria amb Barón Rojo i era amic meu.
Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy
Bautista. En total Los Módulos van gravar 8 singles, 6 LP’s i 4 o 5 recopilatoris,
sempre amb Hispavox, tret d’un dels recopilatoris que crec va ser publicat per
Ramalama. Los Módulos van tornar anys després, sense Pepe Robles que va ser
substituit per José Luis Iglesias "Pibe" i van gravar un nou disc del
que ara no recordo el títol ni la casa de discos que el va treure.
Smash – Sonetto
1969
Molts diuen que
els creadors del rock andalús són El Último de la Fila, altres una mica més
possats, afirmen que van ser els desapareguts Triana i recorden a Guadalquivir,
Medina Azahara, Gong, Taranto’s, Goma, Tartessos, Crich, Mezquita, Gualberto,
Imán, Granada, Alameda i tants altres, però la veritat és que tots estan equivocats, els
autèntics creadors de l'anomenat rock andalús van ser els sevillans Smash i
possiblement si rebusquesim una mica més us podríem citar al guitarrista
Sabicas que al costat del nord-americà Joe Beck van gravar un LP titulat
"Rock encounter" l'any 1966 que fusionava rock i flamenc. La veritat
és que Smash van centrar les seves lletres en l'idioma anglès, encara que van
gravar algunes com "El Garrotín", el seu gran hit, en castellà, és
clar que ells eren de Sevilla. Aquest tema que us he seleccionat per al
programa d'avui era la cara B del seu primer single, publicat pel segell
Diàbolo l'any 1969, amb "Scoutting" a l'altra banda i que era el tema
principal. "Sonetto" també es va incloure en el primer LP de Smash
titulat "Glorieta de los Locos" que va publicar el segell Phillips i
va sortir a la venda l'any 1970, però el títol de la cançó es va posar al revés
"Ottenos", no sabem si era per una errada d'impremta o per problemes
de copyright. La veritat és que inicialment l'obra de Smash es va centrar al
voltant de la psicodèlia per anar decantant a poc a poc cap al rock progressiu.
És clar que les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens
trobem amb 
"El Garrotín" sonant en emissores de ràdio-fórmula que
abans no haguessin programat a Smash ni per equivocació. Van començar a Sevilla
i Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época
que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard
gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo
García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik
Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel
rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel.
Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud. Per culpa de “El Garrotín” Gualberto
García va deixar el grup ja que no estava conforme amb la grabación d'aquesta cançó, ell opinaba que era un tema massa comercial i allunyat del seu estil habitual. Gualberto
era un purista i no és deixava manipular.
Los Crich –
Sentimientos 1971
A la Sevilla del 1967 sorgeix
un grup anomenat Los Crich, integrat en aquells moments per Toni Romero
(guitarra i cantant), Rafael Martín (baix i cors) i Arturo Cárdenas (bateria i
cors), als quals s'uneix, un any més tard, el canari Gustavo González
(guitarra). Graven el seu primer single l'any 1968 amb el tema "All Strong
Out Over You" a través d'un petit segell, però no va tenir cap
transcendència i es movia dins d'un so pop una mica endurit, el que avui
podríem anomenar "garatge". Quan se separen Los Soñadores, una altra
de les bandes pioneres sevillanes en la qual també militava Tele Palacios que 
després d'acompanyar Los Payos s'uneix a Triana, a Los Crich se sumen dos dels
seus excomponents, es tracta del cantant Rafael Domínguez i el organista Pepe
Marrufo (a la foto a la seva época amb Los Soñadores). Però poc després els abandona Rafael i es converteixen en quintet.
Aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock es trobava a la cara B d'un
single editat l'any 1971 pel segell Fono Guanche, amb "Dunia" a
l'altra banda i amb el qual comencen la seva incursió en el simfonisme i el
rock de caire progressiu. El disc es va gravar en un estudi de Madrid. Encara
publicarien un tercer single, l’any 1974, amb el tema "Moon Time" i
finalment Los Crich es van separar. En el seu moment van passar molt
desapercebuts, els anys s'han encarregat de anar reivindican a aquest bon grup
que no va tenir continuïtat. 
Iceberg – Himno
al sol 1975
Una de les
millors bandes de rock progressiu sorgides a Catalunya a principis de la dècada
dels 70 va ser Iceberg. Max Sunyer (guitarra), Josep Más Kitflus, (piano
elèctric i sintetitzadors), Àngel Riba (veu, saxo i guitarra) i Primitivo
Sancho (baix) militaven l’any 1973
a la banda de Tony Ronald, però van decidir fer la seva
pròpia música i va sorgir Iceberg. L'únic que ja havia interpretat rock
simfònic era el guitarra de la
Pobla de Massaluca (Tarragona) Max Sunyer que havia tocat amb
Vértice i Tapiman. Iceberg van ser hereus de Màquina! i Pan y Regaliz. En el 74
se'ls uneix el bateria Jordi Colomer que tocava amb Luis Aguilé i graven unes
maquetes que comencen a passejar per diverses cases de discos. El 27 de març del 1975
Iceberg debuta en directe a l'Hospitalet de Llobregat. Entren en contacte amb
Marià Albero i Carles Serrat que estan muntant una productora i els porten als
estudis Kirios de Madrid, i entre el 5 i el 11 de maig graven el seu primer LP
"Tutankhamon" que publicaria el segell CFE l’any 1975 i del que us
extrec aquest tema que sona ara a Un Toc
de Rock. Aquest disc seria reeditat per Picap l’any 1997 ja en versió CD. Es
tracta d'un àlbum tipus òpera rock amb cançons en castellà i 
anglès de temàtica
entrellaçada, no un compilat de cançons soltes unides en un LP. Va ser produït
per Alain Milhaud. Van participar tancant la primera edició del Festival Canet
Rock, organitzat pels membres de La
Trinca (las fotos són d'aquell concert) i davant més de vint mil assistents, aquella primera
edició va tindre lloc el 26 de juliol de 1975. El 9 de febrer de 1976 Iceberg
es van presentar a Madrid en un memorable concert al Alcalá Palace amb el
teatre de gom a gom i les entrades esgotades. Al setembre de 1976 graven
"Coses Nostres" que va tornar a editar CFE. Iceberg evoluciona a una
música instrumental amb temes més llargs, amb moltes. Com el cantant semblava
sobrar Àngel Riba grava les parts de saxo d'aquest segon LP i abandona el grup
que es converteix en quartet. Ángel seguirà com manager d'Iceberg fins al 1978.
Per cert, Iceberg van ser convidats a actuar en el concurs "1, 2, 3
Responda otra vez" i van exigir i van aconseguir-ho, tocar en directe.
Gravarien dos discos més d'estudi, un l’any 1977 titulat "Sentiments" i
un altre el 1979 
"Arc-en-ciel" i entre els dos un directe amb temes
que mai van ser gravats en un estudi "Iceberg en directe" que es va
publicar l’any 1978. Cal destacar que van participar en la gira nacional "La Noche Roja", amb
Miguel Ríos, Triana, Salvador i Guadalquivir. Iceberg oferirà un últim concert
que tindrà lloc a Salamanca, el 18 d'agost de 1979. Jordi Colomer ja havia
publicat l'any anterior un LP en solitari, Max sembla ser que tenia problemes
familiars i Kitflus va entrar a la banda de Joan Manuel Serrat, en realitat la
causa de la dissolució va ser bàsicament el cansament després de cinc anys de
treball incessant. L’any 1982 Max Sunyer, Kitflus, Santi Arisa i Rafael Escoté
crearien el millor grup de jazz fussion de l'estat, us parlo de Pegasus, però
això és una altra història.
Alameda – Aires
de la Alameda
1979
L'any 1979 es
publica l'àlbum “Alameda”, primera preoducció discogràfica del grup Alameda, i que
va ser un dels millors treballs d'aquesta banda de rock progressiu, amb clar
sabor andalús, sorgits a Sevilla, encara que en els seus inicis se'ls va acusar
d'imitar als Triana, però jo crec que el seu estil pot tenir similituds, però
és diametralment diferent, possiblement més net i amb guitarres menys
distorsionades, això si, amb un fort accent andalús en la veu del cantant, guitarrista,
flautista i compositor José Roca que havia estat component de Tartesos. A la
percussió es trobava Luis Moreno al que es coneixia com El Pibe i que havia
estat components de Los Payos. A Alameda 
trobàvem també a Rafael Marinelli
(teclats), Manuel Marinelli (teclats) que havia militat a Gong, Cerebrum i que
també havia estat component de Tartesos i Manuel Rosa (baix). Es van crear
l'any 1977. Per cert, el 1979, quan es va publicar el LP "Alameda",
van col·laborar a l'àlbum "La leyenda del tiempo" de Camarón. L'any
1983 i després de gravar el seu quart àlbum "Noche andaluza", el grup
es va dissoldre. Els seus components col·laboraran posteriorment en treballs de
Camarón i Paco de Lucía. Es van tornar a reunir l'any 1992 per a un recital
organitzat arran de l'Expo 92 de Sevilla i traurien un parell de discos nous i
dos recopilatoris de grans èxits. El teclista Manolo Marinelli va morir l’any
1999, després d'haver acompanyat a Camarón i format part de l'última formació
de Triana, al costat de Tele Palacios.
Companyia
Elèctrica Dharma – L’Àngel de la dança 1978
L'any 1978 la Companyia Elèctrica
Dharma va publicar l'àlbum "L'Àngel de la dança" al qual aquest tema
que escoltarem ara donava títol, amb una durada que superava els set minuts. L'any1994 el segell PDI va editar un doble CD titulat "20 Anys - Força
Dharma" que recull el concert gravat en directe el 23 d'abril de 1994, al
Palau Sant Jordi de Barcelona per celebrar els 20 anys de la Dharma i del que us he
extret aquesta versió de la cançó que escoltem ara i que es molt més curta. El
10 de maig de 1973, Pepe Aponte i Víctor Jou van inaugurar la sala Zeleste.
Aquest local, va llançar i aixoplugar el moviment anomenat Rock Laietà o Ona
Laietana, una de les iniciatives musicals més fèrtils de les que hi ha hagut a
Catalunya. La Ona
Laietana va sorgir al voltant de aquella antiga sala Zeleste,
a Barcelona que inclus van fer un segell discogràfic. Es trobava situada en el
carrer Platería, al costat de la Via Laietana, avui avinguda Pau Claris. Va ser, al
igual que el Rock en Català sorgit a mitjans dels 80, un intent de donar
validesa a la música feta aquí, prescindint d'estils que poguessin crear
diferències i aglutinar tota la música feta a Catalunya, de l'estil que fos.
Possiblement el grup amb un so més original dins del conjunt d'artistes que
sorgien a la Ona Laietana
sigui La Companyia
Elèctrica Dharma. Resulta difícil encara avui en dia
encasillar-los i precisament per això quan 
van actuar a Nova York van impactar
al públic americà amb estupendes crítiques, cosa que no van aconseguir en el
mateix escenari ni Pegasus, malgrat la seva extrema i molt superior qualitat
musical i és que la Dharma,
precisament a causa del so del saxo escardat, sonaven a catalans, a diferents, i no
pretenien emular cap estil o so d'origen anglosaxó. La Dharma va sorgir a Sants i
de fet encara tenen el seu local d'assaig al carrer Tenor Masini, per sota de
l'estació del metro "Mercat Nou". Van sorgir d'una comuna hippy i van
ser un dels grups triomfadors d'aquells recordats festivals Canet Rock que
organitzava Josep Maria Mainat i els seus companys. L’embrió de la Dharma surgeix amb els tres
germans Fortuny i el grup Els Llums que van debutar al Casino de Horta l’any
1967. Posteriorment i amb l’auge de la música folk, Josep, l'Esteve i Joan
Fortuny es van reconvertir en La
Roda, amb els seus
amics Jordi Marigó al banjo i Francesc Granell a la guitarra. Van passar per
diverses etapes i es van fer dir Fang i Disbauxa. L’any 1971 surgeix al barri
de Sants, on encara tenen el seu local d’assaig, La Companyia Elèctrica
Dharma, nom tret d’un llibre de Jack Kerouac. El primer gran festival en el
qual va participar va tenir lloc al Les Palmeres, al seu i també al meu barri,
a Sants, el 30 de juny del 1972, amb un cartell en què trobavem a Maria del Mar
Bonet, Om, Baf, Fennech, Bueyes Madereros, Slo Blo, 
Jaume Sisa i Pau Riba. Ells
van organitzarse llavors una comuna, pero en lloc de ser rural, es tractave
d’una comuna urbana i va estar a Horta. L’any 1973 va ser rellevant per la Dharma. Carles Vidal es va incorporar
al grup com a baixista i en Joan Fortuny va passar al saxo, el so esguixat del qual va
esdevenir a partir d'aquest moment l'element identificador de la banda. La Dharma va enregistrar el
seu primer àlbum “Diumenge”, era l’abril de 1975. A mitjans del vuitanta
i mentre actuavan a Cardedeu, Esteve Fortuny va sofrir una hemorràgia cerebral.
Va morir a l'Hospital Clínic de Barcelona el 19 d'agost del 1986, als 32 anys.
Si be i no se ancara la raó, a mi sempre en semblava recordar que havie mort
després d’un concert a la Selva
del Camp, a Tarragona. Quan semblaba que tot havie acabat i amb la inclusió de
la petita del clan Fortuny, la
Maria, van tornar als escenaris i a gravar. La Companyia Elèctrica
Dharma estava integrada per els germans Maria, Joan, Lluis i Josep Fortuny,
junt a Carles Vidal i Pep Ríus. El bateria, cantant i lletrista Josep Fortuny,
nascut a Barcelona l’any 1952, va morir al seu domicili de Sants el 28 de
setembre del 2013.
Bloque – El hijo
del Alba 1980
Una de les bones
bandes de rock progressiu de l'Estat durant els anys setanta van ser els
santanderins Bloque i aquest tema que os porto ara donava títol al seu tercer
LP i val a dir que és un dels millors de la seva trajectoria discogràfica, tot
i que aquest disc està poc valorat entre els seus seguidors acèrrims, però que
jo crec es bo i per aixó ara sona a Un Toc de Rock, des de totes aquelles
emissores que emeten el programa. Els Bloque es van formar a Torrelavega i
Santander (Cantàbria) l’any 1973 i eren Luis Pastor, Juan José Respuela, Sixto
Ruiz, Paco Baños i el teclista Juan
Carles Gutiérrez. Una de les coses que caracteritsaven als Bloque era el fet de
tindre a dues guitarres com a solistes, en la línia de The Allman Brothers, Yes
o King Crimson. L’any 1978 van treure "Bloque", el seu primer àlbum i
que va comptar amb la producció de Vicente 
"Mariscal" Romero i Luis
Soler, un disc que es va gravar en només 5 dies. Més tard va arribar
"Hombre, Tierra y Alma" (1979) i "El hijo del Alba" ja
l’any 1980 i al que aquesta cançó que escoltem ara donava títol. Bloque encara
van treure un quart i últim treball "Música para la Libertad" l'any1981 i
de seguida es van separar. Hi va haver un intent per tornar l’any 1993, però
només es van reunir dos dels membres originals de Bloque i no va tindre continuitat.
Vértice – You’re
not real 1970
Diabolo, un
subsegell d'Els 4 Vents, vinculat a Iberofón i que distribuïa Movieplay, va
editar a principis de 1970 un single del grup Vértice amb "Take me
away" a la cara A i "You're not real" que escoltarem ara, com a
cara B. El tema va ser composat per Jordi Batiste, Jordi Querol i Max Sunyer.
Aquesta va ser l'únic single que publicaria aquest interessant grup de rock
progressiu català que van ser uns avançats al seu temps, tot i que van gravar
també un LP complet que mai va arribar a editar-se. La banda va ser creada
l’any 1969 pel cantant Jorge Querol que havia estat líder de Los Go Go, amb els
que publicaria dos o tres singles en els anys seixanta i gravaria també un
parell de senzills com Jorge Querol i Los Go Go abans de 
posar en marxa
Vértice, juntament a l'amic Max Sunyer (guitarra), Pepe Fernández (baix), Pepe
Marín (piano) i Tito Artigas (bateria). Tenien el seu local d'assaig en els
populars guardamobles Salat, al carrer Lleida de Barcelona, al costat de la
plaça d'Espanya i on assajaven també Màquina! i Los Salvajes. De fet van actuar
en moltes ocasions com a teloners de Màquina!. Poc després d'editar aquest
single i a causa de que Jorge Querol va haver d'anar-s’en a fer el soldat, la
mili,Vértice es dissol. Pepe Fernández i Max Sunyer (a la foto), al costat de José María
Vilaseca van crear Tapiman, una altra banda històrica.
José María
Vilaseca, conegut com Tapi per que va néixer
al carrer Tapioles de Barcelona
Lone Star – Punta
d’Alba 1977
El grup català
Lone Star, als que es coneix com “La
Leyenda”, també han gravat en català, si bé sols ho van fer
en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues
cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest disc, si be en el seixanta
van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz,
però no tenia massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i
despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda
liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock
espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, al Nadal de
1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i
estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o
rumbeta i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere
Gené domina ja que va estar vivint i estudiant piano a
Anglaterra gracies a una beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó
inclosa en aquest single amb “L’amor s’en va” 
a l’altre cara, es va editar a
través del segell Phonic al 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona
ara a Un Toc de Rock. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria
Vilaseca “Tapi” que va néixer el 17 de setembre de 1952 i va morir d’una
cirrosis el 28 de maig de 1996, el guitarra Àlex Sánchez, la direcció musical
va ser de Jordi Doncos que crec també va ser el baixista. Per cert, quan van
començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els primers
EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va
ser el tarragoní Joan Miró que en els 70s’en va anar amb el grup de Francesc
Heredero, o pot ser seria amb Eliseo del Toro, ara no ho tinc clar. Per cert,
Pere Gené (a la foto) va treure a la primavera del 2014 el seu primer disc en solitari,
titulat “Boomerag” del que ja hem escoltat algunes cançons al programa.
Máquina! – I
believe 1970
Máquina! van
començar en una comuna hippy, gairebé jugant i sent la banda d'acompanyament de
Jaume Sisa, però allò va durar poc i Máquina! es van convertir en un referent
pel que fa a rock progressiu a Catalunya. Aquest tema es trobava en el seu
primer LP titulat "Why?" i publicat l'any 1970 a través del segell Els
4 Vents, un disc conegut popularment com "El del croissan". La
història del grup podem dir que s'inicia quan Jordi Batiste i el seu germà
abandonen Els 3 Tambors en desfer-se. Albert formaria Música Dispersa mentre
que el seu germà Jordi Batiste (cantant i guitarra) es dedica a acompanyar gent
del col·lectiu El Grup de Folk i artistes del segell, finalment i al costat d'Enric Herrera a
l'òrgan i Luigi Cabanach (guitarra) decideixen crear l'any 1968 un grup de rock
progressiu i sorgeix Máquina!. S'incorporen José María Vilaseca conegut com Tapi
(bateria) i José María París (guitarra) que havia tocat amb Els 4 Gats. La
veritat és que "Why?" és un disc espontani, París no havia ni assajat
amb el grup quan es van trobar a l'estudi i sorgeixen temes com el que dóna
títol que va tenir dues llargues parts, tot pura 
improvisació. També hem de
reconèixer que la tasca del cantant va ser més aviat anecdòtica. Aquest tema
que per moments ens porta reminiscències del clàssic de jazz "Take
Fiver", va ser una composició de José María París que la va aportar al
segon dia d'enregistrament i bàsicament també és una improvisació sobre unes
pautes rítmiques i riffs de guitarra. Jordi Batista deixa Máquina! per
incorporar-se a la mili. Comencen els canvis i el grup passa a estar liderat
per Enric Herrera i després de la marxa de París i Cabanach entren Carlos
Benavent (baix), Emili Baleriola (guitarres) i Salvador Font (bateria) que
venien del grup Crac, al costat de Peter Rohr al saxo, l'austríac Hubert
Grilleberger a la trompeta i el cantant Teddy Ruster que habia militat a The Brisk. Aquesta formació gravaria
el segon disc "Màquina en directe" que va veure la llum l'any 1972 en
el qual també va col·laborar Jordi Batiste que posteriorment crearia Ia i
Batiste i també gravaria en solitari creant després Els Miralls de Dylan amb
Gerard Quintana. Màquina! es desfà i cadascun dels components comença projectes
individuals, Tapi crearia 
Tapiman, tocaria amb Lone Star i moriria l'any 1996,
Enric Herrera fundaria l'Aula de Música de Barcelona mentre que Peter Roar
s'uneix a Lucky Guri que tocava amb Barcelona Traction per gravar un disc de jazz impressionant que hem escoltat al
programa, Carlos Benavent grava pel seu compte i es converteix en músic
d'acompanyament de Paco de Lucía i Emili Baleriola té una interessant carrera
en solitari i va formar part de Esqueixada Sniff, la Orquestra Platería
i va col·laborar amb Jaume Sisa i Albert Pla, a part de Música Urbana, la Orquestra Mirasol
i Gato Pérez. El 31 gener 2004 Màquina! torna amb un concert a la Sala As de Copes de
Granollers, però el grup només l'integren dos dels seus fundadors Jordi Batiste
(veu i baix) i Luigi Cabanach (guitarra), juntament amb Toni Saigi (teclats ) i
Quim Benítez Vilaplana (bateria), encara que en els concerts que van realitzar, no
masses, també va participar Emili Baleriola. Jo vaig descobrir a Màquina! en un
concert, un matinal, realitzat al Tobogan, a la plaça Reial, a Barcelona, que
comptava amb el suport de Radio Juventud la Voz de Cataluña.
Medina Azahara –
Todo tiene su fin 1992
Hereus de
l'esperit del rock andalús creat per Smash i sublimat per Triana, ambdues
bandes de Sevilla, Medina Azahara que eren de Còrdova i segueixen en actiu, són
un dels millors grups de rock andalús de la història. Aquesta cançó que avui
compartirme a Un Toc de Rock, va ser el gran èxit de Los Módulos i els
cordovesos la van recrear en aquesta versió plena de qualitat i força
interpretativa. La van incloure inicialment a l'àlbum “Sin tiempo” que van
publicar l'any 1992 i la van recuperar al 1996 incloent-la en el seu disc doble
gravat en directe “A Toda Esa Gente” i posteriorment tornem a trobar-la a
“Versión Original” del 2002, “25 Años” editat en 2005 i a “30 Años y La Historia Continúa”
del 2011. Medina Azahara es va formar a Còrdova l'any 1979 i va ser creat per
Manuel Martínez (veu), Pablo Rabadán (teclats), 
Manuel S. Molina (baix), José
A. Molina (bateria) i Miguel Galán (guitarra). Des de llavors s'han anat
produint canvis en la formació i actualment integren aquesta banda Nacho
Santiago (bateria), Manuel Ibáñez (teclats), Juanjo Corbacho (baix), el
guitarra Paco Ventura que també ha tret un parell de CD en solitari i el
cantant Manuel Martínez que és l'únic que roman a Medina Azahara de la formació
original i que així mateix ha publicat un disc paral·lelament al grup. El
passat any 2014 van publicar un nou treball d'estudi “Las Puertas del Cielo”.
Triana – Una
noche de amor desesperada 1981
Ara i per acabar
el programa anem a escoltar a Triana que van ser la millor banda de rock
andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i
que molts diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals.
Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto
de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol del 2002) i Jesús de la Rosa Luque (Sevilla, 5
de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat
amb Los Payos i amb el que jo tenia una bona amistat, em va explicar en
certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de
ràdio-fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells
pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes
sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però a canvi ell havia
de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor.
Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i
sopossem que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell
havia fet la feina i de la seva 
suor no es nodrien els voltors. I Triana va
triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta
cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat,
encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Vui deixar constància
d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo, jutja
que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver-hi continuïtat,
tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va
tornar a posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el
nom de Triana, aixó si, comptan amb el soport de la vidua de Tele que sembla
ser te els drets del nom. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels
amics. "Una
noche de amor desesperada" es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un
Toc de Rock. Es trovaba al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser
publicat l’any 1981 i estava composada per Jesús de la Rosa, comptant en
l'enregistrament amb les col·laboracions de Manolo Rosa (baix), Antonio García
de Diego (guitarra) i Luis Cobos "Manglis" (guitarra).
La frase per
tancar per avui el programa és del polític grec Yaris Varoufakis que va
manifestar
"Quan es
parla de tot, en realitat no es vol parlar de res”
Acaba per avui Un
Toc de Rock, però us deixaré amb companyia d’aquelles emissores per les que el
programa surt a les ones dues vegades cada setmana o des de internet si t’el
descarregues des de aquest blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario
Prades i ara baixaré la barraqueta dient Adeu-siau
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario