Avui començarem
Un Toc de Rock al Madrid de principis dels setanta, quan els grups de rock
pugnaven per sobreviure davant l'allau de duets, solistes i tercets edulcorats
que compartien llistes d'èxits amb la música anglosaxona. Començarem amb
Asfalto, però també tindrem a Topo, Los Nikis, Doctor Pop, la Vargas Blues Band,
sense oblidar a Golpes Bajos que van arribar des de Galícia, els catalans
Bocanegra, Los Sencillos i Gossos, les mexicanes Ha-Ash o els italians Fausto
Leali, Domenico Modugno i Drupi. Ara i des de totes les emissores per les que
escoltes el programa dues vegades cada setmana o vía internet si és que te'l
descàrregues del blog o el facebook de Montse, obriré la barraqueta amb un
heroi del comic que portava les quatre barres al escut del pit, el “Capitán Trueno”. Sóc Mario Prades i toca dir-vos com cada
programa alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Asfalto – Capitán
Trueno 1978
A principis dels
setanta a les llistes d'èxits espanyoles triomfaven els temes anglosaxons, al
costat de duos, trios i solistes, però els grups no per això van desistir en la
lluita per promocionar el rock fet en castellà i a Madrid sorgeixen una sèrie
de bones bandes que van desembocar en l'anomenada "movida
madrilenya". Una d’elles va sorgir a finals dels seixanta, van ser Los
Tickets que cantaven en anglès. Quan canvien de casa de discos es van trobar
amb problemes de registre amb el nom i van decidir canviar-s’el a Asfalto i
sorgeix la què considero, al costat de Burning, les millors bandes espanyoles
de rock dels setanta. Van haver-hi molt camvis, però la millor formació
d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón
i Enrique Cajide, ara bé, pel grup van passar bons músics, com el recordat
bateria Terry Barrios, nascut l’any 1953 i que va morir el 14 de setembre del
92, Jorge García Banegas, Ado de Castro, Miguel Oñate i tants altres. Per cert,
van tindre un cantant mallorquí anomenat Ricky que sols va gravar un disc amb
Asfalto i va deixar el grup, no podie viure a Madrid, ell enyorava veure el
mar. 
Segons em van explicar els amics Julio Castejón i Enrique Cajide. L'any
1978 Asfalto van debutar amb un nou segell que ells estrenen, Chapa Discos,
subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol
"Asfalto". A més d'aquest tema a l'àlbum es trobaven cançons avui
clàssics com "Rocinante", "Días de escuela" i “Capitán
Trueno” que es la que escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el
primer disc que va editar Chapa Records. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio
Castejón dels antics membres, va gravar el primer directe de la història
d’Asfalto, el doble “Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a
Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto a finals del anys
vuitanta, quan en el segell teniem grups com Asfalto, Topo, Vade Retro, Piñón Fijo,
Jerusalem, Casablanca, Tela Marinera i altres.
Topo – Mis amigos
dónde estarán 1979
L'any 1978 es
produeix una escissió a Asfalto i José Anselmo Laina, conegut com Lele Laina
(guitarra i veu) i José Luis Jiménez (baix i veu) decideixen crear una nova
banda a la qual posen per nom Topo. Se'ls uneixen Víctor Ruiz (teclats) que
venia del grup Alubión i va morir l'any 2005 i José Mariano Barrios, conegut
com Terry Barrios (bateria) que havien militat a Los Zurdos, Franklin i
Trilogia. Van debutar amb l'àlbum "Topo" que es va publicar a través
del segell Chapa Discos el 29 de gener de 1979 i va ser produït per Teddy
Bautista. Aquest tema que us he seleccionat per compartir avui Un Toc de Rock
va ser un dels singles que es van extreure i va tornar a incloure’s en el disc
en directe "Mis amigos están vivos" que es va posar a la venda en
1988 i en el qual van comptar de nou amb 
Terry Barrios que va col·laborar
posant la veu. L'any 1984 i després d'haver publicat tres àlbums, Topo es van
separar, encara que al 1986 van tornar a la carretera, però de la primitiva
formació només quedava José Luis Jiménez, sumant-se Cacho Casal (bateria i
veu), Luis Cruz (guitarres i veus ) i Pablo Salinas (teclats, guitarres i
veus), van editar el LP "Ciudad de músicos" a través del segell Snif
Records, propietat de la gent d'Asfalto. En aquella època jo era el delegat de
promoció i venda per a Catalunya del segell. A finals dels vuitanta es van
desfer de nou, encara que al 1998 José Luis Jiménez i Lele Laina tornen a
unir-se i complementen Topo amb Roger Castro (bateria) i Sergio Cisneros
(teclats). Quan hem escoltat anteriorment a Asfalto us he parlat del bateria
Terry Barrios (a la foto 1), nascut l'any 1953 i que va morir el 14 de setembre del 92,
després d'haver estat dos anys postrat al llit. Després de deixar a Topo va
formar part de Casablanca i Labanda, per unir-se a Asfalto l’any 1989, amb els
que va gravar el disc “Sólo por dinero” que va ser l'últim àlbum que va gravar i a la presentació d'aquest disc, al novembre de 1990 a la sala Jácara de
Madrid, va tocar en directe la bateria per última vegada. El 23 desembre 1992 a la sala Canciller de
Madrid, se li va retre un homenatge en el qual van participar Armando i Carlos
de Castro de Barón Rojo, Asfalto, Casablanca, Enrique Urquijo y Los Problemas,
Labanda, Manolo Tena, Mermelada, Ñu, Rosendo, Topo, Tranquilitos, Los Zurdos i
alguns músics més. Els beneficis del concert van ser per a la vídua i la filla
de Terry Barrios.
Doctor Pop –
Sofía 1974
A principis de la
dècada dels setanta José Luis Armenteros i Pablo Herrero que havien deixat a
Los Relámpagos i es dedicaven a la producció, entre d'altres de Fórmula V,
descobreixen a Doctor Pop, un bon grup en el qual trobàvem als germans Jorge i
Francisco Granados, l’últim venia de Fórmula V, Diego Cascado i Eduardo
Bartrina. Van gravar un single l’any 1974 que va publicar el segell RCA amb el
tema "Sofia" que escoltarem ara, a la cara A. La cançó va començar a
sonar a les emissores de ràdio i tot donava a entendre que tenia moltes possibilitats
de ser la cançó de l'estiu, però una trucada oficial a la discogràfica va
obligar a retirar els singles del mercat. La cançó tracta sobre una noia que
sempre torna a casa de dia, au nocturna a la qual li agrada la festa i vesteix
a més de forma provocativa i allò no va agradar a la censura. Una de les raons
adduïdes sembla ser que va ser el títol, "Sofia" que era el nom de la
princesa i futura reina d'Espanya, en aquelles èpoques, és clar. La
coincidència en el nom podria cridar a errors i per si de cas 
algú associava la
protagonista de la cançó amb la futura Reina, el millor és prohibir i això van
fer aquells castos i dignes censors franquistes i van tallar en sec, per si de
cas. Al segell RCA i els nois no els va quedar altra solució que retirar els discos
de les botigues i per rendibilitzar la promoció i la inversió en general van
decidir canviar el nom de la protagonista i la van gravar de nou titulant-la
"Lucía", però no la van incloure al àlbum que va sortir després, per
evitar suspicàcies i així van aprofitar la resta de cançons. He trobat fonts en
fòrums d'Internet afirmant que "Sofia" mai va ser censurada i que es va
tractar d'una estratègia comercial, en fi, vosaltres mateixos. De fet
"Lucia" només es va publicar en single, amb la portada canviada, és
clar, al blog us poso les dues. Van treure un únic LP, però un bon munt de
singles, encara que la veritat és que l'èxit no va somriure a Doctor Pop i
s'han anat perdent en l'oblit. Anys després va sortir un àlbum recopilatori
titulat “Lucia, Carolina y otros
éxitos”.
Golpes Bajos – No
mires a los ojos de la gente 1984
Des de Galícia es
van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos als que
escoltarem avui Un Toc de Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que
posteriorment crearia Cómplices, junt a German Copinni que era cantant de
Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que
quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en
solitari, mentres que Teo Cardalda va crear Cómplices. Al costat d'ells es
trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després fundaria el grup La Marabunta i Luis García
al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a
Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer
i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va ser un
dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes
i populars de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la 
lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja
havien publicat un EP i al 1985 encara traurien un mini-LP titulat
"Devocionario" i finalmente es van separar. A mitjans dels 90,
concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i
van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una
gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc
no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van
decidir tornar a les seves anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices
i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions. Nascut a Santander l’any
1961, però afincat a Galicia, Germán Coppini va morir a causa d’una malaltia
hepàtica el 24 de decembre del 2013.
Los Nikis – El
imperio contraataca 1985
Los Nikis es van crear a Algete,
Madrid, a principis dels 80 i eren Emilio Sancho (cantant), Arturo Pérez
(guitarres), Joaquín Rodríguez (baix) i Rafa Cabello (bateria), encara que per
la bateria van passar altres músics com Johnny Canut que havia militat a
Parálisis Permanente i Dinarama, Daniel Parra i Santo de la Quintana. Van
començar gravant per al segell Tic Tac i després Lollipop amb els que van
editar una sèrie d'EP's i singles. Tots els components de Los Nikis van deixar
la música a principis dels noranta, si bé van tornar a gravar un disc a final
de la dècada titulat "Más de lo mismo". L'únic membre de Los Nikis que
va tornar a dedicar-se a la música va ser Joaquín Rodríguez, que posteriorment
va crear el grup Los Acusicas, amb Mauro Canut que havia estat component de Los
Vegetales. El 30 de setembre de 2011, Los Nikis van tornar a reunir-se per un
concert, però no hi va haver continuïtat. Per cert, aquesta cançó s'ha inclos a la banda sonora dela pel·lícula "Anacleto, agente secreto" que s'ha estrenat fa poc.
Los Sencillos –
Bonito es 1991
Quan Miqui Puig
va començar en això de la música formava part d'un grup anomenat Los Sencillos,
al capdavant del qual es va donar a conèixer. Aquesta cançó que ara compartirem
a Un Toc de Rock és la més popular en la carrera musical de Los Sencillos. La
peça es va incloure en el CD "Encasadenadie" que es va publicar
l'any 1991 amb caixa de cartró i un desplegable, va ser el seu segon àlbum. Los
Sencillos es creen a mitjans dels vuitanta a l'Ametlla del Vallès i
anomenant-se Gritos de Garaje. Després de canvis de components i gravar una
demo, l'any 1989 van fitxar per al segell BMG-Ariola i debuten amb l'àlbum “De
placer” al 1990. El grup estava integrat per Miqui Puig (veu i guitarra), Marc
Botey (guitarra), Albert Mallorca 
(bateria), Joan Andreu Reyes (teclats) i
Jordi Franco (baix). Van estar en actiu fins a l'inici del nou segle i dos anys
després de la dissolució de Los Sencillos, Miqui Puig (27 de juny de 1968, L'Ametlla del Vallès)
va emprendre projectes en solitari, com a cantant, discjòquei, actor i
col·laborador en programes de ràdio i televisió. Al 2007 i 2008,
successivament, va formar part del jurat dels programes de televisió Factor X i
Tienes Talento. En total Los Sencillos publicarien 9 àlbums, entre discos
d'estudi i recopilatoris i Miqui Puig en solitari he tret cinc discos.
Bocanegra – El
Miseret 1986
Víctor Bocanegra,
pianista, cantant i compositor nascut a Barcelona el 26 de maig de 1960 va
formar part d’un grup de gran qualitat i mític del rock en català, us parlo de
Bocanegra. Víctor té quatre discos al mercat, "Bocanegra U"
(1986/2007), "Bloc de Lírica Dura Homenatge a Pepe Sales" (2005),
"Fonografia" (2008) i “Cançons de l’Akídelara” (2012). El seu estil
podria definir-se com un mestissatge entre pop i jazz. El primer disc que us he
esmentat i del que aquesta cançó va ser un dels singles, era en format de grup,
una banda liderada per Víctor, una mica més rock-blues i que responien al nom
de Bocanegra i editat en un principi per Onomaster i que és molt bo i no es va
aprofitar com hagués pogut fer-se. A Bocanegra i a part del Víctor també
trobaven a Jordi Bonell, Steve De Swardt, Andreu Simon i Coque Vázquez.
Posteriorment s’incorporen al grup el guitarrista Joan Vinyals i Cinto Bonell.
Però Bocanegra tenien un greu problema, eren també el grup d'acompanyament de
Pau Riba i a aquest no li interessàve que tinguessin vida pròpia i no els va
ajudar en res, més aviat es va dedicar a posar pals a les rodes. 
Recordo una
gira subvencionada per la
Generalitat per promocionar el rock en català en els 80 i de
la qual us he parlat en diverses ocasions, en la qual estaven Detectors, N'Gai
N'Gai, TR, Dioni Oliver i Melodrama, Octubre, Double Buble, La Madam i algun altre grup que
no recordo, però si estaven Bocanegra. A Tarragona recalava a la desapareguda
sala Va Com Va que abans va ser Quick Sala Platea, o viceversa, no ho recordo
be. Bocanegra era dels grups que no van assistir en moltes ocasions, els seus
concerts es suspenien massa freqüentment en coincidir amb concerts que Pau es
donava pressa a acceptar, si mes no, estiguesis mal pagats. Com deia “pals a
les rodes”. Per cert, aixó m’ho va explicar Hortensia, cap de promoció de
Onomaster que estaba fins els nassos dels problemes amb Pau Riba. Víctor
Bocanegra va néixer a Barcelona el 26 de maig de 1960
Gossos – Tens un
amic 2003
La veritat i us
ho he dit en diverses ocasions, és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels
seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de
veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans
Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes del mercat
discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi
Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del
Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en
català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al
món del rock, llevat bones cançons que no és poc. Aquesta cançó que escoltem
ara es una bona versió que fan del tema de Carole King que també va gravar, a
part d’ella mateixa, el cantautor James Taylor, pero la veritat es que ha estat
molt versionada al llarg dels anys. Gossos la van gravar per la Marató de TV3 del 2006,
fent-se servir la cançó per la falca promocional. L'estiu de 1993, els
manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per
crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que
han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus primers
discos.L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje"
que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï
no vol quedar-se 
estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de
públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre
quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va
criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès,
potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan
sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar
imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar
a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi
ha poc de nou que oferir molts prefereixen seguir sent el que és manté a casa
en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el
que els pots donar, sobretot si a més a més es reben subvencions.
Ha-Ash – Ex de
verdad 2014
El duet mexicà
Ha-Assh està integrat per les germanes Hanna Nicole Perez Meuse (25 de juny de
1985) i Ashley Grace Pérez Meuse (27 de gener de 1987), cantants i
compositores, Van néixer a Lake Charles, Louisiana, als Estats Units.
Actualment són un dels grups més famosos a Mèxic i l'àmbit llatí d'Amèrica.
Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, us el he extret del seu primer
àlbum en directe “Primera fila, hecho realidad”, el seu cinquè treball
discogràfic i l'últim que han publicat fins al moment, es va gravar el 7 de
juliol de 2014 a
la Ciutat de
Mèxic i el disc es va posar a la venda el 11 de novembre del 2014. Van incloure
8 temes dels seus discos anteriors i 8 de nous. “Ex de verdad” és una
d'aquestes noves cançons i ha estat el tercer single que s'ha extret de 
l'àlbum. Ha-Ash van obtenir el Premi Sent! com a Millor Artista Pop i en total
es calcula que porten més de 5 milions d'unitats venudes de la seva discografia
entre Llatinoamèrica, Estats Units, Mèxic i Europa. Al desembre de l'any 2007
se sumen a tasques benèfiques i creen la Fundación Ha-Ash, destinat a donar suport a
nens que pateixin la SIDA,
aquesta fundació la van presentar amb un concert benèfic que es va celebrar al
teatre Metropolitan el 13 de desembre del 2007 i van compondre una nova cançó
inèdita que van interpretar al costat d'un cor de nens de la fundació, va ser
el tema “Hoy rezaremos por ti” que a partir de llavors seria l'himne que
identificaria a la fundació Ha-Ash. 
Vargas Blues Band
– Love hurts 2013
Ara i des de
l'àlbum "Heavy City Blues" que la Vargas Blues Band va
editar el 3 de setembre de l'any 2013, us he seleccionat aquesta extraordinària
balada que va ser el gran èxit de Gram Parsons que havia militat a The Byrds i
The Flying Burrito Brothers abans de començar en solitari i que la va gravar a
principis dels setanta en el seu disc pòstum, conjuntament amb Emmylou Harris.
En aquest disc la Vargas
Blues Band, liderada pel guitarrista madrileny Javier Vargas,
ha comptat amb la col·laboració de Carmine Apice a la bateria i els cantants
Paul Sortino i Bobby Alexander, al costat de Luis Mayol al baix, Peter Kunst a
la bateria i David Lads als teclats, sense oblidar l'harmònica de Ferran Bosch.
El disseny gràfic de la portada és obra del dibuixant Albert Alforcea. En la gira
de presentació del disc va comptar amb el cantant britànic Gaz Pearson. Aquest
àlbum, el 23è que publica, és possiblement un dels discos més 
rockers de la Vargas Blues Band,
encara que sense perdre l'esperit blues dels seus anteriors treballs, si bé
aquest toc tan rock l'han mantingut en el seu últim àlbum, editat l'any 2014.
Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del
rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb
grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va tocar a
la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón.
Ha creat diversos grups i jo destacaria a RH+, sense olblidar Banana i
Pasarela, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en
marxa la Vargas Blues
Band. Al juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París,
en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més
de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de
Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa. De fet
Carlos Samtana en el seu disc “Santana Brothers” va gravar el tema “Blues
latino”, escrit per Javier Vargas.
Fausto Leali – Yo
caminaré 1976
El cantant Fausto
Leali és una de les veus més negres del panorama musical a Italia, junt a
Zucchero i Drupi. El cantant, compositor i productor Fausto Leali va néixer el
29 d'octubre de 1944 a
Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons
històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i
"Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona
ara a Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó, escrita per ell, donava
títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons
temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali
va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions.
Fausto Leali té 
gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i
ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de San Remo
i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots
volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els
cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre
debant de gent novell. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de
festivals importants que s'han fet al llarg dels anys i que van començar, els
pioners, a finals dels cinquanta. Aquesta cançó de Fausto Leali que escoltem
ara ha estat versionada en castellà per Sergio Dalma en un dels seus treballs
“Vía Dalma”, publicat l’any 2010.
Drupi – Sambario
1977
Drupi, del que us
parlava abans, és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut
aquí al país, malgrat haver gravat un parell o tres de singles en castellà. Com
us deia Drupi es una de les veus més “negres” del panorama musical italià.
Estudiant la seva carrera, possiblement les cançons més populars a Espanya
siguin "Bella bellíssima" i "Sambario", aquesta que sona
ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en single l’any 1977 sent versionat
també al castellà, era la cara B del senzill. Aquí al pais el single va ser
publicat per Hispavox. El veritable nom de Drupi és Giampiero Anelli, però
musicalment és conegut sols com Drupi. Crec 
recordar, si bé no ho tinc massa
clar que va començar com a cantant del grup Le Calamite. Va néixer el 10
d'agost de 1947 a
Pavía. Va debutar l’any 1970 i Drupi ha participat un grapat de vegades en el
popular Festival de San Remo, encara que quan millor es va classificar va ser
l’any 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posición i
l’any 1975 que va guanyar amb “Due”. Drupi és una de les veus "negres"
més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i
l’any 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament
“Fuori Target”.
Domenico Modugno
– La distancia es como el viento 1970
Aquest home ha
estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el cantant,
músic i compositor Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del
que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell
vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno
va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva
residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso
que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi
arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar
ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà
darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio
Frak”, "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La
distancia es como el viento", una gran cançó d’amor que ara ens canta en
castellà i que es va titular originalment “La 
lontananza”. Es clar que el seu
gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant
altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes
de discoteques a tot el món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock
de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12
ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record. Parlarem un altre
dia d’aixó. L’any 1984 Doménico Modugno va patir un ictus i va deixar la
música, però es va dedicar a la política, va ser escullit parlamentari en les
llistes del Partit Radical Italià de 1987 fins l’any 1992.
La frase d’avui
per acabar el programa es de Edgar Neville Romrée, quart Comte de Berlanga de
Duero (Madrid, 28 de desembre de 1899 - 23 d’abril de 1967) que va dir
"Qui descriu
l'humor és que té poc sentit de l'humor”
Acaba per avui Un
Toc de Rock i jo fotre el camp amb la música cap un altre part, però no us
deixaré sols, soles, us quedareu amb companyia de les emissores per les que el
programa surt a les ones dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el
descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara
baixaré la barraqueta. Adeu-siau.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario