El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 19 de octubre de 2015

Un Toc de Rock 10-11


Avui començarem Un Toc de Rock al Madrid de principis dels setanta, quan els grups de rock pugnaven per sobreviure davant l'allau de duets, solistes i tercets edulcorats que compartien llistes d'èxits amb la música anglosaxona. Començarem amb Asfalto, però també tindrem a Topo, Los Nikis, Doctor Pop, la Vargas Blues Band, sense oblidar a Golpes Bajos que van arribar des de Galícia, els catalans Bocanegra, Los Sencillos i Gossos, les mexicanes Ha-Ash o els italians Fausto Leali, Domenico Modugno i Drupi. Ara i des de totes les emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o vía internet si és que te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse, obriré la barraqueta amb un heroi del comic que portava les quatre barres al escut del pit, el “Capitán Trueno”. Sóc Mario Prades i toca dir-vos com cada programa alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Asfalto – Capitán Trueno 1978

A principis dels setanta a les llistes d'èxits espanyoles triomfaven els temes anglosaxons, al costat de duos, trios i solistes, però els grups no per això van desistir en la lluita per promocionar el rock fet en castellà i a Madrid sorgeixen una sèrie de bones bandes que van desembocar en l'anomenada "movida madrilenya". Una d’elles va sorgir a finals dels seixanta, van ser Los Tickets que cantaven en anglès. Quan canvien de casa de discos es van trobar amb problemes de registre amb el nom i van decidir canviar-s’el a Asfalto i sorgeix la què considero, al costat de Burning, les millors bandes espanyoles de rock dels setanta. Van haver-hi molt camvis, però la millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, ara bé, pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Terry Barrios, nascut l’any 1953 i que va morir el 14 de setembre del 92, Jorge García Banegas, Ado de Castro, Miguel Oñate i tants altres. Per cert, van tindre un cantant mallorquí anomenat Ricky que sols va gravar un disc amb Asfalto i va deixar el grup, no podie viure a Madrid, ell enyorava veure el mar. Segons em van explicar els amics Julio Castejón i Enrique Cajide. L'any 1978 Asfalto van debutar amb un nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema a l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante", "Días de escuela" i “Capitán Trueno” que es la que escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el primer disc que va editar Chapa Records. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer directe de la història d’Asfalto, el doble “Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto a finals del anys vuitanta, quan en el segell teniem grups com Asfalto, Topo, Vade Retro, Piñón Fijo, Jerusalem, Casablanca, Tela Marinera i altres. 

Topo – Mis amigos dónde estarán 1979

L'any 1978 es produeix una escissió a Asfalto i José Anselmo Laina, conegut com Lele Laina (guitarra i veu) i José Luis Jiménez (baix i veu) decideixen crear una nova banda a la qual posen per nom Topo. Se'ls uneixen Víctor Ruiz (teclats) que venia del grup Alubión i va morir l'any 2005 i José Mariano Barrios, conegut com Terry Barrios (bateria) que havien militat a Los Zurdos, Franklin i Trilogia. Van debutar amb l'àlbum "Topo" que es va publicar a través del segell Chapa Discos el 29 de gener de 1979 i va ser produït per Teddy Bautista. Aquest tema que us he seleccionat per compartir avui Un Toc de Rock va ser un dels singles que es van extreure i va tornar a incloure’s en el disc en directe "Mis amigos están vivos" que es va posar a la venda en 1988 i en el qual van comptar de nou amb Terry Barrios que va col·laborar posant la veu. L'any 1984 i després d'haver publicat tres àlbums, Topo es van separar, encara que al 1986 van tornar a la carretera, però de la primitiva formació només quedava José Luis Jiménez, sumant-se Cacho Casal (bateria i veu), Luis Cruz (guitarres i veus ) i Pablo Salinas (teclats, guitarres i veus), van editar el LP "Ciudad de músicos" a través del segell Snif Records, propietat de la gent d'Asfalto. En aquella època jo era el delegat de promoció i venda per a Catalunya del segell. A finals dels vuitanta es van desfer de nou, encara que al 1998 José Luis Jiménez i Lele Laina tornen a unir-se i complementen Topo amb Roger Castro (bateria) i Sergio Cisneros (teclats). Quan hem escoltat anteriorment a Asfalto us he parlat del bateria  Terry Barrios (a la foto 1), nascut l'any 1953 i que va morir el 14 de setembre del 92, després d'haver estat dos anys postrat al llit. Després de deixar a Topo va formar part de Casablanca i Labanda, per unir-se a Asfalto l’any 1989, amb els que va gravar el disc “Sólo por dinero” que va ser l'últim àlbum que va gravar i a la presentació d'aquest disc, al novembre de 1990 a la sala Jácara de Madrid, va tocar en directe la bateria per última vegada. El 23 desembre 1992 a la sala Canciller de Madrid, se li va retre un homenatge en el qual van participar Armando i Carlos de Castro de Barón Rojo, Asfalto, Casablanca, Enrique Urquijo y Los Problemas, Labanda, Manolo Tena, Mermelada, Ñu, Rosendo, Topo, Tranquilitos, Los Zurdos i alguns músics més. Els beneficis del concert van ser per a la vídua i la filla de Terry Barrios.

Doctor Pop – Sofía 1974

A principis de la dècada dels setanta José Luis Armenteros i Pablo Herrero que havien deixat a Los Relámpagos i es dedicaven a la producció, entre d'altres de Fórmula V, descobreixen a Doctor Pop, un bon grup en el qual trobàvem als germans Jorge i Francisco Granados, l’últim venia de Fórmula V, Diego Cascado i Eduardo Bartrina. Van gravar un single l’any 1974 que va publicar el segell RCA amb el tema "Sofia" que escoltarem ara, a la cara A. La cançó va començar a sonar a les emissores de ràdio i tot donava a entendre que tenia moltes possibilitats de ser la cançó de l'estiu, però una trucada oficial a la discogràfica va obligar a retirar els singles del mercat. La cançó tracta sobre una noia que sempre torna a casa de dia, au nocturna a la qual li agrada la festa i vesteix a més de forma provocativa i allò no va agradar a la censura. Una de les raons adduïdes sembla ser que va ser el títol, "Sofia" que era el nom de la princesa i futura reina d'Espanya, en aquelles èpoques, és clar. La coincidència en el nom podria cridar a errors i per si de cas algú associava la protagonista de la cançó amb la futura Reina, el millor és prohibir i això van fer aquells castos i dignes censors franquistes i van tallar en sec, per si de cas. Al segell RCA i els nois no els va quedar altra solució que retirar els discos de les botigues i per rendibilitzar la promoció i la inversió en general van decidir canviar el nom de la protagonista i la van gravar de nou titulant-la "Lucía", però no la van incloure al àlbum que va sortir després, per evitar suspicàcies i així van aprofitar la resta de cançons. He trobat fonts en fòrums d'Internet afirmant que "Sofia" mai va ser censurada i que es va tractar d'una estratègia comercial, en fi, vosaltres mateixos. De fet "Lucia" només es va publicar en single, amb la portada canviada, és clar, al blog us poso les dues. Van treure un únic LP, però un bon munt de singles, encara que la veritat és que l'èxit no va somriure a Doctor Pop i s'han anat perdent en l'oblit. Anys després va sortir un àlbum recopilatori titulat “Lucia, Carolina y otros  éxitos”.

Golpes Bajos – No mires a los ojos de la gente 1984

Des de Galícia es van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos als que escoltarem avui Un Toc de Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices, junt a German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en solitari, mentres que Teo Cardalda va crear Cómplices. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després fundaria el grup La Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes i populars de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja havien publicat un EP i al 1985 encara traurien un mini-LP titulat "Devocionario" i finalmente es van separar. A mitjans dels 90, concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar a les seves anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions. Nascut a Santander l’any 1961, però afincat a Galicia, Germán Coppini va morir a causa d’una malaltia hepàtica el 24 de decembre del 2013.

Los Nikis – El imperio contraataca 1985

Aquesta cançó de Los Nikis, carregada de bon humor i dobles sentits, incideix en aquella època en la qual Espanya era un Imperi en el que “No se ponía el sol”, parla del ressorgiment d'aquest imperi i de com l'espanyol es va ensenyorint dels usos i costums en el món sencer, elogiant sobretot la truita de patates que val a dir està molt bona, però a la catalana, es di amb seba. “El imperio contraataca” va ser un dels temes més populars d'aquest bon grup que es va englobar dins de la movida madrileña i la cançó va ser adoptada per gent d'extrema dreta, encara que Los Nikis van assegurar en diverses ocasions que ells mai van pretendre que fos una cançó política. Es va editar en single l'any 1985 amb “Navidades en Siberia” a l'altra cara, produït per Guillermo Peral, a través del segell Dro-Tres Cipreses i va aconseguir el primer lloc en les llistes de ràdio-fórmula el 15 de febrer del 1986, encara que això i ja us ho he dit en moltes ocasions no és indicatiu de res ja que les posicions en aquestes llistes es compren per norma habitual. La cançó es va incloure al 1986 en el seu primer LP titulat genèricament “Marines a pleno sol”. Los Nikis es van crear a Algete, Madrid, a principis dels 80 i eren Emilio Sancho (cantant), Arturo Pérez (guitarres), Joaquín Rodríguez (baix) i Rafa Cabello (bateria), encara que per la bateria van passar altres músics com Johnny Canut que havia militat a Parálisis Permanente i Dinarama, Daniel Parra i Santo de la Quintana. Van començar gravant per al segell Tic Tac i després Lollipop amb els que van editar una sèrie d'EP's i singles. Tots els components de Los Nikis van deixar la música a principis dels noranta, si bé van tornar a gravar un disc a final de la dècada titulat "Más de lo mismo". L'únic membre de Los Nikis que va tornar a dedicar-se a la música va ser Joaquín Rodríguez, que posteriorment va crear el grup Los Acusicas, amb Mauro Canut que havia estat component de Los Vegetales. El 30 de setembre de 2011, Los Nikis van tornar a reunir-se per un concert, però no hi va haver continuïtat. Per cert, aquesta cançó s'ha inclos a la banda sonora dela pel·lícula "Anacleto, agente secreto" que s'ha estrenat fa poc.

Los Sencillos – Bonito es 1991

Quan Miqui Puig va començar en això de la música formava part d'un grup anomenat Los Sencillos, al capdavant del qual es va donar a conèixer. Aquesta cançó que ara compartirem a Un Toc de Rock és la més popular en la carrera musical de Los Sencillos. La peça es va incloure en el CD "Encasadenadie" que es va publicar l'any 1991 amb caixa de cartró i un desplegable, va ser el seu segon àlbum. Los Sencillos es creen a mitjans dels vuitanta a l'Ametlla del Vallès i anomenant-se Gritos de Garaje. Després de canvis de components i gravar una demo, l'any 1989 van fitxar per al segell BMG-Ariola i debuten amb l'àlbum “De placer” al 1990. El grup estava integrat per Miqui Puig (veu i guitarra), Marc Botey (guitarra), Albert Mallorca (bateria), Joan Andreu Reyes (teclats) i Jordi Franco (baix). Van estar en actiu fins a l'inici del nou segle i dos anys després de la dissolució de Los Sencillos, Miqui Puig (27 de juny de 1968, L'Ametlla del Vallès) va emprendre projectes en solitari, com a cantant, discjòquei, actor i col·laborador en programes de ràdio i televisió. Al 2007 i 2008, successivament, va formar part del jurat dels programes de televisió Factor X i Tienes Talento. En total Los Sencillos publicarien 9 àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris i Miqui Puig en solitari he tret cinc discos.

Bocanegra – El Miseret 1986

Víctor Bocanegra, pianista, cantant i compositor nascut a Barcelona el 26 de maig de 1960 va formar part d’un grup de gran qualitat i mític del rock en català, us parlo de Bocanegra. Víctor té quatre discos al mercat, "Bocanegra U" (1986/2007), "Bloc de Lírica Dura Homenatge a Pepe Sales" (2005), "Fonografia" (2008) i “Cançons de l’Akídelara” (2012). El seu estil podria definir-se com un mestissatge entre pop i jazz. El primer disc que us he esmentat i del que aquesta cançó va ser un dels singles, era en format de grup, una banda liderada per Víctor, una mica més rock-blues i que responien al nom de Bocanegra i editat en un principi per Onomaster i que és molt bo i no es va aprofitar com hagués pogut fer-se. A Bocanegra i a part del Víctor també trobaven a Jordi Bonell, Steve De Swardt, Andreu Simon i Coque Vázquez. Posteriorment s’incorporen al grup el guitarrista Joan Vinyals i Cinto Bonell. Però Bocanegra tenien un greu problema, eren també el grup d'acompanyament de Pau Riba i a aquest no li interessàve que tinguessin vida pròpia i no els va ajudar en res, més aviat es va dedicar a posar pals a les rodes. Recordo una gira subvencionada per la Generalitat per promocionar el rock en català en els 80 i de la qual us he parlat en diverses ocasions, en la qual estaven Detectors, N'Gai N'Gai, TR, Dioni Oliver i Melodrama, Octubre, Double Buble, La Madam i algun altre grup que no recordo, però si estaven Bocanegra. A Tarragona recalava a la desapareguda sala Va Com Va que abans va ser Quick Sala Platea, o viceversa, no ho recordo be. Bocanegra era dels grups que no van assistir en moltes ocasions, els seus concerts es suspenien massa freqüentment en coincidir amb concerts que Pau es donava pressa a acceptar, si mes no, estiguesis mal pagats. Com deia “pals a les rodes”. Per cert, aixó m’ho va explicar Hortensia, cap de promoció de Onomaster que estaba fins els nassos dels problemes amb Pau Riba. Víctor Bocanegra va néixer a Barcelona el 26 de maig de 1960

Gossos – Tens un amic 2003

La veritat i us ho he dit en diverses ocasions, és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes del mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. Aquesta cançó que escoltem ara es una bona versió que fan del tema de Carole King que també va gravar, a part d’ella mateixa, el cantautor James Taylor, pero la veritat es que ha estat molt versionada al llarg dels anys. Gossos la van gravar per la Marató de TV3 del 2006, fent-se servir la cançó per la falca promocional. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus primers discos.L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi ha poc de nou que oferir molts prefereixen seguir sent el que és manté a casa en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que els pots donar, sobretot si a més a més es reben subvencions.

Ha-Ash – Ex de verdad 2014

El duet mexicà Ha-Assh està integrat per les germanes Hanna Nicole Perez Meuse (25 de juny de 1985) i Ashley Grace Pérez Meuse (27 de gener de 1987), cantants i compositores, Van néixer a Lake Charles, Louisiana, als Estats Units. Actualment són un dels grups més famosos a Mèxic i l'àmbit llatí d'Amèrica. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, us el he extret del seu primer àlbum en directe “Primera fila, hecho realidad”, el seu cinquè treball discogràfic i l'últim que han publicat fins al moment, es va gravar el 7 de juliol de 2014 a la Ciutat de Mèxic i el disc es va posar a la venda el 11 de novembre del 2014. Van incloure 8 temes dels seus discos anteriors i 8 de nous. “Ex de verdad” és una d'aquestes noves cançons i ha estat el tercer single que s'ha extret de l'àlbum. Ha-Ash van obtenir el Premi Sent! com a Millor Artista Pop i en total es calcula que porten més de 5 milions d'unitats venudes de la seva discografia entre Llatinoamèrica, Estats Units, Mèxic i Europa. Al desembre de l'any 2007 se sumen a tasques benèfiques i creen la Fundación Ha-Ash, destinat a donar suport a nens que pateixin la SIDA, aquesta fundació la van presentar amb un concert benèfic que es va celebrar al teatre Metropolitan el 13 de desembre del 2007 i van compondre una nova cançó inèdita que van interpretar al costat d'un cor de nens de la fundació, va ser el tema “Hoy rezaremos por ti” que a partir de llavors seria l'himne que identificaria a la fundació Ha-Ash.

Vargas Blues Band – Love hurts 2013

Ara i des de l'àlbum "Heavy City Blues" que la Vargas Blues Band va editar el 3 de setembre de l'any 2013, us he seleccionat aquesta extraordinària balada que va ser el gran èxit de Gram Parsons que havia militat a The Byrds i The Flying Burrito Brothers abans de començar en solitari i que la va gravar a principis dels setanta en el seu disc pòstum, conjuntament amb Emmylou Harris. En aquest disc la Vargas Blues Band, liderada pel guitarrista madrileny Javier Vargas, ha comptat amb la col·laboració de Carmine Apice a la bateria i els cantants Paul Sortino i Bobby Alexander, al costat de Luis Mayol al baix, Peter Kunst a la bateria i David Lads als teclats, sense oblidar l'harmònica de Ferran Bosch. El disseny gràfic de la portada és obra del dibuixant Albert Alforcea. En la gira de presentació del disc va comptar amb el cantant britànic Gaz Pearson. Aquest àlbum, el 23è que publica, és possiblement un dels discos més  rockers de la Vargas Blues Band, encara que sense perdre l'esperit blues dels seus anteriors treballs, si bé aquest toc tan rock l'han mantingut en el seu últim àlbum, editat l'any 2014. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups i jo destacaria a RH+, sense olblidar Banana i Pasarela, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band. Al juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa. De fet Carlos Samtana en el seu disc “Santana Brothers” va gravar el tema “Blues latino”, escrit per Javier Vargas.

Fausto Leali – Yo caminaré 1976

El cantant Fausto Leali és una de les veus més negres del panorama musical a Italia, junt a Zucchero i Drupi. El cantant, compositor i productor Fausto Leali va néixer el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a Un Toc de Rock Yo caminaré”. Aquest tros de cançó, escrita per ell, donava títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions. Fausto Leali gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de San Remo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre debant de gent novell. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de festivals importants que s'han fet al llarg dels anys i que van començar, els pioners, a finals dels cinquanta. Aquesta cançó de Fausto Leali que escoltem ara ha estat versionada en castellà per Sergio Dalma en un dels seus treballs “Vía Dalma”, publicat l’any 2010.

Drupi – Sambario 1977

Drupi, del que us parlava abans, és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut aquí al país, malgrat haver gravat un parell o tres de singles en castellà. Com us deia Drupi es una de les veus més “negres” del panorama musical italià. Estudiant la seva carrera, possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima" i "Sambario", aquesta que sona ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en single l’any 1977 sent versionat també al castellà, era la cara B del senzill. Aquí al pais el single va ser publicat per Hispavox. El veritable nom de Drupi és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut sols com Drupi. Crec recordar, si bé no ho tinc massa clar que va començar com a cantant del grup Le Calamite. Va néixer el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar l’any 1970 i Drupi ha participat un grapat de vegades en el popular Festival de San Remo, encara que quan millor es va classificar va ser l’any 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posición i l’any 1975 que va guanyar amb “Due”. Drupi és una de les veus "negres" més importants al seu país natal i hem de dir que Drupi segueix en actiu i l’any 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.

Domenico Modugno – La distancia es como el viento 1970

Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el cantant, músic i compositor Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio Frak”, "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia es como el viento", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà i que es va titular originalment “La lontananza”. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record. Parlarem un altre dia d’aixó. L’any 1984 Doménico Modugno va patir un ictus i va deixar la música, però es va dedicar a la política, va ser escullit parlamentari en les llistes del Partit Radical Italià de 1987 fins l’any 1992.

La frase d’avui per acabar el programa es de Edgar Neville Romrée, quart Comte de Berlanga de Duero (Madrid, 28 de desembre de 1899 - 23 d’abril de 1967) que va dir


"Qui descriu l'humor és que té poc sentit de l'humor”

Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotre el camp amb la música cap un altre part, però no us deixaré sols, soles, us quedareu amb companyia de les emissores per les que el programa surt a les ones dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta. Adeu-siau.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario