Un Toc de Rock 10-09

Enllaç per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Molt es parla, dins de la història del rock, de la "Movida madrilenya", però les terres valencianes han estat una influència molt important dins de la música i d'allí va sorgir l'anomenada "Movida valenciana". Avui a Un Toc de Rock ens centrarem en el País Valencià i escoltarem artistes sorgits en el Llevant Espanyol. Tindrem a Betty Troupe, Vídeo, Seguridad Social, Comite Cisne, Morcillo el Bellaco, Revolver, Mediterráneo, Gatas Negras, Los Inhumanos i Jah Macetas, però no oblidarem mirar els orígens i també sonaran Bruno Lomas i Els 5 Xics. Ara anem a iniciar el viatge als records des de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o per internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse, em toca obrir de nou la barraqueta i ho farem escoltant a Los Romeos. Sóc Mario Prades i ara us diré com sempre alló de.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Romeos – Mi vida Rosa 1990

Aquest tema va ser escrit per José Antonio Morcillo per a Los Romeos, una bona banda de rock valenciana liderada per la cantant Patrizia Fernández Escoín i en la qual trobàvem també a Pedro López Moreno (baix) que va morir el 30 de juny del 2006, Juan Carlos Tomás (guitarra) i Jose Ángel Leirós (guitarra), músics que havien format part de Morcillo el Bellaco i Los Rítmicos, un dels grups històrics de l'anomenada "moguda valenciana" als quals escoltarem també en el programa d'avui. Los Romeos es van crear a Castelló l’any 1988. Van debutar amb el senzill “Muérdeme”, publicat al 1990 i posteriorment van editar un primer àlbum titulat simplement "Los Romeos" i del qual us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que així mateix va ser un dels singles que es van treure. En total Los Romeos publicarien al llarg de la seva carrera 6 singles i dos LP's a través del segell Hispavox i un tercer àlbum "Sin Conexión" mitjançant Magna Music al 1996 que va passar bastant desapercebut i poc després es van dissoldre. Patricia Escoín forma part actualment del grup Lula, també de Castelló, al costat de Félix Ribes (baix) i Adela Arrufat (bateria) i que ja han publicat quatre àlbums. Per cert, hi ha una banda a l'Argentina que es diu així mateix Los Romeos, res a veure amb els valencians.

Seguridad Social – Ven sin temor 2000

Aquest va ser un tema popularitzat per el recordat cantant alicantí Bruno Lomas a finals dels seixanta. És clar que es tractave de la versió espanyola del "How do you do" de Mouth and MacNeil & The Windows. Seguridad Social que ens la interpretan ara, són un grup valencià que van començar l’any 1982 a Benetúser, Valencia, sent una banda punk i de la qual avui només queda José Manuel Casany (a la foto) dels primers components i inicialmente es van fer dir Paranoicos. Aquesta cançó es va incloure en el disc "Va por tí" en el qual versionar temes populars en la carrera de Bruno Lomas i es va editar l'any 2000. La veritat és que Seguridad Social pràcticament en tots els seus discos han realitzat alguna que altra versió de temes històrics del pop i el rock. El 22 de febrer de l'any 2012, al Hard Rock Cafè de Madrid, se'ls va lliurar una placa commemorativa per haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva carrera. Jo els vaig tenir actuant, en la seva primera etapa, a La Fàbrica de Reus, quan era sala de concerts i jo m'encarregava de la direcció artística, fen la selecció de grups i artistes, substituint a Fede Sardà que es va accidentar. Vaig heredar aquest concert del amic Fede i la meva sorpresa va ser quan el seu germà Santi, un “lumbreras”, en aquells temps cap pensant de la societat que regentava la sala, va decidir prohibir l'entrada als punks i descamisats. Allò va ser el acabose, quin merder es va embolicar al Passeig Mata al devant del local. Finalment va haver-hi d'intervenir fins i tot la policia nacional. La veritat és que la banda tampoc va fer res per minimitzar aquell daltabaix. José Manuel Casany, despres del concert, hem deia que era la primera vegada que actuaven sols per a "pijos" i val a dir que les seves paraules no hem van sentar gens bé. Actualment el grup està integrat per José Manuel Casany (cantant), Javi Vela (guitarra y veus), Jorge Molina (baix i veu) i Rafa Villalba (bateria i cajón), però per Seguridad Social han passat Alex Olías, Rafa Montañana, Arístides Abreu, Alberto Tarín, Santiago Serrano, Javier Forment, Emilio Docena, Julián Nemesio i José Antonio Cuesta, han deixat de ser un grup de punk i des de fa anys són una banda de pop molt comercial. La veritat es que la vida camvia a la gent i molt.

Betty Troupe – El vinilo 1983

Un altre de les bandes importants dins de la “movida valenciana” van ser els Betty Troupe que quan van començar van ser un dels grups que semblaven haver de menjar-se el mercat musical espanyol. Com Vídeo i Glamour, van ser englobats dins dels new romantics espanyols i el tecno-pop, formant part d’aquella "movida valenciana", Betty Troupe, als que escoltarem al programa d’avui dedicat a artistes valencians, van aconseguir l'aplaudiment del públic. Inicialment es feien dir Betty Boop i es van crear l'any 1980. El grup l’integraven Flora Illueca (cantant), Lully Azulay (guitarra) i Sandro Mompó (baix), l’any 1982 i amb la incorporació d'Héctor Domingo (bateria), Marina Arnal (cors i percussió) i la francesa Fabienne Cidoncha (teclats) es van convertir en Betty Troupe. Tenien una bona posada en escena i els seus concerts amb les tres noies plenes de glamour i els vestuaris d'allò més fashion, van saber cridar l'atenció de la gent i les cases de discos. Als Betty Troupe se'ls va dir els B-52's espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 es va publicar el seu primer maxi single amb el tema "El vinilo" que escoltem ara a Un Toc de Rock. Van ser produïts per Nacho Cano. Ara bé, Betty Troupe eren molta tropa i va sorgir la gelosia professionals entre Marina i Flora que va acabar amb l'expulsió de la primera i la seva substitució per Maruchi Oliete amb la qual van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any 1984 i que va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan ràpid com havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va incloure el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim single, era una versió del grup britànic The Passions.

Betty Troupe, una banda amb molt de glamour

Vídeo – La noche no es para mí 1982

Dins dels grups que es van englobar en la "movida valenciana", amb un estil molt new romantic i tecno-pop, cal destacar a Vídeo que semblaven també disposats a menjar-se el món i conquerir el mercat espanyol, sobretot gràcies a l'èxit que van obtenir amb aquest tema que escoltarem ara i que va ser el seu gran èxit comercial. Es va publicar en single l'any 1982, editat pel segell Zafiro i amb producció de Tino Casal, arribant a vendre cent mil còpies i s'havia extret del seu àlbum “Videoterapia”. L'any 1983 la cançó, escrita per Carlos Solis, component del grup, es va reeditar en versió maxi.single, però finalment tot va quedar en res, encara que van arribar a publicar quatre àlbums, l'últim al 1989 i es van dissoldre. Inicialment Vídeo l'integraven Carlos Solís (baix), Vicente Chust (guitarra), José Manuel Moles (guitarra), Pochi Balanzá (bateria), Pepa Villalba (cantant) i Sissi Álvarez-Osorio (teclista i cors) que era d'origen austríac i va arribar a considerar-s’els una alternativa a Mecano i Olé, Olé. Van tornar l’any 2011 i van publicar un nou disc titulat “Dosmilonce”, però només quedaven José Manuel Moles i Vicente Chust de la primitiva formació i la nova cantant era una noia anomenada Nita Songs. Per cert, el bateria Pochi Balanzá va ser un dels primers músics espanyols que va unir en el seu instrument elements acústics i electrònics, sumant a la batería acústica caixes de ritme i altres aparells electrònics.

Comité Cisne – Balas de tranquilidad 1986

Inicialment el grup valencià Comité Cisne van ser el teclista José Luis Macías, el cantant i guitarra era Carlos Goñi que venia del grup Garage, Remy Carreras al baix i Lino Oviaño a les programacions, caixes de ritme i bateria, aquest últim els deixaria abans de que traguessin el seu primer disc i seria substituit per Rafael Picó. L’any 1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". El que està considerat com el seu millor treball es “El final del mar” de l’any 1987. Es va incorporar a Comité Cisne un quart component del qual no recordo el nom, però l’any 1988 i després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia carrera fent-se dir Revolver, més tard l’escoltarem, però tot i que Comité Cisne va treure encara un altre disc l’any 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo Esteban al front de la guitarra, Comité Cisne finalment es van desfer. Aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock es trobava en el primer treball de Comité Cisne que van editar amb el seu nom per títol i va sortir també en single amb “Su arbol” a l’altre cara, l’any 1986. En total Comité Cisne va treure quatre LP's i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs senzills com aquest. Recordo un d’aquest maxis o Mini-Lp, on Comité Cisne van versionar a Lou Reed i que es va titular, per supossat “3 canciones homenaje a Lou Reed". Per cert, el 18 de juliol d’aquest any a Jardines de Viveros, a Valencia, es va fer una festival per recordar la “movida valenciana” amb músicos de Vídeo, Betty Trouppe, Glamour, Comité Cisne, Presuntos Implicados, Los Inhumanos, Orfeón Brutal, Esgrima, Jah Macetas, Sade, Los Kadetes, Armas Blancas, Girasoules i Última Emoción, entre altres grupos histórics, interpretan en directe les grans cançons d’aquella época

Mediterráneo – No, no, no 1979

Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 encara que els seus components havien coincidit anteriorment tocant en diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el petit segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas Calles de Santa Cruz", un bon disc ple de millors cançons que escoltarem en una altra ocasió. Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa  per a la seva discogràfica Chapa. "Tabarca" era el títol del segon LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" i “No, no, no” que escoltem ara i va ser un dels seus singles més venedors, us el he extret del segon àlbum, s'els va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com la que donava títol al disc “Tabarca” que era molt llarga, ens demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els va deixar el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986. Per el grup van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però no va  tindre continuitat.

Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es difícil olvidar 1986

Morcillo el Bellaco ens fa en aquesta cançó un recorregut per la música dels seus records, temes, grups i cantants de la seva juventut. Juan Antonio Morcillo Cózar va ser un dels histórics del rock valencià, va néixer a Godella l’any 1949, però vivia a Castelló, on va morir el passat 7 de setembre despres d’una llarga enfermetat. Em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que ens va presentar. Carlos estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i la discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons treballs. Aquest tema es va publicar només en single, si be anys més tard es va incloire a un disc recopilatori i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70, amb noms mítics de conjunts i cantants que formen part de la nostra cultura musical i entremesclant fragments de cançons d’ells. Morcillo compta amb la col·laboració d'aquest veu femenina tan potent que sona en el disc i que destaca i molt. Es tracta de la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup Gatas Negras a les que escoltarem més tard, junt amb la seva cosina i unes amigas. Els dos temes d’aquest single estaven composats per Juan Morcillo, van ser produïts per Miguel Ángel Villanueva l’any 1986 i es van gravar en els Estudis Tabalet, a Alboraia, Valencia. Morcillo era un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va reconeixer que aixó de "Bellaco" era pel Goliath aquell que sortia al Capitán Trueno. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van treure 3 LP's, l'últim l’any 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillos. Alguns components dels Rítmicos van marxar-se amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006. L’any 2010 va  editar el seu últim àlbum, “60 formas de molestar”.

Jah Macetas – Toda una vida 1991

També i dins de la música sorgida a València trobem reggae, en aquest cas us he seleccionat aquest tema del grup Jah Macetas, liderat pel guitarra i cantant Sergio Monleón. Van començar l'any 1982 i inicialment es deien Julio Fari y Sus Macetas, encara que no van trigar a abreujar el seu nom a Jah Macetas. Inicialment eren Sergio Monleón (guitarra i cantant), Paco Pascual conegut com "Paco Mármol" (baix i cors), Federico Segarra àlies "Fede Ferocce" (guitarra i cors), Julio Beltrán "Fari" (cantant), Eduardo Soler "Little Pikwental" (bateria), Ferran Ferrús (guitarra) i Marisol i Mari Tere Álvarez (cors), però per Jah Macetas han passat un grapat de músics. Gravarien primer unes quantes maquetes i es van presentar a un munt de concursos, aconseguint finalment ser reconeguts per la seva qualitat, encara que mai han estat realment valorats com ells es mereixen. Han comptat amb multitud de col·laboracions en els seus enregistraments i directes, la llista seria interminable, però vull destacar a Víctor Baxter que va ser membre de Los Inhumanos i de Polvos de Talco Baxter. En aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock compten amb la col·laboració del guitarrista Steven Wright i va donar títol a un àlbum "Toda una vida", publicat l'any 1991. Va ser el principal single del disc i una de les cançons més populars.

Los Inhumanos – Que difícil es hacer el amor en un Simca 1000 1988

Un dels grupos més identificats amb la música surgida a terres valencianes és aquest. Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer personalmente arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat la tropa que eren a Los Inhumanos, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques de frares blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a dalt de l’escenari, però jo "molt agraït" vaig declinar l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la àmplia carrera de Los Inhumanos va ser "Que difícil es hacer el amor en un Simca 1000" que es va incloure a l’àlbum “30 hombres solos” i inicialmente, com m’explicaban Víctor Báxter i Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600, però la cosa no rimaba. Los Inhumanos es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i  Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals. Fa uns anys van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. A un dels seus components li deien El Gallofa i la seva missió era deixar anar un rot a la cançó “Duba Duba” que també es trobava al disc “30 hombres solos”, el mateix, com, us deia abans, on també es recollia aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és va editar l’any 1988. Alguns dels seus components van formar part després de La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia.

Gatas Negras – Las chicas de mi edad 1995

La filla de José Antonio Morcillo, de la que us he parlat abans escoltant-lo, Gisela Morcillo (cantant i guitarra) i una neboda anomenada Aroa Morcillo (baix), van formar a Castelló, a mitjans dels noranta, el grup femení Gatas Negras, una de les bones bandes de rock sorgides al País Valencià, al costat d'Elena Álvarez, (bateria) i Eva Ahicart (guitarra). L’any 1995 Gatas Negras publicarien el seu disc de debut i comiat, amb el nom del grup "Gatas Negras" per títol i en el qual van incloure deu temes composats per elles i una versió "Talking in your sleep" de The Romantics. D'aquest àlbum us he extret la cançó "Las chicas de mi edad" que compartim ara a Un Toc de Rock i que va ser una de les més importants del disc. La veritat és que l'àlbum no va tenir continuïtat i el grup es va desfer. Gisela va gravar un disc en solitari i Anoa s'uneix com a baixista al grup castellonenc Motel, en substitució de Pedro Safont. El representant de Gatas Negras era Carlos Rochi, de Rochi Management, un bon amic dels que us he parlat abans, amb oficines a València que també tenia despatx a Madrid i ell va ser qui em va parlar i molt d'elles, de seguida em va fer arribar el seu disc, però he de confessar que mai vaig aconseguir col·locar cap concert de Gatas Negras a Catalunya.

Revolver – El mismo hombre 1996

Un dels músics més rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a Madrid. La lletra d'aquesta cançó tracta un tema molt candent tal com estan les coses en aquest moment al país, amb les xifres d'aturats. Ens parla d'un home que s'ha quedat sense feina, ha engreixat les llistes de l'INEM, però ell va perdent a poc a poc l'esperança. No troba un lloc per treballar i poder guanyar-se la vida amb el seu esforç, sense que ningú hagi de regalar-li res ni ell tingui perquè agrair-ho. Però la crua realitat el va enfonsant dia a dia en un pou profund, sense fons, del qual ell no es veu capaç de sortir. Quan té una entrevista de treball pensa que "Avui serà especial, avui seré un heroi en la meva llar", però tot acaba amb un "Ja li trucarem”. Es va enfonsant cada vegada més i pensa per a si que ell segueix sent “El mismo hombre”, aquell que era abans, clar que amb uns quants anys més. La veritat és que és tot un drama humà i quan sentim parlar de campanyes per fomentar l'ocupació, ens sembla molt bé que s'afavoreixi a la joventut, són el futur, però I la gent que ha superat els 30 anys Què? No tenen dret a menjar, a viure dignament? No són també éssers humans? És clar que una altra pregunta pot quedar a l'aire Per què les subvencions són per a homes fins a 30 anys i dones fins a 35? No és això un greuge comparatiu molt greu quan parlem tant d'igualtat de drets per a tots dos sexes? Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum “Calle Mayor”, editat l'any 1996, del grup Revolver, un nom darrere del que trobem al cantant, músic i compositor Carlos Goñi que va néixer a Madrid el 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, un grup amb els que va editar diversos discos molt interessants i als que em escoltat abans, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

Bruno Lomas – Llévame a la Luna 1968/1990

I parlant d'artistes sorgits en el Llevant, no hem d'oblidar mirar cap enrere i recordar a gent com Los Pantalones Azules, Los Javaloyas, Los 4 Ros, Los Milos, Los Huracanes, Els 5 Xics i tants altres que van ser pioners en aquells anys seixanta, quan vam descobrir el rock and roll a Espanya, sense oblidar els solistes, grans cantants d'extraordinària veu, entre ells Camilo Sesto, Nino Bravo, Juan Bau, Juan Camacho, Michel, però una gran veu surgida en el Pais Valencià, molt destacable i que ens va deixar degut a un accident de trànsit va ser Bruno Lomas i a mi una etapa de Bruno Lomas que sempre m’ha encantat és aquella en la qual va gravar tot un seguit de cançons plenes de swing que fregaven el jazz. “Llévame a la Luna” que escoltarem ara és un d'aquests temes, “Fly me to the Moon”, tot un clàssic que fins i tot va gravar Frank Sinatra. Aquesta cançó que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la seva poderosa veu recrea a plaer, es trovaba inicialment al LP “Cara y Cruz de Bruno Lomas” que es va publicar l’any 1968 i va ser recuperada després de la seva mort en un doble disc recopilatori editat l’any 1990. Bruno Lomas va ser inicialmente component de Los Milos, després es llançaria en solitari sent un dels millors cantants de la seva època i obtenint èxits sense parar. Val a dir que va ser el primer cantant espanyol que va gravar un LP en directe, a un teatre de Barcelona, amb un só nefast, aixó si, però va ser el primer. Bruno Lomas que va començar, com us deia, a un grup que es deia Los Milos, uns histórics de la música valenciana, havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250 (a la foto), a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la seva carrera. EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno Lomas que ja estava pactat i del que us he parlat, entre el cantant i la discogràfica abans de la seva mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", però el disc amb cançons noves que també havien signat, mai va poguer gravar-se, la mort amb la seva dalla ho va impedir. Per cert, Bruno Lomas va protagonitzar dues pel·lícules.

Els 5 Xics – Quan un home vol una dona 1968

I per demostrar que també a Valencia es feie bona música pop rock ens els anys seixanta, embrió d’aquella “movida valenciana”, us porto ara i per acabar Un Toc de Rock a Els 5 Chics que van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Tot i que moltes fons els engloben dins del rock en català, ells sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona", editada en single i cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge que va morir el 15 d'abril del 2015 als 73 anys, a la seva residència de Baton Rouge (Louisiana) a causa d'un càncer. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no se si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que també formaria part del duet Palmero y Bustamante, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester,  José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época", és clar que aixó també ho van dir de Los Huracanes. Els 5 Xics van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser sols al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomano des de Un Toc de Rock. Per cert us haureu adonat que he escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Per descomptat no han estat tots els que van formar part de la "Moguda valenciana", però si són tots el que han estat. Molts s'han quedat en el tinter com Presuntos Implicados, Glamour, Armas Blancas, Girasoules, Orfeón Brutal, Esgrima i tants d'altres, ni tampoc hem parlat de l'anomenada Ruta Destroy o Ruta del Bakalao que va sorgir posteriorment, tot això quedarà per a propers programes.

La frase per tancar Un Toc de Rock per avui és del filòsof José Luis González Quirós, expert en el desenvolupament de la tecnologia digital i en la seva influència en el món de la cultura, la ciència, la medicina i la política que va dir

"La política ha de ser una professió amb esperit de servei”

Acaba per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us deixaré amb la companyia d’aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana o vía internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo segueixo sent Mario Prades i ara em toca baixar la barraqueta. Porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)