El pop i el rock
ha anat evolucionant al llarg de les dècades i en el programa d'avui escoltarem
artistes poc coneguts al costat d'altres ja consolidats que configuraran la
banda sonora del nostre viatge al passat. Junts recorrerem una part de la
història musical dels darrers cent anys i avui tindrem en Un Toc de Rock a Ash,
Fleetwood Mac, Aloe Blacc, Fine Young Cannibals, Simple Minds, Willie & The
Poor Boys que eren la banda paral·lela creada per Bill Wyman quan encara era baixista dels
Stones, Family on The Year, Led Zeppelin, Young Rascals i alguns més. Per tant
ara i des de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per
setmana o per internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse,
em toca obrir de nou la barraqueta i iniciarem el nostre recorregut musical
escoltant a Alex Clare. Jo soc Mario Prades i us diré alló de
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Alex Clare –
Three hearts 2014
De nom complet
Alexander George Clare, però conegut artísticament com Alex Clare, el cantant,
guitarra, trompeta, bateria i compositor britànic va néixer a Southwark el 14
de setembre del 1985. Va debutar amb l'àlbum "The Lateness of the
Hour" que es va posar a la venda l'11 de juliol del 2011, però l'any 2014
Alex Clare va editar un nou disc del que us he extret aquest tema amb el que
avui posem en marxa Un Toc de Rock i al qual donava títol. La veritat és que
aquest segon disc d'Alex Clare "Three hearts", no ha arribat a les xifres de venda del primer que va
col·locar els dos singles que es van extreure en les llistes del Billboard, però
i com comprovareu per aquest tema, val la pena. No se si us pot interessar,
però us diré que Alex Clare és jueu ortodox.
El cantant,
guitarra, trompeta, bateria i compositor britànic Alex Clare
Aloe Blacc –
Solider in the City 2013
Ara i des de
l'àlbum "Lift Your Spirit", el seu tercer i darrer treball
discogràfic fins al moment i que l'afroamericà Aloe Blacc va editar el 25
d'octubre del 2013, us he seleccionat aquest tema que compartirem a Un Toc de
Rock i que a mi em va agradar des del primer moment, tot i que no va ser cap
dels singles que es van extreure del disc. L'àlbum que va aconseguir el quart
lloc en el Billboard i el cinquè en les llistes del Regne Unit, ha estat
nominat als Grammy aquest any 2015, dins l'apartat R & B, per cert que a
les llistes de l'any de R & B del Billboard va aconseguir la posició 16. El
tema “Solider in the City" va ser escrit per Aloe Blacc, Harold Lilly, D.
Farmer i Ethan Farmer, la 
producció va estar a càrrec de DJ Khalil. El cantant,
músic, raper i compositor Aloee Blacc, de veritable nom Egbert Nathaniel
Dawkins III, va néixer a Orange County, Califòrnia, el 7 de gener de 1979. Quan
va començar en el món de la música l'any 1995 i amb el productor de hip-hop
Exile, van formar el grup Emanon, amb el qual va editar tres àlbums i van
gravar un quart que mai va arribar a publicar-se, però paral·lelament va
col·laborar amb el col·lectiu Lootpack i el grup francès Jazz Liberatorz. Aloe
Blacc es va llançar en solitari l'any 2003. 
Willie & The
Poor Boys – Baby, please don’t go 1985
És un tema
tradicional del blues, composat per Big Joe Williams l’any 1935 i que ha estat
versionada en moltíssimes ocasions, destacant les que va realitzar el grup Them
de Van Morrison o la de The Yarbirds, sense oblidar a AC / DC, Muddy Waters,
Aerosmith, Bob Dylan, Georgie Fame and the Blue Flames, Tom Petty, The Doors,
The Animals, Tony Joe White i moltes més, entre elles aquesta que us porto avui
a Un Toc de Rock, a càrrec de Willy and The Poor Boys que era la banda
paral·lela de Bill Wyman, en aquella época encara baixista dels Rolling
Stones. El tema us el he extret de l'àlbum "Willie & The Poor
Boys" editat a Espanya pel segell Mercury l'any 1985 i que es va reeditar en
format CD i remasteritzat l'1 de novembre del 2000. La banda que prenia el seu
nom del títol d'un disc de Creedence Clearwater Revival, estava integrada, a
més de Bill Wyman que va ser el productor, toca el baix i canta, pel seu
company en els Stones, el bateria Charlie Watts, Geraint Watkins (teclats i
cors), Micley Gee 
(guitarra i cors ) i Andy Fairweather Low (guitarra i cors),
però també van comptar amb les col·laboracions de Ray Cooder, Jimmy Page, Chris
Rea, Willie Garnett, Paul Rodgers, Steve Gregory, Terry Williams, Kenney Jones
i Henry Spinetti. Bill Wyman es diu en realitat William George Perk i va néixer
a Londres el 24 octubre 1936. Músic autodidacta, va ser component de The
Rolling Stones des de 1962 fins a l'any 1993, quan els va deixar per
diferències amb Mick Jagger i Keith Richards. Des de 1997, ha gravat i
realitzat gires amb la seva pròpia banda, Bill Wyman’s Rhythm Kings. Els dies
25 i 29 novembre 2012 va tornar a tocar, encara que com convidat, en dos
concerts que The Rolling Stones van realitzar al 02 Arena de Londres, 20 anys
després d'haver-los deixat. Per cert, Bill Wyman ha tret un disc nou fa un mes o pot ser dos.
Ash – Free 2015
El grup irlandès
Ash, al qual no hem de confondre amb el duet femení mexicà Ha-Ash a les que
escoltarem en propers programes, va publicar el passat 25 de maig el seu nou
treball discogràfic titulat genèricament "Kablammo!", Gravat en els
Atomic Heart Studios de Nova York, del qual us he extret aquest tema que
escoltarem ara a Un Toc de Rock. És el seu primer treball des que van editar
"Twilight of the innocents" l'any 2007 i que van anunciar seria el
seu últim disc d'estudi, tot i que van seguir realitzant gires i traient
singles. Tots els temes del nou àlbum han estat escrits per Tim Wheeler cantant
i guitarra del grup, a excepció de "Dispatch" que va compondre
conjuntament amb Mark Hamilton. Ash es van crear a Downpatrick, 
Irlanda del
Nord, l'any 1992 i inicialment eren Mark Hamilton (baix) i Tim Wheller (cantant
i guitarra), als quals es va unir posteriorment el bateria Rick McMurray. Van
debutar amb l'àlbum "1977", any en què van néixer Wheeler i Hamilton,
i el mateix en què es va estrenar la pel·lícula "Star Wars". De 1997 a 2006 van comptar amb
la guitarrista Charlotte Hatherley que va tornar al grup el setembre del 2011
per realitzar una sèrie de concerts, arran de la publicació d'un àlbum de grans
èxits titulat "Best of Ash", però no va tenir continuïtat i va tornar
a abandonar-los.
Fleetwood Mac –
Seven wonders 1987
Hi ha dues etapes
diferenciades en la trajectòria professional de Fleetwood Mac, el abans i el
després de Peter Green. La primera va ser més blusersa, la segona ja amb els
nous components, es va encaminar cap al pop i també està marcada per l'àlbum "Rumors",
abans del qual ja havia tret 13 discos, però de fet, aquesta segona época ha
estat la més reeixida a nivell vendes, encara que també molt criticada pels
puristes que seguien a la banda britànica. Aquesta nova formació estava
integrada per Lindsey Buckingham (guitarra i veu), Mick Fleetwood (bateria),
Christine McVie (sintetitzadors, teclats i veu), John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant). Fleetwood Mac es van
crear a Londres el 1967 i el canvi crucial en la formació es va produir l'any
1975, encara que ja 
havien tingut diversos canvis abans. El tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock, va ser escrit per Sandy Stewart i amb lletra de Stevie
Nicks que és la cantant en la gravació. Es trobava en el LP "Tango in the
Night" editat el 20 de juny de 1987. El single es va classificar en el
lloc 19 del Billboard i en el 56 al Regne Unit. L'àlbum però va pujar fins a la
setena posició als Estats Units i la primera a Anglaterra, sent Disc de Platí
en ambdós països. Va ser produït per Lindsey Buckingham que va fer també els
arranjaments i Richard Dashut. Aquest disc que va començar a gestar-se l'any
1985, està considerat com el successor de "Rumors".
Fine Young
Cannibals – She drives me crazy 1989
Els més populars
èxits del grup britànic Fine Young Cannibals van ser les cançons "Good
thing" i "Ella em torna boig" que escoltem ara a Un Toc de Rock,
temes principals de dos singles extrets del seu segon àlbum titulat "The
Raw and the Cooked" que Fine Young Cannibals van editar l'any 1989. Tots
dos singles van aconseguir el número 1 en les llistes de vendes dels Estats
Units i també a Anglaterra i en les llistes del Billboard de l'any, aquesta va
arribar al 18. El trio Fine Young Cannibals es va formar l'any 1984 a la ciutat anglesa de Birmingham. Es van desfer l’any
1992 després d'editar un àlbum de remixes. Van tornar l'any 1996 i crec que
segueixen en actiu, però no 
estic segur del tot. Fine Young Cannibals l'integraven el cantant i actor Roland Gift (a la foto), junt a David Steele a
la guitarra i Andy Cox que s'encarregava del baix. Roland Lee Gift que va
néixer el 28 de maig de 1961
a Birmingham, ha mantingut una discreta carrera com a
actor, havent intervingut en films com "Sammy i Rosie s'ho munten"
amb el què va debutar i "Tin Man" dirigida per Barry Levinson, sense
oblidar “The Island of the Mapmaker's Wife”.
Simple Minds –
Mandela Day 1989
Aquest tema,
dedicat al 70é aniversari del polític sud-africà Nelson Rolihlahla Mandela
(Mvezo, Sud-àfrica, 18 de juliol de 1918 - Johannesburg, Sud-àfrica 5 de
desembre del 2013), es va incloure en l'àlbum "Street Fighting Years"
que es va classificar en el primer lloc de les llistes britàniques i que els
escocesos Simple Minds van editar l'any 1989. El tema es va publicar també en
format maxi-single incloent "Belfast child" a l'altra cara i la cançó
"Biko", dedicada a un altre gran activista antiapartheid, així mateix
sud-africà, Stephen Bantu Biko que va morir a Pretòria, després d'haver estat
torturat, el 12 de setembre del 1977. El grup Simple Minds que han arribat a
vendre més de 60 milions d'àlbums a tot el món, es van crear a finals dels 70 a Glasgow i segueixen en
actiu, van aconseguir que 6 dels seus àlbums arribessin al primer lloc de les
llistes d'èxits i que 22 dels seus singles estiguessin en al Top 20, han
aconseguit 22 discos de Platí i venut 
més de 8 milions de discos sols al Regne
Unit. De fet Simple Minds estan considerats com una referència quan es parla de
pop britànic, tot i que a mi, la veritat, mai han acabat de fer-me el pes. Els
únics que segueixen a la banda des de la seva creació l'any 1978 són Jim Kerr i
Charlie Burchill, cantant i guitarrista respectivament i Mel Gaynor bateria que
els acompanya des de 1982, si bé actualment també formen part de Simple Minds Ged
Grimes (baix i cors), Sarah Brown (cors) i Andy Gillespie (teclats), però per
Simple Minds han passat també Michael MacNeil, Derek Forbes i Brian McGee
que així mateix van ser fundadors del grup, al costat de John Giblin, Robin
Clarkm, Malcolm Foster, Eddy Duffy, Kenny Hyslop, Tony Donald, Mike Ogletree,
Lisa Germano i Sue Hadjopoulos.
John Mayer –
Waiting on the day 2013
L'any 2013 es va
editar aquest tema que escoltarem ara i que es va incloure a l'últim treball
discogràfic del nord-americà John Mayer, titulat "Paradise Valley",
el seu sisè disc, editat el 20 d'agost i el títol fa referència a la vall del
riu Yellowstone, situat al sud-oest de l'estat de Montana. L'àlbum va debutar
en el segon lloc del Billboard, venent 145.600 còpies als Estats Units, en la
seva primera setmana. John Mayer en l'enregistrament toca guitarra, teclats,
canta i va realitzar els arranjaments de trompa, però compta amb un munt de
músics que van col·laborar, entre ells la cantant Katy Perry que fa cors, Larry
Williams als saxos, Sean Hurley al baix, els guitarristes Paul Franklin i Zane
Carney, Aaron Sterling davant de la bateria i percussió, els teclistes Chuck
Leavell i Rami Jaffe, al costat 
d'uns quants més. John Mayer va néixer el 16
d'octubre de 1977 a
Bridgeport, Connecticut. Amb els seus dos primers discos va aconseguir ser cap
de llistes i les vendes van ser molt importants, tots dos van ser multiplatí.
L'any 2003 John Mayer va obtenir un Grammy com a Millor Cantant de Pop per la
seva cançó "Your Body Is a Wonderland", però de fet aquest va ser el
primer ja que ha aconseguit set o vuit Grammy, en diversos apartats, a més
d'altres premis. Per cert, va començar formant part del John Mayers Trio per
emprendre l'any 2001 el vol en solitari.
Led Zeppelin –
Stairway to heaven 1971
La carrera dels
Led Zeppelin està plena d'anècdotes, des del fet de ser el grup més pesseter
del rock i el que millor ha controlat sempre els seus treballs i gires, però
també són la banda amb més discos "pirates" al mercat. Ara vaig a
explicar algunes d'aquestes curiositats que envolten a la banda de Jimmy Page
(guitarra), Robert Plant (cantant), John Bonham (bateria) i John Paul Jones
(baix). La idea del nom dels Led Zeppelin, va sorgir quan Jimmy Page va decidir
crear una banda i reciclar als The New Yarbirds, al costat de Keith Moon i John
Entwistle de The Who. Entwistle va dir: "Val, cridem-la Lead Zeppelin, perquè
caurem com una pilota" i és que la traducció seria "zeppelin de
plom". Al final i a recomanació de Peter Grant, el mànager de la banda, li
van treure una "a" al nom perquè fonèticament sonés millor. No
obstant això John Entwistle va manifestar una vegada: "Fa uns quatre anys
vaig començar a estar fart dels Who, així que vaig parlar amb un tio que ara és
cap de producció de Led Zeppelin. Vaig estar parlant amb ell en un club, a Nova
York i li vaig dir, estic pensant a 
deixar a The Who i formar el meu propi grup.
El vaig a a dir Led Zeppelin. Com portada del primer disc vaig a posar el
Hindenburg en flames”. El tipus era Richard Cole, futur "road
manager" dels Led Zeppelin i curiosament el primer disc dels
Zeppelin mostra el zepelí Hindemburg en flames. Per cert, Jimmy Page abans de
formar part de grups com els Yardbirds o Led Zeppelin, era músic de sessió i va
tocar amb moltissimes bandes angleses dels anys 60. Toca la guitarra a
"All day and all of the night" i a "I need you" de The
Kinks. Dels Zeppelin va dir una dona de la noblesa alemanya: "Poden ser
famosos, però quatre micos cridaners no seguiran usant un cognom tan prestigiós
sense el meu permís". Aquesta frase passarà a la història de la música
rock i la va dir la comtessa Eva Von Zeppelin, que va portar a judici als Led
Zeppelin. Al final tot i que el grup va guanyar el judici, aconsellats pels
seus assessors van decidir tocar usant el nom de The Nobs a la gira que van
realitzar per Dinamarca i Alemanya. Dues curiositats interessants van passar en
una gira americana dels Led Zeppelin, quan aquests es van desmadrar
completament. Primer el bateria John Bonham, a l'habitació del hotal i
completament passat de rosca, va tenir relacions sexuals amb una grupie usant
un peix, mentre un amic de la banda ho filmava en 
vídeo. El mateix John Bonham,
amb una maquineta d'afaitar li va rasurà els pèls púbics a una altra noia, això
va implicar un fort cabreig per part de Robert Plant, la raó era simple, la
maquineta d'afaitar que va utilitzar era seva. Tancaré el capítol de
curiositats sobre els Led Zeppelin, aclarint-vos que hi ha moltíssimes més i
dient que les autoritats de Singapur van impedir a la banda entrar al país per
donar un concert pel fet que tenien els cabells massa llargs. "Stairway to
Heaven", aquesta "Escala cap al cel" era una cançó composada per
Jimmy Page i Robert Plant i va estar inclosa en el quart treball d'estudi de la
banda "Led Zeppelin IV" que es va editar el 8 de novembre del 1971.
Per cert, Jimmy Page era un amant de les ciencies esotériques i la bruixeria i
Robert Plant sempre el va culpar per això, de la mort del seu fill. Un altre
dia us ho explicaré.
The Young Rascals
– Groovin’ 1967
Ara a Un Toc de
Rock us porto la cançó que va estar el gran hit en la carrera d'aquesta bona
banda nord americana The Young Rascals que eren de Garfield a Nova Jersey.
Aquest tema va ser el seu únic número 1, però… Quin número 1! Tot un tros de
cançó. The Young Rascals van funcionar des de 1965 fins l’any 1972, si bé en un
moment donat van camviar el seu nom i van passar a ser simplement The Rascals,
suposso que es van adonar que ja no eren tan joves. La veritat es que van
tornar en diverses ocasions, l’ultima d’elles al 2012. Els componets del grup
eren originalment Eddie Brigati (cantant i pandereta), Felix Cavaliere (teclats
i veu), Gene Cornish (guitarra), Robert Popwell (baix) i Dino Danelli
(bateria), alguns d'ells venien dels Joey Dee and the Starliters.
"Groovin'" que va ser el seu gran hit, 
sense oblidar “Good Lovin”,
"You Better Run" i “People Got to Be Free”, es va publicar el 4
d'octubre de l’any 1967 i per cert, hi ha una versió en castellà dels The Young
Rascals i una altra en italià, encara que no les tinc, per tant no me les
demaneu. La veritat es que aquesta versió en espanyol es un d'aquests vinils
que cada vegada que vaig a una fira o una botiga de discos vells busco, però no
el trovo mai. Val? Per cert, quan van tornar l’any 1988 van treballar junts
durant un any i després la cosa va acabar malamente i van surgir dos grups, per
una part The New Rascals i per un altre Felix Cavaliere's Rascals, totes dues
van estar en actiu fins el 1990.
A l’abril del 2010 els quatre membres originals es van
tornar a reunir per fer un concert benefic a Nova York i en aquella actuación
van tindre dos col·laboradors de luxe, ni més ni menys que Bruce Springsteen i
Steve Van Zant al que es coneix com Little Steven, junts van tocar "Good
Lovin".
Bobby Hebb –
Sunny 1966
El cantant i
compositor de color nord americà Bobby Hebb va escriure aquesta cançó després
que el 22 novembre de l’any 1963 fos assassinat a trets el president dels
Estats Units John F. Kennedy, a la ciutat de Dallas, Texas i aquell dia també
fou assassinat en una baralla i d'una ganivetada, el germà del músic que és
deia Harold, en un club nocturn de Nashville. Bobby Hebb es va sentir molt
trasbalsat per la coincidència d'ambdós esdeveniments i molts crítics diuen que
el dolor es reflecteix en la melodia de la cançó. Segons Hebb, va escriure la
cançó com una 
expressió del gran dolor que sentia. El tema "Sunny" va
ser gravat en els Bell Sound Studios de Nova York i va ser publicat com single
l’any 1966. Va ser un èxit immediat i això va fer que Bobby Hebb realitzés una
gira pels Estats Units el mateix any 1966, com a teloner dels britànics The Beatles.
S'han realitzat unes quantes versions de la cançó, destacant la de Cher, la
cantant japonesa Mieke "Miko" Hirota, l’actor Robert Mitchum i Bonney
M, però a Espanya també te uns quans covers, entre ells destacaria els de Jordi
Doncos & Conjunto 7 x 7, Bárbara y Dick que eren argentins, Los Javaloyas i
altres. Bobby Hebb va néixer a Nashville el 26 de juny de 1938 i va morir el 3
d'agost del 2010, a
causa d'un càncer.
Family on the
Year – Hero 2012
Aquest tema us el
he extret de l'àlbum "Loma Vista", el seu segon i últim disc gran
fins el moment que el grup nord-americà Family of The Year va publicar el 10 de
juliol de l'any 2012. Possiblement sigui el seu millor treball fins el moment i
en les llistes dels Estats Units es va classificar en el lloc 35. De fet a l'àlbum es trobava el tema "Hero", aquest que escoltarem ara a Un Toc
de Rock i que es va editar també en format single i ha estat el seu millor hit
fins ara, arribant al lloc 7 en els Estats Units, és la cançó que us vaig prometre que
escoltariem i també s'ha inclòs a la banda sonora de la pel·lícula
"Boyhood". Els californians Family of The Year són una banda d'indie
rock que es van crear a Los Angeles l'any 2009, amb components de Unbusted i
The 
Billionaires i estava integrada en aquest enregistrament per Joseph Keefe
(cantant i guitarra), el seu germà Sebastian Keefe (bateria i cors), James
Buckey (guitarra i cors) i Christina Schroeter (teclats i cors), encara que pel
grup tot i el poc temps que porten en actiu, han passat altres músics, entre
ells Vanessa Jeanne Long, Brent Freaney i Meredith Sheldon. Family of The Year
van debutar discogràficament amb el CD "Songbook" que es va posar a
la venda el 17 de novembre de 2009 i fins al moment ha tret 4 singles, 4 EP's i
2 discos grans.
MFSB – My one and
only love 1974
Sota el títol
genèric “T.S.O.P. (The Sound of Philadelphia)” l'any 1974 va ser publicar
aquest àlbum del grup MFSB, una de les bandes més importants del so
Philadelphia, al costat de Barry White, Harold Melvin & The Blue Notes,
Double Exposure, Teddy Pendergrass, Stylistics, The Trammps, The Spinners o
Billy Paul, entre d'altres. El grup és conegut popularment com MFSB, però són
les sigles del seu autèntic nom Mother Father Sister Brother, es van crear
l'any 1972 i aquest és precisament el seu primer disc i amb ell van superar el
milió de còpies venudes, sent Disc d'Or a l'abril del 74. Aquesta
extraordinària balada romàntica ens servirà avui per acabar Un Toc de Rock.
MFSB va ser una idea dels productors Kenneth Gamble i Leon Huff, a la qual es
van sumar un nombre important de músics i començaré amb els que ja van morir;
Vincent Montana, Karl Chambers, Norman Harris, Roland Chambers, Ronnie Baker,
Larry 
Washington, Harold Ivory Williams, Bob Babbitt i Leon "Zack"
Zachar, però per MFSB també van passar i segueixen vius: Earl Young, Frederick
Joiner, Bobby Eli, TJ Tindall, Winnie Wilford i Thom Bell. De fet
músics de la MFSB
també tocaven amb la
Salsoul Orchestra de Vincent Montana, el bateria Norman
Fearrington va gravar en pràcticament tots els discos de Billy Paul, fins i tot
en el popular "Me and Mrs Jones", altres membres del grup també van
tocar amb The Ritchie Family Orchestra i John Davis and the Monster Orchestra,
MFSB també van ser el grup d'acompanyament de The Three Degrees.
La frase per
acabar el programa d'avui és de Napoleó Bonaparte que va afirmar
"La
moralitat està al costat de l'artilleria més pesada”
Ara conclou Un
Toc de Rock i jo foto el camp, però us deixo amb companyia de les emissores per
les que ens escoltes dues vegades per setmana o per internet si t’el
descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara
baixaré la barraqueta fins el proper programa. Adeu-siau.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario