Els anglosaxons
tenen un terme per definir a grups i solistes que obtenen un gran èxit
comercial amb una cançó, però ja no tornen a aconseguir-ho mai més, és
"One hit wonder", uns desapareixen després, altres encara hi són.
Avui a Un Toc de Rock anem a escoltar uns quants d'aquests artistes, però també
us he seleccionat altres amb carreres molt consolidades i escoltarem a Middle
Of the Road, Lynsey de Paul, Mungo Jerry, F.R. David, Procol Harum, Status Quo,
Queen, The Rubettes, Katie Melua, Paul Young, Phil Collins i uns quants més.
Emprenem el nostre recorregut per l'ahir, per la història de la música, des de
les emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o per
internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Començarem
escoltan als britànics Street Boys i el seu únic èxit “Some folks”. Ara obriré
la barraqueta. Jo sóc Mario Prades i us diré alló que dic sempre.
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Street Boys –
Some folks 1981
Els Street Boys
amb els que avui poso en marxa Un Toc de Rock, van ser grup d'un sol èxit,
aquesta cançó que escoltarem ara i que va pujar a dalt de tot
de les llistes d'èxits l'any 1981. Cal reconèixer una cosa, Street Boys van
saber aprofitar la seva simplicitat musical al màxim i és que ells eren tan
sols Sebastian M. Walton a la guitarra que era el líder i compositor, Peter
Dimler tocava l'acordió i cantava, Simon Murley també cantava i a més tocava el
clarinet i Michael Blakey que s'encarregava del contrabaix i també era cantant.
Com podeu comprovar la seva instrumentació era senzilla, simple, completament
acústica i sense electrificar, però va resultar fresca i espontània en una
època en què els sintetitzadors i les
caixes de ritme imperaven, malgrat això el 
resultat va ser un pop brillant. Tal
com el seu nom indica clarament, Street Boys van sorgir als carrers com una
banda urbana, actuant al metro de París, tot i que ells eren britànics.
Publicarien només dos LP's, el primer es va titular precisament "Some
folks", editat l'any 1981 i el segon "Street Boys II" a l'any
següent, a Espanya els dos discos els va publicar el segell Edigsa i poc més
van fer, però van deixar aquesta cançó que avui forma part de la història
musical del Segle XX. En el primer àlbum que es va gravar a Milà, Itàlia, van
comptar amb les col·laboracions de Mam Houari al saxo i Joël Flagerman al
sintetitzador, cadascun d'ells en una sola cançó que no era aquesta.
Middle Of the
Road – Chirpy Chirpy Cheep Cheep 1971
Al grup escocès
Middle of the Road avui en dia se'ls identifica bàsicament pel tema
"Chirpy chirpy cheep cheep", composat per el guitarrista Harold
"Lally" Stott i que es va publicar en single l'any 1971. Va arrivar a
la primera posició al Regne Unit i a la 92 als Estats Units i encara que
realment va ser la cançó més popular de la banda liderada per la cantant Sally
Carr, ells en van treure unes quantes més, entre elles “Sacramento”, sense
oblidar "Soley Soley" o "Samson and Dalilah". La veritat es
que l’any 1970 aquesta peça ja la va gravar el duet nord americà Mac and Katie Kissoon que
la van pugar al lloc 20 als Estats Units i també el mateix Lally Stott, en
aquest cas al 1971. El 
grup l'integraven, al costat de la cantant Sally Carr,
el bateria Ken Andrew, el guitarrista Ian McCredie i el seu germà, el baixista
Eric McCredie que va morir el 6 d'octubre del 2007 als 62 anys d'edat. Ells van
fundar la banda l'1 d'abril del 1970. Posteriorment es va incorporar un cinquè
membre, el guitarra Neil Henderson que em sembla recordar que va militar també
al grup BayCity Rollers, però va estar poc temps.. El single va arribar al lloc
1 a
Anglaterra i al primer a Alemanya, però es va classificar malament en els Estats
Units. L'any 1976 i després de publicar un single amb "Everybody Loves A
Winner", es van desfer. Middle of The Road van treure en total 4 àlbums.
Sally Carr es va casar l'any 1978 amb el periodista Chick Young. Als 80 Middle
of the Road van tornar a la carretera, encara que ja no van estar al centre, ni
de bon tros. Per cert, ells també la van gravar en castellà. Una cosa, els mini
shorts i les llargues cames de la
Sally Carr van fer historia. Que quedi constanti d’aixó.
Mungo Jerry – In
the summertime 1970
El single amb la
cançó “Los círculos de Mr. Bloe” que vem escoltar fa un parell de temporades,
va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va
entrar en les britàniques el dia 9 de maig de 1970, aconseguint la segona
posició, no va arrivar a la primera per que aquesta va ser per "In the
Summertime" de Mungo Jerry que es la peça que us porto ara a Un Toc de
Rock. Encara que generalment sol identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el
solista Ray Dorset, Mungo Jerry eren una bona banda de pop-rock anglesa que van
funcionar comercialment a finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement
l'únic pel qual avui se'ls recorda, de fet estan considerats com un “One hit
wonder” que es l’expresió anglosaxona per els grup d’un sol èxit. Van començar
anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de Ray Dorset com a
cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike Cole 
al baix i
Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré una dada curiosa,
aquest so pesat i repetitiu que sona contínuament en la cançó marcant el ritme,
ho van fer bufant en una ampolla de vidre buida de Coca-cola, d’aquelles
antigues petites de cul gruixut. El tema es va publicar com a primer single de
Mungo Jerry, però el mateix any van editar el seu primer LP titulat així mateix
"In the Summertime". Després del seu segon àlbum el baixista va ser
John Godfrey, però a partir d'aquí van començar a haver-hi canvis continus i
Ray Dorset es va convertir en el líder de Mungo Jerry que van seguir gravant i
treballant fins a finals dels setanta, en què es van desfer.
Lynsey de Paul –
Sugar me 1972
Fa poc més d'un
any, l'1 d'octubre del 2014, moria la cantant i compositora britànica Linsey de
Paul. El seu major èxit a Espanya, de fet l'únic pel qual avui se la recorda,
va ser aquest tema que compartirem avui Un Toc de Rock. “Sugar me” es va
publicar en format single l'any 1972, va ser el seu primer treball discogràfic
i va aconseguir el cinquè lloc en les llistes angleses, encara que no es va
classificar en les nord-americanes ja que allà "Sugar me" la van
gravar Nancy Sinatra i també Claudine Longet. A Espanya el single va ser número
1, però això no és gens fiable ja que en diverses ocasions us he explicat com
funciona aquí allò de les llistes de ràdio-fórmula, si pagues puges. La cançó
es va 
incloure així mateix en el seu primer LP titulat "Surprise" que
es va editar en el 73, encara que en alguns països com Austràlia se li va
canviar el títol aprofitamr el de “Sugar me”. Lynsey de Paul va escriure la
cançó per a Peter Noone, cantant dels Herman Hermit's, però el seu nuvi li va
suggerir que la gravés ella i mira per on, es va convertir en tot un èxit. De
veritable nom Lyndsey Monckton Rubin; la cantant i compositora va néixer a Londres el 11 de
juny del 1948 i per cert, l'any 1977 va representar al Regne Unit al Festival
d'Eurovisió amb el tema "Rock Bottom", no recordo com va quedar. La
veritat és que mai he estat un seguidor del festival que jutjo fa anys que està
cremadet. 
Status Quo – The
Wanderer 1984
Els Status Quo
són una de les bandes de rock britàniques més longeves de la història, està
integrada per Francis Rossi (guitarra, cantant i líder del grup), Alan
Lancaster (baix), Rick Parfitt (guitarra, cors) i John Coghlan (bateria). Els
Status Quo van començar l’any 1962 dien-se originalment The Spectres, a
l'institut de Sedgehill. Després de diversos canvis de nom i músics adopten el
seu nom actual de Status Quo, l’any 1967. Al setembre de 1991 els Status Quo
van ser inclosos al Llibre Guinness dels Rècords per haver actuat en quatre
ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Ancara tenen un altre
record, el d'haver actuat a tres cointinents també 
en aquest cas en menys de 24
hores. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, un dels seus gran èxits,
és una versió que els britànics van fer d'una antiga cançó composada per el
cantant nort-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i
el que primer va gravar-la va ser Dion de Mutti l’any 1962, poc despres d’haver
deixat als Dion & The Belmonts. Els Status Quo la van recuperar l’any 1984
i la cançó es va col·locar en el lloc 7 a Anglaterra. Eddie Rabbitt va tornar a
gravar-la a l’any 1988 i la va portar a la primera posició del Billboard.
The Rubettes –
Sugar baby love 1974
La veritat es que
el grup britànic The Rubettes van ser una veritable fàbrica de fer bitllets
durant els anys 70 i el tema "Sugar Baby Love", escrit per Wayne
Bickerton i Tony Waddington que escoltarem ara a Un Toc de Rock, va ser la
cançó senyera de la seva carrerra es pot dir que a Espanya es l’única per la
que avui s’els recorda. El single es va publicar al gener del 1974 i va
aconseguir la primera posición a Anglaterra al mes de maig. El 28 de març del
2008 "Sugar Baby Love" va ser declarada el més exitós
"oldie" de tots els temps per la cadena de televisió alemanya RTL. La
imatge de The Rubettes era característica: vestits blancs o blaus molt clars i
boines a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i enganxós. Van ser englobats
dins del glam rock. The Rubettes van funcionar molt bé de 1973 fins l’any 1981
i els membres originals del grup, tots 
anglesos, van ser Alan Williams (22 de
desembre de 1948), John Richardson (3 de maig de 1947), Mick Clarke (10 d'agost
de 1946), Tony Thorpe (20 de juliol de 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11
d'agost de 1948). Només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van
participar en l'enregistrament del "Sugar Baby Love", la resta eren
músics de sessió, però val a dir que el single va vendre vuit milions de còpies
a nivell mundial. The Rubettes van tornar l’any 1983 amb molts canvis i encara
estan en actiu. Per cert, la veu tan aguda i casi femenina que sona tota
l'estona, no es cap del membres del grup, era un amic d'ells que va
col·laborar, es tractava del cantant Paul Da Vinci.
F.R. David –
Words 1982
Curiosament i
malgrat el seu nom, el cantant i guitarrista FR David no era ni nord-americà ni
britànic, ell era francès i nascut a Tunísia, l'1 de gener de 1947. I és que
F.R. David era un pseudònim, el seu nom real és Eli Robert Fitoussi. L’any 1982
va publicar el single "Words" també el seu únic hit i que el va
catapultar al més alt en les llistes de tot el món, si bé val a dir que un
altre dels seus singles “Music” va ser també un bon èxit. Va començar a
destacar quan s'uneix a la banda d'acompanyament de Vangelis com a guitarra.
També va tocà amb The Doobie Brothers, Richie Evans i Toto, entre d'altres i
tot això mentre el 
single s'anava venent-se fins arribar a superar les 8
milions de còpies a tot el mon. Va ser després, acabada la gira que va tenir coneixement
dels seu triumf. “Words” va estar en llistes des de 1982 fins a l'estiu del 83.
Ja us he explicat en diverses ocasions que les llistes d'èxits no són iguals en els
Estats Units que a Espanya. Allà consten les xifres reals de venda, no com aquí
que paguen les discogràfiques a les emissores de ràdio-fórmula. Per això a
Espanya els primers llocs duren molt poques setmanes. F.R. David ha gravat tres
àlbums, però cap es va acostar a l'èxit del single "Words", tret d'un
altre single amb la cançó "Music" i és que hi ha paraules que tenen
molta importància. De fet recordo que el meu pare sempre emb deia: “Nano,
tinguis cura del que dius, dol més una paraula que una bufetada”.
Badfinger –
Without you 1970
El grup britànic
Badfinger són els autors d'aquest tema que escoltarem avui a Un Toc de Rock i
que va ser el gran èxit en la carrera del cantant nord americà Harry Nilson.
Badfinger pertanyien a l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir
una bona trajectòria tot i que també van patir molts problemes legals que van
impedir la sortida de més d'un dels seus àlbums aixó si, als Badfinger s’els va
considerar en algun moment els successors dels de Liverpool. El grup en els
seus inicis es va anomenar The Iveys, i va ser format a Gal·les, pel
guitarrista i cantant Peter Ham. Al seu costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike
Gibbins a la bateria i Tom Evans guitarra. El tema que escoltem estava inclòs
en el segon LP titulat "No dice" publicat l’any 1970, va ser escrit
per Peter Ham i el productor de l’àlbum va ser Mal Evans. La carrera dels
Badfinger va estar narcada per la desgracia, el 23 d’abril del 1975 Peter Ham
es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de
1983.
Paul Young –
Everytime you go away 1985
"Cada vegada
que t'allunyes" és posiblement la més gran cançó o una de les millors,
dins de la carrera del cantant britànic Paul Young, un home nascut el 17 de
gener de 1956 a
Lutton. L’any 1991 Paul Young va cantar a duet amb Zucchero "Senza una
Donna" que també va ser un altre èxit destacable d'aquest angles que a més
de cantar, també toca el baix i la guitarra. Aquesta cançó que compartim ara
“Everytime you go away”, es va publicar en single el 25 de febrer de 1985,
estava inclosa en el seu LP "The Secret of Associations" que es va
editar el 25 de març i va ser doble Disc de Platí a Anglaterra, Disc d'Or a
Amèrica i el single amb el tema 
“Everytime you go away” va arribar a la primera
posició als Estats Units i la quarta al Regne Unit. La cançó va estar composada
per Daryl Hall que ja la va gravar en el doble en directe "Live at the
Apollo", amb el duet del qual formava part Hall & Oates, amb la
col·laboració de David Ruffin i Eddie Kendrick, components de The Temptations
que van intervindre en aquesta gravació en directe, de fet Hall & Oates ja
l’havien inclos en un altre LP en aquest cas d’estudi, un parell d’anys abans.
Katie Melua –
Nine million bicycles 2005
De nom complet
Ketevan Melua, la cantautora Katie Melua va néixer a Kutaisi, Geòrgia, el 16 de
setembre de 1984, encara que és britànica de nacionalitat des de l’any 2005.
Katie Melua va residir primer a Belfast i posteriorment a Londres. Va ser
descoberta per el compositor Mike Batt l’any 2003, quan estudiava a la Brit School for
Performing Arts & Technology. Batt anava buscant una cantant capaç
d'interpretar jazz i blues per a formar un grup. Finalment la noia es va
llançar en solitari i es va convertir en l'artista femenina que més discos va
vendre l’any 2004 al Regne Unit en aconseguir col·locar del seu primer àlbum "Call
off the search" de 2003, gairebé dos 
milions de discos, només a
Anglaterra. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock d'avui es trobava en el
segon disc de Katie Melua "Piece by piece" de 2005 i va ser un dels
millors singles extrets de l'àlbum que tot i no arribar a les xifres del
primer, va superar el milió tres-centes mil còpies. La veritat és que la noia
no descansa perquè horas d’ara Katie Melua ja ha tret sis o set àlbums més, un
d'ells gravat en directe, però cap d’ells, tot i vendre’s molt bé, ha arrivat a
les xifres conseguides per el primer.
Phil Collins –
Another day in Paradise 1989
Aquesta és una de
les millors cançons en la carrera de Phil Collins i es va incloure en el seu
àlbum "... But Seriously" que va publicar l'any 1989, aconseguint un
Grammy al Millor Video Musical. El single amb el tema “Another day in Paradise”
es va editar el 9 d'octubre i la lletra del tema incideix en la problemàtica
social de les persones sense llar, per aixó l'ironía del títol, un aspecte de la vida que Phil Collins ja
havia tocat també en una cançó gravada quan estava amb Genesis, el "Man On
The Corner". L’any 1991, li va valer a ell i al productor Hugh Padgham,
el Grammy a la Millor
Gravació de l'any. També va guanyar el premi a la Millor Cançó
Britànica en els Brit Awards de 1990."Another day in Paradise" està
situada en el lloc número 86 en el rànquing de les millors cançons de tots els
temps elaborat per Billboard. Va aconseguir el primer lloc en els Estats Units
i el segon a Anglaterra, però es va situar al cim de les llistes en un munt de
països. Per cert, en l'enregistrament de la cançó va col·laborar David Crosby
fent cors i s'ha de dir que la versió de l'àlbum i la del single són una mica
diferents una de l'altra. Phil Collins va ser bateria i 
cantant de Genesis de 1970 a 1996, però paral·lelament
i des de 1981 va tenir una bona carrera en solitari. L’actor, cantant,
compositor, bateria, guitarra i pianista Philip David Charles Collins va néixer
el 30 de gener de 1951 a
un barri de Londres i va començar com actor i després seria batería del grup
Flaming Youth, amb els que gravaria un disc. El 7 de març del 2011 es va fer
públic que Phil Collins es retirava del món musical per problemes de salut. La
veritat és que des de fa anys té problemes greus de sordesa. Ha venut més de
150 millions de discos a tot el mon i des de 1984 a 1989 Phil Collins va
aconseguir vuit números 1 en les llistes del Billboard, set com a solista i un
amb Genesis, on va començar com a bateria i a poc a poc li va anar robant
protagonisme al seu líder, el cantant i compositor Peter Gabriel, fins que
aquest va abandonar Genesis i Phil Collins es va encarregar també de la veu. 
Queen – One year
of love 1986
Des de la banda
sonora del film "Els Immortals", la gran pel·lícula en la irregular
carrera de l'actor Cristopher Lambert i que allèn les nostres fronteres es va
títular "The Highlander", us porto aquesta gran balada en majúscules
dels britànics Queen, grup del malaurat Freddie Mercury i en la qual es
trobaven el guitarra i compositor Brian May que era el veritable líder, el
bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable
nom Farrokh Bulsara, va néixer a
Zanzíbar, Tanzània, el 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una
broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de
premsa que patia la SIDA.
Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos
venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of
magic" i l'àlbum va arribar al primer lloc mantenint-se en les llistes
durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la
pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un
treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del
film. El single va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el
primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el
"Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va
recalar en grans estadis a l'aire lliure d'Europa. 
Seria l'última gira de Queen amb Freddie
Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates
que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones
cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Wembley és a més a més el
concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més
gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que
fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va
realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al
desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon
disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de
Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986
i va ser l'últim concert de la gira, reunint 120.000 espectadors. Es calcula
que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones
arreu del món. Després de la gira, al començament del 1987, Roger Taylor i John
Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de
reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury 
va aprofitar el moment per
treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer
de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com
single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer
disc com a solista de Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any
1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i
"Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest
enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de
vuit octaves, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May
que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús
d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar
substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free,
Bad Company, The Firm, etc.) el nou cantant de Queen, però els va deixar
després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes quantes gires, crec que
tots els CD's son en directe.
Dexys – Me 2012
Amb aquest grup
em va passar una cosa curiosa, no els havia sentit mai i va ser Jordi, el meu
fill petit que interrompent-me un dia em va portar un àlbum seu i em va urgir a
escoltar-lo. En aquell moment, jo estava seleccionat música per a un altre
programa, però després d'escoltar les primeres cançons del CD li vaig demanar
que me'l deixés, aturan el que estava fent vaig incloure aquest tema en el Un
Toc de Rock, aquest d'avui. Per moments em van recordar als belgues Vaya con
Dios, però crec que la qualitat d'aquest grup a cavall del swing, jazz, rock,
les noves tecnologies i un aire retro, és irrefutable. Aquesta cançó us la
extrec del seu primer àlbum "One Day I'ma Going to Soar" que s'ha
publicat el 4 de juny de l'any 2012. Aquest és el primer disc d'aquesta banda
britànica que va començar en els anys vuitanta anomenant-se Dexys 
Midnight
Runners i a aquest si que els coneixia, clar que segueixen liderats per Kevin
Rowland que compta amb Big Jim Paterson, Pete Williams i Mick Talbot que
formaven part del primitiu grup i noves incorporacions com Neil Hubbard, Tim Cansfield i l'extraordinària cantant Madeleine Hyland que comparteix
protagonisme amb Kevin Rowland en diverses de les cançons. És clar que en les
gravacions van comptar amb un munt de col·laboradors, a més d'una secció de
corda i una altra de metalls que converteixen el grup en tota una Big Band. Els
principals èxits de la
Dexys Midnight Runners, el seu nom fins a aquest disc i la
reestructuració, van ser els temes "Come On Eileen" i
"Geno" que van arribar a ser número 1 als Estats Units.
Procol Harum – A
whiter shade of pale 1967
Un dels grups
pioners del rock progressiu i el simfonisme britànic van ser Procol Harum i ara
us porto a Un Toc de Rock, per acabar el programa d’avui, la cançó més
recordada, al costat de "Homburg" en la seva carrera. "Amb la
seva blanca pal·lidesa", com va ser traduïda a Espanya, es va basar en un
moviment de Bach i va ser número 1 en Anglaterra el 8 de juny de 1967, el
mateix dia en què es va publicar i es va mantenir sis setmanes en la primera
posició de les llistes d'èxits. La cançó va ser composada per Gary Brooker,
Keith Reid i Matthew Fisher. Del tema s'han realitzat moltes versions i a
Espanya una de les més rellevants és la que van fer en castellà Los Pop Tops
liderats per Phil Trim, encara que la traducció de la lletra deixa molt a
desitjar, però també la van gravar els barcelonins Los Stop, Los Go Go i
altres. Els britànics la van incloure en el seu primer àlbum "Procol
Harum" que es va editar el 12 de maig de 
1967. La banda va ser creada
l'any 1967 per Gary Brooker i Robin Trower que militaven en el grup The
Paramounts que es van dissoldre l'any 1965, al costat de Mattew Fisher (òrgan),
Ray Royer (guitarra) i David Knights (baix), comptant amb el poeta Keith Reid.
A partir del segon disc van començar els canvis en la formació que es va
mantenir en actiu fins l'any 1977, encara que van tornar a reunir-se l'any 1991 i
segueixen treballant en l'actualitat, si bé ara són Gary Brooker, Keith Reid,
Geoff Dunn, Matt Pegg, Josh Phillips i Geoff Whitehorn. El bateria B.J. Wilson
que es va incorporar l'any 1968 moriria el 1990. Una curiositat: El nom del
grup va ser triat pel seu mànager Guy Stevens, prenent el del gat de Keith Reid
i en llatí ve a significar "més enllà de les coses".
La frase per
acabar el programa és de Lilian Tintori (Caracas, 5 maig de 1978), esposa de
l'opositor veneçolà Leopoldo López, condemnat per la injusta justícia del
senyor Maduro que jo crec que en qüestions de justícia i democràcia està molt
verd. Lilian va manifestar amb molt d'encert
"La lluita
més noble és la lluita per la llibertat”
Conclou Un Toc de
Rock per avui, però no us deixo sols, soles, us quedeu amb companyia de totes
aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades per
setmana o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga.
Sóc Mario Prades, baixaré la barraqueta i tocaré el dos. A reveure.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario