El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 15 de octubre de 2015

Un Toc de Rock 10-10


Els anglosaxons tenen un terme per definir a grups i solistes que obtenen un gran èxit comercial amb una cançó, però ja no tornen a aconseguir-ho mai més, és "One hit wonder", uns desapareixen després, altres encara hi són. Avui a Un Toc de Rock anem a escoltar uns quants d'aquests artistes, però també us he seleccionat altres amb carreres molt consolidades i escoltarem a Middle Of the Road, Lynsey de Paul, Mungo Jerry, F.R. David, Procol Harum, Status Quo, Queen, The Rubettes, Katie Melua, Paul Young, Phil Collins i uns quants més. Emprenem el nostre recorregut per l'ahir, per la història de la música, des de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana o per internet si te'l descàrregues del blog o el facebook de Montse. Començarem escoltan als britànics Street Boys i el seu únic èxitSome folks”. Ara obriré la barraqueta. Jo sóc Mario Prades i us diré alló que dic sempre.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Street Boys – Some folks 1981

Els Street Boys amb els que avui poso en marxa Un Toc de Rock, van ser grup d'un sol èxit, aquesta cançó que escoltarem ara i que va pujar a dalt de tot de les llistes d'èxits l'any 1981. Cal reconèixer una cosa, Street Boys van saber aprofitar la seva simplicitat musical al màxim i és que ells eren tan sols Sebastian M. Walton a la guitarra que era el líder i compositor, Peter Dimler tocava l'acordió i cantava, Simon Murley també cantava i a més tocava el clarinet i Michael Blakey que s'encarregava del contrabaix i també era cantant. Com podeu comprovar la seva instrumentació era senzilla, simple, completament acústica i sense electrificar, però va resultar fresca i espontània en una època en què els sintetitzadors  i les caixes de ritme imperaven, malgrat això el resultat va ser un pop brillant. Tal com el seu nom indica clarament, Street Boys van sorgir als carrers com una banda urbana, actuant al metro de París, tot i que ells eren britànics. Publicarien només dos LP's, el primer es va titular precisament "Some folks", editat l'any 1981 i el segon "Street Boys II" a l'any següent, a Espanya els dos discos els va publicar el segell Edigsa i poc més van fer, però van deixar aquesta cançó que avui forma part de la història musical del Segle XX. En el primer àlbum que es va gravar a Milà, Itàlia, van comptar amb les col·laboracions de Mam Houari al saxo i Joël Flagerman al sintetitzador, cadascun d'ells en una sola cançó que no era aquesta.

Middle Of the Road – Chirpy Chirpy Cheep Cheep 1971

Al grup escocès Middle of the Road avui en dia se'ls identifica bàsicament pel tema "Chirpy chirpy cheep cheep", composat per el guitarrista Harold "Lally" Stott i que es va publicar en single l'any 1971. Va arrivar a la primera posició al Regne Unit i a la 92 als Estats Units i encara que realment va ser la cançó més popular de la banda liderada per la cantant Sally Carr, ells en van treure unes quantes més, entre elles “Sacramento”, sense oblidar "Soley Soley" o "Samson and Dalilah". La veritat es que l’any 1970 aquesta peça ja la va gravar el duet nord americà Mac and Katie Kissoon que la van pugar al lloc 20 als Estats Units i també el mateix Lally Stott, en aquest cas al 1971. El grup l'integraven, al costat de la cantant Sally Carr, el bateria Ken Andrew, el guitarrista Ian McCredie i el seu germà, el baixista Eric McCredie que va morir el 6 d'octubre del 2007 als 62 anys d'edat. Ells van fundar la banda l'1 d'abril del 1970. Posteriorment es va incorporar un cinquè membre, el guitarra Neil Henderson que em sembla recordar que va militar també al grup BayCity Rollers, però va estar poc temps.. El single va arribar al lloc 1 a Anglaterra i al primer a Alemanya, però es va classificar malament en els Estats Units. L'any 1976 i després de publicar un single amb "Everybody Loves A Winner", es van desfer. Middle of The Road van treure en total 4 àlbums. Sally Carr es va casar l'any 1978 amb el periodista Chick Young. Als 80 Middle of the Road van tornar a la carretera, encara que ja no van estar al centre, ni de bon tros. Per cert, ells també la van gravar en castellà. Una cosa, els mini shorts i les llargues cames de la Sally Carr van fer historia. Que quedi constanti d’aixó.

Mungo Jerry – In the summertime 1970

El single amb la cançó “Los círculos de Mr. Bloe” que vem escoltar fa un parell de temporades, va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va entrar en les britàniques el dia 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, no va arrivar a la primera per que aquesta va ser per "In the Summertime" de Mungo Jerry que es la peça que us porto ara a Un Toc de Rock. Encara que generalment sol identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el solista Ray Dorset, Mungo Jerry eren una bona banda de pop-rock anglesa que van funcionar comercialment a finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement l'únic pel qual avui se'ls recorda, de fet estan considerats com un “One hit wonder” que es l’expresió anglosaxona per els grup d’un sol èxit. Van començar anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de Ray Dorset com a cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike Cole  al baix i Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré una dada curiosa, aquest so pesat i repetitiu que sona contínuament en la cançó marcant el ritme, ho van fer bufant en una ampolla de vidre buida de Coca-cola, d’aquelles antigues petites de cul gruixut. El tema es va publicar com a primer single de Mungo Jerry, però el mateix any van editar el seu primer LP titulat així mateix "In the Summertime". Després del seu segon àlbum el baixista va ser John Godfrey, però a partir d'aquí van començar a haver-hi canvis continus i Ray Dorset es va convertir en el líder de Mungo Jerry que van seguir gravant i treballant fins a finals dels setanta, en què es van desfer.

Lynsey de Paul – Sugar me 1972

Fa poc més d'un any, l'1 d'octubre del 2014, moria la cantant i compositora britànica Linsey de Paul. El seu major èxit a Espanya, de fet l'únic pel qual avui se la recorda, va ser aquest tema que compartirem avui Un Toc de Rock. “Sugar me” es va publicar en format single l'any 1972, va ser el seu primer treball discogràfic i va aconseguir el cinquè lloc en les llistes angleses, encara que no es va classificar en les nord-americanes ja que allà "Sugar me" la van gravar Nancy Sinatra i també Claudine Longet. A Espanya el single va ser número 1, però això no és gens fiable ja que en diverses ocasions us he explicat com funciona aquí allò de les llistes de ràdio-fórmula, si pagues puges. La cançó es va incloure així mateix en el seu primer LP titulat "Surprise" que es va editar en el 73, encara que en alguns països com Austràlia se li va canviar el títol aprofitamr el de “Sugar me”. Lynsey de Paul va escriure la cançó per a Peter Noone, cantant dels Herman Hermit's, però el seu nuvi li va suggerir que la gravés ella i mira per on, es va convertir en tot un èxit. De veritable nom Lyndsey Monckton Rubin; la cantant i compositora va néixer a Londres el 11 de juny del 1948 i per cert, l'any 1977 va representar al Regne Unit al Festival d'Eurovisió amb el tema "Rock Bottom", no recordo com va quedar. La veritat és que mai he estat un seguidor del festival que jutjo fa anys que està cremadet. 

Status Quo – The Wanderer 1984

Els Status Quo són una de les bandes de rock britàniques més longeves de la història, està integrada per Francis Rossi (guitarra, cantant i líder del grup), Alan Lancaster (baix), Rick Parfitt (guitarra, cors) i John Coghlan (bateria). Els Status Quo van començar l’any 1962 dien-se originalment The Spectres, a l'institut de Sedgehill. Després de diversos canvis de nom i músics adopten el seu nom actual de Status Quo, l’any 1967. Al setembre de 1991 els Status Quo van ser inclosos al Llibre Guinness dels Rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Ancara tenen un altre record, el d'haver actuat a tres cointinents també en aquest cas en menys de 24 hores. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, un dels seus gran èxits, és una versió que els britànics van fer d'una antiga cançó composada per el cantant nort-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i el que primer va gravar-la va ser Dion de Mutti l’any 1962, poc despres d’haver deixat als Dion & The Belmonts. Els Status Quo la van recuperar l’any 1984 i la cançó es va col·locar en el lloc 7 a Anglaterra. Eddie Rabbitt va tornar a gravar-la a l’any 1988 i la va portar a la primera posició del Billboard.

The Rubettes – Sugar baby love 1974

La veritat es que el grup britànic The Rubettes van ser una veritable fàbrica de fer bitllets durant els anys 70 i el tema "Sugar Baby Love", escrit per Wayne Bickerton i Tony Waddington que escoltarem ara a Un Toc de Rock, va ser la cançó senyera de la seva carrerra es pot dir que a Espanya es l’única per la que avui s’els recorda. El single es va publicar al gener del 1974 i va aconseguir la primera posición a Anglaterra al mes de maig. El 28 de març del 2008 "Sugar Baby Love" va ser declarada el més exitós "oldie" de tots els temps per la cadena de televisió alemanya RTL. La imatge de The Rubettes era característica: vestits blancs o blaus molt clars i boines a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i enganxós. Van ser englobats dins del glam rock. The Rubettes van funcionar molt bé de 1973 fins l’any 1981 i els membres originals del grup, tots anglesos, van ser Alan Williams (22 de desembre de 1948), John Richardson (3 de maig de 1947), Mick Clarke (10 d'agost de 1946), Tony Thorpe (20 de juliol de 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11 d'agost de 1948). Només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar en l'enregistrament del "Sugar Baby Love", la resta eren músics de sessió, però val a dir que el single va vendre vuit milions de còpies a nivell mundial. The Rubettes van tornar l’any 1983 amb molts canvis i encara estan en actiu. Per cert, la veu tan aguda i casi femenina que sona tota l'estona, no es cap del membres del grup, era un amic d'ells que va col·laborar, es tractava del cantant Paul Da Vinci.

F.R. David – Words 1982

Curiosament i malgrat el seu nom, el cantant i guitarrista FR David no era ni nord-americà ni britànic, ell era francès i nascut a Tunísia, l'1 de gener de 1947. I és que F.R. David era un pseudònim, el seu nom real és Eli Robert Fitoussi. L’any 1982 va publicar el single "Words" també el seu únic hit i que el va catapultar al més alt en les llistes de tot el món, si bé val a dir que un altre dels seus singles “Music” va ser també un bon èxit. Va començar a destacar quan s'uneix a la banda d'acompanyament de Vangelis com a guitarra. També va tocà amb The Doobie Brothers, Richie Evans i Toto, entre d'altres i tot això mentre el single s'anava venent-se fins arribar a superar les 8 milions de còpies a tot el mon. Va ser després, acabada la gira que va tenir coneixement dels seu triumf. “Words” va estar en llistes des de 1982 fins a l'estiu del 83. Ja us he explicat en diverses ocasions que les llistes d'èxits no són iguals en els Estats Units que a Espanya. Allà consten les xifres reals de venda, no com aquí que paguen les discogràfiques a les emissores de ràdio-fórmula. Per això a Espanya els primers llocs duren molt poques setmanes. F.R. David ha gravat tres àlbums, però cap es va acostar a l'èxit del single "Words", tret d'un altre single amb la cançó "Music" i és que hi ha paraules que tenen molta importància. De fet recordo que el meu pare sempre emb deia: “Nano, tinguis cura del que dius, dol més una paraula que una bufetada”.

Badfinger – Without you 1970

El grup britànic Badfinger són els autors d'aquest tema que escoltarem avui a Un Toc de Rock i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant nord americà Harry Nilson. Badfinger pertanyien a l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona trajectòria tot i que també van patir molts problemes legals que van impedir la sortida de més d'un dels seus àlbums aixó si, als Badfinger s’els va considerar en algun moment els successors dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es va anomenar The Iveys, i va ser format a Gal·les, pel guitarrista i cantant Peter Ham. Al seu costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans guitarra. El tema que escoltem estava inclòs en el segon LP titulat "No dice" publicat l’any 1970, va ser escrit per Peter Ham i el productor de l’àlbum va ser Mal Evans. La carrera dels Badfinger va estar narcada per la desgracia, el 23 d’abril del 1975 Peter Ham es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de 1983.

Paul Young – Everytime you go away 1985

"Cada vegada que t'allunyes" és posiblement la més gran cançó o una de les millors, dins de la carrera del cantant britànic Paul Young, un home nascut el 17 de gener de 1956 a Lutton. L’any 1991 Paul Young va cantar a duet amb Zucchero "Senza una Donna" que també va ser un altre èxit destacable d'aquest angles que a més de cantar, també toca el baix i la guitarra. Aquesta cançó que compartim ara “Everytime you go away”, es va publicar en single el 25 de febrer de 1985, estava inclosa en el seu LP "The Secret of Associations" que es va editar el 25 de març i va ser doble Disc de Platí a Anglaterra, Disc d'Or a Amèrica i el single amb el tema Everytime you go away” va arribar a la primera posició als Estats Units i la quarta al Regne Unit. La cançó va estar composada per Daryl Hall que ja la va gravar en el doble en directe "Live at the Apollo", amb el duet del qual formava part Hall & Oates, amb la col·laboració de David Ruffin i Eddie Kendrick, components de The Temptations que van intervindre en aquesta gravació en directe, de fet Hall & Oates ja l’havien inclos en un altre LP en aquest cas d’estudi, un parell d’anys abans.

Katie Melua – Nine million bicycles 2005

De nom complet Ketevan Melua, la cantautora Katie Melua va néixer a Kutaisi, Geòrgia, el 16 de setembre de 1984, encara que és britànica de nacionalitat des de l’any 2005. Katie Melua va residir primer a Belfast i posteriorment a Londres. Va ser descoberta per el compositor Mike Batt l’any 2003, quan estudiava a la Brit School for Performing Arts & Technology. Batt anava buscant una cantant capaç d'interpretar jazz i blues per a formar un grup. Finalment la noia es va llançar en solitari i es va convertir en l'artista femenina que més discos va vendre l’any 2004 al Regne Unit en aconseguir col·locar del seu primer àlbum "Call off the search" de 2003, gairebé dos milions de discos, només a Anglaterra. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock d'avui es trobava en el segon disc de Katie Melua "Piece by piece" de 2005 i va ser un dels millors singles extrets de l'àlbum que tot i no arribar a les xifres del primer, va superar el milió tres-centes mil còpies. La veritat és que la noia no descansa perquè horas d’ara Katie Melua ja ha tret sis o set àlbums més, un d'ells gravat en directe, però cap d’ells, tot i vendre’s molt bé, ha arrivat a les xifres conseguides per el primer.

Phil Collins – Another day in Paradise 1989

Aquesta és una de les millors cançons en la carrera de Phil Collins i es va incloure en el seu àlbum "... But Seriously" que va publicar l'any 1989, aconseguint un Grammy al Millor Video Musical. El single amb el tema “Another day in Paradise” es va editar el 9 d'octubre i la lletra del tema incideix en la problemàtica social de les persones sense llar, per aixó l'ironía del títol, un aspecte de la vida que Phil Collins ja havia tocat també en una cançó gravada quan estava amb Genesis, el "Man On The Corner". L’any 1991, li va valer a ell i al productor Hugh Padgham, el Grammy a la Millor Gravació de l'any. També va guanyar el premi a la Millor Cançó Britànica en els Brit Awards de 1990."Another day in Paradise" està situada en el lloc número 86 en el rànquing de les millors cançons de tots els temps elaborat per Billboard. Va aconseguir el primer lloc en els Estats Units i el segon a Anglaterra, però es va situar al cim de les llistes en un munt de països. Per cert, en l'enregistrament de la cançó va col·laborar David Crosby fent cors i s'ha de dir que la versió de l'àlbum i la del single són una mica diferents una de l'altra. Phil Collins va ser bateria i cantant de Genesis de 1970 a 1996, però paral·lelament i des de 1981 va tenir una bona carrera en solitari. L’actor, cantant, compositor, bateria, guitarra i pianista Philip David Charles Collins va néixer el 30 de gener de 1951 a un barri de Londres i va començar com actor i després seria batería del grup Flaming Youth, amb els que gravaria un disc. El 7 de març del 2011 es va fer públic que Phil Collins es retirava del món musical per problemes de salut. La veritat és que des de fa anys té problemes greus de sordesa. Ha venut més de 150 millions de discos a tot el mon i des de 1984 a 1989 Phil Collins va aconseguir vuit números 1 en les llistes del Billboard, set com a solista i un amb Genesis, on va començar com a bateria i a poc a poc li va anar robant protagonisme al seu líder, el cantant i compositor Peter Gabriel, fins que aquest va abandonar Genesis i Phil Collins es va encarregar també de la veu.

Queen – One year of love 1986

Des de la banda sonora del film "Els Immortals", la gran pel·lícula en la irregular carrera de l'actor Cristopher Lambert i que allèn les nostres fronteres es va títular "The Highlander", us porto aquesta gran balada en majúscules dels britànics Queen, grup del malaurat Freddie Mercury i en la qual es trobaven el guitarra i compositor Brian May que era el veritable líder, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable nom  Farrokh Bulsara, va néixer a Zanzíbar, Tanzània, el 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de premsa que patia la SIDA. Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of magic" i l'àlbum va arribar al primer lloc mantenint-se en les llistes durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del film. El single va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va recalar en grans estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Wembley és a més a més el concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986 i va ser l'últim concert de la gira, reunint 120.000 espectadors. Es calcula que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu del món. Després de la gira, al començament del 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, The Firm, etc.) el nou cantant de Queen, però els va deixar després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.

Dexys – Me 2012

Amb aquest grup em va passar una cosa curiosa, no els havia sentit mai i va ser Jordi, el meu fill petit que interrompent-me un dia em va portar un àlbum seu i em va urgir a escoltar-lo. En aquell moment, jo estava seleccionat música per a un altre programa, però després d'escoltar les primeres cançons del CD li vaig demanar que me'l deixés, aturan el que estava fent vaig incloure aquest tema en el Un Toc de Rock, aquest d'avui. Per moments em van recordar als belgues Vaya con Dios, però crec que la qualitat d'aquest grup a cavall del swing, jazz, rock, les noves tecnologies i un aire retro, és irrefutable. Aquesta cançó us la extrec del seu primer àlbum "One Day I'ma Going to Soar" que s'ha publicat el 4 de juny de l'any 2012. Aquest és el primer disc d'aquesta banda britànica que va començar en els anys vuitanta anomenant-se Dexys Midnight Runners i a aquest si que els coneixia, clar que segueixen liderats per Kevin Rowland que compta amb Big Jim Paterson, Pete Williams i Mick Talbot que formaven part del primitiu grup i noves incorporacions com Neil Hubbard, Tim Cansfield i l'extraordinària cantant Madeleine Hyland que comparteix protagonisme amb Kevin Rowland en diverses de les cançons. És clar que en les gravacions van comptar amb un munt de col·laboradors, a més d'una secció de corda i una altra de metalls que converteixen el grup en tota una Big Band. Els principals èxits de la Dexys Midnight Runners, el seu nom fins a aquest disc i la reestructuració, van ser els temes "Come On Eileen" i "Geno" que van arribar a ser número 1 als Estats Units.

Procol Harum – A whiter shade of pale 1967

Un dels grups pioners del rock progressiu i el simfonisme britànic van ser Procol Harum i ara us porto a Un Toc de Rock, per acabar el programa d’avui, la cançó més recordada, al costat de "Homburg" en la seva carrera. "Amb la seva blanca pal·lidesa", com va ser traduïda a Espanya, es va basar en un moviment de Bach i va ser número 1 en Anglaterra el 8 de juny de 1967, el mateix dia en què es va publicar i es va mantenir sis setmanes en la primera posició de les llistes d'èxits. La cançó va ser composada per Gary Brooker, Keith Reid i Matthew Fisher. Del tema s'han realitzat moltes versions i a Espanya una de les més rellevants és la que van fer en castellà Los Pop Tops liderats per Phil Trim, encara que la traducció de la lletra deixa molt a desitjar, però també la van gravar els barcelonins Los Stop, Los Go Go i altres. Els britànics la van incloure en el seu primer àlbum "Procol Harum" que es va editar el 12 de maig de 1967. La banda va ser creada l'any 1967 per Gary Brooker i Robin Trower que militaven en el grup The Paramounts que es van dissoldre l'any 1965, al costat de Mattew Fisher (òrgan), Ray Royer (guitarra) i David Knights (baix), comptant amb el poeta Keith Reid. A partir del segon disc van començar els canvis en la formació que es va mantenir en actiu fins l'any 1977, encara que van tornar a reunir-se l'any 1991 i segueixen treballant en l'actualitat, si bé ara són Gary Brooker, Keith Reid, Geoff Dunn, Matt Pegg, Josh Phillips i Geoff Whitehorn. El bateria B.J. Wilson que es va incorporar l'any 1968 moriria el 1990. Una curiositat: El nom del grup va ser triat pel seu mànager Guy Stevens, prenent el del gat de Keith Reid i en llatí ve a significar "més enllà de les coses".

La frase per acabar el programa és de Lilian Tintori (Caracas, 5 maig de 1978), esposa de l'opositor veneçolà Leopoldo López, condemnat per la injusta justícia del senyor Maduro que jo crec que en qüestions de justícia i democràcia està molt verd. Lilian va manifestar amb molt d'encert


"La lluita més noble és la lluita per la llibertat”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però no us deixo sols, soles, us quedeu amb companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire dues vegades per setmana o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades, baixaré la barraqueta i tocaré el dos. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario