El reggae sorgeix
a Jamaica a mitjans dels anys seixanta, nét del ska i fill del rocksteady. El
nom deriva de la paraula rege-rege que podia significar tant "draps, roba
esparracada" com "una baralla o renyina". Des de Jamaica es va difondre
al món sencer i avui és un gènere completament estès i reconegut arreu del món,
sobretot a l'Àfrica. Va ser adaptat com a música de referència per els
rastafaris i l'estil està lligat al consum de marihuana, al costat d'una
cultura centrada en el retorn de la gent de color al continent negre del qual
procedeixen. Es diu que Bob Marley que malgrat la seva mort segueix sent
l'indiscutible Rei d'aquest estil, va atribuir com a origen de la paraula
reggae un terme en castellà "la música del rey". Molts han estat els
artistes i grups que al llarg de la seva carrera han incursionat en aquest
gènere, tot i ser una altra la seva especialitat. Avui tindrem a Peter
Frampton, Capital Letters, l’africà Alfa Blondy, Bob Marley, Cat Stevens, Eddy
Grant i uns quans més, però també escoltarem a George Harrison, Stevie Wonder,
Carrie Underwood i altres. Per tant i des de totes les emissores per les que
ens escoltes o per la xarxa si te'l descàrregues del blog o el facebook de
Montse, iniciem el noste viatge musical amb Desmond Dekker. Sóc Mario Prades i
obriré la barraqueta dient
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Desmond Dekker –
Israelites 1968
La primera cançó
considerada reggae que va classificar-se en les llistes britàniques va ser
"Israelites" del cantant i compositor jamaicà Desmond Dekker (St.
Andrew, Jamaica, 16 de juliol de 1941 - Londres 25 de maig de 2006) amb la que
començarem el programa d’avui, i la va gravar acompanyat del grup The Aces, en
el qual es trobaven Wilson James i Easton Barrington Howard. El seu nom complet
era Desmond Adolphus Dacres i aquest tema va ser compost per ell i Leslie Kong,
es va gravar a l'octubre de 1968 i va ser una de les primeres cançons de
reggae-ska en convertir-se en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà
de Desmond Dekker que feia molt difícil la comprensió de les seves lletres per
a l'audiència fora de Jamaica. L'any 1969 el single va 
arribar al número 9 del
Billboard i va ser número 1 al Regne Unit, Holanda, Jamaica, Sudàfrica, Canadà,
Suècia i Alemanya Occidental. La cançó va aparèixer gairebé dos anys després
que Desmond Dekker es fes conegut amb "Rude boy". És clar que uns
quants anys abans ja va col·locar en les llistes de mig món una cançó a ritme
de ska la cantant Millie Small, es tractava del "My Boy Lollipop",
però el gènere va ser revalidat definitivament per Desmond Dekker que va morir
a causa de un atac de cor. L'any 1987 el grup d'ska català Skatalà va gravar
una versió d'aquesta cançó en la qual canviaven la lletra i la van titular
“Embolingats”.
Millie Small – My
boy Lollipop 1964
Millie Small, de
la que us he parlat abans, va ser una cantant d'origen jamaicà amb tocs de ska
i doo wop en les seves cançons i que va triomfar amb aquest tema "My boy
Lollipop" l’any 1964. El seu nom complet era Millicent Dolly May Small i
va néixer el 6 d'octubre de 1946
a una plantació de sucre de Clarendon. Va gravar per el
segell Island Records i va funcionar de 1963 fins l’any 1972, si bé després ha
realitzat actuacions i va gravar un altre disc no fa molts anys. De fet en la
seva amplíssima carrera, en anys em refereixo, no en produccions
discogràfiques, Millie Small només ha gravat dos LP's, el primer es titulava
igual que la cançó que escoltem ara "My Boy Lollipop" i es va
publicar l’any 1964, el segon "Time Will Tell" era del 2004, 40 anys
entre cada disc. Això si que és dosificar-se, però molt, pot ser massa. Per
cert, des de fa anys resideix a Singapur. Aquesta cançó a Espanya va ser
versionada en el seu momento per Los Antifaces i recordo un altra bona
gravación, creac que a carrec del Dúo Radiant’s.
La cantant jamaicana Millie Small, a sota l'ultim disc
Peter Frampton –
Baby, I love you way 1975/1976
El guitarrista
britànic Peter Frampton va escriure aquest tema que es va publicar en single
aconseguint el lloc 12 en les llistes del Billboard i es va gravar al setembre
de 1975, incloent-lo en el seu àlbum de debut "Frampton", encara que
un any després va tornar a gravar-ho en directe per el LP "Frampton Comes
Alive!" que va ser Disc de Platí i està considerat un dels millors discos
en directe de la història del rock i que es la que escoltem ara. L'any 1994, el grup nord-americà Big
Mountain va fer una versió molt més reggae, aconseguint el sisè lloc a Estats
Units i el segon en les llistes britàniques. Peter Frampton va néixer a
Beckenham, comtat de Kent, el 22 d'abril de 1950 i va ser membre del grup
Humble Pie, al costat de Steve Marriott, amb els quals va gravar cinc àlbums.
Va començar a tocar la guitarra amb tan sols 
set anys i a l'escola va crear el
grup The Little Ravens amb un jove David Bowie. Al 1978 va protagonitzar, juntament amb
els Bee Gees i altres músics com Earth, Wind and Fire, Aerosmith i Alice
Cooper, la pel·lícula "Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band",
inspirada en l'àlbum del mateix títol de The Beatles i gravant diversos temes
com a solista, entre ells una versió del "The long and winding
road". A la fi dels vuitanta i com molts altres músics britànics, Peter
Frampton va traslladar la seva residència als Estats Units, concretament a Los
Angeles. Va tenir problemes molt seriosos de gola que el van mantenir allunyat
dels estudis de gravació i quan va tornar l'any 2003 amb l'àlbum
"Now", aquest i el següent disc que es va editar el 2006, van ser
instrumentals.
Capital Letters –
Alegraos 1980
Els grup britànic
de reggae Capital Letters està integrat per Danny "Teacher" McKen,
Junior "JB" Brown, Roderick "The Dubti" Harvey, Earl
"Wizard" Lynch, George "Bulk" Scarlett i Wenty
"Country" Stewart. Es van crear a mitjans dels 70 a la ciutat de
Wolverhampton, concretament l’any 1977. Aquest tema amb el qual jo vaig
descobrir als Capital Letters, aquesta bona banda de reggae jamaicà va ser
publicat en single l’any 1980, jo el vaig comprar a les rebaixes del Corte
Inglés i el tema es titula en realitat "Rejoice", encara que a
Espanya es va traduir el títol, tant del tema com el del disc gran que va sortir
com "Últimas noticias". Per cert, la portada del single aquí al país
va ser diferent de l'original i crec recordar, si no estic errat, que va estar
dissenyada per un amic, Tony Galán 
que aleshores treballava a Edigsa que és el
segell que el va publicar i que més tard va passar a ser el dissenyador gràfic
del segell Ariola. El retall de "Diari Jamaicà del Matí" que es veu
en la caràtula, no era tal, i si os fixeu, mirant-la al blog, os adonareu que
és un text escrit en català. Us estic parlant de l'any 1980. ¡Vaja amb el Tony!
Per cert, era un gran col·leccionista de discos, amb l'avantatge que treballava
en una discogràfica, ell va ser qui hem va descubrir a la Climax Blues Band.
Entre les cançons destacables en la trajectòria de Capital Letters es troben
"Smoking my granja" i "Moonshake".
Bob Marley –
Buffalo Soldier 1983
Bob Marley va ser
l'indiscutible Rei del Reggae, sent una pàgina important de la història musical
i un dels noms mítics de la música del segle XX. Aquesta cançó va ser escrita
per Bob Marley i Noel G. Williams, si bé aquest signa com King Sporty i es
trobava en un disc pòstum "Confrontation" que es va posar a la venda
el 23 de maig de 1983, es va gravar entre els mesos d'abril i maig de 1980 en
els Tuff Gong Studios de Kingston, Jamaica. Quan el disc es va reeditar en
versió CD es va incloure com Bonus Track la versió maxi-single de "Buffalo
soldier". Per cert, la cançó ens parla d'una divisió de soldats negres
que veritablement van lluitar a la Guerra
de la Secceció, als Estats Units (a la seguna foto). 
Bob Marley es deia Robert Nesta Marley
Booker i va néixer el 6 de febrer de 1945 a Nine Mile, Jamaica. L'11 de maig de 1981, amb tot just 36 anys d'edat i en la cúspide de la seva carrera, Bob
Marley moriria en un hospital de Miami, convertint-se en llegenda. Bob Marley
després de patir una sobtada atròfia al coll i quedar-se sense veu en un
concert celebrat al Madison Square Garden de Nova York i malgrat els consells
mèdics, en sentir-se recuperat va decidir presentar-se al dia següent en el
Teatre Stanley de Pitsburgh. Aquella actuació del 23 de setembre de 1980 va ser
el seu últim recital. Li van diagnosticar un tumor cerebral que es va estendre
ràpidament i va acabar amb la seva vida. Va ser un activista per la tornada del
poble negre a l'Àfrica i un fervent rastafari, admirador de l'anomenat Rei de
Reis, Haile Selassie I (Etiòpia, 23 de juliol de 1892 - 27 d'agost de 1975) i
que va ser l'últim emperador d'Etiòpia. No se que opinaria Bob Marley del que
està succeint a l'Àfrica avui en dia amb tot aixó de les animalades del Estat
Islàmic. Va patir diversos atemptats, tant ell com la seva 
esposa Rita i
components del seu grup The Wailers. Després d'un d'aquests tirotejos en el
qual va resultar ferit, va tornar de seguida als escenaris dient "La gent
que està tractant de fer aquest món pitjor no es pren ni un dia lliure, com
podria prendre-mel jo? Cal il.luminar la foscor". Després de la seva mort,
moltes de les cançons inèdites que va deixar, es diu que van ser signades pel
seu fill Ziggy Marley que les va gravar en els seus propis discos, una cosa que
també es diu va fer Sean Lennon amb cançons del seu pare John Lennon, tot i que no li arriva ni a les soles de les sabetes.
Alfa Blondy &
The Wailers – Bloodshed in Africa 1986
Un dels artistes
negres més importants del continent africà és Alpha Blondy, encara que es va
traslladar a França i va obtenir l'èxit des del veí país. En moltes ocasions li
va cantar a la unió dels pobles i l'eliminació de totes les barreres que ens
separen per causa de religió o races, barrejant en els seus temes texts en
dioula, la llengua del seu país, Costa d'Ivori, també anglès, francès, hebreu,
àrab i llengües africanes com baoulé, malinké, wòlof i ashanti, donant-li a les
seves cançons sempre un caire reivindicatiu, però amb tocs de bon humor, com
aquesta cançó en la gravació del qual el va acompanyar el grup The Wailers que
van ser la banda del recordat Bob Marley. Aquest tema es trobava en el seu
cinquè àlbum, “Jerusalem”, editat l'any 1986 i és una de les més importants
cançons de la seva carrera, junt a “Brigadier Sabari” que es de l’any 1989,
“Apartheid is Nazism”, “Abortion is a Crime” o la que dona títol al LP que és
un crit 
clamant per la unitat dels pobles a la ciutat santa, aquella en la què
les religions es barregen amb més intensitat, “Jerusalem”. Alpha Blondy, de
veritable nom Seydou Koné, va néixer l'1 de gener de 1953 a Dimbokro, Costa
d'Ivori. Va estudiar anglès a la
Universitat de Columbia. Alpha Blondy va inventar la paraula
"Démocrature" que ell tradueix com "democratura",
combinació de democràcia i dictadura i l'ha usat en moltes cançons per
qualificar alguns governs africans. Un dia va explicar que el seu nom artístic
el va prendre de la paraula que usava la seva àvia per qualificar que era
"Bandit", però com no ho pronunciava bé, ella deia Blondy, pel que el
seu pseudònim significa "El Primer Bandit". Alpha Blondy ha gravat en
total 13 àlbums al llarg de la seva carrera, el primer l'any 1982, l'últim "Mystic
Power", al 2013.
Eddy Grant –
Gimme hope Jo’Anna 1988
A Eddy Grant, de
veritable nom Edmond Montague Grant i nascut a Plaisance, La Guyana, el 5 de març de
1948, el van considerar en principi el possible successor de Bob Marley en el
tron del reggae, però malgrat la seva qualitat no va arribar a la alçada. La
meva opinió personal és que la seva etapa bastant extrafolaria com a component del grup The Equals, amb les seves aparicions en televisió, concerts i portades
de discos amb els cabells tenyit de ros en clar contrast amb el to fosc de la
seva pell, no el van ajudar en res. El seu gran èxit comercial va ser el hit
"Gimme hope Jo'anna" que escoltarem ara a Un Toc de Rock. La cançó va
ser escrita per Eddy Grant i tot i el seu ritme festiu, és un crit contra
l'apartheid, i parla de la ciutat de Johannesburg, del barri de Sowetto i de
l'arquebisbe Desmond Tuttu que va guanyar el Premi Nobel de la Pau per la seva oposició
l'apartheid. Es va convertir en un himne a Sud-àfrica per a la gent de color,
tot i que el govern del país va impedir la seva emissió prohibint-la en els
mitjans de comunicació. Va aconseguir el lloc 7 en les llistes del Regne Unit,
en les què va estar durant cinc anys. L'any 1972 Eddy Grant va deixar The
Equals per llançar-se en solitari i va mantenir una bona carrera fins al 1988
ja que malgrat l'èxit del "Gimme Hope Jo'anna", a partir d'aquí va
començar a anar en declivi. Us explicaré una història: Una vegada em va trucar
un representant de València oferint-me una data lliure en la 
gira espanyola d'Eddy Grant.
Aquell any havia publicat el seu gran hit "Gimme hope Jo'anna", dins
del seu disc "File under rock" (1988) i es trobava a la cresta de
l'onada. Em va semblar un preu i un artista interessant i la vaig oferir a una
serie de clients. Van acceptar contractarlo a la discoteca Torn de l'Hospitalet
de l'Infant. A quinze dies del concert vaig esbrinar, a través d'Hispavox, la
seva discogràfica que Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una
gira mundial i es trobava de vacances a les Bermudes. Tot era una estafa del
valencià que pretenia cobrar el 50% anticipat. Sense dir-li rés, el vaig fer
venir a "cobrar" i quan es trobava ja a la sala i entre l'espasa i la
paret, va confessar que Grant no venia de gira. Va tenir la barra i el cinisme
d'oferir-nos els Status Quo a millor preu i aixó sí, els volia cobrar
anticipat, és clar. Estic convençut que després de la "reunió" va
trigar molts anys a tornar per Tarragona, si és que ha tornat alguna vegada.
Vaig contactar amb Pino Sagliosto, un dels bons promotors de concerts
internacionals al pais, a fi de recuperar els dos concerts d’Eddy Grant
contractats a Espanya, el de L’Hospitalet del Infant i un altre a Onda,
Castelló, però no es van poguer localitzar dos dels components de la banda,
casi vem estar a punt de poguer portar-lo i salvar la gira i els clients.
Cat Stevens –
Wild World 1970
El músic britànic
Cat Stevens va compondre aquest tema a ritme de reggae, encara que existeix una
gran versió del mateix a càrrec del músic de color Jimmy Cliff que la va gravar
també l'any 1970 i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, avui us porto la
versió original, molt més light, això és cert. El tema el va incloure en el seu
àlbum "Tea for the Tillerman", editat el setembre del 70 i un dels
millors discos del músic, el LP que va aconseguir la posició 11 en les llistes
del Billboard, va ser produït per Paul Samwell-Smith i en Europa va ser editat
pel segell Island Records. Va ser remasteritzat i reeditat en versió digital el
novembre del 2008, incloent una demo d'aquest tema. Us explicaré una
curiositat, el duet britànic Pet Shop Boys van ser acusats de plagiar aquesta
cançó en el tema "It's a Sin" per un DJ britanic, però van guanyar la demanda. Del tema
s'han fet molts covers, a més del de Jimmy Cliff, destacant les de José
Feliciano, Claude François, Barry Ryan, Bette Midler, The Ventures, Mr Big,
James Blunt i unes quantes 
més. El seu veritable nom era Steven Demetre
Georgiou, però tots el coneixien com Cat Stevens. Cantant, guitarra, pianista i
compositor, va néixer a Londres, de mare sueca i pare greco-xipriota, el 21 de juliol de 1948. Un dia es va convertir a l'Islam i va passar a anomenar-se
Yusuf Islam. Cat Stevens va vendre milions de discos, especialment a finals
dels anys 60 i principis dels 70, però el seu problema va sorgir quan en
declaracions a la premsa i parlan de la condemna a mort feta per l'aiatola
Ruhollah Khomeini contra l'escriptor Salman Rushdie al qual acusava de
"blasfem" per haver escrit els seus "Versos satànics" i en
contra de l'opinió mundial que censurava aquella actitud radical islamista, Cat Stevens
va manifestar que matar-lo era el correcte ja que havia insultat el profeta.
Allò va ser el acabose i la gent va organitzar cremades de discos de Cat
Stevens, sobre tot als Estats Units i va representar la seva fi a les llistes de vendes, sobretot les nord
americanes. Cal dir que a Anglaterra s'ha dedicat a moltes obres benèfiques,
però els seus discos com Yusuf Islam s'han centrat en obres religioses
dedicades a la difusió de la seva nova religió i la veritat es que en questió
de vendes les xifres son minsas.
Carrie Underwood
– One way ticket 2012
Des del àlbum
"Blown Away", quart i últim disc d'estudi de la cantant
nord-americana Carrie Underwood i que va obtenir dos Grammy, us he extret
aquest tema per compartir ara en Un Toc de Rock. La veritat és que d'aquest
disc ja hem escoltat algunes cançons en el programa i ara li ha tocat a aquesta
que també ens arriva a ritme de reggae. L’àlbum es va acabar de gravar el 26 de
març del 2012 i va entrar directament en el primer lloc del Billboard, va
vendre 267.000 còpies la primera setmana que va posar-se a la venda, però ha
arrivat a les 800.000 unitats. Es va mantenir en el primer lloc dues setmanes
seguides. També va arribar al cim de les llistes al Canadà i Anglaterra. Carrie
Underwood és la tercera cantant en aconseguir col·locar directament tres àlbums
seguits en la primera posició del
Billboard, anteriorment ho van fer Linda Ronstadt i Faith Hill. Des que el disc
es va publicar Carrie Underwood ha tret diversos singles, alguns han arribat també a
la primera posició del Billboard, un d'ells va ser "Blown Away" i es
va editar el 6 de setembre de l’any 2012. També l’any passat, concretamente el
29 de setembre, 
Carrie Underwood va publicar un CD titulat “Something in the
Water”, però es un recopilatori de grans èxits. La cantant, compositora i
actriu Carrie Underwood va néixer el 10 de març de 1983 a Muskogee, Oklahoma.
Va debutar el febrer de 2006 amb el disc "Some Hearts" que va ser set
vegades Disc de Platí als Estats Units. Carrie Underwood ha venut més de 12
milions d'àlbums als Estats Units i és la guanyadora del American Idol que ha
venut més discos al seu país. En total Carrie Underwood porta més de 15 milions
d'àlbums i ha superat els 20 milions de singles. Per cert aquesta peça no es té
que confondre amb un altre que es va titular igual i va ser èxit en els
seixanta quan la va gravar Neil Sedaka i en els setenta per el grup Eruption,
rés a veure, aquesta va ser escrita per ella junt a Luke Laird i Kear
Underwood.
George Harrison –
My Sweet Lord 1971
Quan es van
desfer els Beatles, curiosament el primer d’ells que va aconseguir un gran hit
comercial va ser George Harrison (Liverpool, 25 de febrer de 1943 - Los
Angeles, 29 de novembre de 2001), tot i que ja havia gravat pel seu compte
anteriorment. Es va atrevir a fer una cosa impensable, va editar un disc triple
"All Things Must Pass", el primer triple LP de la història de la
música. El disc va ser tot un èxit, va arribar a número 1 i va ser triple Disc
de Platí, tot i que els agorers pronosticaren que la carrera en solitari
d'Harrison seria un fracàs, uns lumbreras. En l'enregistrament de
l'àlbum van participar Ringo Starr, Jim Gordon de Derek & Dominos, Gary
Brooker de Procol Harum, Klaus Voormann dels Manfred Mann, Carl Radle també de
Derek & Dominos, Ginger Baker de Cream, Gary Wright, Dave Mason de Traffic,
el bateria Alan White, que posteriorment es va unir al grup Yes, membres de
Badfinger, Eric Clapton, Billy Preston i Phil Collins. Això si, George Harrison amb aquest tema
que escoltem a Un Toc de Rock va tenir problemes. Va ser denunciat per plagi i
el jutge va fallar a favor dels nord-americans The Chiffons que reclamaven la
seva autoria i els royaltis, acceptant que era una còpia de la seva cançó
"He's So Fine". La veritat és que la carrera de Harrison dins dels
Beatles, 
igual que la de Ringo, va ser més aviat modesta, però va compondre
bones cançons, tot i que no va ser fins al "Something" que va
aconseguir que Lennon acceptés que es publiquessi una de les seves cançons a la cara A d'un
single. Això havia arribat a crear problemes interns, fins al punt que durant
les gravacions de "Abbey Road" i també el “Let it be”, va declarar
emprenyat que ell tocaria el que li enviessin i faria el que volguessin i si no
desitjaven que toqués no ho faria. Val a dir que Lennon li va dir que fotes el
camp i deixes el grup i que el seu lloc l’ocuparia Eric Clapton, finalmente van
terciar els seus companys i la cosa no va passar d’allí. De fet quan es va
gravar "La balada de John i Yoko" ell i Ringo es van negar a tocar i
sols hi eren John Lennon i Paul McCartney que van doblar mols instruments.
Rufus Wainwright
– Out of the game 2012
La cançó dóna
títol a un treball discogràfic del cantant i actor nord-americà Rufus
Wainwright que es va publicar al nostre país el 23 d'abril del 2012 i ha estat
produït per Mark Ronson. En l'àlbum han col·laborat la seva germana Martha
Wainwright; Nick Zinner guitarrista de Yeah Yeah Yeahs, Sean Lennon, Nels Cline
component de Wilco i Andrew Wyatt que milita a Miike Snow, apart d’un munt més
de gent. Rufus Wainwright va explicar que el disc té tristesa i optimisme ja
que es va crear entre la mort de la seva mare i el naixement de la seva filla.
Rufus Wainwright va néixer el 22 de juliol de 1973 a Rhinebeck, Nova York.
És fill dels cantants de folk Loudon Wainwright III que fa cors en aquest disc
i Kate McGarrigle, és germà de la cantant Martha Wainwright. Rufus va començar
a tocar el piano als 6 anys i ja va realitzar gires amb la seva família als 13.
Als 20 anys va començar com a solista debutant 
amb "Rufus Wainwright"
l'any 1998. Es va declarar públicament gay en els inicis de la seva carrera i
aquelles declaracions el van convertir en una icona del moviment. Va explicar
que quan tenia sols 14 anys, va ser atracat i violat al Hyde Park de Londres,
per un home a qui havia conegut en un bar. Rufus Wainwright manté una relació
sentimental amb Jörn Weisbrodt des de 2005, però té una nena amb Lorca, filla
de Leonard Cohen, de la qual és amic des de la infància, la xiqueta es diu Viva
Katherine Wainwright Cohen i va néixer a Los Angeles el 2 de febrer de 2011. Per
cert, al vídeo d'aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, apareix
l'actriu Helena Bonham Carter.
Alabama – Feels
so right 1981
Posaré ara un toc
de country al programa escoltan a Alabama, un dels bons grups nord americans a
cavall del country i el rock sureny, encara que molt poc coneguts a Espanya,
com sol succeir amb estils poc habituals en les llistes de ràdio-fórmula aquí
al país. Creats l’any 1969, Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a
l'estat d'Alabama del que van adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del
grup van ser Randy Owen (cantant i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i
cors), als quals se'ls va unir Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats),
tots ells estudiaven junts en la
Universitat d'Estat, a Jacksonville. Aquest tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la posició 77 en les llistes de pop del
Billboard l’any 1981, però estic parlant de les de l'any ja que va ocupar la
primera posició a l'estiu del 1981 durant diverses setmanes. Es va publicar en
single l'1 de maig de 1981 i aquest tema “Se sent tan bé”, l'havia composat
Randy Owen (a la foto segon per l'esquerra) quan només tenia 18 anys.
Alabama tenen una discografia 
que impressiona, 23 o 24 discos d'estudi, 2
directes, 8 recopilatoris de grans èxits, 65
singles dels quals 33 han estat número 1 i 26 vídeos musicals. Malgrat
el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns dels seus
discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les rebaixes
d'una gran superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right"
donava títol i que va ser quatre vegades disc de Platí als Estats Units. En
aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon a la bateria, però en
aquesta gravació van col·laborar també Willie Rainsford als teclats, Leo Jackson
(guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith (baix) i uns quants músics
més. Els arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de Kristin
Wilkinson.
Skeeter Davis –
Gonna get along without you now
Escoltarem ara
tot un clàssic que va escriure Milton Kellem l'any 1951, ens el porta la
cantant nord-americana Skeeter Davis que la va gravar al 1964 pujant el single
al lloc 48 al les llistes del Billboard, encara que existeixen un munt de
versions. Va ser gravada per primera vegada l'any 1951 per Teresa Brewer
acompanyada per una orquestra dirigida per Ray Bloch, aconseguint el lloc 25,
encara que la versió que va pujar més alt va ser la del duo Patience and
Prudence que van aconseguir l'onzè lloc al 1956. Skeeter Davis es una de les
cantants més famoses, dins l'apartat country, als Estats Units allà per les
acaballes dels anys cinquanta i part dels seixanta, es deia en realitat Mary
Frances Penick, va néixer el 30 de desembre de 1931 a Dry Ridge, Kentucky i
formava part del grup vocal The Davis Sisters. Skeeter Davis va començar a
gravar en solitari l’any 1959. Avui en dia aquells pocs melòmans que a Espanya
recorden la cantant nord-americana Skeeter Davis, ho fan gràcies a l'èxit
obtingut amb la cançó “The end of the 
world” del 1963, però el tema que ja hem escoltat
a Un Toc de Rock, en el seu moment no recordo que es publiqués a Espanya, si bé
ha estat la cançó més famosa en la seva llarga trajectòria discogràfica i això
la converteix en mite. Al 1970 Skeeter Davis va obtenir un altre hit amb
"I'am Lover (Not a Fighter)" i un altre en un duet amb Bobby Bare
"I'm a Lover (Not a Fighter)". Encara aconseguiria col·locar un altre
tema en les llistes americanes al 71, "Bus Fare To Kentucky" i tot i
que va seguir gravant, ja no va posar les seves cançons en les llistes de
vendes i es va anar diluint a l'oblit. Però abans hi va haver un seriós
problema, en una actuació al Grand Ole Opry l'any 1973, Skeeter Davis va
criticar durament a la policia de Nashville per detenir un grup d'evangelistes
en un centre comercial local. A causa de les seves declaracions en públic es
van prohibir els seus concerts a la ciutat durant més d'un any. Ella llavors es va
dedicar a donar suport a diverses congregacions religioses. Skeeter Davis va
residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la dècada dels seixanta i fins a la
seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004 al causa d'un càncer de mama.
Stevie Wonder – I
just called say I love you 1984
Hi ha cançons que
passen a la història de la música perquè es van incloure o formaven part de la
banda sonora d'una gran pel·lícula, pero en moltes ocasions i hi ha pel·lícules
que només es recorden a l’actualitat per les seves cançons. Aquest és el cas de
"The Woman in Red", un film del qual avui sols recordem la cançó,
aquest gran gran tema amb el que avui acabarem Un Toc de Rock, del cantant,
pianista, harmònica i compositor de color, invident, Stevie Wonder que va
començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en la seva posición al
llarg dels anys. Aquesta es la cançó més sentimental en la llarga carrera del
cantant, tot i que quan es va publicar i degut al us d’instruments electrónics,
va ser molt criticada en el seu moment. Possiblement i parlan de la pel·lícula,
els més espavilats recordin a la exultant Kelly LeBrock i potser a Gene Wilde
que feia de Gene Wilde, però I l'argument? A part de saber que el film
anava d'un 
tipus que volia beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n recorda?
Dons el director va ser el mateix Gene Wilde que al meu parer, excepte "El
jovenet Frankestein" i potser "No hem parles que no et vec", no
em vénen ara al cap, cap altre film destacable en la seva trajectòria com a
actor. Aquest tema va ser número 1 als Estats Units i a mig mon, però en las
terres del Oncle Sam es v mantenir en aquesta posició durant tres setmanes i va
rebre un Oscar i un Globus d’Or. Durant molts anys Stevie Wonder va treballar
en les tasques de compositor amb Lee Garrett, el qual al·lega haver escrit la
cançó abans de 1984 reclamant els drets d'autor, la cosa està en els tribunals.
De veritable nom Stevland Hardaway Judkins, Stevie Wonder va néixer a Saginaw,
Michigan, el 13 de maig del 1950.
La frase d'avui
se l'escoltava al meu pare Ramon Prades Abella que va morir a l'octubre de 1971
(a la foto els meus pares)
"A cada un
de nosaltres hi ha tres persones diferents:
El que els altres creuen que som, el que volem que
pensin que som i aquell que veritablement som”
El que els altres creuen que som, el que volem que
pensin que som i aquell que veritablement som”
Acabaré Un Toc de
Rock per avui i jo marxó amb la música cap un altre lloc, però abans us deixaré
amb la bona companyia d’aquelles emissores per les que escolteu el programa
dues vegades cada setmana o bé per internet en cas de que t’el descarregues des
del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara toca baixar
la barraqueta. A reveure.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario