La música ens
acompanya al llarg de tota la vida formant part de la nostra banda sonora,
omplint espais en blanc i recol·locant els records. En el programa d'avui d'Un
Toc de Rock escoltarem algunes novetats, però també artistes i cançons que
formen part de la història del rock. Sonaran els Eagles i també dos dels
components de la considerada millor banda de country rock de la història, en
solitari, Don Henley i Grenn Frey, així com Ryan Adams, Joe Cocker, Janis
Joplin, The Band, Harry Nilsson, Lou Gramm que va ser membre dels Foreigner,
Tanita Tikaram i Leon Bridges, tot un descobriment dins el món del soul.
Començarem el programa amb The Outlaws, una bona banda de rock sureny
pràcticament desconeguda a Espanya. Per tant i des de les emissores per les que
escoltes el programa dues vegades per setmana o per internet si te'l
descàrregues del blog o el facebook de Montse. Ara em toca aixecar la
barraqueta. Jo sóc Mario Prades i ja sabeu que sempre sou
Benvinguts a Un
Toc de Rock
The Outlaws –
Saved by the bell 1986
Aquesta cançó amb
la que avui comencem Un Toc de Rock no ha de ser confosa amb una altra del
mateix títol que va ser el primer èxit de Robin Gibb en solitari quan va deixar
a The Bee Gees a finals dels seixanta, encara que va tornar poc després al
grup. Aquests són The Outlaws, una gran banda de rock del sud nord-americana i
la van incloure, com a vuitè tall, en el seu àlbum "Soldiers of
fortune" que van publicar el setembre del 1986. En aquest enregistrament
The Outlaws eren Henry Paul (guitarra, cantant i cors), Hughie Thomasson
(guitarra, cantant i cors) que ja es mort, Steve Grisham (guitarra, cantant i cors), Chuck
Glass (baix, teclats, cantant i cors) i David Dix (percussió i bateria), però
van comptar també amb la col·laboració de Randy Bishop (teclats, programacions
i cors) al costat de Jon Butcher (cors) que van ser els autors del tema, junt a
Bart Bishop, John Townsend i Stacey Lyn Shaffer també als cors. Buster McNeil
(guitarra i cors) i Jimmy Glenn (bateria). La producció va ser de Randy Bishop.
The Outlaws, un grup pràcticament desconegut a Espanya, però amb una àmplia i
interessant carrera discogràfica al seu país, són una de les millors bandes de
rock sureny i country rock sorgides als Estats Units i que ja hem escoltat a Un
Toc de Rock amb diverses cançons. Van debutar discogràficament 
l’any 1975 amb
el disc “The Outlaws” i val a dir que es caracteritzen per disposar de tres
guitarristas. Es van crear l'any 1967 estant en actiu fins al 1971, encara que
van tornar al 75 i a partir d'aquest moment han mantingut la seva carrera
estable. Aquests The Outlaws són nord-americans, no confondre amb una banda
anglesa del mateix nom surgida en els anys seixanta i en la què va militar el
genial guitarrista Ritchie Blackmore, el que va ser uns dels creadors de Deep Purple u també de Rainbow.
The Outlaws són de Tampa, Florida, i con us deia es van crear l'any 1967. Els
components de The Outlaws eren inicialment el cantant i guitarra Hughie
Thomasson que va morir el 9 de setembre de 2007, el bateria Monte Yoho, al baix
Phil Humberg, les guitarres de Hobie O'Brien i Frank Guidry junt al cantant i
guitarra Herb Pino. Per cert, l'esquelet del cap de vedella que veieu en moltes
de les caràtules dels discos del grup, es el signe d'identitat dels The
Outlaws, la seva mascota.
Lou Gramm – Midnight
blue 1987
Produït per Pat
Moran i el propi Lou Gramm, l'any 1987 es va publicar l'àlbum "Ready or
not" que es va editar a través del segell Atlantic, en els tres formats,
vinil, casset i el CD que surgia aleshores com quelcom nou i que no se sabia
del cert si arribaria a arrelar o no. D'aquest àlbum de Lou Gramm es va
extreure aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock en format single i
va ser una de les millors cançons del disc. El single, en vinil, va arribar a
la cinquena posició del Billboard i al lloc 82 en Anglaterra. El cantant i
compositor Lou Gramm era component del grup nord-americà Foreigner i entre
altres, és l'autor de "Waiting for a girl like you", una de les
millors cançons del 
grup, però va començar la seva carrera com a solista paral·lelament
a la de Foreigner. De veritable nom Louis Grammatico, va néixer el 2 de maig de
1950 a
Rochester, Nova York, primer va formart part dels grups Poor Heart i Black
Sheep, abans d’incorporar-se a Foreigner i actualment és el líder del grup The Lou
Gramm Band, una banda de tendència cristiana que va formar després de
recuperar-se d'una gravíssima malaltia. D'aquesta banda formen part Don
Mancuso, Andy Knoll, AD Zimmer i el seu germà Ben Gramm, van publicar un únic
disc l'any 2009. Entre mig va militar en els grups Shadow King i Liberty
N'Justice, també va gravar un disc amb Don Mancuso l’any 2005. De fet Lou Gramm
que com us he dit ha format part de diversos projectes, en solitari només va
publicar dos àlbums, aquesta cançó es trobava en el primer que va treure, el
segon i últim va ser “Long Hard Look”, editat l’any 1989 i que va arribar al
lloc 85 als Estats Units.
The Band – The
Weight 1968
Aquesta és una
cançó escrita per el guitarra, cantant, productor i compositor canadenc Robbie
Robertson publicada en el primer àlbum d'estudi de The Band, titulat
"Music from Big Pink" i que va representar el seu debut després
d'abandonar a Bob Dylan al qual acompanyaven. Es va publicar l'any 1968 i va
ser el primer single de The Band. Curiosament i malgrat que és el tema més
conegut i popular de The Band, el single sols va arribar al lloc 63 en les
llistes del Billboard. Al Regne Unit va pujar al 21, mentre que al Canadà va
arribar al 35. És digne d'estudi el fet que les versions del tema que han
realitzat gent de la talla d'Aretha Franklin, Jackie DeShannon, Diana Ross
& The Supremes i de The Temptations, es van classificar molt millor que
l'original. En la gravació que es va realitzar el gener de 1968, The Band eren
Rick Danko (baix, cors i veu), Levon Helm (bateria i veu), Garth Hudson
(piano), Richard Manuel (cors) i Robbie Robertson (guitarra acústica). A la
pantalla gran aquest tema ha estat usat en diverses ocasions, 
però jo vull fer
referència a la banda sonora del film "Easy rider" en la què es va
incloure i és el primer "road movie" de la història del cinema.
Inicialment The Band es van fer dir The Hawks i van ser la banda de suport del
cantant Ronnie Hawkins entre 1959 i l'any 1963. Posteriorment, Bob Dylan els
reclutaria per a la seva històrica gira de 1965-1966, així com per a
l'enregistrament de l'àlbum "Planet Waves", quan van decidir
separar-se de Bob Dylan, la discogràfica els va batejar com The Band,
referint-se a "La banda de Dylan". El grup va tancar portes i es va
desfer després de realitzar un memorable concert anomenat "The Last
Waltz" que va ser rodat com pel·lícula per Martin Scorsese amb un munt de
col·laboradors, i es va publicar en format triple vinil. El cantant i baix Rick
Danko moriria a Nova York el 10 de desembre de 1999 i Richard Manuel havia mort
el 4 de març de 1986.
Tanita Tikaram –
Twist in my sobriety 1988
Des del àlbum
"Ancient Heart" que va representar el debut de Tanita Tikaram i es va
publicar el 13 de setembre del 1988, us he seleccionat per compartir ara a Un
Toc de Rock aquesta cançó que va ser escrita per Tanita Tikaram i es va
extreure en format single i maxi single, classificant-se en la segona posició a
Austràlia, Alemanya i Àustria, tot i que només va aconseguir el lloc 62 a Anglaterra i el 25 als
Estats Units. L'àlbum, el seu primer treball discogràfic i que va superar les 4
milions de còpies a tot el món, va ser publicat pel segell WEA i produït per
Rod Argent i Peter van Hooke, es va gravar entre els mesos d'abril i juliol en
els Red House Studios de Silsoe, a Anglaterra, va comptar amb un munt de
músics, a més de Tanita Tikaram a la veu i guitarra, Mark Isham (trompeta i
flugelhorn), Paul Brady (mandolina), David Lindley (violí), Marc Ribot
(guitarra), Rod Argent (teclats), Brendan Croker (guitarra), Pete 
Beachill
(trombó), Mitch Dalton (guitarra), Martin Ditcham (percussió), John Georgiadis
(violí), Keith Harvey (zel), Noel Langley (trompeta), Malcolm Messiter (oboè),
Helen O'Hara (violí), Brendon O'Reilly (violí), Philip Todd (saxo), Peter Van
Hooke (bateria), Clem Clempson (guitarra), Mark Creswell (guitarra), Ian Jewell
(viola) i Rory McFarlane (baix). La cantant, guitarrista i compositora Tanita
Tikaram va nàixer a Münster, Alemanya, el 12 d'agost de 1969, tot i que està
establerta a Anglaterra. La seva mare és de Malàisia i el seu pare de Fiji, on
treballava de funcionari per a l'exèrcit britànic. La família es trasllada a
Gran Bretanya quan Tanita tenia sols 12 anys. En total Tanita Tikaram ha
publicat un total de 9 àlbums i 18 singles, però cap va aconseguir les xifres
de venda obtingudes amb el primer. De fet els mals resultats obtinguts amb
"The Cappuccino Songs" que va editar al 98 van fer que es retirés de
la música, encara que va tornar l'any 2005 amb "Sentimental", editat
pel segell francès Naïve i que va comptar amb la col·laboració de Nick Lowe.
Ryan Adams –
Wildest dreams 2015
Ara i des del nou
treball discogràfic del cantant i compositor nord-americà Ryan Adams, el seu
quinzè disc, titulat genèricament "1989" i que es va publicar el
passat 21 de setembre, anem a escoltar aquest tema que a l'igual que la resta
de cançons de l'àlbum, són versions de cançons de Taylor Swift. De fet el títol
ja és un homenatge el disc del mateix nom de la cantant americana. El de Ryan
Adams va aconseguir el lloc 7 en les llistes del Billboard, el 9 al Canadà i el
17 a
Anglaterra. Als Estats Units va vendre 56.000 còpies sols de sortida. De nom
complet David Ryan Adams, el cantant, productor i compositor va néixer el 5 de
novembre de 1974 a
Jacksonville, però a Carolina del Nord, no a Florida. Ryan Adams va ser el
fundador del grup Whiskeytown, als que va deixar l'any 2000 per llançar-se en
solitari debutant amb 
l'àlbum"Heartbreaker". Si bé anteriorment
havia militat en Black Label, Ass, The Lazy Stars i The Patty Duke Syndrome.
Ryan Adams porta publicats 17 discos en solitari, més dos amb Whiskeytown i en
molts dels seus l'han acompanyat el grup The Cardinals, si bé fa ja un parell
d’àlbums que no treballa amb ells. També ha fet de productor per Willie Nelson i Jesse Malin, entre d'altres i ha col·laborat amb
Counting Crows, Weezer, Norah Jones, Amèrica, Minnie Driver, Cowboy Junkies,
Leone Naess, Toots & the Maytals, Beth Orton i Krista Polvorera. L'any 2009
Ryan Adams es va casar amb la cantant, compositora i actriu Mandy Moore,
component del grup The Cardinals i han gravat junts un parell o tres de
vegades.
Janis Joplin – Me
and Bobby McGee 1971
Feia molt de
temps que a Un Toc de Rock no escoltavem a Janis Joplin i ara us porto un altre
cop al programa un dels temes més rellevants de La Rosa. La cançó que
escoltem ara amb la veu de Janis Joplin es una composició country de Kris
Kristofferson que per supossat també la va gravar molt abans, inclus va fer un
tercet amb Rita Coolige i Willie Nelsson, es trobava en el disc pòstum de Janis
Joplin que es va titular "Pearl". Un disc incomplet ja que es van
quedar una pista de veu i una altra instrumental sense acabar de gravar-se i es
va publicar tal com La Rosa
ho va deixar en morir. Per aixó la cançó "Mercedes Benz" la trobem en
aquest disc solsament a acappella. La fusió de la música folk, hippie i el R
& B va arribar amb gent com Janis Joplin, una de les grans 
triomfadores del
Festival Woodstock 69. En ella si que es ratifica allò de "flors i
drogues". Va morir per sobredosi quan semblava que havia superat les
crisis i deixat les substàncies psicotròpiques, el 4 d'octubre de 1970, tenia
27 anys. La veritat es que va
comerçar a tindre problemes amb les drogues i l’alcohol quan tenía només 16
anys i va arrivar a pesar sols 35 kilos. Janis va néixer a Port Arthur, Texas,
el 19 de gener de 1943. L’any 2008, la revista Rolling Stone la va col·locar en
el lloc 28 del llistat dels “Millors cantant de tot s els temps”. Abans de
gravar en solitari havia format part del grup Big Brother and the Holding
Company.
Eagles – New kid
in Town 1976
Els Eagles son la
millor, però també la més comercial banda, de country rock de la història i val
a dir que van ser una autèntica màquina de fer diners. Els Eagles es van formar
a Los Angeles, l’any 1971. Dos dels seus LP’s: "Their Greatest Hits (1971-1975)"
i "Hotel California", estan considerats entre els 20 millors àlbums
del segle XX. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, estava inclòs en el
"Hotel California" dels Eagles i va aconseguir un Grammy. El single
va arribar a número 1 de les llistes del Billboard americà el 26 de febrer del
1977. Vull recordar-vos que hi ha una bona versió en català a càrrec de Nina
que ja hem escoltat al programa. “Hotel California” és el primer àlbum del grup
sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va
substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més
de 16 milions de còpies sols als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes
de la història dels Eagles. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes,
no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977.En aquesta gravació
el grup Eagles estava integrat pel Don Henley, Randy Meisner, Don Fenley, Glenn Frey i Joe
Walsh. Els Eagles que s'havien creat al 1971 es van desfer l'any 1980, després
de tenir uns quants canvis entre els seus components. i en una entrevista, no
recordo si 
va ser Don Henley o Glenn Frey, però un dels dos, va dir que només
existia la possibilitat de tornar a tocar junts... "Hell Freeze
Over", una frase que podríem traduir com “Quan l'infern es geli” i per
això quan Eagles van tornar en els noranta, el seu primer treball en el que
sols havien tres cançons noves, las altres eran versions en directe de vells
èxits, es va titular així "Hell Freeze Over", es va publicar el 7 de
novembre de 1994. En aquell momet Eagles eren Glenn Frey, Don Henley, Joe
Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals.
Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya.
Els Eagles havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que
cap promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor
d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en
directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de
concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria
despeses".
Don Henley –
Waiting Tables 2015
Un dels
components dels Eagles, el texà Don Henley, va treure el passat 25 de setembre
el seu cinquè disc en solitari, un àlbum ple de música country, com el títol
indica clarament "Cass Country". El disc s'ha gravat a Nashville,
Tennessee i ha comptat amb les col·laboracions de Dolly Parton, Mick Jagger,
Miranda Lambert, Merle Haggard i Martina McBride. Ha estat número 1 a la llista de country del
Billboard, aconseguint el tercer lloc en les de pop, el quart al Canadà, el
cinquè a Alemanya i el setè en les llistes britàniques. D'ell us he extret
aquesta cançó que compartirem a Un Toc de Rock. De fet podríem dir que aquest
és el sisè àlbum de Don Henley ja que l'any 2009 va treure també un
recopilatori. De nom complet Donald Hugh Henley, el cantant, guitarrista,
escriptor, compositor i bateria, va néixer a Gilmer, Texas, el 22 de juliol de
1947 i va ser un dels fundadors dels Eagles, als que hem escoltat abans i 
tot i
que en solitari s'ha prodigat poc, ha realitzat moltes col·laboracions amb
altres artistes. És un activista a favor del medi ambient i en 1997 va rebre la National Humanities
Medal. També va crear una associació per a la defensa dels drets dels artistes
enfront de les manipulacions de les companyies discogràfiques, de fet va tenir
molts problemes legals amb Geffen Records per obtenir la carta de llibertat.
Sent molt jove i amb dos amics de la infància Richard Bowden i Jerry Surratt,
va formar una banda anomenada Four Speed que amb la incorporació de nous músics
passar a dir-se Happiness. Els va descobrir Kenny Rogers que els va recomanar
anar-se'n a Los Angeles i allí va començar veritablement la seva carrera
professional canviant el nom a Siloh. Posteriorment va passar a formar part de
la banda de Linda Ronstadt i quan es va unir a Bernie Leadon i Randy Meisner,
que havien estat en Poco i The Flying Burrito Brothers, respectivament, van
sorgir Eagles. Es diu que la raó de la primera dissolució dels Eagles va ser a
causa dels enfrontaments entre Don Henley i Glenn Frey.
Glenn Frey – I did
it for your love 1988
Dels components
de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en
solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup.
Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "Soul
Searching" que Glenn Frey va publicar l’any 1988 i era una cançó composada per ell. El
cantant, músic i també actor Glenn Lewis Frey va néixer el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La
seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu
nom a The Subterraneans i despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que
Glenn Frey va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va
formar un duet amb JD Souther, era l’any 1968. 
Després Glenn Frey va començar a
gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra
i feia cors, a part de compartir amb ells un apartament. Després de militar en
diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt
fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que estava
creant i s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner.
Glenn Frey va tindre molts problemas amb les drogues, però sembla ser que fa anys
que s’ha recuperat i ho ha deixat enrere.
Joe Cocker –
N’Oubliez jamais 1998
L’any 1998 Joe
Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com se’l va anomenar, va
publicar el LP "Across from midnight". En una entrevista que vaix
fer-li a Joe Cocker arran de la publicació d'aquest disc vam parlar de la cançó
que escoltem avui a Un Toc de Rock, un tema amb un cert caire francès, en títol
i ritme i em va comentar que: "Ni tan sols puc explicar el que significa
realment aquest tema, però té quelcom de màgic i meravellós. És un dels que més
m'agraden del disc". Per tant ja està sonant en el programa d'avui i a més
trobareu el retall de premsa d'aquesta entrevista, publicada a Diari de
Tarragona, al blog i clicant dues vegades s'ampliarà i podreu llegir-la, si os
ve de gust. El seu nom complet era John Robert Cocker i va néixer a Sheffield,
Anglaterra, el 20 de maig de 1944, ens va deixar el 22 de desembre del 2014, a Crawford, Colorado,
on residia, a causa d’un càncer de pulmó. Era un amant del 
bourbon, recordo
molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava
estàtic amb un pet d'impressió. Això si, després d'haver acabat tot el concert
i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker
portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset
quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta, el 2
d'agost del 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells era... Mira que
portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan
más de 10.000 espectadors. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes
convulsius que ell feia a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe
Cocker".
Retall de prensa publicat al Diari de Tarragona
Harry Nilson –
Without you 1971
Curiosament en la
carrera del cantant i compositor, Harry Nilsson Edward III (15 de juny de 1941,
Brooklyn, Nova York - 15 de gener de 1994, Agoura Hills, Califòrnia) el seu
gran hit "Without You" que escoltarem ara a Un Toc de Rock no era una
cançó seva, va ser compossada per Peter Ham, component del grup britànic
Badfinger que la van gravar abans que ell, de fet els vam escoltar fa tres o
quatre setmanes. Un altre dels èxits de Nilsson va ser "Everybody's
Talkin'", que es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula "Cowboy de
mitjanit". Us explicaré una curiositat sobre Harry Nilsson. Harry era
propietari de l'apartament de Nova York on van morir Cass Elliot que havia
sigut component del grup The Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i en
ell també va morir Keith Moon, batería de The Who, el 7 de setembre de 1978.
Després d'aquests dos fets luctuosos, soposso que Nilsson va creuar els dits i
diet alló de “Ju Ju” i va vendre el apartament a Pete Townshend, guitarra de
The Who. Aquesta 
canço va ser inclosa a l’album “Nilsson Schmilsson” de l’any
1971 i el single va ser número 1 del Billboard durant quatre setmanes, des del
13 de febrer al 11 de març de 1972. El piano el toca Gary Wright, componen del
grup britànic Spooky Tooth. Nilsson la va interpretar molt poques vegades en
públic degut entre altres coses, a la tesitura tan alta de la veu i es diu que
va fer trampes quan la va gravar i l’hi van pugar el to de veu. Une de les
poque vegades que la va cantar, va ser a un concert amb Ringo Starr i el seu
grup All-Starr Band al Caesar's Palace de Las Vegas al setembre del 1992. Es
clar que les noies del grup vocal d’acompanyament pujaven amb les seves veus
fins on fes falta i tapaven tots els errors.
Leon Bridges –
Coming home 2015
El cantant afroamericà
Leon Bridges, amb el qual avui acabaré Un Toc de Rock, ha estat tot un
descobriment als Estats Units i ha representat un retorn al soul més purista
dels anys seixanta amb el seu primer disc, del que us he extret aquest tema que
donava títol i de fet també ha estat el seu primer single i la cançó amb la
qual ha obtingut el reconeixement del públic nord-americà i arreu del món.
L'àlbum que va aconseguir el sisè lloc en els Estats Units i el cinquè a
Anglaterra, es va publicar el 23 de juny d'aquest any a través de Columbia
Records, encara que el single amb aquest mateix tema havia sortit a la venda
uns mesos abans, concretament al febrer. De veritable nom Todd 
Bridges, va
néixer el 13 de juliol de l’any 1989
a Atlanta, Geòrgia i ha estat reconegut com "la
gran esperança de la música negra". Ha estat considerat també, per les
seves cançons, com l’hereu de l'esperit de Sam Cooke, Gene Chandler, Marvin
Gaye i Ben E. King, en contrast amb la música negra extremadament comercial i
edulcorada que està sorgint en les últimes dècades. Ara caldrà esperés a nous
treballs discogràfics per comprovar que no és flor d'un dia i que les
esperances posades en el cantant i compositor eren fundades.
Acabarem amb una
frase del futbolista portuguès Cristiano Ronaldo que va manifestar
"Quan no
vols parlar, ningú et pot obligar. Quan
un no parla és perquè alguna cosa no va bé”
un no parla és perquè alguna cosa no va bé”
Conclou Un Toc de
Rock per avui, però abans de fotre el camp us deixo amb companyia de les
emissores per les que el programa surt al aire dues vegades cada setmana o vía
internet si es que t’el descarreguis del blog o el facebook de Montse. Sóc
Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta. A reveure.
Apa, ens veiem
pel món
Mario Prades
