El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 24 de marzo de 2015

Un Toc de Rock 09-52

Avui Un Toc de Rock estarà ple de cançons que ens explicaran històries, més o menys curioses, més o menys transcendents, algunes d'elles veritables drames. Tindrem, omplint la nostra banda sonora d'avui a Tam Tam Go!, Suburbano, Tino del Pozo, Pep Sala, La Unión, La Romántica Banda Local, Serrat, Aute i uns quants més. Ells ens acompanyaran en aquest viatge a l'ahir, al fons dels nostres records, un recorregut que anem a començar des de les emissores per les que ens escoltes. Ara toca obrir la barraqueta i ho faré amb el músic argentí Fito Paez que ens parla de rock and roll i una revolució. Soc Mario Prades i us tornaré a dir alló de cada programa 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Fito Paez – Rock’n’roll revolution 2014

El músic argentí Fito Paez es va establir a Espanya i la seva carrera, a cavall dels dos països, ha seguit un rumb estable. L'any passat va publicar un nou àlbum al que aquest tema amb el que avui començarem Un Toc de Rock li donava títol i en el qual esmenta a un gran de la música en el seu país, Charly García, el que va ser líder de Sui Generis, una de les millors bandes de l'anomenat Rock Nacional i que per cert, ha escrit una de les cançons del disc. "Rock And Roll Revolution" és el vintè sisè àlbum d'estudi del músic argentí Fito Páez i conté 11 cançons, totes elles inèdites. Les va escriure en dues setmanes i l'àlbum es va gravar en dues, a Buenos Aires, va estar produït per Mariano López i es va barrejar en els Electric Lady Studios de Nova York, per Joe Blaney. Rodolfo Páez, conegut artísticament com Fito Páez, va néixer a la ciutat argentina de Rosario un 13 de març de 1963 i és un dels més importants músics dins de l'anomenat Rock Nacional Argentí, tot i que el cantant i pianista també ha tingut una interessant carrera en el nostre país. L'any 1979 va formar un grup anomenat Neolalia, al costat d'altres companys del col·legi Dante Alighieri i amics del barri, però només van realitzar dues actuacions. Posteriorment formaria part de Sueñosía, després Staff, en els quals també tocava Juan Carlos Baglietto, El Banquete i Acalanto. Més tard acompanya com a teclista a Joan Carles Baglietto i va compondre moltes de les seves cançons. S'incorpora a la banda de Charly García substituint a Andrés Calamaro i finalment l'any 1983 comença ja la seva carrera en solitari. Per cert, el 2013 va publicar tres àlbums: “El sacrificio”, “Dreaming Rosario” i “Yo te amo”. També ha treballat en el món del cinema com a guionista i director de quatre o cinc pel·lícules.

Los Inhumanos – Me duele la cara de ser tan guapo 2014

També l'any passat Los Inhumanos van publicar un nou disc, gravat en directe i titulat genèricament "35 años de fiesta, con la túnica puesta", fent un repàs als seus èxits i comptant amb bones col·laboracions, entre elles la de El Sevilla que precisament intervé en el tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i que va ser un dels seus grans hits. Originalment es va incloure en el disc “30 hombres solos” que va sortir l'any 1988 i que possiblement sigui el seu millor àlbum, almenys un dels que millor es van vendre de Los Inhumanos. El disc també va representar el canvi de discogràfica ja que van passar de CBS a Zafiro i va arribar el triomf. Entre els col·laboradors amb què han comptat Los Inhumanos en el disc en directe, trobem i més de Miguel el Sevilla (Mojinos Escocíos), a Pepe Bejines (No me pises que llevo chanclas) i Fofito, que ha cantat la nadala inhumana “Que siempre sea Navidad” a benefici de la lluita contra el càncer. Al llarg d'aquests anys de treball, i liderats pel cantant Alfonso Aguado, per Los Inhumanos es calcula que han passat més de 400 components, no tots ells músics, la veritat. Los Inhumanos van ser possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat tota la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells hem van explicar. Es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos com comproveu, segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals, tret del cantant. Fa dos o tres any van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona a la cançó “Duba, Duba”. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal.

La Romántica Banda Local – No me gusta el rock 1978

Avui en dia La Romántica Banda Local formen part de la cultura del pop a Espanya, però són un d'aquests grups dels que el record s'ha oblidant en la pols del temps, tot i que van ocupar un espai rellevant en la música dels anys 70. Estaven liderats per Fernando Luna (a la foto) que va ser el fundador i el compositor de tots els seus temes i que anteriorment havia format part de Cuatrío i Tábano. Es van crear l’any 1977 i La Romántica Banda Local es va mantenir en actiu fins al 1981. Pel grup van passar un munt de músics al llarg d'aquests anys, entre ells es trobaven Carlos Faraco (cantant), Quique Valiño (violí), Nano Domínguez (baix) que havia tocat amb el grup Tílburi, Jorge Mariano (guitarres i veu), Santiago Ferrers (bateria), Paco Beneyto (bateria), Jorge Cabadas (guitarra) i Manolo Rodríguez que no recordo ara que tocava, sense oblidar a Fernando Luna (flauta, clarinet i líder). Van debutar l'any 1978 amb el LP “La Romántica Banda Local” del qual es va extreure aquest tema que escoltem ara i que va ser el segon single del grup. L'any 1980 van editar "Membrillo" i a més d'un munt de singles, van treure un EP amb quatre cançons que s'havien inclòs a la banda sonora del film “Tú Estás Loco Briones”. L'any 2009, crec que va ser, el segell Ramalama, va editar un doble CD de La Romántica Banda Local titulat “Todas sus grabaciones (1978-1980)”. I per cert, per no agradar-l’es el rock, l’últim minut de la cançó està ple de rock and roll.

Loquillo – Nuestra vecina 2011

José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, l’any 2011 va treure “Su nombre era el de todas las mujeres”, un àlbum amb textes del poeta Luis Alberto de Cuenca adaptats per l’aragones Gabriel Sopeña. D'aquest treball us he seleccionat a Un Toc de Rock aquest tema amb una lletra que la veritat, no em sembla massa adecuada i del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que té. A mi sempre m’agrada consultar als "experts". Li vaig explicar el meu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies i em va explicar que hi ha al mercat, de pagament o lliures, diversos loops o bucles (fragments de ritmes i melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que el ritme de bateria que imprimeix Loquillo en "La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet Malamergo en “Machado me recuerda cerca de Soria” fa set o vuit anys. És una cosa habitual en gent que realitza música electrònica amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i jo dupto que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que em sorpren. Loquillo anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Jo vaig organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar fer una roda de premsa i finalment i amb els periodistes esperant, no va volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo amb  una de les meves ex i jo. Us explicarem quelcom que no qualificariam d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir HG Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Tam Tam Go! – Manuel/Raquel 1988

El tema que escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, la banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les cançons cantades en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com us deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat en els grups Clavel i Jazmín amb Paco Clavel i també RH+, en aquest últim amb Javier Vargas.

La Unión – El “San Francisco” 1986

La cançó ens parla de miseries i ganes de surtir del “forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats. L’historia es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la he estret del que en la meva opinió, és el millor disc de La Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A mi m’el van enviar i encara el tinc en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va déixar per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser disc de platí. Us explicaré una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo fins a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-li la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vem tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar en tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no sé ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.

Joan Manuel Serrat – Blues en sol 1996

Al programa d'avui escoltarem aquesta cançó a càrrec de Joan Manuel Serrat, extreta del doble CD “Banda sonora, d’un temos, d’un pais” que es va publicar l'any 1996 i en el qual el Noi del Poble Sec versiona cançons clàssiques del pop i la cançó d'autor en català. Aquest tema va ser un èxit del cantautor mallorquí Guillem d'Efak, un home de color, nascut a La Guinea, cantant, poeta, escriptor, compositor i component de la Nova Cançó en els seixanta, pel que jo sempre he sentit una certa debilitat, tot i que no l'hem escoltat massa a Un Toc de Rock, si ha sonat i molt a El Temps Passa, el programa que faig amb el meu company Quimet, també en aquesta emissora i en el qual escoltem cançons dels anys seixanta a càrrec de grups espanyols o estrangers interpretats en llengües peninsulars. En aquest doble CD Serrat versionar cançons de Pau Riba, Miquel Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor, Ia i Batiste, La Trinca,  Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.

Luis Eduardo Aute – Hafa Café

Escoltarem ara a un cantautor per el que com amb Serrat, sento també una certa debilitat. Luis Eduardo Aute va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i al costat de Serrat són, en la meva modesta opinió, els millors cantautors i lletristes que ha donat la música espanyola. El "Cafè Al Hafa" al que està dedicada aquesta cançó és troba a Tànger, fa uns programes i de passada vam parlar d’ell. És un dels locals amb més glamour de tota l'Àfrica, té molt de mite i molt de llegenda urbana, va ser el refugi d'escriptors, poetes, músics, somiadors, artistes, bojos i assenyats. Són multissims els famosos que es van seure a les seves humils cadires des de els Beatles a Randy Weston, passan per Sean Connery, Paul Bowles, André Guide, Tennessee Williams, Truman Capote, el propi Luis Eduardo Aute,Rolling Stones, fins i tot el príncep (després Rei d'Espanya retirat) Juan Carlos I va passar per allà per veure amb els seus ulls si era cert el que els poetes comptaven. Però qui al meu parer ha descrit millor l'ànima d'aquest paradisíac local amb àmplies terrasses, és Aute que va incloure "Hafa Café" en el seu disc "Autoretratos Volumen I". Tot i que s'havie incluït anteriorment en el LP "Slowly". També el poeta Lorenzo Vidal va visitar el Cafè Hafa i va escriure el seu poema “ZÉJEL-APUNTE DESDE EL CAFÉ HAFA” que començaba així: “Tánger se asoma a la mar, desde el mirador del Hafa... Terrazas de blanco y verde que descienden en cascada. ¡Fantasía de la luz sobre el milagro del agua! Tánger se asoma a la mar, desde el mirador del Hafa".

Pep Sala amb Gerard Quintana – Només una cançó 2008

Si hagués de quedar-me amb un parell de cançons de les que us he seleccionat per el programa d’avui, possiblement aquesta seria una de les escollides. En aquesta peça Pep Sala amb companyia de Gerard Quintana ens explican com una cançó pot tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he extret del doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any 2008 i on l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de Gerard Quintana, Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella.

Patxi Andión – María 1983

Encara molts recordareu aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar o “El maestro” on es parlava de fets supceits a l’época franquiste. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco. Patxi Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema que escoltem avui "María", es trobava en el seu LP titulat "Amor primero" de 1983. La cançó de Patxi Andión es va publicar en format single i ens parla d’un home empresonat i que somia amb la seva llibertat. Una vegada vaig organitzar un acte a la presó de Tarragona on va actuar la cantant Mara Castel i vaig escoltar a un pres dir-li una cosa a un dels funcionaris, dins d’un coloqui distes que em va impressionar: "Jo cumpliré la meva condemna i marxaré, però tu et quedaras aquí fins que et jubilis”. Fa cosa d’un parell o tres d’anys va morir Amparo Muñoz que havia sigut la seva dona i de la que estava divorciat. Ara i parlan de Madrid, recordo haver escoltat també una frase sobre la capital del regne que em va agradar, la va dir un company de treball, supervisor del departament de Pàgines Groges de Telefónica "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".

Noel Soto – A más de mil kilómetros 1981

Va començar l'any 1971 anomenant-se Manuel Eduardo Soto i va publicar, un parell de singles amb el segell Novola per, a partir de 1974, passar ja a dir-se artísticament Noel Soto, canviant a Polydor, i amb aquest nom ha passat a la història de la música pop en Espanya. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock us el he extret del seu quart àlbum "A ti que me quieres bien" que es va publicar l'any 1981 i va ser també un dels singles que es van extreure. Es Noel Soto, un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els anys seixanta sent el cantant del grup Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino que és el seu veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espànyol, el 1 de maig de 1957, de pare gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. En total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.

Tino del Pozo – Sin Venecia y sin ti 1995

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixien sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes de la passada temporada ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més. Tino del Pozo va néixer a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va gravar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret  d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla també de records i de Charles Aznavour, d’amor i desamor. En la gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals, Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres. Val a dir que Tino del Pozo com a cantant no està gens malamente, però com a compositor i lletriste es genial.

Suburbano – La tierra se mueve 1993

Escoltarem ara a Un Toc de Rock per acabar el programa d’avui a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i dilatada obra. Ara escoltarem a Suburbano i una gran cançó, una de les moltes que tenen i on ens parlen de l’intolerancia al llarc dels anys i l’historia i citàn a gent com Miguel Servet i Galileo que van patir i molt per les seves creencies i teories. Es trobava al álbum “Fugitivos” que Suburbano van editar l’any 1993. Entre els músics que els van acompanyar a la gravació estaven Tino di Geraldo, Bili Villegas i Nacho Saenz de Tejada, junt a Fermín Aldáz i Cuco Pérez que havien sigut membres de Nuestro Pequeño Mundo i als teclats Pedro Navarrete ex de Radio Futura. Aquest disc va representar la tornada de Suburbano als escenaris ja que feia anys que es dedicavan solament a les bandes sonoras. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia, Suburbano té una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona, o Pau Riba amb Bocanegra. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons.

La dita per tencar el programa es de la cantautora nord americana Janis Ian que va dir:

“Els somnis van ser tot el que els altres van donar
gratis a un patito feo com jo”


Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos us deixaré amb bona companyia, la de les emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a través de les ones, peró recorda que el pots escoltar i descarregar-t’el via internet a través del blog o des de el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario