El nostre recorregut de cinquanta-cinc minuts per la
història musical, aquest breu viatge al fons dels nostres records, comptarà amb
Mermelada, Asfalto, Joan Baptista Humet, Luz Casal, Joan Adell, Manolo Galván,
la jove Víctoria Riba amb una cançó del seu àlbum de debut, els Manel, Alberto
Bourbon, Lejos de Allí i altres artistes que configuraran la nostra banda
sonora d'avui. Por tant ara ens posarem en marxa des de totes aquelles
emissores per les que Un Toc der Rock surt a l’aire o via internet si te'l descàrregues.
Jo soc Mario Prades i començarem amb Miguel Ríos i un dels temes més
emblemàtics de la seva llarga carrera musical “Bienvenidos” que ens servirà
també per dir-vos alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Miguel Ríos – Bienvenidos 1982
Aquesta cançó escrita per Miguel Ríos i Tato Gómez, amb la
qual avui començarem Un Toc de Rock i que em vau demanar, és una de les més
carismàtiques en la longeva carrera musical del rocker espanyol més important i
va ser la peça estrella del doble àlbum "Rock and Ríos" que es va
editar a través de Polygram l'any 1982, amb una mítica gira que va realitzar
arran de la publicació del disc. De fet el "Rock & Rios" i "Rock and
Roll Circus" de l'Orquesta Mondragón estan considerats els millors discos
en directe de la dècada dels vuitanta a Espanya. L'àlbum es va gravar a Madrid
els dies 5 i 6 de març de 1982,
a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i va ser
emès per TVE el 7 de Maig en horari de tarda, fet totalment inusual en aquella
època, el disc es va publicar al juny del mateix any, quan el cantant celebrava
els seus vint anys en el món de la música, comptant amb Mario Argandoña, Sergio
Castillo, l'holandès Thijs van Leer que havia tocat amb Focus i Antonio García
de Diego de Viceversa que 
també ha treballat i molt amb Joaquín Sabina, Ana
Belén, Triana i molts altres i que en un principi fou component de Los Canarios
i Franklin, Salvador Dominguez (Pekenikes, Banzai), John Parsons, Paco
Palacios, Mariano Díaz i Tato Gómez. Del doble disc es van vendre més de
450.000 còpies, sent el més venut del 82. Va ser un dels primers discos en
directe, si no el primer, que no va comptar amb una gira de rodatge abans de la
seva publicació, primer es va gravar, després de tan sols nou dies d'assaig i
posteriorment es va realitzar la gira. De fet l'enregistrament del primer dia
no va servir a causa de problemes tècnics i sols van tenir una oportunitat.
Miguel Ríos va dir sobre això la frase "Ho vam fer perquè no sabíem que
era impossible". Curiosament quan el disc va ser reeditat en format CD va
ser mutilat i algunes cançons no sortien, posteriorment, crec que va
ser al 2005 va sortir de nou i aquesta vegada es van incloure més temes i va
ser digitalitzat i remasteritzat, encara que Miguel Ríos es va queixar per no
haver estat consultat.
Mermelada – Coge el tren 1979
Van començar dient-se Mermelada de Lentejas i en aquell
moment el grup estava integrat per Javier Teixidor (guitarra i cantant) que era
el líder de la banda, Daniel Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier
Encinas que després marxaria amb Mamá i més tard tocaria amb Desperados, al
saxo tenor. Van ser una de las bandas carismàtiques dins de la Movida madrileñilla i amb
el nom de Mermelada de Lentejas van debutar l’any 1978, treient un single
editat per Chapa Discos, un subsegell de Zafiro per difondre la música
espanyola i els nous grups i que incloïa els temes "Dame la botella"
i "Marta", dues cançons composades per el mateix Javier Teixidor.
L'any 1979 redueixen el seu nom ja a Mermelada i es publica "Coge el
tren" 
que escoltarem ara i va esdevenir una de les seves millors cançons i
que també va donar títol al primer LP del grup. A mitjans dels 80 comencen els
canvis de components dins de la formació de Mermelada i van passar entre altres
Juan Carlos Camacho (veu i guitarra), Antonio Yenes (bateria) i altres, però
finalment l’any 1988 és desfan i Javier Teixidor, al costat de Daniel
Montemayor i el bateria Antonio Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest
moment sota el nom de La J.
Teixi Band que per cert, van posar la música a un anunci de
televisió l’any 2005 que ja hem escoltat a Un Toc de Rock.
Asfalto – Halley 1986/1987
Ara escoltarem a Un Toc de Rock al grup Asfalto. L'any 1987
Julio Castejón i Enrique Cajide eren propietaris del segell discogràfic Snif
Records, en aquella època jo era el delegat de vendes i promoció a Catalunya
del segell i en el catàleg hi havien discos d'artistes com Asfalto, Topo, Piñón
Fijo, Vade Retro, Tela Marinera, Jerusalem i uns quants més. Julio va tenir la idea de seleccionar els
temes més carismàtics en la carrera d'Asfalto i regrabarlos de nou utilitzant
la, en aquelles èpoques, moderna tecnologia, però comptant en cadascuna d'elles
amb els mateixos músics que les havien enregistrat en el seu moment, a excepció
de Miguel Oñate que no va intervenir. Allà, en l'àlbum "1972-1987... 15
años de música", ens vam tornar a retrobar amb temes mítics del rock
espanyol com "Capitán Trueno", "Rocinante", "Días de
escuela" i un d'inèdit "El teatro de la vida". Entre les cançons
que es trobaven en aquest excel·lent àlbum d'Asfalto hi era aquesta versió del
"Halley" que va ser la cançó estrella de l'àlbum "Corredor de
fondo" que havien publicat a través de Snif al 1986, just un any abans. En aquesta cançó
el cantant és Ricardo Benítez, conegut com 
Richie i que era mallorquí. Per cert
que vaig escoltar a la companyia comentaris irónics i burletas sobre que Richie
va deixar el grup perquè vivint a Madrid, quan treia el cap a la finestra de
casa seva "No podia veure el mar". Jo el vaig defensar sempre per que
aixó es una cosa que sols podem entendre aquells que hem viscut de cara al mar.
Asfalto es va crear al barri de Vallecas, l’any 1972 i inicialment es van fer
dir Los Tikets. Segueixen en actiu, encara que de la formació original ja només
queda Julio Castejón. L'any 1978 Asfalto es van convertir en el primer grup de
rock espanyol que va actuar al Marquee Club de Londres. La millor formació
d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón
i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el
recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel
Oñate, Richie i tants d'altres.
Manolo Galván – Hijo de ramera
Aquesta és posiblement la millor cançó en la carrera del
cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant, concretamente a
Crevillente, el 13 de març de 1946 i que en els seixanta va ser líder de Los
Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidorn l’any 1968 amb “La vida
sigue igual” i que després es van reconvertir en La Zarzamora fins que ell
va llantar-se en solitari. Quan Manolo Galván va compondre i gravar aquesta
peça que escoltem avui al programa, la discogràfica no va tenir els pebrots de
presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i van haver de canviar-li
el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no me levanto" i
així es va publicar. Finalment Manolo Galván, desenganyat de la música a
Espanya, de les emisores de radio-fórmula i els censors, s’en va anar cap a
l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què
va anunciar la seva retirada. Vamorir a Bella Vista, Argentina, el 15 de mayo
de l’any 2013. A
l’Argentina Manolo Galván va tornar a gravar la cançó, amb arranjaments 
musicals més
agressius i aquesta vegada amb el títol
original "Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem avui a Un
Toc de Rock. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de
gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del
alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare
explicant-li al seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los
señoritos del lugar i dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de
horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i
que aquell acte cruel i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me
entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es que a Espanya la lletra passes
la censura i el títol, pero una sola paraula, no.
musicals més
agressius i aquesta vegada amb el títol
original "Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem avui a Un
Toc de Rock. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de
gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del
alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare
explicant-li al seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los
señoritos del lugar i dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de
horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i
que aquell acte cruel i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me
entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es que a Espanya la lletra passes
la censura i el títol, pero una sola paraula, no. 
Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons
instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells
mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar
que des de la casa de discos els van forçar a mantenir la seva línia per tal de
seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar
canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar
tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera
va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu
primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar
en format single i maxi-single. Lejos de Allí ens narren la 
història de dues
amigues des de la infantesa que creixen i
evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i
que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí
es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé
durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon
disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones"
i finalment Lejos de Allí van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i
va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista de Distrito 14.
història de dues
amigues des de la infantesa que creixen i
evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i
que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí
es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé
durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon
disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones"
i finalment Lejos de Allí van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i
va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista de Distrito 14.
Victoria Riba – No es cuestión de ganar 2015
El passat 20 de gener es va publicar “Mírame”, el primer
àlbum de la cantant, pianista i compositora Victòria Riba i del qual el juny
del 2014, s'havia publicat un primer single com a avançament del disc que
precisament contenia la cançó “Mírame” que li ha donat títol. L'àlbum de la
jove, només té 19 anys, ha estat publicat pel segell Sony Music i val a dir que
al Disc de La Marató
de TV3 de l'any passat, Victòria Riba ja va incloure un tema en català
"Que boig el mon", de fet hem de recordar que la jove artista va
néixer a Tiana, a Barcelona i inicialment havia composat les seves cançons en
anglès, es diu que va ser Alejandro Sanz, el seu padrí artístic, qui li va
aconsellar que canviés al castellà. Al principi i al costat de les seves
germanes grans, va formar part d'un grup musical anomenat Carpanta, clar que
amb aquest nom podien haver passat molta gana, recordeu que aquest personatge
clàssic dels tebeos espanyols sempre somiava amb pollastres a l'ast, degut a la
fam que passava.
Nascuda a Tiana, Victoria Riba es una de les fermes promeses del pop espanyol
Mercado Negro – Se han cargado a Micky Mouse 1985
En aquesta cançó que escoltarem avui a Un Toc de Rock, el
grup Mercado Negro ens expliquen com s'ha acabat l'època de la il·lusió i cal
posar els peus a terra. Ens parlen a través d'un telenoticies d'un succés
colpidor "Ha aparegut mort en un carreró, tres trets de revòlver al cor.
S'ha carregat a Micky Mouse", afegeixen "Tots el veien com a un ésser
immortal i no obstant això no va ser així". La veritat és que en masses
ocasions la gent es considera "immortal", o per sobre de normes i
lleis, més enllà de la societat i potser per això ens anem adonant que aquells
ídols, no només pel que fa a música, parlo sobretot de polítics, tenen els peus
xops en fang i no deixen de ser també uns xoriços, i no d'Cantinpalo. Els
Mercado Negro eren un grup de Berga que es va crear a principis dels 80,
integrat per Manuel Fernández (baix i veu), Manolo Murillo (guitarra), José
Luis Sosa (guitarra) i José Carlos Manzano (bateria). L’any 1983 i amb canvis
en la seva formació, el grup Mercado Negro van guanyar el primer Concurs de
Rock de Manresa. En total Mercado Negro van gravar tres discos, però el que
realment va 
destacar de tots ells va ser el segon, publicat per PDI i en el què
es trobava aquest tema que també es va editar en versió maxi-single, una peça
genial. El cervell a l'ombra del grup va
ser Ernest Casals, un professional que els va portar i va promocionar i que a
Mario els hi va descubrir. L’any 1988 van treure el seu tercer disc a través del
petit segell Leiber del qué el artista estrella va ser Alejandro Abad i que
estava per la zona de la
Sagrada Família, crec recordar que estaba dirigit per
Miguel Vilches, però no estic segur del tot. De tant en tant Mercado Negro es
reuneixen i realitzen concerts, però els músics van variant. Ah! Per Mercado
Negro van passar diverses noies i van ser calificats com un dels millors grups
de techno-pop de l’época, si be aquesta es una de les seves cançons mes poppis.
Com us deia, es va publicar també en versió maxi.
Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos
Ara a Un Toc de Rock us porto a un gran cantautori anem a
compartir aquest gran tema d'Alberto Bourbon que ens parla de les coses que
succeiran "Quan siguem vells", quan els 12 anys que et porto
d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra
imatge en el mirall. Us vaig prometre la passada temporada que aquesta cançó
sonaria a Un Toc de Rock i ja sabeu que sempre compleixo les meves promeses,
malgrat que moltes vegades, com aquesta, sigui amb molt de retart. Es va editar
a un single publicat per RCA, on a l’altre costat trobavem “Estoy aquí”.
Alberto Bourbon es un dels 
cantautors de particular veu, sorgits en els 70 que
van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que
mereixia, tot i la seva qualitat. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic
francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixar els
escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores,
entre elles "Memorias de Leticia Valle" l’any 1979 o "El jardín
secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre cançons per a altres
cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado (tots dos a la foto), Mocedades, Marisol, Nydia Caro,
Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim
el 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes que es
molt recomenable.
.jpg)
Manel – Deixa-la Toni, deixa-la 2011
Els barcelonins Manel son un grup que ha sabut enfilar la
seva carrera i que se'ls reconegui la qualitat, sobretot gràcies al suport
d’Andreu Buenafuente que els va portar al seu programa. Els Manel barregen
elements folk amb pop i una mica de cantautor en les seves cançons, però la
veritat és que aquest disc sona més o menys igual que l'anterior, és clar i
davant el molt de "nou" que sorgeix en el mercat del rock en català
Manel són ara per ara un dels millors grups, si bé hi ha que reconeixer que han
perdut part de popularitat. Amb el seu últim disc “Atletes, baixin de l'escenari” que
van editar l’any 2013 no han mijorat massa, la veritat. Manel van començar
l’any 2007 i després de guanyar un concurs van gravar el seu primer disc
"Els millors professors europeus" que va vendre 30.000 còpies sent
Disc d'Or. El 15 de març del 2011 van treure el seu segon treball titulat
"10 milles per veure una bona armadura" del que us he extret aquest
tema i que ha venut més de 10.000 còpies, clar indici 
que el públic català vol
coses diferents, no que li donin el mateix de sempre. Manel són Arnau Vallvé,
Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert. Per cert que l’estiu del 2011
Roger Hodgson el que va ser líder del grup sinfónic britànic Supertramp, els
catalans Manel i el veterà cantautor valencià Raimon van actuar dins del marc
del Festival d'Estiu de Tarragona que va tindre lloc de l'1 de juliol al 19
d'agost. L'auditori del Camp de Mart va tornar a ser l'espai principal del
festival. En pasades temporades ja vam escoltar també el tema
"Boomerang" dels Manel, d'aquest mateix àlbum del que us he tret
aquesta d'ara. L’any sigüent van tornar a Tarragona i amb ells el Dúo Dinámico,
va ser per las Festes Majors un altre vegada i val a dir que el Dúo Dinámico
s’els va menjar en questio de convocatoria de públic.
Joan Adell – Mire’m 1998
L'any 1998 el cantautor Joan Adell va publicar un CD titulat
"Cara a cara", mitjançant el segell DiscMedi-Blau, produït per ell
mateix i que va comptar amb arranjaments a càrrec del guitarrista Eduard de
Negri, un bon intèrpret de jazz. Es tracta d'un digne treball discogràfic del
que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock aquest tema, molt
intimista i un dels dos que interpreta en llengua vernacla, la resta estan
cantats en castellà i en aquest col·labora posant la seva veu Maria Cinta, una
històrica de la Nova Cançó
sorgida en els seixanta i de la que recordo amb especial afecte el seu àlbum
"Ràdio Capvespre", una obra mestra, encara que va ser publicat en els
vuitanta, al costat de Manel Alonso al contrabaix, Ernest Martínez a la
percussió i Eduard de Negri a la guitarra. La veritat és que el cantant,
guitarra, harmònica i compositor Joan Adell per a l'enregistrament d'aquest
àlbum ha comptat amb bons músics del panorama català i a més dels ja esmentats
trobem al gran trompetista Matthew Simon, Tito Busquets (bateria), Cervell
Cutrina (saxo), Jordi Barceló (piano) i Susana Batalla als cors.
Joan Adell un desaprofitat cantautor
Joan Baptista Humet – Gemma 1970
Fa un parell o tres de programes vam escoltar al cantant i
compositor valencià Joan Baptista Humet i us vaig parlar de "Gemma",
una de les seves millors cançons i que va dedicar a la seva germana petita,
malalta, crec que patia poliomielitis. Doncs ara a Un Toc de Rock anem a
compartir-la. Aquest tema va ser la cara A del seu primer single, un disc de debut publicat pel
segell Columbia l'any 1970 amb "El llaurador" a l'altra cara. Va ser
també el primer èxit de Joan Baptista Humet i estava cantada en català, val a
dir que el cantant ha sabut compaginar sempre el bilingüisme en la seva carrera
professional i ha gravat en català, però també en castellà. "Gemma"
ha estat considerada com una de les 100 millors cançons en llengua catalana del
darrer segle per la revista Enderrock. No publicaria el seu primer àlbum fins a
1973, es va titular "Fulls" i va ser produït i arreglat pel recordat
Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 octubre 1950 - 24 de febrer de 2001), però
també ha tingut com a productor a Ricard Miralles i Josep Más Kitflus en altres
àlbums. De fet Joan Baptista Humet ha treballat amb diverses companyies
discogràfiques, entre elles i a més de
Columbia, amb RCA, Movieplay i
Valldance. Joan Baptista Humet i Climent va néixer a Navarrés el 4 de gener de
1950, encara que va criar-se a Terrassa. No va ser mai un cantautor a l'ús i
els seus temes eren molt complets musicalment parlant. L'any 1968, amb tan
solo18 anys debuta actuant en un teatre a Terrassa, compartint escenari amb
Joan Manuel Serrat. Durant dos anys es converteix en el teloner dels concerts
de Lluís Llach, encara que les seves cançons mai van tenir un caire polític. El
seu últim treball discogràfic va ser "“Solo bajé a comprar tabaco”, amb
producció i arranjaments de l’amic Kitflus. Joan Baptista Humet va morir el 30 de novembre del
2008.
Luz Casal – 18 años 2007
Aquesta preciosa cançó amb una temàtica que podriem
considerar políticament molt incorrecta, es trobava a l'àlbum "Vida
tòxica" que la cantant Luz Casal va publicar després d'haver superat el
càncer. Desgraciadament l'any 2010 vam saber que el càncer s'havia reproduït
una altra vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu malaltia. La
veritat es que Luz es tota una lluitadora i sembla ser que finalmente s’en ha
surtir bé. El tema d'aquesta cançó tracta sobre les relacions entre un noi de
18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que
él", un tipus de relacions que casi sempre acostumen a acabar com El Rosari
de l'Aurora. Es clar que quan es tracte de relacions dona amb noi més jove
resulta curios i hasta fa gracia, però quan es tracte d'un home amb una noia
més jove la cosa cambia, es parla del tema diners, etc. i jo no se bé per qué
aquesta diferenciació. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre,
1958 i 
malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap
parentiu amb Tino Casal. Aquesta cançó s’ha tornat a incloure, regrabada de
nou, al disc que Luz Casal va editar l’any 2012 i titulat "Un ramo de
rosas", una mena de doble recopilatori de grans èxits regravats la majoria
d'ells i també va incloure tres cançons noves, però el to de veu de Luz Casal
havia canviat. Val a dir que la cançó es una versió, molts anys aban, ja l'havie
gravat la cantant italo-francesa Dalida, peró es una bona versió i per aixó
l’escoltem ara a Un Toc de Rock. Per cert, Luz Casal ha actuat aquest any a Xina, dins dels actes per celebrar l'Any Nou xines.
Los Lunes que quedan – Los años que nos quedan 1999
Són unes quantes les bones cançons que ens han deixat Los
Lunes, tant en la seva primera etapa com a trio, com en la segona quan eren
solsament dos i es van fer dir Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha
passat a formar part de la història del pop espanyol i als que ara recordem a
Un Toc de Rock per comiadar el programa d’avui. Los Lunes eren madrilenys, de
Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra)
i Javier García (baix). Es van crear l’any 1992, però en el 94 publiquen
"El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, editat pel
segell Tábata Música y Letra que va ser produït per Alejo Stivel i del qual es
va extreure el senzill "Una 
canción de despedida" que va ser
utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" a
l’emnissora M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda
a dos components i com sembla ser que van haver problemes per l’us del nom,
ells passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia
marxat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que
Quedan" a l’any 1999 i del que us he extret aquesta gran cançó que
escoltem ara, tot i que Los Lunes que Quedan ancara publicarien un quart disc
que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.
La frase amb la qual tancaré el programa d'avui s'atribueix
al Rei Creso, mític sobirà del Regne de Lídia, allà per la Grècia Antiga, quan
Grècia era un exemple de cultura i democràcia per al món
"En temps de pau els fills enterren els
seus pares. En
temps de guerra els
pares enterren els seus fills”
Acaba Un Toc de Rock per avui i jo baixaré la barraqueta,
però abans de fotre el camp us deixo amb la bona companyia de aquelles
emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmanam si ens escoltes
a través de los ones o pot ser ens escoltas via internet a través del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario
Prades i tornarem a retrobarnos de nou, en el proper programa, fins llavors,
porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario