Avui al programa tindrem reminiscències llatines i el
començarem escoltant a Santana, però també tindrem una cançó del nou treball de
Belle & Sebastian, al grup Malo, Mink de Ville, la Steve Miller Band,
Bruce Springsteen, Ringo Starr, The Rippingtons, Magna Carta i uns quants més
que configuraran la banda sonora d'Un Toc de Rock, un viatge als nostres
records, al passat, un breu recorregut per la història de la música. Por tant
ara ens posem en marxa des de totes aquelles emissores per les que el programa surt
a les ones o via internet si t’el descarregues del blog o del facebook de
Montse. Jo soc Mario Prades i ara per iniciar el recorregut musical us diré
alló de cada vegada, per variar
Benvinguts a Un Toc de Rock
Santana – Macumba in Budapest 2012
Avui iniciarem el nostre viatge musical pels records
escoltant l'extraordinari guitarrista mexicà Carlos Santana amb un tema compost
per ell i Walter Afanasieff que us he extret del seu àlbum "Shape
Shifter", un disc dedicat als nadius nord-americans que es va publicar al
maig del 2012, encara que els temes que configuren el disc es van començar a
gravar l’any 1999. Va estar produït per Clive Davis, tot i que precisament
aquesta cançó ho va ser per Walter Afanasieff i va comptar amb músics de la Santana Band i
altres, entre ells Chester Thompson, Andy Vargas, Raul Rekow, Tony Lindsay,
Dennis Chambers i Benny Rietveld, a més de la col·laboració als teclats del seu
propi fill Salvador Santana, a qui per cert, quan va néixer va dedicar el tema
"Blues for Salvador", tot i que he trobat fonts que afirmaven 
havia
dedicat a Salvador Puig Antich, res més allunyat de la realitat. L'àlbum va
aconseguir el lloc 16 en les llistes dels Millors Àlbums de l'any 2012 i al 6
en la dels Millors Àlbums de Rock. Quan CarlosSantana va actuar a l'històric
Festival de Woostock de l'any 1969 va aconseguir un èxit impressionant per la
seva qualitat com a estilista de la guitarra i sobretot pel seu nou estil a
base de fusionar el rock amb les percussions llatines. Va crear escola i van
sorgir bandes com Osibissa, Mandrill, El Chicano o els espanyols Barrabàs.
Curiosament Santana era l'únic artista que quan va participar en el mític
festival no tenia publicat cap disc. Carlos Alberto Alves Santana Barragán va
néixer a Autlán de Navarro, a Mèxic, el 20 de juliol de 1947 i curiosamente,
quan va començár a treballar als Estats Units i per guanyar-se la vida es
dedicaba a tocar en “bodas, bautizos y comuniones” i tocava mariachis. Per
cert, una cosa a dastacar dels discos de Carlos Santana son les seves cobertes,
veritable obres d'art i sicodelia i d’aquest disc es van encarregar Rance Hood
del dibuix i del diseny gràfic Shelley Hunter.
Malo – Suavecito 1972
Us vaig parlar d'ells a un dels programes de la passada
temporada i ara anem a escoltar-los. Malo va ser la banda liderada per Jorge
Santana, nascut a Jalisco el 13 de juny de 1951 i germà de Carlos Santana.
Jorge Santana es, al igual que el seu germà, un extraordinari guitarrista,
encara que més decantat cap al latin jazz. De fet Carlos sempre ha dit que el
seu germà es molt millor guitarra que ell. Aquest tema que us porto ara a Un
Toc de Rock, es trobava en el seu primer treball titulat com el grup
"Malo" i publicat l’any 1972. En tres anys Malo van treure quatre
discos i més tard Jorge Santana va gravar ja en solitari, encara que acompanyat
per membres de Malo, per incorporar-se després a la Fania All Star de Tito
Puente, la superbanda del latin-jazz. Amb el seu germà Carlos Santana van
gravar un disc signat com Santana Brothers on versionen "Blues
latino", una cançó del guitarrista espanyol Javier Vargas i el
"Concierto de Aranjuez" del mestre Rodrigo. Per cert, Jorge Santana,
aquets gran guitarrista, també ha acompanyat el seu germà en alguns dels seus
discos.
Belle & Sebastian – Perfect couples 2015
El nou àlbum del grup escocès Belle and Sebastian s'ha
titulat "Girls in Peacetime Want to Dance", gravat a Atlanta,
Geòrgia, amb producció de Ben H. Allen tercer, encara que com a single
promocional i avançament del disc s'havia editat "The Party Line" el
29 d'octubre del 2014. L'àlbum
s'ha publicat el 19 de gener d’aquest any a Europa i un dia més tard als Estats
Units, d'ell us he seleccionat aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de
Rock, un tema que té reminiscències i percussions molt llatines. En aquesta
cançó el líder vocal és Stephen "Stevie" Jackson, nascut el 16 de
gener de 1969. Belle &
Sebastian està integrat actualment per Stuart Murdoch, Stevie Jackson, Chris
Geddes, Richard Colburn, Sarah Martin i Bobby Kildea, encara que pel grup han
passat 
també Isobel Campbell, Stuart David i Mick Cooke. Belle &
Sebastian es van crear al gener de l'any 1996 a Glasgow i immediatament van publicar el
seu primer disc "Tigermilk", del qual només es van vendre mil còpies,
és clar que mil còpies és el tiratge normal per a la majoria de grups que
comencen i s'autofinancen els seus discos aquí a Espanya. Per sopossat el disc
es va reeditar l’any 1999 i els seguidors del grup es van llançar a comprar-lo
ja que era un veritable "objecte de desig" per als seus fans. Belle
& Sebastian que van prendre el seu nom d'un popular conte infantil, va ser
una idea de Stuart Murdoch que és el líder del grup.
The
Rippingtons – Tourist in Paradise 1989
Anem a escoltar ara a The Rippingtons que van ser una banda
de jazz fusió nord-americana liderada pel teclista, guitarra, arranjador i
productor Russ Freeman que en aquest tema compta amb Steve Reid (percussió),
Steve Bailey (baix), Tony Morales (cymbal), Brandon Fields (saxo) i Carl
Anderson (veus) que integren The Rippingtons. La cançó donava títol al tercer
àlbum de The Rippingtons "Tourist in Paradise" que es va publicar a
Espanya a través del segell Nuevos Medios, crec que va ser, però no estic segur
perquè la còpia de promoció que em van enviar en vinil, era l'americana i la
memòria falla. Als Estats Units l’àlbum es va publicar el 15 de maig de 1989,
encara que aquí al país va sortir al mes de juliol. El productor va ser el
mateix Russ Freeman (a la 
foto) que va comptar amb Dave Grusin i Larry Rosen. The Rippingtons són una bona banda de jazz
fusió i smooth jazz creada per Russ Freeman l'any 1986, a Califòrnia. Els
membres actuals de The Rippingtons són a més de Russ Freeman (11 de febrer de
1960, Nashville, Tennessee), Dave Karasony (bateria), Bill Heller (piano), Rico
Belled (baix) i els saxofonistes Jeff Kashiwa, Paul Taylor i Eric Marienthal. Quan
Russ Freeman va començar, es va traslladar a Los Angeles i allà va treballar
com a músic de sessió amb Jane Fonda, Engelbert Humperdinck i la canadenca Anne
Murray i també va realitzar anuncis, fins que li van oferir la possibilitat de
gravar un disc i van sorgir The Rippingtons i el seu primer àlbum
"Moonlighting" que es va editar l’any 1986. A més dels seus
discos amb el grup, Russ Freeman també ha gravat quatre àlbums en solitari.
Rosanne Cash – Black Cadillac 2006
Rosanne Cash va néixer el 24 de maig de 1955 a Memphis, Tennessee,
filla del gran cantant de country Johnny Cash i la seva primera dona Vivian
Liberto Cash Distingir. “Black Cadillac” que escoltem ara, es una de les seves
millors cançons i donava títol a un àlbum que va publicar el 24 de gener de
l'any 2006, el disc era una reflexió sobre les morts de la seva mare Vivian
Liberto, el seu pare Johnny Cash i la seva madrastra June Carter Cash, tots havien
mort en els dos últims anys. L'àlbum va ser nominat als Grammy en l'apartat
Millor Àlbum de Folk Contemporani, ja el 2007, encara que el seu estil es mou
entre el rock i el country. Per
a l'enregistrament va comptar amb un bon grapat de músics, entre ells Bill
Bottrell a les guitarres, Benmont Tench (òrgan, piano i cors), Michael Rhodes
(baix), Charley Drayton (bateria), Jose Hernandez (trompeta), Albert Wing (saxo
i clarinet), Bruce Fowler (trombó), 
Catherine Russell (cors), Brian McLeod
(bateria), Dan Schwartz (baix), John Leventhal (guitarra) i uns quants més. Va
aconseguir el lloc 18 del Billboard en les llistes de country de l'any i el 78
en les de pop. El 27 de novembre del 2007, Rosanne Cash va ser ingresada a
l'Hospital Presbiterià de Nova York per fer-se una cirurgia cerebral. En un
comunicat de premsa, va anunciar que patia Chiari Malformation Type. La
cirurgia va ser un èxit, tot i que la seva recuperació va ser molt lenta, i al
març de 2008 es va veure obligada a cancel·lar dates de la gira de primavera. Rosanne Cash (a la foto amb el seu pare) va escriure sobre l'experiència patida en un article que es va publicar al New
York Times.
Mink
DeVille – The moolight let me down 1983
Possiblement en la carrera del cantant, guitarrista i
compositor nord-americà Willy de Ville que va començar l’any 1973 anomenant-se
Mink DeVille i amb una línea molt punk, però es va canviar el nom al llançar-se
en solitari, “Demasiado corazón", un tema que ja hem escoltat a Un Toc de Rock
sigui el més recordat. Es va editar en single l'any 1983 i es va extreure del
seu àlbum "Where Angels Fear to Tread", el seu segon disc i en el
qual va incloure tocs llatins a les cançons com a “Demasiado corazón”, pero hi
havien altres bones peces com aquesta que us porto avui a Un Toc de
Rock per
compartirla amb tots vosaltres. Aquest àlbum va ser produït per Howard Albert i
Ron Albert i en la gravació del disc intervenen Ricky Borja (guitarra i cors),
The C Lord C (cors), Beverly Champion (cors), Louis Cortelezzi (saxos), Joe
Galdo (bateria i percussió), Kenny Margolis (piano, òrgan, acordió i
sintetitzadors), Richie Pont (percussió), Margaret Reynolds (cors), Joey Vasta
(guitarra) i Fred Wickstrom (percussió i timpani). Willy De Ville, de veritable
nom William Paul Borsey Jr, va néixer a Stamford, Connecticut, el 25 d'agost de
1950, el febrer de 2009, li va ser diagnosticada una hepatitis C, i al maig
d'aquest any, en el curs del seu tractament, els metges li van detectar al
cantant i compositor un càncer de pàncrees. Willy De Ville va morir a Nova York
el 6 d’agost de l’any 2009. Per cert, sentia una especial estimació per França,
on va viure durant un parell d’anys i era un admirador d’Edith Piaff.
Steve
Miller Band – Circle of love 1981
Steve Miller que va néixer el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin,
liderava la Steve Miller
Band i per la aquest bon grup nord americà han passat grans músics com el
cantant i guitarra Boz Scaggs. The Steve Miller Band va ser creada a San
Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry
Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la Steve Miller Band
està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred
(teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). A
Espanya la Steve Miller
Band era un grup pràcticament desconegut fins que una marca de cerveses va usar
una de les seves cançons al seu 
espot publicitari, crec recordar que va ser
Cruz Campo. Aquesta cançó que us porto ara donava títul a un dels seus millors
àlbums, publicar a l’octubre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só i es
una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de Rock,
però val a dir que en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era
llarga de veritat, cubría una cara del vinil. Quan Steve Miller tenia sols
dotze anys va crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va
coincidir amb Boz Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train i te
una interesant carrera en solitari, en propers programes l’escoltarem, paraula
i val a dir que fins i tot va gravar en castellà una gran cançó “Sierra”.
Bruce Springsteen – Sad eyes 1998
El Boss va gravar aquest tema a Los Angeles el 25 de gener
de l’any 1990, però no la va publicar fins al 10 de novembre del 1998, en
l'àlbum "Tracks". Es tractava d'una versió que Bruce Springsteen va
realitzar del major èxit del cantant Robert John que la va compondre i ja
l'havia publicat l'any 1979, sent llavors Disc d'Or en aquella versió original.
La veritat és que Bruce Springsteen al llarg de la seva carrera ha gravat unes
quantes versions, jo recorda ara la que fa fer del “War” de Edwin Starr.
Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va
néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i el guitarra,
cantant i compositor Bruce Springsteen 
va aconseguir un Oscar per la cançó
“Streets of Philadelphia” que formava part de la banda sonora del film de Jonathan
Demme "Philadelphia", del l’any 1993. Una pel·lícula en la què intervenien
els actors Denzel Washington i Tom Hanks, junt a Antonio Banderas i Jason
Robards. Tinc que confessar que a mi la cançó del Boss que més m’agrada es
precisamente aquest que va guanyar l'Oscar i val a dir que ja l'hem escoltat a
Un Toc de Rock, si bé fa un parell de temporades, un dia d’aquest us lo torno a
puntxar.
Magna Carta
– Written in the Wind 1995
Magna Carta estan liderats pel cantant i guitarra Chris
Simpson (Yorkshire 13 de juliol de 1972) i van començar a Londres al 1969. En
algun dels seus primers discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts
canvis en la formació que va començar com a tercet. Tenen gravats 41 àlbums,
l'últim el 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem al
guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Magna Carta, son
una gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere.
Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa
Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del
viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver"
i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda
Simpson, junt a altres peces noves. Per cert i això és important, era un CD
doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa
Promocions es una companyia petita, no fa els tiratges d’una multinacional i
així i tot poden permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas del
disco no ho fan perque no els rota i 
solsament volen guanyar cales, per tant
mens queixar-se i més abaratir els preus, llavors vendran més i l’artista
sortira beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir
tenint els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o
dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. Magna
Carta van començar a Londres al 1969. “Las tierras del viento”, doble CD de
Magna Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de
Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra,
peró te una cançó inédita composada durant una gira per Espanya y que no van
gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain”, es molt bona i
l’escoltarem un dia d’aquests.
Sinëad
O’Connor – Nothing compares 2U 1990
La majoria aquí al pais, vem descobrir a la cantant
irlandesa Sinëad O'Connor amb aquesta cançó que no era seva, va ser composta
per Prince que ja l'havia gravat abans, però la versió que va realitzar Sinëad
O'Connor va ser genial i eclipsà la del seu autor. Es trobava al LP "I Do
Not Want What I Haven't Got", el segon disc de la cantant irlandesa,
publicat l’any 1990 i que va superar les 7 milions de còpies venudes. El single
va ser número 1 als Estats Units, Anglaterra i a gairebé tot el món. Prince va
compondre aquesta cançó dedicada a l'actriu Susannah Melvoin, l’any 1985 i es
troba en el lloc 60 entre les 500 millors cançons del món, segons la revista
Rolling Stone. La polèmica cantant Sinëad O’Connor va néixer a Dublín el 8 de
desembre de 1966. Durant un temps es va fer "sacerdot" d'una església
independent irlandesa i va passar a anomenar-se Mare Bernadette Mary, quan li
van buidar les butxaques va tornar a la música. Hi 
ha molt a parlar sobre
Sinëad O'Connor, per les seves extravagàncies i les seves polèmiques
declaracions i actuacions, però això ho deixarem per a la
"especialitzada" premsa del cor. L'única cosa que us aclariré és que
quan va signar contracte amb la discogràfica lluïa una llarga cabellera que
unit a la seva cara angelical van fer crear il·lusions als de la casa de discos
i van preparar un llançament en pla "noia maca que a més a més canta bé".
Es clar que la noia maca, abans de començar les sessions fotogràfiques es va
passar per la "pelu" i es va fer rapar el cap al zero. Després va
sortir el seu primer LP "The lion and the Cobra" (1987). Per cert, a
l'octubre de l'any 2013, crec que va ser, va haver-hi una polèmica entre Sinnëad O'Connor i
Miley Cyrus a causa d'unes de declaracions de la nena nord-americana a les
quals la irlandesa li va replicar avisant-la sobre les manipulacions i la
borratxera que produeix el triomf. Tots i les incoerencies en el comportament
de Sinnëad O’Connor i les moltes animalades que ha arrivat a fer, aquesta
vegada tenia raó.
Simply Red – If you don’t know me by now 1996
Aquesta extraordinària balada, un altre "peaso
cansión", és una versió de l'èxit del grup nord americà Harold Melvin
& The Blue Notes que va realitzar la banda britànica Simply Red l’any 1996,
incloent-la en el seu CD "Greatest Hits". Simply Red es van crear
l’any 1984 i va ser una idea del cantant Mick Hucknall, de veritable nom
Michael James Hucknall, nascut el 8 de juny de 1960 a Manchester i que te
el pel roig, per aixó el nóm del grup i que va comptar amb tres ex membres de
Durutti Column: Tony Bowers al baix, Chris Joyce a la bateria i Tim Kellett al
teclat, a més de Sylvan Richardson a la guitarra i Fritz McIntyre 
als
sintetitzadors. Simply Red van estar en actiu fins a l’any 2010, de fet es van
acomiadar el 19 de desembre de 2010 amb un concert al O2 Arena a Londres. Han
arribat a vendre més de 50 milions de discos a tot el món. En aquest tema que
escoltem ara van col·laborar un munt de músics i als cors trobàvem a Dee
Johnson, Sarah Brown, Stephanie Spruell i Janette Sewell, va ser produït per
Stewart Levine.
Ringo Starr – Only You (and you alone) 1974
Aquest tema amb el que acabarem el programa d’avui, es va
publicar el 11 de novembre del 1974 i en ell va col·laborar Harry Nilson, gran
amic de Ringo Starr. La cançó va ser composta l'any 1955 per Buck Ram i Ande
Rand i la que podriem considerar com a versió original és la que van realitzar
The Platters, comptant com a veu principal amb Tony Williams, però amb els anys
s'han fet moltes versions, algunes com aquesta, molt interessants i amb el
ritme bastant canviat. Es diu que enregistrar-la va ser una idea de John
Lennon. El senzill que va arribar al lloc 6 als Estats Units, es va incloure en
el seu àlbum "Goodnight Vienna" que va ser publicat el 15 de novembre
i es va gravar en els Sunset Sound Studios de Los Angeles. A l'àlbum va
comptar, a més de Nilson, amb les col"laboracions de John Lennon, Elton John,
Robbie Robertson, Jim Keltner, Klaus Voormann, Vini Poncia i Billy Preston,
sent produït per Richard Perry. Va ser editat pel segell Apple, però Ringo i el
seu company George Harrison, van lluitar i van aconseguir trencar les seves
relacions amb Apple poc després. L'àlbum va aconseguir el lloc 8 del 
Billboard
i el 30 a
Anglaterra, on va ser Disc d'Or al vendre més de mig milió de còpies. Ringo
Starr va ser el Beatle més discret, aquell que sempre semblava estar a l'ombra
dels seus companys, però al mateix temps Ringo Starr va ser l'autèntic
aglutinador i pacificador del grup despres de la mort de Brian Epstein. La
veritat és que la seva importància com a instrumentista mai ha estat reconeguda
com es mereix. Ringo era esquerrà i això crea veritables problemes en els
bateries, sobretot si tenim en compte que ell es posava la bateria com un
dretà, això li va conferir un estil que encara avui és admirat pels
professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el primer a posar la
bateria a sobre d'una tarima en les actuacions, cosa que avui és habitual en
gairebé tots els grups, però que Richard Henry Parkin Starkey Jr, nascut a
Liverpool el 7 de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo Starr, va ser el
primer a fer-ho. La veritat és que mentre va ser membre de The Beatles, Ringo
pràcticament mai va cantar com a solista, jo ara recordo sols "El submarí
groc", però després va demostrar que va està mal aprofitat.
La frase d'avui és una de les moltes que s'atribueixen a
l'escriptor de la Roma
antiga Publio Siro (Publilius Syrius, 85 AC - 43 DC.) i va manifestar amb sabiesa
“Ningú sap del que és capaç fins que ho intenta”
Conclou per avui Un Toc de Rock, jo baixo la barraqueta,
però abans de tocar el dos us deixaré amb companyia de totes les emissores per les
que sortim a l’aire dues vegades per setmana, si ens escoltes a través de les
ones o pot ser o fagis via internet a través del blog o el facebook de Montse
Aliaga sigui com sigui jo sóc Mario Prades i ens retrobarem a
les ones en el proper programa, fins llavors, sigueu bons, sigueu bones
i no feu rés que jo no faria.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario