Avui escoltarem a Un Toc de Rock cantautors catalans de nova
fornada com Miquel Abras o Èric Vinaixa, grups com Nyandú, al costat de Mi
Capitán i Bongo Botraco, però també veterans, entre ells Amistades Peligrosas,
Café Quijano, José Feliciano, Greta y Los Garbo, els mexicans Café Tacuba,
l’argentí Cacho Castaña i alguns més que ens acompanyaran en el nostre viatge
per la història de la música, al passat més o menys llunyà. Per tant i des de
totes les emissores per les que escoltes el programa, obro la barraqueta amb un
grup integrat per noies, es tracta d’Ecléctica i per cert, dues d’elles són de
Tarragona. Ens posem en marxa, jo soc Mario Prades i tocar dir-vos alló de
sempre, per variar
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ecléctica – Héroes
diverses ocasions han
comptat en els seus concerts amb les col·laboracions del cantant Cisco Sala (La Rabia del Milenio), el bateria
Christian Clemens, el baixista Henar Lastres (The Three Chords, The
Clams), el guitarra Isma Romero (Romero) i el també guitarra Ramón Arroyo
(Roadrunners, Los Secretos). Ecléctica crec que es mouen actualment per Madrid,
on sembla han fixat la seva residència. Amb "Héroes" farem boca
esperant el seu primer àlbum.
Les noies d'Ecléctica en acció
Amistades Peligrosas – Me haces tanto bien 1993
Des de l’àlbum “La última tentación” que Amistades
Peligrosas va publicar l'any 1993 i produït per Luis Carlos Esteban, us porto
aquest tema que escoltarem avui. Amistades Peligrosas van ser un dels grups més
importants del pop espanyol dels 90, creat l'any 1990 per el gallec Alberto
Comesaña que havia liderat el grup Semen Up i Cristina del Valle que havia tret
un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental.
Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al
llarg de la seva carrera. El 30 de juny del 2012 i en la Festa de l'orgull Gay,
Amistades Peligrosas van tornar als escenaris i van presentar un nou disc “El
arte de amar”, però amb Manu Garzón, substituint a Alberto Comesaña, al costat
de Cristina del Valle. Aquest tema que escoltem ara va ser un dels més importants en la carrera
del duet original que es va desfer per primera vegada l'any 1998, encara que
més tard van tornar, el 2003, amb un nou disc que es va titular "La larga
espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or, no va afermar la unió
de la parella que havia acabat com el Rosari de l'Aurora. 
La veritat és que
aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007 va tornar
substituint a Cristina per Yolanda Yone i anomenant-se Nuevas Amistades. Aquest
canvi tan complet que s'ha produït en el grup no acabo d'entendre'l, però ells
sabran com han arreglat el seu pacte. La veritat és que el registre del nom el
té Cristina del Valle. Alberto Comesaña García va néixer a Vigo l'1 d'agost de
1961. L’any 1984 Alberto va entrar a formar part de Semen Up, amb els que va
estar cinc anys fins al 1990 i van gravar sis discos, després va crear
Amistades Peligrosas. Cristina del Valle va néixer a Oviedo l'1 d'agost de 1960.
Quan es va llançar en solitari després de la dissolució d'Amistades Peligrosas va publicar l'àlbum “El Dios de
las pequeñas cosas”, era l’any 1999. Ara no sabria dir-vos si están un altre
vegada a la carretera els Amistades Peligrosas o no
Greta y Los Garbo – Soy la que sufre por tu amor 1990
En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock que Greta y
Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz
González. El grup Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren
Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els
cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i
teclats). Aquest tema que escoltem avui al programa, es trobava en el seu
primer àlbum "Menuda fiesta", publicat l’any 1990, però no és seva,
és una bona versió de la cançó "Eleonor" dels nord-americans The
Turtles i que ja havien versionat en els 60 Los Mitos i també Miguel Moreno y
Los 
Dinos, això si, amb el títol original que Greta y Los Garbo van reconvertir-lo
en “Soy la que sufre por tu amor”. Grabavan per al segell Fonomusic que els va
recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de
la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners. Jo recordo que vaig
entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon
rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van
marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que em va fer lucinar.
Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.
Nyandú – Ens tornarem a veure 2015
Des que vaig escoltar per primera vegada aquest tema del
tercet Nyandú em va agradar i per això avui la compartirem a Un Toc de Rock.
Nyandú són de la Torre
d'Oristà, a la comarca d'Osona, es van crear l'any 2010 i estan liderats per
Ferran Orriols (cantant, guitarra i compositor), juntament amb Roger Orriols
(bateria, percussió i cors) i Rubèn Pujol (baix i cors). Es van donar a
conèixer arran d'aconseguir el primer lloc en el Sona9 en la seva edició del
2011 i van debutar discogràficament amb l'àlbum “L'origen de les absències” que
es va publicar l'any 2012 a
través del segell Música Global, encara que aquest tema que estem escoltant ara
es troba recollit en el seu nou treball, obrint el disc "BUM!" que
també ha publicat Música Global al gener d'aquest any 2015. La portada sorgeix
d'una idea del grup, el col·lectiu de dissenyadors Partee i el fotògraf Xevi
Abril. En aquesta cançó trobo molt destacable i atractiu el so de la bateria,
omplint el tema, al costat dels cors.
Nyandú, una ferma promesa del rock en català
Armando y el Expreso de Bohemia – Aluminosis en el corazón
1998
La cançó que escoltarem ara us l'he extret d'un CD d'Armando
y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va
editar l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a
Pamplona i establert a Barcelona. Van començar l'any 1995 anomenant-se només
Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema
"Aluminosis en el corazón" que escoltem ara i es va incloure inicialmente en el
àlbum “Fórmula magistal”, publicat l’any 1993, però aquesta cançó, composada
lletra i música per Armando Soria, va ser regravada i recuperada en aquest CD
que va veure la llum l’any 1998. Armando va cambiar la producció i els 
arrengaments
originals i la cançó te més canya i més brillantor. En aquest enregistrament
signat com Armando y el Expreso de Bohemia, els músics són, a més de Armando
Soria (veu), Edurne Remirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco
Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet
(saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar
(palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruiz (percusions) i penso que em deixo
algun altre. Els cors els fan
les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.
Café Quijano – La
Lola 1999
El pare dels germans Quijano posseïa a Lleó un pub que es
deia La Lola i
en el que ells van iniciar el seu camí musical fent boleros. Quan Cafè Quijano
van començar a funcionar com a grup van compondre aquest tema que va ser un
dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera. Es
va incloure en el segon àlbum d'estudi “La extraordinaria paradoja del Sonido
Quijano” que es va publicar l'any 1999, encara que si parlem d'àlbums jo em
quedo amb "La Taberna
del Buda" que van editar l'any 2001. Cafè Quijano està integrat per els
tres germans Quijano, Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat
l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen 
separar-se i emprendre camins
diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en
solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i posiblement per aixó tornen a
reunir-se el 2010. L'any
2012 Café Quijano es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano
un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero",
del qual ja hem escoltat algun tema en Un Toc de Rock. En total el grup Cafè
Quijano ha publicat sis àlbums, un d'ells un "grans èxits".
Café Tacvba – Como te extraño 1996
El grup l'integren Rubén
Albarrán, (cantant i guitarra), Emmanuel del Real Díaz (teclats, caixa de
ritmes, guitarra, segona veu i cors), José Alfredo Rangel Arroyo (guitarra
solista i cors) i Enrique Rangel Arroyo (baix, contrabaix i cors). Café Tacvba
està considerat un dels millors grups del rock alternatiu llatí. Inicialment es
deien Café Tacuba, nom pres d'un tradicional cafè de ciutat de Mèxic, però
problemes legals per l'ús del nom van fer que canviessin la u per una v i així
tots contents, bé, els propietaris del cafè no tant perquè ja es veien cobrant
drets i aquests es van esfumar com el fum. Curiosament i malgrat que algun dels
seus discos s'han editat a Espanya, al país Café Tacvba són uns grans
desconeguts.
Mi Capitán – Es suave la voz 2015
“Drenad el Sena” és el títol de l'àlbum de Mi Capitán del
que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Mi Capitán és
el primer disc d'un projecte que engloba una sèrie de músics molt diversos i
que formen part paral·lelament dels grups Love of Lesbian, Egon Soda i
Standstill. En Mi Capitán trobem a Gonçal Planas (road manager de Love of
lesbian), Ricky Falkner (Egon Soda, Standstill), Ferran Pontón (Egon Soda),
Julián Saldarriaga (Love of Lesbian), Ricky Lavado (Standstill), Dani Ferrer
(Love of Lesbian) i Víctor Valiente (Standstill) i el projecte neix a l'hivern
de 2013, quan van decidir fer alguna cosa que els servís per 
desconnectar dels
seus propis grups, a manera de sana teràpia. Després de publicar per YouTube el
vídeo amb "És suave la voz", precisament el tema que compartim ara a
Un Toc de Rock i després de rebre 30.000 visites, Mi Capitán van oferir un
concert a la sala Music Hall que es va omplir gairebé sense promoció, van
decidir gravar el seu primer disc “Drenad el Sena” que finalment ha vist la
llum el passat 3 de febrer.
Mi Capitán, un grup que va començar pacticament
jugant i ara... deixal's corre
Miguel Abras – Entre mil vidres trencats 2006
El cantautor empordanès Miquel Abras, un home amb
connotacions molt rockeres, va incloure aquesta cançó en el seu àlbum
"Entre mil vidres trencats", el seu quart disc i que es va publicar
l'any 2006 i la peça li donava títol. La veritat és que abans us dèie que “Entre mil vidres trencats" era el quart
disc de Miquel Abras i encara que això és veritat, no ho és del tot. Us ho
aclararé. Es tractava en realitat del seu segon àlbum ja que abans també havia
tret dos maxi singles. Es va gravar en els estudis Tívoli, propietat de Jesús
Rovira dels Lax’n’Busto, al Vendrell, amb producció de Jofre Bardagí i el va
publicar el segell Música Global. El cantant, guitarrista i compositor Miquel
Abras va néixer 
a la Bisbal
d'Empordà el 18 d'agost de l'any 1977. Va estudiar al Taller de Músics de
Barcelona i debuta discogràficament l'any 1997 amb un maxi single de 4 cançons
titulat "Where is a Party?", si bé no va gravar el seu primer àlbum
fins l'any 1999, es va titular "WBD". La carrera de Miquel Abras és
interessant i val a dir que l'any 2004 va guanyar el Premi Internacional de la Cançó catalana Carles
Sabater, a la seva sisena edició, amb la
cançó "Fent Camí". De fet l’ha guanyat en un parell o tres
d’ocasions. En el 2012 va editar “Equilibris imposibles” i ja en el 2014 “Per
amor a l'art” que és el seu últim treball fins al moment.
Èric Vinaixa – La clau de tot ets tu 2010
amb els que té 2 discos gravats,
“Temps Millors” que va publicar l’any 2005 i “Mama” del 2008, tot dos han estat
editats per el segell Picap, propietat de l’amic Joan Carles Doval i a Rodamons
trovem a Èric Vinaixa (cantant, guitarra i piano), Albert Caridad (guitarra),
Pepe Flix (baix) i Ramon Aragall (bateria). A partir del 2006 es quan Èric
Vinaixa comença els seus proyectes en solitari, actuan a petites sales per tot
Catalunya. Èric Vinaixa va treure un altre álbum en solitario “Insinuacions”
l’any 2013, també amb el segell Picap. Per cert, Èric
Vinaixa ha inclos una versió al disc
tribut a Sangtraït.
Bongo Botrako – Lluna 2012
Ara escoltarem un altre tema que us he extret del últim
treball dels tarragonins Bongo Botrako, l'àlbum "Revoltosa" que van
publicar a mitjans de novembre del 2012. El disc s'ha pogut descarregar gratuïtament
des de la seva pàgina web, una iniciativa que molts grups estan adoptant per
promocionar els seus enregistraments i que funciona ja que si bé els ingressos
per vendes de discos són mínims o no existenxen, el benefici real i interessant
per als grups és la difusió de la seva música i anherentment l'augment de les
seves actuacions que és veritablement del que han de viure els artistes,
d'enfrontar-se amb el públic cara a cara i demostrar en directe tot el que
saben fer que en el cas de Bongo Botrako és molt. Com a exemple teniu també damunt de
la taula el cas de Els Catarres amb un volum de concerts que per a si ho
volguessin "grans" de la música en català o grups consolidats des de
fa molts anys. I és que la crisi existeix, però també hi ha les companyies discogràfiques
amb les seves manipulacions i la compra de posicions en les llistes de la
ràdio-fórmula, una xacra dins el món de la música actual a Espanya. Uns altres
que van el mateix son Oques Grasses. El primer artista que va usar Internet per
col·locar els seus discos saltant-se a 
les discogràfiques va ser Manolo Tena
que va vendre l’àlbum "Insólito" editat l'any 2000, sols a través
d'internet i a molt bon preu, allò li va representar el boicot per part de les
emissores de ràdio fórmula que no poden tolerar se'ls escapi el negoci. Bongo
Botrako havien publicat primer una maqueta que es va titular “Maketa” i a l'any 2010
el seu primer disc “Todos los días sale el sol” que també va descargar-se
gratuïtament des de la seva web. Bongo Botrako, aquesta bona banda nascuda a
Tarragona és digne d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no
paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a
França. El grup l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual
(guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi Barrero
(trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García (baix).
Cacho Castaña – Voy camino a los 50 1996
Tornarem a escoltar a Un Toc de Rock una gran veu que ens
arriva des de l’Argentina. A l’àlbum “Soy un tango” publicat l'any 1996,
s'incloïa aquesta cançó i la seva lletra pot reflectir perfectament l'estat
d'ànim que envolta el que anomenen "la crisi dels cinquanta", però
serveix igual per la dels 60, en dono fe després d'haver-la escoltat en
diverses ocasions. És clar que des que Cacho Castanya la va gravar l'any 96 han
passat més de 15 anys. Ell es refereix als cinquanta com el "Punto y coma
de la vida" i diu que a partir d'aquí estem més “cerca del juicio final”.
La veritat és que Cacho Castanya, aquest gran cantautor argentí a cavall del
pop i el tango sempre acostuma a tenir cançons amb lletres molt interessants i
que parlen de coses quotidianes que passen al nostre voltant i en moltes
ocasions 
parla del seu Buenos Aires “Querido” i el barri de Flores, on va
néixer l'11 de juny de 1942. És una veu habitual a Un Toc de Rock, encara que
em sembla que aquesta cançó no l'haviem escoltat encara i també feia molt de
temps que Cacho Castaña no sonava al programa. El seu veritable nom és Humberto
Castagna, ha guanyat 15 discos d'or i el mateix nombre de platí i compost al
voltant de 2.500 cançons, de les quals s'han gravat prop de 500. Aquesta cançó
vull dedicarla a tots i totes els que envolteu els cincuanta anys d’edat, per
que escolteu bé la lletra i feu la vostra propia reflexió.
José Feliciano – Volveré alguna vez 1982
L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat
"Escenas de amor" editat a través del segell negre Motown amb la
totalitat dels seus textos en castellà i es l’únic disc integrament en espanyol
del segell de Detroit. Estava ple de grans baladons, però entre ells em vaig
ensopegar amb aquest "peaso cansión" i ara l’escotarem a Un Toc de
Rock. Cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano es diu en realitat
José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de
setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho
ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons
treballs, grans discos que han assolit 
xifres de venda impressionants, no en
aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en
dia a José Feliciano es pot dir que només s'el recorda per "Què serà",
"El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala
"Feliz Navidad", però el genial cantant i guitarra invident de
naixement, té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho
veureu. Va editar el seu primer disc, en angles, l’any 1964. Us explicaré una
curiositat, va intervindre com a guitarrista en l’àlbum “Rock n’ roll” de John
Lennon l’any 1973, en tres de les cançons. José Feliciano també es
multiinstrumentista, toca 17 instruments.
Alejandro Sanz – Amiga
mía 1997
Acabarem el programa escoltant a Alejandro Sanz i el que
possiblement sigui el disc més comercial i el que millor s'ha venut en la
carrera d'Alejandro Sanz "Más", en el què trobàvem el seu gran hit
"Corazón partio". La veritat és que l'àlbum va marcar un canvi en la
línia musical d'aquest cantant que va començar gravant música molt discotequera
i anomenant-se inicialment Alejandro Magno, va treure un LP en què va destacar
el tema "Los Chulos son pa' cuidarlos", a sota veureu la portada. Quan va començar ja com
Alejandro Sanz les seves cançons estaven plenes de pop juvenil, enfocat a les
emissores de ràdio fórmula, amb cançons bastant anodines però que van fer que
fos un ídol entre les adolescents, amb el temps ell va anar canviant i a partir
d'aquest àlbum la seva obra esdevé adulta i també li surt la seva vena andalusa
en moltes de les cançons. Arran de "Más" començan 
les seves gires per
terres americanes. Alejandro Sánchez Pizarro va néixer el 18 de desembre de 1968 a Madrid, ha venut més
de 25 milions de discos a tot el món i ha guanyat en total 18 Grammys. Aquest
tema que escoltem ara, un dels millors en la llarga carrera del cantant que per
cert, fa poc ha tret un nou disc, us el he extret de l'àlbum "Mas",
cinquè disc d'Alejandro Sanz, publicat l'any 1997 i que es va gravar entre
Itàlia i Espanya. El single amb la cançó va aconseguir la segona posició
en les llistes llatines del Billboard i la primera a les de pop i va ser número
1 a
Espanya, Argentina i Mèxic, en aquest últim país no tinc ni idea de com van les
llistes d'èxits, però a Argentina funciona exactament igual que a Espanya, és a
dir les posicions es venen.
Tomás Alfaro professor de la Universitat Francisco
de Vitòria i de l'Institut d'Empresa va dir aquesta frase amb la que avui
tancarem el programa
"Els joves són lliures, sí, però lliures per
demostrar el que porten dins”
demostrar el que porten dins”
Conclou per avui Un Toc de Rock i ara baixaré la barraqueta
fins el proper programa, però no is deixo sols, us quedeu amb companyia de les
emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a
través de les ones, peró també pots fer-ho via internet a través del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i ara tocaré el dos.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario