Un Toc de Rock 09-48

Tal i com us vaig prometre, avui a Un Toc de Rock anem a fer un breu recorregut d'una hora pel rock progressiu i el rock andalús i escoltarem a Triana, Medina Azahara, CAI, Granada, Alameda, Smash, Máquina!, Fusioon, El Último de la Fila, Hamartigenia i Enric Barbat que tot i ser un cantautor, va publicar en els 80 un àlbum genial i ple de simfonisme en el qual va comptar amb Carlos Cárcamo, un històric del rock progressiu. Ara i des de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa o bé via internet si t’el descarregues del blog o del facebook de Montse Aliaga, poso en marxa la nostra particular màquina del temps i començarem aquest viatge al passat, als records, en ales de la música. Soc Mario Prades i obriré la barraqueta amb Smash i dient com us dic sempre 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Smash – El Garrotín 1971

Molts grup van realitzar rock progressiu a Espanya com Mezquita, Medina Azahara, Gong, Atila, Alameda, Taranto's, Imán Califato Independiente, Cai, Guadalquivir, Albatros, Crack, Bloque, Tartesos, Granada, Itoiz i molts més, sense oblidar els primers que en l'estat van fer rock progressiu Los Módulos que també van ser pioners a utilitzar el moog i el melotrom, peró Smash van ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven a fer un rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant a les emissores de ràdio-fórmula que abans no haguessin programat a Smash ni per equivocación, però com ara cobraven... Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Es van presentar al Festival de Grupos del Estrecho que tenia lloc a Algeciras, organitzat per Jesús Quintero i van guanyar. La veritat es que la seva carrera es molt digna. Van ser recoltzats per el català Oriol Regas, propietari del Boccacio i crec que també del Maddox de Platga d’Haro. Més tard entraria el guitarrista Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixar el grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil. Gualberto era un purista i no és deixava manipular. Va marxar-se als Estats Uniots i més tard va tindre una interesant carrera en solitari. Smash van treure un altre disc i finalmente, després de la marxa de Julio Matito que posteriormente ca col·laborar amb Goma, Pata Negra, Silvio y Luzbel i Kiko Veneno, es van desfer.

Alameda – Aires de la alameda 1979

L'any 1979 es publica l'àlbum “Alameda”, primer treball discogràfic d’Alameda, i que va ser un dels millors treballs d'aquest grup de rock progressiu, amb clar sabor andalús, sorgits a Sevilla, encara que en els seus inicis se'ls va acusar d'imitar als Triana, però jo crec que no és cert , el seu estil pot tenir similituds, però és diametralment diferent. Possiblement més net i amb guitarres menys distorsionades, això si, amb un fort accent andalús en la veu del cantant, guitarrista, flautista i compositor José Roca que havia estat component de Tartesos. A la percussió es trobava Luis Moreno al que es coneixia com El Pibe i que al costat d'Eduardo Rodríguez Rodway, que formava part de Triana, havien estat components de Los Payos. A Alameda trobàvem també a Rafael Marinelli (teclats), Manuel Marinelli (teclats ) que havia militat a Gong, Cerebrum i que també havia estat component de Tartesos i Manuel Rosa (baix). Es van crear l'any 1977. Per cert, el 1979, quan es va publicar el LP "Alameda", van col·laborar a l'àlbum "La leyenda del tiempo" de Camarón. L'any 1983 i després de gravar el seu quart àlbum "Noche andaluza", el grup es va dissoldre. Els seus components col·laboraran posteriorment en treballs de Camarón i Paco de Lucía. Es van tornar a reunir l'any 1992 per a un recital organitzat arran de l'Expo 92 de Sevilla i traurien un parell de discos nous i dos recopilatoris de grans èxits. El teclista Manolo Marinelli va morir l’any 1999, després d'haver acompanyat a Camarón i formant part de l'última formació de Triana, al costat de Tele Palacios.

Granada – Noviembre florido 1976

Desde el álbum “España año 1975” us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema de Granada, una de les bones bandes de rock progressiu i a la qual no hem de confondre amb La Blues Band de Granada als que ja hem escoltat en alguna ocasió, res a veure un grup amb l'altre. De fet ells sempre van reivindicar que el seu nom va ser inspirat per la fruita, la mangrana, no per la ciutat andalusa, tot i que la seva música, dins del rock progressiu, posseïa moltes reminiscències de rock andalús. Granada es van crear l’any 1975 a Madrid i va ser una idea del teclista i flautista Carlos Cárcamo, al costat de Michael Vortreflich (guitarra), Juan Bona (bateria) i Antonio García Oteyza (baix). Van debutar amb el LP "Hablo de una tierra", editat en el 75 i que va comptar amb les col·laboracions del guitarra flamenc Manolo Sanlucar i el trio Tílburi. D'aquella època cal destacar la seva participació en un festival que va tenir lloc a Burgos i que va ser conegut com el Festival de la Cochambre, pels comentaris despectius de la premsa de l'època, compartint cartell amb Iceberg, Triana, Tílburi i Eduardo Bort. A la fi del 75 comencen els canvis en el grup, primer va ser Michael Vortreflich que és substituït per Javier Monforte i amb ell van registrar l'àlbum del que us he extret aquest tema i que es va gravar en els estudis Sonoland, de Madrid, publicant-se en el 76, però poc després segueixen els canvis i entren Chicho Hipólito (baix) i Miguel Bullido (bateria). Els canvis van seguir, sempre sota el lideratge de Carlos Cárcamo i per Granada van passar Carlos García Vaso que després formaria Greta i posteriorment Azul y Negro, Tomàs, Antonio Rodríguez, que procedia de Smash, Joaquín Blanco que tocava la gaita i el seu germà Julio. Encara gravarien un tercer disc "Valle del Pas" (1978) i poc després Granada va desaparèixer. Carlos Cárcamo que també va militar a Karkis, va dir un dia el perquè i la causa va ser "La seva addicció a les drogues que li feien oblidar els teclats i sintetizadors que entreven per el seu nas". Per sort es va recuperar.

CAI – Extraña seducción 1980

A Cadis sorgeix el grup CAI, una altra banda destacable dins del rock progressiu amb gust andalús. De CAI escoltarem ara aquest tema que us he tret del seu segon àlbum "Noche abierta" que va publicar el segell CBS l'any 1980 i que va ser reeditat ja en format CD al 1997. El grup va estar en actiu de 1977 fins l'any 1982, encara que es van tornar a posar en marxa al 2007. Estaven liderats pel pianista Chano Domínguez (Cadis 29 de març de 1960) que després es passaria al jazz i és que CAI dins del seu estil progressiu ja mostrava indicis de jazz fusió, quelcom de nou dins dels grups que interpretaven rock andalús. També integraven el grup Diego Fopiani (bateria i cantant), José A. Fernández Mariscal "El Niño" (guitarra), Paco Delgado (guitarra flamenca) i Pepe Vélez (baix). Encara traurien un altre disc, aquest el 1981, abans de separar-se. Quan l'any 2007 tornen, el grup estava integrat per Paco Delgado, l'únic de l'antiga formació i Diego Fopiani (veu i bateria), Blas Lago (teclats), Ignacio Olivera (baix), Carlos Martel i Carlos Villoslada (flauta i saxos). Traurien un parell de discos més, un a l'any 2007 que era doble i un altre el 2010. Es desfan definitivament i Diego Fopiani i Paco Delgado creen Caeman, el 5 d'octubre de 2012. En aquest nou projecte van comptar amb el baixista i cantant Iñaki Egaña, membre fundador de Imán Califato Independiente i que abans havia militat a Los Buenos i després a Barrabás així com a Los Mitos en la seva última etapa, i als teclats Blas Lago. Jo recordo que ja fa molts anys els vaig entrevistar i se m'acut preguntar-lis el perquè es deien CAI, la seva resposta va ser contundent i amb fort accent andalús em van respondre “Semos de Cai (Cádiz) ¿Cómo íbamos a llamarnos”

Medina Azahara – Morir junto a ti 2014

Des de l'últim treball discogràfic de Medina Azahara gravat en estudi i titulat genèricament “Las puertas del cielo”, us he seleccionat ara aquest “peaso canción” de Medina Azahara, amb tota seguretat el grup sorgit del rock andalús amb una trajectòria més llarga i sòlida de la història del gènere i actualment podem dir que són la millor banda de rock andalús en actiu. Es creen a Còrdova, l'any 1979 i inicialment eren Manuel Martínez (cantant), Miguel Galán (guitarra), José Antonio Molina (baix), Manuel S. Molina (baix) i Pablo Rabadán (teclats). En la seva carrera cal destacar temes com “Paseando por la Mezquita”, “Navajas de cartón”, “El soldado”, “Velocidad”, “Todo tiene su fin”, “El destino i la guitarra” i tants altres. Des de el inicis s'han anat produint canvis en la formació i actualment integren aquesta banda Nacho Santiago (bateria), Manuel Ibáñez (teclats), Juanjo Corbacho (baix), el guitarra Paco Ventura que també ha tret un parell de CD en solitari i el cantant Manuel Martínez que és l'únic que roman a Medina Azahara de la formació original i que així mateix ha publicat un disc paral·lelament al grup. El seu manager, no si se encara ho és, era Javier Gálvez, un bon amic amb despatx a Madrid i al que carinyosament li deiem “Manejos Gálvez”, tot un profesional en aixó de portar grups i que recordo era així mateix el manager de Niagara i altres bandas de rock dur, tota una institució.

El Último de la Fila – Yo no danzo al son de los tambores 1988

Molts són els que afirmen que El Último de la Fila són els creadors del rock andalus, rés més allunyant de la realitat com heu comprobat avui. De fet quan eren Los Burros, Manolo García cantava sense acent del sud. Resulta paradoxal que El Último de la Fila, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-ho tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a l’ombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el primavera que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins les fotografies que els hi feia la premsa en elñs concerts. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig muntar un pollo i posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que  El Último de la Fila va organitzar a Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres condicions no hi havria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que després i des de les pàgines del Diari entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va tenir de signar un per un, estant jo davant. És clar que la producció d'aquell concert de El Último de la Fila el la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. El Último de la Fila van debutar el 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció "Cuando la pobresa entra per la puerta, el amor salta per la ventana". Aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI l'any 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.

Triana – Tu frialdad 1980

Escoltarem ara a Triana i una de les seves millors cançons, inclosa al disc "Un encuentro", publicat l'any 1980. Van ser la millor banda de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo un bon amic meu, em va explicar en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de Ràdio-Fórmula, on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor. Jesús es va aixecar, es va recordar de la mare del representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa demostrar-ho. I vull deixar constància d'una cosa, Triana està liquidat, l'únic component viu, el meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb el nom de Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock i aquest son Triana, però els Triana de veritat.

Enric Barbat – Matí

Enric Barbat va ser el sisè juntge dinsdel col·lectiu d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en un LP que va publicar Enric Barbat l’any 1983 titulat "Quatre" i compta amb Carlos Cárcamo als teclats i als arrengaments que havia estat component del grup de rock progresiu Granada als que hem escoltat abans i posteriorment Karkis, junt a Manuel Rodríguez a les guitarres. La producció va ser de Julio Palacios. La lletra es un poema precios que us recomano escoltar amb atenció. L’àlbum te un contingut molt electrònic i un caire de rock progresiu, en la meva opinió és un dels millors discos d'Enric Barbat. Va ser gravat als estudis Trak i mesclat a Audiofilm de Madrid al juliol del mateix any i va ser publicat per Philips. Sols te quatre cançon i per aixó el títul. El cantautort Enric Barbat va néixer al barceloní barri de Gracia, l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona l'any 1963. Desenganyat de la música catalana, Enri Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en aquest álbum que a mi hem va regalar Pere Fuster, llavors director d’Antena 3 de Ràdio a Reus on jo feia en aquells moments un programa essoteric titulat “El Sendero a lo Desconocido” i vaig fer-lo servir moltes vegades a la banda sonora del programa. El 13 d'abril de 2007, Enric Barbat juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la dictadura franquiste. Alguns d’ells es van queixar dien que el reconeixement els arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap va rebutjar la medalla. El 10 de decembre de 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor.

Fusioon – Negra estrella 1973

La veritat és que a Catalunya i arran del col·lectiu El Grup de Folk i la Ona Laietana sorgeixen bons grups que podriem enquadrar dins del rock progressiu, com Pan y Regaliz, Esqueixada Sniff, La Dharma, Iceberg, Tapiman, Crac, Máquina!, Música Dispersa, Vértice, Om i molts altres, però un dels grans grups de rock progressiu catalans va ser Fusioon, una banda sorgida l’any 1970 a Manresa i en la que trobàvem noms tan importants dins el panorama musical català com l'amic Santi Arisa (bateria i percussió), Manel Camp (piano i orgue), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix). Aquest tema que també es va publicar com a single, us el he extrec del seu primer LP editat l’any 1973 i és l'adaptació, en aquest cas musical, d'un text de la poetessa gallega Rosalía de Castro que anys més tard recuperaria Carlos Núñez que la va gravar comptant amb la veu de Luz Casal, però anys abans que la gravessin Fusioon, ja ho havien fet Los Tamara que eren gallecs, és clar que la versió dels Fusioon es instrumental. Fusioon van gravar tres àlbums, l'últim "Minorisa" el 1975. L’any 1976 Fusioon es va desfer. El 3 de gener actuarien per última vegada a Manresa, la ciutat que els va veure néixer i el 24 de febrer van tancar definitivament la barraca amb un concert celebrat al club Helena, de Barcelona. Avui Manel Camp és un gran pianista de jazz, Santi Arisa va crear Pegasus i actualment també milita a Lakatans i La Tribu. Per la seva part Martí Brunet es va especialitzar en música electrònica i de Jordi Camp, germà de Manel, no us puc dir res ja que li vaig perdre la pista. Per cert, en els seus inicis van comptar amb el guitarrista Alfred Pla i el baixista Paco Chacón i per Fusioon també va passar també el baixista Jordi Clua, germà del recordat Ia Clua. A finals dels 90 els seus tres discos van ser reeditats en format CD per Divucsa.

Máquina! – I believe

El grup Máquina! va obrir el camí al rock progressiu a Catalunya, però continus canvis entre els seus components va fer que finalment desapareguessin. El problema bàsic era mantenir el grup en actiu, per a això calia actuar i les sales demanaven una música més comercial i assequible. Máquina! van començar en una comuna hippy, gairebé jugant i sent la banda d'acompanyament de Jaume Sisa, però allò va durar poc i Máquina! es van convertir en un referent pel que fa a rock progressiu a Catalunya. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Why?" i publicat l'any 1970 a través del segell Els 4 Vents, un disc conegut popularment com "El del croissan". La història del grup podem dir que s'inicia quan Jordi Batiste i el seu germà abandonen Els 3 Tambors en desfer-se. Albert formaria Música Dispersa mentre que el seu germà Jordi Batiste (cantant i guitarra) es dedica a acompanyar gent del Grup de Folk i artistes del segell, finalment i al costat d'Enric Herrera a l'òrgan i Luigi Cabanach (guitarra) decideixen crear l'any 1968 un grup de rock progressiu i sorgeix Máquina!, s'incorporen José María Vilaseca conegut com Tapi (bateria) i José María París (guitarra). La veritat és que "Why?" És un disc espontani, París no havia ni assajat amb el grup, es van trobar en l'estudi i sorgeixen temes com el que dóna títol que va tenir dues llargues parts, tot pura improvisació. També hem de reconèixer que la tasca del cantant va ser més aviat anecdòtica. Aquest tema que per moments ens porta reminiscències del clàssic de jazz "Take Fiver", va ser una composició de José  María París que la va aportar al segon dia d'enregistrament i bàsicament també és una improvisació sobre unes pautes rítmiques i riffs de guitarra. Jordi Batiste deixa Máquina! per anar-se a la mili. Comencen els canvis en un grup que passa a ser liderat per Enric Herrera i després de la marxa de París i Cabanach entren Carlos Benavent (baix), Emili Baleriola (guitarres) i Salvador Font (bateria) que venien del grup Crac, al costat de Peter Roar al saxo i l'austríac Hubert Grilleberger a la trompeta i el cantant Teddy Ruster que crec que venia de The Brisk. Aquesta formació gravaria el segon disc "Máquina en directe" que va veure la llum l'any 1972 en el qual també va col·laborar Jordi Batiste que posteriorment crearia Ia i Batiste i també gravaria en solitari creant Els Miralls de Dylan amb Gerard Quintana. Máquina! es desfà i cadascun dels components comença projectes individuals, Tapi crearia Tapiman, tocaria amb Lone Star i moriria l'any 1994, Enric Herrera fundaria l'Aula de Música de Barcelona mentre que Peter Roar s'uneix a Lucky Guri per gravar un disc impressionant que hem escoltat al programa, Carlos Benavent grava pel seu compte i es converteix en músic d'acompanyament de Paco de Lucía i Emili Baleriola té una interessant carrera en solitari i va formar part de Esqueixada Sniff, la Orquestra Platería, va col·laborar amb Jaume Sisa i Albert Pla, a part de Música Urbana, la Orquestra Mirasol i Gato Pérez. El 31 de gener de 2004 Máquina! torna amb un concert a la Sala As de Copes de Granollers, però el grup només l'integren dos dels seus fundadors Jordi Batiste (veu, baix) i Luigi Cabanach (guitarra), juntament amb Toni Saigi (teclats ) i Quim Vilaplana (bateria), encara que en els concerts que van realitzar, no masses, també va participar Emili Baleriola. Jo vaig descobrir a Máquina! en un concert, un matinal, realitzat al Tobogan de la plaça Reial, a Barcelona, que comptava amb el suport de Radio Juventud la Voz de Cataluña.

Hamartigenia – Blues for parking 1996

Se'ls va comparar a Triana, però Hamartigenia, amb els que avui acabarem el programa, eren un grup amb etiqueta pròpia i a més amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven, venint al meu despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball, jo sempre els deia el mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl Bule que va escriure totes les cançons del disc i era el cantant i guitarra, però a la gravación de l'àlbum van intervindre també Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix), Juan Pablo Ruíz (baix), Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep Pascual (saxo), Matthew Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions). Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de lo inutil" que es va publicar l’any 1996 i al qual va seguir "El consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he perdut la pista, però Hamartigenia sonaven així de bé. Amb Hamartigenia i aquesta bona cançó, conclou Un Toc de Rock per avui.

La dita per tancar el programa és del poeta Torcuato Tasso (Sorrento, 11 de març de 1544 - Roma, 25 d’abril de 1595) que va manifestar

"La bellesa és com la fruita estival, fàcil

de  corrompre  i  de  curta  durada”

Acabaré per ara Un Toc de Rock i avui baixaré la barraqueta, però abans us deixo amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a través de los ones, és clar que pot ser ho fagis via internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara tocaré el dos, ens retrobarem al proper programa, porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)