Un Toc de Rock 09-53

Avui començarem i acabarem Un Toc de Rock escoltant cançons que van triomfar a l'incloure’s en bandes sonores, però també escoltarem a Family of The Year, Robbie Robertson, Comateens, Cyndi Lauper, Alan Parsons Project, Cupid’s Inpiration, Cliff Richard junt a Elton John, Culture Club i alguns més que ens acompanyaran en aquest viatge als records, a la música que va formar part de la nostra vida. Iniciarem el recorregut per l'ahir escoltant a Ray Parker i el tema de la pel·lícula "Cazafantasmas”. Soc Mario Prades i des de les emissores per les que escoltes el programa o des de el blog o el facebook de Montse si ho fas via internet, vaig a obrir la barraqueta.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Ray Parker Jr – Ghostbusters 1984

El gran èxit en la carrera de Ray Parker Junior al nostre pais va ser aquest tema, cançó estrella de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol, un divertit film amb Bill Murray, Dan Aykroyd, Sigourney Weaver, Harold Ramis, Rick Moranis, Annie Potts, William Atherton i Ernie Hudson, reconeguda com la comèdia més taquillera de la dècada dels vuitanta i que va tenir una seqüela, una segona part, completament desastrosa, com sol passar en masses ocasions. És clar que aquest tema que va ser número 1 del Billboard el 11 d'agost de 1984 i en la llista de l'any va aconseguir el lloc 9, també va representar l'estancament d'un bon cantant, guitarra i compositor ja que Ray Parker Jr mai més va tornar a aconseguir un èxit igual, almenys al nostre país i reconeguem que tampoc en el seu. Amb aquesta cançó va estar a punt d'emportar-se l'Oscar a la millor cançó original, però finalment va ser per Stevie Wonder amb el tema "I Just Called to Say I Love You" que tenim que reconeicer que es molt millor. Ray Erskine Parker Jr va néixer l'1 de maig de 1954, a Detroit, Míchigan. Després d'acompanyar a Barry White, l’any 1978 va formar part del grup Raydio, una banda de R & B, integrada també per Vincent Bohnam, Jerry Knight i Arnell Carmichael que van funcionar molt bé i amb els que va gravar 4 àlbums d'estudi i 1 grans èxits. En aquelles èpoques també va compondre cançons per Stevie Wonder i The Spinners, entre d'altres. A partir del 81 es va llançar ja en solitari. Actualment i retirat, es dedica bàsicament a compondre.

Cómateens – The late mistake 1983

El tercet nord-americà mixt Cómateens, englobat dins de la new wave, estava integrat per Lyn Bird als teclats i veus, Nic North, de nom real Nicholas West, al baix i veus i Oliver North a la guitarra i veus (a qui no hem de confondre amb el condecorat marine del mateix nom). Van tenir una vida efímera i de fet aquest single no va arribar a publicar-se mai a Espanya, tot i que existeix també la versió maxi que al país podia comprar-se com disc d'importació i en la qual es van incloure tres versions del tema al costat de "Pictures On A String", la cançó que donava títol al segon LP on es va incloure aquesta peça, però en el single, en la versió britànica, la cara B va ser "Ice machine". El disc va ser produït per Norman Mighell i es va editar al Regne Unit a través de Virgin Records. Cómateens es van crear a Nova York el 1978 i inicialment comptaven amb la guitarrista Ramona Jan que va ser substituïda posteriorment per Lyn. Oliver North va morir l'any 1987 i després de la seva mort els altres dos components van seguir com a duet fen-se dir West & Bird encara que només van gravar un àlbum. En total Cómateens van publicar 4 LP's i Virgin va editar el 1991 un recopilatori titulat "One by One - The Best of the Comateens".

Cyndi Lauper – Girls just want to have fun 1983

Fa un grapat de temporades escoltàvem a Un Toc de Rock un tema de l'álbum "Memphis blues", el disc més nou de la menudeta Cyndi Lauper, publicat l’any 2010, ara toca escoltar una de les més antigues ja que he rebut un correo recordan-me que vaig dir que la posaria i no ho he fet. Ho salucionem i sonará ara al programa la cançó més popular de la carrera de Cyndi Lauper i la que la va catapultar a les llistes d'èxits de tot el món, un èxit que més tard revalidaria amb "Time after time". La cançó "Les noies només volen divertir-se" es va publicar en single el 6 de novembre de l’any 1983, era el seu senzill de debut i va ser adoptada com un himne feminista. La cançó ocupa el lloc número 23 en "Les millors 100 cançons dels 80" i va aconseguir la primera posició del Billboard en les llistes de Hot dance i en la llista de pop de l'any va arribar al lloc 15. Es va incloure en el primer LP de Cynthia Ann Stephanie Lauper, una dona nascuda el 22 de juny de 1953 a Brooklyn, Nova York i que és titulava "She's So Unusual". La peça va ser escrita per Robert Hazard, qui la va gravar l’any 1979. La va escriure des del punt de vista masculí i per a la versió de Cyndi Lauper, van canviar lleugerament la lletra perquè pogués ser interpretada per una dona i després deser consultat, Hazard va aprovar els canvis realitzats en el seu tema.

Culture Club – Do you really want to hart 1983

Un home va revolucionar la moda femenina pel que fa a maquillatge, vestuari i complements a l'Anglaterra dels 80, no m'heu sentit malament, he dit “un home”. Us estic parlan de Boy George, líder del grup Culture Club. Cada un dels seus concerts, discos i aparicions en televisió eren seguides per les noies angleses que l’imitaven de seguida. Culture Club va ser una banda molt glam que es va englobar dins dels new romantics durant els anys vuitanta i al costat de Boy, de nom real George Alan O'Dowd i nascut el 14 de juny de 1961 a Kent, es trobaven Roy Hay (guitarra), Mike Craig (baix) i Jon Moss (bateria) que havia tocat amb The Damned. Les droges van marcar la carrera dels Culture Club. L’any 1985 el teclista Michael Rudetski que s'havia incorporat posteriorment i que va co-escriure algunes de les cançons de l'àlbum de Culture Club "From Luxury to Heartache" (1986), va ser trobat mort per sobredosi d'heroïna en la casa de George i això va ser una de les raons per les que el grup es va desfer i Boy George va començar en solitari. Tan mateix, val a dir que la addicció a les drogues de Boy George va anar en augment, arribant a ser detingut en alguna ocasió per possessió. L’any 2007 Boy George va complir serveis comunitaris per aquest motiu en la Ciutat de New York. "Do you really want to hurt me", publicat també al 1983, va ser el segon single de Culture Club i el tema que els va donar a conèixer a tot el món. Van ser descoberts pel malaguanyat productor i cantant Malcolm McLaren (Londres 22 de gener de 1946 - 8 d’abril del 2010). L'àlbum "Colour by Numbers", el seu segon disc gran, on es trobava aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock, va superà el milió de copias venudes sols a Anglaterra, arribant al número 1 tant a Anglaterra com als Estats Units. Es calcula que l’àlbum ha superat els 10 milions de discos venuts a tot el món. El single amb aquesta cançó que és va publicar el 5 de september del 1983, també va conseguir el primer lloc a les llistes, però ja al 1984.

Police – Every breath you take 1983

No deixarem l’any 1983. "Cada vegada que respiris" és una cançó escrita per Sting que el grup Police va incloure en el seu LP "Synchronicity", publicat al maig de l’any 1983 i avui en dia és tot un tema de referència quan parlem dels britànics Police. Va guanyar un Grammy com "Millor Cançó de l'Any", ja al 1984. La lletra parla d'un amor no correspost i Sting la va compondre arran dels problemes sorgits en el seu matrimoni amb Frances Tomelty, de la qual en aquells moments es trobava en procés de divorci. De fet i referint-se a aquest tema, el cantant i baixista britànic va manifestar una vegada "Crec que és una cançó molt, molt lletja i sinistra i que la gent l'ha confós amb una dolça cançó d'amor". Val a dir que la gravació de la cançó va ser tot un poema i va estar carregat de problemes ja que les tensions personals entre els membres de la banda que van desembocar en la seva dissolució, especialment entre  Sting i Stewart Copeland, van estar molt presents. El productor Hugh Padgham va afirmar que durant les sessions de gravació Sting i Copeland s'ha agredien verbal i físicament a l'estudi. Aquestes tensions van fer que gairebé haguessin de suspendre la gravació, fins que en una reunió entre la banda i el seu mànager, Miles Copeland, van arribar a un acord per continuar. Andy Summers va gravar la guitarra en una sola presa i sense que els seus companys estiguessin presents, a instàncies del propi Sting. L'actor, cantant i baixista es diu en realitat Gordon Matthew Thomas Sumner i va néixer el 2 d'octubre de 1951. L’any 1985 Sting es va llançar ja en solitari havent venut més de 100 milions de discos i aconseguit 16 Grammys.

Rod Stewart – Do ya think I’m sexy 1978

Mirarem una mica més cap el passat i ens anirem a l’any 1978 amb Rod Stewart que és un dels cantants que ha venut més discos de la història, es calcula que supera els 250 milions de còpies venudes a tot el món. 31 dels seus singles han estat en el top 10 i sis han arribat al número 1. Va néixer el 10 de gener de 1945 en el barri londinenc de Highgate i una bomba volant alemanya V-2 va caure a la comissaria del barri, unes casa més enllà d'aquella on ell naixia, just a la cantonada. Va ser un naixement "sonat". Rod Stewart va ser el cantant del grup Shotgun Express, també de la Jeff Beck Band i va militar a The Faces, al costat de Ron Wood, avui amb els Rolling Stones, mantenin una
carrera paral·lela en solitario que finalment va fer que el grup es desfes. Quan va començar va agafà la seva guitarra i s’en va anar al sud de França, pero va ser expulsat del pais per gamberro. Molts van descobrir a  Rod Stewart com a solista amb aquest tema, composat por Rod Stewart i Carmine Appice que havia estat component del grup Vanilla Fudge, va ser produït per Tom Dowd i estaba inclòs en el seu LP "Blondes have more fun". Aquest disc va ser molt criticat per els seguidors de Rod Stewart ja que deien que era massa comercial i allunyat de les seves arrels blusseras, peró va funcionar i bé. Així i tot jo reconec que el seu millor disc és "Atlantic crossing" del 1975, però aquesta cançó va ser la que el va donar a coneixa massivament i el va col·locar a les llistes de tot el mon. L’any 2001 Rod Stewart va rebre el "Disc de Diamant de la música del món" per les seves vendes.

The Alan Parsons Project – Don’t answer me 1984

Avui tornarem a escoltar The Alan Parsons Project, amb aquest tema que es trobava a l'àlbum "Ammonia Avenue" que van publicar el 7 de febrer de 1984 i que s'havia gravat als Abbe Road Studios de Londres, entre 1982 i el 83, va ser Disc d'Or en als Estats Units. Aquest tema es va publicar en single al mes de març i va ser l'últim èxit d'Alan Parsons Project a les terres del Oncle Sam, el single va aconseguir el lloc 15 del Billboard, encara que només va arribar al 58 a Anglaterra. El títol de l'àlbum va ser inspirat per una visita que Eric Woolfson va fer a la planta que la companyia Imperial Chemical Industries tenia a Billingham, i el nom li va venir per que el primer que va veure va ser un llarg carrer ple de canonades i amb un cartell que deia "Ammonia Avenue" que podríem traduir com "Avinguda de l'amoníac". En aquest àlbum i a més d'Alan Parsons (teclats programació i cors) i Eric Woolfson (teclats i cantant), van comptar amb Ian Bairnson (guitarres), Colin Blunstone (veus), Mel Collins (sintetitzadors i saxo), Stuart Elliott (percussió i bateria), David Paton (baix, guitarra i cors), Chris Rainbow (cors), Lenny Zakatek (cors), Ken Zidar (baix i cors) i la The Philharmonia Orchestra amb Christopher Warren-Green com a director. Alan Parsons va ser productor i enginyer de so dels estudis Abbey Road, a Londres i va treballar amb The Beatles a l’àlbum “Abbey Road”, però quan es va unir al cantant Eric Woolfson van crear The Alan Parsons Project aconseguint fama mundial i un èxit darrere l'altre. Alan Parsons és un veritable geni dels teclats i la música electrònica. Tot i que moltes cançons del grup s'han editat en single, el Alan Parsons Project sempre va ser un grup d'àlbums i obres molt completes i plenes de simfonisme. L'enginyer de so i músic britànic Alan Parsons va néixer el 20 de desembre de 1948 a Londres, mentre que el cantant, compositor i músic escocès Eric Woolfson va néixer el 18 de març de 1945 a Glasgow. Va morir el 2 de decembre del 2009, mentre dormia, comptava 64 anys d'edat i havia patit una llarga lluita contra el càncer que finalment va acabar amb la seva vida.

Cupid’s Inspiration – Yesterday has gone 1968

Ens ens anem ara a la dècada dels seixanta amb aquesta cançó que us porto ara i que obria el primer llarga durada del grup britànic Cupid’s Inspiration que porta el nom del grup com a títol genéric i es va editar l'any 1968. La veritat és que la cançó es va classificar també als Estats Units. Cupid’s Inspiration es van crear a Stamford, Lincolnshire i inicialment es deien The Ends, jugaven bé amb les veus, com podreu comprobar escoltan la cançó. El tema es va publicar en single i va aconseguir el segon lloc a Anglaterra i el 4 als Estats Units. La cançó no era seva, es tracta d'una versió d'un tema  composat per Teddy Randazzo i Victoria Pike que ja havien gravat anys abans Little Anthony and The Imperials que eren de Nova York. Els Cupid’s Inspiration van funcionar de l’any 1968 fins al 1971 i es van desfer, però per la banda van passar un munt de músics, tot i que inicialment eren Laughton James (baix), Wyndham George (guitarra), Bernie Lee (guitarra) i Steve Hammond, però van passar gent de la talla de Martin Cure, Gordon Haskell que posteriorment s'aniria a King Crimson, Roger Gray, Garfield Tonkin i uns quants més. Cupid’s Inspiration van tindre una bona e interesant discografia.

Family of the Year – Never enough 2012

Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Loma Vista", el segon i últim disc gran i que el grup nord-americà Family of The Year va publicar el 10 de juliol de l'any 2012, possiblement sigui el seu millor treball fins el moment i en les llistes dels Estats Units es va classificar en el lloc 35. De fet en l'àlbum es trobava el tema "Hero" que es va editar també en format single i ha estat el seu millor hit fins ara, arribant al lloc 7 en Estats Units, la cançó s'ha inclòs a la banda sonora del film "Boyhood", la escoltarem en propers programes. Els californians Family of The Year són una banda d'indie rock que es van crear a Los Angeles l'any 2009, amb components de Unbusted i The Billionaires i estava integrada en aquest enregistrament per Joseph Keefe (cantant i guitarra), el seu germà Sebastian Keefe (bateria i cors), James Buckey (guitarra i cors) i Christina Schroeter (teclats i cors), encara que pel grup tot i el poc temps que porten en actiu, han passat altres músics, entre ells Vanessa Jeanne Long, Brent Freaney i Meredith Sheldon. Family of The Year van debutar discogràficament amb el CD "Songbook" que es va posar a la venda el 17 de novembre de 2009 i fins al moment ha tret 4 singles, 4 EP's i 2 discos grans.

Robbie Robertson – When the night was young 2011

El que va ser líder de The Band, el cantant, guitarrista, compositor, actor i productor canadenc Robbie Robertson, va treure l'any 2011 l'àlbum, "How To Become Clairvoyant" del qual ara us he seleccionat aquest tema per compartir en el programa de avui d'Un Toc de Rock. El 5 d'abril de l’any 2011 Robbie Robertson va publicar el seu cinquè àlbum d'estudi en solitari, titulat "How To Become Clairvoyant" que va arribar a la posició 13 en les llistes del Billboard. En la gravació del disc van col·laborar Eric Clapton, Steve Winwood, Tom Morello, Robert Randolph, Trent Reznor, Rocco Deluca, Angela McCluskey, Taylor Goldsmith, Pino Palladino i Ian Thomas. Robbie Robertson va ser el líder de The Band, un grup que es va fer famós per haver estat la banda d'acompanyament de Bob Dylan, d'aquí el nom La Banda, fins que es van desfer i ell va llançar-se pel seu compte. The Band van retirar-se després de gravar la pel·lícula musical "The last waltz" que va dirigir Martin Scorsese i no és res més que la filmació del seu últim concert, memorable aixó si, celebrat el 25 de novembre de 1976 en el Winterland Ballroom de San Francisco. L’àlbum es va edità el 26 d'abril de 1978 en format triple vinil. En aquest gran concert van col·laborar Paul Butterfield, Eric Clapton, Neil Diamond, Bob Dylan, Emmylou Harris, Ronnie Hawkins, Dr John, Joni Mitchell, Van Morrison, Ringo Starr, Muddy Waters, Ronnie Wood, Bobby Charles i Neil Young. De veritable nom Jaime Robert Klegerman, però conegut com Robbie Robertson, va néixer a Toronto, Canadà, el 5 de juliol de 1943. L'any 2004 Robbie Robertson va ser classificat en el lloc 78 de la llista dels 100 millors guitarristes del món, elaborada per la revista musical Rolling Stone. Per cert, va ser el productor de diversos àlbums de Sau i va col·laborar amb ells en el “Concert de mitjanit” que va tindre lloc a la plaça de toros La Monumental de Barcelona.

Cliff Richard & Elton John – Slow rivers 1987

El cantant angles Cliff Richard ha estat un dels més grans artistes del panorama musical al Regne Unit, la millor estrella pop de la seva historia, sent destacable la seva trajectoria ja des dels seus inicis a finals dels anys 50 amb els seus inseparables The Shadows. Va ser un dels introductors del rock and roll al Regne Unit i la seva carrera, encara que bastant oblidada a Espanya, ha seguit en vigor al seu país. L’any 1987 va col·laborar en aquest tema amb Elton John i la cançó es va incloure en el LP "Leather Jackets" que va ser produït per Gus Budgeon. "Slow Rivers" es va publicar en single i es tractava d'una cançó escrita per Elton John i Bernie Taupin que es va gravar en els CTS Studios de Wembley. Cliff Richard es diu realment  Harry Webb i va néixer a Lucknow, a l'Índia, quan aquesta era colònia britànica, el 14 d'octubre de 1940. Cliff Richard ha col·laborat en enregistraments de Mark Knopfler, Stevie Wonder, Phil Everly, Freddie Mercury, Janet Jackson, Van Morrison, Olivia Newton-John o el mateix Elton John, entre molts altres. El 25 d'octubre de 1995 va ser nomenat Sir Cliff Richard per les seves contribucions a causes benèfiques en moltes parts del món. Va ser el primer representant del món musical angles en rebre aquesta distinció. Curisament Cliff Richard, tot i el seu èxit a Anglaterra, no ha conseguit el mateix als Estats Units, on no ha arrivat mai a ser un cap de llistes.

Crash Test Dummies – Mmm, Mmm, Mmm 1993

El grup canadenc Crash Test Dummies va incloure aquest tema en el seu àlbum "God Shuffled His Feet" que van editar l'octubre de l’any 1993 i va ser un dels principals singles del disc. Cada vers d'aquesta cançó descriu l'aïllament i el patiment d'uns nens que tenen una anormalitat física cada un d'ells. Un noi amb els cabells prematurament blancs a causa del sofriment i el maltractament que pateix i una nena amb el cos cobert de marques de naixement que la enlletgeixen. El tercer és un nen els que els seus pares obliguen a anar a una església on tremola de por i pateix molt, estès a terra, obligat i maltractat pels seus progenitors. En la cançó expliquen que la situació d’aquest petit encara és pitjor que la dels altres nens. En alguns concerts els Crash Test Dummies interpreten una versió alternativa de la lletra en la qual substitueixen el tercer vers i parlen d'un nen malalt i maltractat per la seva mare. The Crash Test Dummies es van crear a Winnipeg, Manitoba, l’any 1988 i encara segueixen en actiu. El líder del grup és el cantant i guitarra Brad Roberts, al costat de Ellen Reid (cantant i teclista) i es complementaven amb Dan Roberts (baix i cors), Benjamin Darvill (harmònica i mandolina) i Mitch Dorge (bateria), és clar que actualment només romanen en el grup Brad Roberts i Ellen Reid, de fet ara són duet. Aquesta cançó va rebre una nominació als Grammy i l'àlbum dues.

Dinah Washington – Mad about the boy 1952

Val a dir que la televisió i la publicitat van fer que les noves generacions descobrissin aquest tema i a la cantant de color Dinah Washington quan l'any 1992 es va començar a emetre un espot publicitari dels pantalons Levi's en el qual aquest tema era la banda sonora i va tornar a reeditar-se en single i aprofitant l'estirada promocional, llavors van començar a sorgir recopilatoris de la cantant amb aquest tema per títol, al costat de allò de "Greatest Hits" o “The very best”, havia de seguir traient-li suc a la mamella. La veritat és que la cantant de  color Dinah Washington la va gravar a l'any 1952, però havia estat escrita al 1932 per l'actor, cantant i compositor Sir Noël Coward i abans de Dinah, ja s'havien realitzat unes quantes gravacions a càrrec d'altres cantants. Dinah Washington va treballar dins de diversos gèneres musicals R & B, swing, jazz, blues i soul. El seu veritable nom era Ruth Lee Jones i va néixer a Tuscaloosa, Alabama, el 29 d’agost de 1924. Dins de la seva àmplia carrera també cal destacar la cançó "What a Diff'rence a Day Makes", de fet Dinah Washington es va especialitzar en balades. La cantant sempre va tenir problemes de pes i Dinah Washington va morir a Detroit, a causa d'una sobredosi accidental de píndoles aprimants, barrejades amb alcohol, un 14 de desembre de 1963, tenia 39 anys. La seva vida sentimental va ser molt intensa i conflictiva, va estar casada en set ocasions, a més d'haver mantingut nombroses relacions amoroses, algunes bastant tempestuoses.

Clannad – Theme from Harry’s Game 1982

Acabarem el programa d'avui amb aquesta deliciosa peça que ens porta el grup irlandès Clannad, la banda de la família Brennan i que es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula "Joc de Patriotes", protagonitzada per Harrison Ford i pertanyent a la saga del agent de la CIA Jack Ryan. Clannad es van crear a Gweedore, al Comtat de Donegal, l'any 1970 i la seva música ha estat encasellada dins del folk rock, la new age i la música celta. Està integrat per Máire Ní Bhraonáin que posteriorment va passar a anomenar-se Moya Brennan i té una carrera paral·lela en solitari, els seus germans Ciarán O'Braonáin, Pól O'Braonáin, i els seus dos oncles Noel i Pádraig O'Dugáin. Enya Brennan, la germana de Máire, Pól, i Ciarán, va ser component del grup de 1979 fins a l'any 1982 i els va deixar per llançar-se en solitari amb gran èxit, és la cantant Enya. Es calcula que Clannad, al llarg de la seva carrera, han superat els 15 milions de discos venuts i segueixen en actiu. En total han tret 23 àlbums. "Theme from Harry’s Game" que escoltem ara, va ser composada pel grup per un thriller de televisió del mateix títol i va aconseguir el número 5 a la llista de singles britànics del 1982. És l'únic single de l’historia que ha assolit la primera posició a Anglaterra cantat íntegrament en gaèlic irlandès, clar que va ser onze anys més tard, quan es va incloure en la pel·lícula "Joc de patriotes". També s'ha fet servir en un anunci de Volkswagen, ja l'any 1992. Un altre dels seus grans hits va ser el tema "I Will Find You" que es va incloure en una altra banda sonora, la de la pel·lícula de "L'últim mohicà", l’any 1992

La frase per tancar el programa d’avui la va dir Bruce Springsteen parlant de música:

"En música, Elvis va posar el cos, Sinatra
la veu i Dylan el cervell”

Acaba Un Toc de Rock per ara i jo tanco la barraqueta, però abans de marxar-me us deixo amb companyia de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana si ho fas a través de la ràdio, si bé recorda que el pots descarregar-t’el via internet a través del blog o des de el facebook de Montse Aliaga. Soc Mario Prades i ara us diré adeu fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)