Un Toc de Rock 09-56

Començarem el programa des de El Vendrell escoltant a Lax'n'Busto i una cançó del seu primer disc, però també trobareu en la nostra banda sonora a Manolo Tena, Leño, Whiskyn’s, Tomeu Penya, Sabina, Roxette, Amaral, Los Rebeldes i uns quants artistes més que ens portaran de tornada en aquest viatge al passat musical, espero que amb bons records. Jo sóc Mario Prades i ara des de totes aquelles emissores per les que escoltes Un Toc de Rock o bé des del blog o el facebook de Montse Aliaga si ho fas per la xarxa, obriré la barraqueta.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Lax’n’Busto – Mai diguis mai a un mai 1989

Avui i per començar Un Toc de Rock escoltarem a Lax’n’Busto. L'any 1989 el grup del Vendrell va publicar el seu primer àlbum “Vas de punt?... o què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. En aquella carta de presentació es trobava aquest tema que escoltem ara i que és un dels més carismàtics a la carrera dels Lax'n'Busto. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van incloure dues cançons noves, faltava una de les originals "Carmen Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de Valls i que els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a estudiar un estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells van haver de indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny (a la foto) va anunciar, via el fòrum de  Lax'n'Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976.

Álex de la Nuez – Dame más 1994

Aquest tema és una versió del "Give it up" del grup nord-americà Steve Miller Band que es va fer servir, amb la veu d'Álex de la Nuez, per a un anunci de Kas. Ha estat el gran èxit comercial en la carrera d'Alejandro de la Nuez Magarzo, nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la "movida madrilenya", els de "Groenlàndia". Més tard s'incorporaria a Tequila substituint a Felipe Lipe i posteriorment va formar duet amb Christina Rosenvinge dient-se Álex & Christina, els portava un representant de Valencià,  crec recordà que era Vicente Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el Rosari de l'Aurora ja que pel que sembla, la nena era inaguantable i va suposar tot un trauma per a Álex que finalment es va recuperar i gràcies a aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir ser número 1 en vendes al país. Va ser la cançó estrella d'un CD recopilatori d'èxits de l'estiu, el "Terracitas de verano" publicat per el segell EMI. La veritat és que la seva carrera en solitari no és excessivament destacable, però aquest disc va ser tota una bomba comercial i molts van descobrir gràcies a la versió de Álex de la Nuez, als nord-americans autors del tema, aixó va ser el més positiu de tot. Com músics de sessió ha acompanyat molta gent, entre ells a Mecano com guitarra al LP "Descanso dominical". En l'actualitat es dedica bàsicament a compondre música per a anuncis i ha guanyat diversos premis en aquest camp, destacant el Ondas a la millor falca radiofònica. Per cert i això és tota una curiositat, Amb Zombies va gravar dos discos, com Álex y Christina també dos i en solitari... A que no sabeu quants discos ha gravat? Premi! Sou molt espabilats, la resposta són “Dos”.

Leño – Maneras de vivir 1981

En un dels capítols de la sèrie "El Ministerio del Tiempo" de TVE, es van traslladar als vuitanta i els protagonistes assisteixen a un concert de Leño, en aquell moment em vaig adonar que feia temps que no escoltàvem a aquesta banda mítica del rock espanyol i ara toca. El dia 12 de febrer de l’any 1978, el grup Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano, un bon amic que va morir el 27 d’agost del passat 2014 i que també es va dedicar a la producció. Per cert, Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en el grup Coz, dels que sortiria Barón Rojo. Aquesta és una de les millors cançons de Leño i us la he extret de l'àlbum "En directo" que es va gravar el dies 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En el concert i la grabación col·laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda, en aquells moments, Luz Casal fen cors. Es va fer una memorable gira anomenada “Rock de una noche de verano” amb Miguel Ríos, Leño i Luz Casal. Quan Leño es va desfer a l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar a Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony (a la foto amb Mario Prades), amb el seu germà Àngel que crec que ara està per l’América central, van crear el grup Ausentes i també es va dedicar a la producción, destaca la seva tasca com a productor amb el grup Números Rojos i altres. Rosendo (a la foto amb Mario Prades) va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22, i em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar… de antenas, pero este es un Mar de Verdad". Crec que fa un parell d’anys es va publicat una caixa amb totes les gravacions de Leño, un llibre i també van rebre un Disc d’Or.

Manolo Tena – Tocar madera 1992

I ara una cançó per a els supersticiosos, i és que hi ha gent que son molt supersticiosa. Creuen que trobar-se un gat negre, potser passà per sota d'una escala, abocar la sal, trencar un mirall, els dimarts o divendres i tretze i tantes altres coses, poden portar conseqüències no sempre agradables... Mala Sort. Persones que opinen que existeixen els mals auguris i que les coses mai succeeixen perquè si. És clar que els que creuen en aquestes coses tenen una solució... Tocar fusta. Jo recordo aquell gallec que quan li van preguntar si creia en les meigas va dir: "Creder, creder, non credo, pero haberlas ailas". Aquesta cançó de Manolo Tena que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que és titula aixi “Tocar madera”, tracta sobre aquestes coses en las que molts i creuen, si bé mai ho reconeixen, es trobava en l’àlbum "Sangre española", segon i possiblement el millor disc d'aquest veterà que va aconseguir superar els seus molts problemes amb les drogues i l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. També es va incloire en un doble CD benéfic que va treure Avispa Records, a favor d'Amnistia Internacional. Manolo Tena, nascut a Madrid el 21 de desembre de 1951. Personatge mític de la “movida madrileña”, Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero", l’any 1979. Quan es van desfer va crear una altra bona banda de rock, el trio Alarma!!!, per començar l’any 1988 en solitari amb una interessant trajectòria. "Sangre española" es va gravar als Estats Units, aconseguint el mig milió de còpies venudes. Manolo Tena va ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant Internet i a bon preu, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que les cases de discos i sobretot les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emisores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent i aixó es una de les grans malalties que patéix la música nacional, als Estats Units pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica habitual.

Whiskyn’s – El meu amic 2004

Des del àlbum "On" que Whiskyn's van publicar l'any 2004 ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquest tema en el qual els reusencs ens parlen de l'amistat i en el que reconeixen que tenen un bon amic, però el cuiden poc i això no està bé. És clar que al final Joan Masdeu ens aclareix que aquell "bon amic" és ell mateix.  Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixer ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que tinc a la meva discoteca, tot un incunable. Joan Masdeu era veí meu en el barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien també del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, però per la banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Joan Masdeu ja porta publicats un parrel d’àlbums en solitari des de que els Whiskyn’s es van desfer. Per cert, la presentació de l'àlbum "Lila" es va fer a Reus, a la sala Philadelphia i jo vaig fer la producció del concert.

Tomeu Penya – Ciutadà d’aquest món 1995

L'amic Tomeu Penya va publicar aquest tema en el seu àlbum "Anuats" i crec recordar que em va comentar quan em va donar el CD que estava dedicada o es referia a un jugador de bàsquet del Joventut de Badalona, però no recordo el nom i sempre he confessat que jo no sóc precisament un entès en qüestions esportives, més aviat sóc un negat per a aquests temes. Al CD va incloure una versió instrumental de la cançó "Dues nits a Barcelona" que francament és tan bona o més que la cantada, també recollida en el disc i que ja hem escoltat. La veritat és que "Anuats" és un dels millors àlbums de Tomeu Penya, publicat per Picap l'any 1995. L’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer que és un históric de la música a Mallorca al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més.Tomeu Penya som amics, ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descansi. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya aquell dia estava preocupat, a la tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-ho. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949. Va començar tocant en el grup Els Mallorquins que van treure un disc petit, després a Harlem on també hi era l’amic Joan Bibiloni. La foto està feta al Serrallo, el port de Tarragona, després d'un bon dinar.

Joaquín Sabina – ¿Quién me ha robado el mes de abril? 1988

Aquesta cançó es trobava en el LP "El hombre del traje gris" publicat per Sabina el 1988 i que al costat de "Hotel, dulce Hotel" (1987), són els millors treballs de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom complert Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment va formar part del projecte anomenat La Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per el periodista Fernando García Tola (Valladolid, 1941 - Madrid, 23 de julio de 2003) en el seu programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Joaquín Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Jo creia que Joaquín Sabina va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a compondre, però fa uns mesos va realitzar una gira amb disc en directe inclòs i la veritat és que s'ha recuperat bastant, encara que hem de reconèixer que no tornarà a ser el mateix d'abans, de fet en el primer concert va abandonar l'escenari. Després va manifestar haver patit un "Pastora Soler" referint-se a pànic escènic. Té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa. A la foto Sabina amb Mario Prades.

Los Rebeldes – Con su blanca palidez 1987

La banda de rock and roll més popular de l'estat són Los Rebeldes, un grup sorgit a Barcelona i liderat des dels seus inicis per Carlos Segarra que és del barri de Sants. L'any 1987 van publicar el seu primer disc en directe, un doble àlbum titulat genèricament "Preferiblemente vivos" que es va gravar el 24 d'agost de 1986 a Alcalá De Guadaira (Sevilla) i on a més de les cançons més populars dels seus quatre primers discos, van incloure unes quantes versions, entre elles aquest gran balada, un clàssic dels seixanta que van gravar originalment els britànics Procol Harum i que a Espanya havien versionat amb encert els Pop Tops, a l'any 1967, encara que la dels barcelonins és molt més canyera. També versionen “Caldonia” de Louis Jordan, “Green Onions” de Booker T. & The MG’s, “Come On Everybody” d’Eddie Cochran, “No Particular” que es el “Place To Come” de Chuck Berry, una de Henry Mancini i alguna més. En aquest enregistrament Los Rebeldes són Carlos Segarra (cantant i guitarra), Tony Nervio Roto (guitarra), Dani Nel·lo (saxo), Moisés Sorolla (bateria) i crec que Emilio Díaz (piano), encara que d'aquest últim no estic segur. Del que si ho estic és que en la gravació va col·laborar el guitarrista Javi Volumen. Per cert, d'aquest tema van realitzar una altra gran versió Los Savajes en el seu àlbum de retorn titulat "1988". Val a dir que en els seus inicis, quan es van crear l’any 1979, Los Rebeldes tan sols eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moisés Sorolla. Aurelio Morata els va deixar després del primer disc per crear Aurelio y Los Vagabundos, un altre bona banda de rock and roll, si be després ha tornat a treballar amb ells i crec que en el disc en directe "Noches de luz, días de gas" que es va gravar el dia 28 de març de l’any 2009 a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix el meu amic Fede Sardà i el seu fill, donç en aquest disc en directe, a part de tocar, també va ser el productor. Jo recordo que quan vaig organitzar la segona edició de la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionista de Tortosa, els lliuravem una placa homenatge pel seu treball a favor del rock and roll a Espanya. Ells havien actuat el dia anterior a València de tornada farien una parada a Tortosa per recollir la placa, però van tenir problemes a la carretera i no van poder passar a recollir-la i l'Ajuntament se la va remetre, crec que per correu.

Amaral – Las chicas de mi barrio 2008

Possiblement el disc amb més qualitat en la carrera discogràfica del duet saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre, sigui "Gato negro - Dragón rojo", un doble àlbum gravat entre Londres, Madrid i Nova York que es va publicar el 27 de maig del 2008 i del que us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock. Aquest va ser el cinquè àlbum d'estudi d'Amaral que en total han publicat sis discos d'estudi, una edició especial i dos dvd 's en directe, des de 1998, any en què van començar. El seu disc més venut, però, ha estat "Estrella de mar", editat l'any 2002 i en el qual es va incloure la cançó "Sin ti no soy nada", possiblement la més popular en la llarga carrera d'Amaral. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino y Rosas, amb els que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts i des de que van treure "Hacia lo salvaje" l'any 2011, poc s'ha sabut d'ells. Si bé al 2012 vam treure un disc recopilatori de grans èxits.

Roxette – No se si es amor  1988/1990

Ara que es compleixen 25 anys de l'estrena del film "Pretty woman" anem a recordar la pel·lícula i sobretot la banda sonora que va ser la primera de la història del cinema en què només es van incloure versions de temes que ja havien estat editats anteriorment i va funcionar molt bé comercialment, sobretot gràcies a aquest esplèndid tema de Roxette, cal reconèixer que la pel·lícula també ja que la primera setmana de projecció s'havien amortitzat els costos. Així mateix ha estat la més rendible per a les televisions que la reposen periòdicament, sempre amb índexs d'audiència veritablement notables. Va estar el film que va consagrar a Julia Roberts i a Richard Gere, va ser estrenada el 23 de març de 1990 als Estats Units, incloïa aquest tema a càrrec del duet suec Roxette, és clar que en angles. Jo avui us el porto en castellà. Per cert que Roxette, creat l'any 1986, va gravar moltes cançons en castellà. Fins i tot van treure l’any 1996 un CD titulat "Baladas en español". Però jo la cançó us la he tret d’un CD variat, publicat a la América Llatina i titulat “Baladas en inglés cantadas en español”. El duet estava format pel guitarra Per Gessle (12 de gener de 1959, Halmstad, Suècia) i la cantant Gun-Marie Fredriksson (30 de Maig de 1958, Ostra Ljungby, Suècia). Han venut més de 75 milions d’albums i senzills a tot el mon i quatre dels seus singles van arribar al número 1 del Billboard americà. Van ser la primera banda de parla no anglesa a gravar un unplugged per la MTV. Marie va patir un desmai l'any 2003 i van descobrir-li un tumor al cap del qual va haver de ser operada. Malgrat els resultats satisfactoris, va deixar la música per a descansar amb la família. Ara tornen a estar en marxa i en actiu i l’any 2011 Roxette va treure el seu disc nou de retorn, del que ja hem escoltan alguna cosa a Un Toc de Rock. Aquesta cançó es va incloure originalmente en anglés en el seu LP “Look Sharp!” de l'any 1988.

Apache – Tú no tienes sentimientos 1980

Músics de diversos grups de Jaén com Cantares, Kronya o Phoeni decideixen unir-se l’any 1976 i sorgeix Geyser, integrat per Luis Miguel Peláez (veu i guitarra)), Ángel Jacinto (veu i teclats), Miguel Morales (veu i bateria), Pepe Díaz (veu i baix), Rogelio Rojas (veu i guitarra) i Antonio Molinero (percussió). L'any 1979 i depres ser fitxats per EPIC, subsello de CBS, la discogràfica els canvia el nom i passen a ser Apache, editant el seu primer i millor disc "Sobrevivir" que va superar les 70.000 còpies venudes. El seu següent treball, ja l’any 1980 va ser "Tú no tienes sentimientos" al que aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol i que els va llançar al mercat sud-americà. L’any 1983 comencen els canvis en la formació i entren Jesús Vaquero als teclats i Arturo Gutiérrez al baix. El 1986 s'incorpora el guitarra Juan Carlos González i durant un temps van tindre dues guitarres solistes, sent 7 components. A l'any següent i després de canviar de discogràfica comencen els canvis constants del membres d'Apache. S'en va Arturo i entra Santi Pérez (baix). L’any 1990, Miguel Morales i J. Carlos González abandonen el grup Apache i entren en el seu lloc Andrés (bateria) i A. Lledó (guitarra). Dos anys més tard tornarien Miguel Morales i J. Carlos González. El 1990 van signar amb AZ Records, el segell de Braulio Paz, però ja no era el mateix i tot i la qualitat del grup i les seves bones cançons, Apache ja mai van tornar a ser cap de llistes. A partir de 1999 entren com a grup resident a la sala Luz de Gas que dirigeix el meu amic Fede Sardà junt al seu fill, actuant cada dia. Actualment i amb nova formació, crec que actuen a la sala Mae West, a Granada, però no estic segur.

Pep Sala – Un trosset de cançó 2004/2008

Un altre vegada des de l’àlbum “Manual teòric i pràctic del pas del temps” us he extret aquesta bella cançó que ens interpreta i va compondre un bon amic, Pep Sala, si bé la cançó es va incloure inicialment en el disc “Crítica de la raó pura" que s'havia publicat l'any 2004. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. El doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” es va publicar l’any 2008 i l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de Gerard Quintana, Montse Llarás dels Bars i Monica Green. L’amic Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. L’any 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella.

Ana Belén y Miguel Ríos – Balada de Mackie el Navaja

Amb música de Kurt Weil i la lletra escrita per Bertolt Brecht, us porto ara per acabar el programa d’avui, la història d'aquest ferotge delinqüent que té aterrida a la ciutat "La balada de Mackie El Navaja", de la qual us vaig parlar la passada temporada quan vam escoltar a Rubén Blades i el seu "Pedro Navaja". La cançó va ser escrita al 1928 i un any després la van incloure a l'obra de teatre "La ópera de los tres centavos" que va ser escrita per Bertolt Brecht. Al llarg de la història s'han fet grans versions del tema, destacant les de Louis Armstrong, Bobby Darin i Frank Sinatra, a Espanya la va gravar José Guardiola que li va donar un caire country, entre d'altres, encara que la lletra ha estat canviada en moltes d'aquestes versions i no dic res pel que fa a les traduccions. Miguel Ríos ens porta ara aquesta versió en la qual el text mante l’espirt original i ha estat molt poc alterat. Miguel Ríos la va incloure en un doble àlbum gravat amb Ana Belén i titulat "Cantan a Kurt Weil" i en el què a duet o per separat, versionen peces del compositor alemany, acompanyats por la orquestra Ciudad de Granada, diriga per  Josep Pons. L’àlbum es va publicar l'any 1999. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però aixó va ser per obra i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962 i li van pagar 3000 pessetes com a avançament. Miguel Ríos va anunciar la seva retirada fa un parell o tres d’anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li queda molt a dins seu per a dir. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

La dita d’avui es del’actriu Jennifer Lawrence, la nena en flames (Louisville, Kentucky, 15 de agosto de 1990) que va dir una cosa amb la que estic completamente d’acord i ara que es canvien tantes paraules, es dicten tantes normes i lleis noves per evitar qualsevol tipus de descriminació, haurien de tenir-la en compte:

“Crec  que hauria de ser il·legal cridar a algú grassa

 a la televisió. Els mitjans de comunicació haurien de

 ser  responsables per  l'efecte  que  això  causa en les

nostres  generacions  més  joves”

Acaba ara Un Toc de Rock i jo tanco la barraqueta i foto el camp, però us deixaré amb companyia de aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a través de les ones o via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Soc Mario Prades i marxaré fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)