Anem a començar el nostre viatge a l'ahir escoltant diverses
cançons amb un nexe comú, totes elles tracten sobre nadius nord-americans, fins
i tot escoltarem a Redbone, la primera banda del rock integrada per indis i
tindrem a Johnny Preston, Tim McGraw, Gordon Lightfoot i Paul Revere & The
Raiders, però en la nostra banda sonora d'avui comptarem així mateix amb Family
of The Year, Eagles, Juici Newton, Band of Horses, Mark Knopfler i uns quants
més, entre ells Julio Iglesias cantant a duet amb Willie Nelson. Ara em posaré
en marxa i obriré la barraqueta. Sóc Mario Prades i des de totes aquelles
emissores per les que ens escoltes conecto la nostra màquina del temps i us
diré que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Tim McGraw – Indian outlaw 1994 / 1996
En el CD recopilatori "Songs from Desperado
country" es va incloure aquest tema del cantant, compositor i actor Tim
McGraw amb el que avui començarem Un Toc de Rock i en el que ens parla d'indis
que estan fora de la llei i que es trobava originalment en el seu LP "Not
a moments too soon" que es va publicar el 2 de març de l’any 1994 que va
ser sis vegades Disc de Platí, aconseguint la primera posició tant als Estats
Units com a Canadà. El cantant, compositor i actor Tim McGraw es diu de nóm
complert Samuel Timothy McGraw i va néixer l'1 de maig de 1967 a Delhi, Louisiana i
també ha treballat i molt com a actor, sent un dels protagonistes del film
"Country strong" que als 
Estats Units es va titular "Love Don't
Let me Down", on curiosament, tot i incloure una o dues cançons seves a la
banda sonora i tractar sobre una cantant de country de la qual fa de
representant, ell no canta en cap moment. Per cert, Tim McGraw està casat amb la també cantant, en aquest cas de
pop, Faith Hill. Tim McGraw ha gravat tretze àlbums d'estudi, nou recopilatoris
i a prop de seixanta singles, havent guanyat així mateix dos Grammy. Al
final de la cançó Tim McGraw la barreja amb el "Cherokee Bend" de
Gordon Lightfoot, una gran cançó que escoltarem ara mateix! 
Gordon Lightfoot – Cherokee Bend 1975
El cantant, guitarrista, pianista i compositor Gordon
Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i
gran compositor. Va néixer el
17 de novembre de 1938, a
Ontario i les seves cançons han estat gravades per gent com Elvis Presley,
Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter,
Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie
Havens i Harry Belafonte. Per cert té una cançó molt curiosa titulada
"Don Quixote". El tema que escoltem ara es trobava al LP "Cold
on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia el tema
"Rainy day people" a l'altre cara, una gran canço que vam escoltar va
pocs programes. Els single va arribar al número 1 de les llistes del 
Billboard
nord-americà al maig del 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De
fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de
l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si
be aquí a Espanya, el coneixen quatre i escacs. Vas cantar a la ceremonia
d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la
gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ells mateix,
l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick
DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland
(percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix),
els Jackie Ward Singers (cors) i Jack Zaza (secció de vents)
Johnny Preston – Running bear 1959
Escoltarem ara una cançó que ofereix un caire molt festiu,
però en realitat és gairebé una tragèdia grega, bé, millor seria dir "Una
tragèdia italiana" ja que és la versió del Romeu i Julieta traslladada a
les praderies americanes i ens parla dels amors impossibles de dos joves indis,
la història de Running Bear (Ós Corredor) i Paloma Blanca i l'enfrontament
ancestral entre dues tribus. La cosa acaba com el Rosari de l'Aurora ja que
tots dos es suïciden. Finalment i desesperats, es llancen a l'embravit riu i
moren juntets, com els de Verona, ofegats en la corrent del riu. La frase final
de la cançó de Johnny Preston és molt romàntica i serà del gust de les nostres
oïdores i espero que també dels oïdors ja que es diuen un a l'altre "Ara
sempre estarem junts en el nostre propi vedat de caça". Johnny Preston, de
nom complert John Preston Courville, va ser un cantant nascut el 18 d'agost de 1939 a Port Arthur, Texas,
on també va neixer Janis Joplin. Va estar en actiu des de que va crear el grup
The Shades i després va començà en solitari, 
fins a la seva mort, el 4 de març
de 2011, encara que els seus discos no van arribar a publicar-se a Espanya en
el seu moment. L’any 1960 aquest tema va aconseguir la primera posició en les
llistes del Billboard, on va mantenir-se tres setmanes, és el millor hit de
carrera de Johnny Preston i també va ser número 1 a Anglaterra. La cançó que escoltem ara de Johnny Preston a Un Toc de Rock té una ambientació en la què
només falten pells rojes ballant al voltant de la foguera i que la fa molt
original, tenint en compte que és de l’any 1959. Els arranjaments de la cançó,
per aconseguir aquest caire indi, són de Big Booper i George Jones. Fem una
mica d'història, el tema va ser escrit pel cantant i compositor Jilles Perry
Richardson, conegut com The Big Bopper
quan ere molt jove. Per cert Big Bopper va ser un dels que van morir al tràgic
accident d'aviació que va costar la vida també a Ritchie Valens i Buddy Holly a
Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. L’any 1969 va tornar a classificar-se
en llistes amb la versió que va realitzar Sonny James i entre les que s'han
gravat destaca la del grup Danny Davis and the Nashville Brass, l’any 1975 i
val a dir que també va formar part del repertori de directe dels Led Zeppelin.
Paul Revere & The Raiders – Indian Reservation 1971
Aprofitant la coincidència de nom del líder del grup amb el
llegendari genet, heroi de la guerra de independència dels Estats Units, van
sorgir Paul Revere & The Raiders, una bona banda creada a Boise, Idaho,
liderada per l'organista Paul Revere Dick que va néixer a Harvard, Nebraska, el
7 de gener de 1938 i que va crear el grup l’any 1960, encara que no van
començar a funcionar realment fins al 62. Paul Revere & The Raiders van
aconseguir posar uns quants singles en les llistes americanes, però va ser el
24 de juliol de 1971 i amb "Indian Reservation (The Lament of the Cherokee
Reservation Indian)", la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock que van
aconseguir arrivar a la primera posició del Billboard i en aquesta gravació van
comptar amb el bateria Omar Martínez i el teclista Bob Wooley
Ens parla del
declivi, per culpa de l’home blanc, de cinc tribus de nadius nord americans,
els Cherokees, Chickasaws, Choctaws, Creeks i Seminolas. La veritat es que la
peça no era d’ells, es tractava d’una versió, va ser escrita per John D.
Loudermilk i ja l’havie portat al èxit l’any 1959 Marvin Rainwater i en el 68
el britànic Don Fardon. Val a dir que mai van tornar a pujar tan alt a les
llistes americanes i de la resta del món, tot i que amb alts i baixos, es van
mantindre en actiu passant a ser The Raiders i amb camvis de components. Un
dels cantants que van tindre va ser Mark Lindsay. Paul Revere va morir el 4 de
octubre del passat any 2014 i aixó va representar la fi del grup.
Redbone – Maggie 1970
Seguim als Estats Units i parlan d’indis nadius, ara us
porto una banda sorgida a la
Costa Oest i integrada per nadius americans. Van ser el
primer grup de la història integrat tan sols per indis. Redbone van començar
l’any 1969 i encara estan en actiu, tot i que la seva etapa més brillant va ser
en els anys setanta. Redbone es van crear a Fresno, Califòrnia i inicialmente
eren els germans Patrick (baix i veu) i Lolly Vegas (guitarra i veu). Van
començar els canvis i quan es va publicar aquest tema, inclòs en el LP
"Potlach" editat l’any 1970, el seu segon disc, el grup Redbone
l'integraven Pat i Lolly Vegas, al costat de Tony Bellamy i Pete Depoe. Va ser
produït per Lolly Vegas i Pete Welding. Van deixar de gravar a finals dels 70,
però Redbone van tornar als 90. Aquest
tema al costat de "The Witch Queen of New Orleans" que és del 1971,
són els seus grans hits. Per cert que el seu álbum de debut titulat
“Redbone”, va ser doble, tot un repte per un grup novell.
Els Redbone van ser un bon grup de rock integrat per nadius americans
Juice
Newton – Queen of Hearts 1981
També ja tres o quatre temporades, crec que va ser l’any
2012, en un dels programes d’Un Toc de
Rock vam escoltar a Juice Newton i la cançó "Angel in the morning",
en aquella ocasió us vaig parlar d'un altre dels seus èxits "Reina de
cors" i he rebut un correu dient-me que la posés, doncs bé aquí està, a
manar. La cantant, compositora i guitarrista Judith Cohen Kay, coneguda
artísticament com Juice Newton que escoltem ara, va néixer el 18 de febrer de 1952 a Lakehurst, Nova
Jersey i molts la encasellen dins del country, encara que ella ha incursionado
i molt en el pop. Va començar a gravar l'any 1975 i encara es troba en actiu.
Aquesta cançó que es va editar en single l’any 1981, es trobava al seu LP
“Juice” i el single va arrivar al lloc 14 en les llistes de country, al segon a
las de pop del Billboard, va ser disc de Platí al Canadà i disc 
d’Or als Estats
Units. "Reina de Cors" és una cançó country-pop escrita per Hank
DeVito, un home que era guitarrista en el grup de suport d’Emmylou Harris, els
The Hot Band, en la década dels 80 i el primer que la va gravar va ser Dave
Edmunds l’any 1979, pero es va convertir en una de les millors cançons en la
carrera musical de Juice Newton i la seva versió de "Queen of Hearts"
es va incloure a la banda sonora del film “Salvador” de Oliver Stone, també en
la pel·lícula “Boogie nights” i en el video joc “Grand Theft Auto: San
Andreas”.
Eagles – Hotel California 1977
La lletra d'aquesta cançó ens transporta a un món en
decadència i dominat per les drogues i les temptacions i aquest hotel en el
qual si entres ja no podras sortir, aquesta porta al infern, és una metàfora
sobre la Califòrnia
dels anys 70 i el declivi del somni americà. De fet les cançons de l'àlbum
s'entrellacen entre elles convertint-lo en una mena d'òpera-rock. “Hotel
California”, cinquè disc de Eagles, és el seu millor àlbum i també la millor
cançó, almenys de les més populars, en la llarga trajectòria discogràfica dels
Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer disc del
grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va
substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors
vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes,
no consecutives, entre finals de 1976 i 
principis de 1977. Va incloure dos
singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser
"New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "Hotel
Califòrnia" que escoltem ara, el 7 de maig de 1977. La imatge de la
caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel
Beverly Hills. La cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don
Henley que és el cantant solista a la cançó, mentre que els sols de guitarra
són de Joe Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que
a més del baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar els
Eagles va ser substituït per Timothy B. Smith que venia dels Poco.
Family of
The Year – Hero 2012
Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Loma
Vista", el seu segon i últim disc gran fins el moment i que el grup
nord-americà Family of The Year va publicar el 10 de juliol de l'any 2012,
possiblement sigui el seu millor treball fins el moment i en les llistes dels
Estats Units es va classificar en el lloc 35. De fet en l'àlbum es trobava el
tema "Hero", aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va
editar també en format single i ha estat el seu millor hit fins ara, arribant
al lloc 7 en Estats Units, la cançó que us vaig prometre que escoltariem, també
s'ha inclòs a la banda sonora de la pel·lícula "Boyhood". Els
californians Family of The Year són una banda d'indie rock que es van crear a
Los Angeles l'any 2009, amb components de Unbusted i The 
Billionaires i estava
integrada en aquest enregistrament per Joseph Keefe (cantant i guitarra), el
seu germà Sebastian Keefe (bateria i cors), James Buckey (guitarra i cors) i
Christina Schroeter (teclats i cors), encara que pel grup tot i el poc temps
que porten en actiu, han passat altres músics, entre ells Vanessa Jeanne Long,
Brent Freaney i Meredith Sheldon. Family of The Year van debutar
discogràficament amb el CD "Songbook" que es va posar a la venda el
17 de novembre de 2009 i fins al moment ha tret 4 singles, 4 EP's i 2 discos
grans
Mark
Knopfler – Laughs and Jokes and Drinks and Smokes 2015
L'extraordinari guitarrista escocès Mark Knopfler, el que va
ser líder dels Dire Strait, ha tret recentment un nou treball en solitari titulat
genèricament "Tracker" que es va posar a la venda el passat 13 de
març, amb producció del propi Mark Knopfler i Guy Fletcher i va ser gravat en
els British Grove Studios de Londres. És el vuitè àlbum en solitari del músic
escocès i més de Mark Knopfler a la guitarra, ha comptat amb Guy Fletcher als
teclats, John McCusker al violí, Mike McGoldrick a la flauta i xiulet, Glenn
Worf al baix i Ian Thomas a la bateria, amb les col·laboracions de Ruth Moody
de The Wailin' Jennys als cors, Nigel Hitchcock al saxo i Phil Cunningham a
l'acordió. Com a primer single de l'àlbum s'ha extret el tema "Beryl"
que és un irònic homenatge a la morta novel·lista anglesa Beryl 
Bainbridge,
però jo us he seleccionat aquesta cançó i per cert, l'inici em recorda i molt
els acords repetitius del "Take fiver", un clàssic del jazz que va
ser el gran èxit del Dave Brubeck Quartet. Si bé després pren un bon caire
celta. El guitarrista, cantant i compositor escocès Mark Freude Knopfler que va
ser líder del mític grup Dire Staits, una de les millors bandes britàniques del
anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el 12 d'agost de 1949 i Mark Knopfler
està considerat com un dels millors guitarres del món. Ara bé, quan va
començar, ell mateix ha confessat que imitava la manera de tocar del guitarra
del grup britànic Sniff’n’The Tears.
Smokie –
Will you still love me tomorrow 1995
Escoltarem ara a Un Toc de Rock a la banda britànica Smokie,
als que no hem de confondre amb el grup Smoke, aquells del “My friend Jack”,
res a veure un amb l’altre. Val a dir que encara que la cançó més important en
la carrera dels britànics Smokie va ser "Living next door to Alice"
de 1976 que vam escoltar ja fa uns quans programes, aquesta que us porto avui
és una de les moltes i bones balades que van gravar al llarg de la seva
carrera. Smokie va ser la banda liderada per el cantant Chris Norman i amb ell
al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford,
Anglaterra, l’any 1964 i inicialment es van fer dir The Yen, després The Sphynx
per canviar a Essence i finalment Smokie. En un principi i al costat de Chris
Norman es trobaven Terry Uttley 
(baix i cors), Alan Silson (guitarra i cors) i Ron
Kelly (bateria). L’any 1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant
Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups.
Quan Chris va deixar Smokie l'any1986 va ser substituït per Alan Barton que a
mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació mentre el grup es trobava
de gira per Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara
segueix com a cantant dels Smokie que estan en actiu. Aquest tema tancava el CD "The World and
Elsewhere" de 1995 i és el primer àlbum dels Smokie comptant amb Mike
Craff com a cantant.
Beck –
Heart is a drum 2014
El 25 de febrer del passat 2014, el músic californià Beck va
publicar un àlbum titulat "Morning phase" del qual ara us extrec
aquest tema que anem a compartir en Un Toc de Rock. En aquest treball
discogràfic ha comptat amb les col·laboracions de Justin Meldal-Johnsen, Joey
Waronker, Smokey Hormel, Roger Joseph Manning Jr. i Jason Falkner, els
arranjaments de corda han estat a càrrec del seu pare David Campbell. Músic,
compositor, cantant i multiinstrumentista de veritable nom Bek David Campbell,
Beck va néixer a Los Angeles el 8 de juliol de 1970. L'any 1989 se'n va
anar a Nova York per dedicar-se a la música, influenciat pels nous moviments
musicals sorgits a la 
Gran Manzana que reivindicaven un so amb aire molt folk,
recuperant antigues tendències barrejades amb pop i rock amb caixes de ritme i
elements electrònics. Ha aconseguit quatre discos de platí al llarg de la seva
carrera que va començar amb l'àlbum "Golden Feelings" que es va posar
a la venda l'any 1993. En total Beck porta publicats una dotzena de discs
grans. Per cert, Beck ha sortit en un dels capítols de la sèrie "Els
Simpson". És membre de l'Església de la Cienciologia, igual
que la seva dona Marissa, és de segona generació ja que el seu pare, segons va
explicar en una entrevista, pertany a aquesta església des de fa més de 35
anys. 
Band of
Horses – Window blues 2007
El 9
d'octubre de l'any 2007 els nord-americans Band of Horses, liderats pel cantant
Ben Bridwell, van publicar el seu segon àlbum titulat genèricament "Cease
To Begin" de què us he extret aquest tema que tanca el CD. Per
cert, l'àlbum es va filtrar per Internet abans del seu llançament, el que suposo
va obligar al grup, la seva oficina de management i a la casa de discos, a
canviar la seva política de llançament. Així i tot l'àlbum va entrar
directament en el lloc 35 de les llistes del Billboard. Poc després d'haver-se
posat el disc a la venda, el segon single que es va extreure, "No One's
Gonna Love You" va ser distribuït per la cadena de cafeteries Starbucks
com descàrregues gratuïtes a Itunes. Els Band Of Horses es van crear l'any 2004 a la ciutat de Seattle
i està integrat actualment pel cantant Ben Bridwell que havia 
militat
anteriorment a Carissa's Wierd i és el compositor d'aquesta cançó que escoltem
a Un Toc de Rock, al costat de Creighton Barrett, Ryan Monroe, Tyler Ramsey i
Bill Reynolds. Alguns dels nois es coneixien des de l'escola i havien jugat a
beisbol en l'equip del col·legi. Per cert Tyler Ramsey que es va incorporae al
grup per a l'enregistrament del àlbum “Mirage Rock” que es de l’any 2012, té
una interessant carrera paral·lela en solitari. Band of Horses varen publicar
l'any 2006 el seu primer àlbum que es va titular "Everything All The
Time" i va ser una bona carta de presentació. El grup el va fundar en
realitat Mat Brooke que els va deixar el 25 de juliol de 2006 per a seguir amb
els seus projectes paral·lels. 
Julio
Iglesias & Willie Nelson – To All the girls I’ve loved before 1984
Quan Julio Iglesias va fitxar amb el segell CBS, les xifres
de venda obtingudes amb el LP "Hey" van fer que els directius del
segell que avui és Sony Music, sabessin veure el potencial del cantant espanyol
per arribar al públic nord-americà i no només al d'origen hispà i van
organitzar tot un pla de màrqueting per obrir-li les portes. Per aconseguir-ho
van fer que el cantant gravés amb una sèrie d'artistes nord-americans ja
consolidats com Diana Ross o Willie Nelson i amb angles. Acabarem el programa
d’avui d’Un Toc de Rock amb aquest tema, el que va gravar amb el texà i
"Per a totes les dones que he estimat", com es va traduir el títol a
Espanya, va ser tot un hit, era una cançó escrita per Albert 
Hammond i Hal
David. Va estar editada en format single al febrer de l’any 1984. Per aquesta
cançó Julio Iglesias i Willie Nelson van ser nomenats "Duet de l'Any"
per l'Associació d'Artistes de Country. La cançó que va ser número 1 als Estats
Units i Canadà, però només va arribar al lloc 17 a Anglaterra, clar que va
ser Disc de Platí als Estats Units i Canadà, arribant a Disc d'Or a diversos
països. El tema ha estat versionat per altres cantants, entre ells Merle
Haggard, Engelbert Humperdinck i Alanis Morissette que canvia les dones per
“boys”. 
La frase d’avui es del escriptor de la Roma antiga Publio Siro que va dir
“M'he
penedit moltes vegades d'haver parlat,
però mai d'haver guardat silenci”
Acabará por avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us
deixo amb bona companyia, la de totes aquelles emissores per les que arribo a
tu dues vegades per setmana, si ho fas a través del teu aparell de ràdio o via
internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo
soc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario