Arriba el moment d'iniciar el nostre viatge musical als
records, a l'ahir i avui comptarem amb La Porta dels Somnis, Benito Moreno, Mazoni, Mojinos
Escozios, Ilegales, Damià Olivella, Miguel Ríos i fins i tot el Dúo Dinámico,
però també hi hauran novetats i escoltarem a Mikel Erentxun, Carlos Sadness,
Coti i alguns més. Jo sóc Mario Prades i ara ens posem en marxa des de totes
aquelles emissores per les que escoltes el programa i obriré la barraqueta amb la Mirasol Colores i
la seva “Rumba criminal”. Per descomptat abans us diré alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Mirasol Colores – La rumba criminal 1977
L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual
militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es
reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa
que al jazz original dels seus inicis. El cantant en aquest tema, posiblement
el primer del que és podria dir la moderna Rumba Catalana, és Manel Joseph
(veu, congues i marimba), que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que
havia estat component de Dos + Un, al costat de Tete Matutano (flauta i
percussió), Gustavo Quinteros (bateria, congues, bongos i marimba), Santa Salas
(congues, bongos i percussió), Dave Pybus (teclats, saxo, clarinet, vibràfon i
kalimba) i Xavier Batllés (baix, contrabaix, requinto, conga, guitarra de 12
cordes i percussió). Els Mirasol només van gravar dos discos "La Boqueria" l'any 1977
i "Salsa Catalana" del qual extraiem aquest tema que també es va
incloure en un CD recopilatori de grups de l'Ona 
Leietana. Avui dia tant
l'Orquesta Mirasol com Mirasol Colores, són una referència quan es parla de la Ona Laietana. Ambdós
discos van ser reeditats per PDI conjuntament en un sol CD, l'any 1992. La Orquesta Mirasol
la van crear l’any 1973 el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés,
comptant amb Ricard Roda, Pedrito Díaz, Cèsar Vieira, Miquel Lizandra, Dave
Pybus (a la foto feta per Mario a la sala Luz de Gas), Gustavo Quinteros i Santa Salas. Van ser el primer grup del nou segell
Zeleste. La seva presentació en la primitiva sala Zeleste del carrer Platería
de Barcelona va ser molt curiósa. Un periodista honrat, ho va descriure dient
que tots els que van assistir a la seva presentació es van sentir sorpresos per
l'edat dels músics, gairebé tots majors dels 40, alguns amb molts anys més i
van pensar "Quina colla de vells", però quan van començar a tocar les
boques es van obrir de bat a bat amb sorpresa i tothom va al·lucinar per un tub
i és que els "vells" els van donar una lliçó de bona música i saber
tocar. Es van acabar les crítiques i rialles. També van actuar al Canet Rock 75
amb María del Mar Bonet col·laborant amb ells.
Mojinos Escozios – No se puede fumar 2011
Aquesta cançó que escoltarem al programa d'avui d’Un Toc de
Rock, es un crit d'atenció sobre els fumadors, aquests gran marginats que a
força de ser educats i callats, estan sent doblegats per una minoria cridanera
i irrespectuosa. És que com diuen els Mojinos Escozios en la seva cançó, avui
ja no es pot fumar ni en els estancs… Podeu imaginar una major incongruència?
Tot això sense oblidar la quantitat d'impostos que entren a les arques de
l'estat a costa dels fumadors que per cert, opino acabarem com vam començar,
amagats al quartet de bany perquè no ens vegi ningú. La cançó la trec d’un
àlbum dels Mojinos Escozios que porta per títol genèric "Mená
Chatruá", es va publicar el 6 de setembre del 2011 i en ell trobem aquesta
cançó plena del bon humor a què ens té acostumats El Sevilla i el seu grup.
Comptan amb la col·laboració de Miguel Ríos, posant sobre la taula la
marginació dels fumadors per part de la societat que està en contra del tabac,
la majoria ex-fumadors als que els toca i molt els pebrots que altres facin el
que ells s'han vist obligats a deixar. Tornant a Los Mojinos, recordo la
primera vegada que ens vam veure El Sevilla i jo, va ser arran del seu primer
disc que va editar Horus al 96 i ell va vindre a casa meva per presentar-me
l’àlbum i que li fes una entrevista per al Diari de Tarragona. Es va sorprendre
quan li vaig dir que el seu estil s'assemblava i molt al dels andalusos No me
pises 
que llevo Chanclas, però El Sevilla va reconèixer que era cert, si bé
tots dos vam coincidir en que musicalment Los Mojinos eren molt més complets.
Los Mojinos Escozios són Miguel Ángel Rodríguez "El Sevilla" (cantant
i harmònica), Juan Carlos Barja "Zippy" (baix i cors), Juan Ramón
Artero "Chicho" (guitarra), Vidal Barja Jr "Vidalita"
(guitarra) i Vidal Barja "El Puto" (bateria). La veritat és que quan
van començar els crítics no donaven ni un duro pel seu futur i mireu-los,
segueixen al peu del canó i tenen un públic fidel. En aquest àlbum i a més a
més de Miguel Ríos, trobem altres col·laboracions: Carlos Segarra, Manu
Sánchez, King África, David Demaría, Casal, Pau Donés, Rosa López, Pimpinela,
El Koala, Ariel Rot, Melendi, Rosendo, Miguel Campello, Los Delincuentes, Mago
de Oz, Santi Balmes de Love of Lesbian, Edurne, David Summers, Miqui Puig, Chenoa, Pepe Begines i
crec que en deixo algun.
Mikel Erentxun – Corazones 2015
La cançó que escoltem ara i que ens portarà Mikel Erentxun,
dóna títol al seu nou treball discogràfic, el seu novè àlbum que s'ha publicat
el passat 17 de març i que es va gravar al Port de Santa Maria. La producció ha
anat a càrrec de Mikel Erentxun i Paco Loco, entre els dos s'han repartit també
la instrumentació de totes les peces, Paco Loco s'ha encarregat de les
guitarres i teclats i Mikel de bateries, guitarres, baixos i veus. La
masterització s'ha efectuat en els estudis Sterling Sound de Nova York. La
veritat és que les carreres de Mikel Erentxun i Diego Vasallo al marge de Duncan Dhu mai han arribat al nivell de vendes
i popularitat que van aconseguir els dos junts, integrant Duncan 
Dhu, un dels
grups histórics del rock espanyol, en el què inicialment, hi havia un tercer
component, Juan Ramón Viles que tocava guitarra i bateria. La cosa va acabar
com el Rosari de l'Aurora i van passar fins i tot pel jutjat. Duncan Dhu va
funcionar del 1984 fins l’any 2001, amb alguna separació i tornada pel mig.
Mikel Erentxun Acosta va néixer a Caracas, Veneçuela, el 23 de febrer de 1965 i
quan es va incorporar a Duncan Dhu venia del grup Aristogatos. A la foto Mario
Prades amb Mikel Erentxun.
La Guardia
– Venecia sin mí 2009
La lletra d’aquest tema ens dona la volta a tot alló que
estem acostumbrats quan parlem d’acosaments. Aquí es la noia la que no deixa en
pau al xicot i el te amargat ja que no asimila que ell no l’estima i tot
s’acabat, bé de fet i tal com diu Manuel España no va arrivar a tindre més que
un tímit principi. Aquesta bona cançó es troba dins de l'àlbum "Tumbado al
borde de la Luna"
que la banda granadina La
Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell
Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel
España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més
tard, el 1985 La Guardia
guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va
valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va
ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol.
L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separar a
principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment
Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra,
Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com
"Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994.
Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager,
veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i 
la Mondragón i els va saber
llançar. La Guardia
va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant
amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de
1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The
Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a
la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos
i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en
Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de
Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i
Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuar a la
provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El
Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els
cambrilencs Seis Disparos que eren un dels grups que jo portava.
Mazoni – La
Granja de la
Paula 2007
“Si els dits fossin xilòfons” és el títol d'aquest llarga
durada de Mazoni, un projecte del músic de la Bisbal d'Empordà Jaume Pla, del qual us he extret
aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es una versión del
“Maggie´s Farm” de Bob Dylan. Jaume Pla va formar el seu primer grup a
l'escola, posteriorment seria el cantant de Holland Park, amb els quals
gravaria un disc l'any 2002 i un altre el 2004, per finalment crear Mazoni i va
debutar discogràficament amb el disc "7 songs for a sleepless night",
cantat en anglès i que es va publicar l'any 2004. A partir del 2006 i
amb el seu segon disc ja comença a interpretar les seves cançons en català.
Aquest tema que us he extret del seu tercer àlbum, com us deia és una peça
esscrita per Bob 
Dylan i en la versió de Mazoni ens explica els problemes
d'aquest noi que no vol treballar a la granja de la Paula, però tampoc en la
dels familiars de la noia. El nostre protagonista jutja que tothom l’explota i
el tracten molt malament. El videoclip d'aquesta cançó va ser dirigit per Raúl
Cuevas. Paral·lelament al seu treball com Mazoni, Jaume Pla (a la foto) té
diversos projectes, entre ells va formar part, al costat de Pau Riba, de la Banda dels Lladres. En total
i signant com Mazoni ha publicat set àlbums, l'últim "Sacrifiqueu la
princesa", va sortir a la venda al gener del 2014.
Dylan i en la versió de Mazoni ens explica els problemes
d'aquest noi que no vol treballar a la granja de la Paula, però tampoc en la
dels familiars de la noia. El nostre protagonista jutja que tothom l’explota i
el tracten molt malament. El videoclip d'aquesta cançó va ser dirigit per Raúl
Cuevas. Paral·lelament al seu treball com Mazoni, Jaume Pla (a la foto) té
diversos projectes, entre ells va formar part, al costat de Pau Riba, de la Banda dels Lladres. En total
i signant com Mazoni ha publicat set àlbums, l'últim "Sacrifiqueu la
princesa", va sortir a la venda al gener del 2014.
Ilegales – El fantasma de la autopista 1988
Un dels millors discos de Ilegales, la banda liderada pel
cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos
pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988 i del que us
trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla d’aquella
llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que
desapareix del vehicle en marxa. Parlan de Ilegales, el 5 d'agost de1 1989 jo
vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los
Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i
els madrilenys La Coartada,
sota el títul genéric “Rock en la
Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la
nit. Aquell matí de dissabte, tot estava preparat al camp de futbol. No havia
caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en
punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven
entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per
metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar, com era habitual.
Va caure, com va dir un 
amic argentí "Gotas como pingüinos". Els
camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i
tot quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la
companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i hem va afectàr a través
del telèfon que es va cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però
l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en
els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso
Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van muntar un
improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van
començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les
cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les molesties. La
veritat es que he organitzat diversos concerts amb Ilegales, recordo un de molt
gratificant a la Discoteca Torn
de L'Hospitalet de l'Infant.
La Porta
dels Somnis – Allò que el món espera de tu 2009
Ara i des de l’àlbum “Cinc anys”, una mena de disc
recopilatori que La Porta
dels Somnis van publicar l'any 2009
a través del segell Gorvijac Music, actualment em sembla
que graven per Disc Medi, i en el qual es recollien els millors temes que
havien gravat en llengua vernacla, us he seleccionat aquesta cançó per
compartir-la amb vosaltres a Un Toc de Rock i que originalment es va incloure
en l'àlbum "el meu món" que es va publicar l'any 2005. El grup La Puerta de los Sueños han
tret diversos discos tant en català com en castellà, però sempre les mateixas
cançons traduïdes a cada una de les llengues i es que aquest tercet a cavall
del pop i rock, són francamente bons. La Porta dels Somnis que es 
van crear l’any 2000 a Sant Cugat del
Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havia treballat en diversos
musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de
l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és
troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El
primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions,
actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Porta dels Somnis van
debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. 
Benito & Por Narices – Caricias con la boca 1998
Fa ja uns quans programes, creic que la passada temporada i
escoltant a Paco Enlaluna us vaig parlar de Pere Camps, un mànager i promotor
musical barceloní que es el promotor dels Festivals BarnaSants. Ell va ser el
descobridor d'Albert Pla i quan el vaig conèixer era manager de Luis Eduardo
Aute que ens va presentar. Pere Camps també va llançar l'any 1998 al grup
Benito & Por Narices que van publicar aquell mateix any un CD amb aquesta
cançó que escoltem ara i que porta per títol "Caricias con la boca".
És una història que ens parla de les relacions lesbianes i de l'amor frustrat
de un jove per la dependenta de la gelateria del barri, a la qual resulta
finalment que li agraden molt més les senyores maduretes. Es tracta d'un text 
divertit i ple d'ironia que per moments ens recorda a Joaquín Sabina. De fet
Benito Morales en un nou projecte que té en marxa fa covers de Sabina. Aquest
nou projecte signat com Benito Inglada s'anomena Hotel Cochambre. La lletra
d'aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock és d'Isidro Morales i la música
de Javier Giménez, encara que Pere Camps va participar en els textos d'alguna
de les cançons del CD que va publicar el segell Clan Records i que va comptar
amb Benito Morales (cantant), Rafa Batlle (baix i cors), Toni Roland (bateria i
seqüenciadors) i José Vila (guitarra i cors), però també van col·laborar Kike
Serrano que va ser el productor musical, Xiclet, Ana, el Tiet Ula, Juan
Sánchez, Pep Vidal, Ramón Olivares, Josep Encuentra de la Salseta i Xavi Ibáñez. El
productor executiu va ser Pere Camps i es va gravar en els Estudis Sonoestil de
Barcelona. Per cert Benito en el seu nou projecte ha comptat un altre vegada amb el guitarrista
José Vila que ara es diu Juan Vila.
Benito Morales, líder del grup Benito & Por Narices
Benito Moreno – España huele a pueblo 1975
Escoltarem ara a un altre Benito. El cantautor i pintor
sevillà Benito Moreno, nascut l’any 1940, és avui dia recordat per haver
realitzat la cançó que és sintonia del programa de ràdio "El
Larguero", però aquest tema que us he seleccionat per escoltar a Un
Toc de Rock és possiblement la millor cançó que gravaria Benito Moreno al llarg
de la seva carrera. Els arranjaments d'aquesta peça van estar a càrrec dels
nois de Triana i es va gravar en els Estudis Kirios de Madrid l'any 1975. El
disc el va publicar Movieplay que el editaria en format single amb
"Sevillano" a l'altra cara, el mateix any. La cançó es va incloure
posteriorment a l'àlbum "Romances del Lute i otras canciones" del
2004. Entre mig Benito Morena a tret alguns discos més, entre ells un de
sevillanes on va tindre la col·laboració de Gualberto de Smash, però com ell mateix deia
en una entrevista “No creo que haya sonado nunca de Despeñaperros hacia
arriba”.
Carlos Sadness & Santi Balmes – No vuelvas a Japón 2015
Des de l’àlbum “La idea salvaje” que Carlos Sadness va posar
ala venda el passat 16 de febrer, us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc
de Rock aquest tema en el que compta amb la col·laboració de Santi Balmes, component
del grup Love of Lesbian. El nou disc s'ha gravat als estudis Abuela de
Barcelona, amb producció de Dan Hammond. Aquest és el segon àlbum de Carlos
Sadness, l’any 2012 ja havia publicat “La Fábula Celeste” i
anteriormente l’EP “Monteperdido”. El cantant, compositor i il·lustrador Carlos
Sadness va néixer a Barcelona el 31 de març de 1987. Procedeix d'un grup que
mai va existir anomenat Bye Bye Sadness i també es va fer popular per un
projecte anomenat Shinoflow enel què interpretava rap. En aquella època Globomedia
li va encarregar un tema per l'espot i 
la banda sonora de la pel·lícula “Fuga
de cerebros” que es va utilitzar així mateix com a sintonia de sortida de la
sèrie “Los hombres de Paco”, de Antena 3. Abans de llançar-se com Carlos
Sadness, participa amb un tema en el disc tribut a Antonio Vega "El
Alpinista de los Sueños", a l'homenatge a Héroes del Silencio
"Hechizo" i va col·laborar en el disc de Luis Eduardo Aute
"Intemperie". L'any 2012 la cervesa San Miguel el va contractar per
protagonitzar la seva campanya de publicitat "Ciudadanos de un Lugar
Llamado Mundo". 
Coti – París de tu mano 2015
De nom complet Roberto Fidel Ernesto Sorokin Espasa, però
conegut artísticament com Coti, el cantant, guitarra i compositor va néixer a
Rosario, província de Santa Fe, en l'Argentina, un 14 d'juny de 1973, el passat
17 de març va publicar un nou treball discogràfic, el seu setè àlbum, titulat
genèricament “Qué esperas”, del qual us he seleccionat per escoltar ara aquesta
cançó amb moltes reminiscències de tango, un estil molt identificat amb el seu
país d'origen, la
República Argentina. Inicialment va formar el grup Luz Mala i
van gravar un disc produït per Lito Nebbia, també va intervenir com a guitarra
de sessió en dos discos d'Andrés Calamaro i va ser coproductor i va compondre
cançons per a discos del seu germà Javier Calamaro. De fet Andrés va
col·laborar posteriorment en el primer disc de Coti com a 
solista, cantant a
duo la cançó "Nada fue un error" que ha estat el gran hit en la
carrera de Coti, de fet l'àlbum va superar les 300.000 còpies venudes a
Espanya. És l'autor del tema "Color Esperanza", cedint els drets a
l'Associació Espanyola Contra el Càncer sent utilitzat en la campanya contra el
càncer de mama. Va ser gravat per Chenoa, Nena Daconte, Rosario Flores, Luz
Casal, Vanesa Martín, Rosana, Susana de Efecto Mariposa i Paula Rojo. La cançó
va ser interpretada en directe a la gala benèfica "Para Ellas",
organitzada per Cadena 100 i celebrada el 26 d'octubre al Palau d'Esports de
Madrid.
Damià Olivella – Més Enlla 2009
Miguel Ríos – Vuelvo a Granada 1968
La millor cançó de Miguel Ríos en els anys seixanta, sense
oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río", una peça
que es trobava a un single publicat per el segell Hispavox l’any 1968 amb un
altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel
Ríos, a la cara B i que mereixia ser així mateix, cara A, si bé en el seu
moment va passar bastant desaperceguda, els anys s’han encarregat de
reivindicarla i nosaltres l’escoltarem ara. Les dues peças es va extreure del
primer LP de Miguel Ríos que es va titular "Mira hacia tí". "El
río" era una cançó que va estar composada per Fernando Arbex i compta amb
uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat 
mestre Waldo de los Ríos (7 de septiembre de 1934, Buenos Aires – 28 de març de
1977, Madrid), un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat
a Espanya que ja va morir i va ser també el productor del disc. Miguel Ríos
Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar
l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però per obra i gracia de la seva
discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de
1962. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa uns anys, però jo sempre li he
dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però
Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis
Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins
seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li queda molt a dins, de fet i des de que
es va retirar ha realitzat unes quantes col·laboracions amb altres músics, avui ja l'hem escoltat amb els Mojinos Escozios.
Dúo Dinámico – Regálame una noche 1987
Aquí tenim per conclure Un Toc de Rock d’avui una de les
noves cançons que es van incloure en el que va ser el disc de retorn del Dúo
Dinámico, va ser l’any 1987. Clar que la discogràfica no acabava de créure amb
ells i els va forçà a incloure remixes i antics èxits, es tractava de
asegurarse el “Tirón”. Aquesta és una gran peça, la veritat es que es tracte de
tot un “Peaso canción” que escoltem ara. Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo, com s’els
coneix popularmente dins del món de la música, son dos artistes que van canviar
els conceptes musicals de la joventut dels seixanta i van crear escola musical.
Avui el Dúo Dinámico son una pàgina d’or dins del pop espanyol. Per cert que el
21 de setembre de 2007 es va estrenà al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el musical
"Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24 èxits del Dúo
Dinámico. La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa
"La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no és realment
cert ja que ells 
havien actuat en les festes que se celebraven a l'empresa on
treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors Elizalde i abans
tanbé havien actuat al Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, fent jams
amb músics rellevants del món del jazz com Ricard Roda o Tete Montoliu. Tornem
a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però el presentador
Enrique Fernández, va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico.
Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net d’Enrique
Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una
mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van
acceptar el nom, des de aquell día el Dúo Dinámico van entrar a formar part de
la història de la nostra música.
La frase per acabar el programa d’avui es del orcaritzat
cantautor Jorge Drexler que va dir
“La major part de les activitats humanes han de
ser fetes
amb la raó a un costat, no en el timó”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de fotre el camo
us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes
dues vegades per setmana, si ho fas a través del teu receptor de ràdio o via
internet si et descarregues el programa des de el blog o el facebook de Montse.
Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario