Un Toc de Rock 09-55

El nostre recorregut per la música dels últims cent anys ens portarà avui a Un Toc de Rock música negra i anem a escoltar a Otis Redding amb Carla Thomas, Aretha Franklin, Commodores, Kool & The Gang, Edwin Starr, Lafayette Afro Rock Band, Tavares, Buddy Miles, Billy Paul i uns quants més, entre ells Blood, Sweat & Tears que son blancs i entre tots ompliran aquests 55 minuts de records, però anem a començar la nostra singladura escoltant una gran banda vocal femenina Martha & The Vandellas. Soc Mario Prades i des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o bé des del blog o el facebook de Montse si ho fas per la xarxa, obriré la barraqueta dient com cada vegada

Benvinguts a Un Toc de Rock

Martha & The Vandellas – Dancing in the street 1964

Aquest grup vocal femení del segell de Detroit Tamla Motown, van començar a l'any 1957 i van triomfar anomenant-se Martha & The Vandellas, però a partir de 1967 van alterar el seu nom passant a ser Martha Reeves & The Vandellas i àdhuc segueixen en actiu. Les seves cançons s'inclinaven cap un R & B més dur que el de les seues coetànies The Supremes o The Marvelettes, encara que van incursionar en altres gèneres com el doo-wop, pop, blues, rock i soul. Aquest tema amb el que avui obrim Un Toc de Rock és una de les seves cançons més populars. Van col·locar deu singles al Top 10 del Billboard i dos van ser número 1. Aquest single va aconseguir la segona posició als Estats Units i la quarta a Anglaterra i en l'enregistrament trobem entre altres a Marvin Gaye a la bateria, Henry Cosby al saxo, Robert White a la guitarra i Paul Riser al trombó. Van tenir molts canvis al llarg dels anys. Inicialment eren Annette Beard, Rosalind Ashford i Gloria Williams, però la formació que més èxits va aconseguir va ser la integrada per Rosalind Ashford, Betty Kelly i Martha Reeves (18 de juliol de 1941, Eufaula, Alabama), encara que pel grup també van passar Betty Kelly, Sandra Tilley, Annette Beard Helton, Roschelle Laughhunn, Lois Reeves i Delphine Reeves. Van publicar aquest single l'any 1964, produït per William "Mickey" Stevenson i la cançó va ser escrita per aquest al costat de Ivy Jo Hunter i Marvin Gaye. El tema ha estat molt versionat al llarg dels anys, destacant les que van realitzar The Mamas & The Papas, Grateful Dead, Black Oak Arkansas, David Bowie amb Mick Jagger i Van Halen.

Otis Redding & Carla Thomas – Knock of wood 1967

El recordat Rei del Soul va gravar un àlbum del qual es van extreure un parell o tres d'EP's amb la cantant de color Carla Thomas, filla d’un altre gran artista de soul, Rufus Thomas. Aquesta peça "Tocar fusta", va ser la cançó estrella del LP titulat "King & Queen" que va aconseguir el lloc 36 en les llistes americanes, encara que la cançó va arribar al 8é lloc de les llistes als Estats Units. La cantant de color Carla Thomas va néixer el 21 de desembre de 1942 a Memphis, Tennessee i va ser anomenada La Reina del Soul de Memphis, suposo que per diferenciar-la d'Aretha Franklin, La Reina del Soul que per cert, també era de Memphis. Ha publicat 12 LP's, l'últim l’any 2007. Otis Redding va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Putiful, nascut a Geòrgia el 9 de setembre de 1941, va morir en un accident d'aviació a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, al costat de diversos components de la seva banda d'acompanyament The Bar-Keys, quan només tenia 26 anys d'edat. De fet del grup The Bar-Keys sols es van salvar James Alexander i Ben Cauley que no viatjaven a l'avió. Curiosament el major èxit en la carrera d'Otis Redding va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que ja havia gravat abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident. Va ser el seu disc pòstum i el que millor es va vendre. Els seus començaments també són molt interessants ja que va acompanyar a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, com quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a forta i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei. Despres de la seva mort, la trona de Rei del Soul va estar ocupada per Solomon Burke.

Aretha Franklin – Respect 1967

Aquest és un dels temes més importants en la carrera d'Aretha Franklin, tot i que primer va triomfar en la versió que va realitzar el seu autor, Otis Redding, al qual hem escoltat abans, l'any 1965, encara que en la versió de la Reina del Soul que va ser produïda per Jerry Wexler, es va afegir un sol de saxo a càrrec de King Curtis i es van canviar unes estrofes musicals inspirant-se en el tema "When something is wrong with my baby", de Sam & Dave. A més d'Aretha Franklin (cantant i piano) i King Curtis (saxos), també van intervindre a la gravació Carolyn Franklin, Erma Franklin i el grup The Sweet Inspirations als cors, al costat de Willie Bridges (saxos), Charles Chalmers (saxo), Gene Chrisman (bateria), Tommy Cogbill (baix), Jimmy Johnson (guitarra), Melvin Lastie (trompeta i corneta), Chips Moman (guitarra) i Dewey Oldham (teclats). Per cert, Aretha Franklin també la va interpretar en el film “Blues Brothers 2000”, on tenia un petit paper. Un dels millors discos d'Aretha Franklin es l’album "I never loved a man (The way I love you)" que va publicar l'any 1967, d'ell us he extret aquest tema. L'àlbum va aconseguir la segona posició en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or per les seves vendes als Estats Units, sobretot pel tema "Respect" que escoltem ara i que es va publicar en single i va ser número 1 a les llistes, així com un altre single amb la cançó que li donava títol que també es va vendre molt bé. L'àlbum es va publicar en versió mono, però aquest tema us el he tret de la reedició en CD que es va publicar l'any 1995 i incloent alguns temes com aquest, en stereo.Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les cantants de rhythm and blues i funky de les posteriors generacions

Edwin Starr – War 1969

L'actor oriental especialitzat en films d'arts marcials Jackie Chan, en una de les seves pel·lícules, crec que va ser "Hora Punta", canta aquest tema mentre viatja en un cotxe amb Chris Ricker. La veritat és que l’ha arribat a versionar fins i tot Bruce Springsteen acompanyat per la E Street Band, col·locant-la en la posició 10 de les llistes, de fet van gravar-la fins fins i tot els britànics Frankie Goes to Hollywood, però jo us he portat avui a Un Toc de Rock la millor versió, a càrrec d'Edwin Starr que la va gravar l’any 1970. La cançó va ser escrita en 1969 per Norman Whitfield i Barrett Strong i es tracta d'un cant en contra de la guerra del Vietnam i inicialment la van enregistrar The Temptations, però aquests no van jutjar que fos una temàtica adequada i no es va promocionar, passant desapercebuda. Finalment va ser Edwin Starr el que la va treure en format single l'any 1969, aconseguint el primer lloc de les llistes de pop del Billboard l’any 1970, el tercer en les de rhythm and blues i també el tercer a Anglaterra, convertint-se "War" en al hit més important de la seva carrera. Amb el temps ha esdevenit una de les "cançons protesta" més populars de la història musical americana, encara que a Espanya, la veritat, va passar amb més pena que glòria malgrat la seva qualitat. Un dels factors que van influir en l'èxit va ser la potència vocal dels cors i allí trobem a Freddie Gorman,  Walter Gaines, Hank Dixon i CP Spencer que formaven part del grup The Originals, però també van estar-hi Joe Harris, Billie Rae Calvin i Brenda Joyce Evans, els músics van ser el grup The Funk Brothers. Edwin Starr, de nom real Charles Edwin Hatcher, va néixer el 21 de gener de 1942 a Nashville, Tennessee. El 2 d'abril de 2003, amb 61 anys d'edat, Edwin Starr va morir després de patir un atac de cor mentre prenia un bany a la seva casa de Bramcote, prop de Nottingham. En total al llarg de la seva carrera va gravar 11 àlbums i 53 singles. L’any 1993 va regravar aquest tema, ja residint a Anglaterra, acompanyat per The Shadows, encara que no es va classificar en els Estats Units i al Regne Unit només va aconseguir el lloc 69.

Lafayette Afro Rock Band – Soul Makossa 1974

Aquest tema havia estat gravat per la Fania All Stars de Tito Puente i el grup Lafayette Afro Rock Band la van publicar l'any 1974 donant títol a un dels seus millors treballs discogràfics. Es tracta d'un grup que fusiona ritmes funkys amb tocs africans, rock i percussions llatines, en una línia similar a la de Carlos Santana que es van crear a Nova York el 1970, encara que van desenvolupar la major part de la seva activitat musical a França, concretament a París. Quan van començar es deien Bobby Boy Congress, però de seguida van decidir marxa-se cap a Europa. Residien al barri parisenc de Barbesse, on vivien molts immigrants d'origen africà. Gràcies a aquesta influència, el seu so va anar canviant. Al 1973 el cantant i líder del grup Bobby Boy, va decidir tornar al seu país i la resta de la banda es van quedar i van canviar el seu nom a Ice gravant 6 discos. Paral·lelament van treballar també com Lafayette Afro Rock Band i "Soul Makossa" va ser el seu primer àlbum, encara que van arribar a gravar quatre discos i un altre l'any 1978 signat com Crispy & Company. Aquesta nombrosa banda estava integrada per Larry Jones (guitarra), Michael  McEwan (guitarra), Lafayette Hudson (baix), Frank Abel (teclats), Ronnie James Buttacavoli (metalls), Arthur Young (metalls i percusio), Ernest "Donny" Donable (bateria) i Keno Speller (percusio). Van ser la banda fixa a l'estudi Parisound, propietat de Pierre Jaubert i van acompanyar a molts dels artistes que van gravar allà. Van col·laborar amb Mal Waldron i Sunnyland Slim i l'any 1975 van reprendre el nom d'Ice, però al 1978 van tornar als Estats Units i es van separar poc després. Les seves cançons han estat recuperades com a base musical per artistes de hip hop com Public Enemy, Wreckx N Effect, Tuff Crew i fins i tot Janet Jackson, el que ha fet que es converteixin en un grup de culte, però tan sols com Lafayette Afro Rock Band, la resta de discos amb altres noms estan pràcticament oblidats excepte per a quatre melòmans com nosaltres.

Kool & The Gang – Fresh 1984

Els nord-americans Kool & The Gang van ser un dels grups de funky dance més importants de la dècada dels 70 i sobretot en els 80. Aquest tema, un dels més recordats èxits del grup, us el he extret de l'àlbum "Emergency" que van publicar el 15 de novembre de 1984 i es va editar en single el 24 de novembre, aconseguint la posició 9 en les llistes americanes i l'11 a Anglaterra, tot i que en les llistes de hot dance del Billboard van assolir el primer lloc. De l'àlbum es van extreure dos single que també van funcionar comercialment "Misled" i "Cherish". Kool & The Gang es van crear l'any 1964 i inicialment es deien The Jazziacs, per passar el 1969 a ser Kool & The Gang i un dels seus primers èxits era un tema instrumental que portava el seu nom per títol i que el grup el el que jo tocava, a finals dels seixanta, utilitzava com a presentació en cadascuna de les nostres actuacions. El seu primer èxit va arribar amb l'àlbum "Wild and Peaceful" que van editar l'any 1973. La veritat és que el reconeixement massiu va arribar amb la incorporació del cantant James "JT" Taylor i l'àlbum "Ladies' Night" que es va publicar al 1979. Segueixen en actiu i actualment són Robert "Kool" Bell, Ronald Bell, George Brown, Robert Mickens, Dennis Thomas, Clifford Adams, Sonnie "Skip" Martin, Shawn McQuiller, Rodney Ellis i Jirmad Gordon, però pel grup han passat també Rick Westfield i Claydes Charles Smith que ja han mort.

Commodores – Nightshift 1985

Una altra de les grans bandes de funky dance nord-americanes va ser Commodores que van tenir la seva època de màxim esplendor en els 80 i aquest tema és un dels més importants que van gravar. Donava títol a un àlbum i la cançó que es va publicar en single el 31 de gener de 1985, va ser escrita pel líder del grup Walter Orange, en col·laboració amb Dennis Lambert i Franne Golde. Era un homenatge a Marvin Gaye i Jackie Wilson, dos cantants de color històrics de la música negra als Estats Units que ja havien mort. Aquest va ser el primer disc que el grup va gravar després que els deixés Lionel Richie que havien estat component de la banda i es va llançar en solitari obtenint grans èxits. El tema va aconseguir el primer lloc en les llistes de música negra del Billboard nord-americà, també a Alemanya i el tercer a Anglaterra, publicant-se en format single i maxisingle, van obtenir un Grammy el mateix any. A les llistes de pop dels Estats Units va aconseguir el tercer lloc. Commodores es van formar a Detroit, l’any 1968 i inicialment eren Lionel Richie (piano, saxo i cantant), William King (trompeta), Thomas Mc Clary (guitarra), Milan Williams (teclats), Ronald La Pread (baix) i Walter Orange (bateria). La veritat és que van tenir canvis en la formació i també han passat per la banda Heatwave JD Nicholas, Sheldon Reynolds, James Ingram, Skyler Jett, Andre Callahan i crec que em deixo algun. Curiosament l'etapa més brillant de Commodores va ser la de Lionel Richie, però l'únic Grammy el van obtenir amb aquesta cançó, després de la seva marxa. Segueixen en actiu.

Tavares – More than a woman 1977

Ara i des de la banda sonora de la pel·lícula "Febre del dissabte a la nit" us he seleccionat aquesta cançó que també va ser un èxit i que estava interpretada pel grup de color Tavares. El tema "Més que una Dona" va ser escrit pels germans Gibbs per aquesta banda sonora i en el film la interpreten Tavares que la van publicar en single el 1978, sonant mentre Tony Manero practica el seu ball amb Stephanie Mangano, però també la van gravar The Bee Gees i s'escolta la seva versió en el concurs de ball. Tavares eren un grup de New Bedford, a Massachusetts, integrat per cinc germans i aquest tema va ser el seu gran èxit, tot i que també van incloure un altre peça seva "Heaven must be missing an angel", a la banda sonora de "Els Angels de Charlie". Tavares eren Ralph Viera Tavares (10 de desembre de 1942), Pooch que es deia en realitat Arthur Paul Tavares (12 de novembre de 1943), Chubby de verdader nom Antone Lee Tavares (2 de juny de 1945), Butch que es deia en realitat Feliciano Tavares (18 de maig de 1947) i Tiny que era en realitat Perry Llegeix Tavares (24 d'octubre de 1949). Gravarien en total 11 àlbums de estudi i tres recopilatoris. Es van formar l'any 1959 i crec que segueixen en actiu, encara que el seu últim disc gravat en estudi és del 1983.

Carmel – More, more, more 1983

Ara i des de l’àlbum “The Drum is Everything” que Carmel van publicar l'any 1983, produït per Mike Thorne i que va ser el seu segon disc, us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock aquest tema que obria el vinil. La cantant britànica líder del grup, a cavall del funky i el jazz, es diu de nom complet Carmel McCourt i va néixer el 24 de novembre de 1958 a Wrawby, Lincolnshire. Es van crear a Manchester i al costat de la cantant trobem al baixista Jim Parris i el bateria Gerry Darby. Aquest tema es va publicar en single, aconseguint el lloc 23 en les llistes britàniques, mentre que l'àlbum va pujar al lloc 19, encara que ni el single ni el disc gran es van classificar en els Estats Units. La veritat és que la carrera de Carmel és molt interessant i plena de bons discos molt bé instrumentats, encara que mai han estat un grup de masses. En total Carmel porta editats 10 àlbums i 18 singles, tots ells molt recomanables i ofereixen una música ben elaborada i assequible. Per cert, aquest tema va donar títol a un DVD que van treure l'any 2004.

Buddy Miles – Heart’s Delight 1970

No és habitual trobar un bateria com a líder d'una banda o com a solista, tot i que n'hi ha hagut un bon grapat, ara us porto a Un Toc de Rock a un gran bateria de color amb una interessant carrera com a solista, es tracta de Buddy Miles, el que va ser bateria dels Experience de Jimi Hendrix (a la foto) fins que es va llançar en solitari. Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Them changes" que va ser publicat per Mercury l'any 1970. La veritat és que la carrera de Buddy Miles és brillant, encara que poc coneguda aquí al país, va gravar 8 àlbums formant part de la banda de Jimi Hendrix, 17 en solitari i ha gravat realitzant col·laboracions amb Carlos Santana "Carlos Santana & Buddy Miles Live!" de 1972, John McLaughlin, Hardware i The Electric Flag, grup del qual va ser fundador, fins i tot va tocar posteriorment en el disc "Band of Gypsys" de Jimi Hendrix, el genial guitarrista esquerrà. El bateria, cantant, compositor i productor de color Buddy Miles es deia veritablement George Allen Milers Jr i va néixer el 5 de setembre de 1947 a Omaha, Nebraska. Moriria a la seva casa d'Austin, Texas, envoltat de la seva família, als 60 anys d'edat, un 26 de febrer de 2008 a causa d'una malaltia cardíaca congestiva. Es va saber que portava temps lluitant amb la seva enfermetat, durant els últims anys i el cor sembla que li funcionava només en un 15%. El seu epitafi va ser "Ell havia apagat al seu desfibril·lador i estava llest per anar-s’en al cel". El seu cos fou incinerat.

Blood, Sweat & Tears – Hi-de-ho 1970

Una de les millors bandes de jazz fusió nord-americanes, al costat de Chicago i Wheater Report, el grup de Jaco Pastorius, va ser Blood, Sweat & Tears als que escoltarem ara amb aquest tema que obria el seu tercer treball discogràfic titulat genèricament "Blood, Sweat & Tears 3 ", produït per Roy Halee i el bateria del grup, Bobby Colomby i que es va publicar l'any 1970, sent el disc amb el qual es van donar a conèixer a Espanya. L'àlbum va aconseguir el primer lloc en la llista de discs grans del Billboard. Aquest tema que va ser un dels singles que es van extreure, era una composició de Carole King i el que llavors era el seu marit Gerry Goffin, de fet en el disc es van incloure algunes versions, entre elles una de fosca i pesada del "Simpatia pel diable" dels Stones i "40.000 Headmen" escrita per Stevie Winwood i Jim Capaldi que crec era de la seva etapa a Trafuc, sense oblidar cançons de Laura Nyro, James Taylor, Joe Cocker i alguna més. En aquest enregistrament Blood, Sweat & Tears estava integrat per Lew Soloff i Chuck Winfield (trompeta i fiscorn), Jerry Hyman (trombó), Dick Halligan (trombó, flauta, piano, òrgan i clavicordi), Fred Lipsius (saxo alt i piano), Steve Katz (guitarra, harmònica i cantant),  Jim Fielder (baix), Bobby Colomby (bateria i percussió) i David Clayton-Thomas (cantant), encara que també van comptar amb el Cor Borough-Wide de Manhattan, sota la direcció de Bill Smith. Blood, Sweat & Tears van sorgir l'any 1967 a Nova York, creats pel pianista i organista Al Kooper que els va deixar després del seu primer disc. Jo els vaig descobrir gràcies al doble disc de presentació del segell CBS a Espanya que es va titular "Llena mi cabeza de rock" i es va vendre a preu de disc simple, no doble com és el lògic d'acord amb com funcionen les discogràfiques avui en dia. Al Kooper creà Blood, Sweat & Tears quan militava a The Blues Project, al costat del guitarrista Steve Katz que també formava part d'aquesta banda i el baixista Jim Fielder que havia tocat amb Buffalo Springfield i The Mothers of Invention de Frank Zappa i Blood, Sweat & Tears va ser creada com una Big Band. Per Blood, Sweat & Tears han passat molts músics i avui en dia crec que segueixen en actiu.

Barry White – You are the first, the last, my everything 1974/2000

Ara al Un Toc de Rock d’avui escoltarem a qui ha estat el líder del so Philadelphia, el cantant de color, compositor, arranjador, productor i director d'orquestra Barry White al costat de The Love Unlimited Orchestra i està considerat el primer cantant de la història que va interpretar el que es diria "música disco". El seu veritable nom era Barry Eugene Carter i va néixer a Galveston, Texas, el 12 de setembre de 1944. Barry White va patir una insuficiència renal en la tardor de 2002 com a resultat d'anys de pressió arterial alta crònica causada pel seu sobrepès. Barry White va tindre un vessament cerebral el maig de 2003, després de la qual cosa es va veure obligat a  retirar-se dels escenaris. El 4 de juliol de 2003, Barry White va morir a l'Hospital Cedars-Sinai Medical Center de Los Angeles. Aquest tema que podriem traduïr com “Tu ets la primera, l’última, tu ho ets tot”, va ser escrita per Barry White, Tony Sepe i Peter Radcliffe i es va publicar l’any 1974, sent número 1 del Billboard, es va incloure al seu àlbum “Can't Get Enough”, però jo us la he extret del doble CD "The Ultimate Collection", un disc recopilatori que va publicar el 25 d'abril de 2000 i que es va reeditar el 11 març 2008 titulant "Barry White Gold". És una de les formes que tenen les cases de discos d'intentar vendre un mateix producte dues vegades i els que piquen, doncs han picat. Això si les portades eren diferents. Serveixi com a mínim perquè es consolin els que tenen les dues còpies. Barry White va intervenir en un capítol de "Els Simpson", aquell del Dia de l'Apallissament, en el què la gent del poble és dedica a colpejar serps.

Harold Melvin & The Blue Notes – If you don’t know me by now 1972

Un altre artista dins del anumenat So Philadelphia es Harold Melvin & The Blue Notes. Aquesta ha estat amb tota seguretat, la millor cançó en la carrera del grup nord americà de color Harold Melvin & The Blue Notes i tot i que com us deia, el van ser encasellats en l'anomenat "so Philadelphia", val a dir que Harold Melvin & The Blue Notes eren una bona banda de soul de la qual va ser cantant Billy Paul, aquell del “Me and Mrs Jones” que escoltarem després, durant una curta temporada, encara que en aquest tema la veu és Teddy Pendergrass (26 de març de 1950), un altre gran cantant i compositor nord americà de color que posteriorment es va llançar també en solitari amb una brillant carrera, morint el 13 de gener de 2010. El grup Harold Melvin & The Blue Notes van funcionar des de l’any 1960 fins al 1996 i un any més tard, el 24 de març de 1997, moriria el seu líder Harold Melvin que havie nascut a Philadelphia el 25 de juny de 1939. La cançó "Si no em coneixes ara" va aconseguir la tercera posició l’any 1972 en les llistes generals del Billboard nord-americà i el primer lloc en les de rhythm and blues. Avui en dia es la cançó de referencia quan es parla del grup Harold Melvin & The Blue Notes.

Billy Paul – Me and Mrs Jones 1972

El cantant de color Billy Paul amb el que avui acomiadarem Un Toc de Rock, ja havia gravat en solitari, però quan va tornar del servei militar va passar a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia” i als que hem escoltat abans, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari deixan el grup. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número 1 durant tres setmanes, també a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un  Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i rhythm and blues. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants de la música soul americana, sobre tot gracias a alló de “Hi ha calcom d’important entre jo i la senyora Jones”.

La frase per acabar el programa d'avui i aprofitant que sembla ser han aparegut les seves despulles, és del gran escriptor Miguel de Cervantes Saavedra que va manifestar:

"La Ingratitut és filla de la Supèrbia”

Acaba ara Un Toc de Rock, jo tanco la barraqueta i foto el camp, però us deixaré amb companyia de les aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a través de les ones o via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Soc Mario Prades i marxaré fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)