Un Toc de Rock 09.54

 La música ens acompanya al llarg de la nostra vida omplint molts dels nostres instants importants i en la banda sonora d'avui, en aquest viatge al passat, a l'ahir, escoltarem cançons de Zombies, La Mode, Fernando Márquez el Zurdo, la Troba Kung Fu, Tomeu Penya, TR, Febo, Dalida, la Vargas Blues Band i una del nou treball de Revolver, però en tindrem més. Jo soc Mario Prades i ara des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o bé des del blog o el facebook de Montse si ho fas per la xarxa, toca obrir la barraqueta, ho fare amb Azul y Negro i dient com sempre alló de 

Benvinguts a Un Toc de Rock

Azul y Negro – Con los dedos de una mano 1983

El duet Azul y Negro van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola i el tecno-pop, així com pioners en la implantació de novetats tecnològiques musicals. La seva música es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Aquesta cançó del duet Azul y Negro amb la qual avui obrirem Un Toc de Rock, es va incloure en el seu tercer àlbum "Digital" i va ser la sintonia de la Volta Ciclista a Espanya de l'any 1983, això va significar el reconeixement a nivell nacional d'aquest grup de techno pop espanyol integrat per Joaquín Montoya i Carlos García Vaso que eren de Cartagena, encara que el tema es titulava realment “No tengo tiempo (Con los dedos de una mano)”, l'àlbum va ser Disc d'Or, la foto es del moment en el que els hi van lliuarar. La veritat és que aquesta cançó no va ser la primera vegada, l’any 1982 i amb el tema “No tengo tiempo” ja van ser sintonia d'aquesta prova esportiva i encara repetirien l'any 1993 amb "Two pa'ka". El guitarrista, cantant, productor i arranjador Carlos García Vaso és un multiinstrumentista experimentat que va formar part de bandes històriques del rock espanyol com Granada, als que vam escoltar fa poques setmanes, Greta i altres, participant com a músic de sessió en enregistraments de Tino Casal, Luis Cobos i Nino Bravo, entre alguns altres com Mecano, de fet en el primer disc de Mecano no constaven títols de crèdit i és que en la gravació van intervenir uns quants músics experimentats i no interessava se sabés el fet, també ha gravat tres discos en solitari. A partir del 1993 Joaquín Montoya va abandonar Azul y Negro i el seu lloc ha anat sent ocupat per diversos músics com Javier Losada, José Antonio Álvarez Cuenca, José María València Naranjo i actualment Carlos López Leal. Azul y Negro va ser el primer grup espanyol que va realitzar un enregistrament digital, el 1983, i van ser pioners també editant un àlbum en format CD "Suspense" al 1984. Només es van publicar 200 còpies ja que a Espanya gairebé ningú disposava encara d'un reproductor de CD, ni tan sols el propi Carlos García-Vaso tenia un. Azul y Negro van ser també el primer artista espanyol que ha gravat un CD musical amb el sistema surround DTS 5.1, es tracta de "ISS" que es va editar l'any 2003. De fet aquest sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per artistes com Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest CD es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correus de curs legal fabricat per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista espanyol. En total Azul y Negro porten publicats 24 àlbums, l'últim "Locations", amb material inèdit, s'ha editat recentment o està a punt de sortir al mercat. També han realitzat les sintonies de la Volta a Catalunya de 1984, la de València el 1986 i les de diversos programes de ràdio.

Zombies – Groenlandia 1980

Escoltarem ara a Zombies i "Groenlandia" que es la cançó més identificativa en la seva curta carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors, pasant de llistes d’èxits. El seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra) va morir a la seva casa de Madrid el 30 d’agost del 2012. Zombies estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb 13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Luxe i es reunien al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo", al que escoltarem després i altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inolvidables de “la movida madrileña”. El primer grup en el què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre, però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li van unir Álex de la Nuez (guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz (caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Zombies compartien local d'assaig amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu single de debut i es va incloure en el primer LP de Zombies  titulat "Extraños juegos", editat per RCA l'any 1980. Encara traurien un segon àlbum "La Muralla China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament per falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser reeditats anys més tard en un sol CD.  Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament a compondre bandes sonores i va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en aquesta faceta fent la música de la segona pel·lícula de Pedro Almodóvar amb qui l'unia una bona amistat, "Laberinto de Pasiones" filmada l'any 1982. També va produir a Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us puc dir que Juanma del Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la Nuez va substituir a Felipe Lipe com a baixista de Tequila i després de formar part d'Alex y Christina es llançaria en solitari. Us explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa de televisió "La Edad de Oro del Pop Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser "Groenlandia" interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al costat d'ells i fen veus o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i Carlos Berlanga. A internet corren vidéos d’aquest esdeveniment i us els recomano, lucinarem amb el personal i la posada en escena.

La Mode – Aquella canción de Roxy 1982

La Mode va ser també un dels grups carismàtics de la Movida madrilenya i van estar en actiu de 1981 fins a l'any 1986. Sorgits després de la dissolució de Paraíso, estaven liderats per Fernando Márquez conegut com El Zurdo i van debutar a la Escuela de Caminos de Madrid el 12 de desembre del 1981. Aquest tema es trobava en el seu primer LP, encara que anteriorment ja havien tret una maqueta i un EP, titulat "El Eterno Femenino" i va ser composada per El Zurdo que l'abril de 1984, va abandonar el grup per problemes de salut i va ser substituït per Daniel Ballester. Per La Mode van passar també músics com Antonio Zancajo, Mario Gil, Juan Verdera, Almudena de Maeztu i Álvaro Cárdenas. En aquest tema ens parlen del grup Roxy Music i del seu líder Brian Ferry. L'any 1986 es va publicar el seu últim disc “La evolución de las costumbres” que la veritat, va ser un veritable fracàs a nivell vendes i acceptació i va provocar la dissolució del grup. El 24 d’octubre del 2014 reapareixen sent Mario Gil (teclats) i Antonio Zancajo (guitarra), comptant amb José Luis Moro com cantant que també formava part paral·lelament de Un Pingüino en mi ascensor.

Fernando Márquez “El Zurdo” – Para ti 1995

Toca escoltar ara a un altre dels noms històrics de la movida madrilenya, referència quan parlem d'aquella època gloriosa per al rock espanyol i al que hem esmentat abans. Fernando Márquez Chinchilla va néixer a Madrid el 18 de desembre de 1957, cantant, compositor, escriptor, dibuixant, editor i considerat un pensador, va ser anomenat "El Zurdo". Es va donar a conèixer precisament en la seva faceta de dibuixant de fanzines i al fet de dibuixar amb la mà esquerra va ser el que li va valer el sobrenom. Va ser el fundador de Kaka de Luxe que va començar com fanzine i es va convertir en un grup punk, on trobàvem també a Carlos Berlanga, Alaska, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Pablo Martínez i Enrique Sierra. De Kaka de Luxe van sorgir noms claus de la movida com Alaska y Pegamoides i Ràdio Futura. Quan Fernando Márquez deixa Kaka de Luxe va crear Paraíso, un altre nom mític de la moguda i la cançó "Para tí" que escoltem ara, composada per Fernando, és avui en dia tot un himne. Més tard va seguir fent història i va sorgir La Mode als que hem escoltat abans. Problemes respiratoris el van allunyar dels escenaris, però retornà amb Pop Decó al costat de Teo Cardalda i posteriorment sorgeix Proyecto Bronwyn. Tot això sense deixar d'escriure llibres. La seva etapa en solitari és possiblement la més anodina i en ella destaca el CD "Para tí..." que va publicar Barsa Promocions l'any 1995, el segell propietat del meu amic Mikel Barsa, encara que en algunes fonts, equivocades per descomptat, afirmen que va ser editat pel segell Lollipop i com mostra al blog us poso el CD en el què va reversionar temes de totes les seves etapes musicals i aquesta cançó que escoltem ara. En la gravació van col·laborar Eddy McLean i la seva Orquestra, Joe Borsani, Divina Comedia, La Honorable Sociedad, Cafè Teatro i Antonio Zancajo i les seves 5 guitarres. La producció va ser del recordat Joe Borsani, un argentí establert a Madrid i que va ser assassinat el juny de 2003. Per cert, en aquest CD hi ha un error en la cançó en la qual intervé Eddy McLean, s'han equivocat, anuncien en els títuls de crèdit que col·labora a "A por todas", però ho fa en “Credo”.

Fernando Márquez, al que es coneixia com El Zurdo

Tino Casal – Embrujada 1983

La cançó “Embrujada” que es va editar en versions single i maxi single, es trobava al segon àlbum de Tino Casal titulat “Etiqueta Negra”, publicat l’any 1983 i va ser un dels seus gran hits, junt a “Eloise”. Aquest àlbum on es recullia la peça, va ser reeditat en CD l’any 2003, junt a “Neocasal” i “Hielo Rojo”, la resta de la seva discografia es va reeeditar l'any 2011. L’asturià Tino Casal, el Rei del Glam espanyol, va començar als 14 anys com a cantant amb el grup Los Zafiros Negros per incorporar més tard a Los Archiduques, va ser l'any 1967 i amb ell com a cantant que van gravar el seu millor disc "Lamento de gaitas", una versió del duet Paul & Barry Ryan, era el “I love how you love me”. Aquest single de Los Archiduques es un incunablebuscadíssim pels col·leccionistes i que a El Temps Passa ja us hem punxat. Després d'un parell d'anys amb Los Archiduques, Tino Casal va marxar a Londres per dedicar-se a la pintura i ja a finals dels setanta va començar en solitari. José Celestino Casal Álvarez, conegut com Tino Casal, va néixer a Tudela Veguín, Oviedo, l'11 de febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de setembre de 1991. Es va parlar de que tenia la SIDA, però era una malaltia degenerativa dels ossos, una necrosis, per aixó, els darres anys Tino Casal sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba sentat a una trona. Semblava que s'estava recuperant i va morir a un accident de tràfic, quan el conductor de l'Opel Corsa 1.3 SR color blanc matrícula M-9642-FT va xocar contra un fanal de la M-500, a 400 metres del pont dels Francesos, direcció sud a la M-30, prop del barri madrileny d'Aravaca per excés de velocitat, sent Tino Casal que anava al seient del copilot, l'única víctima mortal. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer a Tino Casal i puc dir-vos que era una persona senzilla i sense cap ínfula de grandesa ni prepotència. Aquí al blog us he posat una foto d'un concert on el veureu assegut enmig del fum que omplia l'escenari, per cert que el baixista, del qual no recordo el nom, després va tocar amb Miguel Ríos. També us poso una foto meva amb Tino Casal.

Febo – Peggy baila reggae por mí 1987

El cantant, harmònica i guitarra de Puertollano, Ciudad Real, Víctor M. Gutierrez Caballero, a qui es coneix com Víctor Febo i que va ser component de diversos grups, entre ells Metralla, Ascow i Cántigas, es va unir a José María Núñez García i van crear el grup Febo. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es va incloure en el seu àlbum "Al compas del tiempo" que van publicar a través del segell Fonográficas Damitor l'any 1987, però el tema va estar recuperat donant títol a un CD editat el 1 de gener de 1999, però ara signan sols com Víctor Febo. En aquest enregistrament que escoltem i que és el del l’any 1987, van col·laborar Jacinto de la Cruz als teclats, Eugenio Casas al saxo, Daniel Silvestre a la bateria i Carlos López al baix, amb Salvadora, Pepa, Felipe-Patas i Jesús als cors, encara que d'aquest últim no estem segurs del tot. La lletra és tota una paranoia de nit d'alcohol i discoteca en la què el nostre protagonista es lliga a Peggy i quan se'n van cap l'apartament de la noia buscan gresca, aquesta es converteix en la porqueta Peggy de Els Teleñecos i a la festa que havia de ser íntima, es presenta fins la granota Gustavo i Animal, clar que la sorpresa arriva quan el noi desperta i s'adona que tota ha estat un somni etílic, però torna a sentirse sorpres en veure al altre dia per la tele els Teleñecos i adonar-se que Peggy des de la pantalla li cluca l'ullet.

La Troba King Fu – Clavell morenet

El cantant i acordionista Joan Garriga abans de crear La Troba Kung Fú va ser el líder del grup Dusminguet, una de les bandes de rock en català transgressores a finals dels 90 i principis del nou segle i va ser el compositor de molts dels temes d'aquesta banda avui desapareguda que va publicar tres àlbums. Quan Dusminguet es van desfer Joan Garriga va col·laborar en projectes d'Amparanoia i Xerramequ Tiquis Miquis. L'any 2005 decideix crear La Troba King Fú, al costat de Muñeco (percussió), Marià Roch (baix), Muxaxo (guitarra rumbera), Pep Terricabras (bateria) i Toti, en una línia musical  que s'acosta i molt a la rumba blanca, la rumba catalana de Peret i el Pescailla, encara que molts actualment identifiquen la rumba catalana amb La Troba Kung Fú i altres grups actuals, oblidant als creadors del gènere o a Los Amaya, Rumba 3, fins i tot Los Manolos, sense adonar-se que tot està inventat a la vinya del Senyor, de fet la moderna rumba catalana te el seu origen en La Orquesta Mirasol. La lletra d'aquesta rumbeta que he seleccionat perquè l’escoltem a Un Toc de Rock és molt dura, tot i que s'amaga darrere d'una capa d'alegria i ritme rumbero. Ens parla d'un delinqüent, un facinerós al que finalment la llei aplica la pena més dura de totes, la pena de mort. La cançó es va incloure a la banda sonora de la pel·lícula "El triunfo" de Mireia Ros i sobre una novel·la de Casavella.

Vargas Blues Band – Amapola negra 1994

I ara després d’un clavell us portaré una rosella, en aquest cas negra. Un dels millors treballs discogràfics de la Vargas Blues Band és l'àlbum "Blues Latino" que es va editar l'any 1994, en el qual destacava la cançó que li donava títol i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Ara i des d'aquest mateix disc us porto un altre gran tema, una cançó amb reminiscències flamenc - salseres on destaca el treball de Jeff Espinoza, el cantant del grup en aquest disc, en el què va comptar amb la col·laboració de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "El Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant i co-compositor d’alguns temes),  Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas va tocar al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert, però va tornar a actuar amb Santana l’any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells La Mondragón. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha publicat 24 àlbums, entre ells tres o quatre en directe i algun que altre recopilatori.

Revolver – Las armas rotas 2015

Carlos Goñi ha publicat un nou treball discogràfic de Revolver amb el títol genèric "Babilonia", editat el passat 10 de febrer. Feia 4 anys que Revolver no treia material inèdit i es tracta d'un àlbum molt més simple musicalment parlant que els seus anteriors treballs i en el qual torna, d'alguna manera, als seus inicis i compta amb el baixista Manuel Bagués i el bateria Julián Nemesio que l'acompanyen des de l'any 2008 quan va gravar el disc “21 gramos”, amb la col·laboració del teclista Santiago Navalón. El disc ha obtingut molt bones crítiques i ha estat el millor classificat, de sortida, des de "Sur", del 2000. Els 10 temes que configuren l'àlbum han estat composats per Carlos Goñi. Carlos Javier Crespo Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però es valencià des de fa molts anys. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles, posteriorment es va incorporar a Comité Cisne i va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota que crec us he explicat en algua altre ocasió, perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i van trucar-me de Wea, la seva discogràfica, per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vem quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vem veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Carlos Goñi va dir-me textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”, es llastimos que les discogràfiques es fixen més en l’imatge que en la veu d’un cantant, però així es tal i com estan les coses.

Tomeu Penya – Unes cançons 2007

Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar l’any 2007 comptan amb la col·laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina" i que aquestas cançons de les que ens parla, son la solució per molts dels problemas del món. A Tomeu el vaig conèixer quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Tomeu actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit. Li vaig fer una entrevista per a Diari de Tarragona i li vaig comentar que la cançó seva que a mi més m'agradava de las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. Des de aquell dia Tomeu Penya i jo hem mantingut una bona amistat i un grapat de vegades ha estat a casa meva, encara que fa anys que no ens veiem, però es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. L’any 2010 va treure un nou disc titulat “30 anys després”, gravat en directe i molt íntim, amb unes quantes de les seves bones cançons. Os el recomano des de Un Toc de Rock. A la foto Mario Prades i Tomeu Penya al despatx de Reus el dia en que ens vam conéixer. Per cert va començar al grup Els Mallorquins i després Harlem i crec que també a Los 5 del Este o pot ser era el Grupo 15, fins que va llantar-se en solitari cantant en “la seva llengua autóctona”, com ell mateix diu.

Dalida – Tenía 18 años 1973

Aquesta cançó la vam escoltar fa ja algun temps en la versió que va realitzar Luz Casal i us vaig comentar que originalment la va gravar la cantant Dalida, doncs bé, ara ha arribat el moment d'escoltar la versió original ja que des del facebook de la Montse així m'ho han demanat. La veritat és que la lletra de la cançó tracta un tema espinós, les relacions entre persones d'edats molt dispars, en aquest cas un noi jove i una dona madura, una cosa que quan és al contrari es critica o es parla de que la noia està amb l'home pels seus diners, però quan es tracta d'un noi jove llavors sembla estar bé, fins i tot ens fa gràcia, però la veritat és que... si realment està malament, és igual es tracti del sexe que es tracti O no? Almenys hauria de ser així. És clar que les relacions d'aquest tipus molt poques vegades acaben bé. La cançó es titulava originalment "Il Venait D'avoir 18 Ans" i Dalida la va gravar l'any 1973, quan va avortar després d'haver-se quedat embarassada d'un estudiant italià molt més jove que ella, va ser escrita per Pascal Sevran. Aquesta operació sembla ser que la va deixar estèril. La veritat és que Dalida mai va tenir sort en les coses de l'amor i se l'anomenava "La noia del cor trencat". La cantant italo-francesa Dalida, veritablement era egípcia, es deia en realitat Iolanda Cristina Gigliotti i va néixer al Caire, el 17 de gener de 1933. Els seus pares eren calabresos i el pare era Primer violí de l'Òpera del Caire. L’any 1954 va ser triada Miss Egipte i es va traslladar a França. La cantant i actriu, considerada italiana, va residir a França durant la major part de la seva vida professional. L'any 1956 va gravar la seva primera cançó "Madona" que era una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amalia Rodrigues. En 1981 va ser la primera dona en rebre un disc de diamant pel volum de discos venuts, es calcula que al llarg dels anys va obtenir un total de 55 discos d'or i va superar els 170 milions de discos venuts. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 a causa d'una sobredosi de somnífers, va ser un suïcidi, encara que val a dir que ja ho havia intentat en diverses ocasions. Comptava 54 anys. La veritat és que els tres grans amors què es diu van haver en la seva vida també es van suïcidar, es tractava de Luigi Tenco (1967), Lucien Morisse (1970) i Richard Chanfray (1983). Al costat del cadàver es va trobar una nota de comiat que deia tan sols “Pardonnez-moi, la vie m'est insupportable (Perdoneu-me, la vida m'és insuportable)”. Està enterrada al cementiri de Montmartre (la seva tomba a la foto), el barri de París on vivia i els seus amics recorden que després de la seva mort, tots els matins hi havia una rosa vermella a la tomba. Mai van saber qui la deixava, però va continuar així durant molts anys..

TR – Carn de canó 1986

Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano) i amb TR acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock. Un dia Ton Rulló em va comentar que va conèixer a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be fa un any o pot ser un parell, va tornar a possar en marxa TR, perè sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual jo era delegat de promoció i vendes per a Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaig fer escoltar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va sentir va dir-me immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia llançar-los al mercat del estat i per tant, volia que gravessin en castellà, i Ton Rulló es va negar.

La frase per acomiadar el programa d'avui és de l'heroi grec Temístocles, polític i general atenès que va combatre a la batalla de Marató, durant la Primera Guerra Mèdica, sent un dels deu estrategs atenesos esmentats per Heròdot, també va liderar les batalles d'Artemisio i Salamina, tot i que va ser un polític corrupte, com comprobareu per aquesta dita:

“No voldria tenir un càrrec del que els meus amics

no puguin esperar més favor que els estranys”

Conclou per avui Un Toc de Rock i ara jo baixaré la barraqueta i tocaré el dos, però abans de fotree el camp us deixaré amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades cada setmana, si ho fas a través de la ràdio o via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i us deixaré fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)