Benvinguts a Un Toc de Rock
Alaska y Dinarama – A quién le importa 1984
El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al
país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell extraiem aquest tema
que avui escoltarem per començar Un Toc de Rock. El grupo l’integraven Alaska
al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van
funcionar de l’any 1982 a
1989. Alaska y Dinarama es va crear arran de les escissió d'Alaska y Los
Pegamoides i abans Kaka de Luxe. Alaska va ser l’icona femení de la "movida
madrileña". Van haver-hi cambis, Toti els va deixar en el 83 per anar-s’en
a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que després va morir en un accident
de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. L’àlbum "Deseo carnal" és
de l’any 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de
còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però vui que recordem a
un altre dels noms importants de la “movida madrilenya”, Carlos Berlanga que va
néixer a Madrid, l’11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una
malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert
que vaig entrevistar en diverses ocasions a 
Alaska, però sempre recordaré la
primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo
esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van
ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es
desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no
s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte
que alguna cosa passava i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per
aixacarme i apartarme d'Alaska. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va
ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita
¿Cómo quieres que estando el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le
hagan una foto a tu lado?"
Alaska, però sempre recordaré la
primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo
esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van
ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es
desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no
s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte
que alguna cosa passava i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per
aixacarme i apartarme d'Alaska. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va
ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita
¿Cómo quieres que estando el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le
hagan una foto a tu lado?"
Radio Futura – Enamorado de la moda juvenil 1980
Un dels grups de referència quan parlem de la "movida
madrilenya" és Radio Futura que es van crear després de la dissolució de
l'Orquesta Futurama. Aquest va ser el tema amb què la joventut espanyola de
l'època va descobrir a Ràdio Futura i es va gravar per al segell Hispavox, tot
i que després ells passarien a Ariola. La cançó es va incloure en el seu primer
LP titulat genèricament "Música moderna" i a més de Santiago Auserón
i el seu germà Luis Auserón, a Ràdio Futura trobàvem el guitarrista Enrique
Sierra que va morir el 17 de febrer del 2012, al costat del percussionista
Javier Pérez Grueso, Carlos "Solrac" Velázquez (bateria) i el líder
del grup que no era precisament Santiago Auserón, es tractava del teclista i
cantant Herminio Molero, un home de gran carisma, però de poca imatge i això
que anys més tard el veuríem en anuncis de televisió, bastant cutres i
horteres, això si, fent publicitat d’olis i un banc. Les males llengües deien
que Herminio no era del gust d’Ariola i quan els van oferir el contracte, una
de les condicions va ser treure-se'l de sobre i ells, amics dels seus amics,
van deixar a Herminio Molero a la cuneta i van seguir sense ell. De fet en una
roda de premsa que es va realitzar a Barcelona, jo l'hi vaig preguntar aixó
directament i sense tallar-me ni un pèl, a Santiago Auserón, només van saber
dir-me el molt amics que eren de Herminio Molero i com l’estimaven, però no van
contestar a la pregunta en cap moment. Herminio 
Molero (la Pobla d'Almoradiel, Toledo,
1948), compositor, músic, poeta, actor, productor, expert en sintetitzadors i
amb contactes i amics fins a l'infern, va aconseguir que Radio Futura edités el
disc "Música moderna", els seus primers contractes de treball i va
compondre set dels deu temes del primer disc, però es va quedar allà al camí.
Va ser el veritable fundador i alma mater de Ràdio Futura i molt abans va
treballar amb el grup de rock simfònic Araxes II que van gravar un single amb
el tema "El Rastro". Com Herminio Molero y la Màquina Humana va
gravar l'any 1984 un maxisingle amb quatre temes, entre ells "La
apisonadora". En aquest projecte Herminio era cantant, teclista i
encarregat de la caixa de ritmes, va estar acompanyat per Domingo Patiño
(guitarra), Javier Amezua (saxo i flauta) i Luis Auserón (baix), fins que la
banda es va dissoldre a l'abril de 1985. Ràdio Futura de la mà de la manager
Paz Tejedor van pujar a dalt de tot, sobretot gràcies a l'àlbum “La canción de
Juan Perro”. Després arrivaria Juan Perro.
La
Frontera – El límite 1989
L'any 1985 sorgeix aquesta bona banda de rock anomenada La Frontera, integrada en
els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que
militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino
Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots
ells estudiaven a la Facultat
de Ciències de la
Informació de Madrid i primer s'anomenarien Las Muñecas
Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb
"Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els
seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el
grup Desperados i entra Toti Arboles que
venia de 
Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint canvis en el
grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu. Aquesta cançó,
possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure en el quart
àlbum d'estudi de La Frontera,
publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los Vientos", anteriorment
s'havia editat també un recopilatori. Quan es trobaven gravant el disc els
deixa Toti Arboles i es va incorporar Charlie Fierro al piano i teclats i que
va estar amb La Frontera
durant vuit anys. La Frontera
segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc
fins al moment, "Rivas Creek".
Alarma!!! – Frío 1986
Quan es va desfer Cucharada, Manolo Tena, un históric de la
música a Madrid, va crear una de les millors bandes de rock dels 80 al pais,
encara que d'efímera vida, us estic parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època
en Cucharada sempre em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van
gravar, "El limpiabotas que quería ser torero", em resulta molt
simpàtic. Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i
Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfic va pretendre vendre la moto de que eren
els Police espanyols, només perquè tenien formació de trio, ja que la veritat
és que Alarma!!! eren una bona banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de
1983 fins l’any 1986 o aquest tema que escoltem ara a Un Toc de 
Rock es trobava
en el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en el què van
destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara que també es va
editar en format single, i que posteriorment seria versionat per Los Secretos,
Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de
1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar en solitari, mentre els seus
companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar en
versió single i maxi-single. Manolo Tena a l’any 1988 es va llançar en solitari
i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" que va
ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es
posiblement el seu millor treball. El disc va tenir molt èxit i va vendre més
de mig milió de còpies. 
Nacha Pop – La chica de ayer 1980
Ara recordarem a Un Toc de Rock al cantant, guitarra i
compositor Antonio Vega i escoltarem la seva millor creació musical. Una cançó
que forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser
composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a Valencia.
Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80 i la
més important. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es
van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop
eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al
costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla
que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en
directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop
van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el
deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va
néixer a Madrid i va morir a
Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó
que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 
1980 i
que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció
va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i
que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a
Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les
acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la
veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el
estupido velo”, inclus des de el govern del país. El SGAE te nou president, el
gallec Antón Reixa que va ser componenet de Os Resentidos. Tornem a la cançó,
ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema,
adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i
l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito
de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny
Cifuentes, actual líder dels Burning, va ser puntxadiscos en aquell mític local
de madrileny..
Duncan Dhu – En algún lugar 1987
La cançó “En algún lugar” obria el LP “El grito del tiempo”
editat l’any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es
declarés a Duncan Dhu “el grup espanyol amb més vendes del 1987”. Els de Sant Sebastià
es van donar a conèixer popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava
inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 d’agost
de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que
havia estat cantant del grup Los Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i
baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels
Dalton. L’1 de febrer de 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia
independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup
Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única
alternativa" que no consta dins de la seva discografia oficial, però que
avui en dia, el és peça buscada per els 
col·leccionistes. El disc
"Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco
Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per
moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona
això, qüestió de "money". Però el que ningú els pot negar és que del
LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els
va déixar l’any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com
Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes
paral·lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però
van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. A la foto Mario Prades amb Mikel Erentxum.
Burning – Qué hace una chica como tu en un sitio como este
1978
"Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va
ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando
Colomo i avui en dia és una de les cançons de referència quan es parla
d'aquesta mítica banda madrilenya. Va ser cara A d'un single publicat per el segell
Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó
"Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la
versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar
temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de
"Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que
tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace una
chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser
inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals
van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), 
Quique Pérez
(de 1974 a
1979), Tito (de 1974 a
1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974
Johnny Cifuentes. Jo sempre us he dit i no em cansaré de repetir-ho
que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes
dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions
només queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a
Burning Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb
deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van
morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i
l'altre. Si més no curios.
Gossos amb Dani Macaco – Corren 2007
Gossos van editar l'àlbum "Oxigen" que van
presentar amb una gira anomenada, per descomptat, "Oxigen tour". En
el disc van comptar amb bones col·laboracions, entre elles la de Macaco,
precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho van fer Beth i Cris
Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis,
quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus que va
fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i
els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment l'any 2002 van
incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant
el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement
una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la
veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc.
L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger
Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixer que han
tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em
quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un
CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus
seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que
no era certa, qualsevol banda que es preï
no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat 
possible de
públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre
quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va
criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà
i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus
concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a
intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es
van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. El
problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de nou al mercat
discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant
que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes i subvencions de la Generalitat i que a la
música en català, com totes les músicas d’arreu del mon, te que predominar la
qualitat. Es clar que… Baix quin criteri apliquem la paraula “Qualitat”?
Aaaaaah!
Ramón del Pomar – En ti me quedaré 1997
Recordo que quan l'amic Mikel Barsa em va enviar aquest CD
que acabava de publicar em va comentar que Ramón del Pomar era tot un
personatge de la nit de Madrid. Cantant, compositor, escriptor, poeta i crec
que també actor, Ramón del Pomar va treure aquest disc "Tigres, Tauros i
Reptiles" l'any 1997 amb totes les cançons, lletra i música, escrites per
ell i que la veritat és molt interessant i si bé Medes, secretària de Mikel, em
va comentar que a ella li agradaven altres cançons de l'àlbum, a mi aquesta que
us he seleccionat em va impacte al moment i per això avui la compartirem a Un
Toc de Rock. La producció va estar a càrrec de Mariano Lozano que també va
realitzar els arranjaments i les programacions i va comptar amb José Mari
Guzmán, Mercedes Resino, Carmen i Amaya Castillo, Fernando Martín, Elena Briz i
un munt més de gent als cors, Fernando Jiménez, Miguel Herrero, Rafael
Gutiérrez i el propi Ramón 
del Pomar a les guitarres, Óscar Iglesias al baix i
Juan Barrio al piano. Tots els temes es van gravar i van barrejar-se en els
Estudis Box de Madrid. L'àlbum va tenir el suport de la Regidoria de Cultura i
Esports de Cantàbria. Luis Ramón García del Pomar al qual es coneix com El
Chinito, va publicar fa un parell d'anys un llibre titulat "Memorias de un
pegaplatos" i en l'acte de presentació que va ser tot un espectacle, va
comptar amb la col·laboració d'un munt d'amics, entre ells els ballarins Aruna
Nisad i Mohamed el Sayed, al costat de Michelle Calvó que va cantar el tema
"Sentimientos", composat pel càntabre Ramón del Pomar i que formava
part d'aquest disc "Tigres, Tauros i Rèptils". Ramón del Pomar va
formar part a principis dels vuitanta, al costat de Patricia A. de Lorenzana,
Mavi Margarida i Ricardo Llorca, del grup Línia Vienesa, un grup de neoromántics
que hem de reconèixer no va tenir l'èxit que ells s’esperaven. 
Les fotografies
corresponen a una actuació a la Sala Rockola.
Bars – Foc al cor 1994
Extreta des del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil
vegades” que el grup català Bars van publicar l’any 1994, os porto avui a Un
Toc de Rock una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball
del rock i el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa
l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer
LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i
prácticamente 30 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé
estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no
volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la
història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys 
si bé els embarassos de
Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas
ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs
(bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà
(baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a
Montse i Tony, els únics que queden dels antics, es troven Josep Maria Vilà
"Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.
Orquesta Mondragón – Lolita 1989
Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb
menors home-noia, és aquest de l'Orquesta Mondragón on es explican l’ambolic
d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit a fi de
treure millors notes. Avui en dia la cançó estaria molt mal vista, tot i la
seva qualitat musical, ja que la seva temàtica es politicament molt incorrecte.
Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP "Una sonrisa por favor"
que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 copies a Espanya i que Javier
Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón van publicar
l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com a single. Aquest va
estar l’últim disc i Gurruchaga ja va començá en solitari, si bé anys després van tornar a gravar junts un altre àlbum. Per 
cert que és, al
meu parer, la millor cançó del grup, si bé val a dir que en tenen altres molt
més históriques, i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el
mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta
Mondragón i avui en dia dels més recordats, va ser el doble en directe “Rock
and roll Circus”, considerat junt amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els
millors discos espanyols en directe dels anys vuitanta En aquest doble disc i a la gira pertinent de
la Orquesta
Mondragón, el teclista va ser el català Josep Más
"Kitflus", membre de Pegasus i un bon amic.
Miguel Ríos – El blues del autobús 1982
Ara a Un Toc de Rock toca escoltar al nostre impeniten
rocker, el granadí Miguel Ríos. Aquesta cançó havia estat composada per Víctor
Manuel i és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel
Ríos que s’ha retirat i ens ha deixat un disc d’acomiadament que es va publicar
el 30 d'octubre de 2010 i va fer una gira perquè s’el recordi bé. La gira va
arrencar el 17 de setembre del 2010,
a Granada, la seva ciutat natal, però tenía que venit a
l’estiu del 2011 a
Tarragona i va suspende, sent sustituit per Dani Martín. És clar que ara haurà
de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes
ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això
li diem el cantant Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie
“Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i
jo crec que a Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. Miguel Ríos 
Campaña va
néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos
"El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria"
que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre
milions de discos a tot el món i el va col·locar en les llistes del Billboard,
però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un
doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló
d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el
cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000
còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a
Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía
tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble
es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.
Demis Roussos – Morir al lado de mi amor 1977
Acabarem el programa d'avui rendint un petit homenatge al
gran cantant grec Demis Roussos, un home de potent i característica veu que ens
va deixar a Atenes, el 25 de gener, el dia de les eleccions gregues, als 68
anys d'edat i a conseqüència de diversos càncers, d'estómac, pàncrees i de
fetge. Demis Roussos va ser el primer cantant nascut a Àfrica que va
col·locar-se a les llistes d’èxits anglesas. Aquesta cançó, tendra i dolça es
tot un cant d’amor i rendició sense límits i es va incloure originalment en el
seu LP “Magic”, cantada en angles i titulan-se “Because”, per sopossat. Vam
conèixer al país a Demis Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock
progressiu Aphrodite's Child,on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al
costat del seu cosí Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva
veu de falset ben modulada ens 
va impactar i quan es va desfer el grup i Demis
Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant i tota plena de
supervendes. El seu nom complet és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15
de juny de 1946 a
Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment
amb el grup des de França. Va començar tocant la trompeta per baretos i amb 17
anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We
Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan l'extrema gordura va
arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i
va treure el llibre "A Question of Weight" explicant aquest mètode
que realment li va servir per perdre pes, tot i que després i 
com sol passar,
va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no
existeixen i us ho dic jo que fins i tot m'he sotmès a una gastroplàstia fa
anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a
un extrem tal que van haver de donar-me un tractament per aprendre a menjar i
guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una
anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14
de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el seu
aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a
ostatge a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i
Europa. A la segona foto el meu amic Mikel Barsa que va ser mànager del cantant grec a Espanya i América del Sud, amb Demis Roussos
La frase d'avui és d'un gran militar anglès, el General
Wellington, de veritable nóm Arthur Wellesley (Dublín, Irlanda, 1 maig 1769 -
Walmer, Anglaterra 14 de setembre de 1852) que va destacar en les Guerres Napoleòniques,
arribant a ser comandant en cap de l'Exèrcit britànic i va ostentar dues
vegades el càrrec de primer ministre del Regne Unit i que va manifestar.
"Només hi ha una cosa més trista que una batalla
guanyada i és una batalla perduda”
guanyada i és una batalla perduda”
Acabaré per avui Un Toc de Rock i toca baixar la barraqueta,
però abans de tocar el dos us deixo amb la bona companyia de totes les
emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o si ens ho fas via
internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga, Sóc Mario Prades i en el proper programa
tornarem a viatgar per els nostres records més o menys propers, depenent de
l’edat de cadascun, de cadascuna, acompanyats sempre per la música..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario