Un Toc de Rock 09-40

Els anys seixanta a Espanya van ser molt enriquidors, musicalment parlant és clar. Van sorgir músics amb inquietuds, afany de superació i ganes d'aprendre i desenvolupar nous estils i tendències, mirant el mercat anglosaxó. Els músics tocaven en un conjunt, però els seus desitjos de créixer els feien unir-se a altres bandes o crear els seus propis grups, buscant anar una mica més enllà del que estaven fent els altres. Avui a Un Toc de Rock escoltarem una sèrie de bandes que van tenir membres comuns, artistes que anaven desenvolupant la seva creativitat per noves vies i fent escola. Tindrem als Pekenikes, Los Módulos, Los Íberos, CRAG, Solera, José y Manuel, Barón Rojo, Sherpa i molts altres amb vincles comuns, però acabarem a Catalunya amb Sopa de Cabra, Satèl·lit, Sau i Tradivarius. Sóc Mario Prades i per a totes les emissores que emeten el programa, obro la barraqueta des de Madrid dient com sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Pekenikes – Lady Pepa 1997

Los Pekenikes van ser una auténtica fàbrica de músics i tot i ser la millor banda instrumental dels seixanta, van tendré en els seus principis un grapat de cantants: Juan Pardo, Junior, José Barranco, Eddy Guzmán, Aute i uns quans més, entre ells Karina. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'Institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del  Price on, per descomptat, Pekenikes  van ser nom habitual d'aquestes matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona fem constar que també les vam tenir, al Palau d’Esports de Montjuic i a diferents sales com el Lesseps, Price o el Novedades. Las de Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals i la paraula més suau que els hi deien era la de "gamberros". Liderats per els germans Alfonso que va morir l’any passat, i Lucas Saiz, Pekenikes van comptà amb bons músics com Tony Luz, Félix Arribas, Pablo Argote, Pepe Nieto, Ray Gómez que fins i tot va tocar al grup de John Lennon, Jorge Matey, Pedro Luis García, Tony Obrador, Antonio Brito, Guillermo Acevedo, Vicente Gasca, Manuel Más, Salvador Domínguez, Paco Gómez, Fernando Martínez, Rodrigo García i una quans més. Los Pekenikes van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona o van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara A d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Arena caliente" a l’altre costat i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol. Músics de Los Pekenikes van integra posteriormente un grapat de bandes espanyoles, entre elles Los Flecos, Brincos, CRAG, Los Pasos, Pop Tops, Tarantos, Zapatón, Banzai i tants altres

Los Íberos – Las tres de la noche 1968

Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser substituït per Carlos Attias, van ser els components de Los Íberos i es van conèixer a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Val a dir que en un temps de versions, Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca l’any 1968 i que era una composició d'Enrique Lozano. L'any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i també a "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, coneguts com CRAG, el primer supergrup de l’historia del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell o tres d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.

Los Módulos – Nada me importa 1969

Ara escoltarem a Los Módulos que van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B d’aquest single. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Juan Antonio García Reyzábal deixa el grup l’any 1974 i es substituit per el bateria Juan Cánovas que després s’uniria a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es conexia com CRAG, el primer supergrup del pop espanyol, un altre que va passar per Los Módulos va ser Chupi de la Fuente. El grup es va desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic meu. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Solera – Calles del viejo París 1973

Solera eren quatre grans músics, un d'ells va ser José Mari Guzmán que havia treballat en els anys seixanta com a baixista en moltes gravacions d'estudi per a altres artistes, entre ells Kurt Savoy, José y Manuel, Micky i Los Diamantes i crec que també va formar part de Los Flaps. Juntament amb Rodrigo Garcia que havia tocat amb Los Pekenikes i els germans José i Manuel Martín. Van estar poc temps en actiu i quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol, José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac i els germans Martín s’en van anar a Nuevos Horizontes. En el seu moment no se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien, però amb el temps se'ls ha anat reivindicant. Solera van gravar un sol álbum i van ser produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos, es el pare de l'anomenat "So Torrelaguna" pel carrer de Madrid on hi havian els estudis de Hispavox. on es va gravar aquest unic LP titulat “Solera” publicat el 9 d’abril de 1973. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock és un dels millors temes de la seva curta carrera, sense oblidar “Linda prima” que ja hem escoltat en altres programes.

José y Manuel – Teresa 1972

Nascuts a Màlaga, els germans José Antonio i Manuel Martín havien format duet des dels seus primers passos en això de la música i quan van voler llançar-se professionalment ells van enfocar la seva música cap al folk, encara que amb tocs de pop i van participar en un munt de festivals. L'any 1970 van aconseguir ser fitxats per Hispavox i van editar el seu primer single amb el tema "Y me enamoré", les dues cançons del disc havien estat escrites per ells. Va funcionar mitjanament bé a nivell vendes i això els va servir com a aval per a gravar un LP que van titular "Génesis" que va incloure un dels seus temes més populars “Mi pequeña hermana” i que va ser produït per Rafael Trabuchelli. Al 72 traurien un altre àlbum “Pronto amanecerá” i es van traslladar a Madrid per unir-se a Rodrigo García i José María Guzmán en un nou projecte que es va dir Solera, als quals hem escoltat abans. Desavinences amb els seus dos companys va fer que només gravessin un àlbum i l'any 1974 José Antonio i Manuel Martín s'uneixen a Nuevos Horizontes, un grup més proper al folk que al pop i que portaven funcionant ja des de feia diversos anys i havien publicat, entre altres discos, “El afinador de cítaras”, un tema escrit per Vainica Doble que va funcionar molt bé a nivell de vendes. La reunió es resumeix en un sol àlbum "Telaraña", editat al 74, amb cançons escrites pels germans Martín i que va passar desapercebut sense tenir continuïtat, després els vam perdre la pista. Manuel abandonarà la música i José Antonio es va dedicar a professor de guitarra. En total publicarien 3 LP 's i 7 singles, aquest tema que escoltem ara i que al meu parer és una de les millors composicions del duo, es trobava en el segon àlbum i es va publicar en single amb "Buena suerte" a la cara B, es va editar l'any 1972.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán – Como una noria 1985

Ara escoltarem un grup dels que ja hem parlat al llarg del programa, es tracta de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, la primera superbanda del pop espanyol, coneguts popularment com CRAG i així signaven molts dels seus discos. El grup l’integraven quatre grans músics amb experiencia a l’esquena: Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José Marí Guzmán, en total van publicar només tres LP's i dos recopilatoris, la veritat és que no van tenir l'èxit que ells es mereixien. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu primer disc, és considerat un dels millors de la història del pop espanyol. La veritat es que penso que aquesta cançó "Señora azul", ara està sobrevalorada. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock l’he extrec del seu tercer llarga durada "CRAG 1985" de l’any 1985. Val a dir que CRAG ja eren veterans amb experiència quan van crear el grup, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán, juntament amb Rodrigo pertanyien abans al grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán va crear Cadillac, un altre de les bones bandas de pop espanyoles. En els noranta van tornar, pero ja sols eren tres. Us explicaré una anècdota. Quan vaig organitzar la gira espanyola d'Al Stewart, el primer concert es va celebrar a Sevilla, però l'endemà havíem d'actuar a Puigreig, a Barcelona i mentre els equips i tècnics viatjaven en camió i autobús d'una plaça a l'altra, els músics, el meu soci i jo vam viatjar amb avió de Sevilla a Barcelona i allà ens esperaven els cotxes amb què ens desplacem a Puigreig. Viatjàvem en el meu vehicle Al Stewart, la seva companya, el meu soci Mikel i una amiga. En el cassette que portava posat va sonar aquesta cançó i quan s'escoltava la guitarra li vaig preguntar a Al Stewart que li semblava, va contestar immediatament "Mark Knopfler ja n'hi ha un".

Cadillac – Tócame, siénteme 1984

He de reconèixer que quan Cadillac l'any 1984 van publicar el seu quart àlbum "Funkyllac" molts dels seus seguidors es van sentir, d'una banda perplexos, però alguns decebuts, ja que estava molt més enfocat a les pistes de ball que al pop que havien desenvolupat fins aquell moment. Sobretot pel tema "Arturo" que fins i tot va arribar a publicar-se en format maxi-single per ser punxat a les discoteques de l'època i es va convertir en un plena pistes. Possiblement era una evolució lògica tenint en compte les inquietuds musicals i l'afany innovador de José Mari Guzmán, però jo sempre he estat convençut que va influir i molt l'ànsia comercial de Polydor, el seu segell discogràfic. El disc va utilitzar samplers, bateries electròniques i caixes de ritme, donant un toc molt més techno pop a l'àlbum, seguint les modes que ens arribaven des d'Anglaterra i Estats Units. D'aquest disc us he extret la cançó que escoltem ara i que es va publicar com a tercer single, sent un dels seus temes avui més recordats. Cadillac va ser creat després de la dissolució de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, per José Mari Guzmán (guitarra, baix i veu), junt a Eduardo Ramírez (baix i veu) i el productor Juan Velón de Francisco que van decidir fer un grup de pop que utilitzés bons jocs de veus, al costat de Pedro Sánchez (teclista i veu) i Javier de Juan que els deixaria l’any 1982 per crear La Década Prodigiosa i que seria substituït per Daniel Jacques. Cadillac van representar a Espanya en el Festival d'Eurovisió de 1986 amb la cançó "Valentino" i van aconseguir el desé lloc. Guzmán havia treballat en els anys seixanta com a baixista en moltes gravacions d'estudi per a altres artistes, entre ells Kurt Savoy, José y Manuel, Micky i Los Diamantes i crec que també va formar part de Los Flaps, si be aixó no ho tinc clar del tot, però per la carátula d’un dels seus discos jo diria que si. Avui en dia José Mari té una altra vegada en marxa Cadillac, encara que ell és l'únic component dels antics que preval i també treballa com Guzmán. Va néixer a Madrid el 29 de febrer de 1952.

Barón Rojo – Hijos de Caín 1985

Van ser la millor banda de heavy metal de l'estat i ara han tornat amb la seva primera formació, la més sòlida i que va escriure pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de Castro, Carlos i Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano "Sherpa" i el bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que van gravar el LP "En un lugar de la Marcha" ´’any 1985, on es trobava aquest extraordinari tema "Hijos de Caín" amb lletra de Carolina Cortés, la millor lletrista del rock nacional i dona, si més no ho era, de Sherpa i que sembla ser es va inspirar en el llibre “Demian” de Hermann Hesse. Precisament es van conèixer quan tots dos treballaven en l'obra musical "Hair". Barón Rojo es creà després del desmembrament de Coz on estaven els de Castro, José Luis havia estat baixista de Los Módulos. Van debutar el 1981 amb "Larga vida al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis d'Ian Gillan, de Deep Purple que després de veure'ls tocar, al·lucinà i els va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això si, els van anomenar "Red Baron". També van versionà a l'anglès aquell LP i avui éspesa de col·lecció, per cert, jo el tinc. L'àlbum "En un lugar de la marcha" és l'últim disc que van gravar junts els quatre músics que ara sembla que tornen a fer una gira. La veritat és que les coses estaven molt malament, jo recordo un concert en el qual vaig col·laborar, al Palau d'Esports de Barcelona, el cartell eren Barón Rojo, Goliath i Santa.  Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De Castro de l'altra, hotels diferents, camerinos diferents, vols diferents, no estaben mai junts, Sherpa i Hermes a un lloc i els de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per cada disc, eran a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La cosa no podia seguir. era "la crónica d'una mort anunciada" i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però no era el mateix. Aquesta va ser i sembla que torna a ser-ho, la millor formació del grup ja que crec s’han tornat a reunir fa un parell d’anys.

Sherpa – House of the rising sun 2004

José Luis Campuzano Feito, conegut popularment com Sherpa, va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1950. Baixista, cantant i compositor, va ser component de Los Módulos, encara que ja havia gravat diversos discos com a solista i va participar en l'òpera rock "Hair", on va conèixer a la seva dona, Carolina Cortés, una de les millors lletristes del rock espanyol. Va ser component de la primera i millor formació de Barón Rojo al que hem escoltat abans, però per discrepàncies amb els germans de Castro, ell i el bateria Hermes Calabria van deixar el grup, tot i que ara tornen a militar a Barón Rojo. Va trigar 15 anys en gravar un disc pel seu compte i el 2004 va editar "Guerrero en el desierto" del que us extrec aquesta "versió" del clàssic de The Animals "La casa del sol naixent", tot i ser una cançó tradicional del folk americà. Un parell o tres d'anys després va treure un altre disc, aquesta vegada en directe i en ambdós va comptar amb la col·laboració del seu amic i antic company a Barón Rojo Hermes Calabria, bateria uruguaià establert a Madrid que era o és, distribuïdor de la marca Paiste de plats per bateria, al costat de Oliver Martín (guitarra), Fran Soler (guitarra) i Jordi Longás (teclats). Sherpa és una gran persona i com a exemple us explicaré una anècdota. Circulaven per una carretera i en l'asfalt va veure vidres d'una ampolla trencada. José Luis va fer aturar el vehicle per recollir els trossos de vidre per tal d'evitar accidents. Al recollir-los es va tallar en una mà i allò gairebé el va impossibilitar per tocar el baix aquella nit, per sort es va recuperar i és que Sherpa és un fervent cuidador del medi ambient que ni tan sols fuma. La veritat és que els problemes en el si de Barón Rojo eren molt greus i per els concerts, els germans de Castro viatjaven en un vol, mentre que Hermes i José Luis (a la foto amb Mario Prades) ho feien en un altre, s'allotjaven en hotels diferents i també tenien dos camerinos separats per a cada parella de músics, gairebé ni es parlaven i els assajos i la selecció de temes per als seus últims discos junts eren un veritable calvari de mala convivència, la separació era una cosa cantada.

Sherpa i Hermes Calabria

Tartesos – Ven a mi 1973

Al costat de Smash, el grup sevillà Gong és l'embrió del que sorgeix el rock andalús, encara que avui molts asseguren que l'estil va ser una creació de El Último de la Fila, res més allunyat de la realitat i sense detriment de la qualitat del duet català i amb permís de Triana. A Gong militava Manolo Marinelli, teclista i cantant que va formar part d'uns quants grups, entre ells Cerebrum i avui escoltarem un d'ells, es tracta de Tartessos que inicialment es deien The Keys, encara que amb la incorporació de Manolo van canviar el seu nom i va començar el millor periple en la història d'aquesta banda en la qual també militaven Pepe Roca (flauta, guitarra, veu i compositor de bona part dels temes), José Barros (guitarra i percussió), Antonio Moreno (bateria) i Alfredo Lago (baix) que posteriorment seria substituït per Eliseo Alfonso. Al febrer de 1973 Tartessos traurien el seu primer single amb aquest tema que escoltarem ara i que va publicar el segell Philips. Tot i que és un treball molt digne, no es van classificar en les llistes de vendes espanyoles fins al quart i últim senzill "Bandolera" que va sortir l'any 1974. Només publicarien un LP "Tiempo muerto" que es va posar a la venda l'any 75 i no va tenir la repercussió comercial que esperaven, això, unit a les tensions existents entre els membres del grup va fer que Tartessos es dissolguessin poc després. Manolo Marinelli i Pepe Roca tornarien a les arrels del rock andalús i crearien Alameda, on també militava Rafael Marinelli, de fet Pepe Roca i Rafael són els únics que avui queden de la primitiva formació. Tartessos van ser una bona banda, encara que a Catalunya mai van arribar a funcionar comercialment. El teclista Manolo Marinelli va morir el 1999, després d'haver acompanyat a Camarón i formant part de l'última formació de Triana, al costat de Tele Palacios. Un dia d'aquests us faré un programa sobre el rock andalús i us ampliaré tota aquesta informació.

Satèl·lit – Aeroports 2014

Ens vindrem ara cap a Tarragona i deixarem la passada història musical per parlar del present. Aquest tema és l'avançada del que serà el primer treball discogràfic del grup Satel·lit, una bona banda que promet molta qualitat i que va ser creada a Altafulla. Satèl·lit està integrat per Joan Rubinat a la veu i guitarra acústica, Oriol Maymó amb el baix, omnichord i cors i Gerard Joan front de la bateria i també fen veus. La presentació oficial d’aquest primer disc del tercet  Satèl·lit titulat "Aeroports", es va fer a la sala Zero de Tarragona el passat 24 de gener.

El tercet altafullenc Satèl·lit

Sau – No he nascut per militar 1989

Ara us porto a Sau que van ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Desprès va ser el “Concert de mitjanit” a la Monumental de Barcelona també plena fins a la bandera i on a més de la col·laboració de Luz Casal, Sau van comptà amb el guitarra canadenc Robbie Robertson que va ser membre de The Band, Phil Manzanera que havie tocat amb Explorers i Roxy Music, junt a Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. Sau eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sempre resulta dolorós asabentar-se que una persona a qui admires per la seva vida professional ens deixa, però si a més a més és un amic encara és més dur. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta bona cançó.  Per cert que quan van tancar les casernes militars de l'avinguda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar un concert allà, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un dels principals hits de SAU es aquest "No he nascut per militar", inclos en el seu segon àlbum titulat genéricament “Per la porta de servei”, publicat l’any 1989. I per cert, des de feia un grapat d’anys jo vivia just al davant d'on hi havia les casernes. Des de el passar novembre visc i tinc l’estudi de grabació a mig cami entre Tarragona i San Pere i San Pau.

Sopa de Cabra – Podré tornar enrere 2002

Des d’el directe "Bona Nit Malparits, Últim concert" publicat per Música Global l’any 2002, us porto aquest tema, ja un clàssic en la carrera dels desapareguts Sopa de Cabra. Recordo que no sabia qui eren quan en un concert de la Salseta del Poble Sec, Salvador Escribà em va donar el seu primer LP publicat per Salseta Discos i em va demanar que l'escoltes amb afecte. Sopa de Cabra es van mantenir en actiu de 1986 fins l'any 2001. Inicialment es deien Ninyin's Mine Workers Union Band, integrat per Joan "Ninyin" Cardona i Francesc "Cuco" Lisicic i completat, posteriorment, amb les incorporacions de Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Un bon dia van gravar un disc en castellà i allò va ser el acabose. Els fans més radicals van repudiar d'ells i els atacaven fins i tot físicament en els seus concerts, es va crear una campanya contra la banda gironina. Una cosa digne de censura al màxim ja que ningú pot atrevir-se a criticar a qui vol difondre la seva música a més gent. A més, aquests "amants" de la música de Sopa de Cabra semblen no recordar que inicialment ells cantaven en català, castellà i anglès o potser es que ni els coneixien i parlavem per que tenien boca i ganes d’emprenyar. Des de el mitjà de comunicació on jo treballava en aquells moments, el Diari de Tarragona, sempre els vaig defensar i avui segueixo fent-ho.

Tradivarius – Carta 1993

Tradivarius van ser una banda de Reus descoberts per l’amic Santi Arisa que els va produir el seu primer treball discogràfic. Santi Arisa m’explicava un dia dinan a casa meva i molt orgullós desprès de donar-me el disc que Tradivarius eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva resposta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb pas dels anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz que també tenia l’empresa de so i llum Triple Onda. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup barceloní Ipso Facto dels que jo habia estat manager, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor, l'amic Pep Solorzano (veu i guitarra), seva es aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock per acabar el programa d’avui. Pep Solorzano, al voltant del que s’aglutinaba Tradivarious, es amic meu, però la veritat es que fa un munt d’anys que no se rés d’ell, si bé per referències se que segueix en el món de la música. A l’àlbum “Bruixes” del que us he extret el tema, van col·laborar també Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gall al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall..

La frase per acomiadar el programa és d'Adolfo Suárez que va ser el president de la transició a Espanya i en un moment en què la vida política del país està tan moguda, els nostres polítics haurien de tenir-la molt, però que molt present:

"Un polític ha de recordar que cadascuna de les seves

 decisions  afecta als  éssers humans.  A uns  beneficia i

a  altres  perjudica.   I   ha  de  recordar  sempre    als

 perjudicats”

Acaba Un Toc de Rock i per avui jo baixaré la barraqueta i fotré el camp. Us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades cada setmana o pot ser ens escoltis via internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga, sóc Mario Prades i m’acomiado de vosaltres fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)