En el nostre viatge al passat en braços de la música avui
tindrem a Antonio Smith, un històric de la música xilena, encara que establert
a l'Argentina, d'on també són Roque Narvaja, Andrés Calamaro i Sergio Makaroff,
però així mateix ens acompanyaran Paco Revuelta, Derribos Arias, Cadillac,
Ramon Muntaner, Vicky Larraz, Sergio Dalma, Marilia Andrés, Ramoncín i algun
altre, encara que el nostre periple musical en ales d'Un Toc de Rock, el
començarem a Cambrils escoltant al grup Sistema Nervioso que no van tindre
continuïtat, tot i haver guanyat un concurs en una emissora comercial de Reus i
he de reconèixer que no sonaven gens malament. Ens posarem en marxa des de
aquelles emissores per les que escoltes el programa. Soc Mario Prades i ara
toca obrir la barraqueta i dir-vos alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Sistema Nervioso – Estás acabada 1985
La primera edició del Concurs de Rock de Ràdio Reus el va
guanyar un duet anomenat Junkel, integrat per la cantant Ross Vendrell i el
teclista i productor Daniel Morel que van gravar dos maxi-single titulats
"Cámara y luz" i "Orient express", a través del segell
independent barceloní DNI, per desfer-se poc després. Ross (a la foto amb Mario
Prades) va començar la seva carrera en solitari, publicant varis maxi-singles
ja dins de la música dance i Daniel es va dedicar a representacions artístiques
i també a les performances. Ara bé, els guanyadors del Segon Concurs de Rock de
Ràdio Reus van ser els cambrilencs Sistema Nervioso, un grup a cavall del
techno-pop i els new romantics i guanyar aquell concurs els va representar
l'enregistrament d'aquest single que va publicar l’any 1985 el segell de Valls
Capricornio, propietat del cantant Juan Carlos Serrano a qui coneixíem pel seu
nom artístic de Carles Hammond i que també es va encarregar de la producció. En
el single trobàvem aquest tema que escoltem avui per començar 
Un Toc de Rock,
"Estás acabada" junt amb "Una nueva realidad" a la cara B,
ambdues cançons van ser composades pel guitarra i cantant del grup Françesc
Losilla, un bon amic que era propietari del pub Boulevard, a Cambrils i que
anys més tard s'uniria sentimentalment amb Bea, la meva secretària. En el grup
també militaven Carles Rom a la bateria que crec s’en va anar després amb el
grup Nats, Jordi Pallarés al baix, Salvador Segura que també era guitarra i veu
i finalment David Chatelain als teclats. Tot i que el disc sona molt bé, una
companyia tan petita i a més provincial va significar que tot i que els
organitzadors eren una emissora de la Cadena SER, no tinguessin promoció ni
distribuició fora de Tarragona i Sistema Nervioso no va tenir continuïtat. La
veritat és que en aquests moments no recordo si el concurs va tenir o no una
tercera edició.
Derribos Arias – Diario Pop
Quan parlem de programes musicals de referència, un dels més
importants va ser "Diario Pop", bressol de la movida madrilenya i que
s'emetia per Ràdio 3 i presentava i dirigia Jesús Ordovás, una de les
seves sintonies la van compondre i l’interpretaven el grup Derribos Arias,
liderat per Ignacio Gasca que era de Sant Sebastià, al qual es coneixia
popularment com Poch i que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Quan Poch va crear
Derribos Arias ja havia militat a La Banda Sin Futuro i Ejecutivos Agresivos. A
Derribos Arias també trobàvem a Alejo Alberdi que posteriorment es convertiria
en productor. Van ser un dels grups carismàtics de la movida madrilenya i
sorgeixen a Madrid al 1980. L’any 1982 van guanyar el concurs Villa de Madrid i
fitxen per Grabaciones Accidentales GASA editan un primer single amb el tema
“Branquias Bajo el Agua”. Per cert, Derribos Arias va ser un dels primers grup
que van versionar en clau de pop el "Lili Marlen" que després
portarien a l'èxit els Olé 
Olé i que va representar el debut de Marta Sánchez.
En el 83 traurien el seu primer LP “En la Guía, en el Listín” i que va ser també el seu
comiat ja que es publicaria un altre maxisingle titulat "Disco Poch"
en el qual va col·laborar Iñaki Fernández de Glutamato Ye Yé i que va
representar la fi de Derribos Arias ja que a Poch (a la foto) se li va detectar una
malaltia degenerativa anomenada el mal de Corea de Huntington que ataca el
sistema nerviós i altera la cognició i la mobilitat. La malaltia, el 18 de
setembre de 1998, va acabar amb la seva vida, encara que abans trauria un parell
de discos signats amb el seu nom, sense excessiva rellevància, la veritat.
L'any 1996 es publicaria un CD recopilatoris dels seus èxits que es va titular
simplement "CD". En el grup Derribos Ariasi a més de Poch (guitarra i veu) i Alejo
Alberdi (teclats i programacions), trobàvem a Juan Verdera (baix) i Paul
(bateria), però també van passar Deme Gómez (baix), Ñete (bateria), Noli
(guitarra) i Rafa Balmaseda (baix). 
Derribos Arias, una banda enblemàtica de la movida medrilenya
Vicky Larraz – Bravo Samurai 1987
A mitjans dels anys vuitanta el segell CBS, avui Sony Music,
va decidir replantejar-se el seu catàleg d'artistes espanyols i un o diversos
AR, molt espavilats ells, van fer una selecció de noms sense futur musical i
que estaven resultant, segons ells, és clar, molt cars a la companyia. Aquells
Lumbreras van fotre fora de CBS a Ana Belén, Víctor Manuel, Mecano, Joaquín
Sabina i alguns més del mateix nivell que immediatament signarien contracte amb
BMG Ariola i pujarien com l'escuma. Però la cosa no va acabar aquí i un dels
grups que es van treure de sobre per estar "cremaets" van ser Olé
Olé, clar que com ells eren molt llestos es van quedar amb la cantant Vicky
Larraz que era la que "realment valia", llavors Olé Olé van fitxar amb
Hispavox. Gustavo Montesano i els seus companys van posar com a cantant a Marta
Sánchez i va començar la part més brillant de la carrera del grup. Suposo que a
aquells AR tan cretins els van haver de col·locar en un monument a la
imbecil·litat. Vicky va tenir una molt discreta i anodina carrera, tot i que la
van portar al festival de l'OTI, l’any 1987 que es va celebrar a Lisboa, amb aquest 
tema que escoltem ara i que també es va gravar en anglès titulant-se
"Summer nights", com veieu res a veure amb el seu títol original, es
trobava en el seu segon àlbum titulat "Siete noches sin ti" que es va
publicar l'any 1987 amb producció de Steve Taylor que també va tocar bateria,
teclats i va fer cors, al costat de Gavin Wright al violí, Joan Cerro a les
guitarres, Manolo Toro al baix i uns quants músics més. Vicky Larraz, de
veritable nom Victòria López Muñoz de Arce Larraz i que va néixer a Madrid,
encara trauria un altre àlbum i ja no tornaria a gravar fins al 2010, quan va
publicar un EP sense cap transcendència. El 16 de juliol del 2012 Vicky va
anunciar el seu retorn als escenaris. El 25 de setembre del mateix any es va
posar a la venda digitalment el seu nou single "Earthquake" i l'1
d'octubre en format físic, però tot i que diuen que es va vendre molt bé i va
sonar en les emissores de ràdio-fórmula, no ha tingut cap transcendència i és
que quan has de pagar per sonar en una emissora ... en fi, arribar als primers
llocs en aquestes llistes no és sinònim de qualitat, només de que es té diners.
Olé Olé – No controles 1983
Ara i ja que hem parlat d'Olé Olé, anem a escoltar-los amb
aquest tema que va ser el més reeixit de la seva època amb Vicky Larraz, a la
qual hem escoltat abans, com a cantant, Vicky gravaria els dos primers discos
del grup. Aquest tema va ser una composició de Nacho Cano que en aquella època
militava a Mecano i es va incloure en l'àlbum de debut d'Olé Olé que es va
titular precisament "Olé Olé", el LP va superar les 100.000 còpies
venudes a Espanya. La cançó es va editar l'any 1983 com a cara A d'un single i
de fet abans de treure l'àlbum ja s'havien publicat dos singles, l'altre va ser
el tema “Dame”. El disc va ser reeditat en versió CD l'any 2000 incloent quatre
o cinc cançons extres. Olé Olé es van crear l'any 1980 i va ser una idea del
productor Javier Álvarez que pretenia treure un grup èmul de Mecano i va unir a
Luis Carlos Esteban, que procedia del grup Trastos, Emilio Estecha del grup
Plàstic, el bateria Juan 
Tarodo, la cantant Vicky Larraz i el teclista argentí
Gustavo Montesano que realment es convertiria en el líder i que al seu país
havia format part del grup de rock Crucis. S'han realitzat diverses versions
interessants de la cançó, entre elles una a càrrec de la banda mexicana Flans i
una altra de Cafè Tacvba, sense oblidar els alemanys Stereo Total, crec que
fins Marta Sánchez l'ha gravat en pla disc, i hi ha una altra que va fer Edurne,
què aquest any serà la nostra representant a Eurovisió "Déu ens agafi
confessats!" Us explicaré una
curiositat, un dia en una entrevista li van preguntar a Nacho Cano quina era la
cançó que en la seva carrera li havia reportat més beneficis i va confessar que
va ser "No controles", més que cap de les que va compondre i va
gravar amb Mecano.
Sergio Makaroff – Esta noche solo quiero bailar 1996
El cantautor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia
des de la seva Argentina natal i després de col·laborar amb Tequila, va acabar
a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és
indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar l’any 1996 i del
qual us he extrec el tema que us porto al Un Toc de Rock d'avui i és un cant a
la bona vida i ens ho diu clarament "Esta noche solo quiero bailar".
Sergio Makaroff va néixer a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys
era el disc-jockey a les festes de l'escola i posteriorment i amb el seu germà
Eduardo van crear el duo Los Hermanos Makaroff, les
primeres actuacions van ser com a teloners de Sui Generis, la banda de Charly
García, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de 
confondre
amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo forma
part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff també es dedica a la
composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno
o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe
Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Repetixo, el
millor disc editat per Sergio Makaroff és al meu parer "Un hombre
feo" on hi havia la que possiblement sigui la seva millor cançó
"Tranqui Tronqui", a part d'aquesta que escoltem ara..
Ramoncín – 10 segundos 2011
Aquest tema estava inclòs en el que fins ara és l'últim
àlbum de Ramoncín, publicat el 6 de setembre del 2011 i titulat “Cuando el
diablo canta”. Són temes nous compostos pel mateix Ramón i es va gravar en els
Estudis Cata de Madrid entre març i maig de 2010. Els músics que intervenen en
la gravació són Ramón a la veu, harmònica, guitarra, percussió i cors, al
costat de Óscar Castelló (guitarra, slide, cors), Paco Avilés (guitarra, baix i
cors), Manuel Silva (guitarra, dobro i cors), David Castelló (bateria i percussió),
Juan Carlos Álvarez (baix), José Miguel Sastrón (piano i teclats), Charley
Gonzalbo (violí), Lucía Caramés, Cuqui Lucas, Ainhoa Martínez, Lucrecia Llamas,
Manolo Galones i Paco Calvo (cors) i les col.laboracions de Nacho de Lucas
(piano elèctric), Paco Ibáñez (trompeta) i Gabriel Abril (guitarra i
mandolina). Ramón va ser membre de la junta directiva de la Societat General
d'Autors i Editors, el SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria,
però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy 
Baustista i la seva cohort.
Ramoncín també va ser un opositor
d'Operación Triunfo, criticant
durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, com
jo també he dit sempre, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La
veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec
que està molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit"
dels seus inicis i que és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que
passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va
explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver
de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra
història. Per cert, deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla
que no pasin els anys. José Ramón Julio Márquez Martínez va néixer a Madrid el
24 de novembre de 1955.
Paco Enlaluna – La tieta i els avions 2012
L’amic Manolo Rivera va convidar a Paco Enlaluna perquè
actués en la presentació del llibre "El Comecuentos", un compedi de
relats coordinats per Víctor Navarro Remesal realitzats per aquest llibre per
un munt d'escriptors amics de Tarragona i els seus voltants que va editar Silva
Editorial. De fet Manolo ha inclòs en aquest llibre dos relats seus. La
presentació de l'acte que es va realitzar al Museu d'Art Modern de Tarragona va
estar presentat per Ana Santos i després de la presentació tots ens vam anar a
sopar i vaig tornar a retrobar-me aquella nit amb Paco Enlaluna, feia uns
quants anys que no ens veien, però ens vam adonar que l'amistat seguia igual de
fresca. Paco em va passar el seu nou CD "Bufones y Antihéroes" que
acaba de publicar, explicant-me que l’havia de presentat en el marc del
Festival Barnasants que coordina l'amic Pere 
Camps, Us recomano encaridament
que no us perdeu un concert de Paco Enlaluna, els seus directes valen la pena,
amb grup o només amb la seva guitarra. Aquesta cançó està plena d'ironia i ens
explica les dificultats de la "tieta" que resulta que li té molta por
a volar en avió. Possiblement no li hagin explicat a la tieta que hi ha altres
companyies a més de Ryanair, aixó és broma. Tots els temes inclosos en el nou CD
estan composats i arreglats pel mateix cantautor. La veritat és que es tracta
d'un treball molt interessant ple de bones cançons que us recomano també des de
Un Toc de Rock. Quan va començar es feia dir Paco Hilaluna, després i fins ara
és Paco Enlaluna. El nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en aquest cas
d’aquest trobador transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home
fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les
paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. També és
guionista de programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se
li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Es tot un showman.
No us perdeu els seus directes, valen la pena.
Roque Narvaja – Santa Lucía
Tots reconeixen aquest tema i l'identifiquen inmediatamente
amb Miguel Ríos i aixó es cert, però no del tot, molts ignoren que “Santa
Lucía” va ser una composició de l'argentí Roque Narvaja que havia estat cantant
i líder del grup La
Joven Guardia i baixista amb Lito Nebbia, fins que l’any 1972
va començar ja definitivamente en solitari. La Joven Guardia van
ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven
liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, junt a Félix Pando
actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique
Masllorens avui subgerent de 
relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica
que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego,
Los Gatos i Los Beatniks. Posiblement la cançó més popular de la seva carrera
va ser “El extraño de pelo largo”. La Joven Guardia va seguir fins al 1978, any en què
es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels
membres originals. Roque Narvaja va néixer a Córdoba, República Argentina, el
10 de febrer de l’any 1951.
A finals dels 70 es va autoexiliar al nostre país
gravant diversos discs i el 1980 el van triar el millor compositor d'Espanya i la Societat General
d'Autors va incloure "Santa Lucía" dins de les millors 100 cançons
del país, això significava que hi havien dividends per el autor i per a ells...
es clar. Des de fa uns anys viu a Rosario, Argentina.
Marilia Andrés – Marilyn y Supermán 2013
Després de la dissolució del duet Ella Baila Sola que per
cert, sembla ser que va ser bastant traumàtica entre les dues noies, Marta
Botía i Marilia Casares, les coses es van estancar en un principi. Marta al
costat d'una nova companya, Rocío Pavón va posar en marxa un nou projecte que
en no poder-se anomenar Ella Baila Sola, va passar a ser EBS, amb un àlbum
"Despierta" que pretenia ser una continuació del primitiu projecte
que tants èxits els va donar a ambdues noies, gràcies a cançons com "Lo
echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco" i
"Mujer florero" que van ser escrites per Marilia, al costat de
"Amores de barra" que van escriure les dues noies, però EBS l'any
2013 també va acabar com el Rosari de l'Aurora 
Amb la fi de Ella Baila Sola
també Marilia es va replantejar el seu futur i es va llançar en solitari
fent-se dir ara Marilia Andrés, de fet el seu nom complet és Marilia Andrés
Casares i va néixer a Conca el 17 de desembre de 1974, d'origen brasiler i des
dels dos anys va residir a Madrid. L'any 2012 Marilia se'n va a Londres i grava
el seu primer disc en solitari “Subir una montaña" que es va publicar el
26 de setembre de 2013 i del qual el tema que us he seleccionat per escoltar
avui a Un Toc de Rock va ser el seu primer senzill. Caldrà esperar a nous
projectes per veure si, en el seu cas, la cosa pot tenir o no continuació.
Andrés Calamaro – Cuando no estás 2014
L'argentí Andrés Calamaro trauria l'any passat un àlbum
titulat genèricament “Jamón del medio” del qual us he extret aquest tema que
anem a escoltar ara a Un Toc de Rock i que és el seu últim treball discogràfic
d'estudi, encara que en el 2014 també publicaria un DVD en directe titulat
"Pura Sangre". Va començar com a compositor i als deu anys escriuria
“La chica del paraguas” que gravaria el grup argentí Los Gatos. La seva carrera
com a músic comença en el grup Raíces, posteriorment crearia La Chorizo Colorado
Blues Band, seguiria la Elmer’s
Band i va treballar com a músic de sessió per a Sergio Makaroff al qual hem
escoltat anteriorment, The Morgan, Stress, Los Estereotipos, Proyecto Erekto
que posteriorment es convertirien a Soda Stereo i finalment s'uneix a una de
les millors bandes de l'anomenat Rock Nacional Argentí, Los Abuelos de la Nada, on era teclista i
paral·lelament també va col·laborar amb Charly García i la Ray Milland Band. En
aquelles èpoques comença com a productor i treballa amb Los 
Fabulosos Cadillacs
i Enanitos Verdes. Va gravar dos discos en solitari en els quals va col·laborar
Ariel Rot que va formar part de Tequila. Calamaro es ve a Espanya i amb Ariel
Rot creen el grup Los Rodríguez que van ser una de les bones bandes del pop
espanyol, encara que reconec que malgrat el seu èxit, a Catalunya mai van tenir
“tirón” Degut a diferències entre Andrés
Calamaro i la resta de components, al 1995 i després de publicar l'àlbum
“Palabras más, palabras menos”, Los Rodríguez es desfan i ell comença ja en
solitari amb el disc "Alta Suciedad" que es publicaria l'any 1997 i
va vendre més de mig milió de còpies. L'any 2008 es reuneix amb la seva vella
banda Raíces, trenta anys després de la seva primera producció, per llançar un
nou disc amb versions d'aquella primera època i fer una gira multitudinària. La
seva vida personal ha estat molt poc estable, es va casar amb Julieta Cardinal el
23 de juliol de 2010, després d'un festeig de 5 anys, però el matrimoni només
va durar 4 mesos, encara que tenen una filla. Per cert, és una admirador de les
curses de braus i ha fet apologia d'elles en nombroses ocasions, el que li ha
valgut moltes crítiques per part dels antitaurins
Antonio Smith – Cuantos caminos nos llevarán 1974
El músic xilè Antonio Smith va publicar al 1974 un àlbum
titulat genèricament “Ven… seamos más” que va representar el primer treball en
solitari de qui va ser líder del grup Congregación que encara que desconeguts a
Espanya, van ser una de les bones bandes xilenes d'aquella època, tot i haver
gravat un únic disc, l'any 1972 i que va ser reeditat en versió CD ja al 2005.
Jo del primer àlbum en solitari d'Antonio Smith us he seleccionat per escoltar
ara aquest tema que trobo molt interessant. Compositor, multiinstrumentista i
escriptor, Antonio Smith porta dècades residint a la República Argentina
on ha realitzat treballs de producció. De fet després del cop d'estat de 1973,
Congregación es va dissoldre i va ser llavors quan Antonio Smith va emigrar a 
l'Argentina, on va integrar el col·lectiu Sol de Chile al costat de músics de
Los Jaivas i Amerindios, gravant un disc en 1974, encara que a diferència
d'altres músics xilens que posteriorment se'n van anar cap a Europa, ell es va
quedar a Argentina. Només publicaria un altre disc en solitari "Somos el
mundo", l'any 1975. Cal reconèixer que la seva carrera musical ha estat
molt poc extensa, encara que posteriorment es va dedicar a la new age creant el
grup Awankana. Antonio Smith va néixer a Valparaíso, va estudiar música
clàssica a la Universitat
de Xile i després es va ficar en el jazz, al rock i les músiques ètniques.
Paco Revuelta – Hueles a noche de amor 1975
Quan es van posar de moda, en els 70, els cantants que
entremesclàren cançó d'autor amb pop i rock, un dels més rellevants va ser Paco
Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe, amor i desamor i la veu
trencada i esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc molt
personal a les seves composicions. Paco Revuelta va ser un cantant, de fet
podriem dir que cantautor, sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts
de glòria. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen "La primera
vez”, “Esa mujer” i “Antes de ti no hubo antes", al costat d'aquesta cançó
que avui sona a Un Toc de Rock. Jo ara només recordo un LP de Paco Revuelta que
es va titular "Algunas de mis canciones". Crec que el greu problema
amb el que és va trovar Paco Revuelta és que ell musicalment estava entre dues
aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil pop
estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock i a més a més Paco Revuelta no anava de cantautor. Possiblement això va fer que
mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que veritablement va ser.
Cadillac – Solo amor 1983
Aquest és un dels temes més destacats, al costat de
"Arturo", del grup Cadillac, creat per José Mari Guzmán després de la
dissolució de Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, als quals es coneixia com a
CRAG i que van ser la primera superbanda del pop espanyol. La cançó es va
incloure a l'àlbum “Un día más”, el seu tercer treball discogràfic. Encara
publicarien un parell de discos més abans de desfer-se. Cadillac va ser una de
les grans bandes de pop electrònic a l'Espanya dels vuitanta. Va ser una idea
de José Marí Guzmán (guitarra, baix i veu), Eduardo Ramírez (baix i veu) i el
productor Juan Velón de Francisco que van decidir fer un grup que utilitzés
bons jocs de veus. Al costat de Pedro Sánchez (teclista i veu) i Javier de Juan
que els deixaria l’any 1982 per crear La Década 
Prodigiosa
i que seria substituït per Daniel Jacques. Cadillac van representar a Espanya
en el Festival d'Eurovisió de 1986 amb la cançó "Valentino" i van
aconseguir el desé lloc. José Mari Guzmán havia treballat en els anys seixanta
com a baixista en moltes gravacions d'estudi per a altres artistes, entre ells
Kurt Savoy, José y Manuel, Micky, Los Diamantes i crec que també va formar
part de Los Flaps, si be aixó no ho tinc clar del tot, però per la carátula
d’un dels seus discos jo diria que si. Avui en dia José Mari té una altra
vegada en marxa Cadillac, encara que ell és l'únic component dels antics que
preval i també treballa com Guzmán. Va néixer a Madrid el 29 de febrer de 1952.
Sergio Dalma – Senza una dona 2011
Des de l’àlbum “Via Dalma II” que el cantant català Sergio
Dalma va publicar a finals del 2011, us he seleccionat aquest tema en el que
com ja s'està convirtient en habitual a les seves produccions, inclueix una
versió en llengua catalana d'una de les cançons. En aquesta ocasió ha sigut el
“Senza una dona”, el gran èxit de Zucchero el que aquest sabadellenc ha cantat
en llengua vernácula i també en castellà i que ara escoltarem a Un Toc de Rock.
Per cert, en aquest disc, Sergio Dalma torna a versionar èxits del pop italià,
una cosa que ja va començar a fer l'any 2010 amb el seu “Vía Dalma I” i en
aquest disc, a parte de Zucchero, Josep María Capdevila, veritable nom
d'aquesta gran veu, ha 
versionat també a Eros Ramazzotti, Patti Pravo, Jimmy
Fontana, Fiordaliso, Richard Cocciante, Il Santo California i uns quans més.
Sergio Dalma va nèixer el 28 de septembre de 1964 a Sabadell, va començat
com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari i crec
recordar que va guanyar un concurs de televisió. Sergio Dalma va represent+a a
Espanya en el Festival de Eurovisión amb la cançó “Bailar pegados” que reconec
es una gran peça i en el festival va quedar molt ben clasificada, crec que en
segon lloc, si be jo no recordo ara haberla posat encara mai a Un Toc de Rock.
Ramón Muntaner –La plaça del Diamant 1982
La frase per acabar el programa d'avui és de l'escriptor:
John Le Carre que va dir a una de les seves novel·les d'espionatge:
"Hi ha dos tipus d'agents: Els audaços i els vells,
però poques vegades hi agents audaços vells"
Conclou per avui Un Toc de Rock, tanco la barraqueta i toco
el dos. Jo soc Mario Prades i ara us deixo amb companyia de totes aquelles
emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana, a part de
les repeticions o pot ser l’escoltis via internet a través del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Ara foto el camp, sigueu bons, sigueu bones.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario