Un Toc de Rock 09-41

Encara que el rock and roll neix als Estats Units, Anglaterra en els anys seixanta i gràcies als Beatles, va prendre el relleu i van sorgir tot un seguit de grups que van crear escola. Avui anem a escoltar a músics britànics i a Un Toc de Rock tindrem a Gerry & The Pacemakers, The Animals, Manfred Man, Dave Clark Five, Atomic Rooster, The Who, Beatles, la ELO, els Stones, Emerson, Lake & Palmer, Troggs, Bee Gees i alguns altres que ens faran costat en aquest viatge al passat musical, a la música dels nostres records. Sóc Mario Prades i per a totes les emissores que emeten el programa, obro la barraqueta amb un grup que va funcionar durant molt poc temps, The Shotgun Express, però que va comptar amb Rod Stewart, Ron Wood, Peter Green, Mick Fleetwood, la cantant Beryl Marsden i altres noms mítics del rock britànic. Poso en marxa la nostra màquina del temps i començaré dient allò de cada programa

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Shotgun Express – Funnys’cos nelther could I 1966

El grup de R & B britànic The Shotgun Express amb els avui començarem Un Toc de Rock, una banda d'efímera vida, es va formar a Londres el maig de l’any 1966. Tot i que va aconseguir poc èxit, avui en dia The Shotgun Express és reconegut per haver inclòs dins de la seva formación a músics que va ser molt famosos anys més tard. Entre ells Peter Bardens, Dave Ambròs, Peter Green i Mick Fleetwood, que van decidir canviar d'estil i afegir veus, comptant per això amb Rod Stewart i la cantant Beryl Marsden. The Shotgun Express van gravar un sol disc, un EP de quatre cançons, en el què es trobava aquest tema que ara sona a Un Toc de Rock i crec que també un single. Després els componentsde The Shotgun Express es van unir agrups de rellevancia com el Jeff Beck Grup, Brian Auguer & The Trinity, Fleetwood Mac, la banda de John Mayal, Spencer David Grup i Camel. La cantant Beryl Marsden que ja havia gravat en solitari abans, es va incorporar a The She Trinity.

The Shotgun Express

The Animals – We’ve gotta get out of this place 1965

L'any 1965 The Animals editarien un single amb aquest tema que es va convertir, al costat de "La casa del sol naixent" i "We've Gotta Get Out of This Place" en els temes més representatius d'aquesta bona banda britànica de R & B liderada per Alan Price i que va comptar amb la gran veu d'Eric Burdon. La cançó, escrita pel matrimoni nord-americà Barry Mann i Cynthia Weil, va ser catalogada per la revista Rolling Stone en el lloc 233 entre les 500 Millors Cançons de Tots els Temps i es va fer molt popular entre les tropes nord-americanes que lluitaven a la guerra del Vietnam. La parella va escriure el tema inicialment perquè la gravessin The Righteous Brothers, però problemes amb la casa de discos retardaven l'enregistrament, va ser llavors quan Allen Klein, executiu de la discogràfica, va passar la demo a Mickie Most, productor i manager de The Animals i aquests, després d'escoltar-la es van afanyar a gravar-la, convertint-la en un clàsic, encara que he de dir que van canviar alguns fragments de la lletra. Va aconseguir el segon lloc en les llistes angleses el 14 d'agost del 65, arribant al 13 a Estats Units i el segon també al Canadà. Existeixen bones versions a càrrec de The Partridge Family, Bruce Springsteen, BlueÖyster Cult, Wynonna Judd, Alice Cooper, Steve Bender i molts altres, però a Espanya, on també va ser molt versionada en el seu moment, cal destacar la que van fer Lone Star. The Animals eren originaris de la ciutat portuària de Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent" que avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any 1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans.

Manfred Mann – Do Wha Diddy Diddy 1964

Escrita per Jeff Barry i Ellie Greenwich l'any 1963, aquest tema va ser gravat originalment pel grup nord-americà The Exciters, però va ser versionada pels britànics Manfred Mann que la publicarien el 10 de juliol de 1964 en format single, aconseguint el primer lloc en les llistes angleses i també va ocupar el primer lloc del Billboard durant dues setmanes. S'han fet unes quantes versions, entre elles la va gravar la francesa Sheila, Jan & Dean, The Cars, el grup també anglès Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, The Dolly Dots i uns quants més, però la versió de Manfred Mann és avui dia la més recordada. El grup Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més usava ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz idespres de tota aquesta etapa pop-beat, l’any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, reconvertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu que surgia amb força. El grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col·laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot i que es va publicar amb un doble LP i jo el tinc. Per cert, d’aquesta cançó hi han algunes bones versions fetes a l’Espanya dels seixanta, destacant una a carrec de Los Pekes.

Atomic Rooster – What you gonna do 1973

La portada de l’àlbum “Nice 'n' Greasy”, cinquè disc del grup britànic Atomic Rooster, publicat l'any 1973 pel segell Pye Records, va ser censurada en alguns països ja que la imatge de tres components del grup amb els seus genitals de mida gegantina i que utilitzaven com cavalcadura no va resultar del gust de molts censors i va ser camviada. D'aquest disc us he extret el tema que anem a compartir ara a Un Toc de Rock i que va ser una composició del cantant Chris Farlowe que posteriorment va tenir una interessant carrera en solitari, encara que el tema no es va incloure en la versió anglesa del disc, es trobava en la nord-americana que es va titular sols "Atomic Rooster" i també en Alemanya, sent ja inclosa en posteriors reedicions. Atomic Rooster va ser creat l'any 1969 pel teclista i compositor Vincent Crane que va morir el 1989 i venia del grup The Crazy World of Arthur Brown, als que va deixar en plena gira a causa dels seus problemes mentals, va ser el 13 de juny de 1969. Inicialment un dels components havia de ser Brian Jones que deixava els Rolling Stones, però la seva mort va impedir la incorporació. Atomic Rooster va ser una de les bones bandes de rock progressiu i a finals dels vuitanta es van anar decantant cap al hard rock. Al costat de Vincent Crane trobàvem al cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer que després del primer disc els va deixar per incorporar-se a Emerson, Lake & Palmer, als quals escoltarem més tard i va ser substituït per Rick Parnell. En aquest àlbum la banda està integrada per Vincent Crane (orgue Hammond, piano i sintetitzador), Chris Farlowe (cantant) que venia del grup Colosseum, Johnny Mandala (guitarra) i Ric Parnell (bateria). La veritat és que el grup va tenir uns quants músics que foren rotant, entre ells cal destacar a Ginger Baker ex Cream i Traffic, John Mizarolli, Du Cann, Eamonn Carr, Bernie Torme, Paul Hammond, Pete French, Steve Bolton i alguns més. Vincent Crane va dissoldre Atomic Rooster, a finals de 1983 i l'any 1984 va formar Katmandú amb Peter Green, Ray Dorset i Jeff Whittaker, encara que van gravar un únic disc, per unir-se després a Dexys Midnight Runners, tocant el piano també en un sol àlbum. Després de desfer-se va intentar tornar a posar en marxa Atomic Rooster, però la seva malaltia mental es va agreujar i Vincent Crane moriria el 14 de febrer de 1989. Paul Hammond va morir l'any 1992 i Du Cann el 21 de setembre del 2011.

The Who – My generation 1965

The Who van ser la banda líder del moviment mod a Gran Bretanya i la cançó "My Generation" va ser el seu himne de batalla. Es van formar l'any 1964 i la banda estava integrada per Roger Daltrey (cantant), Pete Townshend (guitarra, piano i cors), John Entwistle (baix i cors) i Keith Moon (bateria). Però resulta que quan The Who van començar a actuar davant molt de públic, en els primers concerts, ells no desitjaven que els recintes s'omplissin de les típiques fans histèriques cridant davant de l'escenari, com succeïa amb els Beatles i altres grups de moda, per això sortien a escena simulant estar fumant tampons i quan interpretaven aquest tema que sona ara, alteraven la lletra, en lloc de cantar "My Generation" el canviaven per "My Masturbation" i tocaven "Prostitute" en lloc de "Substitute". "My Generation" va ser l'àlbum de debut de The Who i es va gravar i editar l’any 1965. Als Estats Units, l'àlbum va ser titulat "The Who Sings My Generation", amb una portada diferent i l'ordre de les cançons alterat. Aquest disc dels The Who va ser considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història del rock. Una de les característiques de The Who era la seva violència a l'escenari, acabant molts concerts amb guitarres i amplificadors trencats per ells mateixos. Curiosament The Who mai van obtenir un número 1 en llistes de singles, van aconseguir, això si, diversos números 2, un d'ells va ser el tema "I'm a Boy", que no va arribar al número 1 l'any 1966 pel fet de que una cançó els va tallar el pas, la cançó era de l'altre gran grup mod de l’época The Small Faces i el seu tema "All or Nothing". Us explicaré una cosa curiosa, un dia Pete Townshend va confessar en una entrevista haver tingut relacions homosexuals, el seu fill en assabentar-se va deixar de parlar-li. Això antigament era al revés, passava quan un fill l'hi deia aixó al pare. Les coses estan canviant com deia Bob Dylan.

Electric Light Orchestra – Rock and Roll is King 1983

Des d'un àlbum que es va titular "Secret Messages", editat al juny de l'any 1983, ells ens asseguren que el rock and roll és el rei, són la ELO, la Electric Light Orchestra, un grup britànic que es va crear a Birmigham l’any 1970 i que estava liderat inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquest bon grup angles va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria de la música. De 1972 fins l’any 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van col·locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número 1. No obstant això la ELO ha venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Aquest tema es va publicar en single al juny de 1983 arribant al lloc 19 en el Billboard. En aquesta gravació el grup l'integren Jeff Lynne (veu, guitarra, sintetitzadors, baix, piano i percussió), juntament amb Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (sintetitzadors, piano, harmònica i Oberheim DMX), Kelly Groucutt (baix i cors) i Dave Morgan (cors), sense oblidar a Mik Kaminski que toca el violí en aquest tema. Aquest LP es va reeditar en versió CD el 12 de juny de 2001.

Emerson, Lake & Palmer – Lucky Man 1971

Una de les més importants bandes de rock progressiu a Anglaterra van ser Emerson, Lake & Palmer i gairebé amb tota seguretat, aquest tema és el més conegut en la seva llarga carrera, en la qual van vendre més de 35 milions de discos. Emerson, Lake & Palmer es van formar l’any 1970 i estava integrat per tres grans músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson (provinent de The Nice), el baixista, guitarra i cantant Greg Lake (que tocava als King Crimson), i el bateria Carl Palmer (que venía d'Atomic Rooster al que hem escoltat abans), van ser una de les primeres bandes en utilitzar el moog i el melotrom. "Lucky man" es va publicar al març de 1971 i va arribar al lloc 48 en les llistes de pop, és una balada escrita per Greg Lake quan tenia 12 anys i va ser gravada, com sol succeir en moltes ocasions, per pura casualitat i només per omplir espai en l'àlbum, però és una de les millors cançons del rock progressiu i compta amb el primer sol gravat de sintetitzador Moog en l'àmbit del rock. El tema es va extreure del seu primer LP titulat "Emerson, Lake & Palmer" que va publicar el segell Island al novembre de 1970 i que va arribar al quart lloc a Anglaterra i al 18 als Estats Units. Parlant del moog, va aparèixer el 1970 i el Minimoog va ser el primer sintetitzador portàtil. En aquesta època moltes companyies van començar a fabricar aparells de característiques similars que van començar a ser habituals en gravacions i actuacions en directe. Parlant una mica del moog, aquest aparell que samplejaba sons pregravats, va ser un invent de  Robert Moog en els anys seixanta i cal dir que el món del rock es va revolucionar amb la influències d'aquests aparells i sobretot l'ús que li van donar Emerson, Lake & Palmer, però la ràpida evolució de la indústria va fer que a poc a poc aquests primers instruments es fossin oblidant, sent substituïts per aparells cada vegada més sofisticats que en els anys vuitanta ja comptaven amb tecnologia digital. Els teclats analògics es van deixar abandonats a les golfes o eren venuts a preus irrisoris com artefactes obsolets. Avui en dia estan buscadisims per els col·leccionistes i els músics nostàlgics.

The Rolling Stones – Love is strong 1994

Després de cinc anys sense publicar res de nou, The Rolling Stones van treure a través del segell Virgin l'àlbum "Voodoo Lounge" que es va editar l'11 de juliol de 1994. Va ser el primer disc dels Stones sense Bill Wyman, que havia deixat la banda al començament de 1993 per discrepàncies de criteris amb Mick Jagger i Keith Richard. L'àlbum es va començar a gravar al novembre de 1993 i es va finalitzar el 23 d'abril de 1994, en els estudis Windmill Lane a Dublín. El disc va debutar en el lloc número 1 en el Regne Unit, cosa que no aconseguien des que van treure "Emotional Rescue" l'any 1980 i va ser número 2 als Estats Units on va ser doble disc de platí. Va rebre el Grammy com "Millor Àlbum de Rock". A més de Jagger i Richard, en els enregistraments van intervenir Ron Wood (guitarres), Max Baca (baix), Lenny Castro (percussió), Pierre de Beauport (guitarra acústica), Bernard Fowler (cors), Frankie Gavin (fiddle i whistle), Mark Isham (trompeta), Luis Jardim (percussió i shaker), Flaco Jimenez (acordió), Darryl Jones (baix), Phil Jones (percussió), Chuck Leavell (piano, òrgan, harmònium i clau), David McMurray (saxo), Ivan Neville (cors i orgue), Benmont Tench (òrgan, piano i acordió) i Bobby Womack (cors). Aquest tema va ser una de les cançons estrelles del àlbum, es va publicar en single i va arribar al lloc 14 a Anglaterra i al 91 als Estats Units.

Herman’s Hermits – My sentimental friend 1969

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar als Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els anys 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Lek Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria). Van triunfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush" i "My sentimental friend" que amb “My Lady” a la cara B es va publicar en single l’any 1969 i tantes altres cançons que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l’any 1971. La veritat es que  Herman’s Hermits van ser un grup de singles més que de LP’s. A partir de 1969 van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l’any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. També van filmar 4 pel·lícules. Van tornar als escenaris, però per partida doble i m'explico. Peter Noone va creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van posar en marxa un altra formació, de manera que ara hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals als que toca decidir qui son els veritables Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufar i fer ampolles.

The Pretty Things – Sun 1967

Anomenats per la premsa anglesa amb l'apel·latiu de "Els cosins més lletjos dels Rolling Stones", el grup The Pretty Things es van crear a Londres l'any 1963 i van prendre el seu nom d'una cançó de Bo Diddley, l'home de la guitarra quadrada. Són un grup de reconeguda vàlua i encara que mai han estat una banda de llistes d'èxits, la seva carrera és bastant estable. Aquest tema us el he extret del seu tercer àlbum, gravat en els Philips Studios de Londres i que es va titular "Emotions", el disc va sortir a la venda el 18 d'abril de 1967 i va ser produït per Steve Rowland que havia produït també alguns èxits de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich i més tard crearia Family Dogg amb Albert Hammond. En aquest disc The Pretty Things l'integraven Phil May (cantant) i Wally Walter (baix, guitarra i cors) que van ser els autors del tema, juntament amb Dick Taylor (guitarra), Skip Allen (bateria), Jon Povey (cantant i teclats ), Brian Pendleton (guitarra) que va morir el 16 de maig de 2001 a causa d'un càncer i John Stax (baix), encara que pel que sembla tant Bill Pendleton com John Stax només van intervenir en alguns temes, no en la seva totalitat. The Pretty Things segueixen en actiu, però dels membres originals només en queden Dick Taylor i Phil May. Pel grup al llarg dels anys han anat passant molts músics, jo calculo que han estat més de vint. Al desembre de 1968 van publicar l'àlbum "SF Sorrow" que és una mena d'òpera rock i moltes fonts afirmen que va ser la inspiració per a The Who i el seu "Tommy”.

The Honeybus – For where have you been 1972

La banda britànica The Honeybus, un grup molt interesant, es van crear l'abril del any 1967 a la ciutat de Londres i van estar en actiu fins al 1973. El primer hit de The Honeybus va ser "I Ca't Let Maggie Go" que es va publicar l’any 1968 en disc sencill aconseguin el lloc vuit a Anglaterra i degut al èxit d’aquesta canço s’els cataloga com un grup d’un sol hit, el que els anglesos diuen “one-hit wonder”. Val a dir que per The Honeybus van anar passan uns quans músics en els sis anys que van estar en actiu, entre ells Pete Dello (cantant, teclista, guitarra i líder del grup), Ray Cane, Colin Hare, Pete Kircher, el guitarra Jim Kelly que va morir el 26 de desembre de 1995 i Lloyd Courtenay. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock “Per on has estat?”, era una cara B i es trovaba en el seu vuité single amb "She Is The Female To My Soul" a la cara A i que el grup britànic The Honeybus van publicar l’any 1972, si be jo us el he extret d’un disc recopilatori que es va titular “The flies like a bird The Anthology” que es va editar ja al 2002. Un any més tard, en arrivar el 1973, el grup The Honeybus es desferia. En total van treure sols 2 àlbums i 11 singles, però val a dir que tenen 5 discos de grans èxits.

The Bee Gees – To love somebody 1967

Hi ha dues grans versions d'aquest tema, una de 1970 realitzada per Janis Joplin i una altra que va gravar Michael Bolton l'any 1992, però el tema va ser escrit i gravat originalment per The Bee Gees i és la que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock. Es va publicar en dues versions, single i EP, el senzill va incloure "Close another days" a l'altra cara, però l'EP afegia "In my own time" i "Turn of the Century". Es va editar al juny de 1967 i va ser escrita per Barry i Robin Gibb amb producció de Robert Stigwood que també era el seu manager, es va gravar en els estudis IBC de Londres, entre març i abril. La veritat és que la van escriure a petició del seu manager i havia d'haver estat gravada per Otis Redding, però la mort d'aquest ho va impedir. Es va incloure en l'àlbum "Bee Gees' 1st" que va ser el debut internacional de The Bee Gees que en aquest enregistrament eren Barry Gibb (cantant i guitarra), Robin Gibb (cantant i òrgan), Maurice Gibb (baix, òrgan, piano, guitarra i melotrom), Colin Petersen (bateria) i Vince Malouney (guitarra), amb Bill Shepherd dirigint l'orquestra. El single va aconseguir el lloc 17 en el Billboard, si bé a Anglaterra només va arribar al 41, però a Austràlia va pujar al sisè, clar que ells venien d'allà i ja havien tret discos al continent austral quan es van establir a Anglaterra. La veritat és que per The Bees Gees han passat diversos músics,però Robin Gibb només va estar absent en el "Cucumber Castle", en aquesta època Robin Gibb (22 de decembre de 1949) va gravar en solitario traient el single amb "Salvat per la campana", els havia deixat per discrepancies ja que volia incloure falsets i els seus germans és negaven. Curiosament a partir de la "Fevre del disapte a la nit" els falsets van ser la seva senyal d'identitat, si be els feia Barry. The Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice i Robin Gibb a Australia, al que es van unir-se quan van aner-s’en cap a Anglaterra, Vince Melouney i Colin Petersen. Al novembre de l'any 2011 a Robin li va ser diagnosticat un cáncer, va morir a Londres el 20 de maig de 2012. Per cert, el seu germà bessó Maurice Ernest Gibb havia mort el 12 de gener de 2003. Us explicaré una dada curiosa, l’any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit milers de lliures en els Bee Gees, la resposta de Brian va ser: "Doncs són milers de lliures tirades". Es va equivocar.

The Dave Clark Five – Because 1964

El grup britànic The Dave Clark Five van ser una banda britànica liderada pel bateria Dave Clark que es va formar a principis de la dècada dels seixanta en Tottenham. Van formar part al costat de The Beatles, del que es va dir a Amèrica "La invasió britànica". El grup estava format per Dave Clark a la bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis Payton al saxo. Van obtenir el seu primer èxit al gener de 1964, quan el single "Glad All Over" va arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als Beatles. De fet la premsa es va fer ressò d'un enfrontament professional entre els dos grups, res més allunyat de la realitat, però els crítics volien omplir paper. Per cert, The Dave Clark Five van aparèixer en 18 ocasions a l'Ed Sullivan Show, als Estats Units i van col·locar 18 singles en les llistes del Billboard. Lesseves actuacions cridaven l'atenció ja que Dave Clark col·locava la seva bateria en primera posició a l'escenari, o bé en un lateral, però sempre avançada. Aquest tema us el trec del disc recopilatori “History Of The Dave Clark Five” editat l’any 1993, però havia estat publicat en single a l’agost de 1964, arrivan a la tercera posició a les llistes anglesas i a la quarta als Estats Units, on va ser Disc d’Or. A l’altre cara s’incluia el tema “Can't You See That She's Mine”, també es va editar amb “Theme without a name” a l’altre cara. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The Dave Clark Five que realment havien començat l'any 1957 anomenant-se The Dave Clark Quintet. Es van desfer a principis dels 70.

Gerry & The Pacemakers – You’ll never walk alone 1963

Sorgits al Liverpool de The Beatles, de fet eren amics i havien actuat conjuntament en el The Cavern Club formant un sol grup The Beatmakers o alguna cosa semblant, Gerry & The Pacemakers van ser un dels grups destacables de la generació beat. Precisament el seu primer número 1 el van aconseguir amb una cançó de Lennon i McCartney "From me to you". Gerry Marsden que havia començat a cantar amb només 8 anys va decidir l'any 1959 crear un grup amb el seu germà Fred Marsden, Les Chadwick i Arthur McMahon, allà sorgeixen Gerry Marsden and The Mars Bars que actuaven amb assiduïtat a Hamburg i Liverpool, és clar. Brian Epstein també es va convertir en el seu manager i van passar a ser Gerry & The Pacemakers, amb la incorporació de Les Maguire substituint al piano a Arthur McMahon, compartir mànager facilitava les actuacions conjuntes de tots dos grups. Per escoltar avui us he seleccionat aquest tema que va ser tot un himne i una de les seves cançons mítiques "No tornaran a caminar sols", encara que havia estat escrita l'any 1945 per Roger Rodgers i Oscar Hammerstei per al musical "Carousel". Gerry & The Peacemakers la van publicar en single l'octubre de 1963 a Anglaterra, aconseguint la primera posició en les llistes i al desembre als Estats Units, encara que allà no es va classificar, aquest va ser el seu tercer disc petit. Des del dissabte 30 de novembre de 1963, el tema es va convertir en l'himne del Liverpool Futbol Club, quan espontàniament van començar a cantar-la en el camp els seguidors de l'equip, però també s'utilitza en molts camps a Escòcia, Anglaterra, Alemanya, fins i tot Japó. El tema va ser utilitzat com a cançó del disc a benefici de les víctimes de l'enfonsament d'unes grades, l'11 de maig de 1985 a l'Estadi de Valley Parade, a Bradford, en què van morir 56 espectadors i que van organitzar i coordinar Gerry Marsden i Paul McCartney, en el què van intervenir un munt d'artistes, alguna cosa similar al "We are the World" que per cert, no va ser el primer, ja us parlaré d'això un altre dia. Des de llavors ha estat utilitzada en actes esportius molt diversos i la cançó també ha estat molt versionada.

The Troggs – Love is all around 1968

L’any  1968 el grup britànic The Troggs va aconseguir el lloc 60 en les llistes del Billboard americà amb aquesta cançó, quan semblava que ja ningú es recordava d'ells. El tema va ser recuperat en la banda sonora del film "4 bodes i un funeral" i va tornar a la palestra, si be estaba interpretada per el grup Wet Wet Wet. Ara bé, el CD amb la banda sonora no té res a veure amb la música que sona a la pel·lícula. Les cançons són les mateixes, però mentres en el CD s'ofereixen les versions originals, en el film les interpreta l'orquestra de ball que amenitza les noces. Un engany per vendre més discos ja que no és realment la banda sonora, es tracte d’un recull de èxits i prou. The Troggs eren una banda de Andover, Anglaterra. El seu hit internacional va ser "Wild Thing", escrit per el nord americà Chip Taylor, encara que en algunes fonts es diu que era de Reg Presley, el cantant de The Troggs, la versió d'aquests va ser número 1 del Billboard al juliol de 1966. i aconseguiria el número 2 en les llistes britàniques al juliol de 1966. Recordo que l’amic Mikel Barsa em deie sempre que The Troggs van ser la primera banda punk de l’historia de la música. The Troggs era de Andover, Hampshire i es van crear l'any 1964. Pel grup van passar Reg Presley, de nom real Reginald Ball que va néixer el 12 de juny de 1941 com cantant, Dave Wright nascut el 21 de gener de 1944 i que va morir el 10 d'octubre de 2008 (cantant i guitarra), Chris Britton (guitarra), Pete Staples (baix), Ronnie Bond de nom real Ronald Bullis que va néixa el 4 de maig de 1943 i va morir un 13 de novembre de 1992 a la bateria i Tony Murray al baix. Altres cançons van marcar la carrera de The Troggs, "With a Girl Like You" que es va publicar el juliol de 1966, "Wild Thing" i "Love Is All Around" que escoltem ara. L’any 1969 Ronnie Bond es va llançar en solitari i després d'ell ho van fer Reg Presley i Chris Britton.

The Beatles – Let it be 1970

Els Beatles van ser indiscutiblement el millor grup de tots els temps, van canviar tots els conceptes musicals, van crear escola i van marcar pautes que posteriorment han seguit molts altres. Què hauria passat si no s'haguessin separat? Això és una cosa que ningú pot predir, ni tan sols prenent com a referència els Stones que segueixen al peu del canó i els Stones des de fa moltíssims anys viuen de glòries passades i fent arrugues. The Beatles van deixar d'actuar perquè van ser honestos i en una època d'evolució musical en la que ells pràcticament van ser pioners en gairebé tot, van deixar de pujar als escenaris en no poder oferir en directe el que plasmaven en un disc. Dos factors crec jo que van ser decisius en la seva demembración, un la mort de  Brian Esptein que sempre els va mantenir units i sota la seva batuta inflexible, una altra l'aparició de Yoko Ono amb les tensions internes que va crear amb el seu afany de protagonisme que ni tan sols Ringo Starr va poder contrarestar. Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock, és avui en dia una de les seves referències musicals. Però tot i el que es diu no estava en l'últim àlbum que van gravar, aixó si, es trobava i donava títol a l'últim treball d'estudi publicat per The Beatles. "Let it be" es va gravar abans que "Abbey Road", però el van editar a posteriori, el 8 de maig de 1970. Inicialment s'havia de titular "Get back", "Tornar", però va ser un adéu. Les cançons es van gravar amb la col·laboració del teclista Billy Preston. The Beatles volien oferir amb les cançóns d’aquest disc un últim concert que representés el comiat oficial del seu públic, per això no es va publicar en el seu moment. Però malgrat el concert a la terrassa de l'edifici Apple, el 30 de gener, tot estava ja sentenciat. Els assajos van ser tensos, amb constants discussions entre els membres del grup que des dels seus discos anteriors tenien una convivència cada vegada pitjor i més hostil entre ells. Les sessions d'enregistrament van començar el 2 de gener de 1969 i el 10 de gener George Harrison, fart de sentir-se menyspreat per Lennon va anunciar que deixava el grup, a lo que John Lennon va respondre dient que seguirien, però en el seu lloc tocaria Jimi Hendrix o Eric Clapton. Finalment va ser Paul qui el va convènca per quedar-se. Paul volia seguir amb el grup, però les constants irrupcions de Yoko pretenent marcar normes i pautes va acabar amb l'hegemonia de The Beatles. La cançó va ser composada només per Paul McCartney, encara que atenint-se al pacte entre ells des del començament, el van signar com Lennon & McCartney.

John Van Heng que és l'inventor del Banc d'Aliments, té en la seva tomba aquest epitafi: 

Sempre tindrem pobres amb nosaltres,

però... Per què famélics?”

Conclou per avui Un Toc de Rock i ara em toca baixar la barraqueta i fotreel camp, però abans us deixaré amb bona companyia, la de totes les emissores per les que sortim a les ones dues vegades per setmana o pot ser ens l’escoltis via internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga, sigui com sigui, jo sóc Mario Prades i us dic adeu fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)