Anem a fer un viatge al passat musical en el qual tindrem
cançons que ens arribarà des dels seixanta amb Tommy James & The Shondells,
Spencer Davis Group, Tremeloes, Box Tops, Young Rascals i Paul Revere & The
Raiders, però també escoltarem un tema del últim disc d'U2, al costat de J.J.
Cale, Lita Ford, Tony Joe White i més gent que ens acompanyaran avui en el
nostre recorregut musical pels records des de totes aquelles emissores per les
que sortim a l’aire o des de la xarxa si te'l descàrregues del blog o el
facebook de de Montse Aliaga (a la foto feta pèr Mario Prades). L’iniciarem escoltant el grup que va tindre els
tres millors guitarristes de la seva época, The Yardbirds, jo soc Mario Prades
i ara obriré la barraqueta dient
Benvinguts a Un Toc de Rock
The
Yardbirds – Heart full of soul 1964
Els
britànics The Yardbirds amb els que avui obrim Un Toc de Rock, són una banda
mítica del rock angles coneguda per haver tingut els tres millors guitarristes
de la seva època: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. El seu cantant
Keith Relf formaria després Renaissance i posteriorment crearia Armaggeddon,
però va morir electrocutat a causa d'un accident quan tocava la seva guitarra,
es diu que a la banyera, el 14 de maig de 1976. En aquest enregistrament el
guitarra de The Yardbirds és Jeff Beck (24 de juny de 1944, Wallington, Gran
Londres) i al grup, a més de Keith Relf i en aquesta ocasió el guitarra Jeff
Beck, també hi eren Chris Dreja, Jim McCarty i Paul Samwell-Smith. The
Yardbirds funcionarien de l'any 1962 fins al 68, passant despres a ser, sota el
lideratge de 
Jimmy Page, The New Yardbirds i més tard es reconvertirien en Led
Zeppelin si be sols quedava el guitarrista, dels antics components. Quan Jeff
Beck va deixar als The Yardbirds va crear el Jeff Beck Group amb Rod Stewart com
a cantant i Ron Wood al baix que ara està amb els Stones. Aquesta cançó que
escoltem es va incloure al disc “Having a Rave Up” editat al novembre de 1965 i
era una composició de Graham Gouldman, un músic que més tard formaria part de 10 C.C i que es va gravar
l’any 1964. Per cert, a la versió nord-americana del single “El cor ple
d'ànima” a la foto de la portada surt Eric Clapton, peró aixó va ser una
errata, veritablement el guitarra era Jeff Beck. Aquesta cançó forma part de la
banda sonora del film "London Boulevard" que s'ha estrenat fa quatre
o cinc anys i fa poques setmanes el van passar per la tele i te una molt recomenable
banda sonora.
Spencer
Davis Group – Keep on running 1965
Aquesta cançó a Espanya va ser titulada “Corre, corre” i fou
versionada per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex i Los Findes, Bruno
Lomas i un munt més. La versió original era dels Spencer Davis Group, una bona
banda britànica sorgida el 1963 als que escoltarem ara i que va saber prendre
l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i
reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser
versionades en els 70 per grups americans com, els Chicago. Spencer Davis Group
eren de Birmingham i el grup es va crear al voltant del guitarrista Spencer
Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'Blues Quartet. Quan es van incorporar Steve Winwood
(guitarra i 
orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria) van
passar a ser Spencer Davis Group. Van treure un parell o tres de singles
i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On
Running". La cançó va ser composada pel jamaicà Jackie Edwards l’any 1965,
però inicialment era la cara B del single, si be la veu de Steve Winwood (12 de
maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent
oblidar la cara A. Va ser número 1 al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer
Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de
publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia. Poc després Steve
Winwood (a la foto) deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbandes britàniques,
tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un
altre de seus millors hits.
orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria) van
passar a ser Spencer Davis Group. Van treure un parell o tres de singles
i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On
Running". La cançó va ser composada pel jamaicà Jackie Edwards l’any 1965,
però inicialment era la cara B del single, si be la veu de Steve Winwood (12 de
maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent
oblidar la cara A. Va ser número 1 al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer
Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de
publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia. Poc després Steve
Winwood (a la foto) deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbandes britàniques,
tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un
altre de seus millors hits.
The
Tremeloes – Me and my life 1970
Escrita per Alan Blakley i Len Hawkes, la cançó ocupa la
cara A d'un single que The Tremeloes publicarien l'any 1970 i que va aconseguir
la quarta posició a Anglaterra, però no va arribar a classificar-se en els
Estats Units, de fet The Tremeloes són un grup que mai va arribar a funcionar
comercialment a les terres de l'Oncle Sam, si bé he de reconèixer que algun
dels seus senzills es van vendre, però llevat de cinc, no es van destacar massa
en les llistes americanes i sols "(Call Me) Number One" era una
composició de ells, les altres eren versions. Inicialment van ser Brian Poole
& The Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu
per a la seva “gran” carrera i els va deixar per llantar-se en solitari,
començant llavors l'ascens d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant
això del “gran èxit” que ell esperava, Brian Poole va fracassar
estrepitosament, un altre Lumbreras. Es clar que The Tremeloes van pugar a dalt
de tot de les llistes, gracies a "Silence is golden" i "Here
Comes My Baby", però totes dues eren 
versions. The Tremeloes van començar
dient-se The Tremolos i es van formar a Dagenham, l’any 1958, encara estan en
actiu. Inicialment van formar el grup Brian Poole, el guitarra Ricky West, el
teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave Munden a la bateria. Quan
l’any 1966 Brian Poole els va deixar i amb ell s’en va anar Alan Howard que
seria substituit per el baixista Chip Hawkes, llavors Alan Blakely va passar a
ser el cantant, guitarra, teclista i líder del grup i va començar el seu ascens.
Moriria el 10 de juny de 1996. Amb canvis a la formación The Tremeloes
segueixen en actiu fent gires revival amb altra gent de la seva época. Pert,
quan la DECCA
el dia 1 de gener de 1962 va fer la famosa audició als Beatles, on els va
rebutxar per considerar que no tenien futur, va escollir quedarse amb Brian
Poole & The Tremeloes, uns altres Lumbreras.
Paul Revere
& The Raiders – Indian reservation 1971
Aprofitant la coincidència de nom del líder del grup amb el
llegendari genet, heroi de la guerra de independència dels Estats Units, van
sorgir Paul Revere & The Raiders, una bona banda creada a Boise, Idaho,
liderada per l'organista Paul Revere Dick que va néixer a Harvard, Nebraska, el
7 de gener de 1938 i que va crear el grup l’any 1960, encara que no van
començar a funcionar realment fins al 62. Paul Revere & The Raiders van
aconseguir posar uns quants singles en les llistes americanes, però va ser el
24 de juliol de 1971 i amb "Indian Reservation (The Lament of the Cherokee
Reservation Indian)", la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock que van
aconseguir arrivar a la primera posició del Billboard i en aquesta gravació van
comptar amb 
el bateria Omar Martínez i el teclista Bob Wooley. Ens parla del
declivi, per culpa de l’home blanc, de cinc tribus de nadius nord americans,
els Cherokees, Chickasaws, Choctaws, Creeks i Seminolas. La veritat es que la
peça no era d’ells, es tractava d’una versió, va ser escrita per John D.
Loudermilk i ja l’havie portat al èxit l’any 1959 Marvin Rainwater i en el 68
el britànic Don Fardon. Val a dir que mai van tornar a pujar tan alt a les
llistes americanes i de la resta del món, tot i que amb alts i baixos, es van
mantindre en actiu passant a ser The Raiders i amb camvis de components. Un dels cantants que van tindre va ser Mark Lindsay. Paul
Revere va morir el 4 de octubre del passat 2014 i aixó va reprtesentar la fi
del grup.
el bateria Omar Martínez i el teclista Bob Wooley. Ens parla del
declivi, per culpa de l’home blanc, de cinc tribus de nadius nord americans,
els Cherokees, Chickasaws, Choctaws, Creeks i Seminolas. La veritat es que la
peça no era d’ells, es tractava d’una versió, va ser escrita per John D.
Loudermilk i ja l’havie portat al èxit l’any 1959 Marvin Rainwater i en el 68
el britànic Don Fardon. Val a dir que mai van tornar a pujar tan alt a les
llistes americanes i de la resta del món, tot i que amb alts i baixos, es van
mantindre en actiu passant a ser The Raiders i amb camvis de components. Un dels cantants que van tindre va ser Mark Lindsay. Paul
Revere va morir el 4 de octubre del passat 2014 i aixó va reprtesentar la fi
del grup.
The Box
Tops – Fields of clover 1968
El tema principal en la carrera dels The Box Tops, aquesta
bona banda nord-americana de R & B, va ser "The letter" una cançó
de l’any 1967 i que de fet la ser l’única que veritablement va sonar a les
emissores espanyolas de l’época, però que això no ens vagi a enganyar ja que
ells van treure moltes i bones cançons que van pujar a dalt de tot de les llistes nord
americanes, algunes superant a "La carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i
formaven el grup Alex Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va
incorporar a The Box Tops acabava de 
complir els 17 anys, Bill Cunningham
(baix, teclats i cors), John Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe
(bateria) i Gary Talley (guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10
singles i 4 LP's. Després Alex Chilton s'incorporía al grup Big Star. The Box
Tops van tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però
Alex Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març del any 2010 i la
seva mort crec que ha significat la fi del grup. Aquest "Camp de
trevols" que us porto ara a Un Toc de Rock, era la cara B del single "Choo
Choo train", publicat al maig de 1968 i va ser un dels seus grans èxits
als Estats Units. Val a dir que a Un Toc de Rock hem escoltat en diverses ocasions cançons dels The Box Tops
Tommy James
& The Shondells – Crystal Blue Persuasion 1969
Primer van
ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys
d'edat anomenat Tommy James. L'any 1963 Tommy va canviar el nom del grup
a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una
versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria.
Llavors els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania
va descobrir la cançó l'any 1966 i va començar a punxar-la. En veure la gent que no
podian trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, com que la picaresca no es
sols espanyola, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc
pirata i es van vendre molt bé i ràpid. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i
aquest va descubrir-.ho tot i que la gent volia veure'ls en directe, però no
tenia grup. Com que de les vendes pirates del disc ja no hen podia treure rés,
se'n va anar a una sala i després de escoltar al grup que tocava allà, els va
proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar 
una fulgurant
carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o
"Cristal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va
està composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale. Va ser publicada en single
al juny de 1969 i va arrivar al segon lloc al Estats Units i el primer al
Canadà. La cançó es va incloure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la versión
de l’àlbum i la del single son una llugerament diferents. L'any 1970 Tommy
James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser
molt més discreta. De
veritable nom Thomas Gregory Jackson, Tommy James va néixer el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.
The Young
Rascals – Groovin’ 1967
versió en castellà dels The Young Rascals i una altra en italià,
encara que no les tinc, per tant no me les demaneu. La veritat es que
aquesta versió er espanyol es un d'aquests vinils que cada vegada que vaig a
una fira de discos o una botiga de discos vells busco, però no el trovo mai.
Val? Per cert, quan van tornar l’any 1988 van treballar junts durant un any i
després la cosa va acabar malamente i van surgir dos grups, per una part The
New Rascals i per un altre Felix Cavaliere's Rascals, totes dues van estar en
actiu fins el 1990. A
l’abril del 2010 els quatre membres originals es van tornar a reunir per fer un
concert benefic a Nova York i en aquella actuación van tindre dos
col·laboiradors de luxe, ni més ni menys que Bruce Springsteen i Steve Van Zant
al que es coneix com Little Steven, junts van tocar "Good Lovin".
U 2 – Sleep
like a baby tonight 2014
Des de l’àlbum “Songs of Innocence”, últim treball
discogràfic d'U 2, que es va llançar gratuïtament el 9 de setembre del 2014 a través de la
plataforma digital iTunes store, crec recordar que com a promoció de l'iPhone 6
de Apple, es calcula que 33 milions d'usuaris van accedir a l'àlbum durant la
seva primera setmana, us he seleccionat aquesta cançó perquè
la compartim ara a Un Toc de Rock. U 2 no editaven res de nou des que van treure
"No Line on the Horizon" l'any 2009, de fet hi havia dubtes sobre la
continuïtat del grup que fins i tot Bono havia manifestat públicament ja que la
mala acollida d'aquell àlbum no els havia deixat satisfets, tot i que va vendre
cinc milions d'unitats. La veritat és que el nou àlbum ha rebut moltes
crítiques per la seva forma de ser llançat, a causa de l'addició automàtica del
disc als comptes d'usuaris d'iTunes sense el seu consentiment, encara que la
qualitat del disc no ha estat qüestionada, tot el contrari. Va sortir al 
mercat
en format físic el 13 d'octubre. Per cert, la foto de la portada pot induir a
error, però no penseu res estrany, es tracta de Larry Mullen abraçant al seu
fill que té 18 anys. U 2 es van crear l’any 1976 i han aconseguit 22 Grammy, la
xifra més alta d'aquests premis obtinguda per una banda o artista de rock. U2
ha venut més de 200 milions de discos al voltant del món, tenen sis àlbums que
han arribat al número 1 en la llista de èxits als Estats Units i altres nou al
Regne Unit. U 2 és un dels grups amb més èxit de tots els temps. La banda es va
formar quan Bono, de veritable nom Paul David Hewson i nascut a Dublín el 10 de
maig de 1960 (cantant i guitarra), The Edge que es diu en realitat David Howell
Evans que va néixer el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra (guitarra, teclat i
cantant) i Adam Clayton nascut a Oxfordshire, Anglaterra, el 13 de març de 1960
(baix), van respondre a un anunci posat denanant músics per fer un grup, per Larry Mullen Jr que va néixer el 31
d'octubre de 1961 a
Dublín (bateria i percussió).
38 Specials – Second chance 1989
Aquest single del grup nord-americà Thirty Eighth Special
que es va publicar l'11 de febrer de l’any 1989, va aconseguir el lloc 63 en
les llistes del Billboard l'any 1989 i al sisè de la setmana, es va extreure
del seu vuitè àlbum titulat "Rock & Roll Strategy". La cançó va
ser escrita per Max Carl, Jeff Carlisi i Cal Curtis. En la gravació van intervenir Max Carl (teclats
i veus), Jeff Carlisi (guitarres), Donnie Van Zant (cantant), Danny Chauncey
(guitarra), Jack Grondin (bateria), Robert White Johnson (percussió, cantant i
cors), Larry Junstrom (baix) i Edd Miller (percussió i vibràfon), van comptar
amb The Noise Gator a la secció de vents i The Six Groomers fent cors. 38 Special són una banda a cavall entre el rock 
sureny i el AOR formada l’any 1974 a Jaksonville, Florida,
integrada inicialment per Don Barnes (guitarra i veu), Donnie Van Zandt (veu),
Jeff Carlisi (guitarres), Ken Lyon (baix) i Steve Brookins (bateria). Per
cert que Donnie era germà de Ronnie Van Zant dels Lynyrd Skynyrd, un genial
músic que va morir en un accident d’aviació l'any 1977 junts a varis components
del grup i també de Johnny Van Zant que a la mort del seu germà va passar a ser
el líder dels Lynyrd Skynyrd .
.jpg)
Lita Ford –
Only women bleed 1990/1992
La cançó que va ser escrita per Alice Cooper i Dick Wagner,
narra la història d'una dona maltractada pel seu marit, tot un crit contra la
violència de gènere, us l'he extret d'un disc recopilatori de la cantant i
guitarrista Lita Ford i que es va titular "The best of Lita Ford" i
es va publicar l'any 1992, si bé primer s'havia inclòs en l'àlbum
"Stiletto" que va veure la llum el 15 de maig de 1990. en la gravació
Lita Ford compta amb David Ezrin (teclats), Don Nossov (baix) i Myron
Grombacher (bateria), però van col·laborar un munt de músics, entre ells Pablo
Calagero (saxo), Mick Chapman (cors), Barry Danelian (trompeta), Richie 
Cannata
(saxo), Kevin Osborne (trombó i cors) i alguns més, la producció va ser de Mike
Chapman. Va aconseguir el lloc 52 en les llistes del Billboard i el 66 a Anglaterra. La veritat és
que al llarg de la història s'han fet bones versions del tema i entre elles cal
destacar les de Tina Turner, Etta James, Guns'n 'Roses, Tori Amos i algunes
més, encara que si hagués de destacar una seria la que va fer la britànica
Julie Covington, sense oblidar l'enregistrament del propi Alice Cooper. Lita
Rossana Ford va néixer a Londres el 19 de setembre de 1958 i es va fer popular
quan va formar part del grup de rock femení The Runaways que van estar en actiu
de 1975 fins 1979 i en el qual també militava Joan Jett. Per cert que dues de
les noies que van passar per The Runaways han mort, Sandy West l'any 2006 i
Laurie McAllisterm el 2011.
L'any 1985 Lita va ser nominada per al Grammy com
"Millor performance femenina de rock" per la seva cançó "Gotta
Let Go ". En la pel·lícula "The Runaways", del 2010, la història
del grup, el paper de Lita Ford el va interpretar l'actriu Scout
Taylor-Compton.
J.J. Cale –
Sensitive kind 1979
Aquest tema del cantant, guitarrista i compositor J.J. Cale
que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es va incloure tancant la primera cara del
LP "5" que es va publicar l'agost de 1979 i curiosament no és el seu
cinquè disc, és el novè. Aquest tema que escoltem ara té dues grans versions,
una a càrrec de Carlos Santana i l'altra per John Mayal. En aquest
enregistrament J.J. Cale toca la guitarra, piano, bateria, baix i canta, tot i
tenir un munt de músics col·laborant amb ell a les diverses cançons del disc.
John W. Cale va néixer a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938. És un dels
pioners de l'anomenat "Tulsa Sound", una barreja de blues,
rockabilly, country i jazz i també està englobat dins del swamp rock. L'estil
personal de J.J. Cale ha estat definit com "relaxat" i es caracteritza
per ritmes shuffle, canvis d'acords senzills, veus doblades i lletres incisives
i intel·ligents. J.J. Cale també és un guitarrista molt particular, el seu
signe d'identitat és la forma de puntejar i els 
seus sols moderats i lleugers.
Els seus enregistraments reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de
les seves composicions que són normalment gravades enterament per J. J. Cale.
Ha influenciat a molts guitarristes de fama internacional, entre ells Mark
Knopfler i Eric Clapton, de fet una de les cançons més importants en la carrera
de “Mano Lenta” va ser “Cocaine” que era del guitarrista nord americà i junts
van gravar un àlbum fa un parell o tres d’anys. J.J. Cale ha estat un artista
de culte per als músics i relativament desconegut per al públic durant els més
de 35 anys que portava de carrera. El 26 de juliol de l’any 2013 el gran guitarrista J.J. Cale va morir al
Scripps Hospital de La Jolla,
a California a causa d’un atac de cor.
Tony Joe
White – Down by the border 1983
Bon
cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de
Tony Joe White, curiosament, han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets
i això és un fet molt curios. Han gravat temes de Tony Joe White fins Elvis
Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron Neville, Tina Turner, Brook Benton,
etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un numero 1 interpretan-ho ell
mateix i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar l’any
1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple del que us dic, es trobava
en el LP "Dangerous" que us recomano encaridament des de Un Toc de
Rock degut a la 
seva extrema qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983, tot i que tan sols va arrivar al lloc 50 i de les llistes
de country. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves
són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" i
"Steamy Windows", entre moltes altres ja que la seva discografia es
amplísima. Aquest gran músic, Tony Joe White, va néixer el 23 de juliol de
1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya val
a dir que tan sols el recordan quatre nostàlgics com vosaltres i jom tot i que
porta editats 26 àlbums i 48 singles.
Vaya con Dios – What’s a woman 1990
Els Vaya con Dios son un grup belga, que barregen diverses
tendències en la seva obra, entre elles jazz, R & B, blues i rock, de
vegades amb tocs salseros. Vaya con Dios va ser fundat l’any 1986 per la
cantant, compositora i productora belga Dani Klein, al costat de Dirk Schoufs i
Willy Lambregt que seria substituït posteriorment per Jean-Michel Gielen. Des
de l’any 1991 el grup ja només és la cantant Dani Klein que va deixar
la música l’any 1996 a
causa de l'esgotament físic que 
patia, però va tornar l'any 1999 com a cantant
del grup Purple Prose. Vaya con Dios van tornar l'any 2004 amb un nou àlbum
titulat "The Promis" i amb una companyia independent. Ara Vaya con
Dios tornen a estar en actiu, tot i que només queda Dani Klein de la formació
original. Aquesta extraordinaria cançó
que escoltem avui a Un Toc de Rock va ser la més important en la seva carrera
musical i estava recollida en el LP "Nigh Owls" del 1990, es va
editar també amb single, de fet va ser el primer sencill de Vaya con Dios que
va funcionar comercialmente al nostre pais i amb el que molts els van
descubrir.
Blue Harlem
– Talk to me baby, long gone blues 2005
La cantant irlandesa Imelda May a qui hem escoltat en
diverses ocasions en Un Toc de Rock i que podríem dir que està especialitzada
en rockabilly i rock and roll, abans de començar en solitari interpretava jazz
i blues com a solista del grup Blue Harlem des de 1998, quan es va traslladar a
Anglaterra, als quals anem a escoltar ara per tancar el programa d'avui. La
cançó us l'he extret de l'àlbum "Talk to me" que el grup Blue Harlem
van publicar l'any 2005 i la veritat és que es tracta d'un disc sense cap tipus
de desaprofitament. Si no estic errat va ser l'últim treball d'Imelda May al
capdavant del grup. Ara us explicaré una anècdota, Imelda volia cantar blues i
jazz, però el 
seu pare li deia que tot i tenir bona veu, aquesta no era apta
per a aquests gèneres, fins que un dia la va deixar el seu xicot, aquella nit
havia d'actuar i malgrat estar trencada per dins i feta pols, va sortir a
l'escenari.Abans de començar a cantar li va dir el seu pare: "Ara que
estàs destrossada, tens la veu adequada per cantar blues”. Per cert que va ser
Jordi, el meu fill petit, qui va descubrir-me a aquesta bona cantant, no la
coneixia i el meu fill em va passar un CD seu deixant-me petrificat. Era molt
bona i jo sense saber-ho. Imelda Mary Higham (a la foto) va néixer el 10 de juliol de 1974, a Dublín, és
vegetariana i toca el bodhrán, una mena de tambor de marc, d'uns 40 centímetres
de diàmetre i que és un instrument típic irlandès, perì també toca el baix i la
pandereta. Per la seva veu Imelda May ha estat comparada amb una de les grans Damas del Blues, la extraordinaria Billie Holliday. 
La frase per tancar el programa per avui la va dir José Luis
Sampedro (Barcelona, 1 de febrer de 1917 - Madrid, 8 d’abril de 2013),
escriptor, humanista i economista que va advocar per una economia més humana,
més solidària i capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles que
va dir
"Sense llibertat de pensament la llibertat
d'expressió
no serveix per a res”
Conclou per avui Un Toc de Rock, tanco la barraqueta i toco
el dos. Jo soc Mario Prades i ara us deixo amb companyia de totes aquelles emissores
per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana, a part de les
repeticions o pot ser l’escoltis via internet a través del blog o el facebook
de Montse Aliaga. Ara foto el camp, sigueu bons, sigueu bones.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario