Un Toc de Rock 09-43

A la dècada dels vuitanta els teclats i sintetitzadors van tindra un esplèndid protagonisme, al costat de les caixes de ritme i els seqüenciadors. Avui a Un Toc de Rock anem a escoltar a Vangelis, Neuronium, Alan Parsons Project, Supertramp, Limahl, OMD, Berlin, la ELO i Pink Floyd, entre d'altres. Amb ells i molt sintetitzador començarem el nostre viatge pel passat, els records, per la música dels últims cent anys. Jo sóc Mario Prades i començaré el programa des de totes les emissores que ens emeten, per tant ara tocará obrir la barraqueta i posarse en marxa escoltant al duet nord americà Capital Cities amb la seva cançó de debut, molt electrónica i dient també alló que ja ens es habitual.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Capital Cities – Safe and sound 2013

El 3 de juny del 2013, el duet nord-americà Capital Cities, integrat per Ryan Merchant i Sebú Simonian, van publicar un àlbum titulat genèricament "In A Tidal Wave Of Mystery", el seu únic disc gran fins al moment, del que us he extret aquest tema amb el qual obrirem el programa d'avui d'Un Toc de Rock. És clar que la cançó s'havia publicat anteriorment, va ser el primer senzill de Capital Cities, la seva carta de presentació i es va publicar als Estats Units l'1 de febrer del 2011 si bé en format digital. Aquest tema a Alemanya va ser utilitzat per a un espot de televisió per Vodafone, la qual cosa va servir per donar popularitat al single que va arribar al número 1 a les llistes alemanyes de singles. També a Mèxic, la companyia Telcel el va fer servir per a un anunci. Però als Estats Units només va aconseguir el vuitè lloc i ho dic amb molta ironia ja que un vuitèlloc als Estats Units significa moltes còpies venudes. Ryan Merchant i Sebú Simonian centren la seva instrumentació en els sintetizadors, com comprovareu escoltant-los i us diré que la trompeta que sona a la cançó també és electrónica. El vídeo musical usat per al llançament de "Safe and Sound" va ser estrenat a YouTube el 25 d'abril del 2013 amb una durada de tres minuts i quaranta-sis segons, va estar dirigit per Grady Hall. Per cert, l'àlbum va debutar en el número 66 del Billboard i l'any passat es va publicar una nova edició, en aquest cas "De Luxe”. Per cert Capital Cities s’han endut un Grammy aquest any per el duet que van fer amb Christina Aguilera.

Limahl – NeverEnding Story 1984

Encara que jo estic convençut que aquest tema que ara sonarà a Un Toc de Rock ja l’havíem escoltat alguna vegada en el programa, vaig rebre un missatge demanan-ho un altre vegada i m'ho ha recordat Montse Aliaga ja que des dels Amics de Un Toc de Rock que ella ens coordina al seu Facebook, se l'han reclamat, doncs aquí està la "Història interminable" que formava part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol, tot un clàssic del cinema de ficció i fantasia. Ell es diu de veritable nom Christopher Hamil, però al cantant britànic el vam conèixer artísticament com Limahl i abans de llançar-se en solitari va formar part del grup Kajagoogoo. Va néixer el 19 de desembre de 1958 a Lancashire. Aquest tema va ser el gran èxit en la carrera discogràfica de Limahl i el single va aconseguir el primer lloc a Noruega i Suècia, pujant fins al segon a Àustria, Alemanya i Itàlia, va ser número 4 en el Regne Unit i va aconseguir la sisena posició en el Billboard nord-americà. Als cors compta amb la col·laboració de la cantant nord-americana Beth Anderson que per cert, va gravar la seva part en estudis del seu país, mai van arrivar a gravar junts. El tema va ser una composició de Giorgio Moroder que va fer també tota la banda sonora del film, amb lletra de Keith Forsey, la veritat és que Limahl mai va superar el llistó de "La història interminable" i avui podriem dir que es un cantant d’aquest d’un sol èxit, el que els anglesos diuem “One hit wonder”, tot i tenir una trajectòria amb discos interessants, encara que només va arribar a gravar tres àlbums, l'últim l’any 1992

The Alan Parsons Project – Eye in the sky 1982

Alan Parsons va ser productor i enginyer de so dels estudis Abbey Road, a Londres i va treballar amb The Beatles a l’àlbum “Abbey Road”, però quan es va unir al cantant Eric Woolfson van crear el The Alan Parsons Project aconseguint fama mundial i un èxit darrere l'altre. Alan Parsons és un veritable geni dels teclats i la música electrònica. Aquest tema va ser número 32 en les llistes de pop del Billboard de l'any 1982 i donava títol al sisè àlbum d'Alan Parsons Project i possiblement és el tema més popular en la seva carrera musical. La cançó que es va gravar al desembre de 1980 i es va publicar al febrer del 82, és una referència a la novel·la "1984" de George Orwell, en la què es tracta el possible fi de la privacitat individual causat per The Big Brother, el Gran Germà i que va ser la inspiració per a aquests programes de televisió de nefast record i gran audiència. El LP es va editar al maig del mateix any i va arribar al lloc 7 del Billboard i al 27 a Anglaterra. Tot i que moltes cançons del grup s'han editat en single, el Alan Parsons Project sempre va ser un grup d'àlbums i obres molt completes i plenes de simfonisme. L'enginyer de so i músic britànic Alan Parsons va néixer el 20 de desembre de 1948 a Londres, mentre que el cantant, compositor i músic escocès Eric Woolfson va néixer el 18 de març de 1945 a Glasgow. Va morir el 2 de decembre del 2009, mentre dormia, comptava 64 anys d'edat i havia patit una llarga lluita contra el càncer que finalment va acabar amb la seva vida

Neuronium – Abismos de terciopelo/La llamada del vació 1978

Michel Huygen, al que escoltarem ara a Un Toc de Rock, al front del projecte Neuronium, és un dels millors músics del món pel que fa a música electrònica. Va néixer al Congo Belga, però des de fa dècades resideix a Barcelona. Té o almenys tenia el seu estudi al carrer Tenor Masini, per sobre de la carretera de Sants no a la part del mercat, a Barcelona, el meu barri. També era propietari del segell discogràfic Hit Records. S'ha tutejat amb els grans del gènere i és molt respectat dins del món de la música tecnològica, sent un dels pocs que han estat convidats per Vangelis, al que escoltarem més tard, per fer concerts conjunts. Aquest tema us el he extret del seu segon àlbum "Vuelo Químico", publicat l'any 1978 com Neuronium, un projecte artístic amb el qual ha  signat pràcticament totes les seves obres i que es centra en ell que toca gairebé tots els instruments,  tot i que de vegades ha comptat amb grans instrumentistes, entre ells el guitarra català Santi Picó, sense oblidar a Carlos Guirao i Albert Giménez. Té una àmplia discografia, tant com Neuronium o signant amb el seu nom, amb més de 37 àlbums, a més d'uns quants que no consten en la seva discografia oficial. Mychel Huygen també ha treballat com a productor per a altres artistes i ell va realitzar a finals dels vuitanta la producció del primer àlbum del grup barceloní Ipso Facto que va publicar a través del seu segell Hit Records que em sembla recordar tenia la seu social a Salamanca, jo era el manager del grup. Las fotos que us he posat al blog son fetes al seu estudi de Sants, al carrer Tenor Masini.

Michel Huygen i Mario Prades al estudi del carrer Tenor Masini

Supertramp –  The Logical Song 1979

El grup Supertramp que es van crear l'any 1969, ha estat un dels líders del simfonisme britànic al llarg dels seus molts anys d'existència i en la seva carrera cal destacar aquest tema que escoltarem ara, un dels més populars de Supertramp. Es trobava en l'àlbum "Breakfast in America" i el single es va editar al juny de 1979. La cançó va ser escrita per Rick Davis i Roger Hodgson que també és el cantant del tema. Va arribar al sisè lloc del Billboard mantenint-se tres mesos en llistes i sent 4 vegades Disc de Platí, al Canadà va arribar al primer lloc. Curiosament els discos de Supertramp pràcticament sempre s'han classificat millor als Estats Units que a Anglaterra, on aquest va arribar a la setena posició. L'àlbum "Breakfast in America" es va publicar el 29 de març de 1979 i els músics en aquest enregistrament són Rick Davies (teclats, cantant i harmònica), John Helliwell (saxo, veu i woodwinds que és una mena de flauta), Roger Hodgson (guitarra, teclats i catante), Bob Siebenberg (bateria) i Dougie Thomson (baix), col·laborant Slyde Hyde al trombó i la tuba. Es va gravar entre maig i desembre de 1978 en els estudis The Village Recorder de Los Angeles. Per cert, l'àlbum a Espanya va ser doble Disc d'Or. Supertramp es van desfer l'any 1988, encara que van tornar, amb canvis en la seva formació, l'any 1996, per dissoldres el 2002. Tot i que al 2010 encara van tornar un altre vegada a la carretera i crec que segueixen en actiu, però no estic segur.

Orchestral Manoeuvres in The Dark – Enola Gay 1980

Des del segon LP de OMD "Organisation" editat per Ariola l’any 1980 us porto aquest tema que es va mantenir durant diverses setmanes en el primer lloc de les llistes i va ser el primer gran èxit d'aquesta bona banda britànica Orquestral Manoeuvres in The Dark als que coneixíem com OMD. Aquest va ser el seu quart single i el van publicar el 25 de septembre de 1980 si bé i aixó resulta curios, del disc gran tan sols es va treure un single, aquest. El grup va ser creat per Andy McCluskey (veu principal, baix, teclats) i Paul Humphreys (teclat, veu, cor), que formen las veus del grup fins que el 1989 es  van separar. McCluskey es va quedar el nom i va continuar gravant i donant gires com OMD fins al 1996. Fa pocs anys han tornat a reunir-se i estan en actiu, han publicat "History of Modern" un bon àlbum, el 17 de setembre de l'any passat. Durant els 80 OMD van ser una fàbrica d'èxits, destacant, a més del "Enola Gay", els singles "Joana d'Arc", "Maid of Orleans", "Souvenir", "Locomotion", etc. Orquestral Manoeuvres in The Dark van ser, al costat dels Depeche Mode i Yazoo, les bandes exponents de la new wave i el techno pop anglès. Referent al títol de la cançó, us diré que pren el seu nóm del avió Enola Gay, un bombarder B-29 Superfortress de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units i que portarà la "Little Boy", com van anomenar a la primera bomba atòmica llançada sobre la ciutat d'Hiroshima a les 8:15 del matí del 6 d'agost de 1945, matant a més de 100,000 persones. El nom del bombarder va ser triat pel pilot i comandant de la nau, el coronel Paul Tibbets, que el va batejar així perquè era el de la seva mare, Enola Gay Tibbets, suposo que ignorava el devastador resultat que el seu vol i aquella bomba causaria.

Vangelis – Carros de fuego 1981

Recuperem ara a Un Toc de Rock a un dels millors teclistes de la història, el grec Vangelis Papathanassieu, al qual feia moltes temporades que no escoltàvem i ho faré amb aquest tema, un dels seus grans hits i que us he extret de la banda sonora del film del mateix títol "Carros de foc", de fet Vangelis va compondre tota la banda sonora de "Chariots of Fire", dirigida per Hugh Hudson, és una pel·lícula sobre superació, esforç i sacrifici que va tenir molt èxit tant pel film com per la seva música que li va valer a Vangelis un Oscar per la banda sonora. El seu veritable nom és Evangelos Odysseas Papathanassiou, però és conegut en el món sencer com Vangelis, va néixer a Volos el 29 de març de 1943. Per al cinema també ha realitzat les bandes sonores de "Blade Runner" i “1492: La conquista del paraíso”, tot i que ha escrit algunes més que no va voler s'editaran en disc, a fi de no ser encasellat com a compositor de música de cinema. La seva àmplia obra es caracteritza per discos molt complets, veritables obres mestres del simfonisme electrònic, concebuts en la seva gran majoria com una mena de òpera-rock (a la foto 1 Vangelis amb Michel Huygen). Va començar en el grup grec The Forminx, una banda de pop a l'ús en els seixanta i ja el 1966 Vangelis va compondre la banda sonora de "5.000 Mentides" una comèdia. El reconeixement internacional li arriba a Vangelis quan s'uneix al grup de rock progressiu Aphrodite's Child que tot i ser grecs, es van llançar des de França, al costat del seu cosí Demis Roussos al baix i cantant que va morir el passat 25 de gener, i Lucas Sideras a la bateria. Van ser un dels pioners fent rock progressiu i simfònic i entre 1967 i 1970, quan es van desfer, havien venut cinc milions de discos i això que només gravarien tres àlbums. Paral·lelament al grup va gravar el seu primer treball en solitari i quan es van separar Vangelis va marxar-se a Anglaterra i va tocar amb músics britànics demostrant la seva qualitat, fins al punt que li van demanar que s'incorporés a Yes substituint a Rick Wakerman que havia deixat a la banda líder del simfonisme britànic. Existeixen dues versions sobre ell perquè Vangelis no va entrar a Yes, una assegura que la causa va ser el Sindicat de Músics que li van negar l'autorització al no ser anglès i que és la més pausible, però en altres fonts s'assegura que ell es va negar per voler tenir la seva pròpia carrera. El que si és cert és que ha gravat diversos discos d'èxit conjuntament amb Jon Anderson, el que va ser cantant de Yes. En el seu honor, la Unió Astronòmica Internacional va donar el seu nom a un asteroide, el 6354 al qual es va denominar Vangelis.

Pink Floyd – The great gig in the sky 1973

Encara que van començar sent un grup de rock psicodélic, els anglesos Pink Floyd van evolucionar i es van convertir en una de les millors bandes del rock simfònic internacional. Aquest tema que escoltarem ara us el he extret de l'àlbum "Dark side of the Moon" que va ser publicat el 24 de març del 1973 a Anglaterra, si bé als Estats Units es va editar l'1 de març, amb producció del propi grup i assessorament de Alan Parsons, el vuitè disc del grup i que és una veritable joia musical i en aquest tema van comptar amb la col·laboració de Clare Torry, una cantant britànica amb un extraordinari to de veu. Us explicaré una curiositat, el tema inclou una llarga improvisació per part de Clare Torry que no estava pactada, li van dir com a úniques instruccions "Pensa en la mort o en alguna cosa horrible i canta". Ella, després d'acabar, va sortir avergonyida i demanant disculpes assumint que s'havia passat; el que va sorprendre als membres de la banda, als que havia encantat la improvisació. Amb el tema "El gran concert al cel" no ho tenien clar inicialment i va tenir diversos títols fins a arribar al definitiu: “The Mortality Sequence (La seqüència de la mortalitat)”, “The Religion Song (La cançó de la religió)” i “Ecclesiaste”. En aquest disc Pink Floyd està integrat per Roger Waters (baix i cantant), David Gilmour (guitarra i cantant), Richard Wright (piano Steinway i òrgan Hammond) i Nick Mason (bateria), però també van comptar, a més de Clare Torry, amb les col·laboracions de Gerry Driscoll i Myfawny Watts als cors. L'àlbum "Dark side of the Moon" és el segon disc més venut de la història, després del "Thriller" de Michael Jackson. Va ser gravat en dues sessions l'any 1972 i al 1973 en els Abbey Road Studios de Londres. L'àlbum va ser un èxit de sortida, arribant als Estats Units al primer lloc en les llistes del Billboard i encara que només va estar en aquest lloc una setmana, va romandre en les llistes 889 setmanes (més de 17 anys), sent així l'àlbum que més temps s'ha mantingut en llistes de la història. Es calcula que ha arribat a vendre més de 50 milions de còpies a tot el món. Alan Parsons va rebre un Grammy per la seva tasca com a enginyer de so i productor. La temàtica de l'àlbum que al contrari de les seves obres habituals no tenia cançons llargues, inclou el conflicte, l'avarícia, l'envelliment i la malaltia mental, tema aquest últim inspirat en part pel deteriorament mental de Syd Barrett (Cambridge, 6 de gener de 1946 - 7 d juliol de 2006), el que va ser guitarrista i un dels fundadors de Pink Floyd (la primera formació a la foto) i que va haver de ser expulsat a causa de la seva extrema addicció a les drogues i que sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un mateix acord sense parar fins que els seus companys li desconnectaven la guitarra i seguien amb el concert.

Berlin – Take my breath away 1986

I ara parlarem d’una cançó estretament vinculada a una banda sonora i que va ser composada especialment per el film. Es trata de “Take my breath away” que va ser el gran èxit del grup Berlin, una banda nord-americana formada l’any 1979 a Califòrnia i liderada per la cantant Terri Nunn. Berlin van ser englobats dins de la new wave. Val a dir que aquesta és la seva cançó més comercial i curiosamente la més allunyada de la seva línia habitual, però també la més famosa. Com us deia, formava part de la banda sonora de la pel·lícula "Top Gun", protagonitzada per Tom Cruise. La cançó va ser composada pel productor alemany d'origen italià Giorgio Moroder especialment per la pel·lícula "Top-Gun" i els va ser ofertada als Berlin, si be s'allunyava bastant, com us deia, del seu estil habitual. El grup Berlin es va desfer l’any 1987 i part dels problemes que van provocar el trencament va ser l'èxit d'aquest tema que va plantejar en el si de la banda el dilema de canviar el seu estil i intentar mantenir l'èxit aconseguit, o tornar a la seva línia habitual i seguir en l'anonimat, encara que van realitzar un tímid intent per tornar a finals dels 90. Jo sempre vaig creure que les discrepàncies surgides en el sí de Berlin quan van gravar aquest tema i el fet que no havien aconseguit mai un hit així, van fer que es plantegessin com continuar i si variaven d'estil i aquesta va ser una les causes principals en la desaparició de Berlin.

Duran Duran – Ordinady World 1992 / 2005

Un dels temes més populars en la carrera del grup anglès Duran Duran al costat de "Notorious", és aquest que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock, encara que aquesta és una versió gravada en directe en el disc "Live from London" que es va publicar el 25 d'octubre del 2005. Originalment es va incloure en el seu setè disc "The Wedding Album", publicat el 23 de febrer de 1993 i considerat pels seguidors del grup com el seu treball més seriós i elaborat, encara que realment el disc es titulava "Duran, Duran", però se li va canviar el títol per diferenciar-ho del seu primer treball. Va ser disc d'or al Regne Unit i platí en els Estats Units. Aquest tema es va publicar en single l'1 de desembre de 1992, com a avançament de l'àlbum i va aconseguir la tercera posició en el seu país i la sisena als Estats Units. La veritat és que va ser una alenada d'aire fresc en la carrera de Duran Duran que havien vist com les vendes i l'acceptació dels seus últims treballs havia caigut en picat. Originalment el sol de guitarra que caracteritza aquesta cançó va ser interpretat per Warren Cuccurullo que formava part del grup, però també era un dels músics de Frank Zappa. Simon Le Bon, cantant del grup i autor de la lletra, va interpretar la cançó al costat d'Pavarotti en un concert benèfic per a l'organització Warchild, titulat "Pavarotti & Friends: Together for the Children of Bòsnia". Duran Duran van ser al costat de The Cure i Spandau Ballet, les bandes més rellevants entre els new romantics britànics. Al llarg de la seva carrera han venut més de 80 milions de discos i han col·locat 20 singles a les llistes americanes. En aquest enregistrament el grup l'integraven Nick Rhodes (teclats), Simon Le Bon (cantant), John Taylor (baix) i Warren Cuccurullo (guitarres), però van col·laborar Milton Nascimento, Steve Ferrone, Vinnie Colaiuta, John Jones i uns quants més. Pel grup han passat altres músics, entre ells Roger Taylor, Andy Taylor, Stephen Duffy, Sterling Campbell, Andy Wickett, Simon Colley, Jeff Thomas i Alan Curtis.

Frankies Goes To Hollywood – The power of love 1984

Ara a Un Toc de Rock us porto als Frankie Goes To Hollywood que van ser un dels grups líders del moviment techno pop anglès, sorgits a Liverpool i liderats pel cantant Holly Johnson (a la foto), un activista a favor dels drets dels gais a Gran Bretanya que havia estat baixista del grup Big in Japan i que posteriorment va tenir una més aviat discreta carrera en solitari. Frankie Goes To Hollywood eren, a més de Holly Johnson, Paul Rutherford que havia estat cantant de Spitfire Boys, Mark O'Toole, Brian Nash i el bateria Peter Gill. El seu single "Relax" els va donar a conèixer i va pujar a dalt de tot de les llistes mantenint-se sis setmanes i convertint-se en el setè senzill més venut a Anglaterra de tots els tempsAmb els seus següents singles "Two Tribes" i "The Power of Love", Frankie Goes To Hollywood van tornar a ocupar el número 1, sent el segon grup anglès en aconseguir-ho amb els seus tres primers singles, els primers van ser Garry & The Peacemakers en els 60. Frankie Goes To Hollywood funcionaren de 1980 a 1987 i són un dels primers grups que els seus videoclips eren veritables pel·lícules. Precisament per culpa del vídeo d'aquest tema que estem escoltant i que mostrava imatges nadalenques, junt al fet d'editar-se a finals de l’any 1984, erròniament la cançó va ser classificat com una nadala i se segueix programant en les emissores de ràdio quan arriben les festes nadalenques. El tema es va incloue al primer àlbum de Frankie Goes To Hollywood "Welcome to the Pleasuredome", un tema que va ser publicat com a quart senzill el març de l'any 1985 i els crítics van vaticinar que el grup estava en franc declivi ja que "només" va aconseguir el número dos a les llistes. Vaja colla de “Lumbreras”.

Electric Light Orchestra – Don’t walk away 1980

La Electric Light Orchestra, liderada pel cantant i guitarra Jeff Lynne, van composar i interpretar l’any 1980 la banda sonora de la pel·lícula "Xanadu", protagonitzada per Olivia Newton-John, junt a Gene Kelly i Michael Beck. Val a dir que Olivia Newton-John també va cantar cinc de les cançons. Aquest tema us l'he extret d'aquesta bona banda sonora. "Xanadu", un àlbum que va aconseguir la sinquena posició als Estats Units i també al Regne Unit, on va ser doble disc de platí i va ser número 1 a Austràlia. La ELO es va crear a Birmigham l’any 1970 i estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa que avui escoltarem per comiadar el programa, va passar una cosa curiosa. Es van convertir en un dels grups amb més vendes en la indústria de la música anglesa. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots ells es van col·locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver aconseguit mai un número 1. No obstant això han venut més de 100 milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Us vaig dir que explicaria que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de nau espaial que no és tal. Va ser mostrat per primera vegada al "A New World Record". El disseny està basat en un jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. S'ha inclòs a la portada de diversos discos del grup variant les formes. Va ser a la portada de "Out of the Blue" quan es va convertir en una estació espaial, la imatge que es consolidaria com a senyal d'identitat de la ELO. A "Discovery" va ser transformat una altra vegada convertin-se en la nau que tots o casi tots, recordem.

La frase per acabar el programa d'avui es la vaig escoltar moltes vegades al meu pare, Ramón Prades Abella que va morir al 1971 als 57 anys d'edat, i en el seu moment no vaig comprendre el veritable significat, avui crec que si (a la foto els meus pares).

"No tot el que s'espatlla s'ha d'arreglar”

Conclou Un Toc de Rock per avui, ara baixaré la barraqueta, però abans de marxar us deixo amb companyia de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o si ens l’escoltis via internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga,  Sóc Mario Prades i en el proper programa tornarem a compartir junts records i música del ahir i també del avui..

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)