Benvinguts a Un Toc de Rock
Carlos Vives – El cantor de Fonseca 1994
Tornem a obrir el programa, com ja vam fer fa poc setmanes,
escoltant a Carlos Vives i un tema que també us extrauré de l'àlbum
"Clásicos de la
Província", el seu sisè treball discogràfic que es va
publicar el 22 de febrer de 1994, encara que en aquesta ocasió es tracta de la
cançó "El cantor de Fonseca" que va escriure el músic veneçolà Carlos
Huertas, un dels grans del vallenato. Curiosament aquest àlbum està ple de
vallenato, un gènere musical molt difós i popular a Amèrica del Sud, encara que
considerat sempre com minoritari, possiblement per això quan Carlos Vives va
presentar el projecte a la discogràfica Sony Music, amb els quals estava
treballant i havia publicat alguns discos que no van arribar a funcionar com
s'esperava a causa de la seva popularitat com a actor, aquests no ho van veure
gens clar i finalment el van rebutjar per considerar que no tindria cap
repercussió i seria un fracàs pel que fa a xifres de venda. A causa d'això
Carlos Vives va recuperar la carta de llibertat de Sony i va fitxar pel petit segell
Sonolux publicant l'àlbum que va ser distribuït a Espanya i altres països per
Polygram. Va ser el major triomf 
en vendes de Carles Vives i l'àlbum va
arrasar, elevant el vallenato a cotes impensables a tot el món, sobretot per
l'èxit de "La gota fría" que vam escoltar fa unes setmanes. Aquest
èxit a nivell vendes suposo que li va caure com una puntada als baixos als
“Lumbreras” de Sony que havien tornat a ficar la pota. L’àlbum a Espanya va
tenir dues portades molt diferents ja que després d'haver-ho publicat, Polygram
va creure que la fotografia, molt fosca i poc definida, no era massa comercial
i el van reeditar amb una caràtula diferent, al costat teniu la primera i a sota la definitiva. Carlos Vives que de nom complet és
diu Carlos Alberto Vives Restrepo i va néixer a Santa Marta un 7 d’agost de l’any
1961, al llarg de la seva carrera musical ha guanyat en total sis Grammy i te
el récords de nominacions. Val a dir que Carlos Vives va començar com actor
fent series, els populars “culebrons”.
Flaco Jiménez – Ay! Te dejo en San Antonio 1986
Aquesta cançó donava títol a un àlbum del acordionista Flaco
Jiménez que es va publicar l'any 1986, un disc ple de tex-mex, un gènere que
alguns citen com ranxer i altres com música del nord, un estil que el músic
texà borda i en el qual pràcticament sempre es barregen textes en anglès i
espanyol, encara que com en aquest cas el tema està cantat totalment en llengua
espanyola, també hi ha peces de tex-mex interpretades només en anglès. De fet
l'àlbum es va titular realment “Ay te dejo en San Antonio y más”. El disc que
conté 22 cançons, li va aconseguir un Grammy a Flaco Jiménez. Aquest tema es va
incloure en la banda sonora d'una pel·lícula, crec que es titulava “El
Infierno”, pero no estoy seguro. Flaco Jimenez va formar part de Sir 
Douglas
Quintet, Los Texas Tornados i la gran superbanda del tex-mex, Los Super Seven,
a part de tindre la seva propia carrera en solitari i haver acompanyat a molts
altres artistes de tot tipus i estils, entre ells Dr. John, The Mavericks,
David Lindley, Peter Rowan, The Rolling Stones, Ry Cooder, l’espanyol Javier
Vargas i Bob Dylan. Leonardo "Flaco" Jimenez va néixer a San Antonio,
Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el seu primer Grammy, un
altre al 96 i ancara en te mes, un d’ells l’any 1999 i Flaco Jiménez també va sortir a le pel·lícula
“Picking up the Pieces” de Woody Allen, a part d’haver fet unes quantes bandas
sonores. El seu germà Santiago Jimenez Jr també toca l’acordeó i tots dos van
interpretar a duet aquesta cançó que hem escoltat ara, al Festival de San
Antonio, a Texas, va ser l’any 2012 
José Manuel
Figueroa – Ranchero (country man) 1995
Un altre dels bons intèrprets d’aquest estil anomenat
tex-mex, no és texà, en aquest cas és un mexicà i és tracta de José Manuel
Figueroa que va néixer a Juliantla, Guerrero, el 15 de maig de 1975. L’any 1995
va publicar "Expulsado del Paraiso" que va superar les 300 mil
unitats venudes i posant el tema del mateix nom en els primers llocs de les
llistes de popularitat i venda. En aquest mateix disc trobem la cançó que escoltem
avui i on, com és el més habitual en el gènere, barreja textes en anglès i
castellà. Va ser composada per ell mateix. El seu germà de 32 anys d'edat, va
ser assassinat al Gran Hotel, a 
Cuernavaca Morelos. Sebastián va rebre dos
trets d'arma de foc i va morir a conseqüència de l'hemorràgia interna. Els fets
van succeir el 12 de juny del 2010 i es va deure a una baralla que va tenir amb
elements de seguretat del bar. Un dels guàrdies, va treure una pistola, i li va
disparar. José Manuel Figueroa i el seu germà Sebastián eren fills del cantant
Juan Sebastian que també va morir tràgicament. Aquest álbum va ser publicat al
pais mitjançan Discos Home, un subsegell del canari Bat Discos que, especialiçat en salsa, va treure un
grapat de álbum dins del tex-mex, però no van tindre massa trascendencia a
Espanya degut a la manca de promoció i el seu baix pressupost de cara a les
emisores de radio – fórmula.
Hernaldo Zúñiga – Siglo XX 1984/2001
Ara escoltarem a Un Toc de Rock un home nascut a Managua,
Nicaragua, el 2 de juny de 1955, és el cantant, cantautor i compositor Hernaldo
Zúñiga, una de les figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer
a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que
va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va
començar com a professional va vindre a viure a Espanya i residia a Cala d'or,
a Mallorca. Aquest tema us el he extret del seu CD "Grandes éxitos"
que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que
s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean
que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Siglo XX" i que originalment
va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. Val a dir que 
la peça més
important en la carrera de Hernaldo Zúñiga va ser "Procuro olvidarte",
avui en dia tot un clàsic i que es el gran hit en la carrera del cantautor
nord americà Don McLean, en la seva versió original va mantenir-se dues
setmanes en el primer lloc del Billboard i en la cançó ens explica que la
música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big
Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. El que pocs van
saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió
original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases
sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The
Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were
clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells
dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels
espanyolets de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un
doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res.
La
Banda Municipal del Polo Norte – La noticia del siglo 2010
Us porto ara “La noticia del siglo”, un tema extret del qual
va ser el seu primer àlbum “Corazón o nada” que La Banda Municipal
del Polo Norte va publicar l'any 2010 o potser seria el 2011, no ho tinc clar
ara. Per cert aquest grup, liderat per Òscar Andreu, va actuar a la sala Zero,
a Tarragona, l'abril de l'any passat, presentant el seu últim disc
"Calor". La veritat és que els seus concerts, veritables shows, són
una cosa molt recomanable. Val a dir que classificar musicalment a La Banda Municipal
del Polo Norte és una cosa difícil i per això em remetré a la descripció que
s'apliquen ells mateixos “grup musical d'estil popular melodramátic /
Experimental / Pop”, aquí queda això. Possiblement podríem comparar-los, per
els seus espectacles, amb La Orquesta Mondragón, 
dins del panorama musical
espanyol i a Sam The Sham & The Pharaohs als Estats Units o Johnny Kidd
& The Pirates a Anglaterra, per les seves performances quan es pujaven a un
escenari. La Banda
Municipal del Polo Norte sorgeix a cavall entre Barcelona i
Terrassa i el seu líder és l'humorista Òscar Andreu, encara que en el grup
també trobem actualment a Juanpe González (guitarres i cors), Dimas Rodríguez
(guitarres i cors), Ari Fleck (teclats i cors), Joan Ramon Moragas (baix), Marc
Torrell (bateria) i Sergi Felip (metalls i sintetitzadors). Porten publicats un
parell o tres de discos més, a part d'aquest.
Los Limones – No está mal la soledad 1991
Amb producció de Paul Collins, el grup gallec Los Limones
van editar l'any 1991 un single amb aquest tema que anem a escoltar ara a la
cara A i "Flores rojas" a l'altra banda, les dues composicions del
propi grup. La veritat és que la lletra d'aquest tema és divertida i us
recomano des d'Un Toc de Rock que l'escolteu amb atenció. Les dues cançons es
van extreure del àlbum “Donde acaba el mar” que Los Llimones havien publicat
l'any 1990, sent un dels seus discos de referència. I ara vaig a fer una mica
d'història. L'any 1983, a
la ciutat de El Ferrol, quatre estudiants de l'escola Montefaro anomenats
Santos Fernández López, conegut com Santi Santos a la guitarra i veu, José
Ignacio Garrote al baix i després guitarra, Tom Garrote amb la guitarra solista
i Marcial Rodriguez Badia a la bateria, als quals se'ls uneixen Carlos Vélez al
baix i Begoña Álvarez als teclats, creen una grup al qual diran Los Limones del
Caribe. L'any 1986 comencen les desil·lusions i del grup original només queda
Santi Santos que aconsegueix un contracte discogràfic i s'edita
"Sun". Després de guanyar el Premi de "grup revelació" en
Radiocadena Espanyola, són fitxats per Grabaciones Accidentales (GASA) i passen
a ser Los Limones. El grup el integravan Santi Santos (cantant), Abel López
(bateria), Andrés Pita (guitarra), Pepe Ramos (guitarra i cors), Antonio Porto
(baix) i Álvaro Lamas (steel guitar), encara que van seguir produint-se canvis
en la formació, de fet van passar una desena de músics més. Los Limones van
tenir una carrera interessant, sobretot quan van contactar amb un mànager
valencià amb seu a Madrid, Rochi Management, un bon amic. En el 89 recordo que
m'els va col·locar a Múrcia, en un concert que vaig realitzar amb Al Stewart, al
costat de Alan Cool & The Cookies i Los Hurones. Després els va portar crec
que Paco Lucena. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara que no
la que la seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen l’any
1995, Santi Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en
marxa Los Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de
fet crec que estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single
interpretat en gallec i també són autors del himne del Getafe.
Los Secretos – Ojos de gata 1991
La història d'aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de
Rock és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça amb dos títuls diferents i la lletra
començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb
l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de
diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans
Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de
composició d'una cançó. Estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa,
no s'han sortia. Álvaro (a la foto) i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments en quan a ritme i lletra, però
Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella
lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li
afegissin el rtime que volguessin. Los Secretos així 
ho van fer i la lletra
comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la
seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina,
publicada poc després, ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se
"Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació
interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos
de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat
per Los Secretos l’any 1991, un dels seus millors àlbums.
Eros Ramazzotti – Música es 1988
La primera vegada que Eros Ramazzotti i jo ens vam trobar va
ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, venia a presentar el seu primer disc.
La fotografia que apareix al blog es precisament d'aquell día. Des
d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava
l'amistat. Recordo un matí que vem esmorzar junts amb les meves nebodes, la meva
germana i unes amigues, a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar,
després que Eros Ramazzotti oferís una roda de premsa. La veritat és que la
roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del
seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització,
l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar l'acte en els toriles i
allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir
i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i ens
va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i
que jo afirmava que no parlava italià, però al poc temps parlàvem fluidament i
sempre 
ens vam entendre perfectament. Jo li argumentava que “l'italià i el
català són molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres,
sempre acaben fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes
ocasions i com a mostra aquí teniu aquesta llarga peça on destacan i molt els
arrengaments musicals. plens de sinfonisme Es diu de nom complet Eros Luciano
Walter Ramazzotti Molina i va nèixer a Roma un 28 d’octubre de 1963 si be desde
fa anys viu amb la seva familia a Suïssa. “Música es” donava títul al seu quart
LP gravat en castellà, es va publicar l’any 1988 i va ser amb l’álbum on molts
es van adonar de que Eros Ramazzotti era molt més que un cantante guaperes de
moda. Val a dir que la lletra es molt bona.
Jaime Anglada – Viento de verano 1997
El cantant, guitarra, saxo i compositor Jaime Anglada Avilés
va néixer a Palma de Mallorca el 13 de setembre de 1972. Aquest CD del que us
he tret la cançó que escoltem, titulat "Dentro de la noche", va ser
el seu primer treball i es va publicar l’any 1997 a través del segell
Virgin. El disc va començar a gravar-se el 20 de novembre del 1995 i va
sortir a la venda el 14 de maig de 1997. Anteriorment, el 5 de desembre de
1996, Jaime Anglada va actuar en el "Concert per la Pau" que es va celebrar a
París, commemorant el 50 aniversari de la fundació de la UNESCO. Jaime
Anglada va compartir escenari amb Nacho Cano, Yanid Noah i Roger Eno, l'acte va
ser presentat per Inés Sastre. En aquest primer CD de Jaime Anglada van
col·aborar Roger Eno, Kate St John que és la saxofonista de Van Morrison i
Cristina 
Lliso de Esclarecidos. En aquest tema toquen Kiko Porcel (bateria),
Pepe Estrada (baix), Xisco Torvisco (guitarra elèctrica), a més del propi Jaime
Anglada que toca la guitarra i canta, al costat de Kate St John al saxo i
Richard Vinto al piano, la producció va ser de Roger Eno. A Jaime Anglada s’el
ha comparat en moltes ocasions amb Bruce Springsteen i és que influèncias en té ja
que sempre ha confessat que el Boss va ser el seu ídol juvenil. Jaime Anglada
va treure un segon disc el 22 de febrer de 1999 titulat "Començar de
nou" i a mi em sembla recordar un disc seu en català signat com Jaume
Anglada, però segurament dec estar confós. Del que gairebé estic segur és que
fa un parell d’anys, es va anunciar la sortida del seu últim àlbum, però no
recordo que s'hagués publicat.
Nelson Ned – Feliz cumpleaños querida 1974
Jo vaig descobrir el pianista, cantant i compositor
brasileiro Nelson Ned, igual com el van descobrir també la gran majoria
d'espanyolets de l'època, quan va aparèixer a un programa musical de TVE
d'aquells que s'emetien els dissabtes a la nit. El realitzador havia de ser un
bon professional i va saber utilitzar les càmeres, crec que era Fernando
Navarrete, però no estic segur. Es va veure la cara de Nelson Ned que va
començar a cantar, en primer plan. Faccions dures, ample coll, forta i potent
veu i a mesura que la càmera amb una lentitud extraordinària anava ampliant
pla, la imatge mental que ens havíem fet d'aquell “chicarrón del norte” va
canviar radicalment quan gairebé al final de la cançó el van mostrar al
complet, ell va saludar amb un ampli somriure i
tot Espanya es va adonar que Nelson Ned era un nan, però Quina veu la
seva! Estava catalogada com una de les més potents del Brasil. Precisament aquella nit va interpretar aquest
tema que us he portat avui a Un Toc de Rock i que va cantar en castellà. Nelson
Ned 
D'Avila Pintos va néixer a Uba el 2 de març de 1947. Va vindre al mon amb
la mida d'un nadó normal, però patia una malaltia anomenada "displàsia
espondilo-epifisària", però coneguda com nanisme. L'alçada máxima de
Nelson Ned va ser d’un metre i dotze centímetres. Es el primer artista
llatinoamericà que va vendre un milió de discos als Estats Units, precisament
d'aquest tema "Feliz cumpleaños querida" l'any 1974. El Petit Gegant
de la Cançó,
com s’el anomenava al Brasil, ha venut més de 50 milions de discos a tot el
món. Nelson Ned va passar anys després de la música romàntica al que s'anomena
música cristiana. L'any 2003 va patir un vessament cerebral que el va mantenir
en un llit durant 7 mesos i gairebé li va costar la vida, provocant-li la
ceguesa de l'ull dret. Tenia a més diabetis i hipertensió, i va començar a
desenvolupar l'Alzheimer.La veu de Nelson Ned es va apagar per sempre el 5 de gener de 2014 a l'Hospital Regional
de Cotia a São Paulo, on es trobava ingressat a causa d'una greu pneumònia,
problemes respiratoris i una infecció a la bufeta. Tenia 66 anys d'edat.
Nina – Començar de zero 1995
Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar a l'Orquestra
Costa Brava, la Janio
Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat.
Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es va llançà en solitari fitxan
per EMI i representant-nos a Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida
para amar". Nina va treure discos molt comercials fins que es va
desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb
aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al·legoric i que
Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i del que
us he portat la peça que li donaba títol i que és una composició dels músicos
brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, pero una de les cançons que
millor van funcionar del CD, era la versió del clásic dels Eagles “New kid in
Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest
CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. 
Els músics
que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi
(órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier
González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als
cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a
TV3, destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del
nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va
ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels
artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta
gansa per a La Trinca
i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma
mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar,
l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme
Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem
englobar dins del jazz i el blues.
George Moustaki – Le Meteque 1969
Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi, no és
francès ni tampoc grec, com es diu, Georges Moustaki va néixer a Alexandria,
Egipte, el 3 de maig de 1934. Aquesta és la seva cançó més emblemàtica i ara
l’escoltarem junts a Un Toc de Rock per concloure el programa d’avui. Georges
Moustaki va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant
i després el va llançà (altres amants seus que ella també va recolçar van ser
Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo,
etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema "Milord".
"Le métèque", que aquí interpreta en castellà, va donar títol al seu
primer LP publicat l’any 1969. Per cert que a finals 
dels 80 Georges Moustaki
va actuar a Vilaplana, a prop de Reus i jo vaig participar en la producció del
concert que va col·lapsar tots els accessos al poble i crec recordar que
finalmente, la presa de corrent per els equips de só i llum, va tindre que
fer-se directamente dels cables eléctrics d’un pal a prop del lloc del concert
perque no hi havie grup electrógen. El 13 d'octubre de 2011, Georges Moustaki
va comunicar oficialment que, per problemes respiratoris, no podria seguir
cantant i que abandonava els escenaris. El cantant i compositor va morir a
Niça, als 79 anys d'edat, el 23 de maig
de l’any 2013.
Toni Xuclà, Izah i Cordes del Món – Mentre la guitarra plora
amb mi 2014
Acabaré el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb un tema que
us he extret d '"El Disc de la
Marató de TV3 Malalties del cor" l'última edició que
s'ha fet i en el qual Toni Xuclà versiona un dels millors temes en la carrera
de George Harrison i que van gravar originalment els Beatles, encara que
posteriorment s'han fet moltes versions, jo destacaria la del propi Harrison en
el "Concert per Bangla Desh" i en el qual va comptar amb Eric
Clapton. En aquest cas el genial guitarrista i músic català Toni Xuclà també
s'ha buscat reforços i trobem en l'enregistrament d'aquest tema a la cantant de
jazz i R & B Izah, nascuda al Vallès i a més el projecte Cordes del Món,
dirigit per Ernesto Briceño, creador del Centre d'Estudis Musicals Maria
Grever. Toni Xuclà va néixer a Barcelona l'any 1955, és un dels més
prestigiosos guitarristes del panorama català actual, també productor. En la
seva carrera vui destacar el CD “I si…” que va publicar l’any 1999 i en el que
va comptar amb les col·laboracions de Gerard Quintana, Juanjo Muñóz de Gossos,
Víctor Uris a l'harmònica, Chris Juanico, Jordi 
Ruiz al baix, Santá Salas a les
percussions, Oswaldo Noa a la bateria
sense oblidar a altres històrics de la música a Catalunya com Carles Benavent,
Toti Soler, Xavier Ibáñez i Germán Díaz. Toni Xuclà (a la foto amb Àngels Gunyalons) ha publicat sis àlbums en
solitari i l'any 2000 va formar amb Chris Juanico i Juanjo Muñoz el grup Menaix
a Truà i també forma part de Taima Tesao. Ha produït treballs de Ginesa Ortega,
Gema 4, Maria Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra, Ovidi Montllor, Pau Alabajos,
Ivette Nadal i Turnez i Sesé. Ha col·laborat amb Ja t’ho Diré, Georges
Moustaki, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato Pérez, Shuarma,
Patriarcas de la Rumba
i Maria del Mar Bonet, entre d'altres.
La frase per tancar el programa és una pregunta que es va fer
el recordat John Lennon, assassinat per un tronat que va truncar la seva
carrera
"Sóc un boig o un geni? No crec ser les dues coses
juntes”
Conclou per avui Un Toc de Rock i jo recullo i foto el camp,
soc Mario Prades i baixaré la barraqueta, però us deixo ara amb la companyia de
totes aquelles emissores que emeten el programa dues vegades cada setmana, a
part de les repeticions o pot ser ho fagis via internet a través del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Ens tornarem a trobar a les ones.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
